Assumixc els poemes

M'enganxen Estellés i Plensa amb L'Hotel París. Veig l'objecte artístic que ha corporeïtzat els poemes al centre del Carme de València, i em commoc amb un vídeo en què el poeta recita «Assumiràs la veu d'un poble», amb acords i desacords ideològics sobre això dels pobles que es fan i es desfan per art ideològica. Deu ser l'edat.

L'altina lingüística

Refent i retraduint proposicions no de llei (pnl), descobrixc que «posidònia» és un nom genèric (hiperònim, si vols), és a dir, Posidonia sp.; en canvi, la pnl es preocupa de la Posidonia oceanica, és a dir, de l'«altina», segons indiquen els diccionaris habituals. També se'n diu «alga dels vidriers», i segur que de més formes encara. El cas és que mos l'estem carregant, com tot, i això pretén evitar la proposta parlamentària. Bona voluntat, n'hi ha.

De vesprada, em pose a apedaçar, que cantava aquell, i em demane per què no arribe a confegir l'article sobre l'etiquetatge dels productes de Consum i la resta de falses «esperances blanques» empresarials de la redistribució lingüística. Simplement és que no arribe, ho intente, però per a fer res de trellat, m'he de documentar. I quan mire de documentar-me, m'adone que tinc el rebost de la informació mig cap per avall, que he de traslladar documentació entre webs i blocs, que m'ho he de rellegir, que tinc els llibres començats acaçant-me pels estants i els mobles, amb el bolis destapats per a ratllar-los, i que es fa de nit i plou.

Me'n vaig a vore l'Està Passant, que també toca

El bé comú feminitzat

Petitat assemblea damunt la mar, corre fortuna vagarejant... Hem intentat informar el personal sobre les diferents propostes de mobilitzacions sindicals per al dia 8 de març, i aixina ha anat, amb un deu per cent del personal possible. Queden uns dies per davant per a mirar de promoure alguna activitat que es puga entendre com a reivindicació no tan sols de la igualtat entre hòmens i dones, sinó de la millora de les condicions laborals, socials i vitals de totes les persones.

L'«excusa» són les dones, perquè conformen la part més identificable i arterosament explotada de la societat valenciana i europea, però el fons de la reivindicació és de caràcter humà en general, perquè totes les injustícies ferixen personalment i maten un poc la concepció que hauríem de tindre de la humanitat.

Vivim massa personalment les nostres vides, sense acabar d'analitzar i acceptar alternatives econòmiques, com ara la del bé comú, que hauria de ser l'objectiu del sistema econòmic, i no tant la confiança atzarosa que les condicions d'un comerç lliure democràtic ideal —que no estiga essencialment falsejat— arribe a existir mai.

Cita dominical / 484: Saverius

¡Pel que sembla, algú en Eldiario.es ha tingut l'estranya idea de preguntar sobre temes lingüístics a un especialista!

Saverius, Eldiario.es, 24.02.2018.

El terme mitjà

Entre dos extrems sempre hi haja un terme mig. Genèricament i també com a fenomen físic. Això pareix que provoca una contrapartida inteŀlectual que alleuja algunes consciències i que fa pensar que el «terme mig» sempre és millor que cap dels dos extrems. Em perc buscant l'explicació d'eixa derivada lògica, però és veu que hi ha a molts a qui els és útil i no paren d'acudir-hi per a resoldre problemes. És a dir, entre deixar-te sa i estalvi o matar-te, doncs, et ferixen ¡i avant!

Per eixe camí arribem al punt preocupant que estan convençuts que és impossible fer les coses bé... O que «bé» sempre és un punt conegut i decidit que està a mitjan camí entre el paradís i l'infern. No sé si això vol dir que vivim en el millor del mons possibles, però em sembla que és una excusa que satisfà a l'hora de justificar qualsevol renúncia, qualsevol inacció, qualsevol concessió poc fonamentada, qualsevol manera de sentir-se «pràctic» i desqualificar-te per «purista». Qualsevol manera de deixar-te ferit en lloc fer un esforç per deixar-te arribar sa i estalvi. La mort, això no terme mitjà.

