Un any «fantàstic»

Acomiade un any «fantàstic» des de molt punts de vista, encara que l'envelliment de la població m'obliga a fer de porter en el futbet. La fantasia no és sempre saludable, és clar. La «lectura» d'enguany ha estat la sèrie Borgen —més encara arran dels canvis polítics que mos han fet somriure amb goig dubtós però satisfet—. L'últim tebeo d'Astèrix, que acabe abans de pegar la becadeta del migdia, desitge que siga l'aperitiu per a molts còmics més i unes quantes sèries interessants. ¿Llibres? Consevol dia algun dels fragments que comence i que arrossegue girarà l'última plana. Això sí, l'any que ve duré la guitarra al dinar de Nadal i farem l'acompanyament de Los campanilleros de la Niña de la Puebla: Em - B7 / C - D7 - G / E7 - Am / C - B7 - Em/ D7 - G / E7 - Am / C - B7 - Em. Si fa no fa, amb un poc de bon ambient, amb uns pocs retocs, també mo n'anirem per Raimon.

Lis sense flor

No sé què els ensenyen en escola i com és que acaben parlant aixina en el pati, però tinc quimera que si una xiqueta d'onze anys que viu entre Silla i Museros amolla actualment un «lis» en lloc d'«els», deixa de ser l'anecdòtic senyal d'una opció marginal per a manifestar una tendència que qualsevol dia es convertirà en norma. Quan jo era menut, la pressió social fea que aprengueres a pronunciar la lateral palatal «ll». ¡Quins temps tan estranys!, aquells i estos.

El marit de la consellera

Doncs, no és una qüestió d'estètica, sinó d'ètica política: «el marit de la consellera» no hauria de rebre un càrrec que depén d'una decisió política. Més encara, un director gerent d'una empresa pública hauria de ser nomenat a l'atzar entre personal amb mèrits i capacitat. Però, vaja, són els socialistes. Precisament, són els socialistes, i si volien fer creure que aportaven alguna diferència repecte al «règim» familiar amb què el Partit Popular va regir les estructures polítiques valencianes durant vint anys, actuant aixina estan mostrant la seua tirada cap al clientelisme.

Espere que Compromís, tal com ha dit la vicepresidenta Oltra Jarque, mantinga el seu punt de vista i actue d'una altra manera allà on haja d'actuar. Perquè els de Compromís i de Podem (i també es suposa que els de Ciutadans) pretenen una democràcia diferent, menys «orgànica», perquè diuen que són diferents, i com que també tenen familiars, espere que tingam ocasió de comprovar-ho.

La validesa de la simplicitat

Lligc que el món que em pintava mon tio l'altre dia, el poblet d'Astèrix que resistix davant el capitalisme romà, és segons Javier Marías el que representa que pinten els del Podem i companyia. No és tan estrany, per algun motiu, les idees més simples deuen ser les més comunes, fins i tot les més compartides. I poc encertades, tal com mostra el món en què vivim. La simplicitat és un mèrit, però no descriu la validesa de la idea. I ara que reediten Mein Kampf serà una nova ocasió per a comprovar-ho (sense entendre-ho, com dia Levi).

Cita dominical / 372: Jakez Gaucher

Ya: sí. Durant la guerra 1914-1918, François Laurent, originari de Mellionec, va ser pres per un espia alemany i afusellat: havia respost Ya a un dels oficials francesos que l'interrogaven...

Jakez Gaucher, La Bretagne de A à Z.

Astèrix en Dinamarca

Fa bon dia l'endemà de l'abús de bufes —dis-ne roses, dis-ne crispetes— dolces i moscato d'Asti, acompanyat d'un poc de caldo amb pilotetes i unes tallades de pollastres amb pernil. Un tio meu apanyava el govern mundial tornant al llogaret autosuficient d'Astèrix, on els romans són ara Mercadona i la seua botigueta, un poc la d'Ordralfabètix. I si tot el món fera aixina, tot aniria de cine. Caldria estudiar-ho, per vore si entre el món de Goscinny i el de Díaz Ferrán encara estem a temps d'optar per una cimera sobre els canvi climàtic que no provoque més contaminació que la que figura que pretén apanyar. D'això deuen estar parlant els qui faran els nous governs català i espanyol, una cosa com en la sèrie Borgen, danesos ara més que mai.

Llibres d'estrena

Com sempre des de fa uns quants anys, Nadal de llibres. Deixe caure per casualitat el de les «barbaritats valencianes» de Xavi Castillo, els Contes macabres d'Allan Poe iŀlustrats per Benjamin Lacombe, Animàlium, Astèrix a Bretanya, als Jocs Olímpics i amb Cleòpatra, Un monstre em ve a veure i, avançant la primavera, La mare que ens va parir. Per a quan la nau espacial de Lego tinga una pana.

Pràctica provocada

Fea anys que no dinava en un xinés d'eixos que n'hi ha a patades per València. De fet, des d'abans que decidiren ser més transparents i permeteren que es vegera l'interior del local des del carrer. La cuina, previsible i en la mitjana. Els propietaris parlen en castellà amb els clients. I també han entés la paraula «gelat». No està malament. Deu ser cosa de l'escola del xiquet que corre en bici amunt i avall. La pràctica fa els mestres, que dia ma mare, i la llàstima és que no els donem massa ocasió de practicar. Com ara en un bar de València on veig que el diputat Pallarès Piquer (Podem) s'adreça als cambrers —castellanoparlants, però catalanoentenedors— en castellà. Haurien d'entendre que la pràctica la reps, però també la pots provocar.

Contenció lingüística

Els dogmes de la normativa lingüística faciliten l'aprenentatge... dels dogmes de la normativa lingüística. La llengua, en canvi, requerix l'ús d'una normativa complexa i variada, que requerix confluència i discrepància. La llengua desconcerta, perquè contravé la normativa i, al mateix temps, la conté.

Unitat a prova de democràcia

M'assalta el constipat i em ressona en la buidor del cap la dèria que tenen alguns «barons socialistes» per la unitat de l'estat a pesar de l'opinió dels ciutadans d'eixe estat. Més encara, fins i tot contra l'opinió d'eixos ciutadans. Opinió que, per si de cas, faran per no comprovar democràticament, perquè, a més a més, estan en contra de fer un referèndum perquè els ciutadans decidixquen de quina manera volen conformar Europa... Bé, no sé qui està pensant en Europa ara mateix, perquè si la tinguérem un poc en compte, mos hi podríem dissoldre un poc més i fora haver d'aguantar tanta «unitat» a prova de democràcia.

Política en sèrie

Mos assalten les votacions i els resultats de les eleccions generals espanyoles mentres mos peguem un panxada de Borgen la sèrie sobre la política danesa que pareix que s'haja fet pensant en l'Espanya que havia de vindre, la que ha arribat. És possible també que els espanyols hagen pegat una miradeta fora i hagen decidit que podíem provar altres fórmules. Espere, això sí, que no copiem per copiar ni per a apegar, sinó que aprengam a fer les nostres versions. És a dir, hauríem de deixar d'imitar i d'aprendre a imitar. Deixar d'imitar en l'explotació laboral i començar a imitar en recerca, deixar d'imitar en política energètica i començar a imitar en protecció del medi ambient, etc.

M'espera el capítol cinqué de Borgen. I veig Mònica Oltra i el 27% de vots de Compromís-Podem en la província de València. En això estem fent una versió millor de país.

Cita dominical / 371: Flemming Rose

L'únic dret que no hauríem de tindre en una democràcia és el dret a no ser ofesos.

Flemming Rose, «El derecho a la ofensa», El País, 13.12.2015.

«Continuat canvi»

M'arriba un fullet electoral del psoe a la bústia. Tot i que és de Pedro Sánchez, està en valencià, ¡vaja! Ara bé, té una paraula que no sé interpretar: «Continuat». Eixe terme és el títol de la banda del fullet on els socialistes inclouen pp, Ciutadans i no sé massa bé si Podem. En la pàgina següent, la paraula que encapçala l'espai per a psoe és «Canvi». Això ho entenc, tot i que, al cap dels anys, no sé quin valor té eixe paraula per a expressar res, atés que pareix que sempre hajam de canviar per canviar, no per millorar o per resoldre cap problema.

Per tant, hauré de mirar la versió espanyola del fullet, on espere que hi haja una errada semblant. I com que no serà aixina, haurà passat com (quasi) sempre, que pareix que no ho puguen evitar. O, pensant-ho bé, serà un joc sobre això mateix que acabe de dir. Cal llegir-ho tot junt: «Continuat canvi». Res, que mos volen marejar.

Vots de confiança

Dos dies queden per a anar arrancant els pètals de la flor electoral. Jo no sóc un indecís, aixina que ho tinc fàcil, més encara des que es van unir Compromís i Podem. Llevat del cas del Senat, cambra que crec que s'hauria de tancar i, per tant, no sé per què hi he d'enviar ningú. Ho miraré amb lupa.

Hui sí que he anat a la picadeta nadalenca de les Corts. Més que res, perquè vegen que els donem un vot de confiança i cordialitat pel que fa a les iniciatives laborals i de reorganització que esperem que avancen durant esta legislatura per a resoldre el que no s'ha fet durant vint anys. Està peluda la cosa, però no podem deixar passar l'ocasió d'intentar-ho.

I després de la picadeta, peguem una volta per les llibreries, a vore si puc comprar còmics en català. Veig que en Abacus n'hi han uns quants, però que el cas d'Fnac l'oferta és escarransida i incoherent. Lamentable. Quasi tant com que Ricard Camarena traga un llibre sobre —dis-ne— brous o caldos, i que estiga en castellà i en anglés: Caldos/Broths. Va, encara que els laments sociolingüístics són un costum per ací, en la ràdio Gas Natural —crec que era eixa empresa— fa anuncis en valencià. ¿Què serà abans, el canvi climàtic o el sociolingüístic? El canvi de planeta, segur.

Les mans, quetes

Un destarotat de dèsset anys li pega una punyada al president del govern espanyol. Per sort, només li ha unflat un pòmul i li ha trencat les ulleres. Ja hi ha uns cartellets aŀlusius «Je suis Mariano». No sé si pretenen mostrar solidaritat o volen avançar-se a una possible utilització electoral de l'incident. El cas és que ara, mig recuperat de l'ensurt, em sembla com si Mariano Rajoy tinguera alguna cosa més de què parlar, ara té una presència menys plana, més pròxima i humana. Ja no sembla tant un estaquirot en campanya electoral. La víctima, al cap i a la fi, aconseguix la nostra solidaritat i tendim a sentir-mos compassius.

