Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris registres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris registres. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 d’agost del 2024

Informalment, la llengua

Cosetes per a combatre la caloreta de l'agost, com ara una arreplega de termes nous aprovats pel Termcat —que penge en el dtl🔗 o una revisió de la quotidianitat de la variant xixanta, que convindria tindre en compte en les indicacions normatives sobre trets dialectals... ¿Dialectes? I també dels registres, encara que s'ha de tindre en compte que, encara que siga habitual, és una manera irregular i poc adequada d'incorporar els dialectes a l'escriptura: menystindre'ls com versions usuals i útils de la llengua i tractar-los com a estils connotadors d'alguna deficiència.

Em ve al cap algun cas, com ara, quan es fa un recull de les paraules amb ʃ inicial en valencià, xixanta hauria d'aparéixer al costat de xaloc, xarop, Xeresa. No s'entén massa que l'avl incloga eixa forma de raspallà com a possibilitat de pronúncia en el llibre d'estil per als mitjans 📃 però que en el diccionari 🔗 no aparega ni com a variant possible ni com a pronúncia.

Desentendre's informalment de la llengua per escrit no és gens eficient. 🔗

dilluns, 15 de juliol del 2024

Agraïxc la provessó

Forma part de les meues neures i ja és habitual i inclús pensaran que la insistència és carregosa, però continue mirant de desmitificar i facilitar alhora la producció escrita de qualsevol versió de la llengua, tant si pensem en la reproducció dels registres com —o més encara— si pensem en les variacions dialectals. Aixina que els envie als acadèmics valencians una proposta de millora per al diccionari que tant consultem en línia:
El diccionari inclou en l'apartat de conjugació una nota que facilita l'ús escrit del valencià septentrional: 🔗
– En el valencià septentrional: present d'indicatiu: 1 agraïxo/agraeixo.

Convindria que la palatalització de l'increment dels incoatius seguira una pauta semblant per a deixar clara la possibilitat d'escriure dels grups -xc- i -xq-. La nota actual és:

La consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)

Eixa redacció només fa referència al passat i, seguint el model anterior, hauria d'indicar que eixes formes també són usuals actualment. Això ajudaria a evitar malentesos sobre eixes formes amb tanta tradició escrita i tanta vitalitat actualment (en valencià i en català occidental), i facilitaria l'aplicació de la recomanació de l'avl sobre la pronúncia d'eixos verbs en els mitjans de comunicació.

Per a rematar-ho, els pose un poc de documentació que trobe interessant, i un poc temeràriament i xafant el terreny de la immodèstia, incloc la meua fitxa 🔗 sobre el tema.

En estes coses, tal com va passar amb l'entrada de la forma provessó en el diccionari, 🔗 sé que tot arriba l'endemà de la vespra. Este matí encara he vist un teuladí travessant el centre de la ciutat.

dijous, 13 de juny del 2024

Necessari i convincent

A pesar que la genuïnitat és un concepte viscós que hem d'evitar que mos taque massa les neurones a l'hora de pensar en les coses humanes, les dos propostes de Xavier Rull relacionades amb la vitalitat de l'ús de les varietats no són tan sols convincents, són necessàries:

  1. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (1) 🔗
  2. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (2) 🔗

Convindria posar en pràctica eixe rigor en la captació més fidel de la realitat en lloc d'abandonar-se a la perspectiva entelada per la subordinació persistent.

divendres, 19 d’abril del 2024

Tots els mitjans possibles

Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.

La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.

Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.

L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.

Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.

dilluns, 4 de març del 2024

La transcendència de l'escriptura

M'ha passat pel cap de demanar-li a l'Optimot que revise la redacció d'una fitxa:

En la fitxa 6820/4 indiqueu que la forma mos «no transcendeix a l'escriptura i no és adequada en registres formals».

Em sembla que hauríeu de tindre en compte que el DNV inclou este pronom i, encara que ho faça amb la indicació que és «col·loquial», això permet que s'utilitze amb normalitat en l'escriptura.

D'altra banda, tinc quimera que quan un balear utilitza este pronom, no ho fa amb caràcter de col·loquialitat, sinó que és la forma d'ús general i no té cap ànim de transmetre informalitat. Hem pogut sentir que l'utilitzava algun conseller de la Generalitat de Catalunya (d'origen balear) explicant la seua obra de govern al parlament o pels mitjans, i també il·lustres escriptors i escriptores entrevistats en la TV3 en espais de promoció literària.