Transició pendent

Mirant la degradació democràtica institucional que s'està acarnissant amb els presos polítics catalans segrestats pels poders fàctics de l'estat espanyol i, en conseqüència, que estan segretant l'estat de dret de tots, i mirant la situació política i legal del Parlament de Catalunya, prove a consolar-me del disgust per la negociació sindical que estem intentat mantindre en termes racionals amb els poders fàctics administratius de la cambra valenciana.

La contrapart institucional —reduïda a uns quants caps administratius lliurats a les seues ideologies peculiars— actua seguint els vicis de comportament habituals gràcies al deixament de funcions de direcció política que han fet la presidència i la mesa de les Corts, dos òrgans que pareix que no són capaces d'indicar a la secretaria general que volen que eixa administració tire cap a la modernització democràtica, la professionalitat i la millora laboral. Si és que ho volen, que ja fa temps que ho dubte. La part administrativa de la institució batega a colps de jerarquia arbitrària, com si encara tinguérem pendent una «transició» democràtica.

Al final de la setmana fa encara fresqueta i un poc de sol, una bona combinació climàtica per a estirar un poquet més l'ànim desgastat i anar a córrer pel riu, tot i que note que hi vaig amb les forces justetes i el tros de coca de poma i l'ensaladilla russa encara rondant per la panxa: 07:12 + 07:14 + 07:10 + 07:03.

Enrabiades i rialles

Tenint en compte el meu trist apunt d'ahir —un de tants—, el de hui me'l dóna quasi fet Manel Fontdevila amb la seua vinyeta «Fin del cuento» (Eldiario.es/em>, 21.02.2018

), que és d'ahir també, però que he vist hui, el dia, per cert, que hem sabut que ha mort Forges, una companyia humorística i ideològica —sovint discrepant— que associe amb les enrabiades i les rialles polítiques de ma mare. Ell també vea tots els reis lladres, molt habillats, però ben despullats.

Aplaudint nuets

No són presos polítics. Els règims democràtics o no democràtics no consideren que els presos de les seues presons puguen ser presos polítics. En general, els presos polítics no existixen. Bé, els règims que no són democràtics podria ser que no tan sols reconegueren que en tenen sinó que els exhibiren, perquè per a les dictadures o els règims totalitaris el valor dels drets, de les llibertats i, finalment, de les paraules, és ben relatiu i arbitrari.

De moment, ací no els exhibixen. De fet, reblen el clau de l'absurd i censuren que puguen ser exhibits en una obra d'art.

No m'esperava comprovar que la democràcia espanyola només abandera l'«espanyolisme». De colp sembla que Espanya té una façana democràtica del segle xxi que amaga l'obra retrògrada nacionalista i xenòfoba de segles passats on es conjumina l'ús de la por i de la poca vergonya. El seu vestit democràtic està desfilassant-se a la carrera. Espere que quan ixquen nuets al carrer no els aplaudim com encara fan uns quants i com feen en el conte. Ja que la «justícia» espanyola només és vàlida en Espanya, mo n'haurem d'anar a Suïssa.

El crim del foment

Seguint per on anava ahir, una altracosa que també convé tindre és una certa fredor, o almenys la fredor necessària per a no alterar-se per la banalitat del mal. El delegat del govern espanyol al País Valencià es mostra favorable a fomentar l'ús del valencià, «però» sense incomplir l'ordenament jurídic. Solen construir les frases de manera que intenten sempre criminalitzar les posicions dels altres. Conscientment, miren la manera d'evitar que semble que coŀlaboren a oferir possibilitats plurals, constructives i argumentades d'entendre i consolidar una societat en permanent evolució i millora democràtiques. La «involució» és el seu estadi de somni permanent, com si tingueren alguna enyorança per un passat que s'han inventat.

Arribarà el dia que construiran la frase d'una altra manera: «Estic a favor de complir l'ordenament jurídic, "però" fomentant l'ús del valencià». Serà massa pa la carabassa.

El rigor amb mala idea

Hi ha coses que convé tindre i vore per a pensar i repensar, per a reflexionar millor. Com ara, una periodista carregada d'idees que desinforme amb encert: així, caldrà esmolar l'encert, la precisió i el rigor per a poder-la esmenar. Em sembla que seria el cas de Laura Fàbregas, periodista que he vist hui en el Tot es Mou de tv3. M'ha semblat que tenia opinions molt qüestionables. Ara bé, les expressava amb rigor i dades, i això obligava a millorar les rèpliques amb raons i arguments de més pes que la satisfacció de sentir-se víctima i deixar-se dur per les victòries ètiques i morals —derivades de la ineptitud de l'espanyolisme de la porra, la censura i la presó— sense acabar de reflexionar sobre com es combinen la democràcia i les nacions. I si això és necessari o possible.

