diumenge, 30 de novembre del 2008

Cita dominical / 6: Javier Pradera

Qui tinga ulls
La citació de hui no il·lustra, però ens reconforta pensar que algú més s'adona i exposa públicament la part més lamentable del debat democràtic de la nostra societat: els partits polítics:


El projecte de reforma del Codi penal és tan minuciós que no és possible atribuir a simple negligència l'escandalosa omissió del finançament il·legal dels partits, una epidèmia infecciosa que ha corroït durant els últims anys la legitimitat dels sistemes democràtics de tota Europa i que constitueïx en Espanya l'origen dels abusos urbanístics i els fraus immobiliaris en l'àmbit municipal. Podríem dir que els partits semblen disposats a unir-se mitjançant un jurament mafiós secret per a despenalitzar en la pràctica els suborns i les prevaricacions que alimenten les seues tresoreries mitjançant comissions il·legals, donatius ficticis i abusives cancel·lacions creditícies; de moment, ja s'han autoexclòs de la nova regulació de la responsabilitat penal de les persones jurídiques.
Javier Pradera, «Delitos, penas y víctimas», El País, 26.11.2008.

dissabte, 29 de novembre del 2008

La ideologia morfològica

Ara ja no, això era abans...
Escric este petit esborrany divendres per si dissabte, com que me n'he anat de dinar, no tinc espenta per a acabar l'entrada. Segurament estaré pensarós remugant en silenci sobre El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians de Josep Àngel Mas Castells, que m'ha impressionat pel títol, ja que el llibre no l'he vist encara. Pot ser que estiga també etilitzat o ressacós i pegant-li voltes als models classificats per Mas Castells:


6.1. El model vernacular
6.2. El model normatiu indeterminat
6.3. El model convergent
6.4. El model particularista
6.5. El model secessionista
6.6. El model uniformista


Ai, espere poder classificar-me adequadament.




Puc afegir abans de vore el partit del Barça contra el Sevilla, que després del dinar que Emili mos ha regalat al Torrijos (València) —excel·lent; i deliciós el vi Mas Perinet (2004)—, barat a envellir un any, hem reenganxat més avant, quan volíem fugir de l'airet massa fresc, amb la manifestació per l'ensenyament públic de qualitat.

Santapoler general.
Més de cinquanta mil persones —comptes meus—, entre els quals vells amics que no esperava trobar: el Joan i l'Enric de la Vall —trobe que els dec algun sopar—, Francesc (de la Vall, per a mi, tot i que de Beneixama per a ell), Oreto (de l'Alcúdia) i Teresa (de València)...

Ah, i una quinzena de coneguts de vista de les «joventuts» del pp, que fa uns dies estaven en les Corts segurament rebent instruccions i elaborant les seues pancartes en què demanaven un sabater que els traguera de Bolonya, missatge críptic que cadascú podrà aclarir pel seu compte, supose. S'han aplaudit a soles al final de la seua gesta i cap a les huit han decidit anar-se'n, atés que ningú no els feia més cas que el suficient per a tapar-los la pancarta. Morera Català i Oltra Jarque (Compromís), que se'ls miraven a pocs metres amb poc interés. Al capdavall, ni tan sols els funcionava el megàfon. Ai, ai, ai.

divendres, 28 de novembre del 2008

La mala educació

Educand.
Comencem pel futbet: anem recuperant terreny, tot i que ara em dedique a fer de pulmó de l'equip, que és una manera suau de dir-ho. Al capdavall, a això vaig, a córrer bona cosa.

Pel que fa a les Corts, hui també hi havia alguna comissió, cosa estranya un divendres. S'entretenen aixina, perquè el lloc on es gestiona la sobirania valenciana és això, un entreteniment o un tràmit. I ja podem agrair que facen lleis buides de contingut, com la d'immigració que han aprovat fa uns dies, segons dia l'oposició —i ja m'ho crec—, perquè si alguns pugueren legislar el que volen realment, açò seria el Congo o el Vaticà, segons la tendència irracional que primara.

Per exemple, hui m'assabente (Vilaweb) que segons Concha Gómez, secretària barcelonina d'Educació de la Generalitat valenciana, ella no sap parlar valencià. Espere que no negara que parla en català, perquè quan transcrivim les seues intervencions en les Corts valencianes, vaja, no hem notat que no ho fa en cap de les dos llengües oficials de les Corts. A vore si resulta que parla en anglés —que és la moda en eixa conselleria— i mosatros mos hen trilingüitzat de colp. Com l'acudit aquell, però sense que faça gràcia. Doncs, sí, em sembla que Concha Gómez és un exemple ben clar de mala educació, en tots els sentits.

I, a més, Francisco Camps Ortiz, actual «ocupant» del palau de la Generalitat, que s'ha posat molta majúscula en l'estatut valencià eixe que ni ell ni Ignasi Pla i Durà ens van deixar votar, i això li fa creure que pot parar els vents i ofegar les ones de la mar i televisives. ¿Què pretén que ignoren els valencians tancant els repetidors d'Alginet i la Llosa de Ranes? Potser que la manifestació de demà per l'ensenyament públic. Bé, il n'y a que la fin de triste, que diuen per allà. Això, i unes cosconelles, i a viure.

dijous, 27 de novembre del 2008

Retrats en degradat

Memòria.
Vist i no vist, demà, divendres. Vaig fent escritets per ací i per allà, però res de gruix, tot són reflexions al vol, queixes, crítiques i comentaris amb més pretensió d'encertar que encert real. Vullc pensar que és l'ofici de ciutadà, diríem.

Amb tot, no m'agarre el correu electrònic com un xat, que és una cosa que em fa una mica de ràbia. Els qui ho fan, després tot són excuses pels malentesos o pels errors que cometen, però allà van, espentant paraules amunt i avall.

Hui també he tingut passada de «desmans», però esta vegada amb Pañella Alcàcer (tot queda, però, dins del Bloc). En canvi, Morera Català ha tirat pel cantó anglés amb un «¡go home!» tòpic i fàcil adreçat al conseller Font de Mora Turón. Ara bé, la millor, la «marissolà» de Lozano i Pastor pspv, que es referia a un excés de taronges de la varietat marisol (per cert, en CC. OO. en algun temps escrivien marissol*, forma que no crec que haje fet fortuna).

De la resta de parlamentàries que m'han toca hui, més valdrà que no diga res, perquè quan una del pp ha començat ha cridar-li a la del pspv «¡Memòria histórica!, ¡memòria histórica!», la barreja de mala llet i de poc respecte mercadejant amb les morts a causa de la violència masclista, ha estat verdaderament un retrat de Dorian Gray.

dimecres, 26 de novembre del 2008

L'autopista del gallec-portugués cap al món

Camins...
Els valencians (i catalanoparlants en general) estem frisosos fa temps esperant que Andorra entre a formar part de la Unió Europea, amb la qual cosa l'andorrà —és a dir, el valencià, és a dir, el català—, hi serà una llengua d'estat.

