dilluns, 31 d’agost del 2020

Contemplació vacacional

A més de la desitjable vida contemplativa vacacional, hem topat amb una de les veïnes de baix en el xinés de vora el mercat central. És un poc més jove que jo, ha viscut tota la vida en València i hem parlat poc amb ella, perquè no és molt de xarrar —compensa la loquacitat de la germana—. Però hui hem comentat coses de l'escala i hem descobert que a més de parlar amb l'estil de sa mare, té un accent que no és de la ciutat de València, sinó que sembla acabat de collir en Fortanet —dic jo, ja que era el poble de la mare.

Fer vacacions quan el personal està tornant a la normalitat —esta normalitat pandèmica encara— és ser conscient que passaràs algun dia com el de hui, d'un buit que ressona a causa de les activitats laborals dels altres. Si no fora pel confinament de Benigànim i la fugida de Messi, hauria pogut passar el dia mirant com creixen la parra i el magraner, acaçant algun mosquit, apuntant idees de sociolingüística casolana i fent manualitats entrebancant el ritme de Takse.

diumenge, 30 d’agost del 2020

Cita dominical / 615: Eduardo Mendoza

 Mirant la ingenuïtat.

Perquè tot això, improvable i ridícul, va ser en aquell moment el romanticisme del pobre, i tots els xiquets d'aquella època, a Espanya, érem pobres, al marge del poder adquisitiu de cada casa. Este rar efecte de la imatge que perdura en la memòria, desvinculada de la realitat, és el món de Marsé.
Eduardo Mendoza, «Juan Marsé en su cine de barrio», El País, 01.08.2020.

dissabte, 29 d’agost del 2020

La foto del sàbat / 5

Free, companys, coneguts i desconeguts en llibertat al centre de la ciutat de València. N'hi ha qui en diu llibertat —adjectivada: ideològica, d'expressió, de manifestació...—. Els cartells són lliures, les persones encara estan condemnades, fins que la democràcia i els drets humans siguen més valuosos i respectables que l'estat nacionalista.

divendres, 28 d’agost del 2020

La capacitació lingüística europea

Hi ha institucions que encara no han fet el pas per valorar positivament i sense restriccions absurdes els coneiximents lingüístics dels aspirants a un lloc de treball en la funció pública. Sí que inclouen la valoració del coneiximent d'algunes llengües, però amb unes limitacions o discriminacions absurdes que delaten que eixe apartat no està valorant la capacitació lingüística, sinó atenent ideologies nacionals, nacionalistes i falsament europeistes.

En els concursos de la Generalitat valenciana, per exemple, es continua donant punts al coneiximent d'«idiomes comunitaris» entesos com a «llengües oficials de la Unió Europea». Això era aixina quan eren 7 llengües oficials i ara que en són 24. Pareix que eixa restricció política siga un bé providencial o màgic que cal aplicar i repetir sense mirar mai d'acord amb què es decidix menysprear el coneiximent d'altres llengües «europees» o mundials tant o més necessàries per a comunicar-se amb els mateixos ciutadans de la Unió Europea.

Eixa mesura és un entrebanc subtil per al coneiximent del valencià, de l'aranés i del basc (i supose que fotrà el gallec, encara que salvat pel portugués), i podem sospitar que per això l'estat «castellà» d'Espanya no els fa oficials a la Unió Europea, per cenyir-mos al cas «espanyol». Encara es nota més la incongruència de la mesura, si observem que s'accepta la valoració del maltés o del gaèlic irlandés, però no la de l'àrab, el rus, el japonés o el xinés, llengua que compartixen molts més milions de persones a tot Europa.

No he trobat que hi haja cap norma que recomane o impose això en la Generalitat valenciana. Seria bo mirar la història de la introducció d'eixa clàusula, no m'estranyaria vore que va ser un pas cap a la modernitat del moment, però és evident que ara la limitació s'ha quedat desfasada i té efectes negatius, contraris a la capacitació lingüística i discriminatoris tant contra els ciutadans d'arreu del món com contra els mateixos ciutadans de la Unió Europea que coneixen, aprenen i parlen les llengües d'Europa, encara que no siguen oficials en la institució que mos hauria de representar i atendre a tots.

dijous, 27 d’agost del 2020

No hi ha res betiko

L'Infopedia de hui em demana si cal escriure «obsessão» o «obcessão», a vo si ho sé... Els del Merriam-Webster m'expliquen l'etimologia de kindred i em proposen altres lectures sobre ortografia i lèxic. Per ara no estic subscrit a cap servei semblant en castellà, francés o italià, que segur que existixen i provoquen debats acalorats i renecs amargs sobre les normatives ortogràfiques. I segur que en cada país la cosa té variacions de to i contingut relacionades amb el valor i la consideració de cada llengua en cada societat. No deu ser el mateix els debats sobre el francés al Quebec que a Madagascar, i la «francofonia» deu ser un coixí interessant per a que el francés siga un referent internacional important que facilite la vida dels seus usuaris. Fins i tot l'italià té eixa petita extensió europea fora de les fronteres d'Itàlia que li dona un cert aire arreu del món.

