diumenge, 31 de gener del 2021

Cita dominical / 637: Miguel Ángel García Vega

Mirant l'esclavisme capitalista.
El premi Nobel George Stigles (1911-1991) va defendre (The Problem of the Negro, New Guard), en 1965, que la gent negra era inferior com a treballadora i que la solució era fomentar «la voluntat del treball dur».
Miguel Ángel García Vega, «La fractura racial sale muy cara», El País, 25.10.2020.

dissabte, 30 de gener del 2021

La foto del sàbat / 27

Semblava un acudit o una referència cinematogràfica aquell dia d'octubre del 2013 a la plaça de l'Àngel, fea gràcia. No hi ha ningú assentat en els cadirots i la silueta, ben aplanada i llisa, mos deixa un poc xafats i ressentits.

divendres, 29 de gener del 2021

Per si sols

Fullege Geografía general d'Esteban y Faustino Paluzíe (1936). Tope amb la descripció de l'«África meridional (colonia inglesa)»:

Carácter. Esta important colonia inglesa goza de autonomía, y en ella domina el elemento boer, de gran resistencia y superior al ingrés para adaptarse al medio ambiente. Las razas indígenas (hotentotes, bosquímanos, etcétera), incapaces de civilizarse, se van extinguiendo por sí solas.

Això de «por sí solas» t'arriba al cor, ¿oi? A l'alumnat de «2.º grado» de l'època de la república encara, la lliçó els podia arribar a semblar sorprenent poc de temps després, quan van descobrir com es fea això d'extingir-se «per si sol». El mal és que no acabem mai de redescobrir que, per a bé i per a mal, no hi ha res que siga «per si sol».

dijous, 28 de gener del 2021

Vora el marge sexista

Les notícies sobre el sexisme —el masclisme, clarament— són cada volta més habituals en els mitjans d'informació general, cosa vol dir que anem avançant en l'eliminació d'eixa ideologia discriminatòria. I també podem pensar que anem reculant, perquè la percepció que podem arribar a tindre sobre la nostra «humanitat», no hauria de ser cap monument als valors que es simbolitzen amb figuracions aŀlegòriques de valors comuns a tota l'espècie, al món animal i natural. Seria més un vorejar el marge interminable que separa els somnis que mos fan bavejar i la contenció que hem d'aplicar per a evitar que es complixquen.

En eixe trànsit em desfaig d'alguns retalls de diar que tinc sobre la taula:

  • «La fractura racial sale muy cara» de Miguel Ángel García Vega (El País,, 25.10.2020)
  • «Así es la brecha salarial en el Ibex» de David Fernández (El País, 25.10.2020)
  • «Del no al al aborto en Argentina» de Mar Centenera (El País, 10.01.2021)
  • «Amén... y a women» d'Álex Grijelmo (El País, 10.01.2021)

Llevat de l'últim, que fa gràcia per absurd, els altres, a pesar que són més absurds encara, ja que exposen les diverses discriminacions injustes que les societats —«democràtiques» incloses— practiquen contra els negres —i més encara si són dones— o contra les dones —més encara si són..., bé, ja són dones; doncs, si damunt són pobres—. I anem pel bon camí, diuen. I encara sort, doncs, perquè Takse opina que no hi ha res a fer.

dimecres, 27 de gener del 2021

Remotament desconnectat

El canvi d'ordinador m'ha fet perdre la connexió en remot amb l'ordinador de la faena. La cosa ha agarrat per sorpresa i carregats de faenes el personal d'informàtica que m'ha de posar els certificats i els canals per a accedir com fins ara a l'ordinador del despatx. Les Corts Valencianes continuen amb el treball a distància desregulat i sense aprofitar la situació per a millorar l'organització, les dinàmiques i els procediments laborals.

A més, espere que no li passe pel cap a ningú dir-me si em podia canviar l'ordinador o si he de viure en un lloc o altre. Dins de poc farà un any de l'inici de la pandèmia per ací, però els gestors i dirigents del parlament valencià no han avançat ja més i pareix que es conformen amb l'ocurrència dels torns alternatius de «presentisme» i «remotisme» laborals. Van trencant-se els petits separadors de sobretaula de metacrilat que algú va pensar que podien ajudar a evitar que mos passàrem el coronavirus d'uns a altres, quan estem en llocs de treball informatitzat que podem fer des de casa mateix, cosa que segur que és molt més eficaç.