Cita dominical / 483: Antonio Reparaz Araújo

A França ha continuat titulant-se president de la Generalitat de Catalunya, amb tots els emoluments i prerrogatives d'eixe càrrec, que eren satisfets amb el producte de les expoliacions de què va ser objecte el tresor nacional pels dirigents rojos separatistes, entre els quals és un dels més significats, i es tenen notícies que amb el seu auspici es van formar diverses organitzacions d'ajuda als rojos fugits a França, on es conspira contra l'actual règim nacional sindicalista d'Espanya.

Antonio Reparaz Araújo, cap superior de la policia de Barcelona, informe del 4 d'octubre de 1940 sobre Lluís Companys i Jover, dins de Consell de guerra i condemna a mort de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya (octubre de 1940).

Aprendre a no parlar

Comprem bledes i espinacs a la Tira de Comptar de vora el mercat de Mossén Sorell. Mos atenen en valencià perquè parlem en valencià i el saben parlar. Parem al quiosc. Mos atenen en castellà. I no tenen manies amb la llengua que els parlen. Tirem pel carrer de la Bosseria cap avall. Parem en una botiga de regals i mos atenen en castellà. Més avall encara, a la farmàcia, tampoc no mos atenen en valencià. Mos entenen, tal com és habitual en València.

¿Quin seria el projecte educatiu que garantiria el coneiximent de les dos llengües? És evident que el que provoca no saber-ne parlar una no està garantint res... O sí, està garantint que una es eixe de parlar. I eixa és la idea de fons, llevat que es tornen a posar a reivindicar el dret a la ignorància.

Mos mataren perquè érem seus

S'acosten a 34.000 les firmes que ha arreplegat la petició en Change.org per a que Consum continue etiquetant uns quants paquets de la seua marca blanca en valencià. Jo també he firmat, naturalment, perquè encara mos alimenten les molles, ja que, tal com recorda un diputat valencià de la dreta espanyolera (Diari La Veu):

Segons estipula la llei, «les indicacions obligatòries de l'etiquetatge dels productes alimentaris que es comercialitzen a Espanya s'expressaran, almenys, en la llengua espanyola oficial de l'Estat».

Per si eixa «llibertat» no ha estat reforçant prou la imposició de la llengua estatal predominant en la mentalitat espanyolera, el diputat encara vol garantir un poc més que desaparega la possibilitat d'etiquetar en cap altra llengua «oficial». («Espanyoler» seria una variant d'un nacionalista espanyol que pretén ser demòcrata però es queda en supremacista.)

L'amor «espanyoler» que diuen tindre per les llengües i pels ciutadans que les parlen respon a la dita castellana «la maté porque era mía». Perquè, això sí, hem de ser «seus», tal com hem vist amb l'intent d'independència català.

Perdre sovint

Em sembla que cada dia sóc més lent o més detallista o que, encara que parega que no, fer les coses mitjanament bé requerix un poc més de temps i de dedicació del que voldries. He estat mirant d'actualitzar un poc l'estat de les queixes al Síndic de Greuges i, total, per tres queixes sobre les quals hi ha novetat, me s'ha passat més de dos hores per a gestionar la lectura de les respostes, repassar els webs, fer les meues rèpliques quan convenia i pujar-ho tot a la secció de greuges del web del dtl.

Deu ser per un poc per això i per tota la gestió laboral i sindical que hui m'ha arribat l'últim llibre que havia encomanat: Cómo perder una guerra (y por qué) de Shimon Tzabar. Són 181 pàgines que espere que em facen entendre que sovint convé perdre per a guanyar. «Sovint», perquè si només és a voltes, tampoc no m'alleujarà massa. Ah, si en vaig arribar a perdre de partits al futbol i al futbet...