Pel que fa al valencià, sort en tenim que Andorra i Catalunya han fet un poc de pedagogia i difusió de la llengua i dels drets lingüístics dels seus parlants. De totes formes, a pesar de la salut malaltissa i fèrria de la llengua al País Valencià, pareix que mos entretenim jugant a vore com es parlava al segle xviii, quin és el vocabulari perdut dels botxins o dels fabricants de llums d'oli, el signe diacrític perdut tan imprescindible en paraules que escrivim però que no diem... ¿Quin debat s'hauria de donar al País Valencià: mantenim «dóna» o emetem cinema ben doblat al valencià? ¿Fem força per la caiguda de les preposicions o perquè els manuals d'instruccions tinguen versió en valencià? ¿Convé que els valencians coneguen el valencià o preferim que siguen més monolingües i, per tant, amb menys capacitació lingüística?

Al llatí li va passar, també el bretó patix una agonia coneguda i semblant. Hauria de consultar-ho en algun lloc, però trobe que fa més de trenta que diuen que al valencià li'n queden cinquanta... En realitat, l'encert de la data no és massa rellevant, perquè va passant davant dels nostres ulls i orelles. Mentrestant, preferim no actuar en la part important —l'ús i els drets—, però divertir-mos amb la secundària —l'ortografia i la normativa—. Per contra, de tant en tant veus que no és tan dicífil conviure, reviure i llaurar el terreny d'una diversitat lingüística productiva i enriquidora: hi ha en la ràdio una falta publicitària d'una empresa, Alquiler Seguro, en què s'utilitza l'expressió «per a sempre» en diverses llengües, incloses el valencià i el basc (betiko).

Consolem-mos, a pesar de l'anunci de la ràdio, no hi ha res betiko.

dimecres, 26 d’agost del 2020

Experimentació i entrebanc



Un dia d’estos algú hauria de fer una petita anàlisi o estudi dels webs institucionals i de l’edició en la xarxa... Bé, segurament ja el deuen haver fet i encara no el conec. Només conec els efectes de les decisions discordants que prenen les persones que editen i administren els webs. Supose que estem en fase d’experimentació encara, perquè trobe incomprensible la variació de requisits i formats incompatibles amb què es presenten publicacions i webs que no pretenen distingir-se per la gosadia o l’artifici de la presentació electrònica, sinó que es suposa que volen oferir un servei o uns continguts.

Per exemple, quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià de l’avl no havien inclòs cap forma d’enllaçar les entrades, cosa que posteriorment han incorporat. Per contra, continuen amb una formulari de propostes que envia una resposta automàtica sense menció del contingut enviat, amb la qual cosa no pots arxivar el missatge de confirmació com a comprovant de res concret. A més, ni l’avl ni la Secció Filològica de l'iec pareix que hagen vist encara com funciona el web del Cercaterm i, per tant, no han incorporat la possibilitat de registrar-s'hi i mantindre una bústia personal amb les consultes i les respostes rebudes i amb un accés més simple a la forma de fer consultes i propostes.

Ara estava amb la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, que ha tret un número 30 ben interessant titulat Trajectòries sociolingüístiques: nous i vells parlants. El cas és que no pots descarregar-te-la sencera des del seu web, ho has de fer article a article i passant sempre per una pàgina xhtml. Una faena extra que es podrien estalviar mostrant-la sancera no en el format d'Issuu, sinó amb un pdf pelat i versàtil.

Crec que no en trauen res, estos i aquells, de complicar l'accés als continguts, de fet, deu tindre una conseqüència negativa, ja que la complicació inútil convida al desistiment lector. O soc jo, que sóc molt maniós. (I la mania pot més que la gossera, per cert: busque recursos per a salvar els entrebancs. I sovint els trobe gràcies a l'habilitat i la paciència d'usuaris anònims i generosos.)

dimarts, 25 d’agost del 2020

Panegíric devot

La calor deu fer que coste més trobar la concentració per a la lectura. I la disponibilitat de milanta biblioteques alhora —gràcies als aparells electrònics— tampoc facilita la concreció i la concentració en eixe petit esforç inicial que induïx a mantindre els ulls en el text i el cap en els núvols de la ficció o en els vapors no sempre salubres de la reflexió.

Entre eixos dos espais boirosos mateix es movia Mario Vargas Llosa diumenge passat en el seu article sobre Cayatena Álvarez de Toledo, «Cayetana», que no podia tindre un títol més concret i indubtable en l’època que vivim, encara que es pot convertir amb el pas del temps en una peça que es mou entre la faula i el costumisme cortesà, una panegíric de pes escrit amb molt bon estil i que es fa agradable de llegir. Com passa sovint amb la literatura, no hem de rebutjar la forma perquè estigam en desacord amb el contingut i més encara en la pretensió de l’article, que pareix que vullga assenyalar-mos l’astre que ha passat pel cel camí de Betlem. Segurament som com els que mos quedem mirant el dit, els bovos de l’acudit.

