dijous, 28 d’agost del 2008

Adrià Puntí i la bona sort empresarial

L'idioma de les empreses
Dilluns passat vaig reprendre el manteniment pel riu: 13:32, a recules després de la pausa.

L'últim dia dels jocs senc Adrià Puntí («Ull per ull») en una informació de tve sobre l'hoquei. Espere que algú a qui li agradara la cançó la trobe i descobrixca quines coses es fan en la nostra «llengua comuna». Un altre dia lligc que Steiner (i Juan Cruz) diu algun desficaci en el suplement d'El País sobre les llengües, però (¡toca!) considera que el català és una gran llengua. Estem salvats. I ahir, la rehòstia, David Villa agraint en valencià la nova fitxa que li ha fet el València. ¡Mos n'eixim!

Per sort, la contrapartida espanyolera insistix (El País, 24.08.2008):


L'idioma dels negocis: l'espanyol



Javier Rivera Latas


L'espanyol s'ha posat de moda. L'ensenyament ha creixcut un 150% al Japó, un 80% a l'Europa de l'Este i als Estats Units, Brasil o Canadà no hi ha prou professors per a atendre tota la demanda.


Denominació «inconstitucional» a banda, resulten xocants les dades percentuals: si n'hi havien 2 al Japó, ara n'hi han 5; al Canadà, si n'hi havien 5, ara n'hi han 9... La màgia dels percentatges, que ho pareix, però no ho acaben de dir tot. De fet, no n'hi ha prou professors, perquè com que els grups són de menys del mínim, la Generalitat d'allà no permet crear la línia d'ensenyament i no hi envia professors... Deu ser això, ¿no?

Finalment, amb el Pitxi Alonso, que assolta un ademán o un fer-lo (per fer-ho) ben inesperats, la Laia Mestre i la Rosa Talamàs, que diuen el còlera quan volien dir la còlera —per mínima que siga la píndola normativa—, i la bústia d'Apple a Europa, on els demane en anglès macarrònic que quan traduiran els seus productes al català —i em responen que és un secret que no desvetlaran abans d'hora, cosa que no sé què vol dir—, ens entretenim d'allò més amb la llengua que no acabem de tindre i que el cartell de Llorens ens fa sentir tan saludablement.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Lamentable món de novel·la negra

Petjades d'estiu

Torne de les vacances, tot s'acaba, però el món continua rodant igual i les persones continuen matant-se o fent literatura de la mateixa manera, encara que això ens sembla sovint una novetat. Ara mateix, per exemple, s'estila de nou, a causa de la canícula periodística, el sensacionalisme tràgic a partir de l'accident d'avió de Barajas que hi ha hagut fa uns dies. Els morts de Geòrgia provocats intencionadament per persones que assassinen altres persones no va moure cap «esperit solidari» sensacionalista, ni als jocs olímpics vam sentir res que afectés l'ànim dels esportistes i periodistes espanyols per això. Lamentable, certament, més encara si l'excusa és que no es pot fer política en els jocs, cosa que és inevitablement una forma de fer política que convé molt als règims polítics en què no es permet fer política, tal com tenia costum aquell dictador espanyol de no fa tant.

Un accident, en canvi, sembla que és ocasió de fotografia política: ¿què feia Mariano Rajoy fent-se la foto amb víctimes i familiars? ¿Amb què i contra què es solidaritzen els qui s'han manifestat contra no sé què de l'accident d'avió? Ara no sé com ha anat la cosa, però si els familiars han hagut de rebre la visita de totes les forces polítiques del parlament espanyol... Més encara, ¿per què un accident de cotxe no mereix la mateixa resposta?, ¿quants morts hi han d'haver per a que els morts siguen prou per a una foto solidària? Lamentable.

A pesar de tot, he acabat El falcó maltès de Dashiell Hammett, que encara no havia llegit i que, vaja, tampoc veig que supere l'Agathe Christie. La traducció de Marga Garia de Miró té unes poques errades d'edició, un desús del per a + infinitiu, però els pronoms estan ben posats (excepte un cas de l'hi per la hi). La curiositat més gran ha segut trobar una abundància de parpelles i parpellejos sorprenent. A més, una quants aviam, dos també curiosos xicotet ('xicot petit'), un telefonar-lo i un telefonar-li i, vaja, un tall de sisplau que supose que corresponen a la revisió de 1988 i no a la traducció de 1966.

dimecres, 20 d’agost del 2008

L'enginy de Ripley i les petites correccions innecessàries

Botiga «ocurrent» de València
Tinc poca activitat en el bloc, perquè faig mitges vacances i les ocupacions paràsites que em provoquen les eines informàtiques em deixen poc marge per a l'escriptura. Almenys he acabat la novel·la de Patricia Highsmith L'enginyós senyor Ripley.