Per això em vaig sorprendre bastant que durant el simposi sobre el multilingüisme que va organitzar fa unes setmanes l'avl tots, representant gallec inclòs, ignoraren o oblidaren que el gallec ja era una llengua d'estat de la ue ja que hi havia el portugués. ¿Tenen algun interés en validar eixe secessionisme o és simple desconeixement de la possibilitat?

En qualsevol cas, després de vore els «desmans» de Morera Català tinc ocasió de descobrir el web Portal Galego da Língua que sí que pretén mantindre els drets lingüístics dels parlants gallecs i, a més, aprofitar les opcions europees i mundials per a combatre la subordinació lingüística dels usuaris del gallec-portugués enfront dels qui abusen del castellà-espanyol.

Aprofite, doncs, i m'hi adrece per a indicar-los que convindria que explicaren els avantatges de tindre clar que gallec i portugués són la mateixa entitat que convencionalment denominem llengua. Diria que ho haurien de saber tant en l'avl com en l'iec, si més no.

La paraula sorpresa del dia ha esta en un debat sobre sanitat, agranulocitòsics, adjectiu que només hem trobat en dos casos en castellà en la xarxa. El diputat es deu haver quedat ben a gust.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Un premi que és un dard sense diana

Dard que porta el vent.
L'Espiell ha tingut la gentilesa de fer-nos partícips del premi Dardos «Best blog darts thinker», així que ara, d'acord amb el procediment d'acceptació, indique els blocs als quals els l'atorgue jo, amb la limitació insalvable i necessària de quinze:





Em plau reproduir la idea que mou el premi en portugués:


Trata-se de um prémio que está a correr mundo, reconhecendo aqueles blogues que consideramos transmissores dos grandes valores humanos, com a qualidade conferida por uma consequente militância em torno das grandes causas, como seja o património e a liberdade, as pessoas e a qualidade de vida, o ambiente e as tradições, a memória e a dignidade, a cultura e o lazer.

«Estes selos, foram criados com a intenção de promover o salutar convívio entre os bloggers e como forma de demonstrar carinho e, reconhecimento por um trabalho, que agregue valor à Web.» (citando o Café Portugal)

Para explicar o critério utilizado, cito e subscrevo este texto do Rui Dias José: «Fica claro (expressamente afirmado e dito!) que as minhas escolhas para os "Premios Dardos" têm na base relações de amizade, proximidade ou identificação. Sou humano como os demais e, na teia de relações na net, gosto, quero, apaixono-me... Tudo é portanto subjectivo. E ainda bem!»


No sé si tenen massa sentit estes iniciatives encadenades, però, vaja, esta vegada he descobert alguna que altra cosa interessant en la cadena de complicitats. Entre altres, que és difícil localitzar l'origen del premi.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Tenoreta de dilluns, cromos i santets

Jocs d'imatge.
Estava gestionant altres coses i quasi me se descuida la nota de hui, per poca cosa que siga, que els dilluns sempre estem a mig gas, encara que hui hi havia una bona tenoreta de matí a les Corts, contra el que sol ser habitual a començament de setmana.

Per descuit o descurança apressada i emfàtica, he sentit altanería en boca de la diputada Mollà Herrera (Compromís), a qui es veu que altivesa o supèrbia no li feien el pes. Però la millor del dia ha estat el «junt» que ha pronunciat el conseller Serafín Castellano Gómez (de Benissanó) quan en realitat volia dir llunt. M'ha deixat desconcertat un moment, fins que he repassat el text per a saber què estava dient. Vés a saber com quedaria la cosa amb una transcripció simultània (de màquina o humana).

Per cert, enmig d'una trifulga en una comissió descobrim que l'article 71 del reglament de les Corts en realitat no aprofita per a res, excepte per a la discrecionalitat (o arbitrarietat, més aviat) de la presidència de torn. Eixa és la bonicària dels drets que no obliguen a ningú, cromos i santets per a fer col·leccions.

Finalment, quant als vins de l'altre dia, dos molt bons, sobretot el Martúe 2006 (recomanat esta setmana en el dominical del diari El País), i un que ha eixit malament, el Galiciano Noite, perquè el suro li havia canviat el gust. Hem anat al celler a que ens el canviaren, cosa que han fet després d'olorar que allò no estava bé.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Cita dominical / 5: Antoni M. Alcover

¿Ho haveu vist?
Cadascú compartirà amb estes citacions alguna cosa, des de l'adhesió incondicional fins al rebuig absolut. Jo mateix em moc entre eixos dos punts, però sobretot m'interessen perquè ajuden a interpretar els núvols que adés i ara solquen el cel.

Que ho tinguen en compte els esclaus de la influència castellana, obstinadament rebel·lats contra la genuïnitat de la sintaxis catalana, despullant-la de lo que la constitueix substancialment diferent de la castellana. ¡Que ens manca de molt encara per tenir l'ànima autònoma de fet! ¡N'hi ha molts que s'ho creuen esser-ho autonomistes, però en realitat n'estan molt lluny de esser-ho de tot! Hi estan tan fets a portar les cadenes, que es figuren no portar-ne, i s'enfaden si els diuen que en porten i els ho fan veure. Sobretot, amb el temps, ja se n'arribaran a donar compte, i prou que es corregiran aleshores. La restauració d'una llengua és cosa molt llargaruda, una obra de sigles.
Antoni M. Alcover, Dietari de l'excursió filològica 1906, a cura de Maria Pilar Perea, ed. Proa, 2006, pàg. 160).

dissabte, 22 de novembre del 2008

On n'a que le plaisir qu'on se donne

Un plaisir.
Una dona majoreta amb ulleres de sol m'ha dit les mil perreries a l'eixida de Consum perquè no l'he deixada que m'avançara en la cua de la caixa. Jo, poc inspirat, només he fet que repetir-li «igualment». No detallaré molt els meus motius, però diré que abans havia deixat passar una xica que havia tingut la paciència d'esperar sense dir res que es resolguera un embolic que hi havia abans de mosatros. La de les ulleres fosques ha arribat amb un paquet de sucre quan tot s'havia resolt i la primera cosa que ha fet ha segut renegar de la cua i, a continuació, volia arribar i moldre. Ha segut que no.

Busque «les mil perreries» en Google i, vaja, apareix unes poques voltes, entre les quals trobe una anotació d'un bloc que comenta una visita a les Corts valencianes. L'expressió apareix en una anotació referida al parlament espanyol, però podem segurament traslladar moltes impressions d'allà cap ací.

Després de comprar, m'he topat a l'Fnac amb un diccionari, Dictionnaire des expressions quotidiennes de Charles Bernet i Pierre Rézeau, on m'ha fet gràcia trobar «c'est les roquefort qui dit au camembert "tu pues"», que, és clar, per ací resoldríem amb «li diu el mort al degollat: "¿qui t'ha fet eixe forat?"», on la segona part seria optativa. N'hi ha alguna altra en català, però ara no em ve al cap.

