Revolta musical

Hui m'han espentat de nit a un poc de revolta permanent, un poc nostàlgica i alegre alhora, al palau de congressos de València, per Ca Revolta amb Al Tall, Joan Amèric, Carles Dénia i Maria del Mar Bonet. Al final hem demanat que vinguera la llum.

El talp de la traducció

El debat que es produí en Núvol encara continua, i van apareixent les reflexions més fonamentades. Jo només podria haver dit que la traducció que estic llegint d'El talp de John le Carré feta per Jordi Arbonès no em sembla literàriament res de l'altre món, no hi aprecie un ritme lingüístic massa aconseguit, però com que la noveŀla em resulta interessant, doncs, avant. A una companya de faena no li va agradar perquè dia que li costava de seguir la sintaxi. Ningú no ha comentat les notes de Víctor Ripoll (el talp de la lletra Lluís Bonada), que s'ha passat 'un any o dos retraguent errades en la traducció al català d'El cementiri de Praga d'Umberto Eco que féu M. Carme Arenas. A pesar d'això no sembla que els editors hagen fet esmenar la traducció. Eixa, la dels editors, és la faena essencial.

La desaparició de la societat

Estem finalment immersos en la transcripció de la comissió sobre el saqueig de la cam, tot i que als diputats del pp els va semblar millor dir-ne, no és broma (veg. el web de les Corts):

Comissió no permanent especial d'investigació sobre el procés que ha dut a la intervenció per part del Banc d'Espanya, el passat 21 de juliol, de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (cam), amb la destitució de tots els gestors, en un procés de reestructuració adreçat a un nou intent de privatització que fins i tot podria desembocar en la desaparició de la societat

Les transcripcions d'eixa comissió no són tan sols la transcripció d'unes intervencions parlamentàries, jo diria que són una porga que mos se subministra als transcriptors correctors. Estic segur que mos neteja per dins, perquè el que arriben a dir els compareixents és una substància àcida que desembossa les orelles fins a la consciència.

Jo faria extensiva la recepta d'escoltar les gravacions d'eixa comissió als ciutadans i ciutadanes que no volen saber com funciona el sistema democràtic que tenim, el sistema a mig fer en què la ciutadania no té accés als comptes públics, un sistema que premia la renúncia i imposa el desistiment a força d'entrebancs i silencis legals i polítics, una regulació social que incapacita les persones per a exigir responsabilitats i per a revocar decisions. Les gravacions són com un assaig de laboratori, però no són un assaig, sinó una aplicació en el món real i amb conseqüències desastroses, tal com diu el nom de la comissió, vorejant la «desaparició de la societat», però de la nostra societat democràtica a mans dels mafiosos (polítics i sicaris).

Lliure empresa traductora

L'existència de diversos estàndards en català provoca a alguns desinformats, o als que estan poc connectats amb la sociolingüística, el mateix desconcert que l'existència de diverses llengües (que no siguen les estatalitzades) pel seu veïnat polític. D'això anava també un poc el petit debat sobre la traducció al català que s'ha produït en la revista Núvol. Un missatge comentava cap al final del debat:

[...] ara que algú ha parlat de Thomas Bernhard, aprofito per preguntar als experts editors i traductors: quin sentit té traduir-ne les novel·les al català si el lector «català» entén i pot gaudir de les magnífiques traduccions del Sr. Sáenz? Ho hem de fer tot doble? Els editors han de fer país, també? I qui ho paga tot això?

La contundència i la simplicitat de la idea m'ha deixat astarnuït. Sort en tenim en este cas del capitalisme. Jo diria que, davant del monopoli lingüístic, l'únic sentit que té això de fer una nova traducció és el lliure mercat i l'èxit de l'empresa, èxit crític i econòmic. I és una sort, perquè els lectors catalanòfons supose que tampoc no han d'estar condemnats a la suposada «excel·lència» castellana, ¿no? Per tant, no és obligació, sinó llibertat d'elecció i d'empresa, tant dels que ho volen (vendre i llegir) en castellà com els que ho volen (vendre i llegir) en català.

