dijous, 31 de desembre del 2020

El calendari

El calendari no és una vacuna, és un analgèsic d'ampli espectre. Un cap d'any és una píndola de fantasia, per si aprofitara de vacuna.

dimecres, 30 de desembre del 2020

El procés de queixa

El nou síndic de greuges fa un temps va estimar oportú no admetre les meues reclamacions per incompliment dels drets lingüístics de les administracions públiques. Considerava que jo havia de presentar primer una reclamació davant l'administració incomplidora i després, segons si responien o què responien, si encara volia presetar la queixa, ja ho podria fer.

Per tant, ara mateix només tinc una queixa oberta, que li vaig enviar al síndic després que l'administració no responguera res al cap dels mesos. No cal dir que la sindicatura encara em va demanar, abans d'admetre la queixa, quina resposta havia rebut de l'administració: ¡no n'havia rebut!, i els ho havia dit en la queixa que els presentava, però sospite que deu ser un mecanisme de resposta automàtica que «ajuda» els ciutadans i ciutadanes a pensar si volen desistir de la queixa.

Ara mateix, he començat el procés que supose que desembocarà en una queixa davant el síndic. El primer pas davant l'administració ja està fet:

La Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica oferix una secció del seu web dedicada al Pla d'atenció a la ciutadania 2020-2023. En eixes pàgins enllacen un «ESBORRANY Pla d'Atenció a la Ciutadania 2020-2023», però només l'oferixen en la versió en castellà.

Per tal de complir els mateixos propòsits que es detallen en la presentació d'eixe pla convindria que començaren per complir uns mínims requisits de gestió lingüística coherent i eficient que atenguera sistemàticament els seus deures lingüístics.

Vos agrairia que féreu alguna actuació per a resoldre eixa mancança i per a implantar un procediment o protocol d'actuació sistemàtic que faça que la documentació pública produïda per l'administració estiga sempre disponible en valencià.

Si no responen o no esmenen l'«error», la sindicatura estarà ansiosa de «despatxar-me».

dimarts, 29 de desembre del 2020

La lògica de les circumstàncies

Estava arreplegant l'obra dispersa pel meu ordinador d'Emili Casanova Herrero..., bé, sense grandiloqüències, estava posant un poc d'ordre als documents seus que tenia en carpetes diferents. I això que inevitablement vas llegint alguna cosa, moltes voltes per a trobar la data, que no sempre apareix impresa en el document. Això que vaig llegint i vaig notant que molts dels debats i de les propostes sobre el lèxic i l'ús de la llengua al País Valencià en què Emili Casanova ha fet aportacions els continuem regirant i, sempre a penúltima hora de tornar a posar farina, pareix que no sabem si estem cernent o ensalgant.

Tinc la sensació fa milanta anys, diríem, que mos va avançar la faena de pastar la massa lingüística. Ell i uns quants companys més de treballs i fatigues filològiques i socials. Mos ho vam llegir, vam aplaudir i vam renegar, però vam continuar pegant-li voltes al molinet sense acabar de resoldre quina és la matèria que tenim i quina obra volem fer o cap a on volem anar, si és que podem triar, discutir, esmenar i arribar a acords o a una competència de l'ús en les discordances.

Per exemple, convindria considerar què indicava Emili Casanova en l'article «A mi em diuen-a ell li diuen / jo em dic-ell es diu»:

En suma, l'ús freqüent d'esta construcció en les relacions habituals amb sobrenoms i el poc ús del prenom estengueren l'ús d'aquella sobre esta i es va passar d'una situació original de:  
Es diu Joan / li diuen Pelat > li diuen Joan / li diuen Pelat 
I està tan profundament arrelada esta construcció que ni el castellà ni la normativització ni la lògica han conseguit fer-la recular fins hui.

Emili Casanova es proposava a l'inici de l'article «intentar trobar una explicació a l'ús del valencià». Per tant, en eixe punt li faria un poc l'encontra, ja que, si podem explicar-ho, és que té alguna lògica. Tal com mostra, eixa lògica era una adaptació a les circumstàncies socials. També en este cas, tal com Casanova ha exposat en treballs diferents sobre la llengua general dels valencians, en lloc de canviar els suposats efectes i la conseqüència lògica, mirem de canviar la causa, és a dir, les circumstàncies (imposició del castellà, desús i menyspreu del valencià), i segur que el resultat serà un altre.

Al cap i a la fi, podem passar hores discutint que, el nom, fins no fa tants anys, mos el posen, no mos el posem. A poc a poc, amb l'ús dels drets i de la llengua, la cosa va canviant. Ja no hi tants malnoms, ara hi ha insults. La lògica i les circumstàncies, inspirant-me accidentalment en el que comenta i renega, segons jo ho veig, Pau Vidal («Les xarxes, paradís artificial (de la porugueria lingüística)», Núvol, 28.12.2020).

dilluns, 28 de desembre del 2020

Les mans ertes

Dissabte passat fea fred, l'airet era fresquet i mos havia agarrat quasi per sorpresa, perquè per ací últimament constatem que ja és hivern més pel calendari que per les mànegues que mos posem. Ja no s'estilen tant aquells corfolls de peces de roba amb què mos embolicàvem fa anys. Una samarreta de mànega curta i una jaca que pare l'aire, com que sempre fa un poquet de sol, doncs, avant. Però dissabte l'aire era fresquet i la quiosquera em va dir que anotara jo mateix el número de la targeta del diari en un paper, perquè ella tenia «les mans ertes».

Els mitjans i els àmbits que gestionen la percepció sociolingüística, haurien d'impulsar l'ús del valencià general en tots els registres o, dient-ho al revés, haurien de pensar en impulsar tots els registres valencians en l'ús general. Ja sabem que tenim les portes obertes en els registres humorístics, coŀloquials, bròfecs, rurals, antropològics, etnològics, «entomològics» si es vol estendre a la mirada que s'hi sol fer. Però es pot anar més enllà en la diversitat tant de la informalitat com de la formalitat, que no es tracta de parlar a casa com al bar, però tampoc hauríem de considerar normal haver d'escriure les declaracions d'amor com si foren tesis doctorals.

Em va alegrar el matí poder sentir una expressió tan localment i culturalment substanciosa. Seria bo que eixa expressió formara part dels registres generals coneguts per qualsevol parlant, encara que no la utilitzen tots activament. Aixina no mos se quedaria la mai la llengua erta.

diumenge, 27 de desembre del 2020

Cita dominical / 632: Richard Taruskin

Mirant les excuses fàcils.

Crec que és massa fàcil espolsar-se les faenes difícils com si foren impossibles. Els qui ho fan estan buscant una coartada.

Richard Taruskin, segons l'entrevista que li fa Luis Gago en «Malditas preguntas y benditas respuestas» (El País, 18.07.2020).

dissabte, 26 de desembre del 2020

La foto del sàbat / 22

La fletxa del penell punxa i retalla el vent que bufa en sentit contrari. Els estornells paren un moment, el sol va ponent-se també allà dalt del campanar.

divendres, 25 de desembre del 2020

Vacuna d'humor efectiva

De matí mos arriba l'acudit del dia al uàsap (i al menys multitudinari Hangouts). Tal dia com hui, una improvisació d'humor casolà concisa i ben expressada ha pogut salvar el dia de Nadal. Després ha refrescat, però ha fet solet, i la bambolla s'ha convertit en la peculiaritat d'enguany, circumstància que esperem que no es repetixca molt sovint, a pesar que les xifres no paren d'indica que el conflicte entre el negoci i la salut pareix que sempre s'inclina pel mateix costat, cosa que de pas mos deixa la sanitat a quadres.

Per salvar el dinar, hem cuinat un magret d'ànec —vint minuts a la paella a foc lent per la part del greix prèviament quadriculat amb talls poc profunds; i cinc minut per la part de la carn amb el mateix foc—, i l'hem acompanyat amb el vi Maduresa (2019), que vam adquirir directament de Celler del Roure, per fer un poc de país amb l'alegria que aporten els vins de la terra.

dijous, 24 de desembre del 2020

Bambolles disperses

La vespra del dia de Nadal d'enguany no ha segut com quasi tots els anys precedents. Demà no hi haurà dinar familliar, sinó tot el contrari, allunyament de bambolles disperses pel poble i la resta del món per tal d'evitar la contaminació del còvid. Podria ser una oportunitat per a fer un poc d'examen de consciència per a concloure l'any. No per res, sinó per aprofitar el temps d'alguna manera sense esperar que mos donen resolt l'entreteniment.

Això sí, la imatge antològica que no tindrem a casa, perquè no ho hem fet mai en la meua família —però sí en la de Takse— és llegir els versets de Nadal tal com ha fet el Xavier Graset en l'últim Més324, seguint el costunm de l'any passat. Uns versos de Josep Carner. La pandèmia està deixant poc de marge a totes estes expressions creatives intranscendents.

dimecres, 23 de desembre del 2020

La píndola de la unitat

Diu Pere Martínez Oró (segons comenten en l'article «La cocaína universal», El País, 13.12.2020), professor universitari i coordinador de la Unitat de Polítiques de Drogues de la Universitat de Barcelona, que «l'única manerar de millorar és que l'estat produïxca cocaïna i la distribuïxca, si no vol policies corruptes». La regulació de la societat és un gran què, però dona molta faena i tendix a ser més amable i tendra que animada o engrescada.

