dijous, 31 de març del 2011
Xitxa i txitxa
Vaig trobar la xitxa ('carn', segons el gd62) i la txitxa ('beguda alcohòlica americana derivada de la dacsa', segons el gdlc). A més de fer el xitxo pa (veg. Martí Mestre), hi ha l'expressió tindre xitxo ('tindre peresa'), que té a vore amb xitxo ('gos') i amb gossera ('peresa'). Tot això, després que algun diputat que parlava en castellà diguera en valencià que alguna cosa no tenia «ni txitxa ni "llimonà"». Coses de la mandra que provoca sovint el llenguatge parlamentari.
Marcadors:
lèxic
dimecres, 30 de març del 2011
Els crits sense raons
Després de la tempesta i la ressaca, a poc a poc arriba la calma a la llista. Amb tot, hi ha qui continua disposat a escridassar els companys collistaires. Vullc dir, a escriure amb majúscules, que és la convenció que hi ha en els missatges d'Internet per a indicar que algú crida.
Bé, em sembla és algú ferit en la seua militància incondicional, i entenc la seua estima dolguda, la seua ràbia. Això deu ser una fase més d'un procés d'assimilació del respecte envers els altres, fins i tot encara que no mos caiguen bé i encara que no els conegam i, pitjor encara, encara que segurament exposen més raons i no sé si més raó que u mateix. Això fa ràbia sovint. La idea és, però, no ofucar-se i aprendre a assimilar les raons, principalment les que mos puguen aportar un bri més de raó, de coneiximent o d'orientació.
Una companya del Campello em fa vibrar la conjugació vallera: «...que ella ho senca». La llengua que també s'orienta de moltes maneres i en molts sentits.
Marcadors:
ideologies,
Internet,
sociolingüística
dimarts, 29 de març del 2011
Poca xitxa
Tenia altres coses pensades per a hui, però me se n'ha anat el sant al cel vegent Potiche de François Ozon, un film que s'aguanta simplement perquè esperes que Catherine Deneuve i Gérard Depardieu facen alguna cosa que done sentit a una obra que vol representar una França dels anys setanta, però que sembla directament una peŀlícula més o menys ocurrent d'aquells anys que mos passen en un cicle d'antigors envellides. A més, no la feien en versió original i, per tant, mos devem haver perdut part de la gràcia amb la versió castellana. Al final, l'espera no té recompensa, tot i que si l'exercici d'ambientació li interessa a algú, hi ha molta faena en eixe sentit.
dilluns, 28 de març del 2011
Estirabots i dogmes
Tal com diu un collistaire, els dos companys que han optat pel volar de la llista, després de tractar de ridiculitar-ne un altre desfigurant el seu cognom, —«cogollonades» ha estat la perla—, són adults i deuen saber massa què fan i què diuen. Es tracta d'una reincidència i amb les mateixes causes ideològiques —tot i que l'estirabot és nou—: segons ells, el dogma de fe de la llista Migjorn, la «unitat» de la llengua, ha estat violat o posat en qüestió.
És clar, tractant-se d'un dogma, deu tindre els seus intèrprets sacerdotals que en conserven el significat i el foc viu. Per això, no és tan sols de paraula que es pot «blasfemar» contra el dogma, sinó també d'obra i de pensament. Com que les paraules dites en el debat, almenys en esta ocasió, no posaven en qüestió la validesa d'eixe dogma —que no sabem massa bé què vol dir; en este bloc ens inclinem directament per la inutilitat d'eixe concepte dubtosament lingüístic—, deu haver estat cosa del pensament que es pot llegir entre línies o entre cella i cella. No sé si els abellirà explicar mai què els ha passat. Jo supose que una mica de cansament per haver de repetir sempre la mateixa cançoneta. I a més, ara amb un eco estrany que els solia contradir sempre en el mateix punt.
Han decidit eixir-se'n del debat amb estirabots i desqualificacions i sense donar més explicacions ni atendre a raons. Una llàstima, la qüestió lingüística i sociolingüística guanyava molt amb la seua participació, i la nota picant i més atractiva sempre eren les discrepàncies polítiques (i normatives).
Tal com s'han posat, encara sort que no han reclamat l'expulsió del(s) blasfem(s), cosa que sí que ha deixat caure de passada un altre collistaire. ¡Uf, n'hi ha de tot per ací!
En fi, un tempesta més en un got d'aigua de mar, eixa mar Mediterrània que mos separa i que mos unix amb la salabror de l'estudi i de la pràctica lingüística. Ei, he dit la pràctica. La concepció sobre la política lingüística o sobre la normativa, són objecte de debat i hi són ben necessaris punts de vista ben diversos.
Marcadors:
ideologies,
Internet,
sociolingüística
diumenge, 27 de març del 2011
Cita dominical / 127: Alejandro Bolaños
La dificultat per a accedir al nord-est del Japó arrasat pel tsunami deixa obert el compte més terrible, que apunta a uns set mil morts i més de deu mil desapareguts. Són xifres que sumen una vida que acaba rere una altra. Per als economistes del desastre són, a més, una disminució dràstica de mà d'obra. De la mateixa manera que les cases destrossades són habitatges que cal reconstruir, el desabastiment d'aliments es traduïx en expectatives d'inflació, les fàbriques arruïnades en una oportunitat d'avanç tecnològic i el teixit urbà s'analitza amb lupa.Alejandro Bolaños, «Japón necesita otro milagro», El País, 20.03.2011.
¡Vixquen els desastres!
dissabte, 26 de març del 2011
Suspens en la realitat
Continua la particular suspensió de la credibilitat que em provoca estar fora de la xarxa. La realitat és un invent increïble. Dec estar buscant botigues on m'atenguen en valencià i hi tinguen rebuts i publicitat, restaurants que anuncien en la carta arrossos melosos o de llamàntol, o buscant un cinema que passe alguna sessió en versió subtitulada o doblada al valencià. Eixe país més real, més autèntic —qualificatiu que em recordà ma mare fa uns dies i que fa anys que no dic—, és de la xarxa.
