La salsa sense guionets

Transcrivint, transcrivint, Takse em proporciona un exemple de dubte ortogràfic que la retòrica d'un diputat aporta al bagatge oratori parlamentari. En la cançó «Sí, senyor» 🔗 d'Ovidi Montllor hi ha una fragment on les regles 🔗 deixen un dubte obert:

Prefix separat	Prefix aglutinat
Sí, senyor!	Sí, senyor!
Re sí, senyor!	Resí, senyor!
Recontra sí, senyor!	Recontrasí, senyor!
Senyor!	Senyor!

Qualsevol de les dos opcions són bones, però no són clarament deduïbles ni semblen aportar una solució fàcilment interpretable. El cas és difícil d'aclarir a l'ull lector, hi hauria encara alguna opció gràfica més —tirant mà de les cometes—, i també sembla que seria un cas adequat per a recórrer al guionet, que aportaria algun punt de suport interpretatiu.

En fi, les regles ortogràfiques són la salsa de la lingüística.

Johohoe!

Aprofite una pausa que ha dut el solet i, a l'obrir les actualitats d'OpenEdition, vaig baixant i repassant les moltes lectures que m'hauré de pedre tope amb el llibre Dire le silence à la Renaissance editat per Pascal Mounier, un grapat d'articles per a pensar sobre els sorolls en què vivim bussejant sense quasi aire, més encara ara durant les Falles.

Enllaçant amb la recomanació que m'ha fet Anaïs, la «Senta-Ballade» de l'òpera Der Fliegende Höllander de Richard Wagner —vaig canviant versions des de la de Flagstad de l'any 1948 passant per Destinn, Varnay i Caballé i acabant en Asmik Grigorian—, veig que hi ha un article que comenta una peça d'un llibre que fa referència a l'«òpera», però en un atre sentit: «La Description du Silence de Celio Calcagnini» de Romain Menini, 🔗 que comenta una obra breu, Descriptio Silentii inclosa en el llibre Opera editat en 1544:

La Descriptio Silentii és un dels texts més curts de la col·lecció de 1544: només quatre pàgines. Es presenta com una narració en primera persona, en passat, que relata com el narrador, passejant pel Temple de la Fortuna a Praeneste, descobreix una pintura (tabella) molt difícil d'interpretar, ja que presenta una escena complexa amb un alt valor simbòlic i al·legòric. Només la intervenció del guardià del temple, és a dir, l'ús d'una altra veu, permetrà revelar el significat oblic d'aquesta pintura.

L'article és ben substanciós, aixina que me l'alce per a més avant. Acumule soroll tipogràfic en el disc dur mentres deixe sonar l'òpera completa. 🎜

Discrecionalitat editorial

La vida, la llengua, la música que t'absorbix o l'equip de futbol que t'atrau..., casualitats, atzars i caramboles. Recorde que quan era menut jo pretenia que era del Saint-Étienne, perquè als anys setanta era l'equip que més sonava a França. En realitat, en aquell temps jo no sabia en què consistia el futbol. Però hi ha adhesions que van aixina, venen per l'aire, les has de respirar i les has de deixar volar.

Em torne a posar el disc Midnight Blue de Kenny Burrell. 🔗 El tinc en eixa coŀlecció de compactes de Blue Note que es dia, vaja, «The Blue Note Collection», que devien regalar amb alguna publicació, però no recorde ara quina. Una gran coŀlecció que em va arribar per una discrecionalitat editorial.

Un ritme

Sona «Indiana» de Lester Young 🔗 i sense saber com notes que estàs clavat dins d'un film de Woody Allen. I ja vas fent amb un ritme.

Les provisions

La mort del cantant i guitarrista Remigi Palmero Ruà 🔗 em sorprén, perquè fea temps que no en sabia res. Toca posar l'únic disc seu que tinc, Provisions, comprat l'any que va eixir, 1987, quan encara això dels vinils era la norma. Crec que només el coneixia de nom en aquell moment, però sobretot em va cridar l'atenció més encara la fotografia de l'àlbum. I es va convertir en un clàssic de les cançons que de tant en tant encara em puc posar a xiular, encara que no entenga massa el sentit o el trellat d'algunes lletres. Eren provisions per al futur.

