dijous, 31 de desembre del 2009

Títols casuals

La ruïna crida

Casualment he topat en Abacus amb l'últim llibre de Ferran Garcia-Oliver, Ausias Marc, i davant del títol sense l'accent tradicional, he mirat la introducció per conéixer el motiu de la decisió. La cosa té a vore amb la documentació, que quan ho estudiava Germà Colón es veu que no era tan abundant com la que maneja Ferran Garcia-Oliver.

El cas és que este localitzà un paradigmàtic «Osies, el caçador» (no sé massa bé si ha pensat i descartat que puguera ser Òsies) que el du a acceptar el mot com a pla i no com a agut (tampoc no sé per què en diuen «oxíton» i tota la colla de sufixos: és una terminologia que no he manejat mai). Ja posats, i per ser més pròxim a la documentació, podria haver escrit directament Ausies, tal com han fet també molts altres. El que no li haguera llevat és la hac final: si Lluís Llach no se l'ha llevada...

Una altra casualitat també en el títol és La història del «ratoncito Pérez» d'Olga Lecaye (ed. Corimbo; traducció d'Anna Coll-Vinent) que això sí que diria que toca el tendre, perquè ausades que li hem pegat voltes al tema en algunes llistes d'Internet, començant per Zèfir, i ara resulta que la solució era no calfar-se el cap amb altres solucions:


  • En català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.


  • Acabe l'any amb mal de gola, un altre apunt diari, la nova tipografia massa ampla i poc contrastada de la Revista de Llengua i Dret, i sense bombardejar els palestins —que jo sàpia—. Això últim és una diferència positiva respecte del final de l'any passat, si no fóra que deu ser una simple eventualitat israeliana, diríem. Amb el cor encongit després de llegir «La corrupción de la democracia» de Vidal-Beneyto i «Una derecha mediática en plena forma» d'Ignacio Muro, ara tot seran bons propòsits per a l'any que ve, amb un Bassus (pinot noir, 2007), la música de Denez Prigent, Emili fugint i Takse buscant alls secs.

    dimecres, 30 de desembre del 2009

    La cadena

    Vist i no vist no seria el que es pot dir d'Avatar de James Cameron, una repetició sostinguda de la història de quasi sempre, però farcida d'efectes especials amb la cirereta de les tres dimensions. Per a un xiquet de deu anys, no deu estar gens malament. Per a xiquets més grandets, doncs, hi ha de tot, però haver de vore que en l'any 2153 els alienígenes són masclistes, explica molt bé de què van els ideòlegs de la cosa cinematogràfica.

    Parlant d'ideòlegs caiguts, la mort de Joan Monleon ahir o despús-ahir em va fer pensar en la seua paella ideològica de quan eixia en la televisió d'Amadeu Fabregat. Si en vaig renegar durant aquells anys. Llàstima que el record que tinc de Monleon no s'haguera quedat en el «Micalet Garcia, xic treballador», que era mig sobrenom meu de menut.

    Tinc la gola presa per un homenot —¿un «avatar» meu?—. Supose que al constipat li deu quedar poc recorregut.

    dimarts, 29 de desembre del 2009

    A quina mal(a) hora



    Els diferents governs canadencs ha atorgat llicències per a activitats de mineria, explotació de gas i de petroli sense cap consideració del seu impacte en el dret dels pobles indígenes a dur a terme les seues activitats tradicionals en els seus territoris, com ara caçar, peixcar o recollir plantes medicinals, fons de subsistència i d'identitat cultural. A més, el risc de violència contra les dones indígenes augmenta quan treballadors externs a la comunitat entren en el seu territori i no s'han establit les mesures de protecció adequades.
    Amnistia Internacional núm. 99, pàg. 30.


    A més de dos arruixons a mitjan vesprada, la visita a la Vall m'ha proporcionat un «totes les dies», que jo diria que no era gens comú fa anys. I para de comptar. Un menú del dia a ca Tomàs, barat i per a eixir del pas (el vi seria molt millorable, diríem), ben fet.
    Per tant, amb cotxe cap amunt i cap avall poques coses descobrirem més enllà que no acabe de distingir els esplugabous (Bubulcus ibis) de les garsetes blanques (Egretta garzetta) quan passe vora els camps d'arròs. Falta de pràctica.
    La pràctica lectora, que és una cosa que m'agrada fer durant els dies de festa, també se'n va en orris entre unes coses i altres. Per sort, faig memòria —mig indignat— i em ve al cap una col·laboradora del programa Ànima (33), Lolita Bosch, que va tindre el seu moment incomprensible per a mi (cap al minut 15:30) quan va «presentar» la primera traducció d'Un jardín de placeres terrenales de Joyce Carol Oates, i va dir:

    En català hi ha molt poca cosa traduïda... Hi han coses en mallorquí, curiosament, que això es[tà bé]*... , però, en català..., hi ha algunes coses, però molt poques...


    * Jesús em facilita eixe fragment.

    Fenomenal, ¡sí, senyor! En tot cas, deixe que s'escole cap a l'oblit el comentari i, com que no m'ha semblat trobar més reaccions sobre la qüestió en Internet, m'alce i agarre la traducció d'A la recherche... de Proust que feren Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i que tinc en l'edició de 1990 feta en Columna. En 1986 va aparéixer una primera versió, no sé si completa, de l'obra en Llibres del Mall. Segons E-notícies (20.12.2009) la de 1986 comença:

    Durant molt de temps, me n'he anat a jeure d'hora. De vegades, encara no havia apagat la bugia, quan ja els meus ulls es tancaven aviat, que ni tenia temps de dir-me: «M'adorm».

    La de 1990 que tinc davant:

    Durant molt de temps em vaig colgar dejorn. De vegades, encara no havia apagat l'espelma, quan ja els meus ulls es tancaven tan aviat, que ni tenia temps de dir-me: «M'adorm».

    I ara, en la versió de Josep Maria Pinto (Combray, ed. Viena, 2009):

    Durant molt temps me'n vaig anar a dormir d'hora. De vegades, tot just apagada l'espelma, els ulls se'm tancaven tan de presa que no tenia temps de dir-me: «M'estic adormint».

    En francés (tret d'Internet):

    Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: «Je m’endors.»