I no sé com explicar que els portàtils que van repartir en novembre i desembre a les persones que no tenien un ordinador prou modern o potent a casa, ara demanen que els retornen: era només per a «salvar» el pic de faena de pressuposts, cosa que no havien dit. Això pot provocar que s'hagen de tornar a fer volantins amb la xarxa i el correu per a poder traduir i corregir els documents, amb perill d'agarrar un virus informàtic. Les vacunes acabaran venent-les en les farmàcies, però al meu poble diuen que el trellat no.

dimarts, 26 de gener del 2021

Canvi de tema


El tema de Wordpress Atahualpa, que era la plantilla o maqueta del Diari per a Tècnics Lingüístics, s'ha quedat vell per falta de manteniment o de renovació. Vaig posar al dia el php del bloc, ja que em demanàvem que passara a la versió 7.4, i el tema es va quedar congelat —he vist que a una usuària anglesa també li va passar i en dia «frozen»—, no permet fer canvis ni millores. Per tant, m'he hagut d'entretindre canviant-lo, i he triat el tema Hipwords, que és el mateix que tinc en el bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia.

En tot cas, hauré de vigilar com va la cosa, perquè el tema Hipwords es va posar al dia en 2015 i, per tant, podria ser que també es quedara glaçat un dia o altre. De fet, la pàgina de Wordpress avisa d'eixa possibilitat:

This theme hasn’t been updated in over 2 years. It may no longer be maintained or supported and may have compatibility issues when used with more recent versions of WordPress.

Em costarà pegar una mirada per a trobar temes alternatius d'un estil semblant, encara que espere que este tema siga prou senzill i net i no tinga dependències de codi impossibles de salvar.

dilluns, 25 de gener del 2021

Dimissió del sentit crític

M'alleuja mantindre una certa sensació de sorpresa davant dels articulistes i opinadors —solen ser hòmens, no sé per què— que n'amollen com a punys després d'haver dimitit de l'ús del sentit crític que jo els atribuïa. Últimament es tracta de la comparació dels exilis a càrrec del periodista Gonzo —que va parar el parany— i del vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias —que es quedar més enviscat que apegat—. Ja ho vaig comentar en «La comparació de les evidències» (20.01.2021), però continuen pegant-li al molinet.

Este cap de setmana han segut Antonio Muñoz Molina i Manuel Vicent Recatalá en el diari El País. Els dos han utilitzat el recurs «pardal que vola, a la cassola», és a dir, la cosa ja no era només la poca traça o el poc encert a l'hora de matisar comparacions del vicepresident, sinó també aprofitar per a pegar-los un carxot als independentistes.

Dissabte, Muñoz Molina («Los exilios», 22.01.2021):

Eixos senyorets supremacistes catalans que van aprofitar els diners públics de tots en una barreja de colp d'estat i xarlotada grotesca, és més que una injustícia: és una vilesa.

Segurament l'autor es queixarà que es banalitzen els conceptes, com ara exili, però també tortura, dictadura, violació, maltractament, assetjament i altres, però ell acaba de comparar un acte polític democràtic i, certament, iŀlegal, amb una proposta ideològica racista. Essencialment el tema és que a Muñoz Molina no li agradava o no la compartia, però és veu que necessitava penjar-se alguna medalla ideològica relacionada amb la classe social o amb els drets humans per a evitar semblar igual de nacionalista que els que ell pretén criticar.

L'endemà, Manuel Vicent, dimitint dels volantins racionals i crítics que tan bé sol fer aterrar, es deixa embolicar pels fets alternatius que un cert corrent del nacionalisme espanyol conrea amb bona cosa de premeditació i personalisme:

El 29 d'octubre de 2017, després de posar en perill l'estabilitat d'un estat democràtic, Puigdemont decidix fugar-se per eludir l'acció de la justícia espanyola i muntar els reals amb absoluta comoditat a Waterloo.

El fet és que la justícia va notificar el 31 d'octubre que els citava a comparéixer els primers dies de novembre (veg. rtve, 31.10.2017). Per tant, no van arribar a «fugar-se», sinó que van ser espavilats («pícaro Puigdemont» escriu Manuel Vicent), està clar.

Però la cosa és que Manuel Vicent, tan preocupat per una comparació tan destrellatada, no pareix que tinga davant un finestral amb perspectiva per a «comparar» la situació dels exiliats catalans amb la dels presos (polítics) Bassas, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sànchez i Turull... Deu ser que les presons de la democràcia (espanyola, ei) ja no es poden denominar presons, perquè això seria devaluar les del franquisme. Ja posats, per comparar sense manies, les de franquisme, comparades amb les de Líbia o Síria, devien ser apartaments turístics.

diumenge, 24 de gener del 2021

Cita domincal / 636: Timothy Snyder

Mirant la democràcia de les mentires.
No podem ser una república democràtica si diguem mentires sobre la raça, grans o menudes.
Timothy Snyder, «The american abyss», The New York Times Magazin, 09.01.2021.