Quan les regulacions són defectuoses o no es revisen periòdicament, tal com s'esdevé amb això de les drogues, el carro va pel pedregar. La voluntat i el desig sense contenció normativa, quan es tracta d'un producte d'interés personal i valor econòmic, promou les màfies. La unitat d'Espanya s'ha deixat desregular, s'ha preferit que es convertira en una ànsia o un miratge sentimental amb què comercien irregularment els devots i dependents. El problema és quan eixe comerç o tràfic es fa per a cobrir addiccions o per a obtindre un retorn econòmic i social que restringix la salut, els drets i les llibertats democràtiques dels altres.

La unitat també hauria de ser una píndola a disposició dels ansiosos de nació, dels fantasiosos dels regnes on no es pon el sol però es ponen les idees democràtiques.

dimarts, 22 de desembre del 2020

Determinada expressió

Em vaig deixar damunt la taula un article d'Álex Grijelmo, «A renovarse, señorías» (El País, 06.12.2020) i ara el repeixque per a enllaçar-lo amb l'apunt de fa uns dies, «El còvid encapsulat» (15.12.2020), ja que és una mostra que això dels registres i la normativa té més a vore amb el poder, la jerarquia, el classisme, la distinció social, i poc realment amb l'entitat o la facultat que denominem llengua:

Les persones encimbellades que necessiten utilitzar un llenguatge propi per a distingir-se dels pobres mortals adopten determinada expressió.

I la cosa s'embolica amb els qui ho repetixen, els qui ho fomenten i els qui ho imiten. La cosa curiosa és que els qui ho imitem, quasi sense voler, som tots, llevat que parem un poc d'atenció al fet que la llengua és sempre més democràcia que aristocràcia o oligarquia. Encara que la normativa..., vaja.

dilluns, 21 de desembre del 2020

La veu a mitges

M'arriba el bolletí (veg. «Butla/butlla, bolleta, bolletí» de Jaume Corbera) del Diari La Veu. Anuncien que la cosa va fent camí i que van cremant etapes per a aconseguir l'objectiu de recuperar el mitjà, quasi tot gràcies als micromecenes que mos hem agermanat per a contribuir al projecte.

En diuen «butlletí», tal com mos hem acostumat a vore, perquè mantenim el costum de menysprear el vocabulari propi davant el miratge de l'error permanent amb què mos vegem reflectits en el desert del desús valencià. Veig que hi ha un article de la Unió de Llauradors i Ramaders que parla de l'estratègia europea denominada «De la granja a la mesa»... ¡Ai! ¿No han caigut que es tracta d'una taula o es pensen que fa més mudador dir-ne «mesa»?

Per a això han de servir també els mitjans, per a posar a prova tots els registres i les inèrcies que fan tremolar l'ús del valencià davant la pressió del castellà, sempre més imposat que compartit, i dels prejuís respecte a les possibilitats de les varietats generals, dialectals, formals o tècniques. Acostem-mos més a taula i deixem la «mesa» per als usos específics de la litúrgia catòlica o del billar (veg. dnv).

diumenge, 20 de desembre del 2020

Cita dominical / 631: Joan Burdeus Soler

Mirant l'ètica i la sociolingüística.
La teoria no es demostra llegint sinó tocant la pera.
Joan Burdeus Soler, «El rollo fiscalitzador del català», Núvol, 23.11.2020.

dissabte, 19 de desembre del 2020

La foto del sàbat / 21

Van passar fa mesos per damunt dels nostres caps, com si mos mostraren cap a calia tirar. M'enrecorde ara d'ells, el senyal era tan clar com sempre, però com sempre hem preferit no entendre'l.

divendres, 18 de desembre del 2020

La deshumanització

Nuria Labari («La niña del Sáhara y Hanna Arendt», El País, 13.12.2020) diu que pensant en els sahrauís ha entés una idea de Hanna Arendt: «És imprescindible deshumanitzar un poble per a poder exterminar-lo sense culpa.» La idea sembla prou certa i clara des del punt de vista actiu de l'agressor, i això és el que denuncia Labari (tal com féu Rosa Montero: «Por favor, no te vayas», en el mateix diari), fa trenta anys que els sahrauís són víctimes del dret internacional i de les maganxes polítiques de torn.

De totes formes, crec que convé més repensar la frase mirant-ho com si tots fórem els agredits; o de manera més abstracta, pensant en què volem dir quan parlem d'humanitat i de deshumanitzar. És a dir, ¿qui es deshumanitza realment? Crec que està clar i a la vista de tots, tant pel que fa al Sàhara, com als caiucs i barques de tots tipus que fan desaparéixer la nostra suposada «humanitat».

dijous, 17 de desembre del 2020

Aixina o aixana

Em recorda un coŀlega el bolletí Informignorn on podíem llegir un petit debat entre Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig per qüestions sobre la grafia d'algunes paraules. M'ho recorda perquè en la meua fitxa no l'enllaçava. Ho tenia pendent, perquè eixe debat era una mostra dels malentesos i debats quasi impossibles que provoca l'acumulació de decisions normatives incongruents amb una pràctica ordenada, explícita, clara, estable i fonamentada.

No és només que la lletra x- en posició inicial tinga diferents valors (com a mínim, 2), sinó que tampoc podem predir quin valor ha de tindre quan arriba a posició intervocàlica (microxip / axioma / para-xocs), si convé o deixa de convindre en eixe cas aclarir si el so és fricatiu amb -ix- o africat amb -tx-, o si innovem creant excepcions per a intentar salvar les irregularitats, en lloc d'intentar reduir les irregularitats i les excepcions i aplicar criteris generals per a fixar grafies justificades, comprensibles i predictibles.

En este cas, l'exemple aixambergat (diec)/axambergat (avl), pareix que hagen pensat que com més sucre, més dolç. Les entitats normatives han decidit triar opcions que no responen als criteris generals: una deixa fora la possibilitat africada general en valencià; l'altra «inventa» una possibilitat impredictible. El criteri general donaria lloc a un doblet: atxambergat/aixambergat. No seria el primer ni serà l'últim. I pareix que aplicar la regla siga excepcional. ¡Uau!

dimecres, 16 de desembre del 2020

Embolicats en la bandera

Ahir vaig vore The cleaners, hui un altre sobre els suïcidis dels metges als eua... I ara diuen els del Tribunal Constitucional espanyola que cremar o «ultrajar» la bandera (espanyola, supose i pressupose) és delicte. Els podrien llogar a eixos jutges per a fer de netejadors de la xarxa (25.000 imàtgens revisades per dia). I si tenen un moment de dubte o estan baixos d'ànim, que els visite un metge resident americà d'eixos que treballen 90 hores setmanals. Llavors, és possible que pensaren que cremar una bandera seria delicte si contamina i no es fa sense cap finalitat saludable, però que ultrajar-la elimina les toxines dels mals pensaments.

¿Un crim embolicat en la bandera pressuposada és un delicte o convalida la malifeta? La majoria dels magistrats ho té clar.

dimarts, 15 de desembre del 2020

El còvid encapsulat

Afigc uns quants exemples més de persones que pronuncien «còvit» en la televisió. Són personatges més o menys rellevants com a indicació de l'ús general d'eixa pronúncia que trobe que s'ajusta més a la pronúncia de les paraules acabades en «-vit», «-vid», «-bit» o «-bid» (veg. fitxa covid-19).

Tinc la sensació que algunes entitats de referència per al valencià-català s'estan deixant entelar la perspectiva per alguna inèrcia «defensiva» o per una voluntat estranya de «corregir» les tendències que no els semblen ajustades a algun patró estilístic que tenen com a plantilla prefixada sobre el que ha de ser la forma del registre formal, literari o docte, amb l'agreujant que pareix que pensen que eixos registres no es generen amb l'ús i l'intercanvi lingüístic, sinó amb una prescripció normativa.

Eixa perspectiva em sona d'altres èpoques, de l'ensenyament de fa anys, que jo associava al franquisme, el castellà imposat, els acadèmics rancis que no sabien aclarir-te perquè accentuaven o deixaven d'accentuar «fué» o les majúscules. Em pensava que això ja havia caducat i havia segut substituït per una visió democràtica amb aportacions pedagògiques i docents enfocades a guiar i facilitar l'ús en lloc de castigar les desviacions dels dogmes.

La millor compensació per a la llengua seria activar tots els seus mecanismes creatius en qualsevol àmbit en lloc de conformar-mos amb els formulismes encapsulats i estèrils.

dilluns, 14 de desembre del 2020

De Mafalda a La casa

Al cap dels anys, Takse s'ha decidit a llegir-se La casa de Paco Roca. Li ha agradat. Diu que es llig ràpid. Ha trobat que hi ha vinyetes que varien poc i que pensa que pot ser un poc tediós anar repetint els mateixos dibuixos... El seu interés pels còmics és mínim, però este li va pegar per llegir-se'l després que el comentaren en la ràdio fa uns dies, en una conversa que tenien entre dibuixants, Paco Roca inclòs. Un impuls molt concret i puntual. Al cap i a la fi, l'única referència que té de còmics són els Mafalda de Quino que s'estilaven quan érem menuts. Crec que ja no en va llegir més.