Una altra d'interessant, i que la dona de les ulleres fosques havera pogut aplicar-se, és: il est urgent d'attendre.

Finalment, Taksenet em diu que Ana Noguera Montagud ha publicat una novela, Un lugar en Moldavia... ¿Com, com?... Ah, Un lunar en el labio... Bé, ja ho diuen aquells: «quand on entend ce qu'on entend, on a raison de penser ce qu'on pense»...

divendres, 21 de novembre del 2008

Llegir per entendre i per a entendre

Versions.
Estranyament, hem repetit cinema esta setmana a l'UGC de València amb els germans Coen en versió subtitulada: Burn after reading. No és colpidora, sinó simplement entretinguda, amb una gran Frances McDormand.

L'enfrontament del dia ha estat entre Morera Català i Camarasa Albertos. Morera ha aconseguit pactar segurament una parida per a Castelló de la Plana amb el pp, l'«hàbitat lingüístic», però la veritat és que l'argument de Camarasa, a banda d'una miqueta cregut i menyspreador, que no dic que Morera no s'ho mereixca —primus inter pares—, ha segut bastant patètic. En resum, que si una cosa no s'havia fet mai, no s'hauria de fer; i, de fet, si s'havia fet només una volta, no s'havia de repetir. Vaja, amb eixe calibre no sé ben bé com li reclamava a Morera que els projectes s'havien de madurar i que u havia de vindre amb la faena feta des de casa. Això també devia començar per u mateix, ¿no?

Per cert, quant al «lío», que també s'ha estaviat hui Morera Català, un company em feia saber que un conegut assessor de la televisió valenciana quan els socialistes li va dir que per allà tenien un «lío de locura», cosa que quasi supera el fet que en les oposicions a tècnic lingüístic de la Generalitat, a començament dels noranta, un també conegut i graciós assessor lingüístic et comentava les males passades que fan els «apellidos».

Finalment, la bona nova del dia és que cal llegir-se la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956, perquè hi ha canvis substancials, aplicats per Joan Solà per a fer surar la versió original del llibre. Entre altres, després dels maldecaps i gimnàstiques amb el per i el per a, hem descobert que alguns —amb propostes i referències «divergents»— havíem arribat al punt d'inici, que és més o menys on ha arribat la gramàtica de l'AVL. I tot canviant un cal per un poc estètic, però més comprensible, cap. Sense dubte, és una sort.

dijous, 20 de novembre del 2008

Dia de xurra sense «líos»

Arribarà un dia.
Dijous és dia de xurra, que diu Taksenet, i ara no recorde si això tenia relació amb el fet que, fa anys, era el dia de festa de les criades. Es veu que parlaven en castellà. Bé, coses que qualsevol dia (possible o impossible) ni sabrem què volen dir i ni tan sols direm.

Parlant de dies, espere el dia, per exemple, que als periodistes del diari El País no se'ls ocórrega tan sistemàticament la idea de compondre un text amb el fragment següent:


Barceló no seié a taula i tampoc esta vegada es posà corbata. Quan li va tocar parlar, es limità a llegir un text breu i exquisit sobre la cúpula. En francés, mallorquí y espanyol, per eixe ordre i encara que hi havia traductors.


¿Per què Miguel Mora, el periodista, considerà que quan parlà en català ho féu en alguna varietat i, en canvi, quan parlà en les altres dos llengües, no ho féu en cap varietat? ¿És possible no parlar cap varietat d'una llengua i parlar en eixa llengua? ¿Interessava molt en la notícia indicar que féu ús de la varietat mallorquina? ¿Era mallorquí o felanitxer? Per cert, en espanyol, ¿no seria castellà central peninsular o alguna altra varietat semblant? Això, esperem el dia...

Per les Corts, resolc una «intergerència» que no era una interferència en una gerència o una gerència internacional, sinó una simple «ingerència»... Bé, una cosa com el que fem cada dia, ingerir-nos coses que no toquen. Com ara l'enèsim «palés» d'Ángeles Gloria Marcos Martí (eupv). I sort que hui he sentit un Morera Català bastant extens en una proclama valencianista i no ha hagut de dir «lío», cosa que és quasi una novetat.

dimecres, 19 de novembre del 2008

La llengua de ferro i de fusta

Tocar l'arena.

He vist el Toni Soler presentant el seu nou llibre, Amb llengua o sense (ed. Columna), i la pregunta que més m'ha interessat de les que li ha fet l'Albert Om ha segut la que li demanava si passaria res si desapareixia el català. Ara no recorde si ha dit «si morira», però, en qualsevol cas, la resposta que cal donar no és la que ha buscat Toni Soler per a salvar-ho sense solemnitats, «perquè és la llengua que hem parlat als fills, que ens han parlat els pares» etc., sinó que cal tindre sempre present que les llengües no existixen, sinó que són persones que les fan ressonar en el vent, i el que mor o desapareix no són les llengües, sinó que el que es dóna és un atemptat contra els drets de les persones, que és el que compta verdaderament.

L'altre embolic del dia ha estat permetre'm explicar-li a un columnista de l'Avui (17.11.2008), J. J. Navarro Arisa, que els catalanoparlants podem tindre supersticions de tota mena, de tan destarotats que podem arribar a ser i de tan dúctil com qualsevol altra llengua que és la nostra. I tot això, per mal que li sàpia a Eugeni S. Reig que ara toquem fusta més que ferro per a evitar la mala sort. Amb tot, un company també m'ha recordat que a Càlig (i a Sueca) juguen al «tocaferro», que segons ell té relació amb les anelles del perímetre de les esglésies que a l'edat mitjana podien salvar-te de l'atac d'algun a autoritat feudal. Ara només hi queda la fusta, n'ha volat l'anella.

I en les Corts, ¡toca ferro!, he sentit algú que confonia «churros y meninas», cosa que m'ha alegrat la transcripció. No he sabut captar que ho diguera a posta, però no ho descarte. Això convalida pel «descaro i desvergonya» de l'altre dia de la indignada Mollà Herrera. «An nescis, quia patientia dei ad paenitentiam te adducit?»

dimarts, 18 de novembre del 2008

Les Corts Valencianes i altres discriminadors lingüístics

Esperant estem.
Per fi, el parlament valencià ha esmenat la seua pàgina web referent a les «Corts Infantils» que només apareixia en espanyol des del mes de desembre de l'any passat, com ja vam comentar. Ara ja té versió en català. La discriminació continua, però, en la predeterminació de les pàgines, que no es poden obrir en valencià, excepte si passes per la pàgina inicial del web i tries la llengua. Només permeten la predeterminació en espanyol, com ja hem denunciat convenientment. Eixe és el respecte que els mereixen als senyors i senyores parlamentaris els drets lingüístics dels valencians, xiquets o grandets.