D'altra banda, el xiquet que l'ha agredit arrossegava problemes diversos d'actitud. Com que encara és menor, amb un poc de sort, unes faenes socials li podrien canalitzar l'agressivitat i la desorientació vital que puga estar passant. Però les companyies que l'aplaudien quan eixia detingut no són un bon senyal per a ell —i per a ningú—. Podríem dir que coincidix en això de les males companyies amb Mariano Rajoy, que té un seguici aplaudidor que no sé si pega punyades, però sí que ha pegat bons «colps» —en un sentit de novel·la de lladres i serenos— als diners públics Ja ho dien abans: «les mans, quetes» o «les mans, en les butjaques», per a no agredir —ni bombardejar països, ni atonyinar immigrants i refugiats— i per a no furtar.

Milions meravellosos

Estan pegant-li de nou voltes al bombo de la loteria dels milions de parlants que té el castellà: «Un idioma para 500 millones de personas» (Manuel Morales, El País, 14.12.2015). No sé quin gust li trauen a la cosa, però es veu que necessiten esbombar periòdicament en els diaris la xifra «500», que ja pareix que és la consigna oficial. Ho deuen fer per plaer ideològic i, és clar, perquè això va associat a interessos polítics i econòmics.

El cas és que, al mateix temps que es pretenen presentar com una llengua d'abast —sigam generosos— universal, un professor que han llogat els del Cervantes per a que escriga la «meravellosa» història d'eixa llengua ha descobert una faceta que no m'estranyaria que els semblara enlluernadora: «el castellà es va formar com "una llengua popular, de camperols i pastors"»... ¡Caram! Mai no ho haguérem pensat la resta dels humans, que tenim llengües impopulars, de passavolants i allunats. I amb la perla referent als «musulmans invasors» confirme que no els acabe d'entendre.

Carasses indecents

I ara, després del debat carpetovetònic espanyol d'anit entre el candidat socialista Sánchez i el president ixent peper Rajoy, hauria d'aparéixer una caricatura de Pedro Sánchez disfressada del Joan Tardà del Polònia que diguera també: «¡Algú ho havia de dir!». Perquè es veu que a Rajoy li havia de dir algú que era un polític «indecent» i que fa temps que havia d'haver dimitit a causa de la seua implicació en la corrupció institucionalitzada del seu partit polític. Sí, i deu ser per això que Rajoy fuig dels debats amb segons qui, perquè sap massa bé que li podrien dir. Crec que no esperava que Sánchez li ho diguera i que, si li ho dia, el podria allobir o avergonyir amb un contraatac ofés. Al final, un poc un joc de cries: «¡mentira!», «¡jo no!» «¡vosté sí!»... I Rajoy renegant i fent carasses indecents davant d'un Campo Vidal perdut en el galliner.

Poŀlucions climàtiques

Em comenta un company, deformació professional, que el diari diu que la cimera del clima de París s'ha salvat gràcies al fet de canviar un «hauran de» per un «harien de», és a dir, una obligació futura per una probabilitat certament improbable. Per a això servixen les classes de llengua de l'escola, per a distingir que una obligació imposa uns deures i una probabilitat té molts més avantatges: et pots queixar i lamentar-te del que «hauries» d'haver fet. Au, poŀlucions nocturnes deuen tindre alguns després del joc verbal.

Cita dominical / 370: Jordi Bruguera i Talleda

¿Qui jutjarà qui són els bons escriptors i els bons experts en la llengua?

Jordi Bruguera i Talleda, «La normativa del lèxic», Actes de les Primeres Jornades d'Estudi de la Llengua Normativa, 1984.

Molt de caràcter

El caràcter té a vore amb l'aprenentatge i el costum. El mal és acostumar-se al mal caràcter que aprenem si amb això aconseguim que mos reconeguen pel caràcter, per tindre molt de caràcter, que això és, per antonomàsia. el mal caràcter. Si tens bon caràcter, no en tens mai prou.

Vacances climàtiques

La cimera del clima de París ha decidit revisar els termòmetres, ja que no poden modificar la contaminació i l'escalfament global. Ja era hora que feren alguna cosa més que vacances pagades.

Escriure amb el Kindle

Juan Chulilla fa anys que ho proposa, tants com els que jo ho desitge. Ara li ha vingut al cap la idea de demanar-los-ho directament als d'Amazon, que incorporen la possibilitat de convertir el Kindle en una eina d'escriptura, que permeta connectar-hi un teclat:

Tinta-E: Podéis pedirle cosas a Amazon acerca del Kindle. P...: Acabo de leer en good e-reader una referencia al feedback de Amazon sobre los kindle . El tema lleva años, pero en estos momentos míos de ...

En estes coses, ho sabem, la insistència és el primer pas.

L'espectacle decisori

El debat entre Sánchez, Sáenz, Rivera i Iglesias era un espectacle. Al capdavall, després resulta que el més interessant era el boli que aguantava Iglesias, com de baixeta resultava Sáenz, el ball interminable de Rivera o la poca calidesa que transmetia Sánchez. Perquè els continguts no interessaven realment. Si hagueren interessat, les dades i les propostes, haurien estat comentades i contrastades per periodistes i per experts, persones que no foren partidistes, si és que això és possible. És a dir, que foren partidistes del bé comú, com ara de l'economia que no externalitza el medi ambient i el malmet, que ha estat la base del creiximent i l'enriquiment de massa persones i durant massa anys.

El cas és que Sáenz va recitar com si estiguera en un examen, Rivera es va posar nerviós perquè els seus gests enèrgics no convencien, Iglesias fea anar el boli per a dirigir la música del seu discurs i Sánchez es preocupava de mostrar el gest correcte quan la càmera l'enfocava, com si s'ho haguera ensenyat en dijous, que no parava d'assenyalar amb el dit. No sóc dels indecisos, però si l'espectacle haguera de fer-me decidir, Iglesias esta volta s'ho va guanyar, incloent-hi la cirereta final, que és un vademècum de malifetes que hauríem de tindre interioritzat una bona temporada.

Els interessos lingüístics

L'endemà de Babel, o l'altre, quan algú es va inventar les nacions, un poc més avant, els estats nació, o allarguem-ho fins a l'actualitat, hi ha qui dedica un tall d'hores i neurones impressionant a reinventar el món d'abans de Babel en una sola llengua —lògic—, posem que en català, que ja ho dia aquell que el català és la mare de totes les llengües. O el pare. La cosa és que les llengües no mos fan préstecs, sinó que mos estan pagant els interessos de la hipoteca.

Control de dades

Hui, debat polític televisat entre Pedro Sánchez psoe, Soraya Sáenz de Santamaría pp, Albert Rivera (Ciutadans) i Pablo Iglesias (Podem). Curiosament, hi ha control de temps, però no control de dades. Segurament, que els controlaren els continguts, dades i mentires, seria molt més necessari que el control del temps que utilitzen, sobretot si el solen fer servir per a enganyar. Fins i tot quan no estan: l'absència de Mariano Rajoy no enganya, només confirma la falsedat de la seua representació.

Cita dominical / 369: Fernando González, Gonzo

Des del moment en què un sol euro no es destina a allò per al que ha estat aportat, el responsable que ho haja permés per acció o per omissió ha de retre comptes, pagar el deute i allunyar-se per imperatiu legal de qualsevol activitat en què tinga accés a béns aliens.

Fernando González, Gonzo, ¡Todo por mi país!

Poques paraules

Les imàtgens del documental sobre l'estat del planeta, filmat l'any 2008 per Yann Arthus-Bertrand, són impressionants i mos haurien de deixar amb poques paraules ara ja, perquè han passat set anys i n'hem dit massa. Pareix que la polució ha de regir els nostres cels. Si callem, almenys, no consumirem oxigen inútilment.

Ai, la música militar

«La nit empara els cecs, i les tempestes, els lladres», és un fragment d'una cançó de Roger Mas, El calavera. I això, no sé per què em fa pensar en l'inici de la novel·la Una història de dos ciutats de Dickens: «[...] l'estació de la llum i la de les tenebres; era la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació»... I en algun moment espere que la literatura mos salvarà de mosatros mateixos. La pintura, la música, l'escultura, la pastisseria... Ai, la música militar.

Mos cobraran per respirar

El diari comentava que un cert «mode de vida» s'està estenent per l'Àfrica dels oasis: l'especulació i la depredació capitalista que han aprés el migrants en Europa està acabant amb els aqüífers tradicionals de les zones desèrtiques. Fa anys fea riure —o indignava— l'ànsia de diners de l'administració: «Consevol dia mos cobraran per respirar»... I ara és possible que pensem que ho haurien d'haver fet.

Tot esguitat

La peŀlícula Interstellar mos mostra en què acabaran les cimeres sobre el canvi climàtic, com la d'ara mateix en París. Res a fer, els xinesos han decidit dur avant la predicció que va fer Umberto Eco fa molts anys en València: ja tenen el paper higiènic. Mosatros continuarem cremant les falles, cremant els gomàtics en les manifestacions, cremant la mar amb els creuers i pixant drets en la tassa del vàter per a esguitar-ho tot. Si anem aixina, el canvi climàtic serà la cosa més lleu que mos passarà.

Prejuís estètics

Els tècnics lingüístics de les administracions públiques, per un excés derivat del principi de legalitat que ha de regir el funcionament de l'administració pública democràtica, mos dediquem massa a l'apuntalament i la difusió de la «legalitat» lingüística, és a dir, de la normativa, i pareix que no tenim en compte que la normativa no és la llengua, només una petita part, i que la funció del lingüista en l'administració hauria de ser ocupar-se de la llengua en un sentit general i, vaja, democràtic.

Però per a dedicar-se a la llengua cal posar-se en perspectiva científica i, vaja, fa mandra haver de llegir articles i llibres no tan sols sobre lingüística, sinó també sobre biologia, zoologia, paleontologia i tantes altres disciplines que poden ajudar a entendre per què el fet lingüístic és un fet social i un fet humà i per què no hauria de ser un prejuí estètic.

Fins a les celles de canvi climàtic

Estan fent una cimera internacional en París on es desplaçaran no sé quants milers de persones, faran ús durant les vint-i-quatre hores del dia de no sé quantes instal·lacions i mitjans de transport, consumiran no sé quants milers de tones de combustible i recursos fungibles... Pretenen evitar el canvi climàtic, tot i que semble ben bé el contrari. Després d'«invocar» el canvi climàtic, podrien fer un creuer en un transatlàntic turístic per a salvar el Mediterrani. De passada, si topen amb una pastera de refugiats de les guerres i les misèries, que els salven. Almenys mentres dure el creuer.

