diumenge, 31 de gener del 2010

Cita dominical / 67: José María Ridao

Mirant els drets humans.


Si a poc a poc es reprimixen en públic alguns actes fisiològics que fins aleshores no escandalitzaven ni produïen repugnància, és perquè el pudor ha començat a delimitar un espai d'intimitat que, de nou, remet a una consciència de la individualitat. En realitat, eixa creixent consciència serà un dels estímuls decisius per a la invenció dels drets humans, ja que, traslladada a altres àmbits, com el del procés judicial, obligarà a posar en qüestió la tortura i els castics deshonrosos i degradants.
José María Ridao, «Tres siglos de derechos», El País, Babelia, ressenya de La invención de los derechos humanos de Lynn Hunt, 30.01.2010.

dissabte, 30 de gener del 2010

Els sons i alguna música

La música que sona per aquella banda

Esta vesprada, el doblatge de la pel·lícula de tv3 ha fet servir el mot quadro, que apareix en els diccionaris i que és una forma bastant usual per ací, però com que els diccionaris remeten a quadre això ha fet que la forma principal que hem aprés a fer servir era quadre. Per això, ens ha semblat estrany sentir Pierce Brosnan i Rene Russo pronunciar ['kwadro] i, a més, sense tancar la o final en u. Si al País Valencià es feren més doblatges (i que foren bons), supose que això no mos sorprendria. O pot ser que igualment.

Passant del doblatge a la traducció, la novel·leta d'Agatha Christie que estic llegint, Lord Edgware dies (La muerte de Lord Edgware), té algunes curiositats que deuen respondre a la data en què la va traduir José Mallorquí Figuerola, supose que allà pels anys trenta (crec que en 1934), pel que conta el seu fill César Mallorquí (veg. El Scriptorium de Babel - 11.06.2007):


En l'editorial Molino buscaven traductors d'anglés, però mon pare només sabia francés, així que es va posar d'acord amb un amic, natural d'Anglaterra, que parlava francés, però gens d'espanyol. La cosa funcionava aixina: l'amic traduïa de l'anglés al francés i mon pare ho traslladava al castellà. Una bogeria, però funcionà. Mon pare fou contractat per Molino i, mitjançant eixe peculiar mètode, va traduir una novel·la de Sabatini. No obstant això, com que la necessitat de tindre un col·laborador resultava molt onerosa, mon pare va prescindir del seu amic anglés per a la següent traducció que li van encarregar, una novel·la d'Agatha Christie. ¿Què va fer? Aprendre anglés. ¿Com? Amb l'ajuda d'un diccionari. José Mallorquí va aprendre anglés amb un simple diccionari. Pareix increïble.


Només assenyalaré un cartell que dia «Sírvase entrar». Segurament la traducció de Manuel Vallvé (Molino Argentina, 1950) degué resoldre això amb un altre estil. I quant al contingut, no em mata. Això sí, té una altra curiositat (no he trobat el text anglés):


Desde luego, aunque usted no lo crea; no sé por qué siempre que se nombra a París ha de imaginarse uno lo peor, cuando, en realidad, es una ciudad muy respetable.


Coses dels anglesos, supose. O dels anys trenta. Com esta altra:


—Todos lo corremos —dijo Poirot con gravedad—. La desgracia pende siempre sobre nuestras cabezas. Y, respecto a tu pregunta —añadió—, te diré que me parece astuta y algo más. Supongo que te habrás fijado en que es judía, ¿verdad? —No me había fijado; pero, al decírmelo él, advertí, en efecto, en la artista, rasgos de su ascendencia semítica—. Eso es una ventaja, pero, al mismo tiempo, es un peligro.
—¿Qué quieres decir? ¿A qué te refieres?
—Al amor al dinero, porque el amor al dinero es lo que hace a veces olvidar la prudencia.
—Pero eso es general —dije yo.
—Es cierto; pero, afortunadamente, a la mayoría de las personas, según por qué medio, no les interesa obtener dinero, mientras que para los judíos, lo importante es el dinero, cueste lo que cueste obtenerlo.


Este Poirot... Tampoc no m'esperava sentir eixa música per ací.

divendres, 29 de gener del 2010

Eliminatori

Doblement fotua

Una companya de les Corts estava hui «fotua» —que diria ella, del Campello— perquè l'han tombada en una de les proves pràctiques quan ja tenia el final de l'oposició a tocar. La veritat és que va fer malament la prova, però també és cert que la prova no s'ajustava a les tasques del lloc, sospitem amb massa fonament que qui l'havia preparada més enllà del seu nas només veu una massa informe de treballadors subordinats intercanviables sense cap capacitat ni coneixement específic valorable. Almenys, treballa per a aconseguir eixe convenciment. Damunt, després encara faran la prova de valencià —l'última— que no és eliminatòria... O siga, l'examen de Word és eliminatori, però el de valencià no ho és, d'eliminatori. Quasi com eliminat, això sí.

dijous, 28 de gener del 2010

Citar les fonts

La font del Negret

Ahir vaig tindre una conversa de tren amb unes tècniques lingüístiques que començaven a fer el seu camí professional, mig estudiant, mig treballant. Gràcies a això em van informar d'algun recurs que jo no fea servir, i este matí he comprovat per què no en fea servir algun: no passa del correcte/incorrecte, sense més dades ni raonaments. És a dir, no estan adreçats per a la tasca dels tècnics lingüístics, en el sentit que entenc jo eixa faena. Però a elles els anava bé, perquè era simple i ràpid...

En canvi, supose que haver de digerir les fitxes de la cdlpv deu ser una tasca que requerix un temps de reflexió, un temps que cal estalviar quan fas faena de correcció i traducció per a editorials. Supose que no és del tot aixina la cosa, però eixa és la impressió que vaig tindre. De fet, crec que ni sabien que existien les fitxes. Al cap i a la fi, les fitxes tampoc és que siguen una meravella de rigor i tampoc contenen tot el que un tècnic lingüístic necessita. Són un simple complement professional.

La qüestió que m'interessa, però, és la necessitat que tenien les tècniques de trobar la resposta ex cathedra, la confiança que mantenien en l'autoritat indiscutible —universitària, por supuesto—, en la resposta sense matisos. En certa manera, les hauria d'entendre, perquè també fou l'educació que vaig rebre —tot i que em vaig incorporar al debat normatiu en la facultat gràcies a Enric Valor—. Més avant, vaig topar amb companys de faena que després de llegir alguna entrada del Coromines —els la vaig llegir jo en veu alta— em preguntaven «¿què? ¿està bé o està malament?». Ben feta la pregunta, perquè això era el que s'esperava de mosatros, blanc o negre.

Per sort, hem topat també amb persones que, tant en el cas que discutiren l'«autoritat» simplement per imposar-ne una altra o perquè no passaven de la indefinició i la vaguetat «autoritzades» —per posar-me en els extrems—, han escrit el seu camí i mos han aportat dades i oportunitats de pensar i repensar, fins i tot per a intentar contradir-los. I això hauria de ser la faena dels tècnics lingüístics, citar les fonts i adoptar una decisió d'acord amb totes les dades que conegam.

