Viro a folha

Pareix que el desenterrament del franquisme no té volta de fulla, però amb tots els ets i els uts, ja que pareix que hi ha qui està disposat a confirmar que això del «règim del 1978» encara era un eufemisme per a referir-se, emulant Bismarck, a la continuació del franquisme per altres mitjans.

Sobre això de la volta de fulla (o de full), que pareix que a algú l’esmussa, m'entretinc documentant-la, veig que no és massa antiga en castellà (cap a mitjan del xix), i que en català, on pareix que és un poc més moderna, té precedents d'ús ben iŀlustres (particularment, Albert Hauf té prou afició a utilitzar-la per escrit), a més de ser d'ús general i corrent. En fi, viro a folha. Pareix, pareix, pareix.

La recàrrega

Ahir vaig canviar la bateria de l'aixeta del bany. No recorde quants anys fa que la vam posar. Sort que la que tenia de recanvi indicava «best before 2025». Contra el que és habitual en esta casa, tenia encara marge de temps per davant. Ara cal que m'enrecorde d'encomanar-ne una altra cap al 2020, perquè això de les aixetes electròniques va molt bé, però segur que encara aniria millor si la bateria no s'acabara tant de colp i anara avisant. El dia que et quedes sense aigua en l'aixeta del vàter descobrixes com és d'útil eixa aixeta. Una cosa com quan tens un malet en el menovell, que pareix que no el gastes per a res, però resulta que tots els colps van a parar allí.

Ara vorem si en això de l'activitat sindical de les Corts s'esdevé una cosa semblant i tot el que semblava inútil i carregós mo se fa imprescindible en la nova etapa, en què actuarem a peu d'obra, fora de l'òrgan de representació. Com en el cas de l'aixeta, tenim uns quant anys per davant per a encomanar bateries. Si més no, per a recarregar-les.

Alleujament quadriennal

Em desprenc finalment hui d'una càrrega quadriennal: hui hem fet les eleccions sindicals en les Corts. Segur que n'arreplegue alguna altra, ara que estic deixant arrere el constipat de la setmana passada. Els membres que hem compost la secció de l'stas hem de tornar a traçar les línies de la nostra activitat reivindicativa i fins i tot de la nostra presència en la tasca reivindicativa laboral i professional de la institució. Això sí, ara intentarem fer-ho al marge de les pressions i vaivens orgànics que implicaven la participació en el Consell de Personal, un òrgan de participació concebut per mantindre'l en la dependència d'un consens estèril i per a que no puga anar més enllà d'una influència manipulable.

Cita dominical / 519: Tom Wolfe

La parla és fabricada per l'home. És un artefacte... i explica el poder de l'home sobre totes les altres criatures d'una manera que l'Evolució per ella mateixa no pot ni començar a explicar.

Tom Wolfe, El regne del llenguatge, segons la traducció d'Ernest Riera.

Familiaritat necrològica

Els cementeris, institucions que hauríem de mantindre com document de memòria estètica funerària i com a font de trames gòtiques o romàntiques —i només per a això—, fan que les passetjades adquirixquen un caràcter etnològic i lingüístic per acumulació: Nogueserola, Noverges, Estarlich, Esterlich, Pichastor, Queremon, Llinares, Badia, Casanova, Ibor, Esquefa, Alapiedra, Lapiedra, Egea, Margaix, Margais, Baldoví, Baldobí, Cucó, Company, Còrdova, Peris, Úbeda, Esquefa, Magraner, Llopis, Estarelles, Moleres... Amb eixa acumulació genètica segurament podreu endevinar de quin poble o contornada es tracta.

Quant a les làpides, una llàstima eixes modes de temporada que fan que siguen grises o negres... I interessant la moda que fa que les inscripcions siguen en valencià, com si fóra la cosa més normal del món..., per a la posteritat. M'agraden les de marbre blanc. N'hi ha una, Estarlich, dels anys cinquanta, si no ho recorde malament, que diria d'inspiració grega clàssica.

