El mal d'haver de vore segons què no és que el candidat a president de la Generalitat cite algú com si el coneguera de tota la vida i no sàpia de qui està parlant —un tal «De Maetsu», Ramiro de nom de pila—, perquè no és cosa de ser de dretes o d'esquerres, és cosa d'aparentar, de fingir, de fer creure i d'amagar i falsejar què fas realment i quins interessos estàs satisfent.
Si el futur conseller de cultura comet un error ortogràfic en castellà, no és cap novetat ni cap deshonor, això mos passa a tots, també en valencià. La maldat seria si volguera ser conseller d'una matèria que menysprea, que només li interessa dogmàticament, com a mitjà per a imposar la seua visió de com és el món i com ha de ser —la «llibertat» (d'ells) de «prohibir» (als altres, a mosatros)—, tant si es tracta de realitats com de les ficcions que voldrien viure.
No té igual què diuen, què prometen o què somien, perquè es suposa que això orienta els vots en la campanya electoral. Però és molt més rellevant què fan amb el poder legal i pressupostari, què fan amb la gestió dels afers públics que els corresponen. I podem intuir, per experiències passades, com anirà la cosa, perquè hem experimentat moltes voltes el resultat d'unes mateixes idees injustes i absurdes.
Això de l'evolució humana és una falsa inferència convertida en un desig benèvol, discutible. ¿Cap a on? ¿Cap a què? En democràcia —per ara— la resposta està en els vots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada