Potser sortir al carrer no és la solució. Segons l’alcaldessa de la ciutat comtal: «La violència no és el camí. Els aldarulls no serviran perquè surti de la presó». No sabem quina és la solució, però sí quin és el problema: empresonar rapers de ben segur que no és cap camí. I si tot plegat es regeix per la relació causa-efecte, qui primer ha llançat la pedra ha estat l’atemptat a la llibertat d’expressió.Agus Izquierdo, «Els ulls es buiden, els carrers s’omplen», Núvol, 18.02.2021.
diumenge, 28 de febrer del 2021
Cita dominical / 641: Agus Izquierdo
dissabte, 27 de febrer del 2021
La foto del sàbat / 31
Era l'any 2013. Probablement, la policia li va corregir l'accent que sobrava i degué traure bona nota.
divendres, 26 de febrer del 2021
La normativa per un foraet
El tercer entropessó que pegue hui amb la mateixa pedra: tècnics lingüístics que no tenen massa en compte una part de la normativa. Espere que no siga que es desentenen de cap part de la llengua, perquè això ja seria de mèrit. I no és que ho diguen, que estic segur que no dirien mai que es desentenen d'una part de la llengua. De fet, diuen tot el contrari, sovint recorden que han de fer referència a les Balears, a València, inclús a la Catalunya del Nord o al Carxe i l'Alguer... Però mirant-ho bé, quan es desentenen d'una part de la normativa, de la part que fa l'avl, en el fons es desentenen de les parts de la llengua que no apareixen en el mapa de Catalunya —de la Catalunya del centre tirant cap a la costa, trobe.
I, aleshores, tot eixa retafila de llocs geogràfics que reciten de memòria, i que sovint acaben sent una reivindicació rutinària dels «països catalans» (¡amb majúscules inicials!, per fer-ho més gros), no són més que expressions fossilitzades de la nostra educació ideològica, un poc com la llista de preposicions castellanes o el «nos ancêtres les gaulois» que m'ensenyaven en francés quan era menut.
En el llibre Parla'm amb estil —senzill i informatiu sobre la professió—, Magí Camps no cita el dnv ni l'avl i, per tant, pareix que continua pensant que carpa 'envelat' no és normatiu. Senc en la tele que Enric Gomà tracta qüestions relacionades amb paraules que no són normatives però que són usuals. Em sembla que adduïxen el tema de làmpara i professó. No veig que comente que la primera apareix en el dnv; en el mateix diccionari apareix processó, que tampoc és comentada per l'autor. A més, Lídia Heredia li demana per disfrutar i Enric Gomà tampoc comenta que eixe verb està en el diccionari de l'acadèmia. Finalment, Carme Junyent (en el llibre El futur del català depèn de tu) comenta un suposat castellanisme: «pel matí» en lloc d'«al matí»... Això ho diguem els valencians, ho arreplega la gramàtica de l'avl, ja es dia al segle xiv i ho podem trobar en el Tirant lo Blanch repetit unes quantes voltes.
Això sí, no espere que lligguen este apunt, aixina que els ho diré, per si de cas la informació els sembla útil.
dijous, 25 de febrer del 2021
Obsolescència imbècil
Carme Junyent titula en el seu llibre —escrit amb Bel Zaballa— que el futur de la llengua depén de mosatros, però no de l'actuació coŀlectiva, sinó de cada u de mosatros: El futur del català depèn de tu. La idea deu ser que de mica en mica s'ompli la pica. Contra el que havíem pensat, que calia disposar d'institucions que impulsaren l'ús de la llengua, la idea deu ser que l'aportació individual dels usuaris és imprescindible i determinant. Encara estic en els primers capítols. De moment la cosa va de la transmissió intergeneracional en parelles on hi ha un membre valencianoparlant, de la llengua inicial, del començament de les converses, etc.
Com que depén de mi, inicie una conversa amb la Diputació de València, perquè tenen un web que no aplica correctament la gestió de la versió lingüística —quan es tracta del valencià, que no es tracta de cap casualitat—. Em responen en valencià que passen el tema al departament corresponent, que no sé per què és el de personal. I més tard, els de personal em responen en valencià: el problema és el programari obsolet... La Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià, és del 1984, que és l'Edat de Pedra de la informàtica, supose. Però la llei —com el dinosaure del conte— ja estava allà. A pesar d'això, van arribar els ordinadors i la xarxa. I les institucions es van informatitzar sense aplicar la llei a les seues compres informàtiques. A pagar-ho, els informàtics, està clar.
Si un programa informàtic estiguera afegira un qualificatiu insultant i en cursiva darrere del nom en valencià de cada persona que omplir el formulari d'una institució pública, ¿seria un problema de programari obsolet? Per exemple, òmplic un formulari i quan pose el nom apareix el qualificatiu darrere: «Miquel imbècil», i no el puc llevar. En canvi, si escric «Miguel», es queda aixina —no li posen aplaudiments ni li diuen «¡bravo!», que tot podria ser—. Doncs, això és el que està passant des del 1984 orweŀlià fins ara, que els ciutadans valencians som realment «imbècils» i en cursiva per als gestors de la política lingüística valenciana i espanyola. Bé, és possible que no ho posaren en cursiva aleshores, però ara segur que ho deuen marcar en un camp amb l'atribut «hidden» en el codi del programa. I en negreta (bold), com si ho vegera.
Agusaes que hi ha coses que costen poc de transmetre generació en generació. La llengua, per exemple, però al final tindran raó els informàtics. I el cas és que mos està arribant l'obsolescència programada.
dimarts, 23 de febrer del 2021
¿Plena de què?
És complicat intentar entendre i resoldre de manera democràtica i justa els problemes creats pel sistema capitalista. En canvi, és molt senzill aplicar l'esquema d'actuació opressiva i repressiva amb què es gestionaven i es gestionen les societats autoritàries, feudals, oligàrquiques o dictatorials (anteriors o també, ves a saber, posteriors a les democràcies europees actuals): brutalització policial, corrupció, prostitució, esclavitud, contaminació, informació privilegiada, externalització de la despesa, depredació del medi i de les persones.
Democràcia plena. ¿De què? Sí, també d'això.
dilluns, 22 de febrer del 2021
Feu Avinent
Fa uns dies va faltar Juli Avinent Martinez, autor d'un llibret que per a mi va ser un enlluernament, una joia humil i estremidora, «avalotadora», diríem. No vaig arribar a conéixer l'autor, i crec que no he llegit res més d'ell. Quan he sabut que s'havia mort, he llegit la carta del fill a l'equip mèdic que el va atendre (Levante, 20.02.2021), i he recordat un final de curs de la facultat, no recorde de quin any ni recorde en quin lloc, on hi havia la seua germana —em sembla que es dia Adela—, que era companya de carrera.
Volia mostrar-li el llibret a Takse, pegar-li una rellegida, però per ara no l'he trobat. Com que és menudet, deu estar amagat entre les obres de ficció, que tinc alçades per diversos llocs. En paper encara es pot trobar de segona mà (Iberlibro), i inclús es pot comprar en format electrònic (epub).
De tant en tant, quan topava amb algun llibre de Sławomir Mrożek, no sé per què em venia al cap que no n'havia aparegut cap més de Juli Avinent. I aixina serà.
Quan les idees trenquen el silenci
Els presos i preses polítics continuen tancats. No crema ningú contenidors ni trenca aparadors per ells. Els exiliats independentistes catalans són lliures en Europa, però serien presos en l'Espanya «democràtica». No cal trencar els serveis públics ni les botigues per ells, perquè convé ser actiu contra la violència legal, però també convé tindre més inteŀligència i audàcia mostrant persistència pacífica. El cantant Pablo Hasél podria estar tancat per agressió, però està tancat per tuitejar. Es debat sobre la seua ideologia, sobre els pensaments seus que no mos agraden, però el tanquen per mostrar-mos-els, no per agredir, no per actuar contra la vida de ningú, per pensar malament i expressar-ho. Les idees trenquen metafòricament el silenci. La força injusta trenca i tanca físicament amb trons. No cal trencar voreres ni robar en botigues de roba, però no hi ha cap comissió per a depurar* els responsables de les sentències injustes o de les actuacions policials lesives.
* Nota. Segons el diccionari, es depuren coses (com ara l'aigua) i persones (com ara els dissidents polítics). No pareix que es puguen depurar «responsabilitats», que és el solen dir quan no destituiran ni sancionaran a ningú.Sebastià Carratalà ha exposat molt bé en «Ofenses» (Nosaltres La Veu, 22.02.2021) que este conflicte l'hem tingut i l'hem resolt moltes voltes per a avançar socialment construinr la democràcia:
Els poderosos no poden excloure'ls totalment, però intentaran una vegada més que no els odien, que no expressen sentiments d’injustícia, que callen, que no mostren els seus cossos, que no es manifesten, perquè això els ofén i es veuran obligats a reprimir-los i a castigar-los. Només ells tenen el dret a sentir-se ultratjats.
No ho hauríem d'oblidar tan sovint i tan fàcilment. A voltes pareix que la història humana fora només una enyorança infantil.
diumenge, 21 de febrer del 2021
Cita dominical / 640: Serge Champeau i Daniel Innerarity
L’odi no és l’antesala de la violència, sinó que pot estar substituint-la.Serge Champeau i Daniel Innerarity, «Estables democracias del odio», El País, 07.02.2021.
dissabte, 20 de febrer del 2021
La foto del sàbat / 30
divendres, 19 de febrer del 2021
La violència contra els drets
Una de les tècniques d'alguns tertulians consistix a centrar-se en les conseqüències indegudes per tal de desviar l'atenció de les causes. Aixina intenten que es centre la responsabilitat i el malestar social en els qui no han reaccionat tan bé com es veu que han de reaccionar quan els malmeten els drets.
Ahir en va donar una mostra Roger Montañola en el programa Tot es Mou (18.02.2021) quan convertia en una confusió sense causa els aldarulls de la vespra i, a més, pretenia que només pot tindre raó aquell que mos cau bé o aquell amb qui concordem ideològicament.
Dos fragments de dos intervencions sobre el tema —els aldarulls que es van produir a continuació de les manifestacions contra l'empresonament del raper Pablo Hasél condemnat per uns tuits— mostren com de fàcil és desenfocar les coses:
Podem parlar dels límits o no de la llibertat d'expressió i la situació que abocat a les protestes d'aquests dies, però la deriva de les mateixes ..., que podia ser pel tema de Hasél, de l'expressió, per la sentència o pel que sigui de la vida, resulta que hi ha una sèrie de gent que, molts d'ells, si els hi preguntes, no saben ni per què s'estan allà, per què estan tirant ampolles, perquè és el seu esport.
[...]
Per no parlar del motiu. Perquè, escolta'm, tothom està d'acord amb la llibertat d'expressió, tothom està d'acord que, evidentment, per uns comentaris no has d'anar a la presó, en això estem d'acord. Però la persona per la que estem parlant que es manifesten, ¡és un perla, eh! O sigui, ¡un autèntic perla!, un personatge al que s'ha de confrontar ideològicament fins al final, ¡és que ja n'hi ha prou!
Podem observar que la causa de la protesta (la injustícia que cometen els tribunals que no defenen la llibertat d'expressió sinó que condemnen qui en fa ús) deixa de tindre valor, es veu que no és això el que s'ha de resoldre, sinó el fet que «hi ha gent» que fa coses que no deu. Curiosament, eixes persones que fan coses que no deuen no són els jutges o els legisladors, sinó els destarotats que actuen violentament... Vaja, pareix que, segons Montañola, podrem aconseguir que no hi haja violents pels carrers, o podrem fer que els detinguen i que els tanquen, però no podrem evitar que alguns tribunals actuen contra els drets democràtics ni hem de fer res per resoldre eixes sentències injustes.
A banda, quan diu que es manifesten «pel que sigui de la vida», devalua o fa invisible la causa que ha dut a la manifestació i la convertix en banal. Certament, en una societat democràtica, cap causa justa pot justificar l'ús de la violència contra les persones —i el medi ambient no està per a anar cremant més plàstic—, però el que no té massa sentit és que pretenga que mos centrem en un dia d'aldarulls quan tenim la resta dels dies de l'any en què no n'hi han, a pesar de totes les iniquitats i injustícies que es produïxen en la societat, i últimament en l'àmbit judicial. Els suposats que actuen «pel que sigui de la vida» no ixen cada dia a cremar contenidors i atacar a cudolades la policia.
I arribem al moment ad personam. Segons Montañola, el fet que algú no et caiga bé, que siga algú amb qui estigues en desacord ideològic o que faça coses que no t'agraden, fa que eixa persona deixe de tindre raó inclús quan la té, quan el tanquen per fer ús de la llibertat d'expressió... Eixa concepció, vaja, tampoc no pareix que tinga molta relació amb la defensa de la democràcia i les llibertats que tant diu que valora el tertulià.
Els problemes es poden resoldre. I si no es poden resoldre, no són problemes, són circumstàncies que hem de paŀliar o evitar. Em sembla que la legislació i la justícia són àmbits regulats i, per tant, es poden resoldre, esmenar, fiscalitzar, etc. En canvi, els destarotats són persones amb qui hem de mirar de conviure. Es tracta d'educar les persones, de tractar-les bé socialment —i d'evitar que siguen jutges si no en saben o si actuen violentant els drets—.
La violència física és sovint l'últim —i possiblement l'únic— recurs dels qui patixen les violències social, legal o econòmica. Les violències de la societat —la física, aplicada per les forces policials i regulada legalment—, s'han de gestionar sempre millor, i sempre s'ha de mirar de resoldre els problemes i reparar els errors en lloc de convertir-los en «circumstàncies» inevitables i imprevisibles.
dijous, 18 de febrer del 2021
Els poetes sense Mart
Va morir despús-ahir Joan Margarit i Consarnau, l'arquitecte i poeta. Crec que no tinc cap llibre seu. La secció de poesia de les meues estanteries l'ocupen Martí i Pol, Estellés, Benedetti, Montale, De Andrade i pocs més. Només lligc poesia a temporades, i no he arribat fins ara a Margarit. Soc un lector lent i, per tant, si he de llegir, no tinc temps tampoc per a fer poesia cremant contenidors o trencant aparadors. De fet, tampoc ho faria, perquè el medi ambient no crec que necessite eixa contaminació extra —més que protestar, cremar gomàtics o contenidors ara mateix és suïcidar-se—.
En canvi, amb esprais que no continguen gasos nocius sí que crec que es pot fer poesia pels carrers. És difícil, però se'n fa i sense fer malbé el mobiliari. Inclús per l'espai en podem arribar a fer, com ara hui que «aterra» la nai Perseverance en Mart. En este cas, poesia de la contaminació i de la fugida cap avant de la humanitat. Continuem pel camí que cantava Scott-Heron («Whitey on the Moon») als anys xixanta als Estats Units:
A rat done bit my sister Nell.
(with Whitey on the moon)
Her face and arms began to swell.
(and Whitey's on the moon)
I can't pay no doctor bill.
(but Whitey's on the moon)
Ten years from now I'll be payin' still.
(while Whitey's on the moon)
The man jus' upped my rent las' night.
('cause Whitey's on the moon)
No hot water, no toilets, no lights.
(but Whitey's on the moon)
[...]
Ara Whitey està en Mart. Crec que allà ja no arribaran els poetes.
dimecres, 17 de febrer del 2021
Sistema inoperatiu
El Windows 10 em tira cap arrere cada dos per tres, en una versió informàtic del dia de la marmota. Es veu que el sistema operatiu es penja, que no sap per a on tirar, i tira cap arrere la instaŀlació fins a un punt en què troba que ja no hi ha errors. Es veu que els errors deuen ser haver instaŀlat el sistema operatiu Ubuntu en un disc a banda, el navegador Chrome, el processador de texts LibreOffice i poc més. Però això no és tot. Sospite que el problema deu ser alguna actualització de Windows que, com és habitual, crea més problemes dels que resol. I eixos problemes que es crea ell a soles m'obliguen a tornar arrere fins a eixe punt en què el sistema operatiu no es mareja tant.
Per tant, per quarta o quinta volta o més encara, abans d'eixir del Windows 10, torne a instaŀlar els programes. I pegue a fugir ràpidament de la sessió. Entre en l'Ubuntu 20.04, que fa coses rares, però no tan enfadoses ni tan carregoses com el Windows, i avant.
Mentres faig això, tanquen el Pablo Hasél, hi ha protestes reclamant l'exercici democràtic de la llibertat d'expressió que acaben amb violència... Vaja, ¿com els demanes als que actuen violentament que han de protestar pacíficament, si tanquen els qui practiquen pacíficament la protesta, la desobediència, la democràcia i les llibertats? Presos polítics i cantants polítics. Este sistema inoperatiu també està volent tornar arrere fins a un punt conegut en què es troba molt còmode.
dimarts, 16 de febrer del 2021
El silenci benpensant
Els progres espanyols «fan notes» quan tanquen un raper a la presó, diu el periodista Iu Forn irònicament sorprés i reconfortat en el programa Tot Es Mou. Estan bé, continuen vius, doncs, i a voltes «fan notes» quan alguns jutges ultres deroguen la llibertat d'expressió amb juís i sentències que no s'haurien d'haver produït mai.
Tampoc no s'haurien d'haver produït les cançons del raper, segons el meu gust, perquè no m'agrada ideològicament ni estèticament el que canta, ni tampoc el que diu la xica antisemita de l'homenatge a la Divisió Blava feixista espanyola. El cas és que la protecció de la llibertat d'expressió de tots és poder-los sentir i poder-los ignorar, aprendre a disgustar-se i a valorar allò que cridava Ernest Lluch als qui pretenien boicotejar el seu míting: «¡crideu!». I tots cridant democràticament en bandes enfrontades, amb més o menys disgust ètic i estètic.
Quan s'establix el silenci opressiu benpensant, ja sabem que les coses poden anar malament.
dilluns, 15 de febrer del 2021
Les panses
Aprofite el moscós per a anar al Mercat Central de València a comprar panses de Dénia. Això em diu, que són de Dénia. M'agradaria comprovar-ho d'alguna manera, perquè no sé si eixe «Dénia» es referix a l'origen o a alguna varietat. En Dénia encara fan panses, però no acabe d'estar segur que eixe nom siga només per atraure la clientela confiada. Des de fa un temps, les panses del supermercat Consum venen de qualsevol lloc del món, però no de Dénia. Ja no els en compre, per tant. Ara vaig a la «paraeta» del mercat. Un dia mos acostarem a la Marina, a vore.
Em passa una cosa pareguda amb les avellanes i els pistatxos del súper, que venen de Xile, de Turquia o de no sé on. Això sí, el més sorprenent i lamentable són els alvocats «ecològics» que venen del Perú, de l'Equador o de per allà prop... Al cap de tants milers de quilòmetres, ¿vols dir que encara podem pensar que hem fet res de bo per l'ecologia? Les anous de Borges em sembla que venen en d'Extremadura. A la Marina encara hi ha cireres, polp, oli, peix...Ara quan mos pugam llevar la carasseta del còvid, espere que pugam tornar per allà i trobar bona cosa de panses. Més tard, tornem al mercat i li pague els 55 cèntims que li havia deixat a deure. A la «parà» de fora hi ha alvocats del terreny, més menudets i ben saborosos.
diumenge, 14 de febrer del 2021
Cita dominical / 639: Josep-Maria Terricabras i Nogueras
Quan tens jutges tan perspicaços, policies tan eficients i una legislació antiterrorista tan estúpida, els ciutadans normals per força hem de pensar malament de tots ells.Josep-Maria Terricabras i Nogueras, «L'Èric i l'Exèrcit del Fènix. Dimarts, 14 de febrer del 2004», Idees de combat. Dietari inconvenient.
dissabte, 13 de febrer del 2021
La foto del sàbat / 29
Un reincident aïllat. Quasi sempre actua en grups nombrosos, formant part de multituds tumultuàries en complicitat amb garses, gavines, agrons i esplugabous.
divendres, 12 de febrer del 2021
Evitar els entropessons
M'he de mentalitzar per a evitar pegar-me cabotades innecessàriament. Si fora necessari per a aconseguir un objectiu o per a mostrar un posicionament ètic, d'acord, cal posar-se el casc d'obra metafòric i avant. Si per això entropesses amb l'estupidesa, la desídia o la mala idea, ho pots assumir com un dels «accidents» de la vida. Ben mirant, eixos entropessons poden ser una font d'aprofundiment en el coneiximent de la natura humana. En tot cas, parafrasejant allò que dia aquell, «si ja sabem com es posen», no cal que facilitar-los a eixes persones una nova ocasió de mostrar les seues qualitats característiques.
A més, hem d'aprendre que hi ha persones que, d'entrada, abans de pensar i valorar la proposta que els pugues fer, diran que no. I aixina, una volta han dit que no, que s'afone la barca, té igual, no rectificaran el rumb. Per això, moltes voltes convé esperar —animar, si vols, però esperar— que siguen eixes mateixes persones les que facen el primer pas, que vegen el tema, que pregunten o inclús que facen la proposta. D'eixa manera pareix que no es veuen tan pressionades a esculpir en pedra una opinió ràpida, taxativa i rotunda, sinó que solen tindre més fàcil raonar, revisar, reflexionar, modular les propostes, acceptar els matisos, valorar els avantatges i els inconvenients, i tots eixos mecanismes propis del diàleg, la coŀlaboració i la participació.
He vist moltes voltes que eixes persones solen ser submises, resignades, insegures, temoroses i suspicaces, que no saben mai fins a on poden confiar o delegar i a partir d'a on han d'acceptar la responsabilitat. I per a evitar eixes inseguretats, adopten una posició pètria i acerada, que mira de defugir els problemes però, al mateix temps, intenten evitar que la seua posició o les seues decisions siguen objecte de dubte o debat.
I tot açò que hui pareix tan genèric i impersonal, prové del fet que hui estic pensant en alguna persona amb qui em relacione quotidianament, ja que haver de tractar-los i aprendre a fer-ho també és una part de la faena de cada dia. I ben cert que assumixc que la seua creu deu ser aguantar-me a mi, que em considere tímid i dialogant, massa carregat de raons, en general, i massa explícitament excèptic.
Dit això amb una autocrítica molt parcial, sé que, per molt pacífic que em semble a mi que soc, a les persones que tenen posicions de poder, si no els dones un cert tractament de deferència o si els escrius anant massa al gra —tendixc a pensar que som funcionaris i que estem per a servir la ciutadania i l'interés públic amb eficàcia—, t'estalvies de construir-mos un pedestal o una columna de lloances —com dia el company Vicent, d'«Olimp» parlamentari; o com una «residència dels déus» d'Atèrix i Obèlix—, això els fa tremolar i els desperta eixa malíccia dels qui han aprés que cal adular els poderosos i oprimir els febles.
La pràctica trau els mestres: ni adular els poderosos ni oprimir els febles, i mà esquerra per a evitar els conflictes inútils.
dijous, 11 de febrer del 2021
Oportunitats disperses
En una una zons de descans, baixant cap a Daroca, hem parat diverses voltes tornant cap a València. Una volta mos vam entretindre jugant a bàdminton sense xarxa, fent anar el «volaoret». D'això no en queda rastre en la foto, perquè no va passar en eixe moment el cotxe de Google. Millor, aixina no hem sabut si també formem part d'eixos milions de persones amb el rostre esborrat que han envaït la geografia mundial de la xarxa.
El destí és eixe, segurament, tal com diu José Luis Sampedro en La ciència y la vida —a pesar que Valentín Fuster vullga creure en un pla diví—, i no crec que siga un consol comprovar que els mateixos ex machina humans poder produir també eixe efecte i, per tant, certificar el fet abans que els inefables designis de la natura. Segons Sampedro:
Crec que l'energia, la vida, no actua seguint un pla deliberat amb un full de ruta, sinó que actua com el sembrador, per dispersió d'energia, per multiplicació d'oportunitats.
Dispersió i oportunitats, dos idees que mos dibuixen fidelment en eixos retrats borrosos.
dimecres, 10 de febrer del 2021
Desig carcerari
M'he decidit a fer un petit escrit de queixa pel comportament d'una tertuliana del programa Tot es Mou de tv3. Mentres l'estava escrivit, m'he sentit estrany, un poc com un ancià tòpic queixós de peŀlícula, d'eixos que exposen amb detall les seues emocions i esperen que, mentres miren passar les ombres i el solet de l'hivern, tinguen algun efecte o provoquen un canvi en l'actuació de les persones o les institucions criticades.
No desitge que expulsen la tertuliana —m'interessa conéixer el seu punt de vista, per retrògrade i autoritari que em semble—, però sí que controlen un poc millor els torns del debat i del diàleg per a evitar que una tertuliana impedixca —cridant i remugant sense parar— que els altres puguen exposar els seus arguments.
Encara ara és interessant sentir debats i discussions en què les persones es respecten a pesar que puguen desqualificar o, si vols, maleir els arguments que exposen. La metonímia entre la paraula i la persona hauria d'evitar-se. A pesar del desig carcerari de la tertuliana, el Codi penal pot delimitar els actes, però hauria d'ignorar els pensaments expressats com a opinió política o com a expressió artística.
dimarts, 9 de febrer del 2021
Spain, 14 - Iran, 13
El fet que hi haja polítics a Espanya que tenen actuacions lamentables o ridícules, i que fins i tot van pel món fent gags del seu espectacle ideològic, com ara Josep Borrell que va reclamar a Rússia —¡culpable!, que va cridar Serrano Suñer— que fera el contrari del que ell i els poders de l'estat fan en Espanya, no impedix que les dades objectives mostren clarament que no casen del tot amb la propaganda democràticament panxacontenta de l'Espanya nacional, tal com iŀlustra Freemuse:
Esta setmana en tancaran un altre —Pablo Hasél—, perquè el campionat infame continua i els «espanyols» hi tenen tirada.
dilluns, 8 de febrer del 2021
Veu només en castellà
Com que Fernando Savater de casualitat dia alguna cosa de trellat en l'àmbit de la sociolingüística i dels drets lingüístics, em va semblar que estava bé extraure el fragment i fer-ne una citació dominical ahir. De totes formes, no hem de perdre de vista que la llengua és un aspecte social molt lligat al nacionalisme i, per tant, no espereu que la resta de l'article «Voces» continue tenint trellat en un cert sentit ètic i democràtic. Només és cosa del fragment final.
Probablement el nacionalisme espanyolista que exposa l'autor en els seus articles no es sent aŀludit pel fet que l'estat espanyol, per una banda practica la desregulació dels deures lingüístics i, d'eixa manera, deixa quasi sense efecte els drets lingüístics de milions de ciutadans; per altra banda aplica la imposició i la prohibició de les llengües oficials que no són el castellà. Em sembla que si haguera volgut valorar també això amb una poc de prudència —és a dir, amb militància nacionalista però no tant— hauria pogut afegir alguna matisació o alguna precisió: «l'espanyol té dos enemics, qui prohibix l'espanyol i qui imposa altres llengües diferents de l'espanyol». No cal posar-se internacionalista per a fussar-se el melic.
diumenge, 7 de febrer del 2021
Cita dominical / 638: Fernando Savater
Cal repetir-ho: les llengües tenen dos enemics, qui les prohibix i qui les imposa.Fernando Savater, «Voces», El País, 12.09.2020.
dissabte, 6 de febrer del 2021
La foto del sàbat / 28
No n'havia pogut agarrar mai cap. Vam parar el motor esperant no espantar-les mentres obríem les finestretes. Les judies es van deixar vore un dia de sol i fred a la marjal.
divendres, 5 de febrer del 2021
El barandat en silenci
Un barandat de vidre templat pot rebentar a soles. La causa, el sulfur de níquel. Al ressol, fa l'efecte d'un jardí tapissat de diamants i lluentors. Quan ha caigut, deu haver armat una bona escama, però com que no hi havia ningú a casa, és com l'arbre que ningú sent caure al bosc, ¿oi? El silencis de la natura. Els petits accidents de cada dia poden ser una font de coneiximent i reflexió.
dijous, 4 de febrer del 2021
La llibertat per al marqués
En els apunts de la «cita dominical» dels diumenges —perdoneu-me l'aclariment redundant—, també podem trobar reflexions i elucubracions infames de persones que solen fer vore que pretenen tindre un cert prestigi com a referents ètics. Però en este cas no he tingut ganes de posar-lo com a citació, perquè crec que este fragment d'un article de Vargas Llosa («El asalto al Capitolio», El País, 17.01.2021) mereix un record contrastat:
Les bogeries i demagògies de Trump no signifiquen el progrés del feixisme i el nazisme als Estats Units, sinó que mostren com de precàries són les democràcies en el món de hui, inclús en els països que, com els Estats Units, no han conegut dictadues en la seua història i han vixcut sempre en llibertat.
És possible que tinga raó en això de la precarietat de les democràcies —tant el seu Perú natal com l'Espanya adoptiva en són bons exemples—, però que els Estats Units siguen un exemple de «llibertat» pareix un sarcasme excessiu —també escrit pel «marqués» Vargas Llosa—, si tenim en compte tant la situació actual com la història del país i com les passen i les han hagut de passar tant les persones de races diferents de la «blanca caucàsica» com els qui tenien idees que no casaven amb les ideologies retrògrades, masclistes, racistes, teocràtiques i un bon compendi de destrellats que arriba al possible «trumpisme» actual.
Una recerca ràpida i superficial permet fer-se una idea que una cosa són les paraules que utilitzem per a denominar conceptes i una altra cosa són els conceptes que s'amaguen per baix d'eixes denominacions. ¿Una democràcia on no voten les dones? ¿Una deomocràcia on voten els qui tenen rendes o estudis? ¿La llibertat de posseir esclaus o de ser esclau? (podem començar per l'article «The American Abyss» de Timothy Snyder, que Vargas Llosa aplaudix i replica):
- «Fascism: A Concern» (Spencer Bokat-Lindell, New York Times, 30.07.2020)
- «Racism in the United States» (Wikipedia; consulta: 04.02.2021)
- «Voting rights in the United States» (Wikipedia; consulta: 04.02.2021)
- «Slavery in the United States» (Wikipedia; consulta: 04.02.2021)
- «History of the socialist movement in the United States» (Wikipedia; consulta: 04.02.2021)
Mala cosa, senyor marqués.