Fora d'allà, topes amb els colps de realitat que les ficcions han de mantindre per a tindre versemblança, com ara la retolació de Consum o Mercadona, que pareix que no, però són reals.
Marcadors:
drets,
requisit,
retolació,
sociolingüística
divendres, 25 de març del 2011
Barris monolingües
Previsió de desconnexió hui i demà, així que em perdré algunes perles. Sobre la taula veig el titular del diari El País que diu que Artur Mas pretén expulsar immigrants que no sàpien català. Per sort, molts jutges que fan sentències valorant la integració de les persones nouvingudes podrien entendre l'esforç lingüístic que reclama Mas, perquè és coincident amb l'esforç nacional espanyol de sempre. Com que el català és una llengua espanyola, ¿oi?, també deu ser un factor rellevant d'aquella espanyolitat. Bé, la ironia m'ha eixit un poc barroera.
Aclarix el diari que la llei catalana d'acollida també fixa el castellà com a objectiu d'aprenentatge per als immigrants, després de la primera immersió en català. L'ordre dels factors es veu que els molesta. Deu ser això, que només s'hi val a jugar al monolingüisme castellà.
Marcadors:
al·lofòbia,
drets,
immigració,
sociolingüística
dijous, 24 de març del 2011
Senyals per a tòfols
Quan algú es deixa la porta de casa oberta, pot ser que el previnguen: «A vore si t'entren»; i la resposta que era recurrent en aquells temps és: «Sí, i em deixen farina i he de pastar»... Això és un poc el que tenim entre els dits, la pasta, que no mos l'acabem de traure.
Continue lluitant contra l'evidència que una dièresi per ací o un accent obert o tancat per allà han de resoldre les mancances pel que fa als drets lingüístics que arrosseguen les administracions públiques. Sembla que és una evidència que servix per a reconéixer els enemics de l'ús de la llengua, no tant els diputats socialistes o populars espanyols, els dirigents polítics valencians i alguns jutges seguidor dels principis fonamentals d'un moviment més o menys suat, sinó més aviat podrem detectar filòlegs més o menys eficients, gramàtics més o menys rigorosos i tècnics lingüístics en general més o menys atents a les pureses de la raça..., vull dir, de l'idioma.
Sóc un poc tòfol, segurament, però la lluna de dissabte passat segur que és un senyal també que açò ha de millorar.
Marcadors:
drets,
normativa,
sociolingüística
dimecres, 23 de març del 2011
L'horitzó que véiem
Diria que estic un poc de sort, i potser m'hi induïx la decisió d'escoltar les obres completes d'Antònia Font, especialment Batiscafo Katiuskas. Això em servix per engolir-me les intervencions de Serra Cervera, de Ballester Costa —no me s'ha aparegut esta setmana encara— i malgrat el Ferraro Sebastiá.
No seran molts els qui sabran de qui parle, perquè els diputats valencians que tenim, són el resultat del que denunciava Ignacio Sotelo ahir en el diari El País (23.03.2011): «El fet és que els partits polítics sorgixen des de la cúspide, amb un dèficit democràtic que molts vam creure que seria conjuntural —havia de garantir la governabilitat, mentre la societat s'anara adaptant a la convivència democràtica— però que ha acabat per ser el factor principal de corrupció en la vida política espanyola dels últims 30 anys.»
Realment, si els polítics valencians que tenim en la dispendiosa cambra parlamentària s'hagueren de guanyar el lloc convencent els ciutadans amb propostes polítiques raonades, raonables i explicables, en comunicació amb els seus votants, amb transparència pel que fa a la seua gestió, no seria gens casual que la majoria dels polítics que tenim puŀlulant per ací no serien els mateixos. I crec que fins i tot ells n'estarien més satisfets i orgullosos.
Però el sistema continua sent el que és, i això no tan sols és el que es destiŀla des de la política ciutadana despré de les eleccions, sinó també conforma els hàbits i les formes de reflexió que qualsevol sobretaula familiar fa esclatar. I com que tenim ja una edat, ho mirem i ho deixem córrer. Ja n'hem tingut prou transcrivint-ho. Tal com diu Oltra Jarque:
Jo li votaré a favor la proposta de resolució, ¿val? Però, a més, diuen: «Manifestar su rechazo a cualquier acción por parte del gobierno de la nación tenga por finalidad el cierre de la línea ferroviaria.» Molt bé, i si demà duen ací una proposició no de llei en què mostren el rebuig «a que el gobierno de la "nasión" dictamine que la Tierra es plana», doncs, jo també li la votaré a favor, perquè la Terra és redona, ¿m’entén? ¿Però això té algun trellat, senyor Giner?, ¿això té alguna utilitat?, ¿això forma part ni tan sols de les funcions d’estes Corts? Doncs, jo crec que no, jo crec que en absolut.
I moltes altres coses que no tenen gens de trellat, però això és el que n'hi ha, i uns quants països del món voldrien este malestar polític. Aixina que no està mal adobar-ho amb música i esperar que les pròximes votacions ventilen un poc l'hemicicle. Les enquestes no donen moltes esperances, però la incertesa en este cas és un petit descans.
Estic un poc de sort, doncs, senc que s'acomiada Ferraro Sebastiá, que no tornarà (tampoc Cortes Llopis, el seu alegré companyó) la temporada que ve, i fantasiege amb què se n'hauria fet de la Cecilia que cantava Me quedaré soltera i Blowin' in the wind en la televisió en blanc i negre d'aquells anys.