Per si això fora poc, podem llegir que els pronom mos forma part ja d'obres literàries actuals, com ara en el llibre Lo mig del món de Roser Vernet Anguera, on el podem vore utilitzat amb normalitat i jo no diria que tinga cap intenció de col·loquialitat.

Vos agrairia que, tenint en compte estes dades, revisàreu la redacció de la fitxa.

Amb una visió extensa, actual i dinàmica de la llengua, estic segur que tindran en compte que hui en dia ja estem molt més alfabetitzats, hem ampliat les possibilitats de comunicació escrita i les receptes que s'amollaven fa trenta anys ja no tenen massa sentit. Ja no en tenien fa trenta anys, però encara mos ho estàvem ensenyant.

dimecres, 21 de febrer del 2024

Cada moment i circumstància

El dnv inclou la paraula puter -ra 🔗 i indica que és una paraula «vulgar» —el diec no inclou esta paraula, però sí el sinònim putaner -ra, 🔗 amb la mateixa marca valorativa—. El dnv explica el valor de la marca:

La marca vulg. (vulgar) s’aplica a mots considerats habitualment malsonants, grollers i poc o gens assumits pel bon gust majoritari, especialment aquells de caràcter escatològic o sexual

Esta setmana s'ha debatut en les Corts Valencianes sobre la prostitució 🔗 i el terme usual per a referir-se als hòmens que utilitzen les prostitutes sexualment ha segut «puter» (i en castellà, putero, que el drae amb marca com a malsonant).

Per tant, les intervencions parlamentàries han fer ús d'una paraula qualificada per algú de «vulgar» o «malsonant». Pel fet d'aparéixer en el llenguatge parlamentari, ¿ha deixat la paraula de ser vulgar o malsonant o ha convertit les intervencions parlamentàries en vulgars o malsonants? Sembla prou clar que l'ús intencionat d'una paraula tan marcada com esta en un registre formal té la intenció d'emfasitzar la denúncia i la crítica contra els clients de la prostitució (i contra la prostitució mateix).

No sé si els els parlamentaris legislaran com en Suècia o en Noruega —si ho fan, que siga amb el mateix suport de mitjans econòmics i socials que em sembla que preveuen allà—, però abandone el tema per a centrar-me en les meues coses: la paraula provessó és una variant de professó, que al seu torn és una paraula «popular» (diu Coromines) originada per una confusió de sons i de conceptes provinents del llatí.

Per tant, la variant provessó, que és la general al País Valencià, hauria de formar part del diccionari igual que la variant professó, que sí que apareix en el dnv, encara que l'han marcada com a coŀloquial: ¿a on és coŀloquial? ¿a Catalunya? ¿és «col·loquial» o més bé estan diguent que és «dialectal» i es pot deduir que, en conseqüència, correspon a un registre informal? La típica confusió entre dialectes i registres.

Si acceptem que un dialecte té registres, la variant provessó és la paraula general del País Valencià en qualsevol registre, formal o coŀloquial. És un error pensar que tot allò que mos sembla «dialectal» s'ha d'encasellar com a registre «col·loquial». Damunt, ves a saber què és això de «vulgar»... Ara, si ni tan sols apareix en el diccionari, ¿què és la paraula «provessó»?

Si en lloc de tanta pretensió d'«estàndard» i de «normativa de manualet» visitàrem més els dialectes i les converses en situacions i contexts diferents —al bar, al despatx d'advocats, al súper, a la prefectura de policia, al futbet, al gimnàs, al conservatori de música...—, podríem assimilar i practicar la variació i la utilitat d'uns altres, de dialectes i de registres, en cada moment i circumstància.

dijous, 15 de febrer del 2024

Notes al diccionari

Coincidint amb la neura que tinc últimament amb la desatenció acadèmica del registre col·loquial —pense sobretot en el valencià—, m'arriba per diferents vies l'apunt «El diec i els col·loquialismes» de Gabriel Bibiloni (12.02.2024). 🔗

Encara que entenc que critique en part el centralisme barceloní de l'iec, em sembla estrany que no reclame que el diccionari de l'institut s'amplie per a tindre en compte de manera més clara i útil la distinció entre registres i dialectes. Això em mou a enviar-li un comentari:

Deu ser que van ampliant el contingut per a atendre les necessitats d'escriptura dels diferents dialectes i registres. Però no van tan ràpid com voldríem... Haurien de fer cas de la vostra pregunta per a anar donant informació dels usos informals «en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i (no) de tots els dialectes».