Cita dominical / 368: Ester Desfilis Barceló

Percebem el món no exactament com és, sinó com ens resulta útil percebre'l.

Ester Desfilis Barceló, «Iŀlusió i realitat», Mètode, 87.

De merda

M'he deixat dur i he comprat el llibre Espanya de merda d'Albert Pla. Ho he fet pel títol i per si de cas durava poc en les llibreries. És una traducció del castellà feta per Martí Sales, supose que és una noveŀla. Conté, a més, un cd amb només una cançó. Podrien haver-se'l estalviat, ja que em sembla un desperdici ecològic —no musical— imprimir-lo només per una cançó. Ja posats, li haurien pogut clavar més coses. La versió electrònica del llibre, fotos... A banda d'això, Takse s'endú els últims de Maruja Torres i Elvira Lindo. Mirant-ho bé, pareixen versions del mateix tema.

Alguna cosa en queda

Una de les tècniques a què s'apunten alguns periodistes disposats a impedir que un titular els xafe la realitat és a practicar això que diu que de la pregunta sempre en queda alguna cosa... Sí, l'original era la calúmnia, però ho han reconvertit per a traure-li més rendiment. Ara si et pregunten, com va fer José Luis Roig a Rafa Mayoral (Podemos), si seuries a dialogar en converses de pau amb els terroristes del Dàïx (dis-ne Daesh [anglés], dis-ne Daich o Daech [francés], Daaisch [alemany] ), té igual que prèviament ni els hages anomenat per a eixes converses, té igual que hages parlat de governs i organitzacions democràtiques, té igual, perquè la seua rèplica a qualsevol resposta teua, tal com va fer Roig, serà asseverar que ell és contrari a conversar amb terroristes, que no hi està gens d'acord.

Per tant, d'eixa pregunta en queda la conseqüència lògica: si ell no hi està d'acord, és que l'interpel·lat sí que hi estava d'acord. I té igual en realitat què havia dit. De les preguntes, en queden les respostes, perquè molt sovint, com dia la cançó, qui pregunta ja respon.

L'últim de Sobibor

Intente vore Escape from Sobibor de Jack Gold. Com que he llegit que ha mort l'últim supervivent de la fuga de l'any 1943, Tomasz Toivi Blatt, m'havia passat pel cap vore-la. N'hi ha diverses versions del vídeo penjades en la xarxa, però és molt llarga i no tots els vídeos tenen una bona qualitat d'imatge. Busque els subtítols i no els trobe en català. No sé si els faré jo mateix, perquè és una faeneta un poc llarga. Quant al film, pel poc que he vist del començament, no sembla que se'n passe de bona. A més, els doblatges al francés i al castellà que he començat a sentir no m'agraden. Convindria llegir el llibre, i avant.

Les bones línies

Nulla dies sine linea diuen, però hi ha dies que, a última hora, després de moltes línies, ja no saps per què n'hauries d'afegir unes quantes més. Hui mateix, encara em roseguen l'orella l'oportunisme d'alguns suposats sindicalistes —jo en diria corporativistes i prou— cada volta que eviten resoldre la discriminació dels ciutadans causada pels dèficits de regulació i de professionalitat en l'accés a la funció pública. El desconeiximent i la falta de formació per a exercir les funcions no hauria de ser un mèrit. Encara que els sindicalistes ho exposen al revés, com si fórem els ciutadans els qui hem d'«atendre» els funcionaris que no saben com fer la seua faena. N'hi ha que ni una línia bona.

La raça s'aprén

En l'administració pública valenciana, ser racista no és un requisit. Ni tan sols és un mèrit. Bé, tot depén dels drets que tinguen les «races» i dels sindicats que els reivindiquen, ¿oi?

Per a tots, sense quasi tots

Malauradament la notícia no és com han pensat que, finalment, la funció pública complixca el requisit lingüístic en les altres llengües estatals. La notícia que oferixen els sindicals ugt, ccoo i csif continua sent que estan disposats a negar a la possibilitat que les persones que pretenen formar part de l'administració pública complixquen requisits de competència. Trobe que encara no han explicat mai del tot —és a dir, raonadament i racionalment— per què no els destorba el requisit de competència en castellà i sí en qualsevol altra llengua.

L'altre dia el diari (El País,19.11.2015) donava una altra notícia sobre un concurs ministerial adreçat als alumnes de primària i secundària, és a dir, la formació dels futurs adults que hauran mamat el valor dels drets lingüístics: «El concurs es denomina Una Constitució per a tots, encara que només permet que s'hi envien texts en una de les quatre llengües cooficials, el castellà.» Per a tots, sense els que no són ningú.

Cita dominical / 367: Manuel Jabois Sueiro

Una de les característiques més perverses de la religió és que complir-la pareix que implique una sospita.

Manuel Jabois, «Si come», El País, 18.11.2015.

Les víctimes de l'estupidesa

En primer lloc pensem en les víctimes del terrorisme. I després, convertim els assassins en «monstres» o, quan provem a racionalitzar-ho, els convertim en «soldats», «activistes» o «gihadistes», conceptes que, no perquè jo ho pense, sinó per la literatura encomiàstica que se n'ha fet en els corresponents àmbits ideològics, estan associats a valors positius i fins i tot sobrehumans, heroics. Tanmateix, els hauríem de considerar essencialment unes víctimes, víctimes en un sentit commiseratiu, perquè són víctimes de l'estupidesa, la pròpia estupidesa, víctimes de les pròpies males idees. I, sí, unes víctimes que fan mal.

Ara bé, això seria posar-mos en una posició de superioritat moral que, pel cantó polític i societari, és molt discutible. Però no es tracta de cap competició de civilitzacions, sinó de mirar pels drets humans i pels valors democràtics. Si les persones són les víctimes, també els terroristes són víctimes. Sí, i encara que es creuen tot lo del món, encara que voldrien ser alguna cosa més, només són persones.

De mort lente

El nou bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia (fdt) resulta molt més pràctic per a continuar la faena d'espigolar i tractar de resoldre dubtes lingüístics. No l'he carregat de recursos de moment, ja que per a eixa funció està el Multicerca. A més d'anar afegint fitxes, espere que, a poc a poc, la revisió de les existent ajudarà al trasllat a este bloc de de totes les fitxes que tinc allotjades en un altre espai.

El que encara no carburen massa bé són els cercadors, que tenen l'ànima partida entre l'fdt i l'arxiu general anterior. Anirem afinant-ho a poc a poc. Perquè, tal com cantava aquell, mais de mort lente....

Son de plemigjorn

Hui no peguem la becada del migdia. Veig que això del Dàïx s'ha convertit en Daech en francés (segurament adaptant-se a l'anglés Daesh, tot i que podria ser Daich, tal com expliquen uns lectors de Langue Sacuce Picante) i Daaisch en alemany (en la cadena Arte).

Per no marejar-me més, deixaré estar confusió entre mahometà, musulmà, àrab i islamista, que més o menys és com si ficarem al mateix sac cristià, catòlic, llatí i retor, i provaré a fer la controra (allà a quina hora, segur), que sembla que és un equivalent italià de la becadeta del migdia (el plemigjorn o migdiada, segons uns llocs o altres), encara que també arrepleguen en els seus diccionaris la siesta castellana.

Hi hauria d'haver una dita amable que començara «qui fa el plemigjorn...». Llàstima.

L'estat del Dàïx

Les vesprades es fan cada volta més curtes i el diari me se fa cada dia més llarg. I això que amb els titulars ja en tinc prou en la majoria de les notícies. I més ara, en què l'atemptat de París ompli i ompli planes impossibles de llegir, perquè el detall de cada tret disparat no afegirà cap claror al lector que intenta comprendre d'on naix eixa crueltat.

Ara ja comencen a dir-ne «Dàeix» més sovint (segons la transcripció anglesa Daesh). Em sembla que la transcripció més adequada de l'acrònim seria dàïx, que pot paréixer ortogràficament forçada, però Dolors Bramon comenta que «la sigla» hauria de ser «daix». Com que la primera vocal no és la inicial de la paraula sinó la segona «lletra» (amb vocalització) de دولة... En este cas, l'ortografia també mos complica la vida.

Passos fronterers

Normalment no és que el vianant es bote el pas de zebra, sinó que els passos de zebra de les ciutats estan pensats per als conductors i no per a les persones que van a peu. I un dia caldrà parlar d'eixos passos de zebra on el conductor té un semàfor en groc intermitent mentres el vianant té el seu en roig. La vida es regula a partir dels municipis, però en algun lloc es perd la connexió amb el món, en algun pas polític i administratiu les persones deixen de tindre entitat política, administrativa o, fins i tot, humana. Les fronteres estan molt propet.

Els silencis d'ara

«The language we use affects the way we think and behave»... I per molt tòpica que parega eixa idea, no deixa de ser una novetat, perquè no mos adonem del que estem fent fins molt més avant. I tan important és el llenguatge articulat com el que no s'emet, com el silenci. Ara mateix, els noticiaris, que fa uns dies no en sabien altra que pegar-li al rotllo de Catalunya, no en diuen res. Tot és l'atemptat de París de divendres passat. Som París ara. ¿Podríem arribar a ser Síria o el Congo? Mal està, perquè som sobretot una petita part del món organitzada al voltant del benefici capitalista i d'una explotació desregulada absolutament controlada.

Els avions francesos travessen l'Aràbia Saudita per a bombardejar sobre Síria. Però no en diuen res, de l'Aràbia, els noticiaris.

Cita dominical / 366: Aitor Bengoa i Fran Serrato

La manifestació, que va recórrer el passeig del Prado i la Gran Vía, va estar presidida amb una gran pancarta amb el lema «Contra les violències masclistes» en les quatre llengües oficials espanyoles.

Aitor Bengoa i Fran Serrato, «Una multitud exige acabar con la violencia machista», El País, 08.11.2015.

Impossibles que són

Hi ha coses que són impossibles, que no poden ser, i són. El mal mos acompanya, mos fa una companyia desgradable, angoixant, impossible, però inevitable. La llibertat, la igualtat i la fraternitat mos les hem de guanyar cada dia.