Marcadors:
Corts,
democràcia,
diputats,
música,
polítics
dimarts, 22 de març del 2011
Versions possibles
M'arriba per correu l'avís de Mozilla que el Firefox 4 ja està ací. Com que vaig usar la versió de prova, i em va semblar que anava molt bé, intentaré posar-me al dia ràpidament i substituir la 3.6.15 que tinc ara en l'Ubuntu, a vore si millora encara més la recepció de la tv3, que veig que serà la finalitat principal per a la qual faré servir este Asus Eepc 1000H en què escric ara.
També per correu m'avisen els de Compromís que ixen este dissabte que ve al carrer per a denunciar la corrupció dels dirigents del Partit Popular valencià i, en concret, del govern de Francisco Camps Ortiz. Es veu que més que una manifestació és una processó, més del gust de l'interpeŀlat, el president de la Generalitat valenciana.
Hi posarem molta devoció, no cal dir-ho, però més que una utopia, que crec que no ho és gens, es tracta d'un ideal —que les oligarquies del govern no siguen corruptes— que podríem aconseguir fàcilment si el primer pas del camí el férem també, encara que només fóra una petita passa diària, cadascú de nosaltres i cada dia. Més o menys com això d'intentar deixar el vàter igual o més net del que estava quan hi has anat. Altrament, serà més difícil, però no impossible, com ara instaŀlar-se segons quines coses en l'Ubuntu: només cal trobar el web d'algú que haja passat eixa pallola abans. I això també servix per a la política: mirem els japonesos, doncs.
Marcadors:
corrupció,
informàtica,
manifestació,
polítics
dilluns, 21 de març del 2011
Un trastet comprat en Alemanya
Ha arribat el trastet que hem comprat en Alemanya —a través d'Amazon en Internet— i ja podem vore la tv3 en el televisor aprofitant l'eixida vga del miniordinador Asus Eeepc 1000H.
La nitidesa és acceptable, i l'alegria per poder burlar la censura troglodita dels dirigents del pp valencià, immensa. Exagerada fins i tot, si tenim en compte el grau d'indignació que mos continua provocant que uns dirigents polítics —valencians i espanyols populars i socialistes, en general— puguen participar en eixa infàmia i creure's adalils de no sé quines democràcies i justícies infinites.
Precisament estic picant les últimes comissions parlamentàries de la legislatura i m'ha tocat Cortes Llopis (pp) repassant-los la lliçó de la democràcia a l'oposició. «No tenen vergonya ni la coneixen» és el pensament que m'ha passat pel cap. Clar que eixe deu ser un ingredient ben prescindible en el sistema de partits actual per a arribar a representar res dins d'eixe sistema, tot i que representen ben poca cosa en el que correspon a l'activitat representativa que es suposa que tenen encomanada per les lleis amb què mos regim.
S'acaba la legislatura i l'obra magna d'esta presidència «miraculosa» de les Corts seran unes quantes condemnes més en el tribunal constitucional espanyol que mos arribaran amb retard, massa retard, una administració parlamentària mig destarotada i convertida en unes taifes sense regne, per dir-ho d'alguna manera, i una despesa monumental de més de deu milions d'euros en un edifici que no augura res de bo quant a l'horitzó d'este país, si mos hem de guiar pel que fa el seu parlament.
I com a anècdota terminal i lamentable, la reforma del fiasco de l'estatut d'autonomia que haurem de votar vés a saber quan i vés a saber per què. La «clòtxina gegant» de Calatrava denunciada per Oltra Jarque és, no cal dir-ho, el reflex del país.
Marcadors:
Corts,
democràcia,
diputats,
ideologies,
informàtica,
partits
diumenge, 20 de març del 2011
Cita dominical / 126: Ignacio Zafra
Com a suposats implicats, el jutge instructor del cas Gürtel en Madrid, Antonio Pedreira, assenyalà Camps; Vicente Rambla (vicepresident de la Generalitat); David Serra (vicesecretari general del pp valencià i diputat autonòmic); Yolanda García (tresorera del pp valencià i diputada autonòmica); Ricardo Costa (antic secretari general del pp regional i diputat autonòmic); Víctor Campos (antic vicepresident de l'executiu valencià); Rafael Betoret (antic cap de gabinet de la Conselleria de Turisme), i Luis Bárcenas (antic tresorer del pp nacional).Ignacio Zafra, «El tribunal valenciano retoma el caso de la financiación ilegal del pp y otros seis delitos», El País, 12.03.2011.
Un elenc de «suposats implicats» que treballen per a generar iŀlusió, confiança, esperança i, sobretot, riquesa, diners, euros, comptes bancaris, comptes corrents, cotxes, rellonges, vestits, jupetins, corbates... Els «encants» del poder.
dissabte, 19 de març del 2011
Decoració catòlica
Dissabte faller, això s'acaba. La sorpresa de la setmana ha estat la nova sentència del tribunal d'Estrasburg que n'esmena una anterior sobre el crucifix a les aules dels centres educatius públics, i ho deixa com a decisió dels poders públics de cada estat. Quinze vots contra dos han revocat l'altra sentència (del 3 de novembre del 2009), que era tan evident per a mi.
Marc Carrillo assenyala ara (El País, 19.03.2011):
Per a la sala del tribunal que dictà la sentència en 2009 no hi havia cap dubte que el crucifix tenia una significació religiosa predominant. I que l'estat estava obligat a mantindre la neutralitat religiosa en el marc de l'educació. Per això no es comprenia com la seua exposició podia servir per la pluralisme educatiu, valor essencial per a la preservació d'una societat democràtica. Tanmateix, ara la gran sala no veu un problema major en esta exhibició d'un símbol religiós, sempre que no es faça servir per a adoctrina. Per tant, si realment fóra aixina, ¿vol dir el tribunal que el crucifix és un objecte decoratiu més?