Fea calor i va ser refrescant compartir un moment de rebuig embolcallat en l’alegria de pensar que un obituari polític d’eixe nivell pot satisfer les neures ideològiques de manera pacífica. Practicant l’ètica de la convicció de Weber que reclama Vargas Llosa per a la política dretana, espere que s’haja convençut que no mos la mereixem i que, per tant, no aspire de nou «als càrrecs i la figuració», només a figurar en els evangelis del futur, que parlaran del profeta nat en un marquesat, ara que els reis tornen a enfilar cap a l’orient on solien.

dilluns, 24 d’agost del 2020

Abans que es fonga

Vaig estar escrivint amb l’Abiword durant el primer confinament, el del 2020. Va fer el seu paper de manera artesanal i fiable, sense sorpreses ni milacres, amb els mínims necessaris. El cas és que no té opcions d’autotext com el Libre Office (ni macros), aixina que al final, quan tinc un moment de connexió a la xarxa, em torne a instaŀlar este processador de texts, que és igual d’agradable i un poc més còmode d’utilitzar en el Lubuntu del miniordinador Eee PC d’Asus. A més de trenta graus i va tirant milles, que diuen.

Escrivint això del «primer confinament», l’oració encara em deixa una sensació de noveŀla ciència-ficció, a pesar que hem entrat en una realitat inversemblant amb carasseta permanent quan ixes de casa. Sort que encara podem fer esport sense haver-mos-la de posar. Fa unes setmanes era un descans eixir del súper, però ara ni això. Excepte que sí que ho és pujar al cotxe (amb aire condicionat, ai), i això segur que està augmentant el costum d’agarrar el cotxe inclús per a anar a pixar —tal com dia ma mare d’un cosí meu.

Esta primera pandèmia del segle, més que ensenyar-mos alguna cosa, com seria convenient, està rosegant-mos els costums i els hàbits. Espere que no passe de colp, perquè és possible que les tornes no porten cosa bona. Estem encara enmig del terratrèmol i ja n’hi ha qui està desesperat per continuar la depredació irresponsable —que si turisme en avió, que si producció de vehicles amb hidrocarburs, que si escampar pots de llanda per la gespa, que si carassetes flotant a vora platja...—, aixina que res no augura que hajam arribat a un pacte de reconstrucció i repensament d’una futura realitat que no vaja camí d’una obra de Le Guin, Ballard o Bradbury.

Tanque el miniordinador abans que es fonga a causa de la temperatura corporal i mental de la solana que encara fa i de les coses que veig i lligc.

diumenge, 23 d’agost del 2020

Cita dominical / 614: Juli Peretó i Manuel Porcar

Mirant l'atzar humà.

Fins i tot en poblacions ceŀlulars genèticament homogènies, el comportament estocàstic dels individus genera soroll.
Juli Peretó i Manuel Porcar, «Es pot estandarditzar la vida?», Mètode, 105, 2020.

dissabte, 22 d’agost del 2020

La foto del sàbat / 4


A voltes trobem a faltar un paisatge, a voltes mos inquieta una perspectiva.

divendres, 21 d’agost del 2020

Biofília casolana

M'arriba en l'Homo Technologicus del Corriere della Sera un article d'Elena Papa («Le case ispirate alla natura con la biofilia riducono lo stress») que intenta explicar i promoure la biofília en el sector de la construcció. L'article acaba:

La pandemia ci ha insegnato quanto è importante sentirci protetti all'interno dei nostri ambienti e avere degli spazi esterni, che siano balconi o piccoli giardini. Per questo il settore residenziale si sta spingendo sempre più verso una progettazione basata sulla biofilia.

Diria que és una conclusió realment optimista pensar ara mateix no tan sols que hem aprés res de la pandèmia, sinó que en el sector de l'arquitectura i la construcció anem a vore una millora de les condicions d'habitabilitat i en l'aprofitament dels materials i els recursos naturals de manera sostenible i saludable. Cert és que la pandèmia hauria de tindre eixa conseqüència, però encara no he vist cap senyal d'això enlloc. Al contrari, els efectes econòmics negatius de les mesures que s'han pres contra la pandèmia estan servint per a promoure el costum habitual del «campe qui puga». A més d'haver promogut el transport individual en els cotxes, l'ús de guants de plàstic d'un sol ús, ja anem trobant mascaretes en qualsevol lloc, des de la platja fins a la muntanya.

La bossa de residus plàstics i metàl·lics que arreplegue i que aboque en el contenidor groc quan acabe de córrer, seria també una mostra improvisada de biofília. Però no puc anar a córrer cada dia i es nota. Pel que arreplegue, no em sembla que la biofília haja agarrat encara molta espenta.

dijous, 20 d’agost del 2020

Un punxonet molt particular

Això de parlar en valencià en la ciutat de València en totes les activitats quotidianes és ben simple i senzill. La nostra discriminació és quasi una sensació personal, un clima. És la derivada pràctica del fet que l'oficialitat de la llengua es va concretar l'any 1983 en una despenalització i un «ja t'apanyaràs» sense més concreció deontològica de respecte i ús mínim redundant —excepte en algunes publicacions oficials— ni cap mesura de desballestament de la imposició totalitària del castellà.

Amb alguna excepció, hi ha una pressió etèria i constant que convida al desistiment, a la renúncia de l'ús del valencià en les activitats quotidianes, un corrent d'aire que proposa el castellà (o l'anglés) com a alternatives naturals. Últimament hem topat amb alguns cambrers de bars i restaurants que mos «expliquen» amablement que són de fora —el de hui inclús dia que era estranger—, que parlen en castellà, però que podem continuar parlant en valencià. Ho diuen quan ja fa prou que estem comentant l'elecció dels plats i ja hem notat que mos entenen, però que no saben parlar en valencià. De colp pareix que se'l encenga una llumeneta per a recordar-mos o avisar-mos que mos estan consentint alguna cosa.

