dilluns, 30 de juny del 2008

Cursos d'estiu i excursos de sempre

Peixos d'estiu.
Esta setmana toca una mica de reciclatge de tècnics lingüístics. Hui he fet fotja al meu grup i he anat a la lliçó d'Abelard Saragossà sobre les preposicions. Crec que les paraules d'Abelard han torbat algú i em sembla que positivament. Ara ja ens som uns quants més que hem descobert que parlàvem en prosa, diríem, és a dir, que dalt té un antònim que és baix, i para de comptar. Poc a vore amb la gramàtica recreativa que tant entreté i tan poc alimenta els esperits.

Quant a la resta, tenim una rastrera llarga de cintes, però poca substància. Tan sols em queda recordar que li hauré d'enviar a Germà Colón l'adreça d'algun diari de sessions on l'han fet aparéixer en andes quasi...

divendres, 27 de juny del 2008

Despotisme eufònic

A l'entrada de Sueca, rere la tanca.
El diputat Ovejero Adelantado (pp) en el ple de les Corts valencianes (26.06.2008):


Para su reflexión, le recordaré que todo aquello que sofoca la individualidad, sea cual sea el nombre que se dé, es despotismo.


I més avall oferix el suport «incondicional» del grup parlamentari popular al govern valencià de Francisco Camps. ¡Caram!, tota una demostració del que entén per responsabilitat i «individualitat», és a dir, simples eufemismes que sufoquen la individualitat de l'acta dels senyors i senyores diputats.

dilluns, 23 de juny del 2008

Els mitjans i alguns fins

Els mitjans i els fins
Escriu Moisés Naím en «La informació i els seus amos» (El País, 22.06.2008):


La recerca va trobar que els països on més concentrada estava la propietat dels mitjans de comunicació tenien índexs de corrupció més alts, pitjor maneig de l'economia, mercats financers més distorsionats, pitjor qualitat de l'educació i de la salut i menys drets civils per als seus ciutadans.


Això són avisos; no en fem cas, no prenem mesures, i després vénen les lamentacions, tant a Zimbabue com a Espanya. I, esta vesprada, que encara no havia llegit el diari de hui, em sorprén una nova cantiga d'escarnho e de mal dizer a càrrec de Fernando Savater: «Savater presenta hui un manifest en defensa del castellà» (El País, 23.06.2008). Bé, ell en diu «manifest», i en el seu cas s'ha d'interpretar com «el santíssim sagrament quan és exposat a l'adoració dels fidels». Entre els fidels en este cas hi havia Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Albert Boadella, Carlos Castilla de Pino i Álvaro Pombo.

Espere que la defensa que pretén fingir Fernando Savater de la «seua» llengua tinga el mateix èxit que les defenses que es fingixen per ací de la nostra. En eixe sentit, no sé si deu estar satisfet amb la situació del País Valencià, ja que hi ha un 55% de ciutadans que declaren que la parlen amb fluïdesa (segons informa el mateix diari arran d'una enquesta del 2007 del cis).

Sí que podem dir, però, que compartim amb Fernando Savater una mica d'un desig: el reconeixement del dret «a ser atesos institucionalment en les dos llengües oficials». Ara bé, la paradoxa que ratlla en l'estupidesa incansable ve a continuació: no tot el funcionariat ha de tindre eixa capacitació, diu. O pot ser que vullguera dir que no tot el funcionariat ha de patir eixa maledicció del bilingüisme.

En qualsevol cas, no cal tant preguntar-se en quin món viu Fernando Savater, sinó què pretén: una sistematització de la discriminació lingüística dels altres, pràctica que suposàvem vetada, si més no, per l'article 14 de la Constitució espanyola. I un dia vindran a pels que mengen paella, Martin Niemöller dixit.

dissabte, 21 de juny del 2008

Ròssec abans de l'estiu

Pensament d'estiu
He passat dos setmanes intenses, amb un nivell d'estrés superior a les meues previsions, així que ara tinc documentació a la cartera que comença a fer-me nosa, perquè és un ròssec que hi ocupa un poquet massa.

Per exemple, pretenia dir-li alguna gràcia a Fernando Savater a partir de dos articles seus, «Contra los diptongos» (El País, 12.04.2008) i «Regreso al futuro» (El País, 28.05.2008), que farien riure amb unes cosconelles i que, altrament, deixen la impressió que hi ha «intel·lectuals» de pensament lingüísticament selectiu i tendenciosos, o puga ser que pretenguen confirmar allò que les repeticions fal·laces aconseguixen passar per veritats de llanderola. Dos exemples de la insistència ideològica:


És cert que la Constitució reconeix una protecció especial per a les altres llengües oficials en eixes autonomies [es referix a Catalunya i el País Basc], però eixe article fou redactat quan els seus parlants tenien retallats els seus drets i és un ús pervers utilitzar-lo ara —una vegada corregit l'abús anterior— per a privar al seu torn de drets els que es comuniquen en castellà. Potser, per tant, convinga un aclariment constitucional respecte d'això [...].