Cita dominical / 221: Adolf Beltran

Pense en els valencians perquè n'hi han molts que tornen de l'altre costat de la fina línia roja expressant indignació impostada davant la pudor que desprén la porqueria que en altres temps van defendre com si fóra el Greal.

Adolf Beltran, «El espacio de la corrupción», El País, 25.01.2013.

Dies de vent

Ha bufat el vent esta nit passada i durant el matí, les dunes s'han desplaçat per les platges desertes i han recuperat una part de la seua sobirania sobre el territori. Han arrossegat brins i matolls, vegetació resistent i oportunista. L'orientació sud i el sol encara baix permeten calfar la casa sense calefacció. A Alejandro Klecker (El País, 20.01.2013), parlant del sistema de patents europeu, li sembla «un poc inaudit que que França haja aconseguit mantindre el seu idioma, ja que no té un patrimoni cultural com el d'Espanya en Amèrica Llatina»... Passejant per València pense que els policies empresonen el seu patrimoni abans que fuigga amb el vent.

El saqueig casual

Els partits polítics són entitats privades, però reben el 82 % dels seus diners de la subvenció pública. Dels diners coneguts i comptats. Per darrere hi ha els deutes que no paguen i, pitjor encara, els que sí que paguen, perquè no els paguen, sinó que els amortitzen sobre la societat. I, casualment, el tribunal de comptes tarda cinc anys en controlar els comptes dels partits polítics, i això deu ser casual, ¿no?, tan casual com que els delictes fiscals prescriuen als quatre anys. Perquè tot és casual i insondable quan es tracta de la regulació de les pràctiques de les oligarquies polítiques. A ma mare el ministeri espanyol de no sé què li anuncia una rebaixa de 83 euros de la seua pensió per haver superat fa dos anys els 6.900 euros anuals d'ingressos. Això també ho han regulat els partits polítics de les oligarquies, i casualment eixos diners són els mateixos que finances les seues «fundacions» per a la ideologia del saqueig.

Interfícies

Mire coses de l'electricitat que rebem a casa, on es mesclen —com en les llengües— tensions generades de maneres diverses, però totes acaben fent funcionar els aparells de la mateixa manera. En açò de l'electricitat, igual que en el cas de les llengües, el context legal i industrial de la producció condiciona el medi ambient, l'economia i la qualitat de vida de les persones. I no estire més la comparació perquè ja estaria fent una faula.

Mentres mirava eixes coses, he vist que el web Pinterest, que no té versió en català, distingix dos versions per al castellà i per al portugués: «Organiza y comparte todo lo que te gusta.» (espanyol d'Espanya) i «Organiza y comparte las cosas que adoras.» (espanyol d'Amèrica); «Organiza e partilha as coisas que adoras.» (portugués europeu) i «Organize e compartilhe aquilo que você adora.» (portugués del Brasil).

És evident que les llengües no manquen de recursos, que no degeneren ni es degraden ni són aberrants, que l'energia fluïx fins a la tensió comunicativa, a través d'uns mitjans o altres i amb interfícies diferents. Fugint de la concepció racista de les llengües, només podem dir que degeneren les normatives quan perden les seues bones qualitats, tal com s'esdevé amb l'electricitat insostenible i contaminant protegida i afavorida pels poders públics polítics normatius espanyols.

Assortiment

Acabe les transcripcions de hui arrossegant les orelles per damunt la taula. L'endemà d'un dia de festa. Per a rematar-ho he hagut d'endevinar quan li pega per acabar les frases o els sintagmes al diputat Pañella Alcácer, que és té una destral ben esmolada per al que seria la sintaxi parlamentària. «Trosseja i fes incisos» deu ser el seu lema. De passada, m'entere que als ports fan «assortiment» de gasoil, i que ho fan en els «sortidors» i no tan sols en els «assortidors» com pretenen els diccionaris. Segons el gdlc el sortidor és només d'aigua, però al port de Benicarló, segons Pañella Alcácer, també hi fan brollar el gasoil. El diccionari hauria de revisar el líquid que s'hi dóna.

Fesomia i estètica

Hui era festa a València de portes cap a dins. Però no ha fet massa bon dia, encara que de matí ha fet solet. Els obrers estan tombant unes naus darrere de la muralla àrab, però no crec que siga per a millorar la fesomia, autèntica o falsa, de l'entorn. A més, demà comencen les obres dels carrers del voltant. Vorem cap a on va la cosa.