En canvi, el nostre company Manel s'ha endut com cada divendres una motxilla plena de còmics que devia pesar un quintar, perquè ara li agrada firar-se'ls i bescanviar-los —encara existix això— en tapa dura. Diu que s'ha fet molt sibarita.

Enguany no hi ha dinar de Nadal i, per tant, els còmics que regale al nebodam, que també solen ser de tapa dura —els llibres; els xiquets i xiquetes són prou tendres encara—, hauran d'esperar millor ocasió. En tinc alguns ja arreplegats, però si m'espere és possible que en trobe amb el tema de la pandèmia, que seria una forma de fer persistir en la memòria esta etapa de la vida. Agradable en la forma dels dibuixos, però intensa i transcendent en el record de l'experiència. Com alguna de les tires dels Mafalda que encara són un suport ètic i sentimental per als nostres dies.

diumenge, 13 de desembre del 2020

Cita dominical / 630: Soledad Gallego-Díaz

Mirant les excuses polítiques.
«¿Què volies que fera» no pot ser mai la resposta en l'àmbit polític, per a cap ciutadà ni per als seus representants, perquè uns i altres sempre podien haver fet una altra cosa.
Soledad Gallego-Díaz, El País, 01.11.2020.

dissabte, 12 de desembre del 2020

La foto del sàbat / 20

La muralla ix més abstracta que heroica de l'ombra per a atrapar un poc del sol baix i tebi de l'hivern.

divendres, 11 de desembre del 2020

Encara no «silbem»

Pensem amb tantes metàfores i figures de pensament que parlem de la llengua com si fora un ésser viu que patix les accions meteorològiques, ambientals, jurídiques, socials, etc. De tant en tant crec que convindria recordar que els qui necessitem salut de tot tipus (sociolingüística inclosa) som els parlants, a més d'autonomia i autoestima en molts casos.

Em sembla preferible enfocar les persones i evitar atribuir les necessitats dels humans a la llengua, que n'és un apèndix, una part substancial dels atributs humans. Aixina podrem assumir que els qui l'encerten o no en l'ús i el tractament de la producció lingüística, són les persones, els gestors, tots en general. Aixina podríem mantindre i recordar que el català-valencià no té cap problema, és una llengua com totes les altres.

És possible que parega que som massa dependents de la influència del castellà, de l’anglés o d'altres llengües, i això serà aixina si no podem decidir una altra cosa, perquè la pressió del desús de la llengua pròpia davant de l'ús d'una altra fa que el nostre punt de vista més usual estiga condicionat per eixa influència, que es convertix en un sentit comú quasi insalvable.

Si vixquérem en un món possible alternatiu, no sabem què hauria passat. Per exemple, en eixe món imaginat, tal com ha passat en alguns casos, podríem dir «piular» o «xiular» en més casos dels que són habituals hui. De fet, els àrbitres de futbol «pitaven» quan jo era menut, però quan les retransmissions esportives van dir que «xiulaven», ho vam acceptar.

En el meu dia a dia actual, l'olla a pressió d'eixes «de sempre» sí que «xiula». La llavadora ja no «pita», com feen no fa massa, sinó que fa una musiqueta. Ara «sona». La cafetera que tinc, ja no bufa ni esbufega tampoc (i podria estar rebollint el café fins que me n'adone).

Els mitjans són l'instrument més potent per a implantar tendències. El mareig de les «taules de negociació» que encara continuen sent «meses» per a alguns periodistes (i sindicalistes i polítics...), és una mostra de les possibilitats i del que decidirà al final el sentit comú. Mos assentarem a la mesa en silles a berenar bocadills de jamó i ques.

La llàstima és que és ingenu pensar que obtindrem resultats diferents sense canviar els procediments. En Google Llibres hi ha un cas de «l'àrbitre va pitar» (1957) i set de «l'àrbitre va xiular» (actuals). Vista la realitat de l'ús diari, no sembla que l'instrument literari siga suficient per a l'ús i per a la forma de la llengua que voldríem.

Els mitjans (i el cinema i la premsa, etc.) en castellà són més rellevants i influents que els mitjans (precaris o derivats de la traducció automàtica) en català-valencià. Per no parlar de la política i la gestió lingüístiques. Al País Valencià hi ha una tendència absurda en alguns àmbits que menysté i devalua les formes encara usuals (mos-vos, ordre de pronoms «me se», -tlar, participis en -it, demostratius simples, accentuació occidental, variants lèxiques de proximitat...). Pareix que hi ha qui es pensa que la normativa (l'assaig, la literatura, la ciència) ha de ser alguna versió del català oriental (ens-us, ordre de pronoms «se me», pronoms en i hi com si calguera posar-ne a tort i a dret, participis -ert, demostratius reforçats, incoatius en -eix, accentuació oriental, variants lèxiques del DIEC...).

En fi, dubtant sobre si els àrbitres xiulen o piten, si «silbaren», mosatros «xiularíem» (i acudiríem, com proposava Lauren Bacall en aquell film). Tot i que m'estranya que encara no «silbem».

dijous, 10 de desembre del 2020

El que pita és Pallardó

Estàvem pensant en el fòrum de l'aoetic sobre variants i alternatives tradicionals (com ara xiular, siular, piular, sonar...) en lloc d'una forma (pitar). Esta l'ha estesa com un fenomen climàtic la pressió i la imposició del castellà com a instrument de predomini i degradació dels drets i llibertats dels qui preferixen continuar utilitzant una altra llengua, com el català-valencià, llengua que hem aconseguit que siga oficial i que voldríem que fora un element d'ús i de coneiximent, no una arma d'imposició i alienació cultural. Ni un fenomen atmosfèric passatger. Uns quants colpets més de destiŀlats sociolingüístics i legals enfadosos i note que me s'empastra i embolica com un conte de ma uela que no tenia final i que em divertia molt quan era menut.

En eixe moment he recordat un article infumable de diumenge passat i he amollat una altra cosa:

Havia escrit alguna cosa per a dir, però quan ja tenia un roll escampat (i un rotllo massa conegut), em passa pel cap que la idea de fons és que no podem adjudicar a la llengua l'estat jurídic i sociolingüístic dels parlants. Si volem canviar això últim, no serà maquillant la forma de la llengua (que és al que mos dediquem professionalment quasi tots). Tan bones són unes paraules com altres (el fetitxisme de la forma no resol res, tal com diu Albert Pla): per tant, xiular, piular, sonar, tocar, pitar..., no eixirem de pobres.

El problema és el dret i les oportunitats de fer ús de la llengua. Encara no «silbem», però es fa ben difícil piular contra l'omnipotència apresa quan vivim en una subordinació impresa en les normes (i en l'article de Vargas Llosa de diumenge passat, que no me se passa la tristor de pensar que s'ho deu dir i s'ho deu creure).

I una altra expressió tòpica de ma mare (i de la meua família carcaixentina): «el que pita és Pallardó». Cultura de sainet.

dimecres, 9 de desembre del 2020

Tres euros pel valencià

M'arriba una carta de Madrid, de Movistar. Em comenten no sé quins esforços que estan fent per a millorar la connectivitat, i m'anuncien que la meua tarifa puja tres euros. Supose que em conformaré de moment, perquè la carta m'ha arribat en valencià, cosa que m'ha sorprés agradablement, ja que no són tres euros només per escriure'm en valencià, sinó que l'augment inclou una millora d'eixa connectivitat que comentava l'empresa: la meua fibra passarà de 100 a 300 megues. Això ja no sé si ho notaré tant.

Amb actuacions aixina, quasi podríem pensar que estem tocant la platja de la normalitat —en lloc d'estar ofegant-mos en el corrent de la normalització permanent—, com si estiguérem arribant a algun lloc en açò de la gestió de les llengües de tots els qui solem callar en espanyol.

dimarts, 8 de desembre del 2020

La profia del diari

Em pensava que un villamarquí amb un motoret continuaria sent un villamarquí, però no, ara és la màquina de fer forats (o un «taladre» adaptant-ho informalment del castellà). En canvi, fer una profia ('proposar un objectiu, un repte'), que no apareix en el diccionari, continua existint per a molta gent de la Ribera —i més enllà, amunt i avall, com he pogut comprovar—, encara que jo no havia sentit fins diumenge passat.