De moment, pel que fa a les varietats dialectals no toquen gens el central o oriental (com bé dieu, per a ells no és dialectal)... Toquen poc el balear (11 registres: cartenir, contenir, detenir, entretenir, estar, mantenir, menystenir, obtenir, retenir, sostenir, viltenir). El valencià menys: 9 registres. El nord-occidental apareix en 8 registres.

És gros que encara associen un comentari d'una varietat dialectal (que no diuen a quin registre correspon) amb un comentari sobre un «registre informal» (que no identifiquen on s'utilitza).

Si vullgueren fer un diccionari d'ús ben fet pensant en el conjunt dels parlants que vivim immersos en realitats tan diferents, seria una gran faena. De moment ho hem anat apedaçant.

Espere que pugam millorar-ho per a l'ús real de tots els registres i varietats, i que no arribe ja quan només servixca per a documentar i desxifrar com es parlava i s'escrivia en el passat.

dilluns, 8 de gener del 2024

Llepant l'infinit

Intente recopilar sinònims eufemístics per a designar algú que siga «panxa agraïda», és a dir, llepaculs o llepó, però no me n'ix cap que no siga massa docte, massa tècnic o massa dessaborit. Concloc que possiblement un que podria crear aglomerant la locució «ballar els nanos»: un ballananos. Ai, em sembla que tampoc va bé, perquè, segons com, es pot entendre que conté un menyspreu per la constitució física que és innecessari i, per tant, rebutjable. Al final, tant pot ser llavacares com bufalevites, que són una mostra que l'abús d'un suposat estàndard salvífic i la marginalització del registre col·loquial mos coŀloca en una situació de poca ductilitat i molta estretor expressiva. Bé, estic segur que amb uns mitjans que funcionaren mitjanament bé, podríem triar i remenar entre el llausanger -ra i el mamó -mona, que no sé si serien els extrems de la llista. De la llista de paraules, perquè les varietats d'eixos caràcters deuen tendir a l'infinit.

divendres, 5 de gener del 2024

Fina que fina

La documentació escrita, documentada o raonada que trobe sobre això que podríem denominar «valencià col·loquial» o, si es vol, «valencià informal», són escasses, antigues, tenen relació amb estudis sobre literatura o estan associades a la prescripció d'una formalitat que semble relaxada i fluida.

A banda, hi ha les habituals propostes o bonegons sobre la «correcció», és a dir, maneres d'evitar o d'invisibilitzar una part fonamental de la llengua de barra de bar, de cafenet amb eixos familiars que vegem d'any en any o de cerveseta o cassalla a bacs pels bancals.

Per un altra cantó, sí que s'ha fet un poc de faena lexicogràfica útil per a afavorir la consulta i confortar la producció escrita de qualsevol pelatge, com podem vore en les etiquetes «col·loquial», «vulgar», «popular» o «infantil» que usen alguns diccionaris per les paraules que poden tindre accepcions o variants que associen amb eixe registre.

Això sí, sempre podem llegir al revés tots els repertoris de barbarismes i prescripcions sobre coses que no «es diuen aixina» que està diguent la mateixa persona que ho està negant, o que està usant la variant que nega que es puga dir o escriure... Clar, sense tindre en compte que, precisament, inclús els registres que no es solen escriure, es poden escriure, gràcies a la ductilitat de l'escriptura i dins de les possibilitats de l'ortografia normativa de representar les variants de tots els registres.