En resum: cal fer les preguntes i no parar mai de buscar les dades. Un erro de comptes pel que fa a l'economia desregulada, però un encert per a un món millor, començant per la faena diària d'u mateix. Una cosa com la faena de Terrence McDonagh (Nicolas Cage) en Bad Lieutenant: Port of Call Nueva Orleans, per dir-ho amb un «eximpli» que predica.

dimecres, 27 de gener del 2010

L'estètica i l'oralitat

Llengua a ratlles

M'instal·le el complement «Persona» (sí, es diu aixina), que permet modificar l'aparença del Firefox. Em pose el primer que apareix, «Simple McLeod tartan», per vore l'efecte. És un simple entreteniment estètic, però no va malament per a variar les coloraines i les clarors excessives d'altres dissenys.

D'altra banda, sense esperar-ho, l'avl em fa arribar el llibre Millorem la pronúncia de Josep Saborit Vilar, obsequi que li he d'agrair a l'autor, segons la carta que m'envia Verònica Cantó Doménech, la secretària de l'acadèmia. Ho faré, segur, però abans hauré de pegar-li una miradeta al llibre, que serà una referència ben interessant, tenint en compte la cura amb què tracta les qüestions fonètiques l'autor. En tot cas, ja tindria coses a dir sobre el títol i sobre el plantejament que exposa en la introducció:


[...] Ara bé, la pèrdua de fonemes que es produïx en una part de la població valenciana (especialment la més jove i exposada al castellà) és un fenomen molt més complex, no sols per les conseqüències greus que comporta per al sistema fonològic, sinó per la dificultat real de corregir eixos processos d'empobriment fonètic una volta que s'han consumat. [...] L'ombra del castellà aigualix la nostra riquesa lèxica, la fraseologia i també els sons, és a dir, la fonètica.


Ai, que tot és un soroll, vaja. Ah, i milacre fóra que el contacte amb els castellans portara cosa bona... Bé, no hi fusaré més, per ara, que em conec i sé que les meues manies tampoc les curen els metges. Realment la faena que ha fet Josep Saborit supera el contrast valoratiu sobre les pronúncies possibles del valencià.

dimarts, 26 de gener del 2010

Anònims, heterònims i pseudònims

Heterònims a Sueca

Això de participar en llistes de correu (no ho faig en xats), a més d'induir a un augment de la faena de reflexió i de recerca, si és que intentes fer les coses mínimament bé, té un aspecte també molt interessant, que és el contrast i la concomitància de dades i opinions. La qüestió que més em crida l'atenció, més enllà de la quantitat de dades que arribes a acumular i de la poca empatia d'alguns interlocutors i deixant de banda els estils entre insultants, ofensius, agressius o corrosius d'altres, és quan l'empatia o la concordança arriben al punt quasi de calcar les reflexions privades i no escrites. Alguna volta m'ha passat que podria dir que he tingut la temptació de no ser jo més, ja que hi havia qui aconseguia reflectir el meu punt de vista amb una aproximació que em feia tremolar la molla del cervell.

Amb tot, a pesar d'eixa sensació d'alienació íntima, hi ha una altra faceta que també em xoca d'eixa correspondència electrònica, i és que em sembla que hi ha qui escriu amb diversos pseudònims o heterònims. No és que hi haja moments en què les raons d'uns concorden i s'ajusten en grups d'opinió, sinó que a voltes la complementarietat o la distribució en les opinions m'han fet pensar que una mateixa persona, tant per reforçar la seua posició com per donar més vida a les discussions, adopta identitats diferents per a emetre judicis concordants.

És clar, ja sé que és una simple impressió i que no es deu ajustar gens a la realitat, i menys encara en les llistes tan intranscendents en què participe. Però, de totes formes, no puc evitar eixa impressió. Certament, també podria donar-se el cas de collistaires que feren això mateix per a polemitzar i animar el debat fins i tot emetent opinions divergents i agrament enfrontades, però no m'ha semblat detectar eixa possibilitat, que sí que he llegit que existix en altres llistes. Tot arribarà, és clar.

Per cert, un tema per a les llistes serà esbrinar si el vocabulari que fa servir Maria Ibars en les seues novel·les és conegut encara per Dénia. Uns quants del mots que recorde (baule, letxo, xalefar, campús) no tenen la mateixa accepció que els dóna el dcvb o ni tan sols hi apareixen. Espere que això no provoque massa escaramusses unitaristes o federalistes entre pseudònims, heterònims i anònims.

dilluns, 25 de gener del 2010

Cadència

Cafetera lingüística

Encuriosit (¡quin verb!) per l'apunt de Vent de Cabylia pegue un repàs a les actuacions de la nit del innocents al Teatre La Clau de l'Alcúdia de Crespins. Em conforme amb la tria que ha fet el Vicent. Em sorprenen tant Elies Barberà, que té molta fusta de recitador, la veu cadenciosa d'Eva Dénia, també al·lucine amb l'actuació de Marquet i Pau Miquel Soler, que semblen molt preparats per a omplir l'escena. Però, sobretot, el fantàstic final de festa. Per l'altre cantó, m'han decebut Amanida Peiot, que no havia sentit mai fins ara i, com que són de la Vall, m'esperava més d'ells. La perla que m'ha despertat l'esperit destroi —deixeu-me passar eixe mot de joventut— ha estat Senior i el Cor Brutal, i me n'he anat a buscar-los al Myspace.

A l'Alcúdia, però, el cas és que hi havia també un tal Jacint que diria que té veu i capacitat per a millors texts i escenaris ben amples. De totes formes, per molta gràcia que em faça, no acabe d'entendre que l'humor a què mos dediquem massa fàcilment els valencians consistix a estrafer el castellà, sobretot perquè sempre és en el mateix sentit i amb els mateixos paràmetres: el valencià ignorant que s'explica com pot en castellà davant algun poderós o il·lustrat castellà. Sempre estem tocant el mateix tendre i tinc la impressió que és un humor subordinat, perquè, al cap i a la fi, això és el que mostra eixe aiguabarreig lingüístic. Això, he de reconéixer que fa gràcia, a pesar que l'humor pot ser molt graciós i molt cruel alhora.

Finalment, el pomell de flors que em crida («em crida el vent...») des del lèxic no sé si artístic o directament del carrer: antonses, arrepentixc, Vega Bakha, hasta, algo..., el fonament que amb l'algeps sintàctic adient i un espai requalificat a mida, podria donar joia, gresca i xerinola. Però en eixe debat, trobe que som massa tècnics i massa poc lingüístics.

diumenge, 24 de gener del 2010

Cita dominical / 66: Sarah Kershaw

Mirant amb psicologia.


1. El camí cap a la violència
Tot i la manca d'un únic perfil de terrorista, els investigadors han arribat en gran part a un acord sobre els factors de risc. Entre eixos factors hi ha el que Jerrold M. Post, professor de psiquiatria, psicologia política i relacions internacionals de la Universitat George Washington, anomena «transmissió generacional» de les creences extremistes, transmissió que s'inicia de ben jovenet: una forta sensació de victimització i d'alienació; la creença que les violacions morals de l'enemic justifiquen la violència per una «causa moral superior»; la creença que el grup ètnic, religiós o nacionalista del terrorista és especial i està en perill d'extinció i que no tenen poder polític per a fer el canvi sense violència.
Sarah Kershaw, «The Terrorist Mind: An Update», The New York Times, 09.01.2010.