dimecres, 3 de febrer del 2021
«Salvem el presentisme»
Per fi s'han decidit en les Corts Valencianes ha reduir el presentisme, modalitat laboral tradicional i tòpica que sempre ha segut innecessària, però ara més encara, si es tractava de combatre la pandèmia de còvid. I encara més si es podia aplicar el treball a distància, per molt que siga de forma desregulada i precària... Això sí, ha passat quasi un any i han fet grups bambolla de presentisme alternatiu, han repartit carassetes i gel hidroalcohòlic, i ara han decidit que no calia que n'anaren dos si amb una persona n'hi havia prou.
Si no hi posa un remei total la vacuna, convindria que tot este procés deixarà un cert pòsit per al futur immediat, que tots estos hàbits que anem aprenent i aplicant passaren a considerar-se un complement d'una organització de les nostres jornades laborals administratives més eficient i saludable. No confie vore-ho, però mentrestant podem anar fent la faena amb pau en un despatx ventilat com mai. A més, trobe que la gestió de les confusions i malentesos per correu electrònic obliga a un poc de reflexió que ajuda a evitar discussions carregades d'emocions.
Estic segur que si la pandèmia durara un any més, regularien el teletreball quan arribara la següent, o a l'altra. Un lema secret dels buròcrates imperials de l'antiga Xina devia ser «salvem el presentisme», que al meu poble, de menut, es va convertir en «qui no està, no s'encontra». Un corrent filosòfic, diuen.
dimarts, 2 de febrer del 2021
Poca traça sortosa
De casualitat trobe més dades que indiquen que el suposat topònim de la Valldigna Noriguen/Noringuen, que apareixia en documents del segle xvii és una confusió amb Marinyén. Era una cosa que sospitava i tenia pendent des que el meu company Vicent Sanchis Martínez m'havia mostrat algun d'eixos documents on es llegia clarament «Noringuen». La possible confirmació m'ha vingut a la pantalla perquè he escrit en el cercador «Acolano» en lloc d'«Alcolano», cosa que m'ha permés arribar a un document del 1935 de Toledo Girau (cronista de Simat, crec) que també fa la mateixa constatació sobre la confusió.
Les confusions i les errades solen ser un mareig i una pèrdua de temps, però també hem de saber apreciar les possibles conseqüències positives que puguen tindre, com en esta ocasió. El cas és que espere continuar amb eixes troballes afortunades, per tal d'aprofitar la meua poca traça mecanogràfica.
dilluns, 1 de febrer del 2021
El monolingüisme catalanoxinés
L'educació sobre les cultures i les llengües de l'estat pareixia que s'havia d'estendre i consolidar amb la democràcia, però es veu que fa quaranta anys que estem perdent el temps o mirant les musaranyes. L'última mostra, com quasi sempre, la inefable televisió pública espanyola, dependent d'un govern que manté prohibit l'ús oficial de les llengües espanyoles a la Unió Europea: el debat sobre les eleccions catalanes. Com que ho han comentat ja, deixe només dos enllaços al tema:
- «La lamentable pressió del moderador de TVE perquè els candidats parlin castellà» (ElNacional.cat, 01.02.2021)
- «Los candidatos de ERC, JxCat, CUP y PDeCAT eligen el catalán en el debate de TVE» (ElDiario.es, 01.02.2021)
No sé per què, els directius i periodistes dels mitjans públics espanyols pareix que sempre estiguen descobrint que la ciutadania «espanyola» només entenen el castellà-espanyol, però no acaben mai descobrir que molta d'eixa mateixa ciutadania és capaç d'entendre qualsevol de les llengües oficials de l'estat espanyol (valencià-català, basc, gallec-portugués, si més no). L'educació pública hauria de combatre no tan sols el cultiu del monolingüisme —adobat d'espanyolisme—, sinó també la possibilitat d'entrar en contacte habitual i usual amb eixes altres llengües, tal com quasi va boicotejar el presentació Xabier Fortes en el debat de la televisió.
L'article «Per què la majoria dels residents xinesos a Catalunya no fan servir el català?» de Xiaomeng Wang (Núvol, 12.08.2020) proposa una bona reflexió de com va això de les imposicions i els prejuís lingüístics, mirant-ho amb una combinació de reflexos catalanoxinesa.