dissabte, 23 de gener del 2021

La foto del sàbat / 26


El vent va netejar la marjal, l'horitzó d'acer mos reflectia immersos en la gelor dels blaus.

divendres, 22 de gener del 2021

Cellers en valencià

Per tant —seguint el fil del comentari d'ahir—, li vaig respondre també al xic del celler, ja que gràcies al seu missatge he trobat cellers valencians (i també he pegat una mirada als catalans) que tenen el web en valencià i on es poden fer comandes respectant la nostra ecologia lingüística de proximitat:

La veritat és que no esperava que em responguéreu i menys encara tan prompte, aixina que m'alegre per l'atenció.

No havia sentit que hi haguera persones en Espanya que es molestaren perquè un web tinga versions en castellà i en valencià. És una llàstima que eixes persones xenòfobes condicionen les característiques del vostre web. Altres cellers, com ara Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre) i Joan de la Casa (Cocentaina), Vins L'Estanquer (Canet lo Roig), tenen versions del seu web en valencià i en altres llengües. Estic segur que això els permet ampliar la seua clientela valenciana amb persones que no tenim prejuís lingüístics ni contra el castellà ni contra cap altra llengua.

Més encara, actualment, a causa de la pandèmia i gràcies a les xarxes, podem fer ús de les compres en línia i això mos permet comprar de manera crítica i informada a productors que oferixen els seus productes en valencià (o en les dos llengües oficials). Tingues en compte que, a més dels cellers que t'he indicat, hi ha altres cellers que tenen el web en valencià, com ara Biopaumerà (Tastavins d'Ascó), Molí de Rué (Vinebre), Mas del Botó (Alforja) o Herència Altés (Gandesa), que no són valencians, però que també respecten els clients que parlen en valencià. Això, en el nostre cas, és un aspecte molt important a l'hora de fer les comandes.

En fi, qualsevol dia mos acostem per ahí per a conéixer de més a prop la vostra faena.

Moltes gràcies per la resposta.

Em sembla que continuaré consultant altres cellers que he vist que parlen d'ecologia, cultura, medi ambient, però que en la xarxa descuiden els valors lingüístics del seu país.

dijous, 21 de gener del 2021

Al web contra el valencià

Com que ara, a causa de la pandèmia, estem fent més compres a distància (per correu electrònic o a través dels webs de les botigues), em vaig decidir a escriure a un celler que no tenia el web en valencià, encara que sí que estaven en valencià els noms dels vins:

Hem tastat alguns dels vostres vins i mos han agradat. Arran de la pandèmia, hem vist el vostre web, que conté informació molt interessant sobre les vostres activitats. A més, hem vist que associeu les vostra activitat agrícola i empresarial amb valors importants i beneficiosos per a la societat i el medi ambient.

Vist que la cultura de la terra on naixen les vostres vinyes i l'educació són aspectes i valors que exposeu en la presentació del vostre celler, ¿com és que no teniu versió en valencià del web? ¿Heu pensat d'incorporar-lo pròximament?

Vos agraïm la faena agrícola i enològica tan ben feta i esperem poder continuar adquirint els vostres productes també en la xarxa.

M'ha sorprés que em respongueren ràpidament, però el que més m'ha sorprés és l'explicació —que vullc pensar que no és una excusa—:

Quina alegria saber que hi ha persones que lligen i tasten de lo que fem en el nostre celler.

Deixa'm que t'explique unes cosetes. Quan comencí a posar cosetes en valencià, en la web de Madrid i voltants i atres llocs d'España, deixaren de comprar-mos vi, per lo que vàrem decidir que si anàvem a treballar a nivell nacional ho devíem fer en castellà.

Lo de traduir tota la web al valencià ho tenim pendent i també tenim un poc de problema, perquè si ho fem en valencià pedrem a moltíssima gent que no accepta l'idioma valencià. I si ho fem en atre idioma, puix, mal també, perquè no es valencià i perque també pedríem clientela.

Ja veus quina història, que en casa de u no es puga parlar com vullga...

Ara estem un poc a l'expectativa i valorant què farem.

El comentari és inquietant, si és cert que els nostres veïns espanyols realment actuen aixina, que no ho dubte massa, vist que no cal ser d'allà per a tindre eixos prejuís contra els que no siguen o no vullguen ser castellanoparlants actius.

dimecres, 20 de gener del 2021

La comparació de les evidències

Tot és comparable. Quan és diu que tot es pot intentar comprendre o entendre, també és cert. Però això no vol dir que tot siga justificable, ni que entendre o comparar res siga aprovar-ho. La polseguera que ha alçat la comparació que el periodista Gonzo li va proposar a Pablo Iglesias entre els exiliats polítics catalans i els exiliats de la guerra civil espanyola, i que el vicepresident espanyol va intentar aplicar en els aspectes que li semblaven concordants, és un episodi més del menyspreu que alguns mostren per entendre o analitzar els posicionaments ideològics que no concorden amb els seus punts de vista. De fet, és una mostra que el dogmatisme partidista és un mal ingredient per a la democràcia.