    Jo entenc:

    Durant molt de temps m'he gitat de bona hora. A voltes, només apagar-me-se el ciri, me se tancaven els ulls tan prompte que no tenia ni temps de dir-me: «M'adorc».

    Clar, he d'afegir que els d'E-notícies també comenten que, amb la versió de Josep Maria Pinto, «[a] partir d'ara es pot llegir en català [...]». Abans havien afirmat: «[...] començava així en la traducció de Jaume Vidal Alcover, plena de mallorquinismes [...]», sense dir que no fóra català, però, vaja, ho deixen clar més avant, ¿no? —que no ho és—. En català de per ací, «pa cagar-se i no torcar-se».
    A Joan Calsapeu (Ucronies, 22.12.2009), la nova versió catalana (ell sí que assegura que Vidal Alcover escrivia en català) «és clarament superior a l’anterior versió». Àlex Susanna (El Punt, 28.11.2009) ho aclarix una mica: «La versió de Vidal és digna, però el seu català no és el més accessible. Amb la nova versió es busca lliscar a una oïda més del Principat», tot i que considera que és bo que hi haja diverses traduccions. ¡Uf, quin descans! Eva Piquer, en l'Avui (28.11.2009) ho deixa tot clar:

    Durant molt temps Marcel Proust es va colgar dejorn. Ara ja se'n va a dormir d'hora, com tu i com jo (suposant que les respectives activitats nocturnes ens ho permetin). Deu ser per culpa d'un centralisme barceloní que porto incorporat de sèrie, però tinc més possibilitats de llegir A la recerca del temps perdut un cop n'ha desaparegut un obstacle afegit: el mallorquí de Vidal Alcover.
    Ho sento, sóc així: si faig l'esforç d'acostar-me a Proust, prefereixo llegir-lo en català central.

    Bé, no faré la meua versió perquè només m'interessa a nivell de pensament. I és que arribe a pensar unes coses... ¡Acudiu, hòmens amb barres!, que dien pel meu poble.

    dilluns, 28 de desembre del 2009

    Hi ha d'haver-hi

    Palmeres mudades

    Vaig fent amb la meua dieta de culdines, eixos efervescents que em deixen mig endormiscat mentres cove bacteris i idees.

    He llegit comentaris escarotats perquè en el vídeo del caganer que cantaven diversos cantants i grups per a fer una sintonia en tv3 diu «hi ha d'haver-hi una caganer», cosa que es veu que la normativa no accepta i que hi ha qui tracta de «desensenyar-ho», que és una activitat a què dediquen massa hores lingüistes i aficionats a la lletra, i això deixa com a seqüela que els lingüistes obliden que haurien de poder explicar els fets lingüístics, abans d'aplicar-hi la dalla de la normativa —si és que la seua faena ho demana—.

    La normativa és sempre una proposta infringida (amb raons o sense). Com es diu sovint, d'on no n'hi ha, no en pots traure, però en la llengua n'hi ha —d'haver-hi— molt més del que la normativa en trau. I per això la llengua és tan dúctil i acabem fent tanta literatura, amb els pocs sufixos que mos separen de les mones.

    Mentrestant s'aclarix el que n'hi ha, no he esbrinat qui anava més mudat, si Querineldo o Pica-sàries, però es veu que van ser dos referències valencianes en algun moment.

    diumenge, 27 de desembre del 2009

    Cita dominical / 62: Mon tio Agustí

    Mirant la família.


    ¡S'ha pegat mal tastafaves!
    Mon tio Agustí comenta un colp al cap que s'ha pegat el petit Carles, 08.12.2009.



    En Google que només hi havia una referència en Internet sobre este mot tan comú.

    dissabte, 26 de desembre del 2009

    La recerca sense perdre temps



    Toca per estes dates, em fa mal la gola. Com que ha fet fred, tot anava bé, però quan deixa de fer-ne, et lleves corfolls i llavors una airada et tomba i t'engripa. Per sort farem uns dies de festa per a superar el procés —llàstima que no juguem a futbet, que ho cremaríem tot.

    Vaig comprovar ahir que el mercat capitalisme dóna moltes oportunitats per a l'abús i el frau. No estic parlant tant del president de la conferència episc..., empresarial, vullc dir, que admet que la seua companyia aèria Air Comet —i tants altres «negocis» seus anteriors— era un desastre públic per a lucre privat, sinó de la gran ocasió que li volien clavar a ma mare a través d'una suposada oferta insuperable d'acn, companyia de revenda de telefonia. Gràcies que ma mare va reaccionar quan li demanaven les dades bancàries i no va caure en el «regal» dels duros a quatre pessetes, sistema habitual que regix el «lliure» mercat: arquitectes que cobren en negre, banquers que paguen en negre, botiguers que paguen i cobren en negre, que si no et faig factura i no et cobre l'iva, empresaris de la construcció insolvents... I després hi ha qui es pensa que té dret a serveis públics.

    D'altra banda, vaig fer cas a la comtessa d'Angeville em vaig procurar Chaleur du sang. Ja vorem. De totes formes, si la previsió era llegir ara La consolante d'Ana Gavalda, perquè l'havien recomanada (en castellà), no sé si la substitució suplirà la il·lusió. Intentaré trobar la de Gavalda, tot i que no sé per què trobe que serà més aviat lamentable, pels comentaris que he llegit i sentit sobre l'obra de l'autora. En tot cas, el segon volum d'À la recherche... de Proust continua fent via.

    I un pèl marginalment, pel costat exterior de la literatura, el meu bloc Super Conquérant oblidat ahir sobre la taula del dinar entre dites i frases fetes, que incitava silenciosament la meua neboda major a l'escriptura. No, no sé quants en tinc, però recorde que el primer el comencí quasi perquè ella havia naixcut. Les capses d'Intermón que els regale —a la major i la següent— contenen això, una possibilitat de recreació de la memòria.

    Dissabte, doncs, neteja quasi impossible de diaris esta setmana.

    divendres, 25 de desembre del 2009

    Dinar nadalenc sostingut

    Porta celestial amb pols

    El dinar del dia de Nadal no saps mai com pot acabar, aixina que deixe ací, en la imatge, una mostra del que s'espera del dia de hui —que no sol concordar gens amb la realitat— per si de cas l'enfit m'immobilitza o la discussió s'embranca, coses que no són habituals.