Remor de malíccia

Ja ho dia aquella italià: tindre el poder desgasta, però no tindre'l desgasta molt més. Eixim a ofegar les malíccies laborals i sindicals en dos cerveses i unes quantes papes. Tampoc cal abusar. La retolació del local, de la llista de preus, de la carta, tot està en castellà. És el centre de València i costa trobar un local on algú crega que és important per a res deixar constància escrita de la llengua del país. En canvi, sí que hi ha qui considera que és important posar una bandera espanyola al balcó, perquè a la vista està que l'espanyolitat viurà amenaçada mentres sospite que els valencianoparlants —catalanoparlants, in extenso, en llatí— són una invasió que no consideren subtil sinó grossera, invasió capaç de trastocar l'ordre totalitari de la seua hostilitat identitària, lingüística i cultural.

Exactament, «aquesta remor que se sent no és de pluja».

Imperatiu nacionalista murcià

No he sentit en la ràdio dels matins quan m'alce la notícia (10.02.2018) que hi ha hotelers catalans que es solidaritzaven amb els veïns murcians apallissats per la violència policial durant la repressió contra les manifestacions pel soterrament de les vies de l'ave. Sí que ho podem sentir en Radio Murcia (12.02.2018).

No recorde si va ser en la mateixa cadena o en algun altre mitjà on vaig sentir que hi havia un grup hoteler murcià que recompensava els guàrdies civils que van anar a apallissar els ciutadans catalans que volien votar en el referèdum de l'1 d'octubre. Sí que veig que puc trobar la notícia en algun diari, però que també puc trobar una manera curiosa de validar el «patriotisme» de la porra d'Hostetur:

Puigdemont carga contra los hosteleros murcianos: «Franco estaría muy orgulloso»

El món nacionalista espanyol no està per als imperatius categòrics kantians.

Les molles del consum

Fa poc que vaig llegir un article sobre la història de l'empresa en les pàgines salmó del diari El País dels diumenges (31.12.2017). No ho vaig pensar, però és veu que era un senyal premonitori. Si no fóra forçar massa la imaginació i la realitat, podria pensar que l'espanyolisme castellanista xenòfob s'inocula per mitjans impensats com eixe.

De totes formes, no conec José Luis Durich i no sé si la decisió actual contradiu res, perquè l'any 2011 (Valencia Plaza: 12.02.2018) dia:

Los políticos tienden a cambiar las cosas porque es una manera de ganar poder ellos, pero no porque le estén aportando nada al ciudadano. Hay cosas que no tiene nada que ver dónde se decidan, y otras sí, como el conocer mejor la capacidad productiva, tu lengua...

No queda massa clar què volia dir, però semblava que es preocupava per «aportar» coses als ciutadans. Per tant, convindrà fer-li vore que els ciutadans anàvem a Consum —sí, Takse i jo també hi anàvem i tenim la targeta de soci— perquè hi havia un poquet de no res que mos fea agrair la diferència. ¡Si en som d'agraïts i bons de conformar!, perquè la retolació i l'etiquetatge en valencià —i fins i tot l'atenció en valencià en algun Consum de València— són realment mínims.

Amb esta polèmica lingüística Consum pot donar-se a conéixer un poc més. Els hauria d'anar malament, perquè es suposa que atempta contra una part dels seus propis clients, el factor nacionalista espanyol és possible que pese més en este cas. En realitat, els ciutadans preocupats realment per l'ús de la llengua hauríem de ser conscients que fins ara mos hem conformat tant amb les molles que es veu que hem creat la impressió que també mos les podien llevar. Al capdavall, eren molles de marca blanca, del comú, de no ningú.

Cita dominical / 482: Andrea Flak

Perquè, al final, absolutament tot es fa per a entretindre els espectadors.

Andrea Flak, personatge del film Resurrecting the champ de Rod Lurie.

Retolets caducs

Els menús de l'Hospital La Fe porten un paperet imprés amb el nom de la pacient i la descripció del menjar. Només en castellà. La retolació del centre està també en valencià. En el cas dels usos lingüístics institucionals ha costat i costa tant aconseguir que el valencià aparega en els rètols formals, que pareix que ja no quede impuls de gestió per a fer-lo servir en els cartellets informals o caducs. Avancem o mos fossilitzem, que són dos opcions per als símptomes.