Si la cosa va repetint-se, algun dia haurem de dur algun guió o algunes frases preparades per a demanar pietat, una possible redempció o per a excusar-mos amablement per no ser castellanoparlants. De moment assentim, diem que molt bé i avant, com si haguérem sentit ploure.

És possible que ho estiga jo percebent malament i encara siga més simple: qui sap si no haurem arribat al punt que s'excusen perquè encara no dominen prou eixa llengua oficial i general, qui sap si aixina estan volent mostrar respecte i interés per la cultura peculiar i consuetudinària d'una part rellevant dels conciutadans del país on viuen i treballen... Diria que això és un bot conceptual que no té fonament. Per això, quan m'arriba el moment, em veig despenalitzat, sí, però notant un punxonet molt particular.

dimecres, 19 d’agost del 2020

El transport de l'empastre

Això dels ports i del transport és un misteri embolicat en un negoci i empastrat d'una contaminació que paguem entre tots. Em porten un paquetet des de vora Marsella fins a València, i em cobren 14 euros per Fedex. Des del polígon de Massanassa, les botigues de bricolatge cobren més de 30 euros si ho encomanes a la botiga; si ho encomanes per Internet, 5 euros. L'eviament de Marsella ve d'un dia per a l'altre quasi; el d'Alfafar, encomanat a la botiga, no saben quan vindrà i no serà abans de cinc dies.

Si ho enviaren amb mitjans de transport que no cremaren hidrocarburs, que tardaren un poc més (en bici des de Massanassa, mitja horeta) i que contaminaren el mínim possible, estaria disposat a acceptar que els preus foren més elevats a canvi del benefici global. Per contra, la lògica del capitalisme depredador és perversa: si paguem poc, contaminem molt; si paguem molt, contaminem molt i algú guanya més a costa de perjudicar la salut i el benestar de tots. L'eixida està és sabuda i clara, però sembla que preferim el cataclisme. I les rentades verdes mos ho posen encara més negre (Cristina Rojo: «El lavado verde de imagen: historia del ‘greenwashing’», Eldiario.es, 18.08.2020).

dimarts, 18 d’agost del 2020

Entre l'«abraçà» i l'ofec

Tal com reivindicava un company de la llista TFV, jo també sóc de «besà» i «abraçà», de tota la vida. De totes formes, pel que sembla, les tendències de la llengua tenen més a vore amb l'ús real i quantificable que amb el nostre desig o el nostre record. Ja ho vaig notar amb els Teletubbies de tv3, fa anys, quan vaig aprendre a dir «¡una abraçada!». Actualment, això del «bes» m'ho escriuen familiars i amics sense més problema. Alguna volta he recordat també que, quan véiem tv3 als anys noranta del segle xx al poble, els xiquets feien «esmaixades» jugant a bàsquet.

Pensant-ho ara, els meus familiars es deuen estranyar quan els escric «besà» i «abraçà» (tanta escola que tinc...). Dit això, no és que jo propose canviar la forma bàsica, sinó que m'agrada mostrar que les formes expressives es poden escriure aixina (no només en els llibrets de falles), ja que l'ortografia oferix eixe recurs. Una mostra d'una llengua usual que hauria de tindre moltes registres.

Seguint la idea que comenten alguns companys de llista sobre la força de l'ús majoritari, trobe que, per exemple, acabarem diguent «plenar», cosa que recorde que ja era comuna quan jo era menut. I la ironia d'eixe cas és que podem observar que ajuda a la creació d'eixe verb la forma «emplenar» del llenguatge formulari que es sol escriure i que fa pensar que «omplir» no dona la talla.

Alerta, que també acabarem diguent «lis», tindrem interdental (una falca radiofònica de la Generalitat diu «θóna» i no «sona» o «zona»; en TV3 inclús la tercera lletra de l'abecedaria és la «θe») i els xiquets no sabran que són les «genives». ¿Per què? Perquè és el que fan la pressió del castellà i el desús del valencià corrent i general: em sembla que encara esperem les peŀlícules doblades al valencià en cartellera, continuem sense diaris —sort dels digitals—, els mitjans són majoritàriament en castellà, l'administració pública valenciana no s'ha de tota de codi deontològic contra la discriminació lingüística i, per tant, continua la inèrcia de sempre cap al desús del valencià. Estem entre l'abraçà i l'ofec.

dilluns, 17 d’agost del 2020

Conceptes inconcebibles

El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (dopv) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) continua disponible en línia. Ja vaig comentar fa un any que eixe diccionari no tenia massa sentit mentres l'avl no publicara el diccionari general (que va traure més tard). L'ordre dels factors és rellevant en estes faenes: convé saber de què parlem abans de saber com escriure-ho. És l'ordre d'ús normal d'això que se'n diu llengües vives. (Recorde que un company collistaire va comentar els motius polítics que, segons ell, justificaven l'aparició del diccionari en aquell moment, l'any 2006. La discussió no s'acabaria mai a gust de tots.)