D'altra banda, Eugeni Reig esbomba per les llistes el seu article «Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada» publicat en Núvol. Té una idea molt clara del que és la difusió de la seua faena. Per contra, segons jo ho veig, no acaba de progressar en la comprensió i l'explicació del que és el seu objecte d'interés habitual, així que li faig la meua rèplica —que també podríem considerar habitual—:

Jo també vaig aprendre a dir «bon dia» i «bona nit», però també les «deu i trenta-dos»; i quasi no m’arriba per a la «dinaeta» de safrà (que, és clar, tampoc no era safrà). En fi, qualsevol dia Eugeni Reig mos mostrarà la «fesomia autèntica» —que diu ell— d’eixa llengua de què parla i vorem si s’assembla a l’ecce homo o a un retrat de Marilyn en colorets de Warhol. Mentrestant, el problema real de l’ús lingüístic per als catalanoparlants del País Valencià és la discriminació lingüística i no si el llenguatge que usem s’assembla o no a les preferències estètiques d’Eugeni Reig. I és una llàstima, certament, que la cosa no siga només estètica.

Tinta

Encara em quedava un dia lliure i me l'he agarrat hui. M'ha servit per a comprovar que el coŀlege d'arquitectes de València no té el web en valencià, cosa que em sembla malament i que, tanta escola que tenen, no els costaria gens resoldre i sense gastar tinta. Això sí, si t'acostes a les oficines, t'atenen correctament i en valencià. No sé com acabarà la gestió, però en principi han semblat dialogants i raonables.

Per l'altra banda, doncs, res, hi ha tant per a tindre una úlcera d'indignació que no sabria ni per on començar ni com acabar-ho. I damunt he de sentir Cospedal este matí en la ser contant unes quantes fantasies sobre la seua actuació política. Si no li consta el saqueig al que s'han dedicat algunes persones de la seua organització política, no hauria de tornar a aparéixer fins que li constara que ja les ha condemnades, corregides i reparades. I ací estic, preguntant-me on puc tirar els cartutxs de tinta d'hp. Molt de web, molta botiga i molta tecnologia, però continuem contaminant de la manera més estúpida.

Cita dominical / 220: Luis M. Pérez Darías, Víctor O. Martín i Ramón Pérez González

«¿Caldrà tornar a estudiar el sòl, la propietat del sòl urbà i el nou caciquisme com a clau explicativa de la situació d'endarreriment i escassa productivitat i competitivitat de l'economia espanyola, de les altes taxes d'atur, de la desagrarització i desindustrialització i de la profunditat de l'actual crisi que patix i patirà Espanya, de la mateixa manera que vam haver d'estudiar l'agricultura, la propietat de la terra i el vell caciquisme del feble desenvolupament del capitalisme espanyol en la primera mitat del segle passat?», es pregunten els autors a manera de conclusió.

Luis M. Pérez Darías, Víctor O. Martín i Ramón Pérez González, segons Adolf Beltrán, «Los casos valencianos de corrupción urbanística doblan la media española», El País, 16.01.2013.

Peix fresc

Un missatge més d'un impresentable —la correspondència és més llarga del que jo haguera volgut— i no sóc capaç de llegir-lo, em vénen ois. El llig Takse. Sí, mentires, menyspreus i insults a la inteŀligència. M'he d'embarcar en un conflicte, i tot per coses de redacció de fet, de mala redacció intencionada i de corrupció professional. Després diuen que això de les lletres, això de saber escriure i llegir, no és tan important. ¿No és tan important com què? ¿Com ser honest? ¿Com tindre un mínim d'ètica? És cert.

Però la realitat es «corromp», com diu Víctor García de la Concha en el diari (El País, 05.12.2012), i això troba l'acadèmic que té relació amb la corrupció de les paraules. ¡Uf!, no sé en quin món viuen alguns, ple de paraules pudentes, cucades, putrefactes, paraules que no deuen haver segut creades pels éssers vius sinó pels zombis. Deu ser una corporificació d'alguna sèrie americana, una suposada ficció que ha fugit de les mans dels guionistes i s'ha fet real. Realitat corrupta. I pot estar referint-se a tantes coses... Ara, que les paraules hi tinguen res a vore és fer un volantí impossible. El llenguatge se l'emporta la memòria, no té ocasió de corrompre's. Sempre és peix fresc.

