diumenge, 17 d’octubre de 2021

Cita dominical / 674: Luz Gómez García

Mirant el despostisme.

El despotisme no es combat a la babalà, sinó de manera progressiva, mitjançant programes educatius, el compromís de l'elit i la implicació de la premsa com a servei públic.

Luz Gómez García, «Un pensador contra los tiranos», Babelia, 16.01.2021.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 64

El tallacames pareixia molt tranquil confiant en el seu camuflatge damunt de la Portulacaria afra. No sabia que el filtre de la càmera el delatava.

divendres, 15 d’octubre de 2021

Realitat sense avals

El succeït principal de la jornada ha segut prou com una ficció que rosega l'estructura de l'estat i d'un món impensable: el Tribunal de Comptes espanyol actua d'equivalent en esta democràcia —«versió espanyola»— de la veterana i immarcescible Inquisició espanyola d'altres èpoques, però amb mitjans semblants. Els falta un poc de sang i fetge per a compondre el producte de terror que pretenen. 🔗

En el camp també de les ficcions certes, i inclús assimilables, el rodatge de Citadel al centre de Valéncia —topònim que hauria d'anar amb accent agut: hauríem de corregir el falsejament de la versió oficial, abans que els prejuís normatius fixen «Dènia» o «Sènia»— mos permet reviure, gràcies als assajos i els moviments dels extres, La nit americana de Truffaut (1973). Mos hem passat un hora pensant que véiem Priyanka Chopra, 🔗 però era una figurant. A l'últim moment ha aparegut ella per a calcar el que estava fent l'altra xica, però en versió prenyada i fugint de la policia.

A l'hora de dinar, amb ravanell, timonet de Sòria, verdolaga, anous i oli hem fet reviscolar, i inclús hem millorat, un hummus supervivent del mes passat que teníem en la nevera. I això també pareixia ficció, però esta no ha calgut avalar-la.

dijous, 14 d’octubre de 2021

iŀlusions i optimisme femenins

De passada, pensant en actrius d'anys passats que li venien al cap fent un exercici de memòria d'entreteniment, Javier Marías («Nombres y rostros nocturnos», 18.07.2021) 🔗 es preocupa:

Sobretot em fan llàstima les dones, amb gran capacitat per a iŀlusionar-se i més propenses a l'optimisme.

Un poc més avant diu que n'hi han moltíssimes que desconeix del tot. Per tant, totes eixes dones (actrius) que li fan llàstima entenc que són les actrius, que són dones i, essencialament, pensa que les dones són aixina. Bo és saber-ho. L'experiència de cada u és la que és, i les generalitzacions que cada u fa amb la seua experiència —si tens molt de costum de generalitzar—, és perillós convertir-les en prejuís, que solen ser recurrents, però erronis, inútils i degradants massa habitualment. En el fons, he d'assumir que eixe antic diari de capçalera meu em va arribar a fer carregar amb el prejuí de la propensió al desencert i el pessimisme dels articulistes mascles.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Sabor i textura

El cambrer no sap segur si el «llobarro» que li demane és la «lubina» que ell sap que hi ha a la carta del restaurant. Ho encerta. I quan Takse demana «abaejo» es queda dubtant un ansigne però també l'encerta, perquè anava seguir d'«a la brasa», cosa que l'ha ajudat. S'ha alegrat d'encertar-ho, s'ha disculpat però no saber-ho segur, però diu que amb un poc més de pràctica li se quedarà gravat.

La carta té versió en valencià, castellà i anglés. El cambrer només mos ha parlat en castellà. En valencià es veu que no s'ha llegit els noms dels plats. Mos ha faltat comprovar com porta d'assimilada la versió anglesa del «seabass in a mussels jus...». El cas és que estava tot molt bo, el cambrer ha resolt amb simpatia els seus dubtes i cal agrair que l'Habitual de Ricard Camarena tinga un mínim de sensibilitat pels «productes locals», com ara la llengua. Ecologia lingüística amb «sabor i textura», com ell diu. 🔗

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Brossetes del camí

La Lobularia maritima (abans denominada Alyssum maritimum té molts noms en valencià (caps blancs, semprenflor i més), però també hi ha qui simplement en diu «brossa que hi ha vora els camins». Doncs, és una variant, pel sabor, del ravanell (Diplotaxis erucoides), que té un nom més habitual (també ravenissa) i que es donava a menjar als animals, amb safanòries i verdolagues. Però quan hi havia gana, en alguna de les postguerres que mos conten, tot això era ben menjable i apreciat.