El cas és que el dopv continua en línia, que no coincidix amb el Diccionari normatiu valencià (dnv) de l'acadèmia i que no indica eixes discordances ni explica quin valor pot tindre ara mateix una obra que no ha segut posada al dia (manté els accents diacrítics anteriors al 2018) i que s'ha vist superada pel dnv.

El cas és que este estiu, en la llista de Taula de Filologia Valenciana i en la premsa («Paraules que demanen ser normatives», Leo Giménez, 10.08.2020), m'entere que en el dopv apareix «sanga». Eixa paraula no apareix en el dnv. Com que no l'he sentida mai, no sé què vol dir i, per tant, mal està que la puga utilitzar. O podria ser que per a mi tinguera un sentit diferent del que té per a Leo. El dopv no ho aclarix. Supose que eixa «sanga» serà la que apareix en el dcvb. Este diccionari diu que té les variants «sanca, sàncora, xanca». ¡Ep!, «xanca» sí que apareix en el dnv (consulta: 17.08.2020), però no té la definició de la «sanga» del dcvb.

Per tant, seria bo no donar per fet que una paraula que apareix en el dopv vol dir el que imaginem que vol dir. Manejar un diccionari que conté definicions requerix un mínim de pràctica. En el cas del dopv, que no conté definicions, la cosa es mou ja pel cantó de la intuïció, la fe i la devoció. Este diccionari pot tindre la utilitat d'ensenyar-mos a escriure i pronunciar paraules que no sabrem segur quin significat tenen per als autors de l'obra. No sé si mos avança gens això dels conceptes inconcebibles. Encara que, com diuen, sabó i fil negre, tot és per a la roba, llavar la roba no és cosir-la. Seria bo posar al dia el diccionari (és a dir, cosir-lo) o deixar-lo com a curiositat històrica per a estudi dels filòlegs i sociolingüistes (que li peguen les rentades que necessite, fins que en traguen l'aigua clara).

diumenge, 16 d’agost del 2020

Cita dominical / 613: Josep Banyuls

Mirant els depredadors contumaços.

Les diferents organitzacions empresarials fins ara no han fet sinó marcar línies roges: més ajudes econòmiques, no reforma laboral, no reforma fiscal, més turisme de masses, més construcció. De canvis substancials, ni parlar-ne.
Josep Banyuls, «Testosterona», Saó, 460, juliol del 2020.

dissabte, 15 d’agost del 2020

La foto del sàbat / 3

Un fragment de la frescor que tornarà algun dia, amb pètal i formiga casual que fuig.

divendres, 14 d’agost del 2020

Ho sabien

En l'àmbit polític i judicial, veig que el Tribunal Suprem espanyol ha hagut d'anul·lar una condemna de l'Audiència Nacional que no va respectar els drets humans durant el juí, segons va dictar el Tribunal Europeu de Drets Humans (és el cas Bateragune, que va condemnar Arnaldo Otegi i altres persones). Vaja, en la democràcia plena esta —que diuen alguns polítics que tenim en Espanya— hi ha tribunals que no se n'estan d'atemptar contra els drets humans. Al cap dels anys, després de fer patir les persones condemnades, els jutges infractors no patiran cap sanció ni desprestigi per la seua mala pràctica i amb els diners de tots l'estat haurà d'indemnitzar d'alguna manera les víctimes.

Hi ha expressions o paraules que s'utilitzen per a fer que el receptor interprete el missatge d'acord amb les seues preferències, que entenga que hi ha alguna cosa que li s'escapa i, habitualment, que accepte que no pot rebatre l'argument. És un procediment típic de la prepotència i l'autoritarisme, com ara quan et diuen que «en castellano, que estamos en España», que no és cap argument però és incontestable, sòlid i prou hostil com per a girar cua. La jutgessa de l'Audiència Nacional que va dir: «Ja sabia que no em contestaria aquesta pregunta», no devia esperar que algú en Europa sí que sabera què volia dir, en el fons, la jutgessa.

dijous, 13 d’agost del 2020

La variant compostable de la llengua

Una veïna que tinc parla un valencià general que pareix de tota la vida. Els seus pares, que són de Granada i de Terol, han vixcut quasi tota la vida ací però no n'amollen una en valencià —no els deu haver fet falta—. Com que ella va rodar un poc per les comarques (la Ribera i els voltants) quan era més jove, té un parlar que no diries que en sa casa parla en castellà amb la família. A més, és mestra de primària i és possible que faça classes en valencià, perquè les poques voltes que he visitat sa casa, he vist que té el dcvb en l'estanteria del menjador i em sembla que ha tingut interés per totes eixes coses.

Tota esta introducció és per a emmarcar que ella —tal com he comentat alguna volta que els arriba a passar a alguns tècnics lingüístics— també deu haver interioritzat, en cursets rutinaris i amb manualets mal redactats i pitjor explicats, que faena no és tan bo com feina. Segurament deu haver assimilat tots eixos prejuís relatius a la versió valenciana de la normativa i de les variants de qualsevol registre més o menys general, perquè pareix que, per a algunes persones, el valencià corrent, general i pla és només la versió poc acurada o, pensant en l'ecologia lingüística, com si fora la variant compostable de la llengua.

dimecres, 12 d’agost del 2020

Si no estàs, això que t'estalvies

Hi ha dos pàgines sanceres sobre el teletreball en el diari El País de diumenge passat («El teletrabajo no era esto» d'Ana Alfageme). Molta extensió, i encara que la cosa no concreta massa res, constaten experiències i el possible auge d'eixa modalitat laboral. L’esperança és que podria traslladar-se eixa tendència a l'administració pública, com ara a les Corts Valencianes.