¡Uf!, que naixem estrellats, vaja.

dissabte, 23 de gener del 2010

De tot n'hi ha pels carrers

Pernil a l'avinguda de la Constitució de València

La dependenta de la botiga deu haver anat a un curset de Ferran Suay, perquè mos diu que, si no tenim cap inconvenient, mos parlarà en castellà, ja que s'hi sent més còmoda i que mos ho explicarà millor. No tenim cap inconvenient, excepte una certa recança sociolingüística. No tant perquè cregam que haja d'arribar el dia que una dependenta demane el mateix però en valencià, sinó perquè es suposa que el model educatiu que la societat valenciana ha adoptat capacita per a l'ús de les dos llengües.

Sabem que no són certes ni una cosa ni l'altra, sabem que el comportament el fem entre tots, i encara no hem superat algunes herències «educadores». No calia, però mos ho confirmen cinc minuts més tard uns clients coneguts que tenen una actitud lingüística que concorda amb el seu estatus social. Això encara és aixina en molts carrers de València.

I ara els hauré d'escriure als de les sabates mbt perquè en l'aparador que tenen al carrer del Periodista Azzati de València han desaparegut les indicacions en valencià que hi havia (tampoc n'hi ha a la botiga del carrer del Marqués del Túria). En tinc dos parells, però, és clar, per ara no hi tornaré, que al preu que són les sabates, ben bé podrien tindre cartells en les llengües de tots els seus clients i no perdrien ni un gallet per això. Ben al contrari.

Veig de raspallada el meu veí, l'«amic» de l'antiga botiga de roba de la marca Skunk Funk. Això em recorda que de tot n'hi ha pels carrers de València, com en tots els llocs.

divendres, 22 de gener del 2010

Auto(-)retrats

Els cotxes ens retraten

Els dies de festa que et sorprenen pel camí de la rutina et donen ocasió d'imaginar milers de projectes concentrats en uns segons. El punt següent del pensament topa amb la realitat i qualsevol esdeveniment rutinari que pretenies esquivar, et torna a posar dret pel mateix caminet. És a dir, em passava pel cap programar alguna millora en algun web, fer algunes recerques lèxiques o normatives, confrontar els discursos de Sánchez-Camacho Pérez (pp català), que diu que no hi cabem tots, amb el d'Hernández Mateo (pp valencià) , que sospira pels milions d'europeus que diu que han d'anar a viure a Torrevella...

Però, és clar, et telefonen, t'escriuen per correu electrònic o et programen una activitat que només es pot fer un dia com hui, i ja no hi ha res a fer, el cap te s'ompli de pardalets i quasi no tens ganes de debatre ni la «ferum» de provincianisme, d'unitarisme o de nacionalisme ni la mania d'etiquetar les posicions dels altres per a reduir-los a una caricatura sobrera.

D'acord, tots som d'una manera o altra una caricatura per a algú. Per això, per a no ser-ho tant i per a donar alguna explicació a la comicitat humana que compartim els catalanoparlents, estava buscant una coseta sobre senyals de trànsit i he topat amb una descripció de la Wikipédia francesa que, mirant-ho des de fora (no tant llunt, al costat, vaja) ens retrata:


A Catalunya, la toponímia s'ha convertit totalment al català, amb algunes excepcions a les principals ciutats des del 1992 en què només preval oficialment la toponímia català (Girona, Lleida, etc.). Així que la ubicació del senyal i la direcció no és realment bilingüe, sinó que apareix només en català.

A València, la toponímia bilingüe espanyol/català va ser introduïda oficialment, però els senyals de direcció oferixen majoritàriament texts i topònims espanyols. En el cas dels senyals bilingües, les dos versions fan servir les mateixes lletres, amb l'espanyol a dalt i el català a baix.

A la comarca de la Vall d'Aran (occità) els topònims estan en occità.


En Galícia, quines coses:


Des del 1998, a Galícia, la toponímia oficial s'ha traduït íntegrament al gallec (A Coruña, Ourense, etc.). Les indicacions de direcció no són, doncs, bilingües, sinó monolingües.


Són senyals, indicadors, que també mos retraten.

dijous, 21 de gener del 2010

Eines de tall

Tallant la mar

La gràcia de hui en les Corts han estat les agendes que, al cap dels anys, hem sabut que existien i hem tingut la iniciativa de demanar. I, vaja, finalment, després de diverses gestions en les altures —que segons per a qui, les coses costen— han arribat. La sorpresa que tenen estes agendes Multifin en català és la identificació territorial que et produïx el mapa d'informació que tenen: ni més ni menys que uns països els habitants dels quals compartixen una llengua, la catalana. No sé massa bé si això és cap «normalitat», però, clar, és un signe que no t'esperaves i que, et provoca un cert alleujament lingüístic i polític. És el que tenen els traumes, per dir-ho d'alguna manera.

No sé si buscant una normalitat semblant, el nou Vocabulari de dret de les universitats de Barcelona i València pretén constituir, amb quasi sis mil termes, «l'aplec més extens de terminologia jurídica en català aparegut fins ara»... Ací tenim una mostra dels termes de dret que fan pensar en el valor d'algunes quantitats: activitat, call, concurs, crisi, hispà -ana, home, host, jueria, pau, pena, vellesa, verí, vestal... Per cert, en lloc de quantitats de termes sense definició ni versió en xarxa, caldria descobrir com és que no hem aconseguit encara fer un diccionari de dret amb continguts. I havent-ho descobert, podríem millorar-ho, si calia.

dimecres, 20 de gener del 2010

Medicina juridicoadministrativa

Medicament vital


Si en el futur estic incapacitada per a prendre o manifestar decisions sobre el meu cuidat mèdic, com a conseqüència del meu deteriorament físic i/o mental per alguna de les situacions que s'indiquen a continuació: [...]

Tenint en compte que per al meu projecte vital és molt important la qualitat de vida, és el meu desig que la meua vida no es prolongue, per si mateixa, quan la situació és ja irreversible. [...]

I jo, la notari, que el requeriment ha sigut lliurement realitzat i que l'autorització s'adequa a la legalitat i a la voluntat degudament informada de la intervinent i de tota la resta contingut en este instrument públic estés sobre tres folis de paper d'ús exclusivament notarial, el present, l'anterior i el següent en orde correlatiu, de la mateixa sèrie, DONE FE.


Els notaris i les notàries fan com sant Pere, que canta. I no tinc cap interés en validar o no la traducció (que deu ser automàtica amb algun lleu repàs, però poc estil, com correspon a la grisor notarial).