Eixa deu ser la prova definitiva, comprovar si es tracta d'un objecte decoratiu o si els qui el volen mantindre hi associen una voluntat d'imposició doctrinal sobre els qui l'han de vore. Seria tan estrany això últim, ¿oi? Les muntanyes de la serra de les Agulles de la Vall (Valldigna) que tenen eixes creus tan «decoratives» no tenen cap intenció doctrinal catòlica... Prova a llevar-les i voràs el debat «estètic» que es genera.
En fi, no sé com s'ho agarraran els catòlics dogmàtics —aquells nacionalcatòlics d'altres temps i d'ara— vegent el símbol de la seua imposició en les aules convertit en mera decoració, talment com els dibuixos de Pokémon, Mario Bros, Messi o Shakira que puguen fer sense més crença verdadera els alumnes de qualsevol pelatge.
Marcadors:
ideologies,
justícia
divendres, 18 de març del 2011
Pausa coetera
Segon dia de sol i descans coeter. Llarga passejada, converses de sobretaula. Hi ha llocs molts tranquils ara que tot el rebombori es concentra en les ciutats, a vora els «monuments» de suro blanc —diria que no en queden de cartó pedra— i ànima de fusta. La resta, deu ser un canvi d'humor personal, però només em dóna per a constatar el nivell de coneiximent de la normativa, no és habitual que hi trobe molta gràcia més.
Ara no recorde què vaig fer fa un any, però estic quasi segur que el món no estava a les portes d'un desastre nuclear derivat d'un tsunami, ni teníem per l'altra banda tanta iŀlusió posada en possibles processos democràtics al nord d'Àfrica, tot i que segurament algun sàtrapa devia fer alguna volta per Europa aleshores repartint diners i petroli a canvi dels luxes i prebendes polítiques, luxes dels que devien sobrar del repartiment a l'arquitecte Calatrava, a Ecclestone, del pagament de la visita papal del 2006 que encara estem amortitzant... En fi, enguany és un poc diferent, però quasi com sempre.
Alguna corba marina, algun esplugabous, unes quantes gavines, teuladins i merles. Poca cosa més a ressaltar, excepte un cambrer rialler i venedor que dia que «vendria sa mare amb un llaç al cap».
Marcadors:
democràcia,
falles,
polítics
dijous, 17 de març del 2011
Falles radioactives
Ha fet bon dia, així que hem fet una volta fugint dels coetets de les falles. Poca cosa més, xarrant amb uns i altres i amunt i avall. No he tingut temps ni de llegir el diari. L'actualitat han estat algunes imàtgens més sobre el desastre del japó i uns quants pensaments d'indignació antinuclear, ara que podem esperar que el lobby pronuclear s'estarà un temps a l'ombra del sol revisant els possibles aprimaments de les seues fonts d'ingressos. Mos podrem estalviar durant uns dies unes quantes racions de dades falsejades sobre les virtuts econòmiques i ecològiques d'eixes fàbriques de producció de radioactivitat.
Fins i tot —i això podria ser un efecte mínimament positiu del desastre— podria ser que mos aclariren realment els costos d'eixa energia, incloent-hi la compra i producció de l'urani, els plans i sistemes de seguretat, la gestió dels residus i la gestió dels accidents i dels seues efectes, que ara estem veient millor que de costum que no és gens saludable ni econòmica. Una cosa com una falla atòmica.
dimecres, 16 de març del 2011
Sense subtítols
Vegem en versió original sense subtitular Cuestión de principios, un film entretingut de Rodrigo Grande, amb Federico Luppi i Norma Aleandro. Sense subtitular, cosa que en una peŀlícula argentina vol dir que et perds el primer quart d'hora o un deu per cent dels diàlegs. En este cas el percentatge ha estat més elevat del que era habitual, per falta de costum i perquè les converses rosegaven bona cosa la llengua. L'espanyola, però tant de cap allà que algú podria dir que ja no ho és tant: placar ('armari'), ¡i ara!
I pel que fa al guió, un bon assaig sobre principis ètiques i necessitats afectives o emocionals. A més, l'entorn laboral mos ha fet tornar a vore els nostres petits dimonis particulars, que no podem abandonar del tot, perquè són com la vida mateixa, eixa substància que acaben d'abandonar Maria Beneyto i Lluís Marquet, dos esforçats d'este magma canviant que encara podem parlar i escriure.
dimarts, 15 de març del 2011
Contaminem-mos
Un company de llista constata que els catalanoparlants que viuen fora dels territoris on es parla català solen usar menys termes castellans dels que acostumem a incorporar per ací. En canvi, acostumen a deixar-se «contaminar» per les llengües d'eixos llocs. Una simple constatació de la promiscuïtat humana, sens dubte, tot i que l'ús del verb «contaminar» convida a pensar que ho ha volgut exposar com un problema o com un fet negatiu, com si fóra roín que les persones (les cultures, les llengües) es barrejaren entre elles.
Pensar que això és un mal deu ser una conseqüència de la confusió entre lingüística i política que tant patim quant tractem estes qüestions entre tècnics lingüístics. De fet, tal com exposàvem fa uns dies, és habitual llegir articles i comentaris que sembla que parlen de lingüística (de llengua, de llenguatge, etc.), almenys inicialment o superficialment, però que en realitat el que fan és més aviat expressar posicions polítiques, estètiques o religioses.
Bé, supose que arribarà el dia que insistirem prou en tot açò, o que algú li pegarà per llegir-se els articles i llibres de Moreno Cabrera (i altres), que ajuden a la formació de l'esperit nacional, però d'una altra manera: «Uno de los postulados básicos de este libro [La dignidad e igualdad de las lenguas] es que todas las lenguas del mundo pertenecen a la misma especie de sistema comunicativo y que ello no impide diferencias muy notables entre los diversos individuos, las lenguas, que pertenecen a esa especie.»