Amb tot, a pesar que sembla que haja fet efecte, cal dir que l'escrit a la comissió de peticions de les Corts Valencianes no ha mereixcut encara la resposta de la Mesa de les Corts —i ja s'han botat ben botat el termini—. Es veu que estan atrafegats decidint altres coses, com ara l'adaptació del reglament als seus interessos partidistes, principalment els de Maluenda Verdú (pp) —que això ja deu ser fins i tot una cosa personal i no de partit—, la centrifugació en altres partides dels diners compromesos per a una nova relació de llocs que no arriba, els privilegis en la carrera professional d'uns pocs funcionaris que juguen amb dos baralles... Coses de molt de suc, és clar, molt més suc que adoptar decisions justes i que milloren la transparència i la democràcia.

Finalment, lligc en el diari l'enèsima agressió xenòfoba —o al·lòfoba— d'uns policies als drets d'un ciutadà, cosa que és inoïda per Fernando Savater, pel que ell mateix comenta... Ei, perquè es tracta d'una agressió contra el dret a expressar-se en català, que ell, les altres agressions, ¡les que no existixen, sí que diu que les coneix! Cosa de la mística o el fanatisme. D'altra banda, denuncien de nou que la demanda supera l'oferta universitària de classes en català. Cap novetat, doncs. Els gestors d'estes coses en les universitats, però, encantats d'haver-se conegut.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Gomorra és la terra de les flors...

Una manera de començar...
El primer dia de la setmana em preocupe de la reclamació de rigor contra l'actitud sistemàticament discriminadora de l'Ajuntament de València que dirigix Rita Barberá (pp):


He topat amb quatre cartells d'avís del Servei de Jardineria i Paisatge --que supose que és un departament de l'Ajuntament de València-- que avisaven d'una prohibició d'aparcament provisional a causa d'uns treballs de poda d'arbres. Els quatre cartells estaven agafats a sengles arbres en el carrer del Pare Tosca. Els quatre cartells estaven redactats únicament en espanyol (podeu vore un dels cartells ací), motiu pel qual imcomplixen les obligacions lingüístiques d'esta administració pública.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que l'Ajuntament de València, si hi té res a vore, resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que atempten contra els drets lingüístics dels ciutadans valencians.


Sembla clar que la nostra dreta no en té prou amb guanyar les eleccions, sinó que, a més, es pensa que això dóna dret a la interpretació i aplicació arbitrària i imaginativa de la normativa. He trobat un comentari en este sentit en el diari El País (16.11.2008) en un reportatge de José Luis Barbería, «No és un malson, és l'urbanisme salvatge»:

Si com establix l'expert en corrupció Robert Klitgaard, açò és el resultat de sumar el monopoli de la decisió, la discrecionalitat i l'absència de rendició de comptes, el nostre país sembla particularment agraciat.


Això anava a compte de l'urbanisme, però estos dies n'hem vist més exemples amb la manipulació ad hoc del reglament de les Corts Valencians per a donar aire als imprevistos «no adscrits» d'eupv, que es veu que no es mereixen el mateix tractament que els «no adscrits» que fugen del pp, tal com va passar la legislatura passada amb Francisco Javier Tomás Puchol. El reglament és evident que és un instrument per a ús i gaudi de Maluenda Verdú (pp) i els seus col·legues discutiblement democràtics.

A tot això, després me n'he anat a vore la pel·lícula Gomorra de Matteo Garrone i Roberto Saviano, que he trobat colpidora. M'ha fet pensar en les novel·les que hauria d'escriure Ferran Torrent, passades per l'òptica d'un Ken Loach malhumorat. En fi, una mica del nostre món.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Cita dominical / 4: Paul A. Samuelson

Mirades econòmiques.
¿Com s'ho van fer el benèvol president Roosevelt i el pèrfid Adolph Hitler per a restaurar cadascú quasi la plena ocupació en els sis llargs anys posteriors a 1933? El problema es resolgué finalment amb una despesa pressupostària molt deficitària que augmentà el deute públic. No trobareu esta història, tal com jo l'he contada, en quasi cap de les més reputades tesis doctorals de després de 1970. (Evidenment, la ciència millora i desmillora.)

Paul A. Samuelson, «Farewell to Friedman-Hayek libertarian capitalism», Tribune Media Services, 15.10.2008; El País, 26.10.2008).

dissabte, 15 de novembre del 2008

L'américain

Tres per descobrir.
Alguns dissabtes fem recerca enòfila a bon preu. Hui, que feia bon dia, hem tornat del passeget de després de dinar amb tres exemplars: Martúe (La Guardia - Toledo, 2006; raïm; etiquetat en castellà), Elías Mora (Toro, 2006; tinta de Toro; etiquetat en castellà) i Galiciano Noite (Valdeorras, 2006; mencía; etiquetat en gallec-portugués). Més avant en sabrem alguna cosa més.

Quant a la pel·lícula de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona, no vam trobar que fóra cap postal de Barcelona, com s'ha dit tant. Una comedieta amb bons actors i poca cosa més. Ens va saber una mica mal que no hi haguera cap referència al català més enllà d'allò que estudia una de les protagonistes, la identitat catalana. Pel mig, l'entreteniment d'identificar Joel Joan, Lloll Beltran, Jordi Basté, Abel Folk i altres actors coneguts. No avorrix, tot i que sent Woody Allen, no esperàvem que calguera dir-ho.

Abans del cinema la cosa va anar bastant bé amb un dinar en La Salvaora, al carrer de Calatrava. No tenen carta en català, però les galtes de porc estaven delicioses. L'altre inconvenient és que s'hi pot fumar. Per sort, l'excursió de la taula veïna d'holandesos (més o menys) no va fer ús del tabac, encara que una parella local ens va empudegar un poc al començament.

Estic pensant en canviar el disseny el bloc, per a afegir-li més opcions i utilitats. De moment he vist una plantilla que es diu Illacrimo que em sembla ben completa i que pot ser que me l'adapte. Ja vorem si tinc temps i ganes d'embolicar-me en estos problemes una altra volta.

I, per a acabar, la curiositat del dia la trobe en la traducció al francés de The Asphalt Jungle de William Riley Burnett, que resulta que J.-G Marquet la traduí de «l'américain» (Gallimard, 1951). Quines coses, a voltes, amb els noms de les llengües.

divendres, 14 de novembre del 2008

La dicció i el sainet

Dicció i urbanisme.
Com que és divendres i tinc cita per a dinar i vore finalment l'última de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, hui ho farem d'arrapafuig.

He sentit el Torró Gil (eupv) rosegant les paraules com si estiguera en el bar, cosa que m'ha dut a conversar amb Taksenet sobre el fet que els diputats no tenen massa noció de cap registre quan parlen en català. Sense entrar en qüestions lèxiques, morfològiques o gramaticals, que són tries que mos remeten al coneixement de la normativa i de la llengua —i per això jo escric com escric, i algú opinarà que és ¡per burrera!—, és ben audible que simplement no saben posar-se clars i rigorosos en català, és a dir, que no han adquirit cap mena de dicció més o menys formal en català.