    He embolicat els regals que faré hui amb el paper del diari de costum i sense tindre massa en compte mirar d'evitar les notícies o les fotos compromeses, tot i que hui sí que m'he fixat a l'hora d'eliminar la notícia d'una lapidació al Sudan —de la qual hauríem de parlar molt en estes dates—. Espere que la resta d'embolcall periodístic no provoque cap surt.

    Pel que fa a vins i licors, aportaré un porto Niepoort LBV del 2004, un Casa Corredor (cabernet, ull de llebre; 2007) i F Monastrell (2008). Sostenible tot.

    dijous, 24 de desembre del 2009

    Dos dècades fa

    Espais buits Fa vint anys no sé massa bé on estava jo, però, com que puc dir que fa vint anys ja «estava», devia ser per ací València. Segurament devia estar pendent del que passava a Romania amb Ceaucescu. En el camp de la política i la democràcia, aquella època es movia entre el taller dels dogmes i la temptació d'evitar la solsida de tot tipus d'ideals. El cert és que la cosa tenia tanta intensitat, que fins i tot jo m'hi vaig interessar. No recorde, però, quin va ser el resultat formatiu d'aquell primer estiu al locutori telefònic de la Vall. A banda dels ingressos que m'havien de servir per a passar l'hivern, només puc consignar el barreig de lectures d'aquella temporada:
    • Aproximació a la poesia de Vicent Andrés Estellés de J. Pérez i V. Salvador
    • Qui no té por de l'ordinador? de Santiago Guillén
    • La nausée de Jean-Paul Sartre
    • Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo
    • Laia de Salvador Espriu
    • L'americà que estimava Moby Dick de Xavier Moret
    • L'últim roder de Josep Franco
    • Júlia d'Isabel-Clara Simó
    Al cap de vint anys, supose que em degueren fer profit. Recorde sobretot Júlia. El món ha pegat unes quantes voltes, com una baldufa que he vist en la botiga d'Intermón i que no he comprat. He preferit alguns llibres i llibretes. ¿Vols dir que poc més ha passat al món? Doncs, poc més puc afegir. La bossa de taronges Papillón que mos ha tornat a repartir, no sé si l'ajuntament de Carcaixent o directament l'alcaldessa, Lola Botella, em deixa pensatiu. Espere que algú talle algun dia la nova tradició de l'alcaldessa «popular», principalment si podem esbrinar qui fa negoci amb eixe regal a càrrec de l'erari. (I m'estalvie l'adjectiu públic que ja va inclòs en el significat d'erari.) I com que m'he posat ètic en un dia que no sé si toca, ho deixe ací.

    dimecres, 23 de desembre del 2009

    Herois nacionals

    Herois en l'aigua de pluja

    Em trobe alguna volta que altra que hi ha qui no tan sols vol el pa sencer, tal com cantava Ovidi Montllor, sinó que a més pretén que ni tan sols pugam tastar-ne les molles. Com que la cançó tenia bona cosa de sentit la reivindicació, no diria jo que eixa actitud siga necessàriament conseqüència de la concepció original.

    Sí que es correspon, en canvi, amb la percepció preventiva que cal tindre sempre dels valors vitals i espirituals de les víctimes. No és difícil adonar-se que ser víctima no mos fa més bons, mos fa simplement creditors. Tanmateix, cal tindre en compte —tal com em vaig adonar veient el capitalisme casolà— que tindre raó i raons de justícia, no és una condició absoluta, sinó una conjuntura, un esdeveniment relatiu a cada moment i cada ocasió.

    Certament, això és una llàstima si els nostres herois imaginaris sempre l'encerten, però els herois de cada dia no són tant els qui no l'encerten, sinó els qui troben els encerts entre els errors i miren d'esmenar i d'esmenar-se.

    I això, és clar, està malament de trobar a can Corts Valencianes. A més, com que parle després d'haver sentit una novel·la preconciliar d'Ovejero Adelantado (pp), el meu ànim no dóna per a més. I això que la cosa ha tingut el seu ingredient sobre el valencià. Ha dit més o menys en castellà:


    Però permeten-me que els digam que potser la diferència entre socialistes i populars és que nosaltres volem continuar sent bilingües, encara que algú no ho entenga encara, encara que mos vullga explicar ací el que és ser bilingüe, i si fins i tot, a més, el que mos marquem entre tots també són reptes importants de competitivitat, és lògic també contemplar i defensar aquelles persones de la Comunitat Valenciana que són castellanoparlants, com jo mateix.


    A pesar del no-bilingüisme del diputat, segons diu, el nom Comunitat Valenciana s'ha reduït a comunitat —que es veu que s'ho ha ensenyat en dijous, això—, menció que sempre em fa pensar en la pel·lícula de Santiago Segura. I, ben mirat, sí, n'hi ha molt d'aquella pel·lícula en tot açò.

    dimarts, 22 de desembre del 2009

    L'any que ha passat

    Anirem tots cap allà

    Retorn a la pàtria, al poble i a la casa familiar... Sí, un espai imaginari que construïm i que és eixe terròs que un dia et va pegar al cap quan t'amagaves del teu cosí baix d'un taronger... Et deixa tocat de terra. S'esterrossa. I es refà quan passa la pluja.

    dilluns, 21 de desembre del 2009

    Piano piano



    Ha segut impossible d'evitar. El fet de passar de Moreno Fernández (pspv) a Marí Olano (pp) és com passar del foc a les brases o del test a les olles, aixina que fins i tot se n'ha ressentit l'Arthur Rubinstein que sonava en l'Spotify. Per sort he pogut recórrer a Michel Petrucciani que m'ha tonificat les orelles justet en el moment en què canviava de cinta.

    Hi ha a qui no li agrada el piano, com ara a Takse, que diu que el troba massa monòton. En canvi a mi és un instrument que sempre m'atrau, no sé si perquè és l'instrument musical amb què vaig tindre un cert contacte quan era menut, que en teníem un en casa —una porteria del districte setzé de Paris— i jo hi practiva l'Il était un petit navire i altres cançonetes d'escola amb poca traça i ratllant les tecles blanques.