Marcadors:
ideologies,
tècnics lingüístics
dilluns, 14 de març del 2011
Sense nugasses
L'arquitecte patrioterament espanyol però fiscalment suís, Santiago Calatrava, cobra milions d'euros per no fer res més que maquetes lluïdores amb finalitats electorals per a Francisco Camps Ortiz, el president de la Generalitat valenciana del pp. Dia bé Moisés Naím en el diari El País d'ahir que les principals fortunes de la llista Forbes no provenen de l'enriquiment aconseguit en lliure competència en el mercat, sinó que és el resultat del clientelisme polític, de l'associació amb els ressorts del poder polític.
És a dir, el frau de sempre: la incoherència entre les proclames i propostes polítiques i les actuacions reals. Així tenim que els comptes de la Generalitat valenciana són el paradigma del sistema que consistix a retre comptes amagant les dades reals, una cosa com el que va esclatar en Grècia, però havent perdut fins i tot el vernís melancòlic d'antiguitat clàssica memorable que tenien els heŀlens.
I poc de marge queda per a comprovar per on esclata el desficaci de gastar un milió d'euros en un concert de l'mtv fa uns dies en el marc de les obres de l'arquitecte àulic Calatrava, que si tan rendible era, qualsevol empresa haguera estat encantada d'organització i beneficiar-se'n, però que sabem que només era rendible per als organitzadors i paràsits adherits si consistia a gastar els diners públics, que no tenim per a sanitat o educació però sí per a embutjacar-los en este paradís fiscal per a rics i vividors de l'erari.
No és tan estrany que quan no fa tres mesos que s'han aprovat els fantàstics pressupostos de la Generalitat per a enguany, ja els hagen modificat per a canviar els diners de lloc. Fa no res Blasco Castany presumia que el País Valencià era la comunitat que més invertia en projectes solidaris i de cooperació i ara, segons comenta el diari, sabem que, sí, això ho dien els pressupostos, però que el que amaga és que al final de la correguda, només es materialitza realment el 40 %, si arriba, del que va prometre. Les fotos que es fa, però, supose que les paga.
La diputada Segarra Sales parlava d'evitar les «nugasses» ('impediments')... Sí, hauríem de poder desfer-les alguna dia. Encara que fóra a pas de caragol.
diumenge, 13 de març del 2011
Cita dominical / 125: Fanny Rubio i Jorge Urrutia
Durant molts anys no hi va haver cap defensa de l'espanyol. La llengua anava anant pel seu compte i ja sabem que només el ignars en la matèria (i en economia) sostenen que les llengües es defenen soles.
[...]
Uns probablement mal entesos compromisos amb la defensa de les llengües vernacles nacionals diferents de l'espanyol dugueren a cul de sac en la Unió Europea que, al reconéixer com a parlants de llengües pròpies a tots els habitants de quatre comunitat autònomes, no acceptava el seu bilingüisme evident, amb el resultat que l'espanyol es convertí, per art retrictiu d'eixa màgia exclusivista que el nostre govern va acceptar, en una llengua europea no majoritària, amb a penes trenta milions de parlants. No pot ser llengua de treball, a penes s'hi traduïxen els documents discutits, s'acomiadaren traductors i està en greu perill de no ser, ni tan sols, llengua pont en els processos d'interpretació simultània.Fanny Rubio i Jorge Urrutia, «La debilidad actual del español», 03.03.2011.
Bé, les llengües ja s'ho faran, però els ciutadans, ¿cal demanar-los parer o no, senyors de l'espanyol über alles (o potser «sobre todas las cosas»... i les persones)? En fi, lliges articles que et fan sentir vergonya de «saber» espanyol.
Marcadors:
al·lofòbia,
citacions,
llengües,
nacionalisme
dissabte, 12 de març del 2011
La fosca de la llum
10,4 milions d'euros diu el diari que s'han gastat les Corts valencianes en el nou edifici de despatxos per als grups parlamentaris. El van inaugurar ahir cap les onze mig d'amagat, talment com la notícia que apareix en un raco del diari.
L'edifici crec que és insostenible, energèticament ineficient i contaminant. No veig cap tret que pemeta pensar que fa servir criteris d'aprofitament energètic i ambiental, criteris que haurien de marcar les pautes de la construcció, més encara de la construcció pública, més encara si és parlamentària. De fet, un dels trets més contundents i visibles en contra d'eixos paràmetres són les falses columnes i la resta de la decoració de tota la façana: diners tirats en imitacions inútils i consumistes: ¿per a què aprofiten uns llums en terra dirigits cap al cel en una terrassa sense ús? Deu ser una metàfora parlamentària.
El tsunami del Japó ha estat terrible, devastador. Al País Valencià, on tenim sort de no haver de patir eixos fenòmens, ho compensem amb la perspectiva política i cultural de l'abús permanent i sistemàtic.
Marcadors:
contaminació,
Corts,
economia
divendres, 11 de març del 2011
Debats sobre allò
M'embolique debatent sobre l'equivalència entre raça i llengua, és a dir, d'eixa confusió entre fets genètics i lingüístics i decisions normatives que mos fa oblidar que les llengües són decisions polítiques, talment com la puresa de les races, tant si parlem de gossos com de persones quan no eren persones.