A causa de la calor de l'estiu, de la caiguda de les fulles de la tardor o de la floració primaveral, apareixeran milers d'entrebancs i retards que continuaran allargant esta agonia de teletreball desregulat i assilvestrat que estem suant més que exercint. (El canvi climàtic durà hiverns més càlids, i mentres ho comentem, no regulem, ¿oi?) Al pas que anem, serà una casualitat o una sort si la gestió d’esta modalitat de treball es concreta abans de deu anys. La primera pandèmia del segle xxi mos va arribar al mes de març. D'ací a poc les tempestes tancaran l'estiu fent-mos anar per torns amb mascareta al despatx com si haguérem de fer ofrenes periòdiques a l'altar del presencialisme.

Vaig corregint i traduint a distància i amb els ventiladors al màxim. Constate que en lloc de modernitzar l'administració de les Corts aplicant procediments i actuacions propis d'una democràcia àgil i avançada, encara hui, al cap dels anys que fa que vam aprendre a viure en la xarxa, en lloc de posar un hiperenllaç en un document en pdf, la institució continua citant literalment entre cometes i en cursiva al llarg de fulls i fulls amb molta satisfacció per la quantitat i més indiferència per la qualitat.

Si s'implantara el teletreball, la distància no seria l'oblit, però sí que aportaria un poc d'alleujament i de temps per a respirar. Amb la presencialitat, la reacció funcionarial en l'oficina sempre patix de falta d'aire i de meditació prèvia. A més, en el cas del funcionariat, eixa expressió que cita l'article d'Ana Alfageme, «si no estàs, no et veuen», és més una maganxa comuna del treball presencial i de la gestió rutinària actuals que un impediment per al teletreball. Al cap i a la fi, tal com indiquen les experiències, mentres teletreballes, si no estàs, això que t'estalvies.

dimarts, 11 d’agost del 2020

Vocabularis tocats d’ofici i d’història

Possiblement l’activitat més agraïda i entretinguda que fem els tècnics lingüístics —supose que llevat dels que tenen vocació docent— deu ser l’estudi de la història de les paraules, de la forma com varien, contraposen i complementen els seus usos i valors conceptuals, de les vicissituds dels vocabularis especialitzats que les societats creen i molt sovint obliden.

En eixe sentit, fa uns dies em va semblar que un article d’Álex Grijelmo («Sin esquileo no habrá mingaña», El País, 03.07.2020) li podia interessar a Eugeni Reig, ja que l’article participava d’un dels interessos d’Eugeni, el vocabulari que ell denomina «en perill d’extinció». L’article parlava del vocabulari castellà dels esquiladors d’ovelles: el que es perd quan es perd l’ofici en l’Espanya castellana i el que aporten en castellà els uruguaians que venen a suplir eixa falta de personal.

Els oficis es perden i eixa aportació al vocabulari de la llengua també; amb sort, perviu en els diccionaris i els estudis especialitzats, com ara els que fa la tasca titànica d’Eugeni, sempre immers en les peculiaritats dels vocabularis tocats d’ofici i d’història. Per això la resposta d’Eugeni va ser l’esperada: «Sí que m'interessa, ja ho crec. M'interessa molt.» ¡M’ho imaginava! El mateix Álex Grijelmo rebla i amplia la qüestió en un altre article («Países frugales, países carnívoros», El País, 26.07.2020) que acaba aixina:
Una mateixa realitat es transmet de manera diferent en funció dels vocables que l’anomenen. Podem censurar el qui és perseverant per la seua «obstinació» o lloar-lo per la seua «tenacitat». Només el punt de vista distingix entre l'oportú i l'oportunista, entre l'afalac i l'adulació, entre la dolçor i l'embafament, entre el generós i el malgastador.
I qüestió de punt de vista seria també triar entre «els quatre frugals» i l’anvers negatiu: «els quatre agarrats».
Entre eixos punts de vista mos movem també els qui perseverem per les nostres idees sobre la llengua i els país, també prou tocats, en un altre sentit.

dilluns, 10 d’agost del 2020

Deontologia i autocontrol

Acabe la meua epidèmia particular d’apunts sobre les brases sociolingüístiques d’aquelles batelletes dels anys huitanta que ja hauríem d’haver apagat abans que mos enceguen o que mos ofeguen. Un últim cas recent, en què vaig rebre la resposta d’un funcionari, que volia ser una raó o una excusa, però que als meus ulls es convertia en una mostra més de les mancances formatives del reciclatge dels funcionaris —i del bosc que no mos deixa vore els arbres.

Una oficina de les Corts va enviar un butlletí ben maquetat i decorat només en castellà. Vaig haver d'insistir i al segon missatge meu em van respondre ben amablement: «Ja està en procés de traducció al valencià. Per la data era interessant fer l'enviament ja. Disculpeu les molèsties.» Com sabem massa bé, eixe «ja» immediat és la perversió que excusa la faena per acabar o mal concebuda. La versió en «les altres llengües espanyoles» pot esperar fins que algú la reclame o fins que es gele l'infern —com diuen en les peŀlícules.

