Hi ha qui fa referència a un fragment d'un escrit de manera peculiar. En lloc d'utilitzar els típics recursos directes amb els verbs habituals dir, escriure, esmentar i altres semblants, que possibiliten la referència «quan diu», «on diu» i variacions, hi ha qui preferix altres fórmules. He vist que Joan Bastardas (Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots) 🔗 utilitza una localització que m'ha semblat curiosa: «en un lloc». Cal tindre en compte que solem considerar, convencionalment, que els llibres no són llocs localitzables, i per això solem utilizar la preposició «en», que indica que el contingut al qual mos referim està en l'interior.
A més d'eixe cas, Enric Iborra és l'usuari per exceŀlència de la paraula pas en l'accepció 'passatge, fragment d'un text'. En qualsevol dels seus llibres podeu trobar l'expressió «en un pas», i si no esteu acostumats a eixe tic de l'autor, vos podeu quedar pensant si és una errada o si volia dir alguna altra cosa. Dic que Entic Iborra és l'usuari per exceŀlència per no dir en exclusiva, perquè és possible que hi haja algú més que haja pensat d'utilitzar eixa possibilitat. Per exemple, en la xarxa trobe que Àngel Ferrero utilitza eixe recurs en alguns articles del diari Públic, 🔗 i algun cas més (com ara Jaume Aguilar, Estatut epistemològic i estratègia comunicativa del mite a Plató ), i poc més, incloent el mateix bloc La Serp Blanca 🔗d'Enric Iborra, naturalment.
També apunte altres coses en les pàgines blanques de cortesia dels llibres, com ara el lèxic peculiar o inusual, però també quina accentuació utilitzen, si concorden o no el gènere del participi amb el pronom, la forma dels incoatius que preferixen, etc., i molts trets que solen ser decisions editorials i no dels autors. Un contrast que també m'ha cridat l'atenció, és l'abundància d'ús de la conjunció però dislocada. Amb més precisió, seguint l'estudi d'Òscar Bladas («Posició i funció dels connectors a més (a més), però i doncs en català escrit i oral», 2008), la utilització de però com a «connector parentètic», que és recurrent en el cas d'Enric Iborra. Tal com explica Bladas parlant —diríem— d'«un pas» de J. M. Castellà (Oralitat i escriptura, 2004):
[...] en textos orals informals (conversa col·loquial) i formals (classe magistral) predomina el però conjunció amb ús textual, mentre que en textos escrits formals (prosa acadèmica) augmenta l’ús de però com a connector parentètic
Certament, el text de Joan Bastardas es presenta com un diàleg i, per tant, vol acostar-se a l'oralitat. En canvi, els llibres d'Iborra pretenen tindre no tant més formalitat com més «literarietat», sobretot per la matèria que tracten, això que diríem la literatura d'alta volada, els cànons literaris.
De totes formes, trobe que la confusió entre les causes i les conseqüències fa que arribem a decisions no sempre encertades: si vullc pintar un text amb un vernís literari, afegiré uns «però» com a incís allà on em parega, en lloc de posar-los com és «normal» o en lloc de no posar-los, si no calia. És a dir, «si vullc pintar, però, un text amb un vernís literari, afegiré uns “però” com a incisos allà on em parega, en lloc de posar-los, però, com és “normal”, o en lloc de no posar-los, si no calia». Com si calguera, però.