D'altra banda, no trobe quin error hi ha en l'oració «Tots els regidors han fet perfectament allò per al que van ser triats», no veig en cap manual una oració semblant i no sabria fer-la altrament. Es veu que en algun lloc ha de dir que això és incorrecte. Per sort, altres han trobat abans que això s'havia de dir aixina (segons trobe en Google Llibres):
«I la eficacia de la nostra acció será el fer allò per al que servim...» «Si desvetlléssim tot allò per al que no estan capacitats...» «L'Altre volia deixar de ser-ho, pretenia deixar de ser alló per al que, segons Renan, havia estat fet.» «Escriviu-me amb tota llibertat, us ho demano, sobre tot allò per al que em considereu capacitat...» «...en què creu que cada ciència és un llenguatge tancat que serveix per a allò per al que ha estat instituït i per a res més...»
No n'hi han molts casos, és cert, però perquè segurament si no fóra pel castellà, això ho haguérem dit d'una altra manera.
Marcadors:
llengües,
normativa,
racisme,
sociolingüística
dijous, 10 de març del 2011
Cultius autòctons
Un parell de fineses o estònies en el tren. O vés a saber quina llengua parlaven. La cosa és que no hi havia manera d'agarrar res al vol, ni tan sols la identificació idiomàtica, i això sempre resault sorprenent. Un xicon negre bota una tanca en l'estació. Té aspecte de cantant de rap i parla en valencià. No sé si té notícia de l'abarinto de l'Olleria, però segur que deu sospitar que l'aragonés hi té molt a vore abans d'anar a buscar a cals mossàrabs més o menys descolorits. Tampoc no acabe d'agarrar-ho ni al vol.
Hi ha dies que les llistes de correu barrejades amb entrebancs parlamentaris produïxen efectes òptics poc agraïts: els consumidors valencians amb llei però sense drets en valencià. Ens hem de consumir, doncs. Acabe sentint per la tele que la nova directora del jardi botànic de València no parla en valencià. Deu ser un requisit, el no saber. En altres països les llengües tenen també un valor ecològic que s'aprofita i es conrea. El botànic es veu que no convida a cultivar eixes plantes.
Marcadors:
llengües,
requisit,
sociolingüística
dimecres, 9 de març del 2011
¡Que parle en femení!
No m'havia enterat, però hui m'han arribat alguns comentaris i la notícia d'Ignasi Muñoz en L'Informatiu sobre l'acte del pp valencià de fa una setmana:
Juan José Rubert inicià el torn d'intervencions amb contingut, tot i que el més destacable va resultar l'aclariment que el color del PP «és el blau». Sorprenentment a l'oposició, tradicionalment identificada amb el roig, l'alcalde de Vila-real li va endossar el color «gris lleig i passat». Cromatismes a banda, es va agrair el seu ús d'un valencià «comme il faut» trufat d'expressions populars i d'altres més acadèmiques com «atur» i «fer malbé», de clares reminiscències septentrionals i potencialment urticàries per als més castissos.
Torrent va agafar el relleu amb la intervenció de María José Català, qui per tres vegades va demanar perdó de bestreta per si durant la seua intervenció se li escapava alguna frase en la llengua dels seus avantpassats. »En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m'aviseu i passaré ràpidament al castellà. Però, no me n'adone, de debò». En deu segons la torrentina deixà Juan José Rubert com a un maleducat i produí material suficient per a una tesi doctoral sobre autoodi, complex d'inferioritat i pobletanisme del segle XXI. Podem confirmar però, que en cap moment es va disculpar pel seu cognom i també desmentir que s'activaren les alertes a la Clínica Sigmund Freud de Viena.
És clar, si és una llengua que mereix l'adjectivació que vam repassar en l'apunt d'ahir («degenerada, mestissa, bastarda, empobrida, debilitada, depauperada, sense personalitat i, per tant, inútil i prescindible»), és natural que una alcaldessa conscient del seu deure cívic demane disculpes pels possibles efectes de les seues paraules sobre l'audiència. I el cas és que Joaquón Ferrandis dóna en el diari El País una versió amb un poc més de no sabria dir què:
Després de la intervenció de la candidata d'Elx, Mercedes Alonso —que va anar l'única que només va parlar d'ella mateixa—, l'alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, va començar en valencià i es va arrugar al primer «¡que parle en castellà!». Ací va acabar el discurs que embastava sobre derrocar murs i altres coses relacionades amb escoltar a la gent. L'alcaldessa de Torrent, María José Catalá, va rematar la faena al demanar disculpes per si en algun moment es despistava i es passava a la seua llengua materna, el valencià. Paraules que només va usar al final del seu discurs per a fer-li uns jocs florals al president de la Generalitat, propis d'una exaltació fallera.
El «¡que parle en castellà!» supose que el van dir en castellà, però com que en esta terra en vories de més grosses encara, no ho puc confirmar. En tot cas, tal com sol dir Ferran Suay, si li hagueren demanat que es llevara els pantalons, també ho haguera fet, segurament. Res de nou per eixos caus, doncs. Ah, i pel que fa a altres discriminacions, hui que ja no és el dia de la dona, podem confirmar que el dia d'ahir va passar.
Marcadors:
al·lofòbia,
periodisme,
polítics
dimarts, 8 de març del 2011
Un ou per a cada comensal
Busque la recepta de la borra —amb o tancada—, una guisat fet amb abadejo (en diuen bacallà els de la zona, crec), creïlles, pebres vermells, alls secs i altres vegetals. Sembla que és un plat de l'Alcoià i la Vall d'Albaida (segons el company Francesc, que mos en dóna una recepta de Beneixama).
La cosa és que no apareix el plat als diccionaris habituals, tot i que inclou el terme Eugeni Reig en el seu valencià perillosament en perill de ser una llengua «degenerada, mestissa, bastarda, empobrida, debilitada, depauperada, sense personalitat i, per tant, inútil i prescindible», llevat que no li fem massa cas fins que no es demostre científicament que tot això és possible en únic «ésser» tan abstracte i peculiar com solen ser totes les llengües.