Ara ho tornem a descobrir per salut i per sostenibilitat ambiental. No cal dur l'encisam —que abans em sembla que només era cosa de Pasqua— per a fer una «ensalà» amb tots els ets i uts. Només deixant que creixquen les plantes de l'entorn dutes pel vent, pels pardalets o per un esqueix que agarres passejant per la natura de vora el poble pots omplir un trosset de terra i anar collint quan arriba el moment. S'insinua ja el plantatge entre els caps blancs i ravanells. Espere que el jolivert torne a aparéixer algun dia.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Milacres de cada dia

Visitem una botiga de fusters de tota la vida de Castellar, una home major i un xic de la nostra edat o un poc més jove. Takse es queda sorpresa de sentir que parlen en un castellà que pareix que no compartim l'aigua de l'albufera. Un poc més tard arriben a amollar quatre coses en valencià, mentres estem xarrant, però com a clossa humorística o fent-se ressò del que acabem de dir.

Per contra, mos acostem a ca uns fusters de Beniparrell. Un xic jove inicia la conversa en castellà, però canvia a un valencià quotidià quan mos sent. La cosa és que del tema dels llistons entén un altre xicon: este parla en castellà del sud d'Espanya (o de l'Amèrica del sud, que no he acabat de captar-ho). L'entenem pel milacre de la capacitació lingüística.

I tots mos han entés i atés sense cap problema. No és cap novetat ni cap heroïcititat, que això diuen que ja ho fea sant Vicent Ferrer, com si fora un milacre. Milacres molt casolans.

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Cita dominical / 673: Belén Domínguez Cebrián

Mirant la inhumanitat.

Va ser ella qui va idear la llei que obligava les autoritats a requisar els objectes personals —joies incloses— dels refugiats per tal que es pagaren les despeses de manutenció; qui va orquestrar una campanya mediàtica contra la immigració libanesa; qui va posar els anomenats «guetos» en la diana; qui va voler desterrar els migrants que havien de ser deportats a una illa al Bàltic; fins i tot qui va celebrar la seva cinquantena llei antiimmigració bufant les espelmes d'un pastís, una estampa que va pujar a les xarxes socials i que va alimentar la bronca migratòria que ha imperat a la Unió Europea durant l'últim lustre.

Belén Domínguéz Cebrián, «'Impeachment' a la danesa», El País, 16.01.2021.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 63

Un coleòpter mos fa una visita per a anunciar-mos l'arribada de la tardor i de les síndromes postvacacionals.

divendres, 8 d’octubre de 2021

Mal empapussats

Deixe alguns comentaris en l'article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d'Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021), 🔗 que és un d'eixos articles que trobe que mereixen un gran «¡Algú ho havia de dir!» del Tardà aquell del Polònia.

De fet, realment no és cap novetat el que diu Moreta, però sí que pot ser útil per a punxar alguns tècnics lingüístics que van memoritzar quatre formuletes simplificadores de la normativa sense pensar-hi massa —com si la faena fora sempre recitar-ho en un examen d'eixos que encara es fan—, i es van gitar a dormir una volta aprovats.

I ja veus, quin mareig haver de rellegir «correctament» ara el que va escriure Fabra fa un segle. Ja mos anava bé creure-mos qualsevol cosa que mos empapussaren. En el fons, tal com diu Takse estos dies: «ez dago zer eginik».

dijous, 7 d’octubre de 2021

Formalisme, complicació i burocràcia

Una adjunta del síndic de greuges em demana informació sobre la reobertura de la queixa que pretenc, ja que, segons m'explica, «abans de presentar-nos aquesta queixa, vosté s’hauria d'haver dirigit a l'administració corresponent o als seus agents o concessionaris, per a reclamar o denunciar prèviament la qüestió que ara ens planteja».