La traducció d'Anna Noguera i Pous (del 1995, crec), que es pot llegir ben agradablement, incorpora algunes errades que no haurien d'haver aparegut: diversos li que havien de ser li'l (o l'hi), una alternància curiosa entre per ell / per a ell ('per a ell' sempre), cap per a + infinitiu i un escrivint-lo en lloc de escrivint-li que són una mostra del ball d'alguns detalls de la normativa en els treballs editorials. Amb sort, no mos deixaran «estavornits».

Deixe com a mostra d'eixe ball un ocurrent cartell del carrer de Lluís Oliag de València i pegue a fugir cap a altres problemes.

dijous, 14 d’agost del 2008

Els drets lingüístics, els llibres, el vi i els arbres

Qualitat lingüística al carrer dels Roters
Preparat per a passar el pont d'agost. Pel riu, 12:21, amb equilibris en els parcials, així que anem progressant.

El meu nou nebot progressa adequadament dormint de dia i cantant de nit. Coses de la joventut, passa que dura fins a vora els quaranta anys.

M'arriba La Finestreta, que és el full informatiu per als socis i sòcies d'Amnistia Internacional. Certament, és la publicació que ha fet que no m'esborrara de tan santa casa i que demostra amb que poc mos conformem. O pot ser que encara siga molt, si comparem amb el contingut de la revista i com estan els drets humans pel món. Tinc quimera que si milloraren ací els drets lingüístics, per l'efecte papallona mateix, la resta de drets millorarien arreu. (Per exemple, podem apreciar una marca de qualitat en el forn del carrer dels Roters de València.)

Estic mirant els llibres electrònics, per anar fent-me a la idea i descobrir totes les possibilitats i opcions que tenen. M'agraden sobretot els models que permeten ratllar, sentir música i es connecten a Internet. Però crec que per ara encara haurem d'esperar. El que voldria saber és si seran bons per al medi ambient: ¿impediran que s'acaben els arbres o els deixaran sense valor i, per això mateix, desapareixeran?

Una cosa semblant em passa amb els taps de les botelles de vi: pense demanar sempre tap de suro, perquè, en cas contrari, les sureres desapareixeran, com si ho vegera, ja que no tindrien cap utilitat.

Quina bella relació entre els drets lingüístics i els arbres podríem fer ara, més enllà de la langue de bois dels francesos.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Tendència cap al zero

Portada de 1960 d'R. R. Rojas
Hui que fa la gran ponentada de l'estiu torne a l'Ubuntu, i escric açò amb l'AbiWord, que no és tan dúctil com el Word, però ja mos hi hem acostumat i acceptem les limitacions que té.

Ahir vaig enviar un escritet a la secretaria de política lingüística d'allà més amunt i els he comentat que el traductor que han posat en xarxa a disposició de tots hauria de contribuir a «donar corda al català» i no a ofegar-lo. És a dir, no hauria de restringir (almenys normativament) la capacitat de traducció de l'invent en el sentit que va del català cap a altres llengües. Este bloc ha inclòs (en la columna de la dreta) la passarel·la proporcionada per la comunitat de blocs Bloctum, que utilitza el traductor de la Generalitat de Catalunya, i he observat que les variants morfològiques valencianes (i altres detallets) no són traduïdes. Un descuit lamentable, i fins i ací hauré d'opinar. M'han contestat que tindran en compte el suggeriment... Supose que l'endemà de la vespra.

Per cert, sembla que s'ha estés una mica més rtvv per Catalunya. Em sembla que el pp valencià no s'acalorarà massa per això. Com en el cas del síndic de greuges puga ser que ixca algú a dir que fins que no l'hagen patit vint anys no començarà a valdre la reciprocitat. ¿De pati d'escola? Vaja, al parlament valencià és norma. I una explicació la dóna Slavoj Zizek en «El complex poeticomilitar» (El País, 07.08.2008) citant unes paraules d'Aleksandar Tijanić:

«Milošević convertí la vida diària dels serbis en una gran festa i mos permeté sentir-mos com estudiants de batxillerat en un viatge de fi de curs; és a dir, que res, però verdaderament res del que féem es castigava.»

