La censura educativa

Veig versions diferents del nou empastre cultural que pretén dur a terme el govern dretà de la Generalitat valenciana. Segons l'article de Violeta Tena en El Temps, la la cosa està un poc com sempre: 🔗

Conselleria deixa ara en mans del professorat continuar donant autors no valencians

La qüestió, com explicava Gemma Lluch en la connexió que ha fet hui per a La Selva, 🔗 no és cap romanç nou sobre l'entitat o origen de la llengua, sinó de nou es tracta de la censura. Però l'agreujant no és la censura concreta, sinó que es puga pretendre dur avant una educació «censora»: transmetent la censura, l'odi, el menyspreu com a «valors», i fent-ho no tan sols contra els «catalans» i qui siga, que ja és greu, sinó també contra els valencians mateixos.

De totes formes, em sona la falsa novetat: no deixa de ser un atre intent de la dreta valenciana d'imposar-se inoculant educativament la seua visió cultural mentirosa, degradant i excloent.

Soroll marró en tv3

Per fi ha fet un fred en condicions, sense arribar a extremar-se com allà Iacútia, d'on últimament hem vist uns vídeos 🔗 que mostren diversos aspectes de les rutines i costums que cal seguir allà per a sobreviure en hivern.

També es congela el sentit de l'humor dels del psc —està vist que dir-ne socialistes pareix que siga excessiu— als quals no tan sols no els ha fet gràcia un acudit gràfic del programa Zona Franca, 🔗 sinó que han demanat l'acomiadament de l'humorista. La direcció d'erc els ho ha concedit i, en conseqüència, el presentador, Joel Diaz, ha decidit dimitir.

El cas és que la comparació dels socialistes amb els nazis no tenia massa sentit ni tenia massa gràcia. Haguera tingut més gràcia i més sentit si hagueren utilitzat el símbol del dòlar ($) en lloc del de creu gammada nazi (卐). Però el cas és que la perversió censora del partit de Salvador Illa consistix en el fet que eixa vena autoritària contra un humorista amb mala pata pareix que consolide la idea proposada pel còmic: el psc té també una vena dictatorial, és a dir, que pensa que els seus sentiments ofesos són més rellevant i importants que les llibertats públiques i el dret al pensament lliure —i decidir— de la ciutadania que mira la tele.

Les bones vibracions de l'arribada d'erc s'estan convertint en soroll marró. 🔗 I eixe «marró» també té connotacions poc adequades amb altres temps i altres llocs que per a alguns encara són ben actuals. 🔗

Una mala censura, un bon consell

Estava pensant d'esborrar-me de Movistar+, després dels comentaris que he sentit que ha fet Bob Pop 🔗 sobre el comportament poc ètic dels directius de la plataforma quan es tracta d'aplicar la censura per a ballar-los els nanos a les forces econòmiques i polítiques d'ideologia ultradretana.

Hauré de mirar què oferixen altres plataformes i operadors, com ara Aproop, que pretén que el client «puga parlar amb persones que l’escolten en el seu idioma». És un mínim que hauria de ser tan de caixò però no ho és, que fins i tot pareix una gran cosa exposat amb tanta naturalitat.

De totes formes, eixa possible censura que apliquen a les sàtires i acudits sobre les forces d'ultradreta política, que per ara són espantalls i exhibicionisme per a distraure —i pareix que ho aconseguixen—, mereix ser denunciada perquè és censura, però en realitat hauria de servir per a reflexionar si realment convé riure amb la part carnavalesca i estrambòtica de les forces retrògrades del sistema. Si en lloc de censura fora un consell, caldria parar atenció.

Sovint tinc la sensació que s'oblida que l'interés d'estos moviments viscerals és que es parle d'ells, tant els fa que siga com a crítica argumentada, que siga un acudit, que siga una sàtira. La cosa és ser coneguts i fer gràcia, inclús fer riure. Aixina que és possible que contindre's un poc les ganes de donar-los aire siga una bona cosa. En canvi, convindria centrar-se un poc més en la ultradreta econòmica i social que colonitza per darrere els poders públics (judicials, econòmics i polítics). Segur que les que mostren les actuacions dels jutges Llarena o Marchena, del cas Castor i Florentino Pérez, i altres intervencions reals que afecten l'economia i els drets de tots, poden ser objecte d'acudits i sàtira, informen d'actuacions denunciables i recriminables, i ad ells trobe que no els fan gens de gràcia.

Entre flors i brofegades

Perquè és el dia que és i he pogut fer una rosa amb l'envàs dels ous i un clau de rosca. Si no fora per això, hi ha dies que diries brofegades sense parar durant una hora i sense respirar. Però em continc i pense només en completar la dita «amics, els dits» amb «companys, els dits dels peus», no per poc nombrosos (només deu, com a molt), sinó per la mala pata que tenen a voltes quan entropesses. Com que la rosa m'ha eixit acceptable i s'aguanta dreta encara, em refaig mirant les oronelles.

Al cap i a la fi, les oronelles passen i el disgust té altres punts d'atenció més greus que la poca traça d'alguns, com ara el titular que lligc en eldBalears (16.04.2020):

L'Estat espanyol és el que té més artistes empresonats, segons Freemuse

L'Estat espanyol és el que té més artistes empresonats, segons dades del 2019 de Freemuse, una organització internacional que defensa el dret de lliure expressió artística. L'Estat espanyol encapçala aquest rànquing amb 14 artistes a la presó, seguit de l'Iran amb 13, Turquia amb 9 i Myanmar amb 8.

En fi, me se tomba la contrasenya i la bústia del Termcat (¡una altra volta!) —espere que no siga cosa del virus—, però trobe que els puc enviar la consulta igualment enviant-la a una altra adreça que tenen. Ho faig. Espere que no es molesten, que no estiguen malalts, que m'apanyen la bústia, que em responguen i que hagen tingut hui moltes roses terminològiques.

Peixos pacífics i gafarrons viatgers

Aprofite que hi ha pausa en el juí i me'n vaig a córrer al riu: 07:24 + 06:54. Descompensat i lent, una cosa com el juí contra els dirigents que van tindre el bon criteri de mirar d'independitzar-se sense revoltar-se ni alçar-se currojiménezment més enllà de les urnes i les paperetes. Una parella de xic i xica que semblen turistes orientals passejant pel riu es queden mirant una parella de gafarrons (?) que van per la gespa. Sembla que els haja sorprés molt o que es pensen que podran localitzar on tenen el niu. Passen uns xics amb patinets i espanten els pardalets.

Quant a altres coses descompensades, la Junta Electoral Central (jec) espanyola pretén que en els informatius (no sé si només de tv3 o més cadenes) no es denomine «presos polítics» i «exiliats» els dirigents catalans empresonats o a l'exili. Tal com feien en algun ajuntament, n'haurien de dir «peixos pacífics» —la junta electoral ja ha fet retirar eixa pancarta—. Quant als exiliats, en podrien dir «gafarrons viatgers».

S'estan perdent amb els circumloquis, la jec hauria de proposar les denominacions que preferixen. I també les imàtgens amb què poden o no iŀlustrar les notícies. Eixa pareix que siga la seua versió de la democràcia.

Dans le port d'Amsterdam

Faig i refaig unes fitxes, li afigc alguna cosa al Multicerca, lamente una piulada amb poca traça que trauen en la tele de Toni Albà sobre algú que no cita ni qualifica, però que tots identifiquen amb la visita d'Inés Arrimadas (del partit polític Ciutadans) a Waterloo, davant la casa on s'ha exiliat Carles Puigdemont:

Bon viatge a Waterloo!!! (Vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam ...allà, estaries com a casa i a més a més tindries tots els teus drets laborals respectats!)

Segurament Toni Albà haguera pogut fer la broma amb referències més clares a coses d'Amsterdam que també donen joc, com ara el consum d'algunes drogues, l'ús i el furt de bicicletes, els canals o altres detalls que podrien convidar als lectors a fer una lectura comprensiva més encertada que associara eixos detalls amb l'actuació política d'una persona que pretenia anar a ridiculitzar un exiliat d'un país amb dèficits democràtics molt greus. I sense atrevir-se a entrar a parlar amb ell.

