El nacionalisme té una íntima relació amb la xenofòbia i el racisme.
Pierre de Senarclens, «Las metamorfosis de las tonterías nacionalistas», dins de La psicología de la estupidez de Jean-Francois Marmion, a partir de la traducció de Laura-Irene González Mendoza.
Deu ser cosa de l'edat, o de les circumstàncies de cada u: no em sona haver sentit mai que ningú parlara de «la terreta» per a referir-se al seu poble ni al seu país —valencià—... Excepte quan ho dia gent d'Alacant, d'Elx o de la contornà aquella, que parlaven de «la millor terreta del món» fent referència a aquelles comarques del sud del país —o a Alacant directament, si agarrem la versió del poema de Mariano Roca de Togores y Carrasco: 🔗
Sépades, señor Bretón,
que de poniente a levante
es sin diputa Alicante
la millor terra del món.
Ara lligc que Joan Canela (Diari La Veu del País Valencià, 12.05.2025) 🔗 afirma:
La «terreta» era la forma entranyable amb què els valencians ens referíem al nostre país.
Ho hauré de consultar amb familiars i coneguts, a vore com ha anat evolucionant les coses amb l'edat, des dels terrossos que mos tiràvem de menuts entre els tarongers fins a la terreta 'terra d'escurar' que du el diccionari, que també l'ha convertida, «la terreta», en el país natiu de cada u. Si això fora cert més enllà de la lexicografia, seria una aportació valenciana peculiar i ètica —per diminutiva— davant dels nacionalismes pretensiosos amb què quadriculem la humanitat.
Sempre són dies històrics, però es veu que alguns ho són només pel transcurs del temps i altres perquè passen coses que mos semblen grosses... Clar, aleshores pensem en posar-ne alguns amb majúscula inicial —per a donar-los bombo— i altres intentem deixar-los com a incidents banals o menysprear-los perquè no són suficient per al nostre punt d'observació.
Hui podria ser un dia d'eixos per a molts catalans, com l'1 d'octubre del 2017 o l'11 de setembre del 1714... O no, 🔗 perquè la independència encara està per fer i, al cap i a la fi, una amnistia és una concessió que et fan, i tampoc està tan clara, perquè el lawfare ('guerra judicial') 🔗 judicial espanyolista encara té molts anys de recorregut per davant. I ho intentaran, inclús fins que puguen justificar unes majúscules ben lluïdores per a «Guerra Judicial». Que no en facen medalles i plaques commemoratives.
Diu Takse que faig mala lletra. És probable, també em costa d'entendre a voltes a mi mateix, aixina que escrivint amb les notes del Boox no és que ixca molt millor. Però em fa gràcia tornar a l'escriptura manual. Aniré provant gruixos de pinzell o de boli (ara 1,75, negre).
Al Graset li escriuré amb l'ordinador, preferixc que m'entenga la lletra sense deixar-s'hi els ulls. Li comentaré que el recorde passejant per ací baix, pel carrer de les Barques, un dia de mani ja fa molts anys. Li demanaré si no recorda com anomenaven la ciutat els manifestants vinguts d'arreu a la capital del país, que majoritàriament devien parlar en el valencià quotidià de cada poble i cada comarca. I és possible que recorde que pronunciaven el nom de la ciutat igualet que l'ha pronunciat Eliseu Climent —antic veí de Llombaix, si no m'enganye— en l'última entrevista que li ha fet en el Més 324 —anit mateix—. Si no s'hi ha fixat, a pesar de la convenció escrita que algun dia mos haurem de fer mirar, vorà i sentirà que Eliseu ha dit «Valéncia», tal com és tradicional pronunciar eixe topònim per ací, sobretot si parles en valencià i no l'has aprés llegint.
La proposta hauria de servir per a evitar l'erro de comptes d'anar malbaratant el patrimoni per santificar un error ortogràfic i toponími. I, de pas, podríem evitar donar munició en forma de punxó de vespa, eixe accent que s'inclina al revés del que encara és habitual, perquè la toponímia va seguint lentament i de llunt el ritme dels canvis morfològics o fonètics del lèxic de cada dia. ¿Que mos volen punxar amb eixe accent per a polemitzar i problematitzar l'ús del valencià? Doncs, això podríem fer, altra volta, al cap dels anys, posar per damunt la cabuderia simbòlica i regalar eixa «banalitat» de l'ús general que hauríem d'exigir als qui mos volen picant com les gallines els accents que mos van tirant.