[...]

La majoria necessita que anestesien la seua sensibilitat elemental davant el patiment d'altres. I per a això fa falta una causa sagrada.


Canviant a altres ficcions, quant a la novel·la Towards zerod'Agatha Christie que llegia, a l'última plana la traducció fa parlar de tu dos personatges, cosa que ja sabem que no es nota massa en anglés. Però el que és curiós és al discordança final entre l'anglés i el castellà:


El dijo dulcemente, acercándose a ella:
—La última vez que te tuve entre mis brazos, parecías un pájaro... luchando por escapar. Ahora ya no te escaparás nunca...
Audrey dijo:
—Nunca querré escapar.


He said gently as he came towards her,
"Last time I had my hands on you, you felt like a bird—struggling to escape. You'll never ecape now. . . ."


Sembla que Stella de Cal tingué necessitat de deixar Audrey convençuda de la seua sort.

divendres, 8 d’agost del 2008

El rollo de l'esport apolític nacionalista

Altres estius, altres lectures
Ahir i hui he hagut de fer una altra excursió per Windows, malauradament. No sé fer anar massa bé la versió de l'Avidemux de l'Ubuntu i, en canvi, en Windows, en combinació amb el Videora, faig la conversió dels .avi a .mp4 amb temps però sense més problemes, incloent-hi els subtítols que aconseguixc apegar. Supose que acabaré aclarint quin és el problema de l'Avidemux en Ubuntu.

Quant al riu: 12:37, amb un lleu plovisqueig en algun moment però bona cosa de calor a pesar dels núvols. Parcials descompensats, però anem avant.

D'altra banda, Takse ja té l'alta, així que podrem tornar a unes vacances mínimament corredores, encara que siga per la rodalia de València. Fins llavors, viatges literaris, com ara la novel·leta d'Agatha Christie Hacia cero (traducció de Stella de Cal, 1960) que em porta a eixa Anglaterra i a la meua adolescència. Em sorprén l'edició, diríem, a la francesa, amb espais que precedixen alguns signes de puntuació; i també una paraula inesperada en este registre i en eixe any, «rollo»:


Ahora lo que hay que hacer es poner en claro este rollo. ¿ Dónde está la señora Amphrey ?


The thing to do now is to clear up this mess. Where's Miss Amphrey?


Veig que el drae no inclou un accepció adient fins al 1985, vint-i-cinc anys (o més) després que Stella de Cal considerara oportú traduir mess amb rollo.

Finalment, estic esperant les reaccions davant el fet que la representació atlètica espanyola en els jocs olímpics de Pekín ha hagut de desfilar darrere d'un cartell que dia «Espagne Spain [i en xinés]». ¡Horror!, la seua llengua comuna bandejada i humiliada per la francesa. Espere que la urticària siga lleu. Per contra, m'ha fet gràcia la concepció que transmetia María Escario de «Xina T'aipei», «una municipalidad» m'ha semblat que dia. Vaja, anem avançant: a la Xina participen la Xina i una municipalitat de la Xina. La selecció de boletes valenciana pot començar a entrenar.

dimarts, 5 d’agost del 2008

Saladures i estius

Saladures al mercat central de València
He tornat a l'Ubuntu, després de la pausa per a posar el Windows al dia. He pegat setanta voltes per Internet, on he trobat el programa WinFF, que es suposava que havia de convertir els vídeos al format de l'Ipod. Veig ara que l'Avidemux també li pot donar el mateix format (el que li dóna el Videora de Windows: H.264 / AAC). Prove primer el WinFF, però li costa una eternitat, així que continue amb l'Avidemux. Ja vorem com queda la cosa.

Com es pot observar en la columna de la dreta d'este bloc, he acabat de llegir el llibres de poemes Els estius de Josep Porcar. He de dir que li he enviat un missatge on li he comentat bastant detalladament què m'ha agradat i què pense que podia millorar o quins errors hi he trobat. Sé que això és una faena extra que els lectors no estem massa disposats a fer —ja mos costa prou llegir, segons indiquen les estadístiques—, però crec que és un deute que tenim amb els autors i, més encara tractant-se del País Valencià, un gest necessari de reivindicació de la faena editorial ben feta.