Va ser un dia de sol i vent fort fresquet, que mos va marejar per Benifaió mentres buscàvem un quiosc on vengueren el diari. Vam trobar El Sauce, a l'avinguda de Miguel Hernández, on van teclejar dos o tres voltes el número de la targeta fins que va funcionar i mos el vam poder endur. Certament, va ser una profia un poc difícil per les presses i per l'aire marejador, i també perquè al Google Maps no apareixia encara el lloc —ara ja l'hem afegit— i vam passar per davant de la torre de la Plaça sense saber massa bé cap a on anàvem.

dilluns, 7 de desembre del 2020

Inequívoca renúncia

Sempre em sorprén la capacitat d'alguns per a entelar-se a posta el juí propi i, a pesar que saben que estan fent passar bou per béstia grossa, sentencien i exigixen impossibles ètics i estètics dels que consideren rivals o enemics ideològics. Lamentablement, la política sembla que és això per a eixos alguns. Massa alguns.

En l'editorial del diari El País de dissabte passat («Presos del procés», 05.12.2020) tornen a recordar com si fora una veritat no tant científica sinó dogmàtica:

Ningú no va ser condemnat per la seua ideologia independentista [...] sinó que els condemnats ho van ser per ser declarats autors d'un delicte greu.

Estrany delicte, eixa «sedició» reinterpretada com una bambolla autoritària en una democràcia suposadament plena. I més estrany encara que un possible indult depenga no tant de la renúncia a un alçament públic i tumultuari contra l'orde públic —tant les sessions del juí del Tribunal Suprem espanyol com la sentència d'absolució de la direcció dels Mossos d'Esquadra en l'Audiència Nacional espanyola, van permetre comprovar que eixa acusació adoptava la forma de fabulació del ministeri fiscal i dels seus còmplices habituals—, sinó que el diari proposa que els presos polítics expressen una «inequívoca renúncia a tota futura deriva unilateral», concepte boirós que no crec que aparega en el Codi Penal, i encara emboliquen un poc més la idea quan diuen que han de rebutjar la possibilitat d'aconseguir el canvi d'orde constitucional per mitjà de «reprovables mètodes i actes delictius».

Es veu que els editorials del diari no són ja el lloc on s'intenta sintetitzar i destiŀlar la capacitat reflexiva dels cervells pensants del mitjà, sinó tan sols un instrument més per a l'expressió dels dogmes que alimenten l'esforç creient i devocional del partidisme ideològic. Això sí que sembla una «inequívoca renúncia».

diumenge, 6 de desembre del 2020

Cita dominical / 629: Guy Standing

Mirant l'herència humana.

Si permetem l'herència privada de la riquesa, aleshores hauríem de permetre l'herència de la riquesa pública, que és el resultat de la contribució de les generacions passades. Però no sabem quins avantpassats van contribuir més o menys, i per això tots hauríem de tindre un dividend social igual en la riquesa pública. Una renda bàsica milloraria la llibertat personal. No pots ser lliure si eres desesperadament pobre, insegur o dependent d'altres per a sobreviure amb dignitat.

Guy Standing, segons l'entrevista que li fa Ó. Granados en El País, 22.11.2020.

dissabte, 5 de desembre del 2020

La foto del sàbat / 19


L'obra de rejola antiga encara aguanta. El calderer troba un suport en la freda ciutat vella del segle xviii.

divendres, 4 de desembre del 2020

L'ús la defén

Diu el meu sindicat, l’stas, que hui és el Dia dels Drets Lingüístics del País Valencià. Seguint el costum de bona intenció i activisme social, el sindicat diu que faran per promoure la «defensa del valencià»... Ai, diria que ja no ho estem enfocant bé del tot. Trobe que a estes hores hauríem de pensar que a qui s’ha de defendre és als ciutadans i ciutadanes discriminats injustament per motiu de llengua (o pel motiu que siga). La defensa de la llengua, de la igualtat, dels drets humans en abstracte, si no es concreta en l'aplicació concreta real, són exhibicions èpiques habitualment poc efectives.

Fa uns dies, mentres anàvem revisant documents de la Generalitat, comentava amb una companya de bambolla pandèmica el fet que l’adreça d’una pàgina web d’una institució era, per al castellà, la pàgina principal, sense més sufixos; per contra, la versió en valencià era una subadreça d’aquella, una versió amb l’afegitó «/va/», un sufix indicatiu que s'ha gestionat la posició de la llengua: una posició subordinada, secundària. Ara, això sí, sort que tenim eixe apèndix, ¿no?, perquè moltes de les reclamacions encara les hem de fer per falta de versió en valencià de la documentació que fa pública l'administració.

El fons del problema continua viu —i la llengua també, encara que a recules, continua viva—, perquè a pesar que la societat ha aprés un poc a practicar el respecte als drets lingüístics —, la faena essencial i a mig fer encara la tenim massa sovint en la mateixa administració pública. La qüestó és atendre els ciutadans i ciutadanes que volen utilitzar la llengua i actuar per tal d’implantar protocols i procediments d’actuació de la mateixa administració que complixquen i facen complir els deures de l’administració en este sentit. La llengua no necessita defensa, sinó ús.

dijous, 3 de desembre del 2020

Els nyaps del teletreball

M'estranya no haver rebut massa informació sindical sobre l'informe que ha fet l'advocacia de la Generalitat valenciana en relació amb la norma que ha de regular el teletreball en l'administració del Consell. Pel que sembla deu ser un bon nyap, si els advocats de la casa no han pogut maquillar-ho.

Com a mínim, des del mes de juny (veg. dsc tinc una sensació constant de desconcert i vergonya quan veig com es pretenen dur avant alguns canvis que la pandèmia està imposant en l'àmbit laboral de l'administració pública valenciana.

Estava mirant de comprar-me una cadira més ergonòmica que el tamboret que estic utilitzant a casa, però vist que ni la consellera ni els gestors no es trauen la pasta dels dits, no sé si serà una inversió correcta en salut o un erro de comptes en previsions laborals.

dimecres, 2 de desembre del 2020

Herència solidària

M'arriba un anunci al correu sobre la sèrie Parliament que emeten en Filmin.cat. T'has de subscriure a eixa plataforma per a poder vore-la. Llàstima que ja tinga massa oferta disponible i massa poc temps per a vore-ho tot, perquè la cosa pareix interessant:

Si encara no saps per a què serveix el Parlament Europeu aquesta és la teva sèrie. Una sàtira no apta per a euroescèptics que segueix els passos de Samy, un jove assistent parlamentari francès que comença a treballar al Parlament Europeu. Nazis sueques, influencers ecologistes, alemanyes omnipotents i independentistes rebels en una sèrie políticament incorrecta.

Òbric el bolletí de Metges sense Fronteres i el panorama fa que vore la sèrie perga una part de la gràcia —o al revés, és possible que l'humor tinga encara més sentit—. Veig que parlen de fer testament solidaris, i ara mateix seria una opció per a redistribuir un poc dels béns vitals que el nostre Primer Món està furtant a la resta —i arrasant-los sense miraments— de mons possibles.

El camp de refugiats de Mória es va cremar el 9 de setembre, els de Metges sense Fronteres demanen que no es reconstruïxca, sinó que «sobre les cendres de Mória, funden polítiques migratòries humanes». Ma mare es va apuntar a unes quantes ong i els seus comptes van continuar contribuint-los fins que es van tancar després de morir. Tindre'ls en compte en el testament faria que la nostra contribució —començant per la que em va deixar ma mare— durara un poc més. Seria una petita contribució a una política un poc més correcta i solidària, no sé si humana del tot, però com la sèrie, inevitablment (euro)escèptica.

dimarts, 1 de desembre del 2020

Presentisme setmanal

El còvid va fent, i continua l'estancament en la regulació legal i laboral que mos podria permetre tastar un teletreball amb certes garanties de seguretat i salut laboral. Per sort l'arribada de l'abatoll de faena dels pressuposts no ha implicat que mos feren tornar a tots a eixe despatx amb mampares de joguet, sense distàncies, amb la ventilació aleatòria i gelada de les finestres. Continuem acudint-hi setmanalment en grups alterns i no sabem fins a quan durarà esta experiència.

Una cosa és que la duració de la pandèmia siga imprevisible i una altra que, amb eixa excusa, no es faça la faena d'implantar modalitats de treball que podrien satisfer tant la lluita actual contra el virus, com aportar millores relatives a malalties laborals, una mobilitat més reduïda i menys contaminant, l'establiment de la gestió per qualitat i objectius —en lloc del presentisme submís—, etcètera.

Al cap i a la fi, l'administració pública, amb les excepcions vocacionals i professionals que calga fer, continua sotmesa a un esperit d'«escopeta nacional». Encara no ha enfilat el camí de millores i modernització que tant es publiciten i que dona per a tants cursets de formació ben lluïdors. Mal serà que ho faça mentres hi haja polítics i alts càrrecs que sospiten que el seu sou depén del manteniment de la paradeta predemocràtica que regixen amb més indolència que autoritarisme. Ni traça, que no siga per a «volver mañana», com dia Larra.

dilluns, 30 de novembre del 2020

Algun dia

Em quede un retall de diari en què Lluís Bassets («Sueño y pesadill de la nación», El País, 22.11.2020) fa una desig per a un Nadal o altre: «Al final, la nostra gran nació política, protectora de les llengües i dels seus habitants, haurà de ser Europa algun dia.» No serà Espanya, cosa que ja fa anys que sospitem. Escola Valenciana m'escriu, demana: «activites com tu», si més no, per a comprar en valencià —com ara a la seua botiga—. Europa, el capitalisme de proximitat, encara hi ha invents fantàstics que et fan pensar que la cosa està al caure per un cantó o altre. Però no caurà, perquè sempre hi ha el camí davant i l'horitzó que fuig. Vora l'abisme haurem deixat la marca de les espardenyes.

diumenge, 29 de novembre del 2020

Cita dominical / 628: Pere Estupinyà

Mirant els límits de la tecnologia.
Malgrat tanta biotecnologia i tanta inteŀligència artificial, en els primers mesos la resposta només va ser confinament massiu i aigua i sabó.
Pere Estupinyà, «Oportunitat d'or del periodisme científic», Mètode, 106.

dissabte, 28 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 18

L'oroval va alçar el cap i me se va quedar mirant un moment, tan sorprés com jo.

divendres, 27 de novembre del 2020

Raons i compassió

Takse opina que la mort de Maradona pareix que m'haja afectat més del que vullc creure o reconéixer. Pareix que me s'iŀluminen els ulls. No en soc conscient, però sí que em passe unes quantes hores mirant alguns documentals que no em pensava que miraria amb tant d'interés, dos o tres sobre Maradona i, ja posats, un sobre Messi. Al cap i a la fi, Maradona és l'ídol futbolístic de la meua adolescència i joventut.

En el documental sobre Messi, encara que no volen comparar els dos jugadors argentins, hi ha un periodista que comenta que Messi és l'argentí que voldríem ser i Maradona l'argentí que som... Podem fer-ho extensiu i reflexionar sobre el fet que mos provoque més atracció emocional l'heroi sempre caient, una atracció que només podem compensar amb dosis extres de racionalitat i ponderació dels mèrits esportius, combinats amb el que coneixem de la posició ètica de cada un d'ells.

No pareix que el goig racional supere sempre els somnis compassius.

dijous, 26 de novembre del 2020

Enganys encara en la gestió lingüística

M'arriba l'informe de l'IVAP sobre les mancances que vaig assenyalar del web d'esta institució (remés pel Síndic de Greuges, queixa número 202002302). Encara ara, al cap dels anys de conéixer l'herbeta, em sorprén que la gestió lingüística tan enganyosa i fraudulenta d'una administració, com ara la Conselleria de Justícia, Interior i Administració Pública, gestionada per persones amb tanta escola que arriben a tindre doctorats en dret i per polítics que tenen en el seu programa actuar en el sentit de vehicular i garantir l'ús de les llengües oficials, i no diuen mai que la seua missaió siga agreujar el desús del valencià. I encara deuen pensar que mos fan un favor.

Davant la resposta de l'administració, he de mantindre la queixa:

És cert que ha millorat la presentació de la pàgina de contacte, que ja conté un formulari amb versió en valencià.

Per contra, l'apartat de píndoles informatives no s'ajusta als deures de l'administració en relació amb els drets dels ciutadans, ja que la versió en castellà (http://www.ivap.gva.es/es/seguretat-i-salut-laboral) de l'apartat de seguretat i salut laboral conté tota la informació en castellà:

- Formación: Medidas de prevención ante el contagio por el SARS-CoV-2
- Documento informativo sobre prevención frente a la exposición al coronavirus (SARS-CoV-2)
- Prevención de riesgos laborales durante el uso del ordenador fuera del puesto de trabajo habitual

En canvi, en la versió de la pàgina corresponent al valencià (http://www.ivap.gva.es/va/seguretat-i-salut-laboral), podem vore que els títols apareixen titulats en valencià:

- Formació: Mesures de prevenció davant el contagi pel SARS-CoV-2
- Document informatiu sobre prevenció enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-CoV-2)
- Prevenció de riscos laborals durant l'ús de l'ordinador fora del lloc de treball habitual

Però, en realitat, només el primer de la llista té el contingut en valencià, ja que els següents són documents que només apareixen en castellà. Eixe mateix «engany» aparent s'esdevé en altres seccions del web, com ara en «Tecnologia de la informació i la comunicació» (http://www.ivap.gva.es/va/tecnologia-de-la-informacio-i-comunicacio) on s'aplica la mateixa pauta enganyosa amb títols en valencià que remeten a documents que només estan en castellà. Per exemple:

- Guía de seguretat en el teletreball. CSIRT-CV: remet a un document en castellà.
- Bones pràctiques en dispositius mòbils. CSIRT-CV: remet a un document en castellà.
- Campanya de Whatsapp – guia d'utilització segura. CSIRT-CV: remet a un document en castellà.

I s'aplica la mateixa actuació en altres apartats i documents.

¿Per què eixe tipus d'actuacions enganyoses i fraudulentes pel que fa a les obligacions lingüístiques de l'administració pública? Els símptomes són recurrents i coneguts, i el bon govern es suposava que havia de ser un avanç en l'acompliment i no un perfeccionament de l'engany.

dimecres, 25 de novembre del 2020

La cara de la moneda

Podria seguir analitzant el món del llibre a través dels ulls de Gustau Muñoz, centrant-me, tal dia com hui, que diuen que és un dia internacional per a l'eliminació de la violència de gènere, quan m'entere que ha faltat Monserrat Carulla i Ventura —el Maradona que adoràvem fa molts anys que va deixar este món; hui s'ha mort—, una gran actriu que mos havia acompanyat tota la vida.

Una part de la violència contra les dones té a vore amb la subordinació permanent de la seua vida i la seua activitat professional. Faig alguns recomptes aleatoris en alguns aparts enumeratius del llibre de Gustau Muñoz i comprove de nou que els llibres i la cultura editorial es mantenen en concordància amb la discriminació sexista general de les dones:

  • Editorial Afers. Repàs a algunes col·leccions (p. 59): Kurt Tucholsky, Carles Camps Mundó, Josep Igual; Vicent Flor, Doro Balaguer; Xavier Serra; Josep Renau, Albert Forment, Manuel Brunet, Francesc Montero, Josep Maria de Casacuberta, Faust Ripoll. Recompte: 0/11.
  • «Nòmina absolutament impressionant» d'autors publicats per Per-Textos (p.120). Recompte: 2/20.
  • Editorial Afers. Serie «Biografies parcials» (p. 183): Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer, Manuel Boix; Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló; Joan F. Mira, Francesc Jarque, Raimon, Josep Lluís Blasco, Thomas F. Glick, Albert Hauf; Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa, Enedina Lloris, Vicent Partal. Recompte: 2/22.
  • Índex onomàstic del llibre. Primera plana (p. 219). Recompte: 12/26.

Això. Recorde que alguna volta l'atzar m'ha sorprés, però l'atzar mateix em demostra que les lleis humanes no són les de la física i que la moneda que circula en la nostra societat «sempre» acaba mostrant la mateixa cara. Recompte: 16 dones/79 hòmens.

dimarts, 24 de novembre del 2020

Bocinets de vida amb llibres

Acabe de llegir el llibre La vida dels llibres de Gustau Muñoz Veiga, que és una immersió intensa i productiva en els interessos editorials i polítics de l'autor, que mira de ser una petita presa de contacte amb el món editorial i llibreter. Va bé per a conéixer alguns aspectes d'una part d'eixa indústria cultural que mos sol passar prou desapercebuda. El llibre també pot fer de timó lector per a una temporadeta.

A més d'anotar cosetes de correcció i estranyeses normatives (alguns tics de normativisme innecessaris), també faig una petita llista de lectures possibles:

Nom Cognoms Data LMB Títol
Gustavo Alares López 2017
Políticas del pasado en la España Franquista (1939-1964)
Marilda Azulay Tapiero 2018
Blanquina March i la València jueva
Artur Bladé Desumvila 1967
Francesc Pujols per ell mateix
Juan-Ramón Capella Hernández 2005
La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política
Santi Cortés Carreres 2014
El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre
Vicent Esteve Montalvà 2018
El temps guanyat. Memòries d'un mestre valencià
Domènec Guansé i Salesas 1966
Abans d'ara. Retrats literaris
György Lukács 1972 *PDF El asalto a la razón
Francesc Parcerisas i Vázquez 2018
Un estiu
Enzo Traverso 2017
Els nous rostres del feixisme
Amadeu Viana San Andrés 2015
Passeres
Rolf Wiggershauss 2011
La Escuela de Fráncfort

L'asterisc indica que eixe ja el tinc. En este cas, n'he trobat una còpia en pdf en la xarxa. Trobe que són imàtgens escanejades en algun país d'Amèrica del Sud. Si veig que realment m'interessa, miraré de trobar-lo en paper, probablement en francés, que veig que té més edicions i ix a més bon preu.

dilluns, 23 de novembre del 2020

«Si escau» entre cards

Han descobert estos dies un apunt d'un tal Martí Aiguadé i Proubasta (sembla que no es tracta del personatge de la sèrie Poblenou) que descriu una situació i un estil que mos ha semblat que estem patint encara al cap de més de vint anys de voluntat incansable de posar-li closses a la llengua general pensant que aixina podrà fugir més àgilment del castellà, com si el problema de l'ús o el desús del valencià tinguera a vore amb una improbable i discutible correcció normativa.

Al cap de més de vint anys, hi ha un boli roig sense quasi tinta disposat a censurar un per a massa clarificador, un possessiu que podria ser canviat per un pronom en ben ininterpretable i esotèric. He sentit ressonar dins de mi un bon grapat d'ocasions semblants en què vaig topant amb eixos «si escau» entre cards de la lectura. De les lliçons de la facultat de filologia, es veu que una cosa que mos va quedar ben clara és l'autoritat —i el plaer— de l'activitat censora.

diumenge, 22 de novembre del 2020

Cita dominical / 627: Joaquín Estefanía

Mirant el capitalisme de vigilància.
La connexió digital és hui parasitària i ressuscita aquella vella metàfora de Marx del capitalisme com a vampir que s'alimenta de la sang del treballador, però li pega un tomb inesperat: en lloc de treballadors, la font d'alimentació del capitalisme de vigilància és qualsevol aspecte de l'experiència humana.
Joaquín Estefanía, El País, 01.11.2020.

dissabte, 21 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 17

 

Les plogudes han fet reviscolar el paneret. Les abelles acudixen amb el sol.

divendres, 20 de novembre del 2020

Un altre vint de novembre


Hui és eixe dia eixe que pareix que encara mos ve al cap als que tenim una edat: el dia que va morir Franco i que mos van enviar cap a casa uns dies, no recorde quants. Sí que recorde que em vaig passar un temps mirant per la tele la provessó de persones que passaven davant del fèretre del dictador, aquell dia i, més avant, cada volta que repetien les imàtgens, sempre esperant per si vea passar un tio meu que me s'havia clavat a mi en el cap que devia haver anat a acomiadar-se de l'amo que li havia proporcionat la faena d'algutzil... Seguint la mateixa fantasia infantil, la meua germana, més menuda que jo, tenia més mitificat encara aquell tio, ja que es pensava que era Franco mateix. La meua germana, quan tenia sis o set anys, devia haver deduït d'alguna manera que això de ser «franco» era un càrrec o una faena important, i per això li l'adjudicava a son tio estimat.

Ara mateix, en 2020, em sembla que encara tenen més ressò en els mitjans les misses catòliques que es fan encara pel dictador que la coincidència que hui és la data de publicació del Tirant lo Blanch, uns quants anys i segles abans (en 1490).

Sortosament, les misses no solen concloure amb cap milacre. Quasi segur que tampoc faran que Tirant ressuscite, cosa que sí que haurà passat en la lectura que deuen haver emés ja per Ràdio Cocentaina. La literatura no és un milacre, però sí un petit encanteri democràtic que convé celebrar.

dijous, 19 de novembre del 2020

Vehicular les neures i les polítiques

Lligc en l'article de la Intersindical Valenciana com van les coses en la Taula Sectorial de Negociació de la Funció Pública. Al final de l'article afigen una nota que diu:

Per acabar, tot i reconèixer el treball fantàstic i l’exigència del ritme frenètic d’aquests dies, hem d’assenyalar el fet inadmissible que l’administració ha lliurat tota la documentació exclusivament en castellà. Per a Intersindical resulta del tot inadmissible i exigim que tota la documentació es lliure en totes dues llengües oficials o, com a poc, en la llengua pròpia del País Valencià.

¿I com és possible que l'administració del Consell siga tan sistemàticament contradictòria entre les declaracions que fa sobre l'ús del valencià i la seua pràctica real? ¡Ep!, ho he dit, me n'he passat, encara els haurem d'agrair que siguen sistemàtics. Va, tampoc no ho són tant... Encara que si mires bé què està passant amb el teletreball, es nota que són capaços de dir-te que el potencien al mateix temps que el tenen per regular i en realitat l'estan reduint (tal com passa en les Corts Valencianes).

Això de la llengua vehicular en què estan ara tan enravenats és una mostra més de les faŀlàcies sobre les que mos volen fer discutir sense dades ni fets. Ja és veu que la cosa no és la llengua vehicular, sinó vehicular idees d'imposició i prepotència amb l'ús excloent d'una llengua sobre les altres. ¿Quantes llengües oficials s'ensenyen en el sistema educatiu valencià? Dos. ¿Quantes s'ensenyen en el sistema educatiu madrileny? Una. És a dir, estem un cent per cent més avançats que ells de moment. Tenen camí a fer, alguns podrien vehicular per ahí les seues neures nacionalistes castellanoespanyoles.

En tot cas, per a evitar perdre-mos en la baralla, l'article «La nova llei d'educació enterra els plans de Wert però no fa intocable la immersió lingüística» de Laia Vicens (Ara.cat, 05.11.2020) conté una nota final que pareix que cal retindre:

El catedràtic de filologia catalana de la UB Xavier Vila demana als polítics que es fixin «en el resultat, no en el mètode. Els polítics i les lleis han de demanar resultats, no ficar-se en metodologies. [...]»

Deu ser això, que els resultats —el desús del valencià en l'administració pública (i en l'educació i...)— els mostren que les polítiques es vehiculen adequadament.

dimecres, 18 de novembre del 2020

La promoció impositiva del castellà

Acabe un poc torbat amb la correcció i traducció de les esmenes a la llei de mesures fiscals i no tinc quasi espenta per a riure o indignar-me amb la controvèrsia ridícula sobre el desús de totes les llengües oficials i la imposició del castellà en el Congrés dels Diputats espanyol, on els «nacionalistes castellans» pretenen encara l'absurd de fer passar el castellà com a llengua comuna i no excloent mitjançant la censura dels qui parlen en valencià, basc o gallec —i no sé si ningú ha parlat en aragonés, asturià o alguna altra de les que hi ha en el patrimoni peninsular.

A pesar que ho tenen fàcil, que tenen molts exemples a imitar, que hi ha la carta europea de les llengües, la promoció del castellà en l'Espanya «nacional» continua sent això, la censura dels altres i el menyspreu de la resta de llengües.

dimarts, 17 de novembre del 2020

Atzar autoritari

Dia en l'apunt d'ahir, «en el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial», perquè el cas és que, si haguérem tingut uns altres referents socials, culturals i jurídics, si haguérem vingut d'una tradició diferent o mos hi haguérem pogut encaminar en algun moment, possiblement mos haguérem pogut estalviar les entitats normatives oficials, els legalismes diccionarials, la burocratització de la llengua.

Els referents per a l'ús i l'aprenentatge hagueren pogut ser la conversa amb l'entorn personal, la lectura de llibres, diaris, revistes, els mitjans audiovisuals, la guia dels diccionaris i les gramàtiques d'autors diversos avalats per la qualitat de la seua faena, en una combinació estilística en tensió permanent entre el control social i la creativitat de la reivindicació i el progrés educatiu i econòmic.

No ho vam fer, i és possible que fora una sort per als valencianoparlants, tenint en compte d'on veníem. Però ara pareix que aspirem massa a arribar a eixa posició que combina el domini i la dependència, una combinació que vegem (sobre)representada en les institucions jerarquitzades que viuen de la tensió entre l'arbitrarietat i la hipocresia, el poder personal i la submissió simbòlica a l'esperit col·lectiu... Anava a citar allò del film Bananas de Woody Allen:

Els ciutadans s'hauran de canviar la roba interior cada mitja hora. La roba interior es durà per fora per a que pugam comprovar-ho.

Però veig en «The mad man dictator has arrived» (Joe Seldner, 08.03.2017) que és una citació dúctil aplicable a entorns diferents. Mirant-ho amb fredor, els camins per a fer la faena d'una certa manera no corresponen només a un sistema social concret. L'ètica personal i el nostre comportament quotidià mos impulsen. La forá jeràrquica o cap la taula de diàleg: són sistemes de regulació social que marquen tendències, però que no garantixen resultats. Ah, i l'autoritat de l'atzar, que acabaria distibuint el món a mitges.

dilluns, 16 de novembre del 2020

L'ètica gramatical

La distinció que comentàvem l'altre dia entre gramàtica i llibre d'estil hauria de vore's com a una pràctica clarament desitjable per a evitar un malentés massa estés sobre la utilitat o la finalitat de la gramàtica, més encara de la gramàtica valenciana. Per l'ús restrictiu i repressor que se'n fa —sobretot en l'ensenyament i l'administració valencians— pareix que la finalitat d'una gramàtica —més encara la valenciana— siga esmenar la llengua esmenant-los la plana als parlants.

Amb tot, la gramàtica, abans d'establir què és o deixa de ser correcte, segons l'ús que en fan els parlants de la llengua, és una obra que ha de pretendre «descriure» i «explicar» la forma i el fons d'això que hem convingut que conforma una llengua. La descripció i l'explicació requerixen coneiximent i reflexió fonamentats en el mètode científic. Per contra, quan entrem en la valoració i la restricció, estem en un terreny diferent, el que seria l'àmbit dels llibres d'estil, on són més rellevants les nostres preferències estètiques i sentimentals.