I, vaja, sense tindre en compte les qüestions de caràcter i d'intencionalitat de cada u, tant si es tracta de Mundo Alberto (pp) com d'Albiol Guzmán (eupv) o del cas del sincopat Pañella (bnv), no fugim del mateix pla de dicció, de l'únic pla que apareix en general en les Corts valencianes. I no m'estendré en les causes, perquè diria que són ben conegudes.

Parlant de causes i conseqüències, semblava fins i tot que plorava ahir la diputada Ángeles Gloria Marcos Martí —no tinc notícia que tinga una altra versió real del seu nom— quan confirmava davant la premsa la seua no-adscripció i la dels seus companys de partit Torró Gil i Albiol Guzmán. La trista història d'Esquerra Unida del País Valencià té un altre capítol més en el seu petit sainet interminable. Recorde ara com em va sorprendre l'antiga alcaldessa de Silla, Teresa Badenes (eupv), quan el cas de les oposicions del que havia de ser el cap de la policia, segons ella, i la seua idea respecte d'alguna de les proves de les oposicions. Per sort, els funcionaris afectats no van caure en cap irregularitat i no hi va haver cap il·legalitat, que jo sàpia.

De totes formes, és evident que mos hem de repensar davant de qui han de retre compte els polítics, és a dir, qui i què volem ser els ciutadans en este joc.

Finalment, la parauleta d'ahir va ser liquiditat, com molt bé va saber corregir Raquel Sans quan va donar la notícia en el Telenotícies Vespre —contra el liquidesa* que havia aparegut en els rètols—. En canvi, en Polònia no es van assabentar de la qüestió. Koniec.

dijous, 13 de novembre del 2008

¿Qui és qui i per on te'l trobes?

El Carme que tot ho il·lustra.
No estic gens preocupat perquè el diputat Ferraro Sebastiá (pp), antic defensor escarotat de no saps mai massa bé quines pàtries, continue mostrant el que tots sabem massa, que algunes inflamacions patrioteres es desunflen amb l'aspirina de l'interés. L'he tornat sentir explicant el vot d'una llei, i no tan sols ho ha fet en castellà, sinó que ha dit «Comunidad Valenciana» i «Generalidad», formes en castellà que crec que ell seria ben bé capaç d'assegurar que són quasi impossibles, atés que van prentendre que no havien d'aparéixer en la versió espanyola de l'estatut d'autonomia valencià del 2006, eixa llei que van redactar en alegre companyonia amb el senyor Joan Ignasi Pla (pspv) i que no hem aconseguit votar mai els valencians, ni falta que fa, perquè hauríem votat el que ells hagueren volgut. ¿O no?

D'altra banda, la paraula que descobrixc hui, que no l'havia sentida mai, és muntada, perquè sembla que en Alcoi hi ha muntades, especialment, la mundada de La Salle. Vaja, l'altre dia una diputada no sabia com es dia vidrioleta o guardioleta i dia «utxeta», però hui tenim esta novetat. Veus, estos diputats tenen estes gràcies, i el mal és que ningú ho diu tant com caldria, fins i tot perquè intentaren fer-ho millor, si s'adonaren que els observen.

Per cert, sobre això de fer-ho millor o pitjor, com ara el que li passa a Fernando Savater, que sembla que té personalitats diverses en diversos camps del coneiximent —o fins i tot del desconeiximent, si parlem de llengües—, cal llegir l'article de Paul Krugman «Who was Milton Friedman?» (The New York Review of Books, 15.02.2007; l'ha publicat ara també El País, 19.10.2008), que ens il·lustra sobre el fet que hi ha persones que poden opinar d'una manera molt diversa i amb tons, actituds i intencions ben diferents en diferents àmbits de coneiximent —i desconeiximent—. Estic segur que això no és una característica general, però també sé que hi ha moltes excuses més o menys literàries per a excusar eixes «contradiccions».

dimecres, 12 de novembre del 2008

Un projecte democràtic per acomplir

Un altre projecte per acomplir.
Diu José Vidal-Beneyto (El País, 11.11.2008, pàg. 32):

[L]a democràcia en Espanya continua sent un projecte en bona mesura incomplit.


En la pàgina següent Alejandro Baer ens deixa intuir que el discurs franquista sobre els jueus l'any 1938, quan la Nit dels Vidres (Kristallnacht), i més avant, sona com un eco de la ideologia bel·licista, racista i xenòfoba que ha garbellat actualment els països àrabs en barreja amb totes les diverses ideologies lligades a l'islamisme.

Crec que els espanyols, que segurament senten que alguna cosa d'això els és aliena, no haurien de reposar tan tranquils mentres admeten el racisme lingüístic de discriminar en moltes institucions de l'estat —i en altres tantes autonòmiques o europees— qualsevol llengua que no siga la castellana.

Al capdavall, eixa llavor dóna fruits molt diversos, com ara que un diputat de les Corts valencianes deixe entendre que ell construiria les infraestructures públiques que fan falta amb més agilitat i sense tantes tramitacions i terminis administratius, per exemple, fent adjudicacions «a dit». Ai, però resulta que, llavors, l'oposició ho criticaria, es queixa el diputat «desregulador» Asencio Adsuar (pp).

La veritat, té tota la raó, no sé què criticaria alguna oposició, tenint en compte com gestionen els ajuntaments, posem que Silla o Alaquàs (pspv), per dir dos casos amb molt de suc quant a la gestió de personal i el repartiment de càrrecs i sous.

Naturalment, els tècnics lingüístics també haurien de tindre present les paraules de Malek Boutih (El País, 12.11.2008, pàg. 2) sobre «la prodigiosa capacitat de cada nova generació de reproduir els pitjors defectes de la precedent», capacitat que no afecta només els partits socialistes (valencians o francesos). En canvi, un encert hauria de ser tindre sempre present allò tan ecològic de «penseu globalment, actueu localment». Pensem en tota la llengua, actuem com a parlants.

dimarts, 11 de novembre del 2008

La mitjana valenciana entre obames, maccains i palins

La llengua dels àngels.
Dimarts tranquil, pausa entre tempestes parlamentàries de got d'aigua. D'ací a poc estic segur que me'ls sentiré trobant obames en els escons dels seus grups i maccains o palins en els dels contraris. Coses dels polítics, jocs polítics.

Trobe que els crucifiquem un poc massa ràpidament, no perquè, certament, la gran majoria es mereixquen els penjaments i qualificatius que els adornen en les referències col·loquials, sinó perquè són el reflex de la societat que els ha triat, d'acord el sistema polític elaborat per una minoria activa —tal com deixava establit Oto Luque fa uns dies— que, més avant, tendix a l'anestèsia i a suplantar els fets amb la llegenda.