Comarques castellanoparlants

El diputat socialista Signes Núñez va amollar (05.12.2012) en les Corts:

Vaig a parlar per primera volta en estes Corts en castellà, perquè vaig a referir-me a dos comarques castellanoparlants del País Valencià.

Parlava dels Serrans i del Racó d'Ademús. Els territoris no parlen, per tant, no parlava amb les comarques, però ni tan sols amb els seus habitants, que podien haver vingut a l'hemicicle. Parlava dels habitants d'eixes comarques, de les seues infraestructures, de la seua falta de recursos econòmics i de transport. Però també parlava d'ell mateix, del que pensa que cal fer amb la llengua, amb les llengües. El temps passa per al valencià i qualsevol dia no aprofitarà ni per a parlar del Racó d'Ademús ni de l'Alguer ni d'Eivissa ni de València. Ni tan sols de la Ribera.

Versions interminables

Estic acabant de polir una versió del Tirant lo Blanch a partir dels texts del facsímil de París-València, de Hauf i de la Biblioteca Valenciana Digital. La idea és fer un pdf que es puga llegir bé en el Kindle. De passada, és clar, com que estic treballant amb l'Open Office, supose que esta volta podré completar una versió web —en vaig començar una fa anys, però no la vaig completar; a més, el servidor on la tenia ha tancat—. Sí, estava preparant un diccionari general català, i continue polint-lo cada dia —és un derivat de la faena de transcripció i correcció—, però el cas és que no m'he pogut tornar a posar amb les macros de Word per a completar i traure la primera versió. Aixina que m'entretinc amb el clàssic de Joanot Martorell, que em sembla que hauria de tindre més versions accessibles en el web, almenys una més, la que prepare.

L'oficialitat toponímica municipal

Hi ha una iniciativa d'un tal Gos Groc que pretén recopilar els noms oficials dels municipis valencians (amb els decrets que els fixen). M'escriu per a donar-me les adreces de la Viquipèdia on ho està fent (adaptats i decrets, per si em sembla interessant i vullc fer alguna contribució. Li responc que em sembla ben interessant i que avant amb la faena, tot i que una part ben grossa d'eixa faena ja apareix en el web Eines de Llengua de la CDLPV (secció de legislació lingüística), on estan recollits tots els decrets de canvi de nom (a més dels noms oficials). Espere que això li siga útil.

A mi m'ha servit per a recordar que he d'anar renovant els enllaços que portaven cap a la publicació oficial dels decrets. Des que la Generalitat valenciana els va tornar a canviar, no he acabat eixa faena. De passada, aprofitaré per a alçar-me els pdf de les disposicions, a vore si aixina m'evite el maldecap de dependre de les veŀleïtats tecnològiques de l'administració valenciana, que si a algú li passa pel cap fins i tot podrien eliminar l'accés públic al diari oficial.

Ser i no ser

De com afirmar una cosa i la contrària alhora, segons la diputada del pp Barrieras Mombrú (26.11.2012):

Jo l'única cosa que he dit que és el Consell, que per a això el..., vaig a dir-li-ho, que vosté ha dit, ¿eh?, que, el president, el decidix..., decidix qui és, el parlament... Primer, té que decidir-ho la societat valenciana, ¿eh?, després, el parlament decidix, dins del grup..., este parlament, dins del grup més votat, qui és el president, però, evidentment, primer es té que guanyar en les urnes, i eixa..., la societat valenciana és la que decidix qui és el president, no ho decidix simplement este parlament.

Amb eixes revoltes poc raonables pretén salvar Fabra Part per no haver estat votat (com a cap de llista electoral) pels ciutadans com a president de la Generalitat valenciana, cosa que no és cap inconvenient, si no és que als mateixos del pp els agrada tirar-ho en cara als rivals polítics quan es dóna el mateix cas.