La recomanació d'Iñigo Sáenz de Ugarte («El manual del vicepresidente desconfiado, según Pablo Iglesias», El Diario.es, 18.01.2021) crec que és bona:

No faces analogies històriques amb la situació actual sobre fets del passat que ocasionen més dolor del que es pot suportar.

Certament, convé no escarotar els qui volen fugir d'estudi i exposar les seues emocions com si foren arguments. Però si mos posem a comparar, tot és comparable i tot és diferent. El cas és que Pablo Iglesias va ressaltar els factors comparables i només li va faltar matisar que les situacions inicials no són les mateixes —cosa que és òbvia, però les emocions no es paren en eixos detalls—.

En lloc d'entretindre's en buscar comparacions odioses per a desqualificar les posicions polítiques de nacionalismes rivals, els primmirats de les comparacions podrien pensar que tampoc deu ser comparable un estat de dret que permet i acorda que es vote la possibilitat de separació territorial i un estat de dret que no ho permet, que apallissa la ciutadania i que condemna per delictes inventats o impossibles. ¿De veres que no els preocupa la comparació? No acceptar les comparacions no amaga les evidències.

dimarts, 19 de gener del 2021

El panerot

 

Mentres buscava informació sobre panerot, entés com a butaca de vímet (accepció que encara no apareix en el dnv), m'ha fet gràcia trobar esta informació del 3 de gener del 1929 del diari La Veu de Catalunya. L'obra és un «clàssic» o una «joia» del teatre valencià d'Antoni Roig i Civera (1879), segons comenten alguns i d'acord amb l'èxit de públic i representacions que ha tingut durant el segle passat.

Aixina, sense calfar-mos massa el cap, anant a l'humor del «panerot» sempre pensem que mos ho passarem millor. Ma mare em contava algunes trobades familiars o amb amics,  i concloïa amb un «vam riure tant» que la deixava en un silenci pensatiu. En canvi, quan llegia en francés Camus o Proust, no ria, però em dia que s'ho passava pipa, sobretot quan es podia recrear introduint la seua vida entre les línies.

Eixe títol i el de «Pare vosté la burra, amic», són part d'eixa tradició humorística i teatral que pretén fer riure de colp, sense filtres, una pujada ensucrada, una simpatia física que fa esclatar les convencions i els caràcters coneguts del teu carrer o de ta casa mateix, com ara eixe cosí que tinc que fea de Rafaella Carrà en les festes del poble dels anys setanta i huitanta. En tot cas, si no coneix El tonto del panerot segur que sempre tirarà mà del famós acudit «Tres llauradors dins d'un sac». També som aixina, certament.

dilluns, 18 de gener del 2021

Consirós pels sistemes

El nou ordinador m'absorbix el temps cara a la pantalla i regirant el web per a trobar les solucions de cada entropessó que pegue amb el sistema operatiu Windows 10. El que més faena m'ha donat per ara ha segut el de poder instaŀlar l'Ubuntu 20 lts, que hauria d'haver segut senzill, però he hagut de tocar la bios per a fer que els controladors passaren de raid a ahci (veg. «Modo ahci, actívalo sin reinstalar windows»).

Aixina, l'Ubuntu ha pogut detectar els discs i he pogut assignar les dos particions (/ i «home») que cal per a fer anar el sistema operatiu. Esta volta he provat a mantindre els dos sistemes separats en discs diferents. Llàstima que no he pogut dedicar el més silenciós i ràpid ssd per a l'Ubuntu. L'he hagut de posar en l'hdd, que no va mal tampoc, encara que alguna volta me s'ha revolucionat el ventilador. M'he instaŀlat el Psensor per vore si és cosa d'una «acalorà» que li ha agarrat.

diumenge, 17 de gener del 2021

Cita dominical / 635: Juan José Becerra

Mirant des de llunt.
Els esperits no religiosos hauríem d'intentar respondre més enllà dels nostres gustos personals, sense confondre qüestions de naturalesa amb coses de grau.
Juan José Becerra, «Papa Francisco. ¿Uno de los nuestros?», Eldiario.es, número 30.

dissabte, 16 de gener del 2021

La foto del sàbat / 25

Tornava de comprar per la plaça sense nom entre el carrer de la Raga i el de Morella. Una ficció enrabiada convida a alleujar el record.