Parlant de caducitats, si no fóra perquè l'intent d'independització de Catalunya ha mostrat que l'espanyolisme institucional més ranci i retrògrad té pendents les tornes del seu fracàs ideològic i cultural, podríem pensar que l'alfabetització i l'educació pública han de ser les llavors d'una transició cap a l'exigència i la disponibilitat lingüístiques.

Desídia institucional

La banda de l'empastre s'apodera d'una institució democràtica —per tant, la condició democràtica va perdent qualitat— quan el poder polític no té interés en la gestió de l'administració i només es dedica a cultiva la seua imatge política. Havien de fer anar la institució d'una altra manera, però la peresa intel·lectual els fa confiar en la banda de l'empastre, que el fa bona cara i els posa l'estora roja.

La banda tot ho fa pel teu bé. Els sembla que els ho has d'agrair i que has de fer bona cara. Si et permets insinuar que estan incomplint els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat, et fan mala cara i criden alguna cosa inconvenient; si denuncies l'incompliment d'alguna norma o d'algun dret, poden perseguir-te pel corredor i dir-te mentirós. La seua vida (laboral) és el seu poder (administratiu).

Jo toque en una altra banda i desafine un poc. Me'n vaig a córrer al riu, que em pegue el sol fresc d'este hivern: 07:01 + 07:11 + 07:24 + 06:56.

Els nyats enganyosos

El temps passa, però no passa igual per a tots, no tots en trauen el mateix profit. La cap de servei i el subdirector general de la conselleria d'agricultura valenciana no han «cultivat» els seus deures lingüístics i responen en castellà a una reclamació meua en valencià sobre la seua gestió lingüística. Això m'obliga a dir-li al síndic de greuges que veja què passa, tot i que trobe que el síndic se n'hauria d'haver adonat d'ofici i m'hauria d'haver estalviat el tràmit. Com que cada volta tinc més pràctica, amplie la llista de greuges amb la rèplica corresponent:

Com podeu observar, cal ampliar la reclamació sobre la gestió lingüística d''eixa conselleria a l'incompliment de la legislació lingüística evidenciat per la resposta de la cap del servei i del subdirector general, ja que no han respost en valencià, que és la llengua utilitzada pel ciutadà en este procediment administratiu. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Vaig rebutjar fa uns dies participar en un curs universitari sobre la gestió lingüística en àmbits institucionals. No tinc temps per a preparar eixes classes conforme jo voldria. Vaig provar a començar abans de Nadal, però veig que l'excés de fronts oberts no em permeten carregar eixa faena. Seria un estudi interessant i crec que necessari que s'hauria de fer amb un cert rigor. Mentrestant, continuaré documentant i provant a resoldre els nyaps enganyosos.

La mala sort

Un company sindicalista no sabia que el Tribunal Constitucional havia avalat en novembre la reforma del reglament del parlament català de juliol de l'any passat. La degradació de l'estat de dret està fent que els presos polítics preventius catalans que la justícia no és capaç d'acusar de res en concret, ja han passat més temps de presó que un polític espanyol condemnat per ser responsable d'una organització terrorista, segons informa Vilaweb:

Sànchez i Cuixart ja han passat més dies a la presó que no José Barrionuevo, condemnat pels gal

Tal com expressa Pérez Royo (Eldiario.es, 07.02.2018), «la sort del nacionalisme català en este repte és la sort de la democràcia espanyola». La mala sort, de moment.

L'humus i la runa

Pensa globalment, actua localment. Eixa màxima ecologista o educativa —no sé qui la va idear— que es pot aplicar en qualsevol àmbit de la nostra vida. Com ara en un simple article que repensa la gestió municipal dels jardins d'Alzira: «No pot ser la jardineria ecològica a Alzira?» de Pedro Domínguez Gento (Diari La Veu, 06.02.2018):

hui, dimecres, al costat del carrilet de l'estació, un parell de jardiners estaven agranant la fullaraca de baix dels arbres, recollint-la i carregant-la en un camió per anar a tirar-la a l'abocador. Un treball absolutament innecessari i contraproduent perquè li lleva a la terra i als arbres la matèria orgànica que necessiten (l'humus) i damunt la convertixen en fem inútil, a més de contaminar amb el gasoil del camió i malbaratar els diners de tots. Òbviament, estos hómens no tenen la culpa perquè fan allò que els han manat, però els caps de Talher i l'Ajuntament sí, i seguixen clavant la pota, per ignorància o per cabuderia.