No acaba ahí la cosa, perquè qui no en veu una, és possible que no n’haja vist alguna altra: el document necessitava un bon repàs si és que pretenia complir les recomanacions sobre llenguatge no sexista. I per a resoldre la cosa, enllace amb l’article d’Iván Romero «El machismo sigue teniendo hueco en la publicidad» (El País, 02.08.2020), que conté una recomanació ben rellevant en sintonia amb la meua neura pels protocols d’actuació:
El asesor jurícido de la Federación de Empresas de Publicidad, José de Comiges, destaca el papel de los código deontológicos o los mecanismos de autocontrol. Unas normas que, según el abogado, «están ayudando a la industria a adaptarse a la sensibilidad de la sociedad de una manera eficaz». En todo caso, la realidad pone de manifiesto que aún se está lejos de poder bajar la guardia.
I tant, diríem. A més del codi deontològic tan necessari, això de l’autocontrol també seria una pauta educativa i de comportament que no pareix que el capitalisme depredador en què vivim immersos convide a practicar.

diumenge, 9 d’agost del 2020

Cita domincal / 612: Roger Ferran

 Mirant la mercantilització ideològica.

Tota reivindicació social és susceptible d’esdevenir un reclam de les grans empreses.
Roger Ferran, «El cas del professor fidel a la Generalitat», Núvol, 05.08.2020.

dissabte, 8 d’agost del 2020

La foto del sàbat / 2

Un moment d'ambient de bosc nocturn i boirós al mig de la ciutat.

divendres, 7 d’agost del 2020

L'exigència diària


La desproporció que hi ha entre les declaracions ideològiques o afirmacions de principis i la posada en pràctica d'eixes idees o programes polítics introduïxen un grau important de desconcert en la ciutadania.

Per exemple, per un costat hi ha uns criteris de la Generalitat valenciana que arrosseguen els peus a l'hora d'acostar-se al valencià general i que continuen enganxats a la pràctica restrictiva i d'emergència de la normativa usual dels anys huitanta i noranta. Per contra, i al mateix temps, la mateixa Generalitat valenciana compra o contracta productes audiovisuals que incomplixen uns mínims de qualitat i adequació lingüístics, com ara falques de promoció en la ràdio en què els locutors incomplixen les característiques ortològiques més bàsiques (interdentals, obertura vocàlica, entonació...).

L'exigència diària
Soc funcionari des de fa molts anys i continue intentant que l'administració pública millore i treballe en benefici de tots. Per això, com a part d'eixe esforç burocràtic positiu, em toca anar repetint una cançoneta: «Em sembla que vos hau descuidat d'enviar la versió en valencià.» M'adrece tant a les Corts com a la Generalitat, a algun ajuntament o al Síndic de Greuges. Mal em sap, però la resposta quasi sempre m'ha deixat clar que «les altres llengües espanyoles» són un zero a l'esquerra, precisament per això, perquè són les «altres», les que sobren. L'alteritat encara té mala premsa.

Casos indicatius
Ara en l'àmbit sindical (soc de l'STAS, cosa que tampoc té més importància). Després d'assenyarlar-los la incoherència entre els seus posicionaments i la seua pràctica, Comissions Obreres va començar a enviar-me els seus missatges també en valencià. Ara han tornat a enviar-los només en castellà. Els ho tornaré a reclamar. (UGT i CGT els envien en castellà i, per complir l'expedient, afigen la versió en valencià «saltada». Digne d'estudi.)

Això de «tots a una veu», una vegada més, no és cap recepta positiva. Molt millor Moltes veus (Mugroman).

dijous, 6 d’agost del 2020

Les discriminacions ambientals

Dinem en un restaurant del centre de València amb propietaris que són de Còrdova i Conca, ell, i de Benimodo, ella. Mos atén el cordovés, que entén el valencià, tot i que s'entrebanca amb la «rajà», que no acaba de saber a quin plat de la carta pot correspondre. Mos diu que rosega el valencià i l'entén perquè la dona —la de Benimodo— li renega en valencià. La carta està en castellà i anglés. Hi ha qui es pensa que avançarem gens amb una possible pau entre els qui escriuen «preferixc» i els qui escriuen «preferisc» (o «preferixo», o «prefereixo»...). Però això són els espantalls normatius que no mos deixen vore el bosc del desús i la discriminació lingüístics.

Actuacions normalitzades no discriminatòries
En les Corts, presidides per Morera i Català, i en la Generalitat, presidida per Puig i Ferrer, encara no s'ha establit cap procediment o protocol d'actuació estàndard que siga fruit d'una gestió lingüística sistemàtica i rigorosa que faça entendre que el valencià és tan oficial com el castellà i que l'activitat lingüística de l'administració ha de tindre previst sempre l'ús de les llengües oficials en totes les seues actuacions.