El fragment del testament vital, evidentment, no és del meu testament vital, que tindrà tot un altre to i una redacció ben diferent. Però el dia no dóna per a més, després de la primera sessió d'enguany del màster per a (in)formar tècnics lingüístics. Hem tornat a descobrir Catarroja, com diria aquell. Però no hi ha culdines per a això.

dimarts, 19 de gener del 2010

Estils



Torne a topar amb el peculiar estil parlamentari de Morera Català. Que si «¡Catarroja descoberta!», que si «pacta sunt servanda», que si «desalmats»... Si tinguera més gràcia per a dir les coses, comenten alguns, o si simplement no pretenguera tindre, això, gràcia, segurament no «cantarien» tant els seus recursos estilístics. Bé, tenim el que tenim. En altres formacions polítiques n'hi han lloros que només aprofiten per a escarotar-se llepant-li la gestió a algú. I tal com estan les coses del canvi climàtic i d'Haití, això no és un mal que s'haja d'exting(u)ir.

Més tard, faig la comprovació, abans de reincidir en la queixa. Sí, el web de la conselleria d'economia valenciana continua sense penjar els pressuposts d'enguany en valencià, cosa a què s'havia compromés davant el síndic de greuges (queixa 080042) que faria cap al mes de desembre passat. A més, no sé si com a nota humorística, es comprometia també a publicar els del 2009 cap al mes de setembre. La pràctica del síndic de greuges és fer «igualico, igualico que el defunto de su abuelico», que dien aquells tebeos, és a dir, fa el que fa l'administració pública en general: no comprova el compliment o el resultat de les seues actuacions, dis-ne programes, estratègies, plan triennals... Les promeses electorals de no-ningú (la majoria dels polítics) tenen eixe efecte, la irresponsabilitat, el deixament.

El cas és el de sempre, a on era que anàvem... És a dir, «a on vaig en el món del dret», introduïa existencialment un preguntat una estudiant de dret el dia de la presentació del vocabulari de dret que tenen a mitges la universitat de València i la de Barcelona. La resposta de Ximo Bosch: sent optimistes havia dit que quatre o cinc, però en realitat només n'hi han tres jutges capaços de redactar sentències en valencià al País Valencià.

Escolte Manel, «i no passa res»... Sí, i també diuen que «ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí». Telefona una assessora de Compromís —crec— i demana per què li canvien I+D per R+D en el butlletí de les Corts. S'ha alegrat de saber-ho.

dilluns, 18 de gener del 2010

Eventualitats

Comptador vell

Ezequiel Montó (El País, 18.01.2010) detalla unes quantes de les mancances econòmiques de l'educació pública que es paga amb els imposts dels ciutadans, ciutadans que es veu que preferixen dedicar pocs diners a això, perquè l'educació ja es fa en el carrer, però abocar-los sense complexos ni remordiments en cànons per a circuits de fórmula 1 urbans i ferraris de passeig per a Francisco Camps Ortiz i Rita Barberá Nolla, en mascletades, en destrossar el barri del Cabanyal, en requalificacions de terrenys per a urbanitzar els recursos naturals, en obres faraòniques que no tenen cap més utilitat que l'enriquiment d'uns pocs a costa de tots i no cal continuar.

Les mancances que assenyala Ezequiel Moltó són mols simples i poc espectaculars, a pesar que afecten realment el futur de les persones:


Falten almenys un vintena de professors de valencià i diverses especialitats musicals.


És clar, ja hem puc imaginar les rialles si eixes són les mancances de l'educació. La cosa és que no són eixes només, perquè cal no oblidar que tenint en compte els diners que costa, per posar un exemple, el nou restaurant de les Corts que no s'utilitza, no s'entén que hi puguen faltar una vintena de professors o que els pares hagen d'avançar els diners del menjador dels fills, que també era notícia fa uns dies.

En fi, altres èpoques pitjors hem superat, trobe, com ara —botant-mos el franquisme— quan Lluís Miquel (notícia de Federico Simón en el mateix diari) va doblar la primera pel·lícula al valencià, El salari de la por (1986). Era una «experiment». I va eixir tan bé, que els socialistes primer i ara els populars van decidir que això no tindria continuïtat, no perquè siguen una colla de cinèfils i preferixquen les versions originals, sinó perquè no fóra cas que el personal s'aficionara al valencià en el cinema i pensara que hi té dret. Preferixen que ho facen la caritat o un voluntarisme o altre, com és el cas dels cicles que programen les universitats.

Més avall, en la mateixa pàgina del diari, un anunci en valencià de la conselleria de solidaritat i ciutadania valenciana, «El nostre compromís amb la cooperació ... amb les dones»:


Visibilitzar la situació de violència que patixen les dones a Colòmbia és un repte per a la cooperació valenciana.


L'anunci no demana res. Costa diners (supose) de la cooperació i de tots, i és simplement publicitat. Un gran event* que diuen, ¿no? Eventualitats, més aviat.

diumenge, 17 de gener del 2010

Cita dominical / 65: Stephen Castle

Mirant el frau.


En Itàlia, 45 persones van ser detingudes en 2007 com a sospitoses d'un frau amb els cítrics organitzat mitjançant un cooperativa. Es calcula que es sol·licitaren 50 milions d'euros en subvencions, del quals en van arribar a percebre 20 milions. Es suposava que la fruita devia haver-se tret del mercat, convertida en suc i venuda en Espanya i França. En realitat, el producte no existia.
Stephen Castle, «Una cosecha falsa en el país de los olivos», The New York Times, El País, 14.01.2010.



Això passa sovint, que el producte no existix; la subvenció, sí.

Any Amades

Aigües mítiques

¿Què en sé jo de Joan Amades? Entre no res i poca cosa. Això sí, el seu nom em fa pensar en allò que es diu els «costums catalans». Costums... No sé si és costum, però trobe un taulellet que a l'Amades pot ser que li haguera pogut suggerir una recerca costumista a la Ribera. S'hi barregen un bon grapat de llegendes valencianes, com ara l'ortografia creativa, l'aigua demagògicament embassada, l'esclafit monumental i la commemoració de la desgràcia.

dissabte, 16 de gener del 2010

Rebaixes atrabiliàries

Rebaixes lingüístiques

Torna a aparéixer en el diari l'embarbussada Ciutat de les Llengües que hi ha d'haver a Castelló de la Plana. Francisco Camps accepta que en lloc de donar-li una bona fi continue en fase de projecte. És a dir, que no l'esborren i continuen pensant-hi. En la plana següent la notícia és que el Consell no paga els menjadors escolars i que les subvencions a entitats cíviques per a fomentar l'ús del valencià de l'any passat encara no s'han pagat. I la següent és sobre una iniciativa popular per a que el valencià siga obligatori per als funcionaris. Té raó el bisbe José Ignacio Munilla, que considera que els problemes espirituals són pitjor que que el terratrèmol d'Haití. Almenys, l'esperit té clar el que cal fer amb Haití, la caritat. En la resta, els esperits caritatius no s'hi poden lluir tant.