    Un dia, quan era menut, em van dir que tenia mans de pianista, un matrimoni major, molt major, que no sé si eren músics. Clar, això els ho devien dir a tots els xiquets per a despertar-los la il·lusió. El cas és que prompte es van acabar el piano i la solfa i ara només toque el teclat informàtic. Però gràcies als discs de segona mà del mercat de la Vall, els dijous, o més tard en la botiga Cha-cha-cha, tinc uns quants vinils amb Bud Powell, Erroll Garner, Count Basie, Art Tatum, Oscar Peterson, passant per Jimmy Smith fins a arribar a Esbjörn Svensson (de la mà d'Emili).

    S'acaba l'any, però el munt de cintes encara és una tortura creixent. Chi va piano...

    diumenge, 20 de desembre del 2009

    Cita dominical / 61: José Ojeda Nieto

    Mirant l'Horta d'Oriola.


    Els qui hem dut a terme la nostra tasca en el Baix Segura, hui de domini castellanoparlant, no vam vore la necessitat de traure el títol [de domini del valencià], ja que l'ensenyament el fem en castellà.
    José Ojeda Nieto, «Sin reconocimiento», El País, 12.12.2009.



    Visions, previsions, pressuposicions, titulació, experiència, mèrit, capacitat, requisits, comoditats, funció pública, drets, deures i necessitats. Hi ha qui s'embolica molt i molt (a soles). I hi ha qui ho embolica més encara.

    dissabte, 19 de desembre del 2009

    Al vol

    Noms sense fi


    A la província de Formosa Amnistia Internacional ha constatat que els drets de consulta i participació lliure, prèvia i informada dels pobles indígenes són violats per representants polítics de governs i partits de tots els colors. Funcionaris i altres agents polítics trenquen les voluntats col·lectives de les comunitats mitjançant amenaces i cooptacions, associacions paral·leles i consultes sense la informació suficient.
    Amnistía Internacional núm. 99, pàg. 30.



    No sé quines ocupacions tinc que no avance en la lectura. Poc més que el diari que compre religiosament —tot i que no li tinc massa fe— quasi cada dia. Aixina que, sense lectures, tenint en compte que el meu món és molt petit, poc abaste. Una mica d'ukraïnés sentit al vol («bila» 'blanc, «dobre» 'bé', «dodge» 'molt'), un poc de «demagoja» de la consellera Gema Amor Pérez, i un despistat Morera Català que estava en «Abú Dubai» i no en Abu Dhabi.

    I per un casual, passant pels Salms, després d'escoltar Oltra Jarque en una intervenció lamentablement brillant, arribe a Vent d Cabylia que m'enllaça una faena de transcripció de Ferran Garcia-Oliver que em fa aparéixer en la València del 1324 «basures», «carneceria» i altres preciositats curioses que caldrà tindre en compte.

    Poca cosa més per a un dissabte bastant gelat en què m'adone que encara no he anat a canviar un llibre que tinc repetit, Le maître des ames d'Irène Nemirovsky, comprat a la llibreria de la plaça de la Mercé el primer dia que hi vaig entrar fa més o menys una setmana.

    divendres, 18 de desembre del 2009

    Metzines subtils

    Dinar transparent a l'Arrop

    Ha arribat un regal enverinat de Morera Català per als funcionaris de les Corts. La informació que he rebut dia:


    Enric Morera ha fet donació de set paperetes de loteria del partit Bloc Nacionalista Valencià a tots els treballadors de Les Corts.




    Això m'ha provocat un intens debat interior, després de recordar, entre altres notícies, que:


    Dinamarca aplica tolerància zero



    Altres països, com Dinamarca, apliquen una política de tolerància zero: com a màxim, «una pastilla de xocolate, un llibre, o una botella de vi» són els exemples que dóna l'Autoritat de l'Ocupació Pública, un òrgan que ha redactat un codi ètic comú per als funcionaris danesos i que incentiva als organismes públics a ser encara més severs quan ho creguen necessari. Dinamarca és el país menys corrupte del món, segons l'índex de percepció de la corrupció de l'ong Transparència Internacional, que treballa en aquesta matèria igual que l'ong Access Info Europe.


    Després del debat, no tinc inspiració per a res més. Espere que el dinar amb els companys de treball —que mos paguem mosatros— em resolga algun dubte. El dinar no serà en el nou Arrop de València, on fan moltes coses bé —la gamba de Dénia, sempre—, però no tenen la carta en valencià, que és un error molt important.

    dijous, 17 de desembre del 2009

    Inútils

    La

    Hauria de detallar ara el fil dialògic i ideològic que unix (o separa, vés a saber) Hermann Tertsch - Esperanza Aguirre - Silvio Berlusconi - Carlos Fabra, però crec que este bloc acabaria transitant sobre la qüestió de la banalitat del mal, i altres ho han pensat i explicat massa bé. Açò seria un refregit quotidià més dels que me s'acudixen de bon matí davant del xocolate. (Sí, eixos vicis tenim.)

    Per sort, després de dir bon dia, també tinc ocasió de llegir (El País, 18.11.2009: si, ja ho sé, amb retard):


    Un jutge afirma que educar un fill en gallec és inútil


    Són coses que t'alegren el matí. Toca, també puc opositar a jutge d'Alcorcón si em canse de sentir les borinotades parlamentàries: com que ja mes les sé de memòria, em puc dedicar a aplicar-les fent justícia, com un Crispín qualsevol. Per cert, més en detall, el jutge, Alejandro José Galán Rodríguez, dia:


    No s'aprecia que [la llengua gallega] tinga cap altra utilitat pràctica, més enllà de l'àmbit d'aquella comunitat autònoma.


    Bé, com que en la mateixa pàgina m'entere que el tsj català havia anul·lat una norma que ja no s'aplicava (era del 2004; ha estat substituïda en el 2007) i que fixava les quotes de presència del català i l'aranés en els mitjans de comunicació públics i privats que emeten en Catalunya. L'Asociación por la Tolerancia haurà de tolerar que les llengües tingues quotes de participació en la nostra societat.