Acabe de corregir i traduir un document institucional que es va fer públic només en castellà. Impulsat pel meu interés personal, vaig reclamar la versió en valencià. L'han passat a traduir. El document tampoc respecta els criteris de llenguatge no sexista. Les discriminacions ambientals són com l'aigua de l'aixeta: darrere hi ha les canonades, les depuradores, els controls de qualitat i un munt d'història d'enginy i manteniment per a fer la vida més agradable.

dimecres, 5 d’agost del 2020

A espai amb les libacions

La sensació d'impossibilitat o l'excusa de la impotència davant dels problemes que realment hauríem de resoldre mos servixen per a idear periòdicament que només depén de mosatros i que, per tant, tenim a mà el gran problema: la nostra «riquesa» de variants dialectals. Ho pose entre cometes, perquè en moments d'eufòria políticament correcta és una riquesa, encara que tot seguit hi ha qui cau en la depressió de vore-ho tot com un caos babèlic.

Doncs, ni una cosa, ni l'altra. Sempre serà el que n'hi ha. I serà un problema mentres no resolgam la discriminació lingüística institucionalitzada en què vivim els qui pretenem viure «normalment» en valencià: justícia, cinema, teatre, diaris, revistes, cartes de restaurants, rètols de trànsit... Quant als de trànsit, qualsevol dia tindré un accident esperant vore si apareix la versió en valencià de l'avís, perquè no saps mai si apareixerà o no. No hi ha cap conflicte entre els registres i els estils preferits de cada u, hi ha el debat comú que es dona en totes les societats humanes. Que després pose «coneiximent en la beguda», «coneixement en la bevenda» o «a espai amb les libacions», la veritat, no és per a acalorar-se més del compte.

L'estil serà un debat etern
Al cap i a la fi, l'exemple de la situació en Catalunya és indicatiu: es barallen igual entre els qui escriuen això o allò, però amb més mitjans i un ús general més consolidat que ací.

M'agradaria que arribara el dia que puguérem dir que tenim un debat beŀligerant i conflictiu entre els qui escrivim aixina o aixana. Pel que veig cada dia, l'únic conflicte real és sobre l'ús o el desús del valencià, independentment de la varietat o l'estil utilitzat.

dimarts, 4 d’agost del 2020

La burrada més gran

Per «desemboirar-me» de les esmenes i les proposicions no de llei, m'he llegit l'article «La constant cosmològica» d'Emili Elizalde (Divulcat, 30.07.2020), fent un petit esforç d'expansió mental, ja que estic prou peix en física i matemàtiques. Continue igual de peix, però he comprovat que l'autor no tan sols ha fet un article, sinó que ha sabut «condensar» —contra l'univers en expansió que es proposa a l'article— una noveŀla a punt de rebentar dins dels nostres caps: científics bojos, escrits trobats, manuscrits oblidats, recerca sortosa, frases críptiques, debats d'enginy, tossuderia genial... Una dada final: «L’energia total de l’univers és zero amb un marge d’error del 0,5 %».

Si pensem d'on prové el percentage, eixe mig punt és brutal, una burrada, més gran encara que la frase d'Einstein anys després d'introduir la constant cosmològica, λ: «La burrada més gran de la meua vida» («Die grösste Eselei meines Lebens»). Espere que la meua expansió mental no siga compensada per cap espaitemps que em reduïxca les possibilitats neuronals. Ja posats, el plaer de la lectura em du a conformar-me amb un 0,5 % de marge d'encert.

dilluns, 3 d’agost del 2020

Roda el món i la trompa del xic

¿Com era allò? Roda el món i torna al Born... Els valencians li tornem la trompa al xic.

Paus estèrils
Tinc quimera que si les persones que mos interessem per l'ús del valencià mos posem altra volta a intentar no sé quina «pau» amb mosatros mateixos, haurem comés l'error de tornar a transmetre la idea que el valencià és una font de conflictes interminable i que convé continuar sense fer res en valencià per a estalviar-se clavar la mà en el rusc. Per cert, els exabruptes i penjaments no són la part més productiva de la reflexió pacífica. Són només una part de les opcions i els registres més recurrents i, al final, suats.


L'ús és la millor recepta
En realitat, el conflicte real és el desús. Amb un ús real «normal» i generalitzat del valencià fa temps que tindríem propostes alternatives i canviants sobre estils en els mitjans i en les editorials, i s'hauria reduït el grau de prejuí (i el de simbolització compensatòria) respecte a la pròpia varietat de la llengua. Fem bollir l'olla de la llengua amb bona cosa de discrepàncies raonades.

A voltes pareix que desitgem trobar la pau dels cementeris. Que cadascú trie epitafi.

diumenge, 2 d’agost del 2020

Cita dominical / 611: Pablo Shyfter

 Mirant els estàndards impossibles.

No es pot tenir un sistema d'estàndards universal, fiable i de fàcil adopció sense allò que el fa possible.
Pablo Shyfter, «Estandardització i ordenació social», Mètode, 105, 2020.

dissabte, 1 d’agost del 2020

La foto del sàbat / 1

Fa tanta calor que em ve al cap instaurar el sàbat, aixina faria un cap de setmana més llarg, combinant els dos descansos alternatius del «senyor» aquell. El dia de la foto sabàtica, per tant, per a aprofitar tots eixos terabytes d'imàtgens digitals que no troben qui els mire.
Pose la ràdio un moment i estan parlant d'un documental que destapa la producció i el comerç il·legal d'armes d'algunes indústries del País Basc. La foto adquirix un rigor irònic en algun gest retratat.