Els catalans han d’entendre i assumir, i crec que una bona part ho fa, que valencià és l’altra denominació de la llengua a nivell estatal, i nosaltres assumim perfectament que la nostra llengua també rep el nom de català.
Josep-Enric Escribano Hellín, segons l'entrevista que li fa Manuel Lillo i Usechi, Diari La Veu, 27.08.2023. 🔗
Van destiŀlant-se els articles d'opinió i d'anàlisi que poc menys que conclouen que serà impossible que el valencià-català arribe a ser oficial en la Unió Europea, ja que la modificació del Reglament número 1 🔗 s'ha d'aprovar per unanimitat. El raonament més amanoset i oportunista que tindran a mà els estats (essencialment, França, i inclús Itàlia) el dona Josep Palomero en «Serps d’estiu: l’encaix de les llengües d’Espanya alsàmbits institucionals» (El País, 23.08.2023) 🔗:
En els organismes de la Unió conviuen en l’actualitat vint-i-quatre llengües oficials i de treball que tenen rang de llengua oficial en tot el territori de l’estat adherit.
A més d'això, l'article de Palomero deixa unes pinzellades dels seus esforços per «alterar l’ordenament jurídic vigent de les llengües oficials de la Unió», que no és plat de gust per als nacionalistes que tenen un estat a la seua disposició ideològica i fàctica.
Com que l'estiu continua calent, si no mos distrauen prou el mundial d'atletisme, podem pegar una miraeta als articles de Leonadro Giménez («Les altres llengües espanyoles també existixen») 🔗 o d'Àngel Calpe («Del valencià i l’ús de les llengües oficials en el Congrés i en la Unió Europea») 🔗. El primer continua mantenint l'«esperança», actitud saludable i que no s'ha de perdre mai, encara que recordar el decàleg d'Ares del pp 🔗 de Francisco Camps és més depriment que iŀlusionant.
En l'article de Calpe, mirant-ho des d'un altre punt de vista, servix per a recordar que els nacionalismes solen caure en el supremacisme, dos tendències polítiques i mentals que apareixen inclús on seria més útil i beneficisó fer un exercici de confiança i d'empoderament democràtics respectant i aprofitant realment la riquesa lingüística i cultural amb què adobem la llengua.
La nota més curiosa és el fet que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua 📜 va deixar més o menys clar —amb les revoltes que vullgues— que en podem dir valencià, català, valencià-català o català-valencià, i sempre estem parlant de la mateixa substància:
Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua
Però, ai, n'hi han massa que lligen a la travessa i que pretenen resoldre ara confusions denominatives del passat que tan sols servixen per a justificar retroactivament les manipulacions nominalistes amb què s'entreté la part més estantissa del dret predemocràtic espanyol que actua contra les llengües que no són els castellà-espanyol. Ja seria hora que els experts de torn exposaren explícitament que disposar de diferents noms és una «gràcia» que no mos afecta només a mosatros ni hauria de tindre cap rellevància per a l'ús de la llengua. En l'informe dels experts sobre el compliment de la carta europea de les llengües podem llegir: 🔗
El doble terme “valencià/català” és la designació que s'ha d'utilitzar per referir-se a «la llengua local i històrica dels valencians».
En el mateix informe poden notar que parlen del «castillan» i de l'«espagnol» (versió francesa) —«castilian» i «spanish» en la versió anglesa— sense que això tinga més conseqüències ni servixca per a trossejar eixa entitat legal o lingüística. Eixa preocupació pel nom —¿per a quan un decàleg de noms?— és una de tantes maneres d'embolicar la troca de les excuses que faciliten el desús real del valencià-català.
Espere que encara que siga lentament, però sense tardar massa, es vaja fent el balanç dels huit anys botànics al País Valencià, mentres mos refem per a tornar a votar forces polítiques que facen propostes pel progrés constructiu social i econòmic, i per la millora cultural i ambiental del país. Després de l'experiència passada, ara ve la penitència per tot, inclús o més encara per allò que no van arribar a fer.
Una mostra ràpida de balanç relacionada amb l'economia i la cultura la podem llegir en dos comentaris lligats a les editorials valencianes que apareixen en un article de Pol Torres Criado en Núvol. 🔗 La versió de Vicent Baydal (editorial Llibres de la Drassana):
«Encara que durant els vuits anys del [Pacte del] Botànic es podria haver fet molt més pel sector, almenys ha estat una administració que s’ha mostrat a favor de la cultura valenciana». Les dades l’hi donen la raó: durant el 2022, les ajudes a la producció editorial al País Valencià han estat les més quantioses que s’han executat en les últimes dècades, unes subvencions que «són clau per oferir llibres de qualitat i fer créixer el sector i allunyar-lo de la precarietat econòmica i laboral», explica Baydal.
