divendres, 31 d’agost del 2018

Fugim llevantejant

M'acomiade temporalment de la faena. Han arribat les vacances, tot el setembre, que encara serà poc per a ventilar els últims quatre anys de càrrega sindical. L'últim dia, hui, a última hora, deixe anar un missatge per al governant de la primera institució de la democràcia i, més encara, tenint en compte com ho documenta Vicent Baydal, de la identitat coŀlectiva valenciana.

Han començat a tornar els polítics. L'assessora d'una política de Podem, que coneix unes quantes de les reinvidicacions laborals i professionals que mos fan suar, li demana a Takse en la barra del bar mentres esperen l'entrepà de l'almorzar: «Què, ¿com van les coses?» Takse li diu que malament, i es queda amb les ganes de dir-li: «Dona, ¿heu fet res? Si no feu res per a millorar-ho, ¿com vols que vagen les coses? ¿Espereu que les coses s'apanyen per un milacre o altre? Esteu fent igual que “els altres”» Però no diu res i almorzem tranquiŀlament. Queden unes quantes hores i quasi mos han convençut que no traurem trellat amb ells.

Per tant, la sensació que pegue a fugir, ara que torna la temporada política no és del tot falsa. Sí que és un poc això. M'acalore un poc pensant que cal tornar a posar-se a pegar-li voltes inútilment al molinet de la reforma de l'administració de les Corts, que és un tema que sembla que només mos interessa a uns quants treballadors, però que ni els ha passat pel cap als polítics ni és cosa que els ciutadans puguen arribar a apreciar des de fora. Deixe anar el missatge com diu el tòpic, dins d'una botella en la mar, per si «corre fortuna llevantejant».

dijous, 30 d’agost del 2018

Fer l'òbila no és beure oli

Diu el Merriam-Webster:
In the mid-19th century, English speakers altered the verb to buttonhole, perhaps as a result of hearing buttonhold as buttonholed.

Els llibres que comenten etimologies solen indicar totes les possibilitats d'«errors» que han arribat a conformar la llengua que tenim. Hi deu haver més d'un llibre que en parle concretament, ara no en recorde cap. Trobe que tots aquells —lingüistes o no— que es calfen el cap menyspreant els vulgarismes, els solecismes, tots els que tenen entre cella i cella qualsevol cosa que es separe de les «pureses» o «genuïnitats» que veuen en no sé quines formes de la llengua, haurien d'aprendre a revisar l'evolució humana i la de les coses humanes.

Està clar que els factors que han contribuït a fer-mos com som no són els que voldríem que foren. No tant perquè tots vullgam ser descendents de Carlemany o del rei Artús, sinó perquè, pitjor encara que exterminar els Myotragus balearicus, hem anat fent mal contra mosatros mateixos a base de «malinterpretar-mos» constantment. Les «òbiles» no es beuen l'oli de missa, però a molts llocs han esdevingut «òlibes», diuen, per eixa fama gens mereixcuda. Les dos volen igual. I fer l'òbila, això sí que ho fem mosatros ben sovint.

dimecres, 29 d’agost del 