Que hi ha cada vegada més dificultats per a cursar estudis en castellà en algunes autonomies [...] en cap cas pot simplement negar-se i atribuir-les a neurosis del PP, com fan els pocavergonyes, algun senador del PSOE...


Bé, ni s'ha volgut enterar dels reiterats «aclariments» constitucionals sobre això que sortosament han fet ja els tribunals, ni entén que les dificultats d'uns per a tindre privilegis d'ignorància són la contrapartida asimètrica de la discriminació quotidiana dels ciutadans catalanoparlants a Catalunya, ¡ei!, i al País Valencià, a les Illes Balears, a l'Aragó o a Múrcia, per no esmentar la Catalunya del Nord o l'Alguer. I per no esmentar un parlament situat a Madrid on no es pot fer ús de les especialment protegides llengües, mentres alguns altres parlaments de l'estat dels llocs que ell esmenta sí que funcionen amb un règim lingüístic respectuós, democràtic i de no-discriminació per motiu de llengua —tal com establix l'article 14 de la Constitució—, i, curiosament, sense requisit d'ús lingüístic per als diputats.

Més que un retorn al futur, Fernando Savater pretén un simple retorn al passat, i això és el que esperem que siga impossible.

D'altra banda, en El País del 16.08.2008 hi havia una carta d'una lectora que proclamava que era «la persecució del castellà en algunes regions espanyoles és un fet». Com que en el mateix diari podem llegir en un titular: «Les idees masclistes persistixen entre adolescents i joves al voltant dels vint anys», podem concloure que «el fet» denunciat per la lectora anterior és més aviat una «idea» del mateix nivell, sense més suport en la realitat que el desig de mantindre privilegis, per motius sexuals o per motius lingüístics. Tret que «la persecució del castellà» es referixca a un castellà que va perseguint algú altre i per això el titllen de nazi, com es queixa la lectora: «en Mallorca le pueden llamar a uno nazi por hablar en español». Això deu dependre del que digues, supose, tant en espanyol com en català o en alemany, també de les ganes d'insultar del qui ho diu; fins i tot, i lamentablement, hi ha qui encara s'ho agafaria com un elogi.

Fa la impressió que hi ha més persones que coneixen tant Maquiavel —citat per Savater: «governar és fer creure»— com Léon Degrelle, retratat per Octavi Martí en «El fascista perfecto» (El País, 20.04.2008) parlant de la novel·la Les Bienveillantes de Jonathan Littell. Per tant, pot ser que patixquen amb Max Aue:


Per això que aquest últim, quan la tossuda realitat es nega a casar amb la imatge que algú vol donar d'ella, té tants retorçons i vòmits, lògics en un cos maltractat pel seu cap.


En realitat tot això té relació amb una cosa que hauria d'arrelar més profundament: el respecte als ciutadans i al sistema democràtic mateix. Per això, si s'aclariren els aspectes assenyalats per diversos articles apareguts en El País, la resta cauria per son pes. Per exemple, podem començar, en l'àmbit de la regulació lingüística, per «Una política lingüística d'estat» (El País, 16.05.2008), però podríem continuar, directament en l'àmbit del servei democràtic, amb «Allò que s'amaga als ciutadans» (Rosario G. Gómez, El País, 03.05.2008), «La llei de la transparència» (Soledad Gallego-Díaz, El País, 04.05.2008), «Que es sàpia qui mou els fils» (Andreu Missé, El País, 06.05.2008) o «Transparència informativa i democràcia» (Juan Luis Manfredi, El País, 04.05.2008).

Arribat a este punt, em quede una mica descansat, em queden unes quantes evidències de persecució —i no les gallindaines de Savater— com ara papers que tinc davant: un rebut (¡un altre!) de l'Ajuntament de València només en castellà, un altre rebut (¡i en són uns quants ja!) de l'Ajuntament de Carcaixent només en castellà, unes instruccions d'examen de l'EOI de València només en castellà... I coses que he hagut de vore —malauradament—: la retolació del tanatori municipal de València només en espanyol, segons gestió de Rita Barberá Nolla (pp). Ni tan sols moriré tranquil, ho veig vindre, i hauré de fer una queixa abans que les cendres me se refreden.