I la versió de Jan Brugueras (editorial Tres i Quatre):
«Ara ens fixem en el nou govern d’extrema dreta, però el problema al País Valencià, i en realitat també al conjunt dels Països Catalans, és de caràcter estructural. El que hi ha encara i el que hi havia també durant el Govern del Botànic és una subordinació lingüistica i cultural davant el castellà i la cultura espanyola. [...] Durant vuit anys de Botànic no hi ha hagut un canvi en el món mediàtic valencià, més aviat al contrari: no s’ha creat un món mediàtic propi i autocentrat valencià, sinó que ha subsistit el que ja hi havia».
Tant el món editorial, com el món relacionat amb la política lingüística —tots els àmbits socials, culturals i econòmics, de fet— haurien de repassar què es va fer i com, i què no es va fer a pesar que era i és necessari. No es tracta de regirar i rescatar els vells dogmes que és possible que foren útils en altres èpoques, sinó de no malbaratar huit anys de pràctica de govern. L'experiència hauria de servir per a fonamentar les polítiques possibles d'un futur... pròxim. Ai.
Sembla proverbial o tòpic pensar que al País Valencià no tenim una cultura o una situació cultural «normal». Lligc de casualitat una frase de Toni Cucarella 🔗 del 2004 (dBalears, 30.10.2004): 🔗
«Si aquesta fos una cultura normal jo estaria ací parlant de la meva obra i dels meus llibres i no de política lingüística i sociolingüística»
No sé quina seria realment la situació de normalitat per a Toni Cucarella, però segur que no seria vista com a «normal» per tots, ni tan sols per «mosatros» (¿qui són els nostres?). Fem la cerca en idiomes diferents per la xarxa i trobar que Algèria, Rússia, el Líban o la Xina no són «normals»..., ja ho sabem, ¿oi?, però tampoc Alemanya o Itàlia.
Hauria de consultar l'hemeroteca, però trobe que al cap de vora cinquanta anys ja hauríem d'assumir que eixa suposada «anormalitat» és la nostra manera de ser «normals». Eixa malíccia preadolescent, si no ho recorde malament, la passem més o menys entre els set i els quinze anys, però com a societat pareix que mos hagen convençut que tot ho podem atribuir a la nostra «anormalitat», sense que acabem de vore que una situació o fenomen que és permanent, constant, previsible i estable, deu ser «normal». Si més no, la nostra versió de la normalitat.
Al País Valencià i arreu, podem vore que això de sentir-se estrany, peculiar, «anormal», és un tòpic utilitzat de manera arbitrària i amb funcions diferents, per a desprestigiar, per a resignar-se, per a activar o per a desanimar. Mirant-ho sense manies, eixe tòpic és un instrument multiús de caràcter emocional i que no té cap fonament sòlid ni suport científic ni rigor metodològic. És una expressió que vol dir-ho tot i que no vol dir res, és una variant de l'«això aixina que hi ha allà» de la gossera inteŀlectual.
Els humans som uns mutants evolutius. ¿Què és normal? Segons com, l'estat d'anormalitat.
Està bé que els neofranquistes —o neofeixistes— hagen arribat a fer-se sentir en les institucions. Negar-los, aïllar-los o ignorar-los és sempre el recurs fàcil i perillós que els dona marge tant per al victimisme com per a anar covant-se a les fosques, al marge de la visibilitat social i democràtica. No atendre ni voler entendre eixes idees era absurd i altra volta perillós, ja que eixes idees són la part nuclear d'eixa «nació espanyola» que compartixen amb bona part de la suposada «esquerra» estatal. No es va perdre la guerra en va, ¿oi? La van guanyar ells i la disfressa de la transició pretenia que era la compensació de la derrota, però només ho era fins a un cert punt, fins al punt que els interessara a ells, tal com va demostrar l'intent de colp d'estat del 1981, un toc d'alerta per als que podien voler avançar més enllà dels límits nacionalistes espanyols consolidats amb la victòria franquista. El rei no va ser més que la continuació de la guerra per altres mitjans.