Embolics amb les particions

M’he embolicat hui amb la instal·lació del nou ordinador. Primer, totes les coses que demana actualitzar per a la pantalla. Després les actualitzacions del Windows. Finalment, que si vullc instal·lar l’Ubuntu, m’hauré de calfar el cap, perquè falla alguna cosa amb les particions i encara no sé què és. Almeny funciona en la llapissera de memòria. Mirant-ho bé, de moment va prou ràpid, aixina que també és una bona opció: no cal enviscar-se necessàriament amb dos sistemes operatius en el mateix ordinador.

Pel que fa al de quasi sempre, aŀlucine que el sistema operatiu Windows no tinga opció en valencià-català. L’Ubuntu sí que en té. I això és un altre factor rellevant per a preferir eixa distribució del sistema operatiu Linux.

dijous, 14 de gener del 2021

L'expressió lliure i la responsabilitat

Al pobret Donald Trump, les empreses propietàries de les xarxes socials que han fet negoci durant més de quatre anys difonent les mentires i desficacis del polític i empresari americà, ara que abandona el seient de dirigent polític, va i li tanquen els comptes des d'on es deixava anar amb tant d'èxit d'audiència —èxit que retrata algun dels defectes educatius estructurals de la nostra societat del rumor electrònic—. Això sí, la hipocresia neoliberal de les tecnològiques quasi supera el cinisme dels polítics que desregulen els deures, mercantilitzen els drets, i diuen que plovia. Pel que fa a cobdícia, deuen estar empatats amb Trump.

De totes formes, no està gens clar que tallen empresarialment la «llibertat d'expressió» sense cap control dels qui es suposa que han de garantir que també els mentirosos tenen garantida eixa llibertat expressiva. Mos convé conéixer també l'expressió d'algú que és mentirós o odiós. Si es desbrava aixina, tal com diu Ernest Lluch, es suposa que no faran coses pitjors. És clar, tenen garantida eixa la llibertat, però també la responsabilitat sobre les mentires i les opinions que expressen per a promoure la comissió d'actes violents delictius contra altres persones o éssers vius.

Fa uns dies, el diari El País (he perdut el retall) considerava que la regulació d'eixes empreses havia caducat, que estava pensada per a un altre moment, per a fa un quart de segle... Com si l'any 1995 fora l'Edat de Pedra i no sabérem ja que eixa desregulació era clavill en la construcció tecnològica de la democràcia. Però la política dels temps és interessada i juga amb la desmemòria i la desinformació, com va deixar clar Piers Morgan preguntant i repreguntant a un polític «feliç» d'haver-la clavada arran de mànec. La llibertat no hauria d'evitar la responsabilitat.

dimecres, 13 de gener del 2021

Sospita habitual

Altra volta el dubte de (quasi) sempre: el metge que mos ha atés hui a l'hospital parla en castellà i és malcarat. ¿És malcarat perquè parla en castellà? ¿Parla en castellà perquè és malcarat? ¿Tenen cap relació eixes dos circumstàncies? Podria dir que no, perquè també hi ha malcarats que parlen en altres llengües, inclús en valencià. Però mos acostumen tant a vore malcarats en castellà que ja dubtem que hi haja algun factor neurolingüístic que provoque una tendència al mal caràcter en castellà.

La sospita de fons és: ¿és malcarat perquè li parlem en valencià? ¿Perquè li parlem en valencià a pesar que ell parla en castellà? No ho sabria dir, perquè a Takse, que encara no havia dit res, ja li ha semblat malcarat quan li ha dit que deixara la porta oberta. A més, podria ser malcarat perquè està fart de la pandèmia i del mur de metacril·lat transparent que té davant, perquè no li agrada la faena en l'hospital, perquè està fent torns a punta pala... No sé si ho sabrem mai.

Per sort, podríem dir que hem avançat democràticament: este no mos ha dit que li parlàrem en castellà (encara ho fan altres, com contava Zahia Guidoum Castiblanque fa uns dies en Núvol). Espere que li se passe el mal caràcter i que pugam desmentir en una altra ocasió que no era cosa de la llengua seua ni de la nostra, sinó de l'estat d'ànim. O, en cas contrari, ai, ja confirmarem (per exemple, després de llegir Xenophobie? Logique de la pensée populaire d'Uli Windisch) si també es tracta d'un símptoma d'eixa ideologia rància, autoritària i xenòfoba, una suposada cultura popular prou sospitosa.