La cosa és que no vullc presentar una queixa sobre fets nous (no són noves actuacions de la Generalitat valenciana), sinó sobre actuacions objecte de queixa que l'administració va dir que acceptava resoldre, cosa que el síndic va acceptar, però que, de fet, la conselleria no va resoldre i, per tant, els documents continuaven sense versió en valencià. Això sí, el síndic va tancar la queixa.

En esta ocasió, encara que podria dedicar-me a renegar sobre la poca perspicàcia de la sindicatura a l'hora de comprovar si és cert que la conselleria estava complint els seus deures —en este punt, la meua opinió és que la sindicatura no complix les seues funcions adequadament—, em centre en fer vore que l'objectiu de la queixa encara s'havia incomplit, ja que la conselleria només havia posat alguns documents en valencià, però no tots els que jo havia assenyalat.

Els torne a enviar una llista de documents, esta volta conté els tres que havia indicat anteriorment com a exemple però també la resta dels que apareixen en eixe web, perquè tots continuaven senser versió en valencià:

La documentació per la qual vos interesseu està inclosa en l'al·legació meua amb registre d'entrada vostre 15686 del 26.11.2020, corresponent a la queixa 202002302.

El dia 11.06.2021 vaig enviar una al·legació de reobertura a través del vostre web, però es veu que hi va haver algun problema de funcionament del servidor, perquè no la teniu registrada. Per tant, no n'ha quedat rastre.

En aquella al·legació vaig assenyalar que l'«error» aparent es reproduïa en altres apartats del web, «on s'aplica la mateixa pauta enganyosa amb títols en valencià que remeten a documents que només estan en castellà».

Això era aixina el dia 26.11.2020 (tal com vaig documentar aleshores), el dia 11.06.2021 i es manté el mateix «error» de gestió lingüística en tots els documents als quals podem accedir ara en eixe apartat.

El dia 26.11.2020 en vaig posar tres d'exemple; ara he fet la llista de tots els que hi ha (incloent-hi aquells tres, perquè continuen sense estar en valencià).

Vos agraïxc l'esforç, i espere que l'administració de la Generalitat aplique en la seua gestió els principis d'antiformalisme, senzillesa i eficàcia que han de presidir totes les actuacions administratives, també per a complir els seus deures de gestió lingüística.

Això dels «principis d'antiformalisme, senzillesa i eficàcia» pot sonar carregat de bombo, però diria que és una expressió d'un informe de la sindicatura i, per tant, espere que ells sàpien si cal aplicar eixos principis també en este cas. Espere que no siga només per a fer bonic mentres la Generalitat incomplix els seus deures, malmet els drets dels ciutadans, viola les màximes de Grice i, si li va bé, la llei de la gravetat. ¡I tant que poden!, diria Takse. Ja, ja.

dimecres, 6 d’octubre de 2021

Perdut i retrobat

A voltes, això de tindre un poc de temps lliure permet caure en descuits que provoquen que el temps lliure me s'escape pels badalls de la concentració: un poc més i em carregue el Windows. De fet, me l'he carregat amb el programa Gparted que estava utilitzant en l'Ubuntu per a mirar d'apanyar unes quantes unitats usb que tinc alçades en una capsa.

Sort que el servici de recuperació en línia de l'ordinador Dell —publicitat gratuïta que els faig— ha funcionat bé i he pogut rescatar el sistema —un sistema que no solc utilitzar massa, però que necessite que funcione només per si de cas—. He perdut poca cosa, però sobretot el temps que pensava «perdre» d'alguna altra manera, com ara continuant amb alguna de les lectures que vaig picotejant per ací i per allà ( com ara hui, avançar amb Nosaltres les fusterianes).