Dissabte passat, Josep Palomero (avl) feia un bon atac per a evitar que no tenia defensa i carregava contra alguns usos terminològics dels ponents del simposi de l'avl amb l'argument que ell acceptava unes lleis i un estatut d'autonomia que «havíem votat» —la societat valenciana— i que havia difós i socialitzat unes denominacions determinades. Quina curiositat, ¡caram!, perquè una companya de Quart de Poblet, amb una mica de memòria veraç de la bona, ens recordà que l'estatut no l'hem votat mai els valencians. Ens l'han votat alguns, això sí, però poca cosa més. Tant l'any 1982 com el 2006 mos hem quedat amb una carta atorgada, podríem dir.

A partir d'ahí, la veritat, preguntar-se si tenim el sistema polític que mos mereixem resulta una mica ociós. ¡És clar que no! Però és que les lleis de la termodinàmica són aixina i ni Maluenda Verdú pot fer-hi res, menys encara si ja li va bé.

Per cert, per satisfer una miqueta la curiositat del company d'A la Taula i al Llit, hi ha polítics en el parlament valencià que diuen els possessius amb labiodental sonora («meva»), però que no tenen massa clar l'ús dels pronoms (i s'inventen «lis» i altres cartes que no lliguen). (No cal dir que en castellà també podríem traure a relluir les concordances verbals, el queisme i el dequeisme, el deber (de), el mismo...) Al cap i a la fi, curiositats de la llengua de cada dia que algunes minories actives hem decidit considerar incorreccions.

En resum, la majoria responen a la mitjana d'alguna cosa que alguns anomenaven «normalització» i que hem difós els tècnics lingüístics. Saber que no ho hem acabat de fer bé és el primer pas per a millorar-ho.

dilluns, 10 de novembre del 2008

El grosso dels sous i les interferències

Un forat gros.
Esvanit el simposi sobre el plurilingüisme de l'AVL, tornem als pressupostos. M'entere que el president de la Generalitat valenciana cobrarà 79.548,12 euros l'any que ve, segons diu el conseller d'Economia, Hisenda i Ocupació. És clar, lamentem que no siga un gestor tan eficient com el seu col·lega Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, que ingressa els euros amb molta més capacitat munyidora de la política. O podria ser que amb molta menys discreció. Poca en té també el fill del conseller Font de Mora Turón, que ha enganxat una comissió de serveis que li duplicarà el sou. No és cap sorpresa la utilitat que tenen les comissions de serveis, que no són més que col·locacions a dit, legals, però col·locacions a dit.

Diumenge vaig observar Rita Barberà mentres els dos féiem una volta per la ciutat de València, ella amb el seu cotxe oficial i jo no. Anava asseguda darrere, fumant i parlant pel mòbil, mentres els seus conciutadans en un radi d'una cinquantena de metres no podíem escoltar la ràdio. Dic jo que no era ella qui devia fer les interferències, perquè el soroll no afectava només Catalunya Ràdio o Icat FM, sinó també la resta d'emissores que tinc sintonitzades, així que devia ser una mesura de seguretat. En general, les mesures de seguretat dels polítics consistixen en això, en interferir. I ara hauríem de relacionar el grau d'interferència i el grau de democràcia, però és un estudi que no hem fet (però estic segur que algú ens podria oferir una bona bibliografia sobre la qüestió). Ara bé, diria que els polítics que van en bicicleta interferixen tant, allà pels països de més al nord. Ergo...

La paraula de hui seria grosso, que és mitat innovació, mitat variació, de la diputada Mollà Herrera per a referir-se a la part medul·lar o més gruixuda d'una conselleria. No he notat que ningú li trobara la gràcia, però a mi me n'ha fet.

Segona victòria en el futbet. Vaig una miqueta perdut este començament de lliga, perquè encara no hem aclarit si faig una cosa o altra, i vaig amunt i avall esperitat.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Cita dominical / 3: Juan Carlos Moreno Cabrera

Vosté a mi.
Crec que una de les millors refutacions de les idees sobre política lingüística de Fernando Savater (i Santiago Grisolía), a banda de la mateixa realitat, es va escriure abans del seu manifest, cosa que té molt de valor. Es tracta del llibre de Juan Carlos Moreno Cabrera La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística (ed. Alianza Editorial, 2000):

Diuen a voltes que per a entendre's cal parlar una llengua comuna. Això pot semblar raonable, però si s'ha dit en una situació de clara desigualtat lingüística, la idea du més o menys inevitablement a la conclusió següent: llavors, vosté ha de parlar la meua llengua (que és la més estesa). Eixa conclusió no és altra cosa que l'imperatiu següent: vosté ha d'entendre'm a mi, no jo a vosté.
(o. cit., pàg. 66)

dissabte, 8 de novembre del 2008

La transparència dels draps bruts i unes basques sentint-ho

Ponents quasi transparents.
Vençut i desarmat el simposi sobre la situació i perspectives del plurilingüisme a Europa que ha organitzat l'avl, la cosa ha acabat amb un petit ball de Parra (o de Torrent, vés i busca qui t'ha pegat) entre Alfons Esteve (que denunciava correccions innecessàries del seu text), Josep Palomero (que s'espolsava les puces) i Toni Mollà (que no acceptava moralines a eixa hora del matí), principalment, i l'al·lucinació complaguda de la resta a causa de l'animació i de l'exhibició d'alguns dels draps bruts que amaguen les bones famílies com la nostra. Antoni Ferrando ho ha tallat en sec; l'ànima sensible de Carme Miquel ha volgut posar pau i seny, i ho ha aconseguit. ¡Quina llàstima! Espere que les basques que escoltaven la versió traduïda pels intèrprets hagen copsat la gràcia de la qüestió.

El resum més positiu, seguint Oto Luque, és que els canvis socials els porten avant les minories actives. Com que estem en eixe camí, podríem preveure un gran canvi social, a mesura que esdevenim minoritaris i només que acceleràrem un poc la nostra activitat. La Generalitat valenciana, esta i les anteriors, hi està col·laborant amb dedicació, tal com ens mostren les dades que ens oferix Vicent Tortosa (cap de servei de la Conselleria d'Educació), tot fent un exercici de transparència —això ho dia ell—, «transparència» que espere que no li recriminen els seus superiors administratius —almenys tant com li ha recriminat claret Tudi Torró l'opacitat habitual—, tenint en compte que el procés d'accés a les dades i la informació pública no està regulat com a dret dels ciutadans i obligació de l'administració, sinó, ben al contrari, com a privilegi discrecional i arbitrari d'alguns funcionaris i càrrecs polítics.

Si això no fóra aixina, no sé per què no li diuen a José Camarasa (pspv) què va costar la visita del papa catòlic de Roma —¡quines ganes d'indignar-se té l'home!— o quines funcions tenen alguns llocs de funcionaris, cosa que he demanat jo innocentment a la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques.

La paraula amb què m'he quedat és vianandització*, paraula que ha llegit Toni Mollà. Fent una cerca en Google, l'usa ell i algú que es va enganyar, enfront dels 1.310 casos de vianantització*, dos termes que ha desestimat de moment el Termcat en fixar conversió en zona de vianants.