Per tant, podem explicar un tret gramatical, com ara que és usual utilitzar la preposició a davant d'un nom propi que fa de complement directe (He convidat a Carles), que hi ha qui no usa eixa preposició (He convidat Carles), i que, a pesar que són opcions usuals i descrites per la gramàtica que explica la llengua, tal com hem vist, la nostre preferència és una o altra. Aleshores, en el llibre d'estil d'una institució o d'una mitjà, podem prescriure l'ús de només una de les opcions. I això no fa que l'altra siga incorrecta: seria gramaticalment correcta, encara que no seria adequada per a les nostres preferències.

En el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial, quan es trien opcions per a l'ús d'una institució o mitjà, quan sabem que la gramàtica de la llengua dona per a molt més que el que diguen l'iec o els tècnics lingüístics de la Universitat de València, ja que també són normatives les decisions de la Universitat de les Illes Balears i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no hauríem de fer passar com a incorrecte un tret perquè algunes institucions l'hagen oblidat o desestimat. Si és usual i general al nostre país i, a més, és una opció correcta d'acord amb alguna institució normativa, podem preferir no usar-lo, però seria poc ètic pretendre que siga condemnat com a error o defecte dels parlants que l'utilitzen. L'ètica no competix amb l'estètica.

diumenge, 15 de novembre del 2020

Cita dominical / 626: Jean-Louis Pérez i Guillaume Pitron

Mirant la contaminació dels negocis.
¿I si haguérem oblidat que en qualsevol canvi promogut per la indústria el que preval és la prioritat dels negocis?
Jean-Louis Pérez i Guillaume Pitron, Le côté obscur des énergies vertes, documental emés en castellà i anglés en tve (07.11.2020).

dissabte, 14 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 16

Han tornat els calderers desvergonyits, que mantenen les distàncies però no s'espanten massa per la presència humana embafosa.

divendres, 13 de novembre del 2020

Gramàtica i estil

Per a treballar amb rigor en estes coses de la lingüística quotidiana, convé diferenciar clarament entre dos obres amb utilitats i intencions semblants, però que tenen missions diferents: una gramàtica i un llibre d’estil. Les definicions del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua donen unes bones pistes per a entendre la diferència entre unes obres i altres:

gramàtica f. LING. Conjunt de normes relatives a l'estructura d'una llengua que s'han de seguir per a parlar-la i escriure-la correctament.

llibre d'estil
m. GRAF. Llibre que conté les normes editorials d'una empresa o d'una institució.

M'ha passat pel cap eixa distinció després de vore un vídeo instructiu i visualment ben realitzat del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València basat en la Gramàtica zero de Francesc Esteve i Josepa Melià (2011). El vídeo dictamina que un nom propi que fa de complement directe ha de ser introduït sense preposició a davant. Això ho diuen algunes gramàtiques, però cal saber que incloure eixa preposició és un ús corrent, general; de fet, és una opció exposada per la Gramàtica normativa valenciana, que diu:

Crec que és esperable i convenient, i supose que deu ser una pràctica habitual, que la Universitat de València diferencie entre el que són les seues preferències estilístiques (el seu llibre d’estil) i el que són les normes gramaticals fixades per les institucions normatives de la llengua, entenent que la normativa oficial per a la llengua és elaborada i fixada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears.

Les tres institucions tenen el mateix grau de prevalença a l’hora de fixar què és o no és normatiu. Per contra, l’abast de la seua oficialitat és diferent i es cenyix oficialment al territori de cada país (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). Amb tot, pel que fa a l’ús dels ciutadants (quotidià, literari, científic, recreatiu...), a més de les opcions que done cada institució, podem seguir la normativa d’una, de l’altra o de totes en conjunt. Hem de pensar que són normatives inclusives, és a dir, que un tret validat per una institució, és vàlid per a l’ús general arreu (amb la possible excepció de l’àmbit de la burocràcia oficial).

El cas és que les tres institucions normatives estan intentant col·laborar per a conformar una normativa global que tinga la capacitat d'adaptar-se al context propi de cada territori. Seria una bona idea per a estendre el consens i l’ús entre la ciutadania, que les universitats públiques, que solen seguir i difondre criteris científics amb rigor i atenent els problemes i solucions preferibles per a cada objecte d'estudi i per a cada context social, aplicaren la màxima de no restringir innecessàriament i de manera negativa les possibilitats de la llengua, de la normativa i la riquesa de les varietats de cada territori.

Els registres formals i informals no estan absolutament predeterminats per la normativa, sinó que depenen de cada context, i són el reflex de les decisions estilístiques de cada institució o mitjà en connexió amb l'ús de la societat en cada moment. Resultaria ben negatiu per a l'ús del valencià general i de cada registre d'ús, convertir-los en font permanent de faltes i objectes de correccions innecessàries quan es tracta de qüestions opcionals avalades per les institucions normatives (per una o per totes). I pitjor encara si es pretén imposar com a «gramàtica» el que és «estil».

dijous, 12 de novembre del 2020

Tants llibres

Hi ha tants llibres... Dissabte passat, Elisabeth F. Cohen i Jason Stanley («El nacionalismo blanco de Donald Trump», El País, 12.10.2020) parlaven del llibre Black Reconstruction de W. E. B. Du Bois (1935), i dien que era una «obra mestra». ¡Caram!, si no vullc perdre-me-la, hauré d'afegir una vida lectora de més al meu compte vital, perquè la cosa no dona per a tanta obra mestra.

I hui mateix tope amb Todostuslibros, que estan començant i ja els he dit que s'han descuidat de fer una versió en valencià-català del web. Anava a encomanar-los algun llibre, però després de dir-me que estava en l'Abacus de València, en realitat no. He anat al web d'Abacus, per a que m'avisen quan arribe. Fent això m'arriba un missatge d'Ester Pujol (Grup Enciclopèdia) que també té coses interessants, com ara un fragment de mostra d'Heroides d'Ovidi —sí, el llibre que he dit que volia encomanar—, però em decante per encomanar-los Book love, un còmic de Debbie Tung, que comença la llista dels regals nadalencs i covidosos d'enguany.

Els de recordar a les xiques de Fan Set que facen més cas del correu electrònic, perquè tot és intentar encomanar-los llibres i fa més de tres anys que no responen. Per sort, que espere poder trobar un poc de temps per a fer bricolatge, com ara per a fer estanteries. Hi ha tants llibres...

dimecres, 11 de novembre del 2020

El rigor de no tindre'n

L'entrevista de Cristina Puig a Juan Luis Cebrián (Faqs, 07.11.2020) va ser amable i quasi didàctica. Pareixia que es tractava d'aprendre de la saviesa dels majors, d'algú que tenia totes les respostes perquè havia fet totes les preguntes i coneixia totes les fonts de la informació. A més, Cebrián està disposat a explicar-se i a dictaminar sobre tot, fins i tot amb pretensions de «rigor», tal com va expressar en algun moment: «yo creo que es muy importante ser rigurosos con las palabras»... Acabava de corregir a Cristina Puig que li demanava pels líders polítics en la presó i a l'exili:

Vamos a ver, no hay líderes en el exilio, hay líderes fugados, y hay líderes en la cárcel. Es decir, nadie ha exilado al senyor Puigdemont, él se ha escapado.

És a dir, el petit detall gens desconegut que el president català Carles Puigdemont i els altres polítics «fugiren» cap a Europa quan cap tribunal espanyol els havia reclamat res i que sempre s'hagen presentat davant les instàncies judicials quan els tribunals espanyols els han reclamat, i que la justícia dels tribunals europeus fins ara haja dit que les reclamacions dels tribunals espanyols no tenen base, no li servixen a Juan Luis Cebrián per a posar un mínim de rigor en la seua expressió i en el seu pensament prejudicial.

Vegent un «rigor» periodístic d'eixe estil, es consolida un poc més el retrat que en fan altres periodistes, com ara Pere Rusiñol o Maruja Torres (tal com exposa R. La Torre en «Cebrián, la sombra eterna de PRISA», La Marea, 14.11.2017).

dimarts, 10 de novembre del 2020

Camins apostrofats

En l'AOETIC debatem un poc sobre l'apostrofació de les sigles i abreviatures. Com quasi sempre, el problema el genera una normativa que incita a l'excepció innecessària —i caldria escarbar en la història per a interpretar els motius d'algunes decisions.

Em calfe un poc —sense passar-mo'n, ei!— el cap i deixe anar un comentari que respon a l'enfocament que dec haver exposat ací moltes voltes:

Trobe que hi ha dos problemes encavallats en esta qüestió.

D’una banda, la qüestió del possible símbol Rt. Tal com assenyala Albert Pla, si es llig lletrejant, deixaria de ser un símbol a estos efectes i s’hauria de tractar com a una abreviatura.

D’altra banda, un problema genèric de la regla d’apostrofació: establix una excepció (per a l’article la) que crec que és immotivada. De fet, s’argument amb un «es considera» que no veig quin avantatge aporta davant del fet de seguir el criteri general.