Som solubles

Si la corrupció política i econòmica fóra un motiu de separació, hauríem de començar per desmuntar l'estat espanyol, ¿no? Fins i tot podríem començar per Catalunya, atés que la molta honorabilitat que donava suport als governs espanyols s'ha demostrat una enganyifa. La unió política i, si es vol, patriòtica, no ha de ser una piconadora de res ni un saltamartí que els vots no poden fer caure. Ha de ser el resultat d'un compromís democràtic revisable que aporte pau i llibertat. Mal anem si una constitució comença amb la indissolubilitat. Tot és soluble, tots ho som.

Separar-se en pau

Quan el sentit del discurs no correspon al discurs, sinó a l'acte discursiu, no cal esforçar-se a entendre el text del discurs, perquè el que compta és l'acte, la voluntat institucional, l'envit enmig de la partida. I coses aixina sentirem en que no sabem si és la independència dels catalans o la dependència dels espanyols. El rei Felip IV discursejava dient que la unitat d'Espanya era «la base de la seua convivència en pau i llibertat»... Tant és un contrasentit com una banalitat sense significat. Caldria esperar que de la convivència en pau i llibertat naixquera el sentiment d'unitat. Més encara, quasi convé més que la convivència en pau i llibertat es done entre persones i grups desunits. Mira, millor serà separar-se en pau i lliberta, ¿no? Ai, si mirem un poc arrere, eixa «unitat» que tant airegen mos la fan arrelar en conquestes i reconquestes, en destinacions comunes universals i en una persistència cínica que menysprea els drets i la voluntat democràtica del les diverses societats peninsulars.

En fi, gràcies al rebombori dels mitjans amb la informació sobre Catalunya ja està enmig de la mar, estem sentint més català que mai en les televisions espanyoles. Sí, un «nuestro idioma» tan poc nostre, ¿oi?

L'annexió catalana

Els que som independentistes de mena trobem a faltar un poc més de contundència en erc i la cup a l'hora de proposar un model de nou estat dotat d'instruments adequats per a evitar les pràctiques corruptes que han practicat les elits polítiques i econòmiques de ciu. I eixe argument salpebra algunes opinions crítiques (espanyoles i catalanes) sobre el procés d'independització català.

Mirant-ho de prop i girant-ho com un calcetí, si erc i la cup feren una proposta d'estat d'eixe tipus, també estaria bé anar pensant que Catalunya s'annexionara la resta d'Espanya. Encara que fóra a poc a poc. Començant per la península Ibèrica, passant per Portugal, les Balears i inclús pel Micalet, i arribant tant com fóra possible cap al nord aquell, on la gent...

L'excusa de la pàtria

La casualitat m'ha fet caure en els vídeos del Concert per la Llibertat (29.06.203) del Camp Nou. És possible pensar que, segons com, la independència que tant reclamen alguns des de Catalunya, no té massa trellat. Sobretot si estàs valorant el suc que li traus a la dependència a què sotmets els altres, en Catalunya o fora. Si és aixina, eixa independència que reclament pareix un mal pensament que algú té contra tu, contra els teus beneficis.

Per contra, si es tracta d'associar-la a un concepte més obert i ample de la llibertat i a una idea més articulada de la democràcia, a l'equitat i a la justícia possibles, si estàs pensant en això, com a mínim has de reclamar independència de criteri. Perquè no es tractat de separar-se de la resta de la humanitat, sinó una altra manera de relacionar-te amb el món mitjançant unes institucions diferents. I ja posats, caldria impulsar això des d'institucions inclusives i eficaces, institucions que aplegaren més drets i deures per a tots. Ja hem vist que l'Europa dels estats s'ha convertit en un joc d'elits. La independència de Catalunya hauria de ser l'inici de l'aprofundiment en la Unió Europea. Espanya i Catalunya no són pàtries, ni nacions: són excuses o coartades. El que convé establir és per a què.

Tenim geografia

Ha tornat a fet sol i calor hui. La cosa de Catalunya, siga el que siga, està ambientant els mitjans. És motiu fins i tot per a que Mariano Rajoy ixca a fer un discurs des d'una trona municipal. Estem ja en la campanya electoral de les eleccions generals espanyoles i l'hivern de la fragmentació nacionalista que arriba per Catalunya congelarà la raó. Si és que mos en queda. Després del «muchos españoles», Rajoy continua amb la seua crònica de les veritats ocultes:

Sempre és una alegría vindre a Múrcia, una regió que ho té tot, té geografia, història, mar, muntanya, bon temps i gent agradable.

Atur, vulnerabilitat econòmica i social, degradació ambiental, bambolla immobiliària... Veritats incòmodes. Però si tens geografia, estàs salvat.

Cita dominical / 365: Zygmunt Bauman

És un costum humà, massa humà, culpar i castigar els missatgers per l'odiós contingut del missatge que transmeten, en lloc de responsabilitzar les forces mundials incomprensibles, inescrutables, aterradores i lògicament ressentides que sospitem que són les culpables de l'angoixós i humiliant sentiment d'incertesa existencial que mos lleva la confiança i desbarata els nostres plans de vida.

Zygmunt Bauman, «Mensajeros de la globalización», a partir de la traducció al castellà de María Luisa Rodríguez Tapia, El País, 01.11.2015.

Els que apleguen

No trobe l'últim Astèrix en català ni en la Casa del Llibre ni en l'Fnac de València. No pregunte per ells, però només tope amb les versions en castellà. De fet, les seccions de còmics d'eixes dos botigues no pràcticament res en català. Dic «pràcticament» perquè el fet que jo no n'haja vist cap no vol dir que no n'hi hagen. En la botiga especialitzada Futurama també en tenen ben pocs. En tenen alguns, va. I sort que Abacus encara aguanta i té un poc més d'oferta de còmics en català. Naturalment, passsaré per Tres i Quatre, no fóra cas que tingueren alguna cosa interessant. I al final del camí —o al principi, si molt m'emprenyen— mos queda Internet.

Un grupet de jóvens barbuts comentaven en veu alta: «— I els dien que Sabino Arana era racista i masclista»... «— És clar, un senyor del segle xix. Els espanyolistes eren tots un progres feministes, ¿no?» I un petit torpede en la secció d'assaig que no arribe a sentir: «Qualsevol cosa és un assaig.» N'hi ha que s'informen i que, a més, se les saben totes. «Arribadors» o «aplegadors» en diríem, d'això que els anglesos diuen finishers, els qui participen amb l'objectiu d'arribar a meta. Això és, cal arribar-hi.

El rebuig del subtext

Ha mort no fa massa René Girard i vaig llegir fa poc una entrevista a John Gray. I em ve al cap la idea de la impossibilitat del cervell per a moltes coses. La meua impossibilitat i el meu cervell, principalment. Em criden a una conversa, cal anar pensant com aplicarem els aspectes «que caldrà interpretar» d'una norma que hem aprovat després de molt de temps de negociació. Em lligc la norma i no veig res a interpretar, la literalitat és ben clara. Però la persona que m'ha cridat a conversar vol sembrar la llavor del dubte. EL cas és que no vam aprovar la seua redacció de la norma, sinó una altra, la nostra. I ara vol interpretar la nostra literalitat amb el substrat ideològic del seu text desaparegut, del subtext que ella no vol vore que el vam rebutjar...

No sé si havent llegit Gray i Girard, que no ho he fet (encara, ja vorem si tinc temps) arribaria a entendre d'una altra manera això que entenc com a ànsia classista. Diu Takse que eixa exigència envers els altres deu ser inversament proporcional a la que li va permetre accedir al lloc que ocupa. Takse s'ha llegit Guerra i pau i Crim i càstig i li haurem de fer cas.

Traduccions sense traductors

Comentava Javier Rodríguez Marcos en un article, «Hablar castellano en todos los idiomas» (El País, 04.11.2015) la falta de respecte de moltes editorials pels autors de les traduccions que publiquen. Cert és que no sempre apareix el nom del traductor en la portada, però el cas més greu és quan ni tan sols apareix en la pàgina de crèdits de l'interior. Per exemple, una coŀlecció de noveŀles que publicava el diari El País, crec que eren de Jules Verne, no consignava enlloc l'autoria d'eixes traduccions. Potser la cosa tenia a vore amb el que comenta Muñoz Molina en este article (que traduïxc anònimament):

Però pot ser que sempre haja estat així. Jo em vaig adonar que la major part dels llibres que llegia havien estat traduïts per algú quasi tan tard com del fet que les peŀlícules tenien un director. Tota la vida he agraït l'efecte que van tenir sobre la meua imaginació i la meua vocació les noveŀles de Juli Verne —no m’acostume a escriure Jules—, però mai no he pensat en les persones quasi sempre anònimes que les traduïen, segurament amb molt escàs benefici, per a les editorials Bruguera, Sopena o Molino.

Diu que hui s'atorga un premi nacional de traducció en Espanya. Podrien provar a donar-li'l als traductors anònims.

Troballes en la recerca

Em semblava que la traducció que feren Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany es quedaria en el paper, en els tres volums ben enquadernats que tant de goig fan en l'estanteria. Per sort han passat també al format .epub i els podem trobar en Internet (ara no recorde d'on els he tret). Si no podem llegir-ho en francés, que també és a l'abast del clic, abans d'embarcar-se en llegir en català esta o altra versió, hi ha també un treball, que deu ser interessant de Sílvia Padrós Casalins: «Combray, de Marcel Proust. A la recerca de la millor traducció al català. Anàlisi descriptiva i comparativa de tres traduccions al català de Combray». No sé si servirà per a triar la millor traducció, però no està malament disposar d'estes petites mostres de vitalitat estilística de la llengua, ara que encara tenim una certa elasticitat per a estos volantins creatius.

Serveis polítics

Els veus moure's per les Corts i notes que l'amalgama que ha compost això que en diuen Ciutadans té dos vetes diferents: els qui es creuen més o menys progres, encara que no han comprovat mai si els fonaments de les seues idees mereixen eixa sensació; i els qui s'han apuntat al nou partit, perquè són més o menys de dretes, però principalment són dels qui pensen que ací es poden assegurar una «carrera» política en lloc de continuar intentant-ho en el pp. La política iŀlustrada, de dretes o d'esquerres, s'hauria de poder espolsar eixes falses vocacions de servei públic. Escric mentres escolte Duran i Lleida en El Intermedio «exhibint» la seua humilitat al servei de la ciutadania. En acabant, ¿un cafenet al Palace?

Política de l'angoixa

La política s'ofega en un got d'aigua. Les persones s'ofeguen en l'horitzó de la mar.