Amb tres clics

La tecnologia millora a grans passes i sense destorb, però no mos fa millors. Amb un poc de sort, mos fa més eficaços, però tant per a les virtuts com per als defectes. Si actuem de manera mesquina o estúpida, no ho resoldrem amb tres clics de saviesa.

Naps i bacores

Quan vaig sentir l'alcalde de València (m'esmussa més sentir que ho pronuncien amb e oberta; una cosa com si digueren *Dènia, *Novetlé, *l'Ènova...), Joan Ribó, parlant amb les falleres majors de les falles de la ciutat em va passar pel cap el masclisme intrínsec d'eixe acte de s'estava produint. I hui m'havia alegrat de matí quan he sabut que la Falla Borrull-Socors havien pensat una cosa semblant i proposaven que també hi poguera haver un «faller major».

Eixa falla deu ser menuda i plena d'originalitat. La falla de l'any passat en va ser una bona mostra. En canvi, el reglament faller amenaça que això no serà possible, a pesar que la redacció dona alguna opció per a innovar fins que es canvie el reglament: «La fallera major serà l'única dona que...» Bé, l'única dona, però això no impedix que siga l'única «persona», si entenem les coses amb un poc de lògica.

En fi, caldrà esperar que l'arbre del temps madure (o maure) eixos fruits. (Anava a dir «bacores», però m'haguera quedat massa tòpicament faller.)

No ho preguntes

«No els diré res, no vullc problemes, que ja saps com són d'animals i com es posen quan els dius que haurien de corregir algun error. Preferixc evitar-me eixos maldecaps»... Una mostra del sindicalisme formal dels «bencaiguts» d'una institució que hauria de facilitar i fomentar la democràcia, com ara les Corts valencianes.

Una foguera en la plaça pública «sempre» és senyal d'una festa. ¿Què s'hi crema? No ho preguntes.

Fosa final

Casualment, innocentment, sense premeditació, arribarà el dia que les nostres vides s'assemblaran a les sèries de televisió. Però no les recordarem i mos pareixerà que són guions originals que no sabem mai com s'acaben. Llevat de la fosa en negre final.

Píndoles sense principis

La consellera Ana Barceló confia en l'oficina de drets lingüístics per a resoldre la discriminació d'alguns pacients de la sanitat valencianaper pretendre no ser obligats a parlar en castellà. ¿Com deu ser això de no haver de sentir-se discriminat per cap motiu injust? Em mire a l'espill i tinc sort de saber-ho. El sexe, l'edat, la forma del nas, el color dels cabells, de la pell, les pigues, l'alçada, el pes, anar a peu, mirar als ulls... En diuen empatia, però no la recepten. No en venen a les farmàcies.

Cita dominical / 518: Jaume Corbera Pou

Fidel a la llengua catalana fins al final, el novembre de l’any anterior havia anat a Andorra a fer testament, per a poder-lo fer en català.

Jaume Corbera Pou, «Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans», Pompeu Fabra: llengua, civisme, país (coord.: Lluís Duran i Jordi Manent).

L'evidència conseqüent

Diu Carme Miquel en el Plaerdemavida que hem vist hui en À Punt que, durant la seua experiència com a mestra durant el franquisme, va aconseguir conformar un grup de mestres preocupats per proporcionar continguts i no doctrina. Això va generar un grup de mestres en què les classes i les experiències eren molt positives i diferents. I també va provocar l'hostilitat de molts mestres, perquè eixa proposta diferent els fea quedar en evidència.

La coherència, més encara a l'hora de mantindre principis democràtics, coŀlaboratius, de valoració de la capacitat i el mèrit, de rebuig de la imposició desraonada, arbitrària i autoritària, té eixa part negativa, l'hostilitat conseqüent de l'evidència desemmascarada.

Resurrecció pendent

La segona de Mahler insinua que podem «renàixer» o, si més no, un reviscolament, una «resurrecció». És música, però et deixa esperant que, a l'eixida del Palau de la Música de València, s'haja fet de dia a pesar que és de nit i vol ploure. La tenim pendent, la resurrecció, però mos n'han avançat com sonarà eixe dia.

Al canyaret si no muden el cantet

Descobrixc en un article de Jaume Corbera Pou («Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans») l'expressió «canviar de cantet». Veig que està més documentada per escrit la versió «mudar de cantet» i que també hi ha la versió «fer un altre cantet». La cosa és canviar de parer o ser contradictori. No està malament com versió suau per a unes actituds que no solen ser preses pacíficament ni amb massa bona voluntat.

Al capdavall, si mos digueren que els gestors de l'administració de les Corts han «mudat de cantet» i accepten raonar sobre la reclassificació dels llocs que necessiten una revisió en la relació de llocs de treball, doncs, seria ben agradable eixe canvi d'actitud, més encara acompanyat d'eixa manera d'expressar-ho. Per no parlar de la justícia espanyola i els presos polítics, on esperem més un canyaret que un canvi de cantet.

Sense paraigües no plou

Els problemes mal gestionats poden convertir-se en conflictes; ben gestionats, poden ser una oportunitat per a millorar la gestió de l'administració. Es fàcil endevinar cap a on tiraran la indolència i la desídia polítiques i administratives. ¡I com els agraden les faŀlàcies!: «Si és funció vostra, ho feu; si ho feu, és funció vostra». He eixit de casa sense paraigües, per tant, no plovia.

Desinformació i desmemòria

Tal com clamava el mateix Jordi Cuixart, hi ha «sedicions» falses, però imprescindibles. Ha passat un any de sedició permanent i necessària contra els poders autoritaris que es coven al caliu de les institucions que hem heretat del franquisme. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han passat un any a la presó, lligats i tancats per les teranyines ideològiques de l'estat, un estat infidel a la democràcia, un estat ansiós de fer realitat somnis espanyolistes, patrioters i autoritaris, en reacció contra una pàtria incipient i maldestra en forma de república catalana.

Continuen sense saber ploure i no sabem qui mos «rescabalarà dels —meus, nostres, seus, de Raimon, dels Jordis, de tots— anys de desinformació i desmemòria».

Mirada fita a terra

Entre sessió sobre elaboració de diccionaris, després de tot el matí assegut davant de la pantalla i eixir a ventilar-me un poc les idees, trie deixar per a millor ocasió els diccionaris. Pel riu, les xiques solen mirar a terra i els xics solen mirar de fit a fit. De tot n'hi ha, embolica sempre amb una sensació repartida de temor i tristesa.

Vaig al trot, amb l'aire que queda del Leslie: 07:29 + 07:12 + 07:27 + 07:17.

Cita dominical / 517: Cristina Fallarás Sánchez

El futur democràtic d'Espanya es juga en Catalunya.

Comentari de Cristina Fallarás Sánchez en Tot es Mou (tv3), 1 d'octubre del 2018.

Sense causa

Els fins no justifiquen els mitjans, diuen els pensadors més escrupolosos. La continuació deu ser que les causes no justifiquen els actes, a pesar del que sembla que alguns han decidit pel que fa a les seues ideologies, creences o pors diverses.

La causa de la independència no justifica matar «afrancesats» ni traure-li un ull a un votant català; la causa de la unitat del país o del règim no justifica esquarterar un periodista crític ni empresonar en prevenció de l'èxit independentista democràtic.

La causa dels mals s'ha d'estudiar, però no els hauria de justificar. Ara, hi ha qui no veu mai el moment d'eixir del pou i preferix continuar cavant.

¡Morralon roín!

No sé per què m'ha vingut al cap el «morralon roín» que dia ma mare per a renegar o pegar-me un bonegó sense perdre les formes. La cosa era per a xics només, i de la família, trobe.

No sé si l'expressió depassa les fronteres de la família o de Carcaixent. El que sí que em resulta interessant és la conversió de l'anarquista d'inici del segle XX Mateu Morral en eixe qualificatiu negatiu. La força de les ideologies, diu Takse, que troba a faltar un «hitleron», un «francon» o variants a partir de dirigents tant o més assassins.