Senc Najat El Hachmi en la ser este matí parlant en castellà (sobre el que sap de Vic i la xenofòbia). Hi ha una cosa que li sembla «paradojal» (amb jota castellana), que és un terme que no apareix en el drae però que no té ús només com a calc del català paradoxal, sinó que fa les Amèriques, segons observe en Google. S'esdevé això, que s'afinen els mecanismes creatius i, voltant pel món, molts orígens diferents poden donar lloc a un mateixa resultat (recorde ara el poll, que ve de diferents ètims llatins).

Hi ha qui hi vol vore en això les rebaixes de la llengua. Deu ser això el que fa la humanitat permanentment, anar rebaixant, rebaixant... Som un poc massa atrabiliaris.

divendres, 15 de gener del 2010

La barreja i la diferència

¡Barregem la diferència!

¿Qui té por de la llengua? Eixa és la pregunta que em passa pel cap a voltes. Ahir mateix, durant la presentació a l'aula magna del carrer de la Nau del Vocabulari de dret d'Eva Pons i Antoni Llabrés que han editat la Universitat de València i la de Barcelona. En un moment determinat, Enric Solà (registrador de la propietat) va comentar la solució que aportava el vocabulari com a equivalent del terme castellà auto, que és interlocutòria i aute... ¿Aute? Bé, està reservat per a andorrans diu el diccionari i comenta Enric Solà. Ell fa servir acte. Hem arribat al cap del carrer: les formes andorranes són correctes, però no són bones. ¡Llàstima de llengua plena d'entrebancs dialectals! Cal dir que un dels col·laboradors del vocabulari, Jordi Nieva, opinava altrament.

Tenen previst fer una versió electrònica del diccionari... ¡Tenen previst! Els demane com és que no l'han treta simultàniament, però no acabe d'entendre la resposta, que si és difícil, que no és tan senzill com editar en paper... ¡Al·lucine! ¡És un vocabulari bilingüe! No cal ni Javasacript ni romanços. Bé, supose que el cap de publicacions* necessita fer això, «publicacions».

Ximo Bosch (jutge) ens il·lustre sobre la proximitat al zero absolut pel que fa a l'existència del català en els jutjats del País Valencià. Això sí, tots els jutges tenen l'elemental de la jqcv, tot i que segurament no saber dir res. Però fa punts.

La cirereta del pastís és la intervenció d'un polític en reciclatge de tècnic lingüístic que fa un vot perquè els ciutadans, la societat, no abandone en mans dels polítics la sort de l'ús del valencià en els col·lectius professionals... Bé, no cal que li demanes que s'explique, que no t'aclariràs. Si li assenyales que això que diu és «fer política», farà un gest afirmatiu i una mirada perduda en el seu horitzó de perspectives.

Tants que en cria la farina i ella... fina i ben barrejada.


* En realitat em va respondre el director del servei de política lingüística, Josep Vicent Boira.

dijous, 14 de gener del 2010

Vocabulari de l'endret

L'endret de les petxines

Conversa bilingüe. Isabel Escudero Pitarch i Carmen Alborch Bataller tenen una conversa bilingüe, però no entre dos llengües, sinó entre el que diuen que cal fer i el que fan, que són llengües diferents. Entre elles, ho tenen claríssim, pel que sembla: parlen en castellà. ¿Quina de les dos practica la subordinació lingüística, l'omnipotència apresa o fins i tot l'autoodi? Cap de les dos, que això són conceptes per a la sociologia i per a etiquetar els ciutadans vulgars. ¡També fóra cas!

Descobrixc que al conseller Blasco Castany li preocupava una persona: «Abinantar Haidú». Per sort, esta persona ha pogut passar el Nadal al seu poble, segons comenta en el tancament del ple dels pressuposts en les Corts. El conseller n'està molt satisfet, d'això. Per cert, Aminatu Haidar també ha pogut tornar a casa. Més satisfacció encara per al conseller Blasco Castany, supose.

El vent fa tremolar i esqueixa el ficus del pati de les Corts. Veig en la tele Rita Baberá Nolla preguntar-se retòricament si el govern central s'haguera atrevit a adoptar en Catalunya la decisió de parar l'espoliació del Cabanyal que intenten els governants pepers de l'ajuntament i de la Generalitat. L'alcaldessa arronsa els llavis, tomba el cap i fa cara de tindre una resposta evident. Però no la diu (almenys en el tros que he vist). I, dic jo, ¿no deu ser que el Cabanyal és català? Aixina sí que s'aclariria eixa tossuderia dels ciutadans del barri que els fa oposar-se a les ànsies urbanístiques depredadores de la representant llevantina. ¡Són catalans encoberts de valencians costaners! I per això els protegix tant el govern central: ¡és una de les clàusules secretes de l'estatut català!

Hui presenten un vocabulari del dret a la Universitat de València. Tenint en compte tot açò, hauria de ser de l'«endret i del revés».

dimecres, 13 de gener del 2010

L'eficàcia de la interferència

Interferència sobre València

Hi ha moltes formes d'interferir en la ciutat. Barberá Nolla vol travessar el Cabanyal amb el fibló urbanístic, després de fer-ho amb el seu cotxe oficial, que interferix les ones de ràdio i la circulació. Camps Ortiz interferix l'economia quan paga «esdeveniments» amb els diners que haurien de servir per a dotar les instal·lacions judicials. A la ciutat de la justícia de València hi ha un mostrador multiús que traslladen per a fer les fotos amb què han de publicitar l'activitat política que reporta tanta eficàcia com per a dotar la justícia... amb eixe mostrador. Clar, quan el traslladen, els qui l'usaven han d'escriure recolzant-se sobre les cames. La ciutat de la justícia i la foto de la justícia.

Per cert, els models amb què treballen en algunes seccions del registre civil, estan només en castellà. Les portes d'eixida tenen una» indicació repetida, «salida». Eficàcia de la interferència.

Al davant, les ratlles de la imatge, que corresponen als tirants d'una de tantes interferències que li han pagat a Santiago Calatrava, una acumulació de trastos vanitosos que interferixen en l'urbanisme, la cultura i el medi ambient sostenibles. A Emili li agrada el sirà de Daniel Belda (2002) i travessar eixos espais interferits. Supose que per eixe ordre.

dimarts, 12 de gener del 2010

Cicles i anticicles

Guardamar cíclica

Per fi, ha tornat a aparéixer anticíclic, esta volta en boca de la diputada pepera Bonet Mancheño (que també ha qualificat els pressuposts valencians per al 2010 d'«ahorrativos»). Ja el donava per perdut, però es veu que encara donarà joc un adjectiu que sabem massa bé a què respon realment. En realitat, l'adjectiu amaga que hi ha una rebaixa pressupostària. Això, certament, no és «anticíclic» sinó plenament cíclic, tal com han de ser tots els pressuposts: adaptats a les circumstàncies de la situació econòmica, encara que això es diga «cicle».