    Passat el desdejú, doncs, pensem que no ha de ser difícil millorar-ho. Però a voltes costa prou. Tot i que si al llarg del dia reps la felicitació de Nadal (i la comunicació d'ingrés de la nòmina), ¡mel de romer de la més dolça!

    dimecres, 16 de desembre del 2009

    Per mig cul

    Botiga

    Crec que ja l'he ponderat alguna vegada, però el cert és que proporciona molt d'alleujament disposar dels enllaços del navegador en qualsevol ordinador on viatges. I això és el que fa l'extensió Xmarks, que es pot afegir tant al Firefox com a l'Internet Explorer i altres. Servix per a no desorientar-se massa, per exemple, un dia com hui, que m'he deixat les llapisseres de memòria no sé on i només puc fer servir la versió del Firefox que tinc en el Portableapps de l'Ipod. Per sort, també hi he pogut instal·lar ràpidament l'Spotify. Hui no anava massa bé, i he fet servir alguna de les ràdios de l'Itunes fins que me n'he cansat. Llavors l'Spotify tornava a funcionar correctament.

    Mos han pegat un repàs al futbet, aixina que encarem el que queda de vesprada amb humilitat. Per exemple, ahir vaig descobrir l'expressió cagar per mig cul ('escatimar'). Va passar el de sempre: quaranta anys sense tindre noció d'haver-la sentida mai i ahir m'asseguraven que era una expressió ben habitual. Tenim molta capacitat per a no escoltar, però es veu que més encara per a recordar en la memòria llunyana, més encara com més avancem en l'edat, en què tot el que és remot s'esdevé un adés mateix.

    Una mostra d'eixa capacitat deu ser Els escenaris de la memòria de Josep Maria Castellet, que me s'està convertint en una d'eixes novel·les que em sap que s'acaben. Ma fet gràcia constatar que ell Castellet «dona» alguna que altra volta. Espere que els caçadors d'-ismes no hi facen cap sagnia. Deixem eixos budells per a la botiga d'enfront del mercat.

    dimarts, 15 de desembre del 2009

    Obsessions de cada dia

    La llum de les obsessions

    El que s'aprecia en estes línies correspon a un mínim de temes o de qüestions concretes que semblaria que corresponen a unes quantes obsessions. És clar que la vida del tècnic lingüístic és com la de qualsevol altre: limitada. Certament, hi ha més coses que deixe de banda en estos apunts, i sembla que sempre estiga traguent-li punta a les quatre coses que m'obsedixen. Ni més ni menys que com qualsevol altre, crec.

    Al cap i a la fi, hi ha un munt de coses que no m'interessen massa i sobre les quals passe superficialment, com ara comprar roba —hui que fa fred, Takse m'ha recordat que tenia una jaca més llarga penjada que potser em protegiria més—, les cremes —la de les mans d'Isdin i la d'àloe—, les sabates —els socs, les de córrer i de jugar a futbet, i amb les MBT vaig fer una proesa—, els aparells —ací em continc tant com puc: Ipod, càmera compacta Nikon de fa quatre o cinc anys, miniordinador Asus, ordinador de taula de fa anys i panys, un Mac Cube trobat en un contenidor—, eixir entre setmana o els caps de setmana —això no m'ha agradat mai, ni a la discoteca ni al teatre ni...—, els cotxes —el Corsa és del 1998— i moltes altres activitats amb què passa la vida la gent, com ara xarrar sense parar i sense saber per què... Bé, d'això en faig una mica, tot i que per escrit en este bloc.

    I puc prometre que, en general, és una cosa que no s'apega —puga ser que el plaer de beure cervesa, tal com jo vaig aprendre a beure vi—. Això sí, he de compartir amb tots que, en el fons, són i som paraules, que no fem altra cosa al llarg del dia. I ens fa mal sovint no trobar-les per a expressar... ¿Què? Ni tan sols ho sabem, si no tenim paraules. Llàstima dels usos que els donem. I, bé, no sé com arribe ací mentres estic escoltant —¡quin remei!— les intervencions parlamentàries, les de l'hemicicle o les del bar (estes tenen encara més molla). Sona Erroll Garner en l'Spotify, Mack The Knife.

    dilluns, 14 de desembre del 2009

    El moll i el panzell

    Una flama per al fred

    Hauria de començar més descansat la setmana, però no és el cas, perquè ahir mes les vaig haver de vore amb un moll de porta Telesco. Supose que em fea falta alguna clau desconeguda, però a base paciència i una miqueta d'esforç físic dominical, vaig poder deixar les coses una mica millor que abans de la meua eixelebrada intervenció mecànica. Mig matí de diumenge per a res.

    Lligc en el diari de fa uns dies que Iniciativa del Poble Valencià, el nou partit (o el que siga) de les diputades Oltra Jarque i Mollà Herrera, ha presentat una queixa en la diputació de València perquè el Muvim no fa servir el valencià en el seu web. Com era previsible, el web es correspon perfectament amb la demagògia valencianera de l'actual president de la diputació, Alfonso Rus: com més crida i exhibix el seu fanatisme lingüístic (i qualsevol altre), tant més falsa és la seua adhesió al que proclama i més greu la demagògia antidemocràtica que practica. D'entrada, no complix les lleis, i en l'altre cap de la seua trajectòria, amenaça (Levante, 30.04.2009) de rematar els docents que fan servir algunes paraules valencianes que no li agraden. Tal com va dir fa poc un correligionari seu, l'anterior president de la diputació i actual diputat en les Corts Giner Giner, cal tindre molt de panzell per a dir algunes coses. ¡Molt!

    En tot cas, m'alegre que Iniciativa del Poble Valencià s'haja arromangat en la pràtica directa de l'exigència quotidiana almenys en Internet. Esperem que continuen i que duguen la pràctica a terrenys més casolans, perquè puc donar fe que hi ha faena a fer, i com més serem, més a gust —si això és possible— durem eixa càrrega.

    diumenge, 13 de desembre del 2009

    Cita dominical / 60: Enric Orts

    Mirant amb música.


    Els músics valencians que canten en català recorren impúdicament Europa i els que ho fan en castellà o anglès a penes si tenen oportunitat per a tocar en els seus barris, paradoxalment.
    Enric Orts, «Vent fresc del sud», Presència, núm. 1970.