dimarts, 12 de gener del 2021

Semblança borrosa

¿Què se'n deu haver fet d'eixa parella que anava al gener del 2015 pel carrer José Lemos de Guernica (Buenos Aires, Argentina)? El número 30 de la revista d'Eldiario.es («Argentina. Un país inexplicable») no ho conta. Victoria de Masi, que parla d'eixe altre Guernica en el seu article, no indica on podem trobar la localitat —a 40 quilòmetres de Buenos Aires— ni eixe barri, Panamerica, que el satèl·lit mostra en un itinerari clavillat d'estiu. La periodista parla de la «toma» ('ocupació'; veg. Clarín) de terrenys de fa uns mesos, per a fer-se casetes amb les mans i somiar amb el dret a sobreviure en una terra que pareix infinita, fins que topes amb el fil d'aram. La parella desapareix quan els avances fent un clic. Aixina es perden en l'horitzó de camps, núvols i pols del camí. Aixina anem, desapareguent en una semblança borrosa.

dilluns, 11 de gener del 2021

Fan fòllega a la porta de la farmàcia

La nevada d'estos dies a causa de la tempesta Filomena, mos ha permés descobrir algunes veus de periodistes d'À Punt amb domini de la llengua i d'un to informatiu agradable, acostat a la parla quotidiana, comprensible i amb ritme, i que, a més, fan aportacions a la llengua amb naturalitat i que permeten entrellaçar el registre quotidià general amb el registre i el to dels informatius.

Un exemple seria la crònica de Marta García des d'El Toto (Alt Palància) cap al minut 10:17 de l'informatiu. La periodista mos explica com està la situació pels carrers «costeruts» del poble, amb els «canellons» que pengen de les teulades i on «les brigades municipals fan fòllega a la porta de la farmàcia». Una bona mostra de faena ben feta. Convé assenyalar-ho quan es dona el cas, perquè és el que li convé a una televisió pública, un criteri estable i rigorós de qualitat ortoèpica, periodística i comunicativa.

Per cert, quan obris un poc la finestra real o metafòrica dels mitjans, trobes que estes coses es valoren i són aplaudides o criticades a tot arreu:

  • «Responde a críticas por su pronunciación» (vídeo de Noticias Telemundo)
  • «Why do reporters talk like that?» (vídeo d'Austin McConnell)
  • «Dicas para neutralizar o sotaque» (vídeo de Luciane Sagrette)
  • «Comment imiter les voix de reportages» (vídeo)

En això tampoc cal que mos pensem que som més «anormals» del que toca.

diumenge, 10 de gener del 2021

Cita dominical / 634: Siegfried Unseld

Mirant el gust literari.
En una enquesta feta l'últim curs d'un institut de Darmstadt, dos terços dels alumnes van triar Brecht com a autor preferit (el poema preferit va ser «Els amants»).
Siegfried Unseld, Der Autor und sein Verleger (1978-1982), segons la traducció de Genoveva i Antón Dieterich, El autor y su editor (2018).

dissabte, 9 de gener del 2021

La foto del sàbat / 24

No he despenjat el calendari del despatx. La setmana que ve no, l'altra, que segurament tornaré a fer presentisme. El vaig ratllar per a recordar què havia passat durant unes setmanes. Em pensava que s'acabaria prompte. Ara ja fa mesos, hem canviat d'any, i encara.

divendres, 8 de gener del 2021

L'estètica o el desús

Hui els he escrit als de Leroy Merlin de Massanassa un missatge en valencià sobre una comanda que haurà d'esperar que s'acabe el confinament. Estic amb la mosca darrere de l'orella per si em diuen que no m'entenen —com ja va passar amb l'atenció en el xat del web—.

La preocupació per l'estat quantitatiu de l'ús de la llengua no és universal, sinó que se'n preocupen essencialment les comunitats lingüístiques socialment i políticament discriminades, si és que són conscients de la situació perquè ho patixen i han tingut ocasió de percebre els inconvenients de ser persones de segona categoria per la condició lingüística. Ara bé, hi ha qui ni se n'adona o no arriba a ser conscient de la discriminació, i aplica un sentit utilitari o pragmàtic a les seues capacitats lingüístiques. Les coses són aixina i avant.

En canvi, els que estan bé (o ho senten aixina) pel cantó quantitatiu, es preocupen més per la qualitat estètica dels registres. Com a mostra podem trobar tots els espais en els mitjans que es dediquen a repassar detalls relacionats amb el lèxic o la sintaxi aprovats per la normativa tant en francés, anglés o castellà, com ara la Unidad de Vigilancia Lingüística de la cadena ser (veg. La Ventana) o el bloc Langue Sauce Picante (dels correctors de Le Monde). En el cas del valencià podem trobar de tot això, perquè encara que continuem discriminats a pesar dels anys que es suposa que dura la denominada «normalització» al País Valencià —¡alerta!, a Espanya no s'ha fet cap procés de «normalització» per a respectar els drets lingüístics de tota la ciutadania i continua vigent la imposició del castellà heretada del franquisme—, encara hi ha comunitats consistents d'ús —físiques i virtuals— en què es debat més la forma que les possibilitats d'ús efectiu.