Cita dominical / 364: Kenneth E. Boulding

Les deduccions de la ciència no provenen de l'observació sinó de les teories.

Kenneth E. Boulding, The meaning of the 20th century.

Com una monja

No m'havia sobtat tant com ara. Trobe que el fet no era tan habitual. Des de fa un temps, que no sabria dir si són dies o setmanes, m'he fixat en el contingut intencional que aporten les fotografies que acompanyen les notícies del diari El País. Me s'ha quedat gravada la foto d'Arrimadas com una monja mística pregant en un moment d'iŀliminació (o com una mare de déu, si vols també). Hui és Rivera assenyalant amb el dit cap al lector, com aquell Tio Sam americà, però amb un gest seriós, enfadat, que contrasta amb el somriure tan habitual del representant de Ciutadans. És clar, en la pàgina següent, Iglesias amb la boca oberta, com sempre esperem vore'l mentres recita alguna de les seues catilinàries.

Bé, deu ser cosa meua. Al cap i a la fi, si compre eixe diari no és per devoció ideològica, sinó pel ventall d'informacions i per alguns articles d'opinió. En tinc prou i, segurament, massa. Tampoc tinc temps per a llegir-ne més.

L'accent i la clossa

Obliden l'accent del cognom de Ricardo Darín en el cartell del film Truman. O no l'han posat perquè no calia, perquè de la història del cognom no ha creat eixa excrescència final. L'ortografia de les llengües té coses d'eixes. I, per baix, les closses diacrítiques que tant mos servixen per a salvar tanques com per a entropessar en el pla.

Caure bé

En general, és irrellevant què pots pensar d'algú. Més encara, adonar-mos que actuem d'acord amb prejuís o percepcions hauria de ser un toc de prevenció davant de l'error ben probable que cometrem si jutgem algú pel fet que mos cau bé o malament en lloc de valorar què fa realment eixa persona. Sí, no cal enamorar-se de les lleganyes, en tenim i prou. I polítics, també en tenim, i saben que cal jugar a caure bé. Com els xiquets.

Y a rien à jeter

Diu el company Joan-Carles Martí, elxà amb sogra de 83 anys, que «estar com un tabaquet de flors» és una dita de la contornada —la diu la sogra—, per a dir que s'està molt bé o com la pera en el tabac, que diuen. És la primera volta que senc la dita elxana... Bé, que lligc la dita, perquè la cosa ha vingut per Migjorn. Li agraïxc a Joan-Carles que l'expose públicament, perquè la meua cerca per Internet no havia donat cap resultat.

El debat va començar llançant en alemany el xiquet amb l'aigua bruta (das Kind mit dem Bade ausschütten) i acabà amb el tabaquet de flors, passant per l'anglés (To throw out the baby with the bathwater) i l'italià (gettare il bambino con l'acqua sporca).

A partir d'ara la cerca donarà algun resultat encara que no tingues sogra elxana. Les llengües desapareixen fins i tot perquè oblidem deixar-les apuntades en algun lloc. I pot ser una sort, perquè en lloc d'anar repetint sempre les mateixes raons, això mos obliga a crear, recrear (o calcar, si convé). Per tant, tal com diuen en francés, y a rien à jeter.

L'elecció dels corruptes

En els mitjans pareix que la corrupció haja canviat de bàndol. Ara els corruptes són els catalans. Almenys els catalans que no volen ser espanyols, que no volen compartir nacionalitat amb la corrupció espanyola. I on no arriba la corrupció, ahí està la llei. La llei, que no la democràcia, no parlen de la democràcia, sinó de la llei, com si la llei tinguera un valor superior per damunt de la decisió política dels ciutadans. Sí, en la política també hi haurien de participar més sovint els ciutadans. Almenys, els corruptes els triaríem a consciència, que el món també vegem com va i volem a la nostra quota de responsabilitat, tal com fan en altres estats, en altres països, en altres pobles (en altres diputacions, en altres mancomunitats...).

La forma i la paraula

Ho vaig dir, mirant-ho des de baix, pel camí que voreja el pantà, que no sabia quin era el cim de la Xortà. Entre els dos cims que més pujaven, hi havia un ullal i un cap de rèptil (més andragó que sacristana). Encara no sé quin dels dos devia ser. Ara, casualitat, diu Coromines que (La)Xortà deu vindre del llatí lacertane < lacertare < lacertu 'llangardaix'). Imaginació i etimologia són facetes molt relacionades en els canvis amb què anem formant les paraules.

Cita dominical / 363: Angus Deaton

La democràcia necessita dades d'alta qualitat, obertes a tots i transparents.

Angus Deaton, «La amenaza de la desigualdad», a partir de la traducció de Jesús Cuéllar Menezo, El País, 25.10.2015.

Marina a trossos

Cuixot, ametla i bacallà, i qui no tė país —o nació— és perquè no li agrada la varietat. La Marina és la síntesi del país que encara podríem somiar.

Lucidesa mesquina

Krugman amolla de passada que les grans riqueses van acompanyades d'una gran mesquineria. És la versió d'això que diem sovint, generalitzant i exagerant, de les persones que com més en tenen, més en volen. No cal que et donen el Nobel d'economia per a vore-ho, fins i tot més del que som capaços d'acceptar. D'ahí naixen algunes xenofòbies inesperades que esdevenen populistes en alguns llocs, com ara en el cas del primer ministre hongarés, aplaudit poc o molt, però que pertany al grupet dels polítics europeus de dretes que s'han reunit esta setmana (Sarkozy, Rajoy, Merkel, Tusk i altres, entre els quals ¡Berlusconi!) per a decidir si esta vegada guanyen els rics o perden els pobres... ¿Mesquineria? En diuen lucidesa: no tenen dubtes entre ser rics i ser justs.

Les fitxes en bloc

Per fi aconseguixc pegar la penúltima pinzellada del bloc en què s'ha convertit les fitxes: Fitxes de dubtes i terminologia. No em lluïxc massa buscant noms, el disseny és simple, espere que fàcil de llegir i d'entendre. Ara el maldecap serà incloure-les en el Multicerca. Són coses que cal fer, però costa moltes hores de pantalla tft. Si foren de tinta electrònica. Però no sembla que estiguen pensant en traure-ho, això.

Trossos al sol

Lectures per a edats diferents. No ho acabem d'apreciar, però el temps passa i acabem trobant els estils, les històries —o només trossos— que més mos agraden. Entre en ¡Todo por mi país! de Fernando González, Gonzo, i en deixe dur. Després, em decidixc a córrer esta setmana, ara que la pluja ha passat. Comence a alçar el vol pel riu: 12:54 (6:22+6:32). Ara a migdia ara hi ha més gent per la pista que en estiu. Es nota que volem aprofitar el solet.

Ain't no sunshine

No acostume a fer-ho, però hui he seguit el consell de Diego A. Manrique en l'article «El hombre que supo parar» i em pose el documental Still Bill sobre Bill Withers. No n'entenc ni la quarta part, ja que el meu anglés oral és ben limitat, però em resulta interessant i m'agradaria poder vore la versió amb subtítols (encara que foren en anglés). Algun dia, supose.

Mentrestant, en la tele continuen pegant-li voltes al Salvados de diumenge amb Iglesias i Rivera. Espere que no mos facen un debat amb Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, perquè no cal tornar a sentir les banalitats que porten en el sarró ideològic. Trobe els acords i em dedique uns minuts a l'Ain't no sunshine.

Turisme ideològic

Per fer un poc de descompressió, veig un documental sobre Assange i Wikileaks que hi ha en Youtube fet per periodistes islandesos. Això em recorda el debat d'ahir entre Iglesias i Rivera, quan Iglesias no es trea la pasta dels dits i Rivera només savia oposar a la sanitat universal espanyola la idea, com si fóra roín, que era cosa única en el món. Vaja, en una cosa bona que som únics, i se la vol carregar. ¿Turisme sanitari? Doncs, regulem-lo, tal com hauríem de regular els tirans i dictadors de països amb petroli que vénen a estiuejar a Espanya. ¿O és que tot es reduïx a enriquir-se abusant de qui faça falta? El debat no hauria de ser sobre que, suposadament, no es puga pagar la sanitat universal, sinó com s'ha de pagar? L'economia fa previsions ideològiques, certament, i l'euro que et gastes en el que és sobrer, desapareix del pressupost del que hauria de ser imprescindible. N'haurien de dir «turisme ideològic».

Tornant a la compressió cortesana, i un poc en relació amb la faena que cal fer, l'únic polític que hi havia hui en la mesa negociadora era Marc Pallarès (Podem). Morera (Compromís) estava en l'enterro de Francesc de Paul Burguera en Sueca. Dis-ne força major. En canvi, el representant de Ciutadans no havia de vindre hui. Ahí tens els ous, Joana. Hem fet un petit pas avant, a força de renegar i esmenar. A vore fins a on podem arribar.

Cita dominical / 362: Francesc de Carreras

Jo m'apunte a un catalanisme que aprofite el bilingüisme natural que es respira en la societat.

Francesc de Carreras, «Por un nuevo catalanisme», El País, 29.09.2015.

Nivells sindicals

L'assemblea d'ahir en les Corts va anar més bé del que havíem previst. I potser hi va tindre molt a vore un gest que millora la connexió entre els representants sindicals i el personal reivindicatiu que no s'atrevix a clavar-se en el treball vindicatiu: «els del consell de personal» no vam seure en l'escenari, sinó en el pati, al mateix nivell i amb les mateixes cadires, davant dels companys. Amb només un assaig no podem traure conclusions. A la pròxima ocasió, vorem si la possibilitat d'implicació i coŀlaboració realment funciona millor aixina. I, bé, si no en sabem més, doncs, tampoc mos n'anem per les altures de la solemnitat impostada.

El gra periodístic

La distància entre la informació i la intenció és la redacció periodística. Tal com contaven hui en dos redaccions diferents de la mateixa notícia, si el rector de la universitat ha estat agredit, si concretament el que ha passat és que li han pegat una puntada de peu sense conseqüències, ¿el fet esdevé una anècdota curiosa? Probablement. L'elecció del vocabulari marca la distància entre el fet i la intenció. Si Artur Mas vol «dur Catalunya a una terra promesa», ara només caldria que l'arquebisbe de València, el tal Cañizares, diguera que els valencians només acollirem el forment identitari: ai, d'allà dalt, ni un gra.