Ara convindria saber tractar-los i integrar-los realment en la democràcia, no emulant-los, sinó sent rigorosos i radicals en la reivindicació, la proposta i la implantació de drets i llibertats. És prou clar que si un govern i uns partits suposadament progressistes no deroguen la llei mordassa, tracten les votacions il·legals o alegals dels demòcrates —per catalans que siguen— com si foren intents d'atemptat terrorista, mercadegen amb la salut i el medi ambient, si pretenen que és d'esquerres practicar el jacobinisme i el centralisme —envejant els francesos— mantenint la ideologia espanyolista heretada dels nacionalismes autoritaris o dictatorials històrics i encara «presents!», és que eixa esquerra o eixos progressismes en realitat són un frau. I la conseqüència és que alimenten els somnis de la raó, la raò pròpia i la dels altres, que és el mateix malson compartit per als que ho hem de patir.
Des d'una perspectiva moderna, la identitat és també voluntat, és a dir, tenir consciència de ser valencià i voluntat de ser valencià.
Antoni Furió Diego, segons l'entrevista que li fa Vicent Boscà Perelló en Saó, 488, febrer de 2023.
Vaig escriure una resposta en una llista de correu sobre quina visió tenia jo de l'estàtua de Vinatea de la plaça de l'Ajuntament de València —que la volen llevar—, què em suggeria la figura de Vinatea i com vea el web de l'Associació de Juristes Valencians. Segons Takse m'enrotllava per a no deixar clar què opine. En canvi, la meua idea és que pretenia exposar el meu punt de vista de manera matisada, no com a una opinió taxativa i absoluta. Preferia aporta dades i reflexió, ja que ho fea per correu electrònic i no en un tuit o un uàsap.
Takse m'objectà que aleshores no lligen què dic. El cas és que sí que pretenc que ho lligguen, perquè, si no ho feren, fracassaria la finalitat: explicar-me de manera comprensible. Es veu que no aconseguixc ni una cosa, ni l'altra, ni cap, perquè el que compta és amollar-ho claret i simple:
En eixa plaça hi va haver una estàtua al pintor xativí Josep de Ribera (supose que és la que ara està en la plaça de Teodor Llorente), representant del tenebrisme. 🔗 Seguint la línia de les tenebres en van posar una (còpia) del dictador Francisco Franco Bahamonde (que ara deu estar en algun magatzem «esperant» que la història convalide els seus actes). L'any 1993, en lloc de posar-ne una d'Isabel de Villena —espere que fora proposada per escriptora i no per monja— 🔗 en van posar una de Francesc de Vinatea, que també té una part fosca que no pareix que es puga aclarir amb «nationalism washing».
Tenint en compte les dates que són i la festa valenciana més famosa, podrien anar amuntegant amb gràcia i enginy totes eixes estàtues allà mateix, de manera que fora una falla permanent i amb acudits nous cada any.
Està clar que mos acostumem a tot, tant que inclús quan relaten casos relacionats amb les discriminacions que mos afecten —tal com va fer una tècnica de Plataforma per la Llengua davant l'onu, tal com informa el Diari La Veu, 06.12.2022—, 🔗 tinc la sensació que ho trobem exagerat. Segurament perquè ho comparem amb altres discriminacions que són exercides amb violència sistemàtica.
Al cap i a la fi, ¿quan m'han discriminat a mi? Podria fer la llista començant per cada norma estatal que ignora o impedix que s'utilitze el valencià en els mateixos casos en què s'imposa l'ús del castellà, però això és ja com l'aigua per als peixos, ¿no? Per sort no he topat amb massa «espanyolistes» violents o insultants, 🔗 però de tant en tant s'esdevé. I pensant-ho bé, recordaré ara un dels primers casos en què vaig sentir l'alé del feixisme espanyolista al bescoll. En concret, a l'orella dreta.
Crec que era l'orella dreta, perquè és on em solc posar el telèfon. Eren els anys noranta del segle xx, jo treballava en un locutori telefònic a la platja de la Vall, algú em va demanar alguna conferència o vaig haver de fer una consulta a la centraleta de València. La xica que em va respondre, en castellà, em va advertir que havia de parlar en castellà, que havia tingut sort que ella m'entenguera, perquè era de València, però què haguera passat si m'haguera atés algú altre, d'un altre lloc d'espanya, que estàvem en Espanya i alguns romanços més tòpics de l'assetjament lingüístic. Em vaig quedar prou parat i només li vaig dir que sí, que havia tingut sort que ella m'haguera entés i gràcies. Em vaig acalorar un poc, però crec que no vaig dir res més. Ella tampoc em va respondre massa més, perquè havia de fer la gestió que li demanava.