Si això és aixina, podem observar que una regla que es desvia innecessàriament del criteri general provoca efectes negatius en la comprensió i en l’aplicació. Per cert, l’equip de futbol de Carcaixent (UD Carcaixent) sempre ha segut «ÚD» (i no «Udé»). Per tant, jo sempre n’he dit «l’UD».

En este cas concret, deixaré de banda dos qüestions assenyalades per Albert Pla: això del «lleig contacte», que ja sabem que l’estètica va per barris; i el cas de les esses líquides, on tampoc compartixc l’excepció introduïda per la normativa a la regla general de l’apostrofació (l’excepció contravé la suposada pronúncia general i la lògica de les adaptacions que afigen la vocal e inicial). Per ampliar el dubte sobre este punt, en la mateixa direcció d’evitar les complicacions innecessària (tot i que en una direcció diferent del criteri general actual) és interessant l’apunt «Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’» (15.10.2011) del Vigilant del Far.

Dit això, crec que la regla general és més simple i convenient: caldria apostrofar «l’Rt»; llevat que pugam explicar una excepció que aporte algun benefici. Si ho hem d’explicar molt molt, deu ser senyal que no n’aporta massa o gens.

M'ha alegrat poder difondre la proposta de Pere Saumell (el Vigilant del Far), perquè vol arribar a un punt diferent del meu, però intentar que fem servir els mateixos instruments, com ara la simplicitat i la coherència. Això significa que podem arribar a llocs diferents fent el camí de manera serena i productiva. Ja va bé.

dilluns, 9 de novembre del 2020

Les batalles pels noms

Fa quaranta anys que es va aprovar el nom oficial de L'Alcúdia. Una companya roscana —roscà roscana és un gentilici alternatiu dels alcudians) m'envia un enllaç al vídeo que ha elaborat per a commemorar eixa batalla legal i antropològica. A més de ben fet, el vídeo mostra documentació i trets lingüístics interessants, com ara que el registre més o menys docte del país continua desorientat, entre el nosaltres innecessàriament excloent i un composar suposadament exclòs i innecessari quan vols dir 'compondre'.

Este matí, unes companyes contaven que havien fet una instaŀlació artística i que les pluges s'havien endut la «sorra»... El prejuí contra l'arena, per sort, decau cada estiu a la platja.

diumenge, 8 de novembre del 2020

Cita dominical / 625: Agus Morales

Mirant els drets humans.
No entenc per què qui fuig de les bandes en Tegucigalpa a ulls del món ha de tindre menys drets que qui fuig de les bombes en Alep.
Agus Morales, El viejo periodismo.

dissabte, 7 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 15

Les plogudes han masegat la vegetació. A l'altra banda de l'oceà s'abrandava la foguera política electoral americana.

divendres, 6 de novembre del 2020

Simpatia a distància

Estem mirant qui guanya les eleccions als eua i, per simpatia ideològica, esperem que guanyen els demòcrates, representats per Biden en esta ocasió. La simpatia em sembla que prové de la distància. Segurament, vist de més a prop, no combregaria amb els demòcrates i votaria el Howie Hawkins o algú d'eixos que només arriben a satisfer l'ambició d'haver-ho intentat.

Més encara, mirant-ho com fan alguns xinesos, segurament mos convindria més que hi haguera un mal governant —com Trump— que algú que fora bo per als americans. Llàstima que eixe cinisme tampoc em convença. Preferixc que siga un bon governant per als americans i per ta tot el món. I més encara, que siga algú que no tinga la boja idea de polsar el botó d'autodestrucció terrestre. A voltes, hi ha qui es pensa que els acudits informàtics —fer un reinici— es poden aplicar a les vides humanes.

dijous, 5 de novembre del 2020

Guions confluents

Ha plogut a bots i barrals, l'aigua ha descobert nous badalls en les finestres. Vaig torcant-la mentres les informacions mostren que el procés electoral americà pareix que no s'acabarà de manera pacífica. L'opció electoral que pareixia més lògica era inicialment substituir Trump per Biden. Els processos de la democràcia necessiten convenciment social ètic i polític, però als Estats Units d'Amèrica hi ha més armes que convenciment i és possible que els mitjans mos estiguen retransmetent el primer episodi d'un reality de guerra civil distòpica i patrocinada.

Han tornat a caure dos-cents litres en zones inundables urbanitzades, que lamentem que se les emporte l'aigua i que tornem a reconstruir. Hi ha qui vota Trump per malíccia, desitjant que tot rebente i se'n vaja a fer la mà. Si és per això, Biden o l'abstenció tampoc no tenen un guió massa diferent.

dimecres, 4 de novembre del 2020

Xafant el camí dels dialectes

Amb la calor de l'agost vaig notar un petit clavill en les accepcions dels diccionaris respecte als verbs xafar i la variant aixafar. Ho vaig comunicar a l'aoetic, cosa que ha servit per a que li arribe la qüestió a l'iec i que miren de resoldre-la.

L'origen era una lectura, tal com he explicat en un comentari:

En l’ús que jo conec (la Valldigna), xafar sí que té el sentit d’haver posat els peus en un lloc: «Ha xafat molt eixos camins», és a dir, que ha passat molt per ahí. En canvi, la variant aixafar per ací és literària i només significava ‘esclafar’. Però vaig trobar en una novel·la d’un autor valencià: «El pare li havia cancel·lat la targeta de crèdit i prohibit aixafar tant les botigues com els centres comercials» (Vidres en la moqueta de Rafa Gomar).

Si hagueren deixat «xafar», no m’hauria sonat tan estrany (¡quasi humorístic!). No sé si va ser cosa de l’autor o de la correcció editorial. Vaig consultar el diccionari i vaig descobrir la discordança.

Com es pot vore en els diccionaris (com ara el diec), no tots li donen a aixafar el sentit 'trepitjar', encara que es veu que sí que és usual allà on s'utilitza eixa variant. El meu xafar de cada dia sí que vol dir 'trepitjar' (i també 'esclafar', i altres sentits relacionats).

De totes formes, encara em crida l'atenció que hi haja unes versions literària i juridicoadministrativa de la llengua —esta segona, sempre dependent del castellà i condicionant la primera— que pretenguen redimir el dialecte (com ara renunciant a xafar i proclamant aixafar). Certament, podrien «redimir» el dialecte (la llengua comuna) aplicant l'accepció 'rescatar, alliberar' de la situació de desús i menyspreu, però encara sembla que estiguen més benèvolament disposades a 'fer tornar al bon camí' els parlants allunats, pretenen alliberar-lo dels pecats i els vicis sentenciats per alguns normativistes en toc de queda permanent.

dimarts, 3 de novembre del 2020

Igualtat desenfocada

El llanterner comenta, durant la pausa de l'almorzar, això típic: tots els polítics són iguals, has de trobar qui no et furtarà tant, perquè tots furten... Em reprimixc un poc, perquè llavors li hauria de demanar si és el llanterner que no em furtarà tant com els altres llanterners. Al cap i a la fi, si faig cas del pèrit de l'assegurança, tots els llanterners —i ho va fer extensiu als obrers— són iguals, uns desastres malfaeners que te la claven sempre.

Sort que els tècnics lingüístics som tots diferents... És a dir, també som iguals, d'alguna manera.

dilluns, 2 de novembre del 2020

Liberalisme confús

Este matí una opinadora de la ràdio parla del «liberalisme» que va impulsar la privatització de la sanitat pública en la Comunitat de Madrid quan governava la dreta. Després comenta de les virtuts i els drets que tenim i que caracteritzen la «democràcia liberal» que aspirem a mantindre i perfeccionar.

La terminologia política que utilitzen els mitjans demana un poc d'aclariment. O és possible que diguen «liberalisme» quan volen dir alguna altra cosa, com ara «oligarquisme», «monopolisme», «despotisme» o «socialisme per a rics», que són les fórmules que descriuen millor les actuacions reals dels cercles de poder que demostren més autoritarisme que foment dels drets i les llibertats. La Viquipèdia en parla un poc, i els fets permeten comprovar que la descripció del corrent ideològic necessite una revisió:

Nombrosos autors marxistes i postmarxistes sostenen que el liberalisme, més enllà de l'autoproclamació i autocelebració com a campió de les llibertats, ha de ser jutjat pel que ha suposat realment al llarg de la història, i han assenyalat que constitueix una tradició i una ideologia dedicada a la defensa d'un seguit de llibertats per a una minoria de la humanitat, una llibertat per al poble de senyors excloent tots aquells considerats com a aliens a aquesta minoria, única posseïdora dels drets civils i polítics caracteritzada com a societat civil.

diumenge, 1 de novembre del 2020

Cita dominical / 624: Clara Gómez-Donoso, Miguel A. Martínez-González, Maira Bes-Rastrollo

Mirant la mala ciència.
S'ha descrit en diverses ocasions l'ús de pràctiques agnogèniques (és a dir, la producció d'investigació que crea ignorància deliberadament o genera dubtes més enllà de la mateixa certesa científica) per a afavorir els interessos de la indústria.
Clara Gómez-Donoso, Miguel A. Martínez-González, Maira Bes-Rastrollo, Mètode, 106, 2020.