La confusió que es vol estendre, però, és que els pressuposts, en ser anti-, doncs, lluitaran contra alguna cosa. Fent-los qui els fa i qui els ha fet fins ara —que si ara són anticíclics, per tant, abans devien ser «cíclics»—, tenint en compte les mancances socials que observem, podem endevinar que lluitaran contra l'anivellament social, contra l'extensió del benestar social a tots els ciutadans, contra la inversió en recerca i educació, contra la millora del medi ambient, contra els llocs de treball qualificats, etcètera És a dir, que estaran seguint plenament el mateix cicle ideològic que fins ara, però amb menys diners, perquè l'endeutament s'ha unflat tant mentres xuflaven la bambolla que destrossava immobiliàriament els recursos naturals —que era al que es dedicaven Francisco Camps i antecessors mentres feien pressuposts «cíclics», que ara que mos ha esclatat en la cara a la ciutadania eixa bufa, volen tornar a unflar-la... Ai, però a poc a poc, que no es note tant. D'això en diuen «anticíclic».

Pel que fa als cicles i anticicles, la revista El Temps (núm. 1.333), que no sé si té el criteri de fer servir bloc o blog, publica un article crec que Núria Cadenes («La pràctica d'e-scriure») on la periodista usa blog, però després els deus escriptors en xarxa convocats mantenen un empat tens pel que fa a la forma del terme: cinc per a cada forma:

blocblog
Xavier Aliaga — Manel Alonso i Català
Sebastià Benassar — Toni Cucarella
Vinyet Panyella — Joan Garí
Gemma Pasqual i Escrivà — Biel Mesquida
Vicent Usó — Olga Xirinacs




Un resultat bastant «bloquejat», vaja. El desempat, ho diran el Termcat, el gdlc, el diec o els anys que passen en els calendaris de Guardarmar que mos envia molt generosament Joan-Carles Martí i Casanova.

dilluns, 11 de gener del 2010

Dilluns d'hivern

Palmera a soles


En la Franja de Gaza, el 90 % de l'aigua de l'aqüífer costaner està contaminada a causa de la filtració d'aigües residual i del mar. Però el bloqueig imposat per Israel impedix que hi entren materials per a la reparació de les instal·lacions de subministrament i tractament d'aigua.
Aministia Internacional, núm. 100, pàg. 24.



Si és dilluns i la temperatura supera per poc el dos graus sobre zero, la cinta comença amb Morera Català i el parlament encara està endormiscat i fred, pose 100 hearts de Michel Petrucciani en l'Spotify i els dits no patixen tant amb el repicat discursiu.

Pel que fa al sangloteig de fa uns dies, descobrixc el xanglot de raïm amb africada i o tancada a Carcaixent, on tenen, per contra, singlot per a l'espasme del diafragma. Carcaixent també és gran i canviant, aixina que estic segur que hi ha més possibilitats.

Divendres passat, al futbet, gelor i desastre de joc. Hi ha qui no creu que es tracte d'un joc col·lectiu. Quan es va lesionar eixe qui, vam jugar un pèl millor, amb un menys. Quines coses, perquè hui, sense ell, ha tingut substituts disposats a no fer una passada bona. Anem baixant en la classificació.

diumenge, 10 de gener del 2010

Cita dominical / 64: Javier Pérez Royo

Mirades lliures de religió.


Després de la sentència dictada per unanimitat pel Tribunal Europeu de Drets Humans sobre violació de la llibertat religiosa per part de l'estat italià per no haver procedit a la retirada del crucifix d'un institut no pot cabre dubte que llibertat religiosa i crucifixs en les aules són són termes incompatibles i, en conseqüència, tots els poders públics estan obligats a ordenar la retirada d'eixos símbols religiosos perquè, insistixc, tots estan vinculats pels drets fonamentals.
Javier Pérez Royo, «Libertad religiosa», El País, 09.01.2010

dissabte, 9 de gener del 2010

Taraŀla

Variació sobre el mateix tema

Insistixen alguns periodistes en l'interés per destacar —molt saludablement— «la inèrcia de la música subvencionada» (Carlos Pérez de Ziriza, El País, 08.01.2010) en català. És el problema amb què s'enfronten les persones discriminades (socialment, culturalment o lingüísticament) quan la reparació per a eliminar eixa discriminació prové de la caritat subvencionadora i no de l'eliminació de les barreres injustes que el dret crea d'una manera segurament anodina i malvadament neutra. Ara resulta que subvencionen la música en català (i es veu que no era bona eixa música). En canvi, el fet que lloguen, posem per cas Julio Iglesias, Francisco o no sé què Ramírez, es veu que no és una dada pertinent per a eixe debat, sinó que és l'inevitable món que mos toca fumar-mos, i pagar-ne el caixet.

Tant val això per a la música com per al cas del matrimoni de dos dones que es veu que poden haver comés una iŀlegalitat perquè la legislació sobre donacions permet la donació de material genètic sense anonimat només en el cas de matrimoni «d'home i dona»... ¿Qui va redactar això? Segurament les mateixes ments «neutres» i anodines que decidiren que Benidorm no podia ser «ciutat turística». I si escarbes una miqueta hi trobaràs diputats i polítics que no veuen mai problemes, sinó oportunitats de traure resquit electoralista, en llistes tancades i barrades, és clar.

Un altre cas paradigmàtic és el de l'elecció de la llengua en què es fa l'ensenyament. Per molt que et concentres en l'anàlisi de la qüestió que es fa en la premsa, quasi sense que t'adones, acabes traguent les banderes i avions de les nacions i les llengües comunes. Vist i no vist, llegint llegint desapareix l'objectiu d'aprendre, conéixer i usar les llengües, i apareix la «raó» d'estat, el «sentiment» o el «desig» nacional... fins a la reivindicació de la ignorància, si molt convé i la ràbia s'encén.

¿Es tractava d'ensenyar i d'aprendre? Doncs, deu ser que no. I els finesos són uns eixelebrats amb rifles que entren en els instituts a fer matança. Això sí que mereix molta matèria grisa per a l'anàlisi. Quasi tanta com saber si la Preysler prepara els entrepans dels seus fills.

En fi, sort que els tècnics lingüístics, a pesar que pugam confondre sovint l'anàlisi amb la proscripció i la variació dialectal amb la transcaripció fonètica, travessem els tolls d'este món sense embrutir-mos en eixos fanguers. Vullc dir, ¿oi?

divendres, 8 de gener del 2010

Periodisme amb fe lingüística

Pensament de marbre

¿I què fem ara? ¿Riem o plorem? ¿Algú està proposant que no hem d'actuar com a súbdits i no com a ciutadans?

Trobe que l'article «¡Pues hable en castellano!» de Sergi Tarín aconseguix el contrari del que crec que intenta, perquè deixa incompleta una part del relat: la de la denúncia cívica i ciutadana. El periodista víctima s'ha detingut en el gaudi periodístic. Els ciutadans ens enfrontem amb eixes situacions cada dia i no hauríem d'admetre passivament eixos comportaments. No es tracta de ser herois en el sentit excessiu del terne, però ja que no n'hi havien testimonis, ben bé puc dir que estic segur que ni tan sols calia canviar de llengua... Si és cert el que diu i considera que sí que calia, hauria de denunciar eixos dos policies formalment, legalment, ja que hem intuït que la seua integritat física s'ha vist amenaçada per dos funcionaris públics.