Les mentires d'Stalin

Comenten en el documental Apocalypse les paraules de Nina Poglazova sobre les mentires de Stalin que tots aplaudien encara que sabien que eren mentires i que Stalin sabia que ells ho sabien, però que continuava dient-les perquè aplaudien... El món feliç, ¿oi?

Per l'escala de les Corts estava comentant amb una companya una decisió de la mesa —dictada rutinàriament per la secretaria general— que es pot llegir de la mateixa manera que les paraules d'Stalin: d'acord amb l'article tal de la norma qual que diu que això no és possible, resolem que és possible i que ja està fet. No dic jo que, realment, no fóra possible, perquè les normes estan sotmeses a altres normes i interpretacions, però caldria haver deixat clar que la Mesa de les Corts decidix d'acord amb una norma que ho permet i no d'acord amb una que no ho permet. Ai, eixe món es veu que no seria tan feliç per als qui se'n riuen tant que es pixen.

En eixe moment entra a l'escala la cap que decidix si plou o fa sol traguent, com Augusto, el personatge de Niebla, la mà al carrer, tot i que, contràriament al personatge de la noveŀla, amb la ferma decisió de mantindre la possessió atmosfèrica de la institució. Hola i adéu, perquè la seua mirada augusta em recorda que l'oratge no està sotmés a la fiscalització sindical. En valenciana prosa, pixa i diu que sua. La cosa hauria de ser, si més no, evitar aplaudir-ho.

Informació amb vores

Estava enfadada una companya amb À Punt per la manera d'informar sobre el nombre interminable de manifestacions que es van passejar ahir per València. Segons comentava, vora un centenar de persones d'ultradreta es van convertir en el fet més rellevant dels actes reivindicatius (també en La Sexta, diu), sense cap ponderació de la seua importància quantitativa respecte al gruix de les altres manifestacions més cíviques i nombroses.

En fi, la notícia sempre s'esvara pel costat de la mantega. Els periodistes deuen saber massa bé que, ho facen com ho facen, s'envisquen. S'han d'enviscar, naturalment, perquè la informació sempre té un narrador i sempre és el punt de vista d'algú altre. La mitat de la faena està feta. Llàstima que l'altra mitat siga massa sovint engolir-s'ho sense tocar vores.

La xarxa t'ho posa a figabocí

Dos parelles de desconeguts seuen en la taula del costat, parlen en un valencià familiar, tot i que en castellà amb la cambrera. Més tard es convertixen en coneguts gràcies a la intervenció de les xarxes socials: tenim amics en comú que mos reconeixen a través de l'autofoto que es fan amb l'alegria del dinar. Els que eixim al fons mos convertim en molt rellevants per als receptors de la foto. Els avisen que sóc «del poble», que és com els de Tavernes de la Valldigna denominem la ciutat. Els de Simat i Benifairó en diuen «la Vall» (i jo també en este bloc, ja que sóc d'allà, però també molt de fora, per molts motius). De les dos parelles, dos són «del poble» i els altres dos són de Silla i Catarroja. Ningú no és perfecte, que dia aquell al final del film de Billy Wilder.

Abans de fer coneixença, m'havia arribat de la seua conversa veïna una expressió vallera que no em sonava haver sentit mai: «a figabocí» ('preparat, aparellat'). Després de saber que érem «del poble», la xica que utilitzava l'expressió (cosina del meu amic valler de la xarxa social) em va aclarir que la coneixia pels cercles reduïts de la seua família. L'altre xic de la Vall em sembla que no la coneixia.

Mos fan un repàs sumari de les vides d'alguns amics comuns que fa temps que no vegem. I mos fem una autofoto tots junts que enviem a la xarxa. L'incògnit s'acaba, però a voltes s'acaba bé.