Recorde que ma mare, a qui li agradava passejar pel poble veí, Carcaixent, també es posava les mans al cap per la despesa i el contrasentit que pensava que eren la «domesticació» dels parcs o la conversió dels jardins en passarel·les per a desfilades de modelets en què no t'has d'embrutar les sabates. Ara bé, no sé com es deuen netejar els baixos dels pantalons i les sabates, que n'hi ha que són capaços de malbaratar més aigua encara amb productes de neteja... Encara convindrà asfaltar els parcs i tallar els arbres de les places. I ho han fet molt sovint, això.

Un dia d'hivern vaig seure al sol a la placeta de Sant Judes Tadeu d'Alzira. Va ser molt agradable. Llàstima que la poca terra enjardinada que hi havia estiguera envoltada de cotxes aparcats. La runa més nociva no la vegem i pareix que no hi haja manera de pensar-hi ni d'actuar per a evitar-la.

Reivindicació dessaborida

Me s'ocorre actualitzar el Windows i em passe la vesprada sense traure ja trellat de quasi res. L'única cosa que veig, a més de l'Està passant, la intervenció de Rahola en el nou programa Tot es mou (que substituïx Tarda oberta): ni una petita reivindicació de la democràcia espanyola empresonada, diu. Vaig tindre una sensació semblant: poc devien pretendre avançar les dones «lliures» si no denuncien que l'estat estat espanyol s'està empastrant cada volta més en un garbuix de poders fàctics, judicials i polítics que violenta els equilibris i contrapesos que han de mantindre el sistema democràtic. Suso de Toro («Ni ignorancia, ni ñoñería: asentimiento y complicidad», 05.02.2018) ho ha expressat millor que jo:

Fa dos dies, la passada cerimònia dels Goya, on el ministre portaveu del Govern semblava ser-ne l'amfitrió i va garantir la protecció de l'estat sobre una cineasta protagonista («I no vos tiraran, Isabel, no.»), va paréixer la d'un país alegre i desenfadat. Un país on no hi ha gent presa arbitràriament per l'estat. En aquella gala no van ressonar els colps de les càrregues contra persones indefenses ni la soledat de la presó. Ben al contrari, va ser la negació d'aqueixa realitat. Va ser una cerimònia d'un altre país diferent del que altres veiem i sentim. L'aparent frivolitat i dessaboriment no van ser tals, va ser assentiment i complicitat.

Això explica que realment fóra poc creïble la suposada reivindicació feminista que pretenien amb uns ventalls rojos que no podien fer anar en ple hivern estacional i intel·lectual.

Cita dominical / 481: Rosa María Artal Martínez

¿De veritat creieu que això que s'està dilucidant de forma majoritària és la unitat d'Espanya?

Rosa María Artal Martínez, «¿Y si el fin no es la unidad de España? », Eldiario.es, 30.01.2018.

Solet al ralentí

Acabe la setmana al ralentí, amb poca espenta. Hauria de fer un article sobre les versions bessones en valencià i català dels webs institucionals, hauria d'acabar unes quantes fitxes que són esborranys des de fa més d'una setmana, hauria d'incorporar un reglament i una nova versió de la secció de legislació lingüística del web, hauria de repassar la normativa sobre ofertes públiques d'ocupació, etcètera, etcètera, i tot de cara a la pantalla.

M'assente vora el finestral de la cuina. Ara, en ple hivern, hi ha unes hores de solet de vesprada. Avance sense ulleres pel llibre de Marina Garcés. Més avall, a la plaça, fa ombra i frescor. El camió de les mudances destorba la gent que passeja o els veïns que acudixen a cuidar els gats que cuiden les restes de la muralla àrab.

Claríssimes confusions

La paraula que m'ha rondat durant tot el dia seria confusió: confonen el periodisme amb el partidisme, confonen la justícia amb el poder de restringir els drets dels altres, confonen la pluralitat amb el fet de monopolitzar una «pluralitat» de mitjans, confonen l'egoisme amb la reivindicació, confonen contradicció amb interés dissimulat... I tots saben que no hi ha cap confusió i que es veu a una hora de camí.