Finalment, doblet al futbet amb un gol de penal i tot, i dinar de celebració a L'Hamadríada, que no va ser res d'especial —fluixejava, segons el meu gust—, però l'ambient ho compensava. En eixir d'allí, l'estiu i la pols del riu.

diumenge, 15 de juny del 2008

¿Membres de què?

Un membre valencià
Juan Cruz cita en el diari El País («Los 37 lectores de Borges», 14.06.2008) un comentari de Ricardo Cayuela del 2003:


Les autoritats espanyoles festegen la llengua, la promouen, en presumixen en tots els fòrums i àmbits internacionals i, al mateix temps, no tenen cap interés per conéixer els parlants d'eixa llengua ni els interessa el que escriuen o el que fan.


Bé, curiosament, les «autoritats espanyoles» fan això mateix amb la diversitat cultural i lingüística espanyola, i en això ens sentim ben agermanats amb els ciutadans d'Amèrica.

D'altra banda, i parlant ara de miembros i miembras, assenyala encertadament en el mateix diari Soledad Gallego-Díaz («Le gustan las mujeres») a partir d'un comentari d'Alfonso Guerra:


En fi, que dir que u no és "ni feminista ni misògin" és com dir, en la mateixa tacada, que u no és "ni socialista ni misantrop". Una ximpleria.
[...]
A vore si resulta que el que s'està discutint és una altra cosa.


Doncs, sí, es parla d'una altra cosa, perquè el que és de llengua, em sembla que ni en parlen en la rae. La paraula miembra segurament no té cap altre inconvenient que les dones no devien tindre dret a ser-ho. He tractat de trobar una referència femenina en el corde, però no és fàcil trobar-la. Me n'apareix una de 1852 de Cecilia Böhl de Faber —miembro aplicat a una dona—, millor dit, de Fernán Caballero, el pseudònim que, veges per a on, es va haver d'imposar. Sí que n'hi ha havia una referència de miembras del 1908 al Perú, i com que algunes de més modernes també provenen d'Amèrica —una de Costa Rica, que inclou també juezas—, deu ser que alguna cosa s'hi cou, i per ací els cou a alguns, pot ser que fins i tot els coga «el miembro».

dijous, 12 de juny del 2008

La llengua assistida i l'estrangerització

Un panteó valencià
Sembla que finalment s'ha instal·lat un bon tros d'estiu sobre València. Han passat uns dies i hi ha una certa serenor al despatx, molt benvinguda, i li ho deven a un concurs d'interinatge, cosa que em sap greu haver d'agrair, a causa de del desficaci de barem actual, però esta vegada ens ha reportat alguna compensació. Bon vent, encara que siga temporal.

D'altra banda, vam tindre ahir una jornada intensa amb una demostració del programa de traducció assistida Transit XV a càrrec de Michael Soland. No va ser tant dens sinó més aviat detallat, primfilat. La veritat és que m'ha convençut molt més que Trados o Deja Vu, puga ser perquè ens ho explicava un expert que demostrava que manejava fins al mínim detall del que ens oferia. A més, la navegació configurable amb el teclat i la possibilitat de les macros són recursos ben útils. La part anecdòtica és que hi ha instruccions de funcionament avançades traduïdes parcialment al català, i que durant un moment ens explicava que hi havia ara instruments de correcció en «valenciano», que no sé si entenia com si diguérem «Español (Argentina)» que du el Word, per exemple. Es veu que tenen un por urticant al perill dels noms.

En la part terminològica, en canvi, que és la que realment m'havia d'interessar, alguna mancança, però podríem dir que correcta en línies generals. Només caldrà veure-ho en funcionament i a vore si ho podem fusionar amb el que tenim ara fent servir el Wordpress.

I hui, al bar, una cambrera joveneta, nova, que no entenia «té amb llima». Sort de la flexibilitat de la nostra llengua, que pot dir «llimó». En tot cas, no se n'ha estat de demanar-mos que li parlàrem en castellà. Cara de pòquer en eixes ocasions, és clar, som guiris al nostre país, al nostre panteó.

dilluns, 9 de juny del 2008

Abusos lèxics i fàctics

Un estat d'ànim, sembla
Continuen passant els dies plujosos per València, diria que una cosa que mai vista des que tinc memòria d'estes coses, amb breus descansos de sol molt agradables. Em sembla que tots eixos que criden que volen aigua amb l'única intenció de fer xenofòbia anticatalana i demagògia en benefici dels empresaris de la construcció, estan deixant-la caure i no es dediquen precisament amb arreplegar-la amb poals.