L'ortografia no ha de ser el formigó de la llengua, sinó la farina, en la versió de ma mare: «tants que en cria la farina, i ella fina que fina».

dimarts, 12 de desembre del 2023

Convidant els ulls

Inclús el Graset mos «emplaça a demà». Tanque els ulls, me se tanquen, perquè couen. Els conflictes armats criminals en marxa —dir-ne «guerres» torna a ser benèvol amb qui els patrocina— a Ucraïna, Palestina i més enllà, la destrucció del medi ambient és patrocinada pel capitalisme petrolier, aplaudim l'encesa de com més llums millor i els vols en avió barats pagats per la «misèria necessària, diuen», i ja quasi que només mos queda la possibilitat de pensar-hi ebris de lletra i espirituosos. Mos «convidava» a vore el programa de demà, en una versió del llenguatge que ara ja és d'una altra època, infantil inclús.

divendres, 1 de desembre del 2023

«Encà» que siga...

Sempre falten entrades en els diccionaris. El diec seria una referència d'absències que va corregint-se, però les trobe més a faltar en el dnv de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ja em va bé que els catalans vagen afegint-ne —encara que no siguen usuals per ací, com ara els noms mitjacerilla, seca ('la mort') o l'adverbi poder ('potser')—.🔗 Al cap i a la fi, entre els dos en farem un. Però estaria bé que anaren ampliant les paraules que necessitem vore escrites per a adobar el nivell col·loquial valencià de forma consistent i quotidiana.

Estic pensant en les intervencions parlamentàries de les Corts Valencianes. Són intervencions de la llengua en acció i en diferents estils i registres, i aporten molta riquesa en eixe aspecte de la llengua general quotidiana, tant pel cantó del lèxic, però més encara pel que fa a variants que no són «excentricitats» dels qui mos hi fixem, sinó expressions constants i actuals que no apareixen en els diccionaris a causa d'aquell intenció reparadora i paternalista de fa ja un grapat d'anys. Ara, si entenem que continuem parlant d'una llengua viva per a tota la societat, eixes variants haurien de tindre lloc escrit de referència tant per a la consulta dotora com per a l'expressió desimbolta i vivaç.

En molts casos, el Diccionari català-valencià-balear (dcvb) ja fa el paper, però esta setmana m'ha faltat trobar una entrada amb «encà», que no és precisament una variant desconeguda ni nouvinguda. 📃 Seria útil per a ajustar el to sovint ben popular dels debats polítics. I n'hi han més coŀloquialismes tocant a la porta, més enllà del món fester (albà, apuntà, arreplegà, cordà, cremà, dansà, despertà, entrà, filà, mascletà, mocadorà, plantà, xocolatà).

dimarts, 21 de juny del 2022

La quantitat pressiona més

L'ús de la llengua millorarà quan augmenten els canals i les ocasions a disposició dels parlants i segons vagen millorant les possibilitats d'exigència dels parlants, independentment de si algú pensa que la seua llengua no és una llengua o de si u accentua aixina i l'altre aixana. Eixe malentés o eixa discordança es resoldran amb l'ús. O no es resoldran, però l'ús salvarà la llengua.

Referint-se a l'estigmatització del valencià general, hi ha qui afirma que a Catalunya, no tenen eixe problema i també perden parlants. Crec que cal matisar que no tinguen eixe problema: a Catalunya tenen eixe mateix problema (i també debaten sobre l'exclusió de l'occidental la marginació dels registres, etc.). Però ho compensaven perquè des de sempre posaven més recursos a disposició de l'ús, de qualsevol ús, i l'ús esmenava —i esmena— la possible estigmatització, cosa que es veu sentint el president actual d'Òmnium Cultural, cantants diversos o membres del govern (en recorde un de fa uns anys que utilitzava el pronom «mos»).

Ara estan vegent que s'han adormit pensant que ho idealitzaven molt i que ja estava tot resolt, però han vist que estan perdent parlants i que, sorpresa, no és cert que el sistema estiguera funcionant. Ho va comentar Carme Junyent en el Faqs (11.06.2022, tv3) 🔗 parlant sobre la mort/salvació de les llengües: no és un problema de qualitat (subjectiu), és de quantitat (objectiu).