    Arribarà el dia que eliminarem eixa paradoxa. Mentrestant...

    dissabte, 12 de desembre del 2009

    Lectures esvaïdes

    El valencià s'esvaïx

    Estic més o menys pendent de les novetats en lectors electrònics, comparant preus i característiques, però encara no he acabat d'aclarir quin model m'anirà millor. A més, tinc tants llibres per llegir en les lleixes, que no sé si podria passar-me la resta de la meua vida lectora sense comprar-ne cap més ni comprar un lector electrònic. Tanmateix, sospite que la cosa no anirà aixina.

    De fet, ara havia fet reviscolar l'interés per l'Ipod Touch un article del New York Times que diu que és un aparell que es fa servir molt per a llegir llibres. (¡Gol del Barça!, Ibrahimovic de penal, contra l'Espanyol.) Però el problema que tinc amb eixe i alguns altres aparells, és que a mi m'agrada ratllar el llibres. No sé si és un vici del qual hauria de prescindir, però no em veig duent darrere una llibreteta per a anar fent-hi notes, tot i que la contraportada i les primeres pàgines dels llibres solen tindre eixe ús.

    Mentrestant, pel carrer hi ha ocasió de llegir altres novel·les, com ara els rètols de les botigues. Trobe que un senyal de normalitat seria que no mos hi fixàrem massa. Per tant, com que vaig descobrint-ne en català, no deu ser gens normal. I, per això mateix, perquè n'hi trobes a València, tampoc és del tot cert el catastrofisme sobre l'ús de la llengua, llevat que siga una manera de difondre el desistiment... A més, en este cas i en tots, la catàstrofe depén del punt de vista.

    I ho deixaríem ací, que hui no he fet res de massa trellat: llegir el diari, embolicar uns regals per a una amiga, pegar una volta pel mercat central i pels carrers de València... I llavors és quan topes amb una imatge de la catàstrofe que mos esvaïx.

    divendres, 11 de desembre del 2009

    Plusos



    El temps, no sé massa bé per què, cada dia sembla que me comprimix més i més. Estic segur que és que me l'administre malament. Fins i tot les cintes de quinze minuts mes se fan eternes, encara que això diria que té una altra explicació, com ara que si en una intervenció parlamentària no em diuen «com no podia ser d'una altra manera» o «el govern valencià està fent un gran esforç» potser em pense que estic un disc de Salvador Bolufer, de tan bé com entonen els parlamentaris... ¡Això voldrien!

    El cas és que pel camí parlamentari s'ha perdut —no sé si tornarà a aparéixer en el ple de pressuposts— el mot anticíclic, que era la qualificació mes imaginativa que s'havien inventat últimament per als pressuposts pepers de l'any que ve. I, bé, amb una mostra d'anticiclisme —¿dopatge?— tinc davant la foto de Francisco Camps en Abu Dhabi, que comenta el silenci oficial sobre la visita en aquell país a les instal·lacions de Ferrari. En la foto del diari (El País, 09.12.2009) no arriba a vore's la marca del rellotge que lluïx el nostre mandatari patrocinat, tot i que és una bona ceba.

    Em passe a la notícia del costat, «Osoro aposta per consensuar un missal en valencià»... Bé, això d'apostar deu ser figurat. Però tenint en compte les relacions de la trama de Correa amb la visita del papa de Roma, podem estar segurs que a alguna cosa més material que espiritual juguen amb els diners dels valencians quan les coses estan en mans de la jerarquia valenciana (civil i eclesiàstica). Mentrestant, en la columna de l'altra banda de la plana del diari, la Intersindical critica el repartiment de plusos en Vaersa. Diuen que són per productivitat. Ai, això sí, no aclarirem mai què van produir... llevat dels plusos, que suposen, quan Vaersa fa la «faena», un encariment del 200% pel mateix servei fet per funcionaris sense plusos.

    dijous, 10 de desembre del 2009

    Tan poc

    Murs íntims


    Si l'ordinador no va finet i la connexió a Internet va com carro pel pedregar —revisant el que diu ma mare—, et pot agarrar un bon mareig entre pantalles, i bona cosa de cremor d'ulls per l'afició de massa internautes als fons blancs o escandalosament clars per als webs i blocs. Damunt, no han fet versió de l'Accessibar per al Firefox 3.5.5, que és que gaste durant més hores amb Windows, i no sé si acabarem cegos. Sort que tinc una versió més antiga (3.0.15) en l'Ubuntu de casa. Està clar, mentre no arribe la tinta electrònica, hauria d'iniciar una croada per la protecció dels ulls en Internet.

    Però, és clar, hi ha tantes coses que es podrien resoldre aixina de simplement, que no és estrany que, si eixes no es resolen, doncs, passe el que li passa a Aminatu Haidar (no he aclarit encara si no és Hàidar, tal com pronunciava el periodista de Qatar) o que a María Luisa Muñoz li haja costat arribar al tribunal europeu d'Estrasburg per a resoldre els seu dret a una pensió de viudetat com a cònjuge pel ritual gitano. Una de les gràcies de la sentència és que pot obligar el tribunal constitucional espanyol a revisar la seua doctrina en el tractament d'algunes minories. Serà cosa de vore.

    Una altra de les gràcies, és clar, és que es confirma que no hi ha res com la cabuderia individual —bé, sí, la col·lectiva, si és que n'hi ha—. I, llavors, això, que l'esforç individual és cansat, però pot arribar a ser mínimament gratificant. Se n'han donat casos.

    Pel cantó contrari hi ha l'advocat i antic diputat peper Marco Molines, que no vorà el teatre romà de Sagunt assolat. O jo mateix, que tenia classificat a Mundo Alberto (també peper, de Benicarló), com a diputat que sempre s'expressava en català en l'hemicicle valencià, i he descobert hui que no, que tampoc. En queden tan pocs.

    dimecres, 9 de desembre del 2009

    Material oral

    Per a treballar

    Poc o molt, si ho enfoque correctament, és una sort poder estar treballant amb el material oral que amollen els parlamentaris valencians en les Corts valencianes. Poc o molt, això em fa estar en contacte amb la diversitat de llengües, varietats i estats d'ànim dels nostres representants democràtics. Poc o molt, doncs, és una sort per eixe costat, sense entrar en el contingut del que expressen, que llavors diria que més aviat poc que molt.