Estius de fer l'indi

En la tauleta de tinta electrònica Onyx Boox 10.3 —que pareix que sí que ha reviscolat un poc tornant als ajusts de fàbrica— sonava l'«Indian Summer» de Sydney Bechet, 🔗 —amb el programeta VRadio— supose que hauria d'haver pensat en Woody Allen, però me se va avançar Takse: «el consultori d'Elena Francis»... No havia caigut que és el mateix tema, els arranjaments sinuosos de l'orquestra sempre m'havien fet creure que era una sintonia original del programa de ràdio. La mateixa peça, però cada versió em porta a llocs i moments diferents, com ara a vora mar a Xàbia amb la radiet de piles dels meus tios sobre la platja de roques. «Fent l'indi» que es dia aleshores, i era estiu.

Tremolor a la molla

¿Fins a quan durarà eixe constant repicar de baixos que veí té connectat en els seus altaveus, sempre el mateix ritme maquinal, com si tinguera en bucle un mateix tema d'ànim fosc i percutiu? No sé si és un tema musical o si és un intent de somoure els fonaments de la seua finca i de les que l'envolten. De totes formes, diria que patix més ànsia el meu cervell, l'estructura de rejola massissa i fusta de la finca ho filtra, ho transmet i se'n desentén. Ara, a la quarta planta de cal veí hi ha de fa poc un xiquet de bolquerets i em ve al cap que la vibració pot afectar-lo, pot crear un futur fan enganxat a la música màquina de discoteca... Sí, ara mateix diríem que eixe estil està un poc passat, però és la idea que em ve al cap sentint eixe bum-bum que em fa tremolar la molla del cap. Intente contrarestar-ho amb King Crimson, Focus, Jethro Tull o Pink Floyd... M'alleugen.

Llandós, però curt

L'arbitrarietat es veu des de fora, mirant els efectes, el resultat que no respon a cap criteri o norma necessària. Des de dins, en la ment de qui la practica, quasi segur que no existix, que té una justificació que elimina el capritx, que té un codi ocult que ajusta els prejuís amb l'actuació, sobretot si sap deixar de banda l'ànsia, el desig, els sentiments de repulsa o d'afecte. El capitost americà ho deu vore tot a través d'eixe filtre.

En canvi, persistent i poc capritxós, el cantant que ve a amenitzar uns minuts cada dia amb el mateix repertori rascat i mig bramat:

• «Ni tú ni nadie» d'Alaska i Dinarama
• «Clavado en un bar» de Maná
• «Dejad que las niñas se acerquen a mí» d'Hombres G
• «Creep» de Radiohead (versió argentina)
• una cançó que conté «esto es lo que te llevas» i «yo te perdí», que no he pogut identificar; i una versió argentina d'«A day in the life» de The Beatles.

Fa temps vaig pensar que eren cançons de Duncan Dhu, per les rascaes de guitarra, però no. Llandós, però curt. Sistemàtic i sense arbitrarietats.

El so i la bona lletra

Un concert de Claude Ballif, 🔗 el quart, i no sé com hi he arribat. Estava llegint alguna cosa d'André Chervel 🔗 sobre la història de l'ortografia francesa. Lligams inesperats entre unes coses i atres, la bona lletra i el so.

La llengua nua

Acabe la setmana afegint cançons de cantants quebequesos a la llista de cantants en francés: 🔗 m'atrau la seua varietat dialectal. Per contra, per l'estil, supose que hi ha més semblances que diversitat en el global: Safia Nolin, Bénabar, Eva Dénia —cantant Brassens en francés—, Jean Leloup, Ariane Moffatt, Fred Pellerin, Zaz, Les Soeurs Boulay, Pierre Lapointe, Souad Moussi, Jean Elliot Senior, Bernard Adamus, Daniel Boucher, Amélie-Les-Crayons, Alfa Rococo i uns quants més, incloent Michel Delpech, 🔗 que em sembla que, com diu la Wikipédia, les seues «ont marqué les années 1960 et 1970» de la vida de ma mare.

En contrast amb el ritme musical i la cadència de les macros de Word que vaig completant, acabe l'article «Lasciate ogni speranza: da "normalización" à língua nua» de Josep Joan Conill (2022) 🔗 que arriba a la conclusió clarivident de Takse sobre tantes coses, inclòs l'ús del valencià: «ez dago zer eginik». Encara que també seria possible idear una macro per a això —vullc entendre que ho suggerix Conill, a pesar de tot.