Acords i discordances:
  • «Els mitjans i el seu argot» de Pep Ferrer, Diari La Veu,, 20.06.2022. 🔗
  • «Eufòria (TV3). Què en pensa la Filòloga de Guàrdia» (autònim: Aida Roca Redondo), 15.06.2022. 🔗
  • «Les emissores locals: la gran esperança de la ràdio en valencià» de Joan Canela, Diari La Veu, 31.05.2022. 🔗

divendres, 17 de juny del 2022

La submissió hipòcrita

Molts d'aquells que podríem dir que «ofrenen noves glòries» a l'estàndard —ho dic fent un paraŀlelisme lamentable: «lamentable» perquè me s'ha ocorregut i perquè té fonament—, fan eixa funció des d'una posició d'allunyament voluntari respecte als problemes reals de l'ús de la llengua general, per no dir que, molt sovint, es tracta d'un aïllament hipòcrita i falsari: he vist que solen ser els primers que practiquen la submissió lingüística, en persona, per escrit o per telèfon.

He de dir que els entenc en part, per la posició de víctima que compartim, però no em sembla acceptable la seua actuació «contra» la llengua que pretenen salvar, perquè actuant aixina tant abonyeguen l'ús amb la submissió com penalitzant a força de «normativa» els registres comuns. Diria, per tant, que més bé deuen voler salvar un estatus de presumpció de poder —la seua presumpció, de fet—, però enganyen o estan enganyats si es pensen que estan salvant l'ús del valencià.


Acords i discordances:
  • «Les actituds lingüístiques», capítol 4 de Contra la planificació de Carme Junyent (1998).

divendres, 11 de febrer del 2022

El gaèlic valencià

Una de les coses que s'han interpretat —o ensenyat— malament en relació amb els registres de la llengua és la confusió estilística habitual entre dialectes i registres, derivada de la inevitable confusió entre dialecte i això que es denomina estàndard. Sempre em sorprén que hi haja qui recórrega a trets «vulgars» —és a dir, 'habituals'— d'altres varietats per a decorar i donar un to de formalitat o de «qualitat» a una exposició oral o a un text escrit. I segur que els funciona, però segur que alhora el que fa és envilir o degradar la consideració de la pròpia varietat, ja que actuant aixina, s'indica que l'altre dialecte no és una varietat «dialectal» sinó una varietat «elevada», «literària» o «estàndard», confonent al seu estorn «estàndard» amb «millor», i para de descriure-ho, perquè no es tracta més que d'això, de la inseguretat i falta de reflexió sobre l'ús de la pròpia varietat i, en el fons, de la pròpia llengua. I per això les estadístiques mostren que un percentatge elevat de parlants valencians es subordina lingüísticament davant de qui parla en castellà.

Malauradament, a més d'eixa subordinació «cimentada» per la força de les discriminacions estatals —que s'estén a la Unió Europea, encara—, hi ha la subordinació secundària de la variant valenciana, «formigonada» amb les tones de normativa autolesiva que mos hem administrat a força d'aplicar receptes i eleccions estilístiques fora de lloc i de context, emulant congènitament les pràctiques prepotents patides i vistes en les Espanyes imperialistes tradicionals.

El gaèlic irlandés (85.000 parlants) ja és oficial a la Unió Europea, 🔗 al costat del romanés (24 milions) i el búlgar (9 milions). El govern espanyol continua exercint de botxí lingüístic en la Unió Europea. Al pas que anem, hi arribarem amb el gaèlic valencià.

dilluns, 28 de desembre del 2020

Les mans ertes

Dissabte passat fea fred, l'airet era fresquet i mos havia agarrat quasi per sorpresa, perquè per ací últimament constatem que ja és hivern més pel calendari que per les mànegues que mos posem. Ja no s'estilen tant aquells corfolls de peces de roba amb què mos embolicàvem fa anys. Una samarreta de mànega curta i una jaca que pare l'aire, com que sempre fa un poquet de sol, doncs, avant. Però dissabte l'aire era fresquet i la quiosquera em va dir que anotara jo mateix el número de la targeta del diari en un paper, perquè ella tenia «les mans ertes».

Els mitjans i els àmbits que gestionen la percepció sociolingüística, haurien d'impulsar l'ús del valencià general en tots els registres o, dient-ho al revés, haurien de pensar en impulsar tots els registres valencians en l'ús general. Ja sabem que tenim les portes obertes en els registres humorístics, coŀloquials, bròfecs, rurals, antropològics, etnològics, «entomològics» si es vol estendre a la mirada que s'hi sol fer. Però es pot anar més enllà en la diversitat tant de la informalitat com de la formalitat, que no es tracta de parlar a casa com al bar, però tampoc hauríem de considerar normal haver d'escriure les declaracions d'amor com si foren tesis doctorals.