Puga ser que anem a peu, però espere que ben drets i sabent cap a on.

divendres, 7 de novembre del 2008

Simposi i mos d'abaejo

Moreno Cabrera, el primer per l'esquerra.
Estic afaenat entre el simposi sobre la situació i perspectives del plurilingüisme a Europa que ha organitzat l'avl i la derrota diària que sovintegem massa este inici de lliga de futbol 7.

Com que en el simposi també tinc la sensació —sobretot després de sentir a Vicent Pitarch— de derrota permanent, i hi he trobat a faltar l'enfocament necessari sobre aquelles accions minoritàries (o individuals) que han permés que la situació de l'ús i la gestió lingüística no siga pitjor. Cal indicar quines accions (individuals o col·lectives) hem dut a terme i podem dur a terme, començant pels mateixos ponents, perquè totes les demandes al bon déu de canvis legislatius, sembla una cosa de l'endemà de la vespra i el que cal és explicar clarament què fem i com. Per exemple, crec que dec tindre el rècord mundial de queixes al síndic de greuges valencià. No diré que això siga molt efectiu, però menys efectiu és no fer res, vaja.

M'ha semblat interessant hui sentir Juan Carlos Moreno Cabrera, que és un gesticulador excessiu, però que la clava en les seues afirmacions. En canvi, altres ponències no mos han aclarit res, només que convindrà llegir-les, perquè l'explicació mos ha despistat i torrat. I, com és natural, no he tingut esperit per a preguntar-li a Anxo Lorenzo, de Galícia, si no consideraven de cap manera que el portugués fóra una autopista o un factor a tindre en compte per al gallec. Perquè, la veritat, no he acabat d'entendre que hajam d'assumir tan indolentment la secessió entre el gallec i el portugués, sobretot si tenim en compte que això no ho han acabat de tindre clar els mateixos gallecs.

Finalment, deixe constància que m'ha sobtat no trobar en Internet la història de Vicent de la Topa, que se'n volia anar a Amèrica, i se'n va anar cap allà i, a cada passa, una biga, i quan va arribar a la mar, bracillà i mos d'abaejo, i cap allà que se'n va anar. No en sé més i espere que algú me'n done més detall.

dijous, 6 de novembre del 2008

Plurilingüisme indòmit

Simposi sobre plurilingüisme al Palau de la Música
A pesar de la immersió pressupostària en el parlament, he furtat temps d'ací i d'allà per a visitar el simposi sobre la situació i perspectives del plurilingüisme a Europa que ha organitzat l'avl amb motiu del vint-i-cinqué aniversari de la Llei 4/1983, que podríem considerar d'infausta memòria —i això li semblarà una barrabassada a algú; fins i tot m'ho semblaria a mi, si no em coneguera— tenint en compte el que ha vingut després.

És a dir, tal com ho veig, tant el pspv-psoe com el pp han pogut fer el que han fet amb la mateixa llei. Més encara, diria que a alguns del pp només ocasionalment els ha passat pel cap que calia modificar-la. De fet, entre aplicar a espentes el poc que s'hi pot llegir i no aplicar impunement el que s'hi diu més explícitament, han fet la viu-viu sense més acaloraments. I sabem que si els resultats no han estat pitjors en les estadístiques, ha segut per la persistència i tenacitat de moltes persones i famílies de tots els àmbits valencians.

He sentit hui el que dien François Grin, Miquel Strubell, Antoni Milian i Maite Puigdevall. Bastant interessants, en tots els sentits, perquè a pesar que tractaven l'àmbit del plurilingüisme a Europa, que ens pot semblar llunyà i inabastable, hem comprovat que té més efectes del que sembla a casa nostra —fins i tot de manera insidiosa—, i que algunes iniciatives individuals poden modular moltes coses, com ara cursos intensius de català per a universitaris.

No sé si tindré ocasió de demanar-los si el portugués no seria una bona autopista per al gallec —de la mateixa manera que la versió valenciana del tractat ho serà per al català en general.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Amabimus pecuniam follis i Descartes

La runa després dels diners i la follia al Carme de València.
Bé, sí, ha guanyat Barak Obama les eleccions a president del eua. Takse s'ha enterat de la victòria a les cinc de la matinada, mentres jo «reflexionava» profundament. I deu ser per això que he arribat a la troballa —que no deu ser gens original, i que no busque en Google, perquè ningú em xafe el comentari—: Obama, al revés, és amabo, que significa 'amaré, estimaré' en llatí. Espere que quadre amb alguna cosa del futur això. Per cert, trobe que les eleccions americanes no són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, sinó l'endemà del primer dilluns de novembre, que és el mateix, però, vaja, no és tan calcat, i funcionarà mentres els dimarts vagen després dels dilluns.

Ja havia pensat de tancar la paradeta. Per sort, una de bona estava per vindre i me s'ha posat davant dels ulls quan ja tancava les orelles. Ha segut la diputada Noguera Montagud del pspv, tot parlant dels dubtosos membres d'una fundació:


Ja sabem que cobren; llavors, existixen. El que no sabem és què fan.


És una reformulació capitalista, diríem, de la frase de Descartes. (Sobre la frase de Descartes, hi ha una interpretació que obri unes altres perspectives a la habituals i ques pot consultar en una fitxa.) Un gran encert pressupostari, sense cap dubte.

Finalment, dissabte passat vam anar al cine. Una cartellera bastant depriment. Vam triar la Diane Keaton en una comedieta que es dia en castellà d'Espanya Tres mujeres y un plan i en castellà de Mèxic Locas por el dinero. Al final de la peŀlícula, Diane Keaton fa la gracieta que explica el títol anglés de la peŀlícula, però que en castellà mos planteja un misteri insondable. La frase és, més o menys: «¿Has oído hablar del dinero de pasada?». En realitat es tracta del mad money, i no té res a vore amb bojos, eixelebrats o passats, sinó que té més a vore —entre altres possibilitats— amb eixe raconet (follis tant és 'bossa' com 'boig' en llatí) amb diners que es suposa que sempre hauríem de tindre per a alguna emergència. Supose que qui fóra que féu el doblatge devia parlar un espanyol poc comú, almenys d'algun lloc on jo no arribe.

dimarts, 4 de novembre del 2008

L'encert de Fernando Savater

L'argolla dels prejudicis.
Em pensava que hui passaria el dia sense pena ni glòria, entre Pañella Alcàcer i Sanmartín Besalduch, complint la tasca de d'analitzar el mannà que ens cau del cel en forma de pressupost. Però he tingut un moment de lleure i he repassat un nou encert de Fernando Savater en forma d'article, «¿El final de la cordura?», en el diari El País (03.11.2008). Vejam quin és l'encert:


Tornem per on solíem. En el terreny de la política lingüística, per exemple, ja no n'hi ha prou que es puguen utilitzar totes les llengües oficials en el terreny educatiu i social: en algunes autonomies cal excloure i obstaculitzar tant com es puga la llengua comuna de l'estat, negant com a il·lusori el dret a ser educat en ella o utilitzar-la per a relacionar-se amb l'administració autonòmica. Els qui protesten davant d'esta malversació d'una legalitat pluralista són considerats feixistes i xenòfobs, hereus de la pitjor reacció o almenys crispadors amb afany de sembrar la discòrdia. Per altra banda, ja no basta que les creences i pràctiques religioses siguen respectades en el seu àmbit propi igual que també en les seues manifestacions públiques, encara que sempre a títol privat. Ara se'ns exigix com a necessari que l'església mantinga intactes tots els seus privilegis teocràtics de l'època passada i que fins i tot puga decidir quin tipus de valors cívics han de ser ensenyats en l'escola, sots pena de revoltar la feligresia clamant contra la persecució religiosa. Una reculada, dues reculades, diverses reculades...