Repertori inclement

El passó de cada dia: «Lobo-Hombre en París» de La Unión, alguna cançó de Duncan Dhu i no recorde què més del mateix estil, tot a crits i rascant la guitarreta de manera espasmòdica. Un repertori curt, però intens i que fa uns quants anys que dura. I el cas és que no millora, sempre igual. Arreplega lo que siga dels clients del bar que hi ha a la plaça i se'n deu anar a oferir els seus alirets davant d'un atre baret del centre de la ciutat.

Amb la calor, vora l'estiu, amb les finestres obertes, la murga de la inclemència puja de grau.

El criteri dels astres

L'arbitrarietat i la imposició d'incoherències no haurien de ser una automedicació lenitiva que evite assumir i atendre els complexos, les ignoràncies i les rancúnies. Em sembla que quan se'n fa un excés d'ús sense supervisió mèdica i sense recepta. Això pot arribar a ser addictiu i generalment s'agreugen els dèficits de comportament i la dependència de l'autoritarisme per a imposar un punt de vista encegat.

Tinc posat un concert (el número 5 en fa major, opus 103) de Saint-Saëns, amb Anna Malikova al piano (Orquestra Simfònica de Colònica dirigida per a Thomas Sanderling), i a pesar d'això el sol s'acaba de pondre. Els astres tenen criteris clars.

Cendres

Vam vore poques falles passejant de camí cap a casa o cap a l'estació. Les clàssiques, grans o menudes, pareixien més clàssiques que mai pels colors i els ninots. Les de suro blanc, que poden arribar a ser molt agosarades amb els dissenys, no deixen de ser l'exacerbació del destrellat ecològic —a eixe pas, faran mascletaes i castells fent esclatar bidons de gasolina—. Com passa últimament, preferim les experimentals, encara que costen d'acceptar com a falla, encara que siguen pobres o encara que provoquen una implicació emocional silenciosa seguida amb un poc de desconcert, com la de Guillem de Castro-Lepant. Per a compensar, mos vam quedar encantats davant de la falla de Borrull-Túria. Estes i la resta, amb encerts i decepcions, se n'han anat amb les cendres, que d'això es tractava.

A banda de la part estètica, satírica, reflexiva i reivindicativa, a l'interior de la carpa d'una falla del centre de Valéncia, Ripalda-Beneficència-Sant Ramon, una banda amb pecussió i metalls potents recreava a cor amb el públic el tema «Si antes te hubiera conocido» de Karol G, 🎬 que sonava molt bé, amb ritme i densitat sonora. Takse la va sentir dijous per la ràdio, li va semblar que la reconeixia. I sí, va reconéixer la versió original, però mos va semblar més lleugera, com aigualida davant l'impacte sonor i rítmic que van recrear els músics de la banda enmig de la festa del casal. Ai, no tenim gravació, se la va endur la festa.

Alegre cant fúnebre

N'hi ha dies que toca reinterpretar això que et sembla un suplici, un castic immereixcut o una condemna interminable, i per molt que t'estiga fent passar angoixes i maldecaps, convé repeixcar què n'hi ha de bo en eixa tortura inesperà que són algunes persones amb qui has hagut de topar. Peguem-li la volta: hem ampliat la perspectiva que tenim la natura humana, encara que siga perquè hem hagut de topar amb eixes facetes fosques i amargues, amb caràcters malicciosos, amb actituds acomplexades que s'amaguen darrere de supèrbia, recriminacions i retrets...

Uf, deu ser que és dimecres, a mitjan setmana me s'acumula un poc de fel al pap. Passege un poc, m'acoste a les calèndules, li pegue la volta mentalment a la situació i descobrixc alguna cançó curiosa, com ara «Hileta kantu Nafarra» de Zetak. 🎬

La lletra del Moreno

Una cançó de tota la vida d'eixes que vas taraŀlejant a causa de les adherències ideològiques i musicals familiars: «Quan el Moreno» d'Al Tall. 🔗 La tinc en el cap, però només la primera estrofa. Busque la lletra en la xarxa i la trobe amb uns quants errors grossos. Aixina que en faig una transcripció —que també els envie als de Viasona—. Per tant, hui, un apunt musical de servici públic:

Quan el Moreno

Quan el Moreno dona la força,
les teixidores van als telers, van als telers,
no cal que diguen els de la sarga
pa teixidores, Montaverner.