    Eixe material, escoltat com a mínim dos voltes, mos oferix pistes de per on va la llengua de les classes benestants del país —que són les que tenen la representació majoritària de l'hemicicle, paradoxalment, si considerem que són les minoritàries: totes les paradoxes es poden explicar, és clar—, i les estadístiques sobre l'ús lingüístic són clares, amb vora la mitat de l'hemicicle que només parla en castellà (amb varietats diferents també).

    Clar, pel que fa al català, s'hi poden estudiar tant els efectes de la pressió que fan els parlants i les institucions amb llengües d'ús (el castellà, principalment), com els efectes o «defectes» de la normativa catalana, que modifica formes d'expressió i de comprensió. Això darrer apareix amb més o menys intensitat en els discursos parlamentaris. Hi ha qui vol donar un vernís al seu discurs i llavors fa servir una paraula icònica (per exemple, l'adjectiu palés palesa en el cas de Glòria Marcos Martí, que ja no és diputada; o el mot castellà lío en el cas de Morera Català, que ja he comentat alguna volta) o uns trets morfològics determinats (pateix / patix, meva / meua, servisca -vesca / servixca), que solen decaure quan retornen a l'espontaneïtat expressiva, on abunden els natros, repetixo, ans, tras, peixca, insistixc, pàrlec...

    Com que la meua faena consistix a reproduir-ho amb la màxima fidelitat possible, la faena dialectal i estilística és ben interessant, sobretot des del punt de vista del contrast que oferix amb la normativa i amb el que alguns pensen que ha de ser l'estàndard o amb els estàndards possibles que sentim en els mitjans. Al final, correccions mínimes i necessàries, principalment aquelles que han de permetre entendre el text, a pesar de l'entonació que solen donar diputats i càrrecs poc o gens acostumats a llegir. I em queda un pomell de trets que s'adiuen generalment amb les descripcions dialectals publicades i que són sovint un recurs molt necessari per a entendre o per a reflectir adequadament el que he sentit dir.

    dimarts, 8 de desembre del 2009

    Cançonetes festives



    El sereno ha muerto un perro que se llama Capitán / y a la una de la noche se ha comido todo el pan. / ¡Cotxero, cotxero!, ja ve l'auelo, / li cau la moquita dins del caldero. / El sereno s'ha perdut / en la font de la Canut, / les xiquetes l'han trobat / amagat dins d'un forat. / ¡Sereno, las once y media! / ¡Cotxero, cotxero!, ja ve l'auelo, / li cau la moquita dins del caldero...


    I per acabar la festa:


    Eres blanca com l'esmerla / bonica com l'estornell / cara de burra guinyosa / i orelles de matxo vell.


    Això he avançat hui, a més de comprovar que els meus parents riberencs donen molts noms a diversos amors.

    dilluns, 7 de desembre del 2009

    Negocis amb dièresi



    La rae trau la seua nova gramàtica castellana, una faceta del negoci lingüístic que es fa i es desfà, segons comenta Sílvia Senz en Addenda et Corrigenda. Es veu que ells poden fer negoci amb estes coses, mentres que la resta han d'anar amb la subvenció i el voluntarisme per davant... Bé, també se'n fa, de negoci, però d'una altra manera. La que passa és que tenim el mercat segrestat per uns altres.

    Una cosa com el que s'esdevé amb la música, que segons diu Enric Orts en Presència viu «una segona edat d'or» al País Valencià. ¿Or? Ah, es tracta de l'art, no de la indústria. Això ho fan en altres llocs. ¿Or, doncs, o morralla?

    I la dièresi que desperta de nou. Qualsevol dia faran cas de la proposta d'Abelard Saragossà en la seua gramàtica per a simplificar la qüestió (solucions que també suggeria Joan Solà fa més anys). Mentrestant, el gdlc va per un cantó i l'iec per un altre, trencant els dos les petites convencions de Fabra en lloc de resoldre-les, tant si es tracta de l'ingúix com del disputat agúo (gdlc) / aguo (iec) i altres limitacions d'unes normes amb poca previsió (re)creativa.

    No hem fet pont. Deu ser això.

    diumenge, 6 de desembre del 2009

    Cita dominical / 59: Pompeu Fabra i Poch

    Mirant amb retòrica.


    En els vebs en xer ja no sembla que seria tan difícil el restabliment de les formes antigues en sc (merèixer, meresc), i encara menys en els verbs de la tercera conjugació que fan la tercera persona en eix (patir: patesc). No deixa, però, de constituir una incongruència, en aquests verbs, com en aquells, la coexistència de les formes d'indicatiu meresc, patesc, etc., i de les de subjuntiu mereixi, pateixi, etc. O és que, en reemplaçant mereixo, pateixo, etc.,, per meresc, patesc, etc., ¿tractaríem al mateix temps de reemplaçar mereixi, pateixi,, etc., per meresca, patesca, etc.?
    Pompeu Fabra i Poch, «231. 7 xii 1920», Converses filològiques, i, a cura de Joaquim Rafel i Fontanals.



    El mestre feia preguntes retòriques.

    dissabte, 5 de desembre del 2009

    «Vulgarisme inacceptable»

    Mòbils valencians


    El participi pongut del verb pondre és una forma possible segons el «sistema» (és com cregut de creure), però la societat «normalment» diu post (norma-1). El present d'indicatiu coneixo del verb conèixer també s'ajusta al «sistema» (com néixer, neixo) i a més a més és «normal» (norma-1) en moltes parles catalanes; però una altra norma, que no és la de Coseriu, la desaconsella; diguem-ne norma-2: es tracta de la «gramàtica normativa», un concepte estrictament tècnic.


    I més que podem llegir en «Reflexió breu sobre el concepte de "normativa"» de Joan Solà, dins de La terminologia lingüística en l'ensenyament secundari. No sé si a partir d'ací entendríem millor què representa que vol dir realment això de «vulgarisme inacceptable» quan es parla d'alguna forma verbal (com ara rigut).

    Ha mort Jordi Solé Tura, afectat d'alzhèimer des de fa uns cinc anys. Per l'altre costat, en el documental sobre el restaurant El Bulli que vam vore ahir, apareixia Antonio Vergara, crític gastronòmic valencià. Una casualitat vulgar i inacceptable: la mort i la vida.