I això també es reflectix en articles que mostren visions o mons diferents i segurament complementaris, com ara:

  • «Mentir, creure’s la mentira i lamentar-se de la veritat» (bloc Eljuliet, 23.12.2020)
  • «Estem aconseguint que el valencià estiga de moda» (Nerea Sanfélix, Saó)
  • Plataforma per la Llengua (diversos articles d'opinió)
  • Taula de Filologia Valenciana (treballs diversos)
  • «Leo Giménez presenta El valencià és fàcil un recull humorístic sobre llengua» (Rosa Brines, Nosaltres La Veu, 22.05.2016)
  • «Degeneració lingüística» (Eugeni Reig, Núvol, 03.05.2015)
  • «Disculpe, hábleme en castellano», (Zahia Guidoum Castiblanque, Núvol, 01.01.2021)
  • Diari per a Tècnics Lingüístics (apunts diversos)

N'hi ha per a tots els gustos, encara que, mirant-ho bé, quan una comunitat lingüística està discriminada legalment i socialment en una democràcia, seria preferible que mirara d'aconseguir i ampliar el compliment dels seus drets en lloc de posar tant d'esforç a buscar les millors paraules per a la necrològica d'una mort anunciada pel desús.

dijous, 7 de gener del 2021

Malíccia en la mateixa llengua

He hagut de telefonar a una empresa de missatgeria de València ciutat, mrw. La xica no m'entenia en valencià, aixina que, com que intente ser comprensiu i amable i, sobretot, perquè necessite que m'atenguen, canvie al castellà. Llàstima que una empresa que sí que té versió web en valencià no contracte persones capacitades, com a mínim, en les llengües oficials del país on treballen. Només calia que fera un petit esforç d'atenció i m'haguera pogut entendre i atendre.

Un cas semblant m'ha passat amb el xat en línia de Leroy Merlin, que tenen un web prou fluixet i sense versió en valencià. La xica també m'ha dit que no m'entenia. La poca educació que es deu difondre en l'ensenyament pel que fa a respectar i intentar comprendre els usuaris d'altres llengües oficials de l'estat espanyol, el poc contacte que deuen tindre els parlants de castellà-espanyol de moltes comunitats autònomes amb parlants d'altres llengües oficials, eixa situació fa que els semble una muntanya interpretar un text rutinari on només cal canviar unes quantes lletres de lloc per a traduir el contingut a l'altre idioma.

Vegent l'assalt (Ara.cat, 07.01.2021) que hi ha hagut al parlament dels eua on, curiosament, parlen la «mateixa llengua», vaja, s'entén que les diferències lingüístiques no provoquen cap problema de comunicació, de comprensió o de respecte que siga impossible de salvar amb un poc de gimnàstica i contacte lingüístics. Les actituds, les ideologies autoritàries o totalitàries, la mala qualitat d'una educació classista i discriminatòria, el rebuig polític i la por a tractar les diferències humanes com a aportacions beneficioses, sí que són nocives, en qualsevol llengua, i amb més malíccia si és en la mateixa.

dimecres, 6 de gener del 2021

Reclamar per a tots

La legislació de l'estat espanyol repartix els deures lingüístics amb una tacanyeria desequilibrada. Tots els ciutadans i ciutadanes que es pensen que tenen «dret» a ser monolingües. A més, pareix que arriben a creure que la resta tenim el deure no tan sols d'entendre'ls sinó d'atendre'ls en la «seua» llengua, el castellà-espanyol. Sovint pareix que a molts d'ells els faça patir no poder-mos obligar sempre a parlar en la seua llengua.

Els ciutadans bilingües o multilingües que preferim no parlar en castellà —optem per parlar la nostra altra llengua— tenim també un deure de respecte i comprensió amb els parlants de totes les llengües oficials, deure que complim amb perseverança i amabilitat, però sovint vegem que eixe deure no és respectat i complit amb reciprocitat, ben al contrari, com si molts monolingües en castellà-espanyol saberen que tenen algun privilegi o preemincència derivats de la seua condició lingüística i no vullgueren perdre'l i haver de compartir els mateixos drets i deures.