Al barri de Sant Antoni
d'uns pisets com abellers
ixen amb la llum del dia
quatre-centes dones que van als telers.

Si són mares o fadrines
prompte ho podríeu saber,
sentiu-les unes com parlen
d'on han deixat els xiquets.
Les altres fan plans en colla
per al diumenge proper.

Ja estan en dansa totes les màquines,
bramen i ronquen sense descans, sense descans,
la ràdio encesa canta que canta
i per molt que vullgues, no pots parar.

Pere, Ramon i Gregori,
Jaume, Gaspar i Rafel,
són la Secció 24
i els sis fan alhora el mateix moviment.

Primer allarguen la dreta,
després xafen amb el peu,
tiren la peça amb l'esquerra,
i la passen al següent.
Si el vigilant se'ls acosta,
badallen lleugerament.

Poc a poquet arriba el dissabte,
una frenada per respirar, per respirar,
que la paciència té una mesura
i cap al divendres, es va acabant.

Deu minuts queden per l'hora,
passar pel sobre i marxar,
però en comptes de sirena
l'altaveu avisa que van a parlar.

El director es dispara,
quasi segur que ens fotrà,
diu que prevenint abusos
i per bé del personal
a partir del dilluns pròxim
fitxarem per a pixar.

Ja fa deu anys que estic en la fàbrica,
jo me pregunte que tinc de més, que tinc de més,
els fills que arriben, les hores extres,
i dins la panxa molt mala fel.

Música i verí

Vaig escoltant els lieds Waldseligkeit de Strauss i el d'Alma Mahler, els dos amb la lletra del poema homònim de Richard Dehmel. ^W Vaig descobrir el primer fa uns dies,🔗 i em va impressionar. El d'Alma Mahler no m'ha cridat tant l'atenció, però és possible que l'haja d'escoltar un poc més per a acabar-lo d'apreciar.

A banda d'això, veig que les formigues estan desficioses i no paren de recórrer en llargues autopistes els racons més inesperats, a pesar de la calor, o és possible que a causa de la calina que fa. Arruixe algun test, i ixen carregades de larves fugint com si hagueren d'ofegar-se. Eixes coses de la natura que descriuen tan bé en la revista Mètode. Arreplegue el participi sense verb «introgressades» (Gemma Marfany, Mètode, 121)🔗 i propose als de l'acadèmia que la definició d'opistòglif -fa ^dnv aclarixca que les dents que porten el verí estan a la part posterior de la maxiŀla d'eixes serps. Música i verí amb esta calor.

M'enllace al cant

Comence per Lise Davidsen, 🔗 que Anaïs va sentir curiositat per conéixer després de llegir una crítica operística de Núvol que li vaig enviar («Bronca i apoteosi» d'Antoni Colomer, 28.06.2024), 🔗 i l'Spotify va enllaçant-me peces de cant que travessen molts estils. Com que passa pels Kindertotenlieder de Mahler, 🔗 amb Bruno Walter dirigint i Kathleen Ferrier cantant, 🔗 vaig deixant-me dur i aprenent a escoltar eixa part de la música clàssica que, en general, me se resistix... Excepte si es tracta de Mahler i pocs més, no sé per què. Sí, Fauré també. 🔗

Mentrestant, torque un poc la pols de les estanteries, i veig que estan plenes de llibres per llegir. Bé, llevar-los la pols de tant en tant és un primer pas, tot i que la llista de novetats «imprescindibles» no para de créixer. Deixem-mos dur pels lieds de Strauss 🔗 que canta Jessye Norman. 🔗

La segona

Hi ha moments que són com un encanteri, un rellam de més d'hora i mitja que t'atrapa amb aquella intensitat que senties de menut mirant el foc de la llar: la segona de Mahler amb l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar dirigida per Gustavo Dudamel en el Royal Albert Hall BBC PROMS, crec que va ser el 2011. 🎬

Piano cantabile

M'he vist botant en la cadira i teclejant al compàs. Pels auriculars entrava el Cantabile de Michel Petrucciani. 🎹 La resta del dia, cosa estranya, ha anat passant aixina.

Aquella música, aquella aulor

Hi ha alguna cosa en la música del film Ben-Hur (1959) ^W de William Wyler —composta per Miklós Rózsa— 🔊 de que m'emociona quasi com eixa aulor que he sentit inesperadament per algun carrer de Valéncia i que em retornava a l'escola infantil parisenca de quan era menut.