Em va alegrar el matí poder sentir una expressió tan localment i culturalment substanciosa. Seria bo que eixa expressió formara part dels registres generals coneguts per qualsevol parlant, encara que no la utilitzen tots activament. Aixina no mos se quedaria la mai la llengua erta.

dijous, 20 de juny del 2019

«Buenas» i au

Periòdicament mos posem a revisar i repensar qüestions mos sorprenen com si no les haguérem tractat mai, a pesar que ha segut tractades i estudiades «periòdicament». Algunes, com ara les salutacions de cortesia, deu ser que són coses tan simples, automàtiques i quotidianes, que no mos hi fixem massa i, per tal de no sobrecarregar el cap amb eixos detalls, deixem un poc al marge de les reflexions lingüístiques o sociolingüístiques.

Preguntava un collistaire per les fórmules de l'estil «que tingues un bon dia». Em sembla que les explicacions que per l'extensió d'eixos formulismes deu tindre causes diverses, un poc com això de dir «bona vesprada» que es va generalitzar fa uns anys. En el meu poble es veu que eren més senzills i planots, amb «iet», «hola», «bon dia», «bona nit», «au» i «adéu» n'hi havia prou. Amb tot, recorde les dones d'aquells anys setanta (de la quarantena en amunt) que volien fer-ho més educadament i dien «buenas», «buenas tardes» o «adiós», i pareixia que es quedaven ben satisfetes. N'hi havien que si els responies «bon dia» o «adéu» feen cara d'ofeses. Cal dir que això ha evolucionat fins al cas que hi ha qui ara diu «bones» (i n'hi ha qui respon: «Això és que les has tastades.»)

D'altra banda, a França tenen molts fórmules de cortesia per a eixos casos (i no sé si passa el mateix al Regne Unit o als eua). Quant al portugués, localitze un text del 1995 que diu que el brasilers no es diuen «bom dia», llevat que siga un registre molt formal. A més, quant a la influència del castellà d'arreu per ací, em sembla molt probable que la vinguda de molts sud-americans haja contribuït a ampliar les fórmules de cortesia que fins ara no necessitàvem i que ara s'han fet més comunes.

En fi, segur que tot això té una explicació sociològica i sociolingüística. Com ara el vici de «feliç» en lloc de «content» o «satisfet» que tenen alguns esportistes, o el de «disfrutar» en lloc de «passar-ho bé» i altres modes amb què hem de conviure. ¡Au!

dissabte, 23 de febrer del 2019

Sense mèrit aparent

Supose que ho tenen tan mamat i els és tan habitual que se'ls ha fet còmode, però a mi m'esmussa sentir com parlen els qui bandegen la llengua general quan intervenen en públic en qualsevol activitat cultural on volen mostrar-se literaris, rigorosos, acadèmics, persones de mèrit... És un menyspreu que no sempre deu ser conscient i intencionat i que es manifesta quan eviten els «mosatros», «mos», «vos», «dos» (en femení) i tots eixos trets peculiars de la llengua encara habitual de la majoria dels parlants reals del valencià. Hem sentit tant de dogma i explicacions mal exposades sobre registres i adaptacions al context i tenim tanta tirada a la submissió i el servilisme davant dels poders (socials, econòmics, lingüístics), que hi ha qui acaba buscant sempre eixe recer des del qual acusar i menysprear els qui proven amb la responsabilitat de la democràcia i els encerts quotidians sense mèrit aparent. El mèrit no sempre és necessari.

dissabte, 9 de juny del 2018

Els péntols de la llengua

La llengua són els péntols que fem servir cadascú pel nostre costat i que no acabem d'unir mai del tot. Més que ensenyar-la i aprendre-la només en un registre pretensiós convé fer-ho de manera que sapiam que amb la llengua també reproduirem i reflectirem els matisos socials, culturals i econòmiques. Per tant, tal com intentem variar les causes i les conseqüències d'eixes divisions, també podem actuar sobre l'ús d'uns components o altres de la llengua, amb l'esperança que això no canviarà la societat, però farà que s'amplien les vies per on circulen els sons d'eixa societat.