Pel que fa a les situacions i «obvietats» que comentàvem ahir, és xocant que persones tan interessades en els (seus) drets lingüístics no vegen amb estranyesa, posem per cas, que extremenys, andalusos, madrilenys o murcians hagen de conéixer el castellà però cap altra llengua oficial de l'estat espanyol. Algun dia, a més de reclamar només per a ells, podrien pensar en reclamar per a tots.

dimarts, 5 de gener del 2021

Les obvietats inoportunes

Reclamem un respecte i compliment equitatiu i igualitari dels deures de les administracions públiques i encara hem de sentir i llegir que mos agredixen perquè la tenim massa curta (la falda) o llarga (la llengua), que la parlem amb desconeguts, que sabem parlar en castellà... El penúltim agreujat universal per l'incompliment dels seus drets lingüístics, Bruno Bimbi (veg. l'entrevista que li fan en Letras Libres, 11.12.2020), va ser injustament assetjat en les xarxes (demostració que les víctimes també poden ser, a més, destrellatades), però si pretenia justificar res, també va retratar la profunditat i fonament del seu greuge quan va dir:

Una cosa que me decían era: fuiste a estudiar a una universidad en Brasil, ¿te quejaste de que las clases fueran en portugués? Pero es que en la universidad donde yo estudié, en Río de Janeiro, el 100% de la población habla portugués. Y la lengua oficial es el portugués. La lengua que utiliza el 100% de la población es el portugués. Es obvio que las clases sean en portugués. En Cataluña, el 98% o 99% sabe hablar español.

Mos van fer el favor d'obligar-mos predemocràticament a sang i foc a conéixer el castellà i després mos l'han imposat constitucionalment a uns quants milions. I ara arriba Bruno Bimbi i ho troba «obvi». Amb eixa lògica, els genocidis, la glotofàgia o la inculcació dels drets lingüístics tenen un interés i una utilitat «obvis», ¿oi?

dilluns, 4 de gener del 2021

Para el cabàs

Em responen pel que fa a la queixa que vaig comentar en l'apunt del 30 de desembre passat («El procés de queixa»): «que si quieres arroz Catalina», com feen aquells humoristes de casset del segle passat, és a dir, si en vols més, para el cabàs. Es veu que ells, els de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana, no tenen massa interés en el tema, si no passa pel filtre burocràtic del registre.

En ocasions anteriors els molestava que registrara la queixa, em dien que els ho podia haver dit per telèfon, que estem entre companys de militància lingüística... I ara, esta volta que els he escrit directament, em demanen que ho faça formalment pel registre. Ho he fet i avant, ja vorem quina és la pega que troben per a continuar discriminant quasi sistemàticament la ciutadania que pretén fer ús del valencià.

diumenge, 3 de gener del 2021

Cita dominical / 633: Richard Malka

Mirant els drets que desagraden.
Una objecció que s'ha exposat, en el cas de les caricatures de Mahoma, és si no s'hauria de diferenciar el dret a ofendre de l'obligació de fer-ho. «Els drets que no utilitzem són drets que moren», replica Malka. «Perquè després diran que, pot ser, no s'hauria d'ensenyar la teoria de l'evolució, perquè és xocant per a alguns.»
Richard Malka, segons Marc Bassets, en l'entrevista que li fa en El País, 20.112.2020.

dissabte, 2 de gener del 2021

La foto del sàbat / 23

Fang i palla secs en l'assossar d'hivern. El sol calma la gelor dels passejants despentinats pel vent. Un frifrit espigola el camp.

divendres, 1 de gener del 2021

La cresta acatxada

A pesar de les carassetes, de no fer el dinar de Nadal, dels bons desitjos i del canvi d'any, les dades d'infecció del còvid no s'han quedat arrere en el calendari. Segons un cosí meu —aficionat a la ciència-ficció i a malfiar-se dels poders terrenals i ultraterrenals— la conspiració covidiana mos té hipnotitzats.

Amb conspiració o sense, hem provat a començar l'any 2021, que mos hauria de fer superar el patiment del pandèmic 2020, amb un passeget per la natura que tenim a prop i que mirem massa de llunt. Enguany no ha segut el ginkgo tradicional de l'hort de Romero (jardins de Montfort), sinó que mos hem allargat a la marjal, que ara no du aigua en general, però en alguns camps n'hi ha i és el lloc on trobes els esplugabous.

He pogut agarrar amb l'objectiu una moixeta (Falco tinnunculus) que s'ha parat el temps suficient sobre un arbre, i un pinsà(Fringilla coelebs), que m'ha eixit prou clar per a que Takse l'identificara buscant semblances en el mòbil. Mirant el quadernet de la conselleria jo li trobava a faltar un poc de cresta, però es veu que este la tenia acatxada, un poc com tots.