Fa bo abans de la pluja

Una setmana de faena i trobe que ja m'anirien bé unes altres vacances. Jo he fet vacances, però l'administració de les Corts està en un son permanent des del 1998, quan es va aprovar l'última relació de llocs de treball. A partir d'eixe moment, s'ha adoptat una pràctica de fer pegots i forçar manipulacions en interés dels poders fàctics de la institució, que han resolt els seus interessos professionals a base de menystenir i desqualificar laboralment i professionalment les veus crítiques i els coŀlectius reivindicatius.

Durant dècades han tingut la coartada del desinterés polític. Amb el canvi de la legislatura pensàvem que podríem somoure eixe caldo rebollit de complaença. Algunes coses hem forçat i remogut, però l'estructura fòssil i la cultura de submissió jerarquitzant imperant des dels inicis de la institució només s'ha clavillat, per ara, perquè els canvis polítics no han estat a l'altura de les necessitats d'una institució moderna més democràtica i regida per criteris d'eficiència i professionalitat.

A més, les veus que han protestat o s'han refermat en les reivindicacions laborals i professionals, les persones que han pres decisions coherents i conseqüents amb els valors i les regles d'una administració democràtica, han estat menystingudes en tots els àmbits pel sindicats d'interessos que regix el poder administratiu. Han provat a tractar-les com a revoltats embogits o com a conspiradors insidiosos, com si foren només un trasbals molest per a la seua posició de poder discrecional si no arbitrari.

Me n'ixc a ventilar-me un poc pel riu: 06:01 + 06:08 + 06:39 + 06:43. Encara ha fet bo abans de la pluja del dia.

Cita dominical / 516: Alfons López Tena

D'Europa no ens vindran solucions, ens vindran oportunitats, reptes o amenaces, però les solucions les hem de guanyar nosaltres mateixos.

Alfons López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia.

La desproporció estètica

Un quadre amb una barca vora el moll del port, amb la inclinació exacta sobre l'aigua corresponent al pes de l'home que la desequilibra mentres baixa... Una aqüareŀla que reproduïx exactament la fotografia que la inspira, segons l'opinió de l'expert que ho està mirant. És a dir, ja s'havia inventat la fotografia.

Ho senc de passada durant l'exposició de quadres. Hi ha detalls que l'ull comú no veu, però que els experts en els detalls de la vida no perden de vista. L'expert també és pintor i fa pastels molt bons, diuen. A més, em sembla que pinta del natural, per la forma com comentaven la reproducció de fotos.

L'apreciació estètica no es mesura científicament. Vam poder aplaudir els quadres.

Almansor també és tropa

Després d'un comentari en aoetic, avise a Marga, de la gec, que tenen dos versions diferents del nom d'un personatge del segle x, al-Mansur (uns pocs casos) o Almansor (més d'un centenar de casos). La segona forma és la versió adaptada i més tradicional. Em diu que decidixen utilitzar-la per al nom d'eixe personatge. Les normes de transcripció de l'àrab de l'iec són de l'any 1989 i necessiten una revisió. Allà apareix la forma «al-Mansur» que pareix que l'ús està desestimant.

L'espai de l'aoetic en xarxa ha segut una molt bona iniciativa de l'institut i que va millorant gràcies als que la gestionen i als que hi participen. Espere que l'avl adopte una iniciativa semblant —ja els ho he comentat—. Ams instruments aixina s'afavorix el debat tècnic i podem coŀlaborar a millorar les obres de referència i els mitjans d'informació en català.

La inflació ideològica dels fets

La mentira, l'engany, l'exageració i el menyspreu són elements de la comunicació. Sovint pensem que són elements que contravenen la comunicació, però oblidem que la comunicació és la transmissió d'idees i, quant a les idees, tants caps, tants barrets.

Demà ho confirmaré, perquè m'ha semblat sentir-ho de passada, però estic quasi segur que l'1 d'octubre, segons va dir fa uns dies Pepa Bueno (Cadena ser, malauradament), hi va haver un «intent d'assalt» al parlament català. Hui, al cap d'uns dies i supose que després d'aprofundir en la investigació del fet, ja s'ha produït —amb efectes retroactius, pel que sembla— un «assalt», segons la narració de la periodista. Espere que demà o despús demà no hagen afusellat ningú eixes forces «radicals» que tant de poder aeri, marítim i terrestre tenen i que estan assaltant institucions, apallissant votants, segrestant polítics i provocant la fugida a l'exili de ciutadans amenaçats en els seus drets polítics i humans.