Respecte banal

Senc un polític —posem que el diputat del pp Ibáñez Gadea— que en lloc de fer una rèplica amb arguments i dades comprovables, es dedica a manifestar en les Corts el seu respecte pels ciutadans, pels treballadors, pels professionals del que siga: això vol dir que la normativa que defén o que ha aprovat no els respectarà gens.

Cita dominical / 219: Anne Morelli

4. Emmascarar les finalitats reals de la guerra presentant-les com si foren causes nobles

Anne Morelli, a partir de la traducció castellana d'Eva Sastre de Principes élémentaires de propagande de guerre, pàg. 57.

El mal, com sempre, les conseqüències.

Sempre a deshora

Ma mare em demanava per què els polítics es feien «mangantes»... Però li ho vaig corregir un poc innocentment i contra totes les evidències diàries, perquè la pregunta és: ¿per què els «mangantes» —que diu ella— decidixen fer-se polítics? No cal fer com es dia abans allò de cherchez la femme, ara es tracta simplement de vore a qui beneficia l'activitat irregular i bastant incomprensible d'alguns polítics i de les lleis i normes que fan. Doncs, això. No és casual que el poder legislatiu estiga ple de persones incapaces de regular èticament ni la placa de l'horari d'un parc públic.

No hi ha mans

Tenia un esborrany fet per a hui, amb un exemple de retòrica faŀlaç parlamentària, però no hi ha res a fer, el mini d'Asus no es connecta amb el Samsung. Demà serà un altre dia, supose. Damunt, em carregue l'esborrany i demà hauré de pensar i tot.

L'estrat de les mentires

Els fonaments d'esta societat no sé massa bé on estan ja. Deuen ser unes ruïnes que qualsevol dia posarem en un museu, com les columnes que hi ha en la plaça de l'Almoina de València, antigues i precioses, duradores, eternes, però tombades i cobertes d'oblit fins no fa massa, i només rescatades per a una cultura de l'aparador, de la decoració. Sembla clar que un dels fonaments socials sempre és la mentira, la capacitat d'idear els relats fantasiosos sobre mosatros o sobre els altres amb què alimentem les nostres percepcions, la capacitat que tenim d'enganyar-mos mútuament. Tot això són uns mitjans gràcies als quals obtenim un benefici mitjà de convivència, d'equitat, de progrés comú, amb una inversió sostenible, compartida i compensada.

Però de tant en tant això es trenca per un excés o altre. Ara mateix, el suposat i predicat lliure mercat és un mercat captiu i monopolitzat des del clientelisme i els lligams d'interessos particulars en la gestió pública, la competència dels empresaris s'ha convertit en coŀlaboració mafiosa amb la prebenda i la subvenció, l'eficiència és la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues, es comercialitza la malaltia dels ciutadans, l'educació és gradua per a aconseguir súbdits en lloc de persones... Estem cobrint-ho tot amb una capa de mentires tan grossa que estem canviant d'estrat arquològics sense adonar-mos-en.

Enllaços cap a l'argot

M'embolique escrivint els enllaços del butlletí de novetats de les fitxes i no envie correctament els de les fitxes «acoso y derribo» i «encerrellada». Sort que uns quants receptors atents m'avisen i ho resolc en el bloc de les novetats.

Continuant amb les recerques, tope casualment, a través dels erudits de Langue Sauce Piquante amb un diccionari ben interessant d'argot francés, Bob. Allà trobe que també els francesos coneixen l'accepció sexual per al verb fouiller, cosa que havia previst, tot i que les dades no ho acabaven de confirmar. Hi té poc ús, però sí que hi ha una mica de documentació i des de fa uns quants anys.

Fot qui fot, encerrellada, follar..., ¿el to de l'època?

Llevant

Estem picant les intervencions parlamentàries del mes passat i anteriors, que encara en queda un cabasset en el rebost, un ple i comissions de tots els colors. Fins que tornen ses senyories, podrem anar traguent la faena, però cada temporada augmenta i no sembla que mos pugam posar a zero i llevar-mos-la de damunt com fa uns anys. I no és que els «nostres» polítics estiguen resolent res, sinó que estan omplint hores de paraules i paraules i, a voltes, alguna idea (a càrrec de l'oposició, sobretot). A voltes només. Afigc un llevar ('portar, transportar') ben antic que prové del sud del País Valencià i que el diputat Maluenda Verdú deixa anar de tant en tant durant les seues invectives prepotents contra qualsevol proposta que siga útil als interessos públics i que pretenga esmenar la gestió que fa el govern valencià de Fabra Part. Això sí que s'ho podria llevar...

Etimologies folles

A proposta d'Eugeni Reig, que vol una seguretat completa i absoluta sobre l'origen català o castellà de l'accepció sexual de follar, faig una petita cerca i envie el missatge següent a Migjorn:

Estem parlant d'història, no de matemàtiques o de física. Si no és possible tindre seguretats completes i absolutes en l'àmbit d'estes ciències, deu ser poc menys que impossible aconseguir-les en l'àmbit de la història de la llengua, i més difícil encara si mos movem en el camp del llenguatge connotat o argòtic.

La documentació disponible indica que la primera aparició de l'accepció de follar amb un sentit sexual és del 1905 en un diccionari d'argot castellà publicat en —detall que podria ser important— Barcelona i crec que per un català (Luis Besses; veg. follar). En eixe sentit «català», podria ser indicatiu que l'aparició de l'accepció en el diccionari castellà (1984) coincidixca amb la desaparició de l'accepció anterior que fea la remissió a hollar.

D'altra banda, el verb prové del llatí i també en francés ha generat un terme relacionat amb el sexe: fouille-au-pot 'que palpa les dones', però el verb no ha agafat en francés l'extensió que ha tingut en l'àmbit espanyol i català.

El cas és que, tal com diu Sico Fons, a la Vall això deu ser bastant modern, ja que a mi tampoc no em sona gens de quan era menut. Per a mi només existia «fer-ho». No tinc seguretats completes i absolutes sobre la qüestió, però la veritat és que el comentari de Virgili Doménech Prades tampoc va més enllà d'una «reivindicació» que no fonamenta en cap dada (a més, es guia per semblances formals que no sembla que haja comprovat que tinguen un suport etimològic suficient).

La tornada a la transcripció no ha tingut cap emoció hui, les cintes parlamentàries esperen rebre la pols digital de l'oblit.

Cita dominical / 218: Rafael Argullol

El llenguatge ho aclarix tot, i ho denuncia tot. ¿No seria un miracle tindre una «escola» exceŀlent tenint els governs i parlaments que tenim? És a dir: parlant com parlen. Qualsevol indici cultural està fèrriament exclòs del llenguatge dels nostres polítics, que amb acarnissament i entusiasme es dediquen a elogiar els propis i a vituperar els aliens amb metàfores toscament futbolístiques, o també amb girs verbals que denoten un viratge, però cap arrere, en el sentit de l'evolució humana. I no seria igualment taumatúrgic gaudir d'una «escola» amant de la raó i de l'argumentació quan, en l'escena del tercer poder, comprovem la retòrica literària dels nostres jutges, en general un galimaties d'una envergadura tal que sembla que Aristòtil i Descartes no hagen existit? Tota arbitrarietat és possible —encara que siga sense haver-la volgut— quan u no sap què diu, l'únic gran estil que circula per la nostra «vida pública» i que fa còmplices governants, legisladors i magistrats.

Rafael Argullol, «Sin crítica no hay libertad», El País, 23.12.2012.

Ostra esteŀlar

Li va agradar a ma mare l'exposició de Manolo Valdés en l'almudí. El catàleg de l'exposició, veges el trellat, no el venien allí, sinó en l'ajuntament. Tirem cap al centre, passem per Abacus, on compra el llibre dels moments esteŀlars de la ciència d'Asimov per a regalar-li'l a un xic de quinze anys. Eixim d'allí i provem a dinar en Vuelve Carolina després de consultar les possibilitats de la carta, on calia que hi haguera plats lleugerets i verdets. L'ensalada d'algues amb círvia marinada s'ajusta al paladar de ma mare, que ja pot gaudir de l'ostra Gillardeau i de l'arròs amb llamàntol. Llàstima que a Quique Dacosta no li haja pegat pel detallet amable de tindre la carta en valencià. En fi, mos acostem a Fnac, on ma mare busca Les metamorfosis d'Ovidi, perquè els llibres és millor no haver-los de tornar.

Nabello

Pegue una volta per l'almudí de València, per vore l'exposició d'obres de Manolo Valdés amb ma mare. Anant cap allí em recorda que quan tenia quinze anys, és a dir, cap als anys cinquanta, es va allotjar en l'Astoria i que va vore una exposició en el palau del marqués de Dosaigües. La tia Pepeta la va impactar en reconéixer en la decoració d'un plat la mà de Picasso.

Arribem a l'almudí i, casualitats de la vida, hi ha una tal «viuda nabello» en una de les pintades del segle xvii de l'interior de l'edifici entrant a mà dreta. No crec que el «Na» siga el tractament perquè no sembla que en posaren en eixos murals. Tampoc posaven els accents, és clar, i per tant continuem sense saber si el cognom era pla o agut. La mà de l'art no sempre s'ajusta a l'ortografia.

Per un accent

Em demana un lector per què no accentue «Navellós» el nom del carrer de València. No havia pensat que puguera dur accent, però hi ha qui l'accentua. En tot cas, mire què en diu Boix en 1863 i, efectivament, podria ser amb accent, però l'edició fascsímil de la guia té el mal costum de no accentuar les majúscules i l'entrada és «Navellos», sense accent. Boix diu que pot vindre de «Navelló» o de «Navelos» (sense accent), però no ho deixa clar. Hi ha un cognom italià Navello i no seria estrany que eixe cognom fóra l'origen del nom del carrer, però això és simplement una possibilitat que no puc confirmar de cap manera. Eixe cognom hauria de pertànyer a «Guglielmo de Bas» (veg. Guida sacra alla città di Napoli), frare de Montpeller (de Florència, segons altres fonts), company de Pere Armengol, però no trobe la relació entre eixe «Bas» i el «Na Bello», «Navello», etcètera. També podria tractar-se d'un altre Guglielmo...

No crec que haja ajudat massa el lector. De totes formes he trobat unes quantes curiositats, com ara que Llombart diu que Boix dóna la possibilitat «Na Belló ó Navellós», formes que jo no he vist en el llibre de Boix. Després veig que el llibre sobre els carrers de València de Gil Salinas i Palacios Albandea (2003) escriu «Na Bello», sense l'accent. I he aprés que Pere Armengol és, segons la Wikipedia, l'únic martir cristià que no va morar durant el martiri, i això sí que és cosa de mèrit. No trobe en la transcripció de Josep Lozano que Pere Joan Porcar n'haja dit res, tot i que no crec que s'haguera preocupat molt per l'accent.

«Benvinguts» murcià

Aprofitem els dies de lliure disposició que mos queden de l'any passat —que enguany ja no els tindrem— per a pegar una volta ràpida per Ikea. Carreguem quatre coses —me s'escapen els ciris d'estearina, que resulta que són més ecològics i econòmics que els de parafina— i, a més de la petita sonoritat sociolingüística valenciana i catalana que sentim per tot l'establiment, observem que a l'entrada de l'aparcament hi ha un «benvinguts» ben adient. Estos suecs de Múrcia fan coses interessants. Ja vorem com queda la cosa en Alfafar, si és que mai arriben a obrir-hi la botiga.

El segle que torna a començar

Comença el segle..., ei, l'any, només l'any, però sembla com si fóra un altre segle, com si haguérem de rellegir les postguerres, com si haguérem de revisar els films sobre el classisme britànic del segle xix, com si haguérem de tornar a escoltar allò de l'àvia sobre la gana i la guerra, com si haguérem de tornar a fer les fotos sobre les depressions americanes, com si haguérem de tornar a pujar a la Guzzi de l'avi mirant de mantindre l'equilibri amb espant, com si haguérem de recordar les fotos de quan els pares eren menuts, com si esta vegada feren fora de l'hospital ton pare groc amb barnús blau fosc perquè cal pagar la fórmula 1 o l'assessor de torn... Moriria, però no igual. I això només és començar.