En canvi, si no era aixina o si no ho fa, si mos hem de conformar amb la «lliçó» del que ens explica el periodista, la cosa sí que seria realment patètica, ja que estaria dient que «hem» de renunciar als nostres drets (marginalment: que els drets lingüístics són paper mullat) davant la policia. Per favor, cal fer un pas més per completar la faena: cal denunciar en comissaria o davant el síndic de greuges. Podem triar. Com que no n'hi havien testimonis, ja podem suposar com acabarà la cosa, però almenys constarà per escrit i no serà una simple faula periodística.

Fa unes setmanes un article en el diari explicava que el cervell és modificava —que podia crear noves connexions entre neurones— amb els encerts, però no amb els errors. Fins al punt que siga cert això, seria convenient tindre-ho en compte i provar, fins i tot quan no l'encertem, a buscar quin és l'encert que pot amagar algun dels nostres errors momentanis. Segurament serà més positiu induir els qui ens lligguen cap a l'encert i no enviar-los cap a l'atzucac de la resignació. Sergi Tarín té encara l'ocasió de fer-ho. Malauradament estem massa «ben» educats i tendim a convertir-mos en víctimes encomiables a la recerca de les indulgències, tendim a recrear-mos en els sacrificis militants de la bona fe.

dijous, 7 de gener del 2010

Sanglotege pel meu compte

Sanglot pel sud

Mentres no me se trenque, continue fent les fotos que apareixen en estes pàgines —passeu-me la metàfora— amb la meua Nikon Coolpix 7600, que està aguantant prou. Tanmateix, per a resoldre el fet que la foto sol ser bastant deficient per al meu gust (deu ser culpa meua, que no la sé calibrar adequadament), utilitze el programa Gimp per als retocs, un progama gratuït que és una gràcia i que funciona tant amb Linux com amb Windows i Mac OS X. No sé si al canviar de sistema operatiu hi ha algunes diferències en el funcionament, que supose que sí, però res que mos marege massa si ja tenim alguns costums d'ús.

Les paraules són un poc com això, com els programes que adaptem a diversos sistemes operatius. Llavors, per tal que complixquen les funcions, les adaptem una miqueta (sense adonar-nos-en) als nostres contexts. Per exemple, preguntant com en diuen del gotim de raïm, he sentit tant xinglot com xanglot, amb palatal africada o fricativa, amb o oberta o tancada, també singlot (o oberta) per a l'espasme del diafragma... Però al final el programa (els mots) fan la funció i ens donen una imatge o altra del nostre entorn per a pensar-hi. I que no mos se trenque la càmera.

¿I què és la càmera?, ¿la llengua? Segons com, trobe que no. La llengua entesa com a concreció particular i restringida normativament de la capacitat lingüística, sí que seria una càmera. Però sí pensem un poc més amplament, si pensem en el principi de la cambra fosca, doncs, trobe que això s'acostaria realment al que és la llengua, la capacitat lingüística humana (i animal) que mos servix per a fer i intercanviar les imàtgens del nostre món. I tant faig fotos amb la Coolpix (digital) com amb l'F601M (amb carret) —amb la vella Minolta de mon pare, si no l'haguera perduda un mal dia; o amb la més vella Brownie Hawkeye que em regalà quan vaig nàixer.

I un altre dia «mirarem» les paraules sense imatge, que això correspon a la traducció d'un altre món paral·lel que hi ha molt a la vora del temps i de l'espai.

dimecres, 6 de gener del 2010

Eufòria

País avarat

Belleu hauria de dir que m'he despertat sentint Mazoni raonar que «no hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria». Una gran cançó i una frase molt encertada, si ho penses.

Amb un alt grau de felicitat —no sé si per les dates—, i sense sentir la necessitat d'arribar a l'eufòria, vam dinar fa uns dies al restaurant Messana (carrer dels Catalans de València), un lloc que pot atraure des de fora, però on no ens havíem decidit mai a entrar. No tenen carta en català, però ens atenen bé. Vam triar del menú, que tot i que pega en car (19 euros), té uns plats interessants i ben cuinats. Per a beure, un Laderas del Sequé (13 euros), que és un vi jove molt aromàtic (monestrell, cabernet sauvignon i sirà). La sirà és una varietat que a Takse li agrada molt (crec que Emili té més tirada cap al cabernet sauvignon).

Més tard tiraré cap avall, cap a aquella ciutat costanera on no fan quasi harmonies vocàliques (era una perla, això, segons una companya de la facultat). Provaré a desemboirar-me la solitud aclarint les siluetes diferents dels ocells de la marjal albuferenca. Tinc un país certament reduït, però mirant-ho i remirant-ho, me s'amplia precisament gràcies als diputats que s'acosten pel parlament en valencià. I parlant de polítics, hi havia un tal «Silhouette» que va nàixer a Llemotges, tenia un cognom basc (Sulueta, o com siga que l'escriguen) i no sé si arribà a parlar basc o occità. El seu nom, però, s'ha fet silueta, el perfil de les il·lusions que retallem de dalt a baix en els papers, reals i virtuals.

dimarts, 5 de gener del 2010

Xarxes d'interessos

L'ombra de les xarxes

Tanque l'espera dels reis mags amb les trifulgues dialèctiques entre Noguera Montagud i Barrieras Mombrú en una sessió, i Franco Aliaga i Oltra Jarque en una altra sessió. Casualment són dones, però això ni lleva ni posa a la qüestió parlamentària: mentires, demagògia i llistes tancades, diríem. Llàstima de partits politics, de parlament i de govern, que s'han convertit en una xarxa d'interessos opaca i poc raonable. La sort provirà, que diuen.

També cusen i descusen altres teles un poc més interessants alguns polítics. Per exemple, el govern espanyol ha tombat per ara el pla d'espoliació del Cabanyal que pretenia dur avant l'alcaldessa popular Barberá Nolla. Un nou motiu per a descobrir l'omnipotència i l'omniculpabilitat de Rodríguez Zapatero, culpable de la crisi financera, de la miopia dels xiquets i de que ara estiga plovent, com dien els italians.

Una altra cosa en xarxa amb què he topat estos dies, relacionada amb una decisió política, és l'eliminació de la publicitat comercial en la televisió pública estatal (tve). Ha segut una novetat sensacional i ben positiva. Tot i que no mire massa eixe canal, el primer dia em vaig engolir dos pel·lícules seguides, i finalment vaig poder pixar. Crec que el pas següent que han de donar és que haurien d'emetre complets els crèdits de les pel·lícules, com fan en els cines. Això faria de temps de descans —a més de ser una informació artística professionalment molt rellevant.

Plou amb una certa intensitat, sense arribar a ploure a rall, que diuen per la Vall, tal com em recorda l'amic Francesc, que ha estrenat la panificadora de Lidl.

dilluns, 4 de gener del 2010

Cada unitat

Repetia imatges

Sí, deu ser que el món és «ben» fractal i en tots els llocs es repetix el mateix lloc... ¡En tots els llocs!, des dels bròquils fins als nostres ulls. I no en faré ara cap extensió cap a la dialectologia, la lingüística en general o la simple normativa, perquè ja s'entén, ¿no?