    Fa uns dies Camarasa Albertos li recriminava a Maluenda Verdú un cert avantatgisme polític, perquè este féu servir el privilegi de presidir una comissió per a expressar-se políticament i sense possibilitat de rèplica. Vulgar i inacceptable: la vida i la mort de la política.

    Ma mare em diu que «s'encontra» bé. No ho haguera dit jo en la vida, ni em semblava haver-li-ho sentit dir fins ara. Posa-li un floc.

    divendres, 4 de desembre del 2009

    Minúcies nacionalistes

    País petit

    Comencem pel que és important: guanyem el partit de futbet. Hi faig un gol. Aixina que ja tinc el cap de setmana de cara.

    Encara tinc la bossa de l'arreglet que mos va donar l'ajuntament de Sueca damunt la taula. La bossa correspon al «Concurs Internacional de Paella Valenciana de Sueca», i té un dibuix de (Manuel) Baixauli com a il·lustració. Milacre, la paella és valenciana. Diria que en festes fan concursos de paelles, però no de paella valenciana. Vés a saber sap d'on deuen ser aquelles.

    La veritat que des del dia que vaig topar amb un «bollit valencià» en el bar de les Corts, que m'he aficionat a trobar peculiaritats gastronòmiques nacionalistes. Naturalment, els cambrers em volen fer combregar amb un «a la catalana» per al meu pa amb tomava de tota la vida. Per ahí no passa, a pesar de les males cares.

    Parlant de mares cares, eren per a una exposició les dels dos policies nacionals que mos han atés hui en la comissaria que hi ha en la seu del govern civil de València. El primer, jovenet, i que devia ser andalús, feia cara de no creure-s'ho, però ha fet per entendre-mos, i mosatros per explicar-li-ho claret.

    La segona, en canvi, que no m'estranyaria que fóra gallega (per alguna foto que he vist per allí, no pel seu accent), ha resistit dir-mos res sobre la llengua fins que hem arribat als números. Llavors ja mos ha dit que «en espanyol» perquè no entenia el valencià. No sé si en previsió de conflicte ha tocat algun botonet, però en eixe moment han entrat dos companys seus dins en el despatx. Li hem traduït els números però hem continuat parlant en valencià. Ha fet l'escrit en castellà. A pesar de la nostra decisió lingüística i, evidentment, davant la seua falta de capacitació per a atendre el públic, farem una queixa al síndic de greuges i que este, si li abellix, que li la transmeta al seu homòleg espanyol.

    Però, bé, tot això ja són minúcies després dels èxits futbolers.

    dijous, 3 de desembre del 2009

    Malaptesa

    Obres permanents

    «Torpeses», diu la diputada, i esta vegada mos resistim a convertir-li-ho en «malapteses», perquè, a més de les interferències, hi ha els registres i la mà esquerra per a interpretar les paraules. Cosa de la meua «poca traça» més aviat.

    dimecres, 2 de desembre del 2009

    Companys de silencis

    Raons de Sueca

    Hi ha dies, anys o segles en què mos movem de silenci en silenci. Una espècie tan dotada per al llenguatge —d'això vivim la majoria dels funcionaris, ¿no?, d'una manera o altra— i quan no diu estupideses de l'alçada d'un campanar fa uns silencis avergonyits, culpables, més concretament, covards. I de tant en tant, encenem un llumí.

    Els escrits, a la vista està, són també silenci, però són soroll en potència, veu en espera, un crit que agafa aire. Abans d'acalorar-me, doncs, per l'escrit que acabe de rebre de la mesa de les Corts, escrit amb què rebutgen quasi del tot el meu recurs de reposició contra una convocatòria de concurs d'interí que no valora la capacitació ni l'experiència (i altres detalls no menors), i que només admet que m'havien d'haver respost en valencià, cosa que no van fer tampoc —i després vinga medalles i senyeres pel valencià—, tope amb l'article de Paul Laverty i Ken Loach en el diari El País de hui sobre Rosa Parks i Aminatu Hàidar (l'accent reflectix la pronúncia que he sentit en Aljazeera) i, vaja, torne a repassar una lliçó massa sabuda —i que algun lletrat de les Corts em redacta amb més bona lletra que la vegada anterior—:no n'hi ha prou amb tindre raó ni raons.

    Sabut, doncs, qui té el poder, a les Corts valencianes o al Sàhara, haurem d'insistir en les raons. Sabent també que mos acompanyen molts silencis.

    dimarts, 1 de desembre del 2009

    Llengua aguada

    La llengua de Sueca

    Amb «astraconada» ha mirat de ridiculitzar la diputada Quinzá Alegre (pepera) les paraules de Camarasa Albertos (sociata). Remors i esmena, «astracanada». A això es dediquen, als numerets, però eixe és un dels possibles resultats de la manca de control polític real que té la ciutadania sobre els seus electes, de la nul·la participació efectiva que permet la mecànica parlamentària als suposats votants.

    A banda d'això, revise Lingüística i normativa de Joan Solà, i trobe «Tàmaïs», una raresa gràfica de Miquel Dolç en L'Eneida, (xii). Supose que devia llegir-ho fa temps, però ja no ho recordava, perquè estes subtilitats més enutjoses que útils.

    Per tant, a banda del problema clàssic de la representació de la pronúncia de /gu'jenés/, «descobrixc» que Solà ja havia parat atenció a uns quants límits o confusions en la representació gràfica de les paraules, on assenyala escriptures confuses i fa propostes de millora, entre les quals cal tindre en compte la proposta de Ferrer Pastor —autor massa sovint menystingut— per a eliminar la major part dels accents que decoren els diacrítics.

    Tot açò que semblen minúcies, ajuda a confirmar que algunes facetes de la faena del tècnic lingüístic tenen alguns entrebancs inesperats que la inèrcia fa quasi invisibles. Si no fóra perquè mos hi entretenim en les llistes d'Internet, no sabríem que ingúix, contra el que (a mi em) puga semblar, no s'ha de pronunciar /in'guiʃ/ sinó /in'guʃ/ segons vol el gdlc, amb l'ús de l'accent seguint les excepcions de gúa (trobe que hauria de ser güa) i de la forma verbal agúi (d'aguar).

    Per a un altre dia, agüe la llapissera.