Em sembla que eixa tasca editorial ha deixat bastant de fer-se, i supose que hi ha diverses causes que ha produït eixa mancança, però crec que necessitem editors i lectors crítics amb el que tenen entre les mans, i autors enfadats i contents amb les crítiques i que hi puguen trobar contrapunts als seus punts de vista. Per cert, això també val per als traductors, sobretot quan hem trobat una novel·la, posem per cas Els Buddenbrook de Thomas Mann, que ha resultat ser novel·la apassionant per a Takse, mèrit evident de la traducció de Joan Fontcuberta.

M'entere hui que l'edició valenciana del periòdic El Punt arriba al número 500. Com que hi estic subscrit —diria que des d'abans que començaren— no sé si me n'alegre o més aviat em fa ràbia que encara estigam sense cap diari valencià, i ja fa més de deu anys i resulta que els castellans estan perseguits (segons El Mundo, Fernando Savater i el poc acomplexat Santiago Grisolía): deu ser per a casar-s'hi ¡perquè tenen de tot! Bé, eixe és el nostre país encara, tot i que a poc a poc en pot ser un altre, gràcies a les Saladures de Vicent Peris al mercat central de València.

D'altra banda, hui he fet una volta amb bici per València i he comprovat com són de perillosos eixos carrils que ha voltes no n'hi ha i a voltes quasi. I més tard, els he recordat als de tv3 que Dulce Pontes és portuguesa i que, si no vaig errat, el seu nom de pila es pronuncia en portugués, en català i, més encara, en la major part de l'àrea hispanoparlant com si s'escrivira Dulse.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Acabat de nàixer en el món de l'economia ideològica

L'economia i la fantasia
Hui estic en Windows, perquè aixina pose al dia tot eixe munt de pallorfa tecnològica que periòdicament et fa passar unes sessions interminables per a no res. Total per a actualitzar l'antivirus, el Firefox i poca cosa més. També perdré una mica més de temps amb el Videora Converter per a traslladar Eat, drink, man, woman d'Ang Lee a l'Ipod, ja que no he aconseguit afinar les conversions d'AVI a MP4 en l'Ubuntu i que em funcionen en l'aparell de Steven Jobs.

Escric estes coses quan ja sé que ha naixcut el meu nou nebot Carles, a qui li he obert un bloc en el servei del diari Avui, a vore si als pares els fa gràcia.

Pensava deixar ací una reflexió sobre qüestions econòmiques suggerides per la lectura del diari El País de dijous, «Contractar el parent», que deixa tota la colla política amb l'ètica en nivells mínims arran de les situacions i càrrecs d'Apel·les Carod, Oriol Pujol i la família de Jorge Fernández Díaz (encara que el diari també retrau positivament les iniciatives polítiques d'alguns matrimonis de candidats —sense analitzar el funcionament d'eixes llistes electorals—). Això pensava enllaçar-ho amb un comentari en la pàgina següent de Rosa Pereda, que hi ha vici de repetir, però que encara no he descobert quin fonament té:

A l'idioma li està passant igual que a la terra mateixa, que es degrada i cal cuidar-la.


Em sembla que si en lloc de degradacions tinguérem altres símils en el cap, no tindrien tant la sensació de viure en un femer —que supose que és la imatge que hauria de tindre Gonzalo de Berceo dels escrits de Fernando Savater, Vargas Llosa o Santiago Grisolía: ho són, però no un femer de llengua, sinó ideològic—. I ara tenia prevista una cita de Juan Carlos Moreno Cabrera (El Periódico, 01.08.2008):


—Assenyali un error dels catalans al plantejar la defensa de la seva llengua.
—Els retrec que no hagin sigut més intransigents en el seu ús. Haurien de parlar-lo a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes.


I, finalment, l'eclosió de la moralitat final insinuada per Mónica C. Belaza en el mateix exemplar del diari El País, «Massachusetts podrà casar parelles gais de tot eua»:

Quan s'aprovaren les bodes gais en Massachusetts fa quatre anys, va ser el llavors governador, el republicà Mitt Romney, qui va ordenar l'aplicació d'una llei de principis del segle xx per a impedir que començaren a arribar parelles d'estats veïns.

Un estudi de l'Institut Williams per a l'Oficina de Desenvolupament Econòmic de l'Estat calcula que la nova mesura suposarà per a Massachusetts 111 milions de dòlars (71 milions d'euros) en els tres pròxims anys.


Aixina és, com em comenta Amadeu Sanz, «al remat, un no fa més que elegir. Imagine que aquest bloc tindria més audiència també si s'expressara en castellà o, millor encara, en anglès». A voltes, els comptes bancaris convaliden els exàmens ideològics. A voltes és una sort i a voltes és una desgràcia.