Torne a l'Ubuntu amb la lliçó apresa, cosa que no és cap pèrdua de temps, sinó, proustianament, diríem que retrobat.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Somriures, bastonades

El model de capitalisme instaurat a actualment la Xina vol ser la quadratura del cercle comunista. Evita els articles, les preposicions i les conjuncions, deixa alguns pronoms inadvertidament. El llenguatge simplifica les idees democràtiques. Entre somriures i bastonades, la doble moral burleta del govern xinés s'expressa sense embuts. A l'altra banda de l'espill, la caixa de Pandora.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Dades i autoenganys

Em convida un company de tfv a fer un balanç sobre la política lingüística del govern valencià actual. A pesar del que pense sobre el tema, tinc alguna prevenció a atrevir-me a entrar en eixa aigua tan térbola:

Trobe que dec estar molt desconnectat de la realitat de la política lingüística del govern actual, perquè tota la informació que m'arriba es dividix massa clarament: de manera negativa (segons els tècnics amb què parle) o en forma d'autobombo (dels dirigents i càrrecs).

Segur que m'estic perdent alguna cosa bona que deuen estar fent, perquè un govern tan interessat en el tema (tal com m'han reiterat alguns càrrecs amb qui he pogut intercanviar impressions arran de les meues queixes) no pot ser que tinga una balanç tan magre com seria no fer-ho pitjor que els governs anteriors (amb l'excepció de les Corts Valencianes, on la gestió de la direcció de Morera i els seus suports del psoe i Unides Podem encara ha segut pitjor en uns quants aspectes ben rellevants).

Fa uns dies encara vaig tindre ocasió de presentar una queixa davant l'odl i una altra davant el síndic de greuges, les dos relacionades amb el desinterés per una gestió lingüística que «normalitze» l'ús del valencià. No hi ha mans, només veig la mateixa retòrica compensatòria de la desídia (sempre en proporció directa). Les Corts Valencianes en són una bona mostra.

A més de les meues prevencions, Takse té una percepció clarament negativa, i ho pot argumentar amb alguns exemples d'actuacions i d'inactivitat concretes. De fet, dijous passat encara estaven aprovant una proposició política —no és cap norma ni cap obligació— en el parlament espanyol que pretén facilitar la reciprocitat de les emissions de les cadenes públiques de l'estat espanyol... Encara estan aixina, ¡i això que es poden vore per la televisió en línia!

La cosa és si tenim més mitjans en valencià, més professionals que treballen en valencià, més parlants i més interaccions en valencià al País Valencià, a Espanya o a Europa (i ara, ¡si el govern espanyol encara es nega a permetre el valencià com a llengua de treball a la Unió Europea!). Si mos posem a discutir si l'autobús del valencià, si les campanyes de publicitat en la ràdio, si les subvencions als mitjans en castellà per traduir de mala manera, si l'acompanyament lingüístic per als funcionaris, si la resurrecció de Canal 9 (perdò, ara es diu À Punt, però poques millores) i algun canvi de nom oficial municipal, no aclarirem res.

Les dades, en la pàgina de la Generalitat Valenciana, són del 2016. 🔗 I el balanç s'ha de fer amb dades sobre ús real i sobre eliminació de barreres a l'ús del valencià. No hi ha dades, però hi ha normes i reglaments: una persona pot aprovar les oposicions sense tindre ni idea de valencià. Les percepcions estan massa clares, però, és clar, són enganyoses, sobretot «autoenganyoses».

diumenge, 3 d’octubre de 2021

Cita dominical / 672: Gerard Furest i Dalmau

Mirant-mos com a minoria.

Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.

Gerard Furest i Dalmau, segons l'entrevista que li fa Joan Burdeus en Núvol, 16.09.2021. 🔗

dissabte, 2 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 62

A l'interior, la llum reflectida, les ombres i les hores prometen un cel que no arribarem a toca. Sense coquetes amb mel.

divendres, 1 d’octubre de 2021

I les hores

Sense saber massa bé cap a on tirar, si és que he de tirar cap a enlloc, ni si serà prou..., m'agarre un temps de llicència. Dic si serà prou, però no sé per a què, i això pot convertir-se en un motiu per a una absurda mortificació posterior, perquè ès massa fàcil lamentar-se pel que hem deixat de fer i oblidar que bé mos ho hem passat fent això o allò, o mirar com passen les oronelles, els estornells, alguna blanca, els pardalets i les hores.