Mentrestant, a pesar que puga sembla tòxic o nociu, vista l'adjectivació tan llarga de contraindicacions, proveu a parlar en valencià i voreu que és ben possible, ben comunicador i engrescat, no vos afectarà la salut, té el valor afegit de contribuir a l'ecologia lingüística i és, a més, un remei contra el menfotisme i l'aŀlofòbia i el racisme (espanyolistes principalment). Ni més ni menys que els mateixos efectes que s'obtenen en parlar qualsevol llengua allà on els seus parlants són discriminats injustament.
I parlant de tot això de les discriminacions, com que el dubtosament honrat i molt imputat president valencià Camps Ortiz ha acabat tallant la reemissió de la televisió pública catalana al País Valencià, estic buscant els cables per a la connexió entre el vga de l'Asus i l'entrada del televisor. Hi ha diverses possibilitats, però es veu que en les botigues de València costen un poc de trobar i, per tant l'encarregaré en la xarxa. La solució es veu que no és d'este món, sinó del ciberespai. Allà també hi ha un ou per a cada comensal, pel que sembla.
Marcadors:
al·lofòbia,
diccionaris,
lèxic,
TV3
dilluns, 7 de març del 2011
Dignitat immarcescible
A pesar que estic en desacord amb la forma de l'article d'Eugeni Reig «Dignitat», estic ben d'acord amb la seua intenció, que és la de reivindicar els drets lingüístics i l'ús lliure i no censurat del valencià en tots els àmbits de la nostra vida.
És una llàstima, però, que l'article confonga i barrege l'ús de la llengua i dels drets lingüístics, primer, amb un fet tan greu i incomparable en este cas com els crims contra la humanitat del nazisme. En segon lloc, que es confonguen els desús i la coerció lingüístiques amb factors de bellesa o qualitatius, que són ben opinables i no es poden defendre ni concretar més que en la discussió i el debat i no necessàriament en un cànon estètic.
M'ha sorprés molt agradablement que Eugeni Reig haja sabut concretar que la política actual de la Generalitat valenciana consistix en «són atacs contra els valencians, contra tots els valencians —independentment de la llengua que parlem habitualment—, contra la nostra llibertat, contra els nostres drets». Tanmateix, a continuació torna a caure en la mateixa confusió, en detectar «enemics de la nostra llengua i de la nostra cultura» on només hi ha interessos partidistes i de poder econòmic i polític, fins a desembocar en la hipèrbola gratuïta de l'«holocaust lingüístic i cultural».
Tenint en compte el tractament retòric que solem sentir de totes estes qüestions a govern i oposició per ací, la nostra «personalitat pròpia dins de l'espècie humana», la dels valencians, deuen ser això, l'exageració, la hipèrbole i l'absència de mesura i control en l'expressió. Si no ho és, deu ser una passa.
Marcadors:
al·lofòbia,
democràcia,
ideologies
diumenge, 6 de març del 2011
Cita dominical / 124: Maite Rico
En realitat, el patró d'enriquiment dels Gaddafi és l'habitual en els règims autoritaris, i no tan sols en el Pròxim Orient: el líder es manté aparentment al marge, però permet que la seua família i partidaris controlen el país com un feu, de manera més o menys ostentosa. O fins i tot grotesca.Maite Rico, «Las fortunas de la cleptocracia», El País, 24.02.2011.
El Pròxim Orient i el més pròxim occident, el pròxim orient peninsular valencià.
Marcadors:
citacions,
corrupció,
democràcia,
economia
dissabte, 5 de març del 2011
De la PS3 al PSPV
Ja els he tornat la ps3 als de l'Fnac. Cap problema. M'han tornat els 338 euros i el xec de cinc euros de punts que també havia aprofitat. El xic de postvenda se l'ha miradada i remirada amb molt de deteniment. Semblava que buscara qualsevol mossa o senyal que indicara alguna manipulació indeguda de l'aparell o alguna minva de la qualitat. No ha dit res.
L'experiència, per tant, ha estat interessant. Amb les dos demos que em vaig descarregar vaig comprovar com és de complicat i absorbent manejar el comandament i els jocs (un de futbol i un de motos). En els dos casos he aconseguit poc més que un mínim de control. Cal dir que a última hora vaig aconseguir que Piqué marcara un gol de cap, encara que vaig perdre igualment contra el Bayern de Munich.
I ara miraré de resoldre el problema de vore la tv3 en el televisor amb un cable conversor vga » rgb que costa no arriba a cinc euros. Aixina salvarem la censura integrista de Camps Ortiz i la rècua d'adoradors de no sé ben bé què que el seguix allà on va per a aplaudir-li les hipèrboles denigrants amb què rebaixa la nostra condició de ciutadans valencians a la d'adeptes irracionals.
Per sort, i pensava que això no ho diria mai, en el debat d'anit en Al rojo vivo, Jorge Alarte va mostrar serenitat, consistència i capacitat dialèctica davant l'assalt d'Alfonso Rojo i Francisco Marhuenda, als qual va deixar un poc mocats. A més, si s'adiguera mínimament la seua expressió amb el que pensa fer, podria ser que alguna llum s'haguera encés per la banda de l'alternativa socialista.
Tanmateix, no cal posar-hi molta «confiança i iŀlusió» —expressions tòpiques de Camps Ortiz—, perquè vam poder assistir a la presentació en monolingüe castellà de la nova campanya del pspv per a les eleccions que s'acosten: «Otro camino es possible». Tot i que el collistaire Saborit de Castelló de la Plana assegura —i renega— perquè ha vist la versió valenciana «altre camí és possible» sense l'un inicial i habitual per al sentit que li volem donar, pitjor ho tenim per ací baix, on només he vist la versió en castellà per ara.
