Recuperant el destemps

M'escriuen del dnv, han afegit deumesó -ona, que no sé si és una paraula massa corrent, però que remet a deumesí -ina, que és la que jo havia vist i que no em sonava massa habitual, a pesar que cal dir que la forma comuna per ací és setmesí -ina i no setmesó -ona, segons indica l'atles lingüístic.

Pel que sembla, quant als enllaços en html convé no usar-los conforme m'havia acostumat a fer-ho jo des de fa un temps, amb una icona (com ara 🔗) i sense que l'enllaç fora o tinguera un text que explicara clarament a on anava a parar. Per a millorar l'accessibilitat cal fer les coses més clares i no únicament les que a mosatros mos puguen agradar. Aixina que l'enllaç convé que siga el mateix text que es llig, pot tindre una icona a continuació (com a cosa decorativa), però en cas que no tinga text previ i que només aparega la icona, a més de l'atribut «title» convé afegir un atribut «aria-label», que serà el que llegiran els lectors de webs.

En açò del món dels webs i de l'accessibilitat també pareix que vam nàixer abans d'hora, no només uns mesos, uns segles. Convindrà fer un poc per recuperar el temps perdut, que és una expressió que no podem interpretar literalment, però que servix per a mostrar impotència i voluntat de reparació.
👏

Elefants amb pijama

Mos canvien els ordinadors amb la nova versió de Windows i del Word. Els ordinadors no milloren precisament en ergonomia: teclats negres (els blancs o crema són més visibles) i pantalla que no s'ajusta en altura. Ningú sap per què han vingut aixina. Deuen ser coses del clima o dels elefants amb pijama, que dia Groucho.

El més greu és que estem en perill de perdre els autotexts i les macros amb què treballàvem en Word. Les antigues plantiles tenien l'extensió .dot, però ara s'han convertit en .dotm, les que no contenen macros, i .dotx, les que sí que en contenen. ¿És possible traspassar la faena de vint anys a les noves plantilles? Espere que sí, però de moment no ho han previst i estem amb l'ai al cor.

Accessos sense accés

Després de diverses legislatures governades pel principal partit de la dreta reaccionària, tenim deutes, desocupació, aeroports sense avions, biblioteques sense llibres, hospitals sense metges, escoles sense mestres, infraestructures sense accés, abocadors controlats sense control, delictes sense culpables, parlants sense llengua, serveis sense servidors... Per contra, l'hemicicle està ple. Les Corts Valencianes, on sobren tots els diputats sense criteri propi i sotmesos al dictat del vot partidista, estan plenes de polítics i assimilats, però estan mancades de poder legislatiu i de separació de poders, que és com buidar la democràcia de sentit. Democràcia mancada de demòcrates que la gestionen. No cal ni fer un referèndum, només cal disposar els mitjans per a que els ciutadans la puguen exercir.

Renovació de pantalles

Estic immers en el proceŀlós mar dels miniordinadors (o netobooks que diuen també). Tot perquè ma mare ha de fer un curset d'iniciació a la informàtica en l'escola d'adults de la Vall i m'ha dit que li demanen que duga l'ordinador de casa. Per tant, li deixaré el meu Asus 1000H i em modernitzaré segurament amb un Asus Eeepc 1201N platejat. Este model encara no l'acabe de tindre clar, perquè les botigues en València tenen disponibilitats i preus diferents.

El maldecap ha segut aclarir si les característiques de l'Asus Eeepc 1201HA eren prou bones per a fer la compra. Al final trobe que no, que té diverses mancances —des del processador fins als connectors externs) que fan preferible l'altra versió de l'ordinador—. L'únic inconvenient que no sé per què no resolen definitivament en Asus, és que tenen el fons del teclat platejat, però no tenen el teclat blanc o platejat. Com que vaig fugint dels obstacles visuals, eixe és un factor molt important per a mi, però que sembla que, al cap dels anys encara estem esperant una solució definitiva a la qüestió.

He de dir que li vaig fer el comentari a Juan Luis Chulilla respecte al seu bloc —que té fons blanc— atés que ell mostrava molta sensibilitat sobre això en tractar-se de lectors electrònics. Em va proporcionar una adreça que podia servir per a apedaçar el problema (Readability), però, no sé per què, no va acceptar de modificar el fons del seu (interessantíssim) bloc. Els que patim de «vista de topo» —tal com ell diu— al cap de les hores de mirar la pantalla, hem de continuar patint en silenci, pel que sembla.

Condicionants

Passe pel centre de València i observe que l'aire condicionat de la catedral està situat de manera discreta, però evident. Es veu que la religió no refresca, i no sé si l'aparell acaba de fer decoratiu o transcendent.

D'altra banda, buscant frescor menys escatològica, amunt i avall amb el cotxe —mot que ve de l'hongarés, però a través del francés i del castellà, que, en açò de les llengües, tot s'apega— tinc ocasió de rememorar una queixa que havia previst fer-li al síndic de greuges i que me s'havia oblidat: el passos de zebra senyalitzats amb un llum groc intermitent per als cotxes i un homenet —verd o roig— per als vianants, que són confusos per als conductors i perillosos per als vianants. De fet, són contradictoris, perquè obliguen els conductors a mirar el senyal dels vianants, si és que volen entendre per què és que els vianants no travessen el pas.