Hi ha qui es lamenta perquè diu que desitja viure en un món sense maldecaps, que es mareja amb la varietat, amb la diversitat... Que es mareja amb el món en general, en resum. I, en canvi, volen «la unitat»... —i no m'allargue hui a descriure eixe tòpic—. L'1, ésser l'1, sense la resta de xifres, ¿té cap sentit? ¿En quin món? En un món fractal, és clar. Cada unitat.

diumenge, 3 de gener del 2010

Cita dominical / 63: Max W. Wheeler

Mirades morfològiques.


Igual que altres estudiosos, admetem que la motivació predominant del canvi en general ve de la preferència humana que s'expressa en allò que s'anomena l'universal de Humboldt —«una sola forma ha de correspondre a un sol significat». Un sistema morfològic que es desvia d'aquest principi per un costat (sinonímia) o per l'altre (ambigüitat) és imperfecte, i susceptible d'innovacions que milloren la relació entre significat i forma. Hi ha, però, diverses maneres d'esmenar tal imperfecció.

[...]

Poc sovint es donen les circumstàncies que permetrien acatar l'universal de Humboldt i alhora actuar d'acord amb tots tres principis psicològics [d'economia, expressiu i que facilita l'aprenentatge].
Max W. Wheeler, «Introducció» a Morfologia i fonologia catalana i romànica: estudis diacrònics, 2007, pàg. 14.

dissabte, 2 de gener del 2010

L'anonimat traduït

Traductor diví

A vore si hui finalment em decidixc a dir-los-ho als de Presència: que facen el favor de ser tan sistemàtics a l'hora d'indicar els traductors com ho són amb els autors dels llibres que recomanen o publiciten en les seues pàgines. Els traductors són un col·lectiu professional com qualsevol altre i estic segur que, en general, els resulta més beneficiós que altra cosa que es conega i es valore la seua faena. Ja sé que hi ha excepcions i que en el col·lectiu hi ha qui es pensa que ha de viure gràcies a l'anonimat de la seua faena, fins i tot que això li lleva la càrrega de la responsabilitat, però això són males pràctiques indefendibles —trobe—. Llàstima que també siguen coartades.

Ben mirat, a tots els agradaria llegir el comentari següent sobre la seua faena:


La traducció és exquisida, fet que contribuïx a fer que la lectura resulte tan entretinguda i que mos sentim molt propers a les figures tan franques i humanes d'estos autors imprescindibles.
Luis Fernando Moreno Claros, ressenya de Recuerdos de Tolstói, Chéjov, Andréiev de Maxim Gorki, Babelia, El País, 25 i 26.12.2009. Els traductors són: Y. Dovrovolskaia i J. M. Muñoz.



Per tant, agarraré unes quantes de les adreces electròniques que hi ha en la revista (començant per la del Joan Ventura, el director) i els faré el suggeriment, que estic segur que no els costarà gens afegir eixa línia en els crèdits dels llibres que ressenyen. Són mèrits i demèrits gens prescindibles.

divendres, 1 de gener del 2010

Futurs passats

La llum del passat

Ha començat, doncs, la segona dècada del segle i continuem per ací fent anotacions oportunistes. Hui havia pensat que parlaria sobre el fet que hi haja conductors estúpids i prepotents, però no tan sols això, sinó que a més porten un bmw de molta cilindrada i qualsevol redona els sembla bona per a intentar un avançament per la banda que siga. Atés, però, qui conduïx altres «vehicles» en esta societat (empresarials, sindicals, polítics i funcionarials), el que no deu ser admissible és que jo pretenga cenyir-me a les possibilitats d'un codi de circulació que vés a saber fins a quin punt està ben fet, més enllà de la gràcia democràtica que el seu bmw haja circulat uns quants quilòmetres quasi a remolc del meu Opel tronat.

Altres circulacions interessants són les dialectals que diria que estan per fi fent-se més comunes del que l'encotillament valencià deixa vore. En la revista El Temps hi ha els articles de Bezsonoff i en Presència (núm. 1972) una entrevista d'Esteve Cabrera a Jordi Barre que també deixa moltes formes i expressions que hauríem de poder llegir i sentir més sovint: «vai», «havii», «memori», «se pot pas», «belleu», «sem», «sun»...

El cas és que l'última pregunta és sobre el futur del català a la Catalunya del Nord:


Sí, sí. Crec que va bé i que té futur; hi ja de més en més joves que aprenen el català. He cantat també per les escoles catalanes. I sobretot hi ha estrangers, gent que arriba per viure aquí i que vol aprendre el català... belleu el volen aprendre més els estrangers que els altres.


Tanmateix, davant de l'optimisme del cantant de noranta anys, unes pàgines més avant Joan-Lluís Lluís ens relata en «El complex d'Abraham» que «a la Catalunya Nord, ha calgut no gaire més de mig segle perquè la llengua passi de ser omnipresent a ser omniabsent».

Al País Valencià més o menys podem constatar el mateix procés present. Per sort, quan tingam noranta anys, que només tindrem futur, perquè el passat ja l'haurem perdut del tot, podrem ser també ben optimistes, a pesar que també siga comú per ací comprovar, tal com tancava Joan-Lluís Lluís el seu article, que «molts només han continuat a parlar català en el món tossut dels somnis». I no dubte que algun siga fins i tot acadèmic de tan llustrosa llengua.

En resum, un altre any al sarró. Me s'ha fet ben curt, i ha estat una llàstima, perquè volia traure-li més suc. Espere que durant este 2010 la gossera em dóna alguna treva. De moment he pogut acabar ara mateix Els escenaris de la memòria de Josep Maria Castellet (Díaz), un llibre molt sucós i on apareix, entre altres coses, un fit a fit usat com cal* i un fragment curiós adreçat a Josep Pla:


També cal dir que, abans, ens havíem divertit quan vostè va insistir en una temàtica antiga en la seva obra i que, en conseqüència, tothom coneixia. Es tractava de la querella sobre l'estil dels noucentistes i de com vostè, Sagarra i d'altres havien emprès la tasca de fer que el català escrit fos com el parlat; en definitiva, que qualsevol lector —lector que s'havia de guanyar, com en l'època en la qual discorria el sopar— pogués entendre fàcilment el que llegia.


Després ve la crítica a Riba, allò de l'ordre subjecte, verb i predicat i que si la persiana era verda. Passen els anys i, és cert, els testos del passat s'assemblen a les olles del futur.


* Nota del 07.01.2010:

No la fiten
Com que el DIEC2 manté que «de fit a fit» vol dir «fixament, amb la vista fixa» —error garrafal, perquè cal que hi hagi reciprocitat en la mirada—, diu que fitar és «mirar de fit a fit». No: es pot fitar qualsevol cosa sense mirar-la de fit a fit. Fitar, a diferència de de fit a fit, és mirar fixament, com diuen el Moll i el Primer Diccionari, a més d'afinar, descobrir; veure de lluny o vencent dificultats, afegeix el Moll. Podem dir, recull el Moll, «un dallaire fita una perdiu que cova».
Víctor Ripoll, «Les notes de Víctor Ripoll», El Temps, núm. 1.324.