Em vaig permetre demanar-los la versió en valencià:
Molt bona eixa de rebutjar (i menystenir) l'ús del valencià en la presentació de la campanya, que denomineu «Un altre camí és possible», però que només apareix com «Otro camino es posible».
Sens dubte, «Sois más» en algun sentit, però trobe que per eixe camí de prepotència i de discriminació dels vostres conciutadans pel que fa a l'ús de la llengua, el PP, no sé si en són molts més, però sí més efectius encara: almenys fingixen molt millor.
No sé si dir que encara teniu temps, al cap de trenta anys, d'esmenar-vos en eixe àmbit, però vos ho propose.
No m'han contestat encara. Espere que demostren que les habilitats tertulianes d'Alarte tenen més recorregut. A vore si no hem de tornar també esta «ps».
Marcadors:
informàtica,
polítics,
TV3
divendres, 4 de març del 2011
True
Després diuen: ha fet falta una crisi econòmica i laboral monumental per a que se'ls ocórrega que cal canviar les bombetes de l'enllumenat públic. En canvi, quan les coses anaven bé no van decidir que calia preparar-se per a no arrasar els territoris i depredar els recursos sense miraments, encara que sabien perfectament què feien malament. Tal com va dir algú, mos pensàvem que era el progrés, però quasi tot era contaminació.
No molt lluny d'ací, un bocí gegant d'Àfrica està engolint-se ara un conflicte gegant que s'origina en els mateixos despatxos «oficials» de la crisi: en les decisions sobre el bé i el mal que s'adopten des del benefici particular i la incivitat.
I a les Corts, parlant de conflictes, m'arriben comentaris que el xantatge emocional als sindicalistes és el recurs més fàcil que han trobat alguns per a intentar imposar les seues pretensions «empresarials». Sort que els sindicats a estes hores ja sabem de què van eixes exigències d'adhesió incondicional que practiquen alguns dirigents del Partit Popular. En el seu partit, que facen el que vullguen, però quan ixen a la societat, almenys no haurien de contaminar... tant.
Finalment, el poc de profit que li hem tret al dia, True grit. Almenys això ha estat bé, sobretot per les actuacions (un Jeff Bridges impressionant). El contingut els ja eixit un poc massa simple al Coen esta vegada.
Marcadors:
cinema,
Corts,
democràcia,
funcionaris,
sindicats
dijous, 3 de març del 2011
Doppio delitto subtitulat
Veig una mica de passada el començament de Doppio delitto de Steno, Age i Scarpelli amb Marcello Mastroianni i altres grans actors del moment. La fan en versió original italiana (ara no recorde en quin canal), però amb subtítols en castellà. El cas és que apareix un retrat d'un home barbut en una habitació on està el comissari Baldassarre i una xica li diu que és un retrat de «Vacuning», segons el subtítol... Vaja, sembla que fins i tot per a subtitular caldria tindre un poc més de cultura general, o política fins i tot.
He fet una cerca per Internet, i no és l'única de confusió que patix el senyor Bakunin, però, vaja, en són poquets. Perquè no ho era, però seria un bon argument per a una versió porno, amb l'ideòleg Vacuning que vés a saber què podria anar injectant. En fi, no hi ha vacunes per a això.
dimecres, 2 de març del 2011
Selena a l'hospital
Els gitanos romanesos (no ho sé, podrien ser hongareos o vés a saber d'on) parlen amb la seua tonadeta i un to gruixut i greu en la sala d'espera. Fa prou que esperen i estan impacients, «nosotros, tres horas»... Criden a la consulta una xica que pels cognoms deu ser de la contornada: «Selena...». I els gitanos comenten repetidament alguna cosa on apareix el nom, Selena per ací, Selena per allà. Res, prou més tard encara la veu de la megafonia crida Lucrècia, per fi els ha tocat.
Marcadors:
hospitals,
immigració,
llengües
dimarts, 1 de març del 2011
Brases ideològiques
Si fins i tot el diari El País («Golpe al pacto social de la lengua», 27.02.2011) ho ha vist, deu ser que la proposta de desmantellament del sistema públic que ha permés fins ara un precaris coneixements i disponibilitat lingüístics està en perill, i l'adalil que durà avant eixe projecte és el conseller Font de Mora Turón, activitat per a la qual deu estar dotat pel fet de ser professor de patologia i de medicina legal i toxicologia. La llengua per a ell és, per tant, un òrgan humà molt conegut, sobretot en els sentits més macabres.
Amb tot, encara que pugam tindre ja la llengua blava i els llavis unflats, estem ací i continuen produint obres de referència, per si de cas altres motius —no este, és clar— desallotgen la cova del tresor públic valencià, per molt buida que estiga. Hem d'agrair a Escola Valenciana i la Unitat per l'Educació Multilingüe el document «Un model d'educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià», que pot ser una referència per a no perdre el temps en indecències, tal com ha resumit molt encertadament Francesc Esteve en un article ben «indignant»:
Un president que és capaç de fer lleis només per perseguir un cas concret —per abatre els qui considera els seus enemics— i que no entén que governar en una democràcia implica unes regles generals, vàlides per a tothom i no venjances teledirigides, és que encara està instaŀlat en el franquisme de les multes per activitats subversives i per injúries a la pàtria.
No crec que estiga ell a soles instaŀlat en eixe punt ideològic, sinó que és simplement el lloc on somiaven arribar ells i uns quants més en altres èpoques i que, si és no és, han aconseguit recrear a partir del bastiment democràtic que havia costat tants anys de crear i que els ha resultat tan fàcil de «reconduir». Diria que tot començà, per por o per pena, amb Joan Lerma i Amadeu Fabregat. I fins ara.
Marcadors:
al·lofòbia,
democràcia,
educació,
ideologies,
llengües
Subscriure's a:
Missatges (Atom)