Podem observar que un catedràtic de filosofia ben eixerit l'encerta quan disposa de la informació veraç i certa, que seria la segona «banda» del fragment, ja que tots coneixem que arriben a assoltar els bisbes quan s'ajunten. Reunió de pastors... En canvi, com qualsevol vianant mínimament ben informat del País Valencià, Catalunya o les Illes Balears sap perfectament, la primera part del paràgraf relativa a la política lingüística és totalment absurda de tan fora de la realitat o de tan directament basada en la mentira propagada per les fonts gens potables habituals. A més, això de la «llengua comuna» és un concepte que li s'ha apegat com la pallola. Espere que li se passe, tot i que una píndola de Juan Carlos Moreno Cabrera li aniria de cine. Certament, eixa part no té més substància que la comprovació que estem fent sobre els perills de la mala informació.

Eixos són, per tant, els efectes de la desinformació i les conseqüències de les mentires —en este cas, sense acabar en guerres en Iraq—, si és que volem creure que Savater no sap de què parla realment, cosa que dubte bastant des del dia que el vaig sentir ja fa anys ridiculitzar en Televisió Española les transmissions del futbol en basc que feia Euskal Telebista, no perquè ho feren bé o malament, sinó perquè era en basc.

És evident, Fernando Savater l'encerta sovint, llevat de quan es deixa lligar per l'argolla dels prejuís irracionals o de les informacions errònies.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Terror cortesà

¿En què devia estar jo pensant?
Ha arribat finalment la setmana del terror. Les compareixences relacionades amb els pressuposts de la Generalitat valenciana. No aclarim res, no aprenem res, no avancem gens, però tenim un fum de retòrica i xifres mig apamades per a lluir com un matí de diumenge al parc. I per baix, el deute acumulat i embutjacat rosega els fonaments de l'economia valenciana. Sort del 30 % d'economia submergida que hi deu haver, que eixos diners no se'ls han pogut gastar Francisco Camps i companyia en iots i moles de Calatrava. Això és el que passa quan es desregulen o es feudalitzen els sistemes politics, que el que hauria de ser irregular i il·legal, pot esdevindre fins i tot un coixí de seguretat. De fet, si en tenen els executius que porten les empreses a fer fallida, ¿no n'han de tindre els ciutadans?

Tenim per davant dos setmanes on regnarà la «governança» més fantàstica mai vista per ací. Com cada any per estes dates, vaja. Per cert, això de governança encara no té entrada en els diccionaris habituals, però sí que apareix en el Cercaterm:


ca governança, f
es gobernanza
fr gouvernance
en governance
de Regieren

Fórmula de govern que es fonamenta en la interrelació entre els organismes que ostenten la direcció política d'un territori i la societat civil, de manera que els elements socials poden exercir poder, autoritat i influència sobre les decisions que afecten la vida pública.


¿Vols dir que és d'això del que parlen per ací? Tu mateix.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Cita dominical / 2: Abelard Saragossà i Alba

Determinants i indeterminació. Les gramàtiques solen anomenar un com a «article indeterminat». Qui usa eixa expressió i la complementària («article determinat») hauria de satisfer dos condicions: definir l'hipotètic concepte general article i fer que la definició proposada fóra aplicable tant a el com a un. Fins ara, no sóc conscient d'haver vist satisfetes eixes dos exigències teòriques. En el camí que seguirem, evitarem eixos efectes negatius amb tres mesures:
(i) definir els valors determinació (que té l'article i els adjectius demostratius) i indeterminació (que tenen un i algun);
(ii) usar el nom article sense cap adjectiu qualificatiu perquè només n'hi ha u (el);
(iii) remarcar que, quan l'adjectiu un expressa indeterminació, no deixa de ser l'adjectiu numeral un.
Abelard Saragossà i Alba (2005), Gramàtica valenciana raonada i popular, ed. Tabarca, pàg. 95, n. 44.

dissabte, 1 de novembre del 2008

«Bisbe estat de Mallorca» i altres permanències

L'estiu del 2006 a Ploumanac'h
Em pensava que m'havia de descarregar el nou Ubuntu 8.10, però no, veig que amb l'Ubuntu 8.04 LTS ('long term support') ja ho tinc bé fins a l'abril del 2011. Un descans, perquè tinc pendent la posada al dia del Wordpress, que sempre és una mica emprenyadora.

El cas és que, parlant d'actualitzacions i de diccionaris, m'havia semblat que el diccionari del Salt 4.0 incloïa el diec i el gdlc, però ja he pogut comprovar que no és aixina. I continue sense saber el perquè de les absències i les presències.

Llavors, com que tenia la idea boirosament desagradable d'haver d'aprendre ara Python per a extraure el cabal lèxic del Salt 4.0, pot ser que ho deixem estar i que continuem ampliant la base que vam peixcar dels fulls Excel del Salt 2.0, que ja fa uns quants anys que anem adobant, encara que amb poca disciplina. Fer un diccionari és cosa de plagi, reflexió i disciplina, i encara estem en la primera fase, diríem.

Per cert, hui mos ha descobert un collistaire de Migjorn l'adjectiu estat estada ('antic') habitual fins no fa tant pel nord en lloc d'això tan estés d'exqualsevol càrrec o condició. No ho trobe en els diccionaris, però sí que ho documente en Google:

[...] reconeix haver rebut de Francesc Climent, bisbe estat de Mallorca i administrador actual de [...]


Ho haurem d'aclarir.

En un altre camp, de dissabte passat encara tenim en el celler el Tierras de Luna (Bierzo, 2004). Pel que fa als altres dos, preferim Mainetes (Jumella, 2004) a l'Arrels de Bocoi (Plana Alta, 2005), encara que este no estiga malament, però li trobem com si li faltara vida, excessivament pla. En este apartat no hi ha fins ara més novetats esta setmana, tot i que puga ser que esta nit trobem alguna cosa a ca'ls xinesos, que és un tombant poc freqüentat.

Quant al futbet, nova derrota per poc, a pesar del desgast i assalt físic. Si continuem aixina, enguany l'objectiu serà la permanència, vaja. L'Ipod mos reproduïx ara mateix dos preses amb so de mar d'un juliol a Ploumanac'h.