Bé, tot això no sé si serà matèria per al síndic, però sí que ho és una sol·licitud sobre eixa qüestió que vaig enviar a l'ajuntament de la Vall i que no m'han contestat. De fet, en la recta que travessa el poble hi ha dos exemples de la mateixa senyalització que comuniquen, però, informació diferent. A l'entrada del poble, el groc intermitent assenyala als conductors que no cal que deixen passar els vianants —perquè tenen el seu senyal en roig— i més avant, cap al final del poble, el llum groc intermitent pretén indicar que els vehicles han de deixar passar els vianants —perquè tenen l'homenet verd en el seu senyal—. Un desficaci complet, però l'ajuntament no ho ha resolt ni m'ha contestat.

Les paraules també són els fets

Entre les parides recurrents que trobes quan lliges diaris, hi ha algunes que cada vegada sorprenen més, no tant perquè no siguen conegudes, sinó perquè es mantenen latents i, quan et penses que ja deuen haver segut oblidades, reapareixen en la ploma de qui menys t'esperes. Per exemple, Santiago Roncagliolo entrevista Paul Theroux (El País, 28.04.2009) i comenta:

Resulta curiós que hi haja res que Paul Theroux no puga entendre. Parla diversos dialectes africans [...]

El cas parla de moltes coses, començant per la idea de Roncagliolo sobre eixa Àfrica que seria inintel·ligible i on hi hauria persones (?) que no parlen llengües, sinó dialectes. És un fet, això dels dialectes, en què estaríem ben d'acord, si ho aplicàrem amb rigor, i llavors desapareixerien l'espanyol o l'anglés com a llengües —fins i tot el català-valencià, i tindria jo reconegut el meu valler central—... A més a més, tampoc mos aclarix quins són eixos dialectes, que es veu que per, no ser llengües, no tenen ni nom.

En canvi, pel cantó contrari, en el mateix diari ens enterem que el valencià-català aconseguix a poc a poc surar en la Unió Europea:

L'equiparació de valencià i català s'estén en la UE

El valencià ja és oficial en el Tribunal de Justícia Europeu

Sort en tenim, doncs, després de l'espectacle de les Corts valencianes que vam lamentar haver de narrar ahir, quan el pseo i el pp va coincidir en rebutjar una iniciativa (tan discutible i inútil com vullgues) de Mollà Herrera que demanava que la Generalitat valenciana participara en l'Institut Ramon Llull. Tal com concloïa Miguel Olivares:

L'immediat vot conjunt del pp i pdpv, encara que per raons ben diferents, provocà una sensació estranya.

¡I tant! Estranys, és una bona manera de descriure els socialistes valencians. Entre les estranyeses, però, n'hi ha més. Podríem trobar, pel cantó socialista, la diputada Escudero Pitarch, que fent un discurs en valencià cita Macbeth de Shakespeare —¿il·lustre toledà?— en castellà; o també la dirigent del Bloc Pepa Chesa, que practica la submissió lingüística amb els cambrers del bar i els parla en castellà. Com diuen al meu poble, «¡ahí tens els ous, Joana!».

Esperem que les polítiques esmentades (i companyia) s'adonen que el fets també són paraules, siguen de Shakespeare, siguen de cambrer, i encara que siguen en valencià. En cas contrari, s'esdevé com el cas del qui pretén travessar en cadira de rodes la via del metro en Picassent: les paraules sabem quines són, però el fet són les escales insalvables de l'altra banda.

L'estanc Benavent i les coses de Schumpeter

Es esta recensió estival de papers, cartells i rètols d'establiments de València, hui descobrixc de passada que l'estanc Benavent del carrer de Navellos ha indicat les seues «vacances», és a dir, en valencià, cosa poc esperable de les dos argentines que t'hi atenen habitualment, tot i que sembla que, a pesar de la subordinació lingüística habitual de la clientela, han avançat una mica en la comprensió oral. El cartell, si és d'elles, doncs, un deu; si és del propietari de l'estanc, ben fet.

El fet és interessant, perquè cartells industrials i tendals en valencià, n'hi han gràcies a l'interés que desperta la subvenció de la Generalitat i no impliquen res més pel que fa a la gestió lingüística de l'empresa. En canvi, cartells no subvencionats, fets a mà o amb la impressora, demostren capacitació i quasi normalitat en la gestió lingüística —«quasi», és clar, si observem el context global.

D'altra banda, ahir vaig apanyar la roda punxada de la bici, que feia vora mig any que anava amb una xinxeta clavada amunt i avall. Feia anys que no apanyava punxades, però es veu que també és com anar en bici, que no s'oblida.

Més tard acabe el llibre de Gustau Muñoz Herència d'una època amb unes quantes notes lingüístiques: la més curiosa, que sembla que ampli mos sona tan bé que no sabem ja quan escriure ample. A banda d'això, moltes reflexions i dades interessants sobre el nostre país; i, sent un llibre del 2006, fins i tot alguna profecia quasi complida.

I ara m'he posat —a vore fins a on— amb Capitalisme, socialisme i democràcia de Joseph A. Schumpeter (traducció d'Antoni Montserrat i Jaume Casajuana, ed. Edicions 62, 1989), una d'eixes lectures que tens pendents i no saps quan posar-t'hi. Abans envie una observació a l'ajuntament de la Vall per un semàfor contradictori amb un pas de vianants. Mentrestant, m'arriba un escrit del síndic de greuges que clou finalment l'expedient sobre el web de la conselleria d'economia valenciana amb la recomanació evident que haurien de complir la legislació lingüística, cosa que no fan —¡ei, Vargas Llosa!—, i això va en detriment i discriminació dels catalanoparlants.