Parlant de mentires, a l'entrada de les Corts hi ha més o menys sis panells que commemoren els vint-i-cinc anys de la institució: quatre totalment en castellà i dos anecdòticament i breument en valencià. Les «corts infantils» del web de les Corts continuen només en castellà —i això que Isabel Escudero, vicepresidenta, ja ho sap—: recordem-ho, això és pedagogia, com dia Blasco. És clar, hi ha diputats com Asencio Adsuar (pp) que són capaços d'amollar:


«Por otro lado, también decir que, en cuanto al tema del uso del valenciano, mire, estamos hablando de una universidad internacional y estamos hablando como lengua vehicular, junto con el castellano o español, el inglés.»


Posant que el «castellano» y el «español» esmentats siguen la mateixa llengua —que Asencio Adsuar podria pretendre alguna altra barbaritat valenciana diferent—, no apareix enlloc que entre dins dels seus plans fer del valencià («valenciano o catalán», com diria segurament Asencio Adsuar) una llengua internacional, forta, coneguda, líder de res... Eixe és el futur que li desitgen a la llengua dels valencians. Com dia el vellet aquell de l'anunci: «I, Maluenda i Ferraro, ¿què en diuen, de tot açò?» Ells només parlarien si algú pretenguera precisament tractar el valencià amb normalitat.

Dit això, he d'afegir que hui estic una mica cremat, perquè una «companya» funcionària, al seu tradicional escaqueig diari adobat amb xarrades interminables amb el mòbil, amb el fix, mirant el correu, pàgines de viatges, apunts de facultat, xarrant amb altres companyes, alçant-se a beure, a pixar, al que siga, a més, hui hi afig la poca vergonya d'abusar i fer la meitat de la seua faena, sense cap respecte pels companys que hauran d'acabar el que ella deixe per fer. Hui és el seu últim dia abans d'anar-se'n d'interina a un altre lloc de la casa. Que siga tan feliç com la tranquil·litat que mos deixarà.

Escric unes ratlles ací, m'esbrave, i ja està, encara que siga feroçment, com dia el poeta, però sense malmetre les portes ni el respecte envers els altres.

dimecres, 4 de juny del 2008

Proves de llengües i d'humanitat

Uns altres estius
Per motius estrictament funcionarials, vaig decidir que enguany intentaria traure'm el nivell bàsic de francés en l'EOI. La meua espenta per a estes coses no dóna per a més nivells actualment. Ahir va ser la primera part de la prova, la part escrita. No comentaré res sobre l'examen, que no tenia més dificultat que la redacció, pràctica per a la qual no estic avesat en francés, així que hi vaig cometre alguns desficacis monumentals que espere no oblidar per al futur.

En un altre àmbit, tinc ocasió de plantejar una queixa a causa del full monolingüe castellà —les instruccions de la prova— que vam rebre en entrar a la sala. Com sempre, un detall accessori et mostra la profunditat real de la disponibilitat de l'administració quant a l'ús del valencià. Com que pràcticament no vaig badar boca, vaig tindre ocasió de no comprovar quants valencianoparlants subordinats m'envoltaven a la sala.

En les pauses que la mala organització va provocar, em vaig immergir en Els estius de Josep Porcar, un llibre de poemes. Acabada La Clivella de Doris Lessing (traducció de Marta Pera Cucurell), em quede amb el fet que em féu l'efecte que la traducció tenia un estil neutre, sense cap condiment estilístic que jo haja pogut apreciar, més enllà d'algun desordre estrany en alguna frase. Quant a la reflexió que provoca, l'he trobada bastant sorprenent. M'ha costat d'entrar en la lectura, de trobar l'atracció del desenllaç, però a mitjan novel·la ha arribat l'atracció del plantejament, la necessitat de conéixer la revisió de l'origen de la lluita de sexes en la humanitat —o en allò que és actualment la humanitat— ambientat en etapes prehistòriques. Doris Lessing et permet pensar.

En resum, i pel que fa a les coses en què també em fixe, ben poques errades de picatge, desús absolut de per a + infinitiu, algun se'l o se l'ha que en el meu català seria més impersonalment normal l'han, i alguns mots més que sobtadament destacaven de la neutralitat estilística de la traducció.

Finalment, faig una mirada arrere i trobe que quan un nou dictamen de l'AVL ja vaig fer una queixa a causa de les deficiències del web de les Corts (veg. 12.04.2005). Resulta que aquella deficiència l'he tornada a reclamar enguany, perquè les coses continuen igual. Tret que me n'haja oblidat —que tot és possible—, no he rebut cap resposta de la Mesa de les Corts a la meua queixa, ni han fet cap esmena sobre la qüestió, així que ara m'he adreçat a la Comissió de Peticions, a vore si ací la petició també cau en sac rot, com també dien abans en català.