En fi, els «espanyolistes» més malcarats solen ser els qui pareix que hagen de compensar o amagar un trauma o complex ètic que els qui parlem en valencià posem en evidència. Els fa malíccia la seua posició de renúncia. Solen ser valencians que s'han deixat dur per la comoditat del nacionalisme espanyolista excloent i que han considerat que l'ús del valencià és un un error biològic o una defallença ideològica que havien d'amagar i corregir. Espere que l'alleujament de bonegar-me li compensara un poc el trauma.
Els catalans franquistes es sentien vexats pel fet d’ésser catalans. Al darrere d’això hi havia la idea, bàsica i paradoxal, que els catalans eren com una mena d’estrangers... i això ho pensaven els que postulaven l’España Una!
Joan Maria Thomàs Andreu, «Franquistes catalans i llengua catalana durant el primer franquisme», Llengua & Literatura, 9, 1998.
Coincidixen hui dos facetes de la mateixa idea expressades en els mitjans. De matí, en la ràdio, un corresponsal de la cadena ser comentava que els russos havien vist bé la guerra de Putin contra Ucraïna perquè no els afectava a ells, cosa que canviaria si Putin —és a dir, Rússia— declarava explícitament la guerra.
Més tard lligc un article de Ferran Garcia-Oliver sobre el llibre Nacionalisme banal de Michael Billig. 🔗 L'article exposa la satisfacció i la pau que s'assolix quan es banalitza la submissió nacional:
Els zamorans onegen la bandera només en moments concrets, per exemple arran d’un campionat guanyat per la selecció nacional de futbol. Llevat de les ocasions puntuals per a l’arravatament, la bandera ha passat a ser un bé de consum més, repetitiu, diàriament visualitzat, un ingredient afable de la vida mateixa. Això en substància és el «nacionalisme banal», o «trivial», que podríem assimilar a un dels més eficaços, i eficients, lubricants de les exitoses nacions estat.
Els russos —segurament també mosatros— intuïxen o senten campanes sobre les morts que el seu estat rus està provocant en Ucraïna. El seu nacionalisme és tàcitament i boirosament agressiu i agressor, perquè els béns de consum i les condicions de vida els mantenen llunt del conflicte. ¿Podria deixar de ser banal, si els béns de consum i la integritat física perillen a causa del nacionalisme militant i fantasmal de Putin i la seua colla? Si no ho resol la democràcia russa, tenim un problema gens banal.
No pareix que tinguen molt d'interés els periodistes i intel·lectuals de la dreta socialista i de l'esquerra nacionalista, espanyoles totes, pel que puguen dir els tribunals europeus, com ara el que està passant amb el cas de Valtònyc, 🔗 que la justícia belga continua pensant que malparlar d'una figura política en una cançó no és cap delicte. De fet, podríem dir que no és tan delictiu com que eixa figura política —com ara el rei— siga impune per a delinquir en Espanya, on no la perseguixen els jutges nacionalistes espanyols (i demòcrates segons convinga) perquè té una «impunitat» de classe —diria que prevaricadora en realitat, perquè saben que no està bé, això que fan—
No m'espere més lliçons d'eixe periodisme nacionalista, però no sé per què sí que em sorprén que no ampliquen un poc d'eixa suposada coherència democràtica que haurien de tindre, d'aquella que defén el dret dels adversaris i contradictors —per impresentables que els semblen— a expressar-se i proposar qualsevol genialitat o estupidesa. Tal com diu Natza Farré: 🔗
Aquesta setmana Valtònyc ha pogut celebrar que la justícia belga definitivament no el pensa extradir a Espanya. Ara és un home lliure, a Bèlgica. El rei emèrit ho és a tot arreu. No és gens just. No té cap ni peus. Aquesta anomalia se sosté gràcies a un teixit de solidaritat interessada i retrògrada.
Acabe el llibre Escritura nómades de Belén Gache i em quede sense conéixer l'explicació del títol. El contingut, en tot cas, sí que té relació amb el nomadisme, perquè el llibre és un compendi entretingut de tècniques creatives i narratives, una bona referència instrumental per a trobar maneres i idees a l'hora de confeccionar ficcions i realitats alternatives. (I si en fan més edicions, espere que repassen el munt d'errors inoportuns que la revisió editorial no va detectar en esta primera edició.)
Quant a errades, per si calia un símptoma o indici més —per no dir-ne «evidència», perquè ací sí que ho és— de la inclinació políticament compromesa contra la democràcia i els drets que poden pertorbar la concepció nacionalista d'alguns jutges, només cal vore el més d'un centenar d'errades que han comés els magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en una de les (supose que) poques sentències que s'escriuen en valencià-català. I damunt la sentència pretén conéixer i fixar el percentatge adequat d'ensenyament de castellà en l'escola —no diu res sobre el fet que la imposició del castellà a fora pertorba l'aprenentatge i l'ús del valencià—.
Només he vist un dels grapadets d'errades que han mostrat pels mitjans. 🔗 Hauria estat bé que els correctors dels mitjans hagueren consultat els diccionaris actuals —als correctors mos mouen la taula i els diccionaris cada dos per tres— i haguérem pogut evitar una penalització innecessària de la varietat dialectal: «dos llengües» és tan correcte com «dues llengües». A més, encara que els llevem una falta, els magistrats queden igualment retratats.
En tot això de la democràcia «consolidada» en què vivim, on l'estat espia els seus ciutadans per motius ideològics i ho fa contra els drets d'aquests, quasi que trobe que l'ocurrència més ben trobada és un tuit de Puigdemont que he pogut vore en l'Està Passant (tv3):
Esp(i)anya
Això renova l'esperit d'aquella pintada tradicional «Qui parla d'Espanya, t'enganya» —pintada que no trobe documentada encara en la xarxa; n'hauré de localitzar alguna mostra—. A tot això, és curiós vore quines coses es diuen (i «diríem») llegint què passa a El Salvador:
El informe de Citizen Lab asegura que logró confirmar «35 casos de periodistas y miembros de la sociedad civil cuyos teléfonos se infectaron con éxito con el software espía Pegasus de NSO entre julio de 2020 y noviembre de 2021». 🔗
Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’ns obliga a perfeccionar-nos?
Jordi Martí Monllau, «La nostra escola ha de reflectir la nostra subordinació?», Núvol, 27.12.2021.
En Els Matins de tv3 (07.10.2021), 🔗 amb Francesc Xavier Vila i Teresa Cabré tornem a tindre una mostra de la boira i les falsedats que envolten la política lingüística espanyola. Segons les paraules de Lídia Heredia reproduint les declaracions del ministre Miquel Iceta:
Ajudarem a la producció en llengües que no són el castellà.
Supose que ho degué dir, però en el tall de vídeo que trauen, el ministra diu unes quantes banalitats i una obvietat tan faŀlaç com siga de gran la bona intenció que anem a creure que podria tindre Iceta:
Si no les protegim des de l'estat, ¿qui ho farà?
Si acabàrem d'estrenar la democràcia o la constitució del 1978, mos podríem creure que eixa suposada obvietat té algun fonament real, però ja fa massa anys que sabem que l'estat «espanyol» —les clavegueres, els embornals, les aixetes i la granereta— no està desprotegint només, sinó que està actuant contra totes les llengües que no siguen el castellà. Eixe estat nega permanentment l'ús de les llengües dels «altres espanyols» en tots els àmbits on li és possible impedir-ho. I les dades mostren que s'està aconseguint l'efecte —i a pesar del que recomanava aquell, 🔗 es nota molt la cura i l'interés que hi posa eixe estat d'ideologia aŀlòfoba.
Per altra part, on no ho pot impedir, també aconseguixen l'efecte del desistiment amb altres mitjans (convencions socials, subvencions, menyspreus polítics, ocultament de l'existència d'eixes altres llengües...). I a pesar d'això, ací estem, reclamant, utilitzant el valencià-català com si tinguérem dret a fer-ho en qualsevol àmbit i fent-los més nosa que una brossa en l'ull a alguns que tot s'ho miren com si la diversitat i la diferència foren un greuge contra la seua concepció de la pàtria lingüística.
No deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat.
Tal com solen anar les coses, podríem dir que en este cas pot ser una sort que les intencions polítiques (socials, econòmiques...; en el fons, cap intenció) no predeterminen els resultats pretesos o possibles. Si algú ho mira de forma «nacionalista» —en el mal sentit de la paraula—, podria estar satisfet. Si t'ho mires sense dogmatismes, pots alegrar-te i lamentar-te alhora: la possibilitat no hauria de negar el desig. Al cap i a al fi, la invenció de la realitat també conforma eixa realitat imaginària compartida en què combatem.