Els caps de la jornada

Al final del dia tot són oblits i esgotament psicològic. Recorde que a primera hora del matí m'he posat en marxa amb alguna actuació política, amb algun comentari periodístic, amb alguna dada que feria els meus sentiments humans i polítics. Però no n'he pres nota. Només recorde l'anunci de Volkswagen d'ahir, «Das Auto», que em fea pensar en la barra que tenen; això de l'1 per cent de la població que posseïx el 50% de la riquesa mundial; que el PSC vota amb cdc i pxc per a impedir que el seminari de Vic pague l'ibi; els diputats alemanys que experimenten què és passar un riu apilotats en una llanxa pneumàtica; el govern valencià que encara no ha suprimit el cjc per on passegen uns quants fantasmes polítics, perquè els socialistes li donen aire a l'elitisme polític... I encara n'hi havien més coses per a desdejunar amb els ulls ben oberts. Però ara, al final de la jornada, amb el cap ple de convencions gràfiques, càlculs retributius i apedaçaments sindicals, no sé per on acabar l'apunt. Au.

Contenidor d'esquerres

Es veu que ha tancat algun cenacle de l'esquerra humida i persistent d'aquella clandestinitat que, per sort, hem superat. Ho dic perquè arreplegue uns quants llibres i revistes que han deixat al costat i dins d'un contenidor del fem:

Bases per a una política lingüística democràtica a l'estat espanyol de Rafael Lluís Ninyoles

Capitalismo, crecimiento económico y subdesarrollo de Maurice Dobb

Contribución a la crítica de la economía política de «Carlos» Marx

El antieconómico de Jacques Attali i Marc Guillaume

Iniciació a l'economia marxista d'Ernest Mandel

Invertir en hombres de Jacques Delcourt

La inflación en la fase actual del capitalismo d'Emili Farré-Escofet

La situación del obrero alemán de Ludwig Heyde

Materiales (revista)

Sociología de la familia y el matrimonio d'Andrée Michel

The meaning of the 20th century de Kenneth E. Boulding

Vida conyugal y vida sexual de Valentín Moragas Roger i Federico Corominas

Zona Abierta (revista)

I me'n vaig deixar uns quants més dins del contenidor que podien ser interessants, si més no com a curiositats històriques. Un poc de militància i molta bona intenció que brolla dels ullals de la memòria cívica.

Desproporció exaltada

L'exaltació vindicativa i l'exigència intransigent són inversament proporcionals a l'esforç que fem per estudiar, aprendre i fer propostes abans de vore-mos el bou damunt. Eixa és la conclusió a què arribe després d'una assemblea. ¿Errònia? Segur que sí, perquè les generalitzacions fallen, però l'encerte en els casos concrets que m'inspiren eixa sensació. En fi, estem educats aixina. (Anava dir que som aixina, però som de moltes més maneres i anem sent d'altres.)

L'ombra dels barrets

Tants caps, tants barrets, i tantes idees diferents que s'amaguen baix dels barrets. Al carrer dels «sombrerers» de Barcelona diries que l'ombra dels barrets és allargada.

Cita dominical / 361: Pau Marí-Klose

Els fills de pares de classe obrera castellanoparlant tenen una probabilitat més baixa de desenvolupar una professió liberal o gerencial que els fills de classe obrera catalanoparlant. En contrast amb els valors estadísticament esperables, pocs ciutadans catalans amb cognoms comuns amb la resta d'Espanya (García, López, Rodríguez, etcètera) seuen al parlament o tenen un alt càrrec de la Generalitat.

Pau Marí-Klose, «¿Un solo pueblo?», El País, 06.10.2015.

Mar d'històries

Costa poc entreveure els prejuís que conformen la host dels altres. La nostra, en canvi, en direm història. Histèria bastida amb misteris. Per la mar i pel cel.

Un nou octubre

Nou d'octubre inesperadament lliure. València està airejant-se, està espolsant estores i regirant idees sobre una ciutat que encara és possible. ¿En Europa? ¿En Espanya? Sendes novelles per on podríem passejar, vistes les velles.

Això que no hauríem de dir

Tornem a les ganes d'escriure això que diuen bé, això que també es diria «normatiu» —tal com comentàvem amb el doncs l'altre dia—, i que provoca no tan sols errors, sinó inconsistències innecessàries entre el pensament i l'escriptura. Pareix que davant d'un full en blanc hi ha polítics valencians que ja no saben transcriure al paper les propostes que estan pensant. Es nota quan trobes que hi ha un interés a birbar la segona preposició del conjunt prepositiu per a, com si fóra una mala cosa reproduir el model general de llengua dels valencians de cada dia. Si digueres que és que el model d'això que diuen «prestigi» és el català de més amunt, encara podria entendre's un poc —ah, quan hi havia la tv3—, però no és eixa la situació i el missatge que embolcalla les paraules va ben bé en sentit contrari d'on es suposa que volem anar. Al final, la conclusió és que el valencià no té nivell. I ja sabem a on anem a parar.

I tot això em ronda pel cap després de parlar hui amb una «aferrissada» militant del no sé què de la llengua i que vol que l'ajuntament censure uns texts en valencià mal escrit —és a dir, que no complix la normativa ortogràfica— que una associació envia a publicar en el llibre de festes del poble: diu que preferix que es publiquen en castellà. I no veu que ha acabat ella també al punt exacte on pretenien acabar eixos «violadors del vers» valencians, per dir-ho impròpiament.

Guerra zombi

Mentres corria per la pista del riu subvencionada per la fundació de la dona de l'amo de Mercadona (millora marca d'enguany: 13:03), em venia al cap la peŀlícula d'anit, World War Z, i no sabia massa bé com posar-la en relació amb els immigrants i els refugiats que assalten eixes fronteres que «tots» pensem que no hauríem de tindre. Com a societat pareix que no sapiam si els hem d'acollir, si convé que els acacem amb les metralletes o si serà millor la proposta del film i mos injectem una malaltia que actue com a camuflatge. És una vacuna al revés o, més aviat, es tracta d'assumir que realment estem malalts si pensem que podem passar per damunt dels problemes alçant murs o alliberant-mos de la «funesta mania de pensar», com dia aquell. ¿Zombis? De moment són persones, i tenim moltes metralletes i bombes. A mossos, si cal. L'única frase ressenyable del film és l'afirmació que fan en Jerusalem, on tenen murs, però les fronteres obertes: tots els humans que puguen entrar en la ciutat no es convertiran en zombis. Drets humans en dien abans.

Finestres amb baf

Estic fent canvis informàtics en els meus ordinadors. Segur que em carregue alguna cosa que no toca. En primer llocs, actualitze els Windows al Windows 10, que és més senzill del que em pensava. No cal eliminar l'Ubuntu ni res, s'instaŀla al mateix lloc. La veritat és que no sembla que haja canviat massa el funcionament de l'aparell. Intente fer el mateix amb l'Asus EeePC de ma mare, però ahí apareixen els problemes, que si no va la xarxa, que si deixen de funcionar les tecles de funcions de l'aparell (Fn)... Li diré que es passe a l'Ubuntu i avant. En fi, paciència i una canya.

Hort ortogràfic

Em costa déu i ajuda acabar de muntar una taula per a això que ara anomenen «hort urbà». No era difícil, però les fotos del manualet no es veien bé i les instruccions estaven fetes un poc amb els peus. Els detalls són una part important del tot. Com ara les meues reiteracions a cometre errors de picatge, que convertixen estos apunts meus en un «hort ortogràfic» ple de mala brossa... Bé, en lloc de «mala brossa», caldria dir «brossa no procedent», atés que hi ha a qui li agrada la junça i qui preferix els «serenatos» (que diuen al meu poble). En això, la gramàtica hortolana ha de ser més comprensiva que la que mos engolim en escola.

Cita dominical / 360: Ramin Jahabegloo

El món de patiments i tragèdies dels immigrants que contempla hui Europa està tan llunt dels seus pensaments com el planeta més remot.

Ramin Jahabegloo, «El dilema moral de Occidente», (El País), 29.09.2015, a partir de la traducció de María Luisa Rodríguez Tapias.

Crítica cívica

Només hi ha una fina línia que separa el rumor insidiós de la crítica cívica: la reclamació. En sabem molt de comentar i unflar el baló, de malarplar, dels rumors, però estem poc acostumats a practicar el deure cívic de coŀlaborar per escrit per a tindre una administració i una societat més equitativa, funcional i, simplement, més agradable.

Contra la quimera

Després d'una mesa de negociació en les Corts sempre estàs un poc derrotat si aspiraves a aconseguir millores justes i equitatives. Perquè el temps i les males pràctiques solen jugar a favor de qui remena les cireres, fins i tot encara que ja no les remene. La banda de l'empastre que hem tingut durant massa anys regint les Corts se n'ha anat i ha per als que mos quedem i per als nous gestors vicis, mals hàbits i una institució que ha perdut el seu pes democràtic, ja que en lloc de ser el centre del poder legislatiu i de la fiscalització política del govern era una mera comparsa de l'executiu.

I pel cantó laboral, mos han clavat un gol en els primers cinc minuts, però hem aconseguit arribar a la pròrroga amb la carrera laboral, un canvi de grup que arrosseguem des del 2010 i la previsió que els interins tindrà opcions de reduir la seua inestabilitat laboral. De moment, arrancada de rossí (o de cavall o com en diguen en cada lloc. Ja vorem si hi ha una parada o resulta ser el Pegàs que somiàvem, hi pugem i acabem amb la quimera que pot ser burra vella (o com en diguen en cada lloc).

Later be last

La voluntat política de millorar l'administració pública valenciana és molt engrescadora, però les rutines i les inèrcies són els factors més determinants d'un poder difús que pot enterbolir i entrebancar la iniciativa política. Estic que talle claus... Bé, no tant, que jo no m'acalore d'eixa manera, només em fa mal el cap. Hem tingut hui un assaig de la mesa negociadora de demà, mos havien convocat a una suposada reunió informal i ha estat més aviat un parany ben formal —parat per la plana major dels manifassers— per a que mos les engolirem com a punys. No mos han esquilat tant com volien, però hem comprovat que continuen amb la maquineta ben esmolada. Per sort, Morera i Pallarès mos han permés notar un poc que els temps polítics estan canviant, encara que siga com dia la cançó del Dylan:

The line it is drawn
The curse it is cast
The slow one now
Will later be fast
As the present now
Will later be past
Your old road is
Rapidly fadin'.
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changin'.

L'ocasió fa el lladre, dient-ho al revés.