Podem esperar el mateix èxit (o fracassos semblant) a l'hora de fer polítiques de col·laboració o de competència. Podem dir «faena» o «feina», però resulta un poc xocant sentir que la forma diftongada «feina» té la presumpció de posseir un valor afegit. No anem bé si aprenem prejuís per a menysprear en lloc de facilitar els coneiximent de les varietats i les causes de la variació.

dijous, 11 de gener del 2018

«Bica-me o cu»

Estava fent una fitxa sobre el gest que es fa amb el «digitus impudicus», que habitualment en la meua contornada era un element que acompanyava l'expressió «puja ahí dalt i voràs a ta uela» i, per tant, propose que se'n diga puja-ahí-dalt. Em molesta tant de guionet, però supose que tot és començar, vorem com va i podríem acabar llevant-los. La fitxa eixirà demà de matí, i m'estalvie el gest ara mateix, però vos en deixe una imatge.

Bé, la cosa és que això m'ha fet vore que eixa expressió és equivalent de «besa'm el cul» (diccionari d'Espinal; consulta: 11.01.2018) i, vaja, això m'ha recordat una expressió que dien les filles franceses d'uns amics gallecs dels meus pares quan jo era menut en París: com a resposta a l'agraïment tradicional francés «merci beaucoup» elles responien rient «bica-me o cu». Fa d'això molts anys, vora quaranta. Uf.

dissabte, 6 de gener del 2018

Vivint, vixquent i vivent

Havia de comentar què em sembla la decisió del tribunal suprem espanyol sobre l'empresonament «preventiu» d'Oriol Junqueras (i companyia), però ho ha comentat amb perspicàcia Vicent Mengual en «Per les idees» (Diari La Veu, 06.01.2018). Per les idees i pels somnis.

Per tant, canvie un poc de tema, però no d'idees: per ara, la gramàtica de l'AVL dóna les indicacions següents sobre les formes velaritzades del gerundi:

Observació: És convenient recordar que no és acceptable normativament cap gerundi amb increment velar (–guent o –quent). Així, gerundis com ara diguent, vinguent o visquent han de ser substituïts pels tradicionals i vius en la major part de parlars valencians dient, venint o vivint.

Observació: Les formes sense i són les clàssiques i es mantenen en el valencià meridional, en el valencià septentrional i en tortosí. En el valencià central, en canvi, en lloc de les formes amb i s’han adoptat formes velaritzades o palatalitzades del tipus caiguem, caigueu, caiguent; vegem, vegeu i vegent. Les formes velaritzades i palatalitzades no són acceptables. Pel que fa a les altres variants, les formes amb i són les més generals en l’actualitat en els registres formals.

Concorda la nova gramàtica de l'iec en eixa recomanació: «Aquesta tendència, que varia segons els parlars i no té la mateixa intensitat en totes les formes, no és acceptable en els registres formals.»

Seria bo que eixes institucions feren periòdicament una certa revisió sobre què consideren que és «formal». Em sembla que, tal com sol ser comú en escola —i més amunt: institut, universitat...—, no estan aplicant un concepte sociolingüístic sinó un prejuí literari. Tal com diu el Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana: «Aquest quatre factors [tema, grau de formalitat, canal de comunicació i intencionalitat] es poden combinar de maneres molt diverses que produiran un ventall amplíssim de registres». Aixina fóra.

De totes formes, acabarà passant el que podem preveure: a força de repetir-ho, els quatre valencians que quedaran parlant en valencià és possible que no velaritzen. O és més possible encara que sí que velaritzen i, a més, que lamenten bona cosa la insistència a posar entrebancs normatius als registres i la falta d'espenta a l'hora d'usar la llengua amb normalitat i en tots els registres —no tan sols per a complir amb el manualet que van haver d'estudiar per a l'examen que fóra.

A pesar de les restriccions estilístiques recomanades per als registres formals (més suposats que reals), el gerundi «caiguent» és usual a tot el domini lingüístic català (llevat de l'Alguer; veg. dcvb), encara que ja fa quasi un segle que a Pompeu Fabra li semblava malament tant de gerundi velaritzat. I aixina continua vivent, vivint i vixquent la llengua.