Evidentment, no porte barret, però me'l lleve i l'alce imaginàriament per a saludar una faena torera de tant de mèrit periodístic. I per vore si imiten el gest i se'ls ventilen les ideologies.

Un poc de weltschmerz

Com si ho intuïra, el web del Merriam-Webster m'envia la paraula del dia: weltschmerz: «mental depression or apathy caused by comparison of the actual state of the world with an ideal state». Com dia el tebeo que llegia quan era menut, «igualico, igualico que el defunto de su agüelico», és a dir, que ha coincidint plenament amb la sensació que tinc hui mateix, després d'estos dies de represa a la faena.

En tot cas, no m'estranyaria que eixa situació i eixa sensació siga normal en estes èpoques. De fet, és ben probable que ja ho haja deixat escrit en el passat. En fi, deixe de nou la constatació de l'ànim dels dies, per si de cas algun dia aconseguim arribar vora el paradís i no mos enterem que hem millorat una miqueta.

Sindicalisme sense filtres

Mos reunim els quatre que formem el nucli persistent de la secció sindical i optem per fer sindicalisme des de fora del Consell de Personal. No sabem si és una bona iniciativa. Es suposava que l'òrgan de representació dels treballadors en les Corts hauria de ser una via d'atenció de les necessitats laborals i professionals dels treballadors de la institució. Però tal com està regulat, és un òrgan folklòric sense presència en la taula negociadora, taula que és on es firmen les coses. Per tant, el Consell de Personal de les Corts és, ara mateix, un mer filtre per al retard i la dilució de les iniciatives sindicals.

Eixa situació és coneguda en la política parlamentària, on és un tòpic recurrent que quan hi ha interés per amagar o evitar un problema, es crea una comissió de treball, d'estudi, d'investigació o com es vullga dir. La cosa és poder fingir preocupació i atenció mentres es llança el tema al racó dels procediments parlamentaris. En això trobem que s'ha convertit el Consell de Personal de les Corts, en una «comissió» per a adormir les reivindicacions i amagar la reivindicació dels problemes. Al capdavall, les denúncies laborals que fem no es solen atendre i els gestors de l'administració de la cambra no s'acaloren gens per la posició del Consell de Personal.

En fi, vist el resultat d'estos últims quatre anys, preferim reprendre forces i reivindicar realment, sense entrebancs ni dilucions, començant per demanar la presència en la taula negociadora del ple del Consell de Personal. Mentrestant, No cal empedrar el camí de més frustracions: els pactes i acords de la taula negociadora faran el fet.

El camí dels caragols

Es torna a jugar amb el futur republicà i democràtic d'Europa, d'Espanya, de Catalunya i, al final de la correguda, del País Valencià. A Catalunya aplaudixen per despertar del malson estatal que els ha caigut damunt. L'activitat ideològica catalana apunta encara cap a la conformació d'una nova entitat política, però no veig que aprofundixca en la idea de dotar-la d'un contingut per a un país —vell o nou— democràticament més profund, alliberador i amable. Ací, al cantó de baix d'esta península ofegosa, anem massa a remolc de les poques idees i propostes d'intervenció real i activa en la millora dels drets i deures que componen la democràcia i la millora del funcionament de les societats al món.

Tornem a reprendre l'activitat en la faena després de les vacances i enfilem pel camí dels caragols, esperant que ploga un poc per a moure-mos a fosques cap a on mos duga la inèrcia i el vessant més esvarós. Recorde la contrasenya de l'ordinador, em capbusse en un curset de macros de Word i continue apuntant reivindicacions i irregularitats que la deriva de la gestió de la cambra valenciana genera amb cada ronc.