Política amb xancles

En el Panaria que hi ha vora el mercat, a la banda d'enfront, xarraven esta vesprada Antonio Montiel (Podem) i Ignacio Blanco (membre del gabinet de Mònica Oltra). La política valenciana actual està agarrant un toc de quotidianitat i accessibilitat que és tota una novetat en este país. Certes que Buch (pp), quan era conseller, anava corrent amb el xandall pel centre de València de bon matí, però això era una taca exòtica. Semblava un homenet primet entusiasmat per l'esforç saludable que estava fent.

No em sembla que Montiel i Blanco córreguen massa, però vore'ls amb normalitat pels cantons més accessibles de València —per on podria passar Ribó amb la bici i la néta—, és un canvi de formes que t'alegra. Llàstima que encara falta comprovar la prova de l'ou: ¿quins resultats tindrà la seua acció política? Despús-demà tenim taula negociadora en les Corts i observe que continua havent qui mirar d'apanyar-se el saquet sense estendre la revisió de l'RLT a la resta dels treballadors de la casa, que fa anys que ho estem demanant. Ja vorem com ho gestiona això la nova política casolana de Morera.

Relats parlamentaris

Hi ha qui comenta que els polítics de l'esquerra espanyola (i l'estenen a l'europea) estaven mancats de relat, que no havien sabut trobar el relat que havien de contar als ciutadans. En canvi, diria que n'hi havien que tenien més aviat massa relat, fins i tot «cuento», que diuen alguns, massa «romanços», molta palla i poc forment, com si construir una societat fóra només embadalir amb falòrnies, com si fóra fer turisme per un país imaginari amb un guia més o menys ocurrent que et ven el relat que vols sentir. Ara que una carambola històrica mos ha permés ventilar la cambra, haurien de poder explicar comptes, despeses, propostes i resultats. I els romanços, a vore si els deixen per a fer nono. I no descarte que mos se tanquen els ulls, perquè Ciutadans amenaça de continuar recitant-mos històries de banderetes i castellets identitaris en l'aire.

Versió 4.3.1

Instaŀle un altre bloc amb el programari Wordpress. Tot i que m'havia descarregat la versió 4.3.1, la primera faena que em demana és actualitzar-se a la versió 4.3.1. En les instaŀlacions anteriors en el servidor de Yahoo!, l'actualització no ha funcionat. Pel que he llegit en algun lloc, sembla que tenen un problema amb una cosa que es diu curl. Canvie, per tant, de servidor, i en el meu (Strato) sí que s'actualitza. Ara ja puc configurar la interfícies i els continguts. És el bloc que dedicaré d'ara en avant a les fitxes. El format de Wordpress és finalment més àgil i còmode que continuar editant l'html amb les plantilles del Word.

L'endemà de la «lluna de sang» amb què mos han pegat la vara hui —sense associar-la com cal amb les eleccions catalanes d'ahir—, respire un poc pel cantó de la informàtica. Amb la cosa i la causa de la independència també podem respirar, en lloc de sang em quede un poc a la lluna de València.

Cita dominical / 359: Félix Ovejero Lucas

Per a entendre-mos necessitem una llengua comuna inteŀligible.

Félix Ovejero Lucas, «Patrias y fronteras», El País, 27.09.2015.

L'atenuació de les calamitats

A partir de dilluns, ja posats, deprés de la plaga de calamitats que s'han pronosticat per a la independència espanyola de Catalunya, els dirigents escindents dels dos costats podrien preparar el camí per a atenuar tant de desastre anunciat. Seria el mínim esperable, ja que les previsions estan fetes i, tant si són certes com errònies, en lloc de dedicar-se a la revenja, seria més positiu pensar en un treball conjunt en benefici de tots. De conjunt, és a dir, amb la Unió Europea. Ah, i amb l'FMI i l'ONU, si convé.

I diuen que els sap mal

Certes, pareix que tenim la pell molt sensible, però és que són molts anys de discriminació permanent. Si un periodista dels diaris en castellà que podem trobar al País Valencià escriu un paràgraf, una frase, fins i tot només una paraula en valencià, sabem estadísticament que contindrà una errada ortogràfica, com a mínim; els webs en valencià tenen les adreces plenes de paraules en castellà; allà on retolen en les dos llengües, la versió en valencià sol estar en cursiva, en lletra més menuda, en lletra grisa sobre fons blanc... O tot alhora. I a pesar que tot això són casualitats, conseqüència del medi ambient lingüístic i malfaener en què vivim, no cal pertànyer al club de les teories de la conspiració per a observar que la moneda d'intercanvi lingüístic que llancem a l'aire viola les normes de l'atzar. Per això cal que les polítiques democràtiques regulen i regularitzen les societats, les desigualtats del feudalisme capitalista i les discriminacions injustes en general. Drets humans, al capdavall.

Per tant, si la representant de Suïssa en els organismes internacional pot tindre un cartellet que resa en diversos idiomes el nom del seu estat, qui diu que això no és possible en Espanya està induint ell mateix la solució. I encara diuen que els sap mal.

Docència esparsa

La meua experiència com a docent és bastant curta. A més, és pobra i descompassada: allà on em sembla que ho fea més o menys bé, ho vaig deixar córrer; i allà on no acabava d'estar satisfet amb la meua faena, no aconseguia deixar-la fins que no em feen fora. En qualsevol cas, no em senc suficientment capacitat per a la docència. És una tasca que requerix, a més de coneiximents acadèmics, habilitats comunicatives i paciència, una formació específica en l'art d'afavorir l'aprenentatge i el desenvolupament cognitiu. La meua dotació innata per a això és limitada i mai no he adquirit la capacitació suficient —tampoc no m'havia interessat la qüestió— per a la tasca docent. Ni tan sols aquell CAP que féem després de la universitat em va semblar que em servira per a res.

Aixina i tot, he fet unes quantes classes ací i allà, sempre forçat, obligat per qüestions laborals o personals. I l'única cosa que espere haver transmés és un cert interés per entendre què fem i com podem millorar. Supose que no tornaré a fer classes, amb la qual cosa les persones amb què he compartit eixe temps en el passat, l'hauran oblidat o, en el pitjor dels casos, tindran una lleu sensació d'un temps perdut. I no crec tampoc que el recerquen.

Filats de concertines financeres

D'ací a quatre dies, els Orbáns espanyols (n'hi deuen haver de catalans també, però no sembla que ocupen els alts càrrecs del futur estat) començaran a posar tanques i filats de «concertines» per a que els catalans no esdevinguen altra volta espanyols. De colp, segons els governants espanyols, això que tan bo era, això de ser espanyol, es perdrà per art d'independència. I tot això sense reformar la Constitució, que diu que hi pots renunciar, no que te la lleven si els rota.

Naturalment, la nacionalitat europea per la que demanava Rajoy, encara no la poden perdre els catalans ni els espanyols, perquè encara no la tenim. Si en tinguérem, podríem llevar-los-la als evasors fiscals i donar-los-la als refugiats de les guerres i les misèries que provoquem en la majoria de països del món. Aixina s'entendria un poc més què és això de la nacionalitat: tal com dien en les peŀlícules americanes fa anys, els imposts. Concertines financeres, ¿no ho han inventat encara això? Només les musicals.

L'estil, doncs

En català, uns dels signes de la voluntat d'estil, pel que he vist entre molts valencians, és copiar un ús normativament incorrecte del mot «doncs», mot que és, d'altra banda, ben poc usual en valencià. En oracions causals, en lloc d'escriure «ja que» o «perquè», doncs, hi ha qui escriu «doncs». I es nota que l'han calçat amb voluntat d'estil, d'elevar el to, de mostrar rigor i coneiximent. Supose que deu fer efecte, sobretot perquè eixe mot, com que no té massa ús en valencià, quan apareix, sempre fa decoratiu, ja que —poseu-hi un doncs com a floc— pertany a un registre formal. No fa massa l'esmenava en un document parlamentari: amb la fornada d'universitaris «lletraferits» que ha arribat a les Corts, espere que no mos se puge l'estil al cap.

Pluja de desacords

Amb quatre acords tens l'acompanyament de «Hit the road, Jack». Amb pocs més, la de «Màgic» de Joan Colomo. Amb quatre acords democràtics pocs tocar quasi qualsevol melodia d'eixes que t'acompanyen tota la vida. I els acords no han de ser ni catalans ni espanyols, ni tan sols cal que siguen harmònics. Generalment, el factor més rellevant és el ritme. La velocitat de les bales, que diria Gila. Diumenge passat, en la cadena ser, quan Yayo Herrero va deixar clar quina classe de societat del benestar només per a un món de privilegiats s'havia construït fins ara, deixant en la misèria la majoria dels ciutadans de la resta del món, Fernando Luengo, Ignacio Sánchez Cuenca, Javier Moreno Luzón i Antonio Gutiérrez van traure la mà per la finestra, a vore si plovia. Uf, la pluja àcida ha de caure sempre sobre els mateixos, ¿oi?

Cita dominical / 358: Robin Osborne

Els canvis de fortuna, que Aristòtil va incloure entre els components essencials de l'argument de les tragèdies, eren també cosa de la vida quotidiana.

Robin Osborne, Classical Greece 500-323 BC, a partir de la traducció al castellà de Gonzalo G. Djembé.

Urnes amb bitllets

¿Els banquers catalans acaben de descobrir la ideologia? Sí, i els ha molestat molt constatar que les urnes no es poden omplir amb bitllets. Almenys, no sempre, i pareix que esta volta els ciutadans poden reclamar el pa sencer. (I lamente tornar a fer servir el vers d'Ovidi, però va tan bé per a tantes coses.)

Saltirons ara i sempre

Estic segur que no deu ser cosa de la campanya electoral catalana, però em resulta xocant haver rebut este missatge de Change.org sobre la petició «El català a l'escola: ara i sempre»:

Miquel Iceta ha respondido:

«Hola, sóc Miquel Iceta, candidat socialista a la presidència de la Generalitat i m'adhereixo a aquesta petició.»

18 de septiembre de 2015

Últimament s'ha fet famós pels seus balls amb la música de Queen. Espere que la firma de la petició siga part d'eixa espenta que mostra a saltirons pels mítings del seu partit, perquè amb eixos ànims es poden aconseguir moltes coses, des de la independència de Catalunya fins a la federació d'Europa, per posar dos extrems que a voltes em sembla que es toquen més del que sembla. Almenys m'agrada pensar-ho.

Ço que és Tirant

Em va sorprendre una afirmació de Francisco Rico Manrique en un article de fa uns dies en el diari El País («Onces de septiembre», 11.09.2015):

Cuando tal se leía en el Quijote, en 1605, el Tirant se había estampado una sola vez en Cataluña, más de un siglo atrás (en 1497, por el burgalés Diego de Gumiel), y no volvería a serlo hasta 1873 (pero la impresión no se remató hasta 1905), sin que entre ambas fechas dejara reminiscencias apreciables en el Principado. Todavía hoy no se cuenta con un texto crítico a la altura de los tiempos, y en la Universidad se ha de recomendar a los alumnos que busquen de segunda mano un ejemplar de la edición de Martín de Riquer.

El fragment que marque amb negreta em deixa un poc intranquil, atés que Albert Hauf (amb l'ajuda de V. J. Escartí i Anna Isabel Peirats) van preparar una edició del Tirant lo Blanch en 2005 que a mi, que no tinc massa idea de tot això, em semblava que devia ser poc menys que fantàstica (i per això la vaig agafar de referència per a penjar-la en un web d'una sola pàgina). L'edició de Martí de Riquer (no la tinc, però supose que és la que publica Tinet), és una edició de referència, però conté canvis en la transcripció que es suposa que un estudiant universitari hauria de llegir més acuradament a partir del facsímil o, millor encara, de l'edició de Hauf.

Per si de cas, li enviaré la referència Rico, que supose que no la va esmentar per algun motiu sòlid (com ara que no és possible que no haja rebut la difusió que mereixia). De totes formes, no és tan estrany que les faenes acadèmiques passen desapercebudes per als destinataris suposadament més interessats. En un àmbit més comú, tope sovint amb tècnics lingüístics que no consulten dnv de l'avl. A voltes pareix que ni sàpien que existix. Abans d'esmenar-li la plana a ningú o de dictaminar sobre «ço que és» normatiu i «ço que és» humà, convé fer un poc més de recerca.

Pels carrerons sense eixida

Em pensava que ho resoldria, però no he pogut accedir amb el meu mòbil als arxius del servidor Samba de l'Ubuntu. Sí que mostra la carpeta que he compartit, però també trau un cartellet amb un error: «Autenticació fallida. El compte no té permisos». Per tant, res a fer. Mitja vesprada pegant-li, però no res. Ni Plex ni ES File Explorer. Almenys el Chromecast reacciona correctament després d'alguns intents erronis.

Abans, el nou circuit central del riu em deixa mort: 13:34, pitjor que la setmana passada. Hi ha fins i tot unes falses baixades que desconcerten i carreguen prou. A més, la ponentada. De moment, els cartellets indicadors que hi ha pel recorregut estan intactes, nous. Les tres passades i encara hi havia dos obrers, amb tota la solana, acabant de clavar com uns caps de tatxa redons metàl·lics per a delimitar el circuit en les cruïlles. Vorem quant de temps dura tot en bon estat.

Després, em demane quins hongaresos són eixos que gasegen els refugiats en la frontera de Sèrbia. Ah, la fosca història de la vella Europa que va derrotar uns quants nazis alemanys i va amagar la resta darrere dels draps bruts de la victòria. Una mostra més de «lo nostre», que seguint un comentari d'Abelard Saragossà en un article sobre eixe article neutre, fa pensar en una peresa inteŀlectual que mos hauríem de fer mirar.

Aigua per a batejar avions

Per fi han inaugurat l'aeroport de Castelló. Es veu que calia, per tal que no es pergueren tots els diners abocats en l'invent. No ho tinc tan clar, perquè serà un aeroport deficitari. Això vol dir que la política pública necessita millorar els seus procediments. Es veu que encara no està capacitada per a resoldre els problemes i castigar els responsables de les decisions «interessades» que enriquixen uns pocs fraudulentament. No saben com reciclar-lo i, per tant, intentaran aprofitar-lo. Em pareix que això serà acumular errors. No crec que produïxca en este cas el milacre matemàtic de la multiplicació de les xifres negatives. I ho aprendrem pagant.

Per a començar, no han tingut millor pensada que dur els bombers per a batejar a base d'aruixar aigua per damunt del primer avió que ha arribat a la pista. I després es posen a discutir sobre el canvi climàtic, la sequera, els talls d'aigua en estiu. Haurem d'aclarir a qui li tallaran eixa aigua. ¿O és que ja tenim els pantans plens? ¿De què? Els refugiats que fugen de les guerres i la misèria voldrien un gotet d'aigua europea. ¿Els durem en avió a Castelló?

Reciclatges d'edat

M'atemorix una companya. A pesar que no participa de les reunions i festes de quintes que sembla que s'estilen des de fa uns anys, sí que participarà en la dels cinquanta anys. Es veu que eixa xifra redona que mos s'acosta ràpidament mereix algun reconeiximent especial. Jo ho deixaré córrer —amb l'excepció deguda—, perquè fa més de vint anys que vaig programar una altra finalitat per a la resta de la meua vida: fer alguna cosa de trellat. S'acosta l'hora i no he pres encara prou notes per a saber què podria provar a fer. Però que conste que en estos anys de provatures he descobert unes quantes cabassades d'ineptituds que no sé si podré reciclar.

Cita dominical / 357: Albert Om i Ferrer

Ens fa sentir còmodes tenir la identitat de la gent endreçada en calaixos.

Albert Om i Ferrer, «La Via Karmele», Ara, 05.09.2015.

Els estudians, primer

En lloc de fer barracons de dos altures per als escolars seria més lògic que els estudiants anaren a fer classe als edificis públics i —allà on no es puga implantar el teletreball— que els funcionaris de qualsevol administració ocuparen els barracons. Un intercanvi per un futur més ben educat i ja voríem si un poc millor. Els estudiants i els refugiats, primer; els funcionaris, al seu servei.

El sèrum de les nacions

El dia que em compre les ulleres per a llegir, en general, el diari. M'han dit en l'òptica que tinc un poc d'astigmatisme mirant cap a Catalunya, és a dir, de llunt. Es veu que no distingixc nítidament ni la dependència ni la independència. Més aviat em sembla que l'invent romàntic de les nacions era de consum preferent i a hores d'ara això ja no té les qualitats que es suposa que hauria de tindre. Llevat de la iŀlusió d'encetar el iogurt.

Mirant-ho de llunt i de prop, els sèrums que haurien d'haver conservat les nacions pareix que no estava en bones condicions ni allà ni menys encara ací. Ací anem a mirar de fer alguna cosa, brullo, i esperem que mos ixca un llaollao com a mal menor. Al llunt, doncs, el canvi climàtic no promet pastures massa verdes. Però tot és provar-ho.

La nació es declara

La democràcia es construïx amb el vot de cada dia. La nació ni es crea ni es destruïx: es declara com un amor. I arriba el dia que et trenca el cor. Bon vent.

Gihad ministerial

A meś de la presbícia, el nou recorregut que faig pel riu, forçat per les obres del meu caminet habitual, no abaixa de 13:49, el dia que baixa de 14. Hui he estrenat la nova pista que per a córrer que han fet pel centre del riu. He pogut controlar la distància i el temps ha segut 13:14 (6:21 + 6:53). El segon parcial ha estat decebedor, però es deu a les pujades i baixades del recorregut. Abans era un camí planet i ara té desnivells que castiguen bastant les cames. I continue sense saber cap on córrec.

Una cosa aixina li deu passar al ministre de l'interior Fernández Díaz. Hauria de córrer un poc cap als refugiats que s'acosten a Espanya, a vore si troba eixos terroristes islamistes que diu que s'hi poden infiltrar. Per sort, segur que també hi ha entre els refugiats bons candidats a ministre de l'interior espanyol i no haurem de patir sempre amb els autòctons. Autòctons, encara que siguen catalans.

Aigua calenta

Algú ha localitzat una «casta siciliana» en les Corts. És realmet una expressió desmesurada, però troba el seu fonament en actituds i pràctiques classistes (per això «casta») i en les magantxes familiar (i per això el referent sicilià) a què dona lloc qualsevol injustícia a favor de les amistats interessades (perilloses o no). Un poc més d'aigua calenta caldrà per a pegar-li una rentada a una administració que ha d'obrir-se a la societat, a la gestió eficaç i a la fiscalització real. De moment, la confusió entre personal de confiança, personal funcionari i sistemes de provisió, és un factor que donarà molt de joc a l'embolica que fa fort que practiquen alguns polítics i mitjans, tal com estem vegent amb els nous governs de les ciutats, com ara en Madrid: han descobert escandalitzats que els familiars també poden ser persones amb mèrit i capacitat. Ells en buscaven sempre sense.

En la mar

Una barca de plàstic que travessa la mar carregada de persones atemorides. Milers de barques que fugen d'una guerra o altra. Perquè el món no és just i perquè les persones, sovint, no sabem ser-ho. Més avant, camps (sense perdó).

Cita dominical / 356: Pere Estupinyà

Les institucions o individus que pretenem dedicar-nos professionalment a comunicar la ciència no ens en queda altra que començar a pensar en l'avaluació d'impacte de les nostres activitats. I les entitats que financen projectes, exigir que siguin avaluables. Hi ha metodologies per a fer-ho.

Pere Estupinyà, «Estem fent divulgació científica», dins de Mètode, número 86.

La presbícia humana

Cada volta tarde més a llegir el diari i cada volta el veig pitjor, sobretot de matí, quan l'ull encara està mig adormit i la presbícia té tot el camp per a córrer. En general, amb els titulars ja tremolen prou, de fàstic i, a voltes, també amb un bri d'alegria, perquè entre les notícies i la mala bava, entre tanta lletra, també hi ha espai per a refugiar-se amb un poc d'humanitat.

Empedrats en la plaja

Abans de ser Francisco, el Bergoglio argentí va utilitzar el pes de l'Església Catòlica al seu país per a establir una legislació penal repressora i absurda contra la dona que havia d'avortar o volia fer-ho. Això era el camí empedrat de males intencions amb què s'aconseguixen alguns èxits en la Terra, com ara esdevindre papa de Roma. I ara el papa permet que els retors absolguen les dones catòliques que han avortat. Milers d'argentins es poden sentir estafats per les víctimes del camí, milers de catòlics es poden sentir estafats pel canvi de criteri. I aixina anem fent fins que apareix la foto d'un camp de concentració o d'un xiquet ofegat en una platja, avortat per una política i una Europa en què no mos voldríem reconéixer.