És dilluns i no hi ha juí. En el Tribunal Suprem hi ha un 12,34% de dones (segons dades seues). És possible que la influència europea, fins i tot la d'Amsterdam, ajudaria a millorar unes coses o altres. Passaré la setmana escoltant Jacques Brel:

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdam
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles
Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam

Cita dominical / 465: Marta Meneu Borja

Ací, a la meua terra, fa anys que no se'ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.

Marta Meneu Borja, «Carta al poble català», Diari La Veu, 05.10.2017.

Informació, secret i corrupcíó

Es vea vindre, l'endemà d'esgarrar-se les vestidures com uns valents defensors de les llibertats, uns quants governants de països representats en la manifestació de París de diumenge han censurat la publicació d'acudits o sàtires sobre qüestions religioses més o menys «sagrades».

En altres llocs, els qui no han aplicat la censura sembla que ho desitjaven, però en països més democràtics ara mateix sembla més complicat i, per tant, estan rumiant conjuntament amb els departaments d'imatge la manera de retallar les llibertats per a augmentar la seguretat. Dis-ne seguretat, dis-ne control, dis-ne informació, dis-ne negoci, dis-ne secret i corrupció. No, no es tracta d'augmentar la seguretat per a millorar l'exercici de les llibertats. ¡I n'hi ha que van de liberals!

La seguretat es mesura per la llibertat i els drets que afavorix. Ben prompte hem tingut una nova demostració pràctica del valor que tenen per a ells.

Decòrum indecorós

Decòrum, sobre això anava un article del diari El País (16.04.2014) de Luz Sánchez-Mellado, «Sancionado por indecoroso, señoría». I precisament esta setmana, al cap de més d'un mes pegant-li voltes pels cenacles on es cou el que cou de l'activitat del poder legislatiu, és a dir, de les Corts Valencianes, un poder anegat per la desregulació capitalista i la regulació partidista, el president ha emés el ratolí de la seua Resolució 2.080/viii i li ha eliminat una frase al diputat socialista Moreno Escrivà. Després de dir:

No se preocupe, senyora Sagrario, por mi sitio en el mundo. Mi sitio en el mundo es ma casa de Riola. (...)

Li han censurat la frase següent:

El sitio en el mundo de ustedes, s'obri amb una reixa elèctrica i un guàrdia civil en la porta.

L'hemeroteca funciona, de moment, i ho podem sentir en el vídeo. A instància del diputat Bellver Casaña, i amb el vitet impulsor de Font de Mora Turón, vicepresident de la cambra, el president de les Corts, Cotino Ferrer, innova introduint la censura del Diari de Sessions (ds 119, 12.03.2014, pàg. 5,183) per primera volta en la història parlamentària.

Sospite que qualsevol ciutadà condemnat pel Tribunal Constitucional patiria conseqüències ben penoses. Eixe tribunal ha condemnat l'actuació de la mesa o del president, però continuen solts per ahí, no tan sols amb drets, sinó amb el privilegi del drestrellat, com ara la censura d'un fragment intranscendent de discurs parlamentari. Decòrum, diuen.

La cançó que ja cansa

Diguérem que fem una mica de festa. Arrepleguem alguna expressió casual, com ara «buc fartó», que deu ser algú realment fartó. Expressió que diuen a voltes en Carcaixent.

I continuem amb l'espasa de Francisco Camps sobre el dret a la lliure comunicació i informació dels valencians, ja que el tsj valencià ha rebutjat els arguments d'acpv i considera que la Generalitat pot tancar els repetidors que ens fan arribar la tv3 (veg. Avui, 23.12.2008). Coses de la política: els qui es diuen «impulsors» de la lliure empresa, el «liberalisme» (?) i la desregulació aconseguixen els seus èxits amb la censura, la coacció, la sanció, la regulació oportunista i la prohibició arbitrària.

Sí, els vots captius i irrevocables són una gràcia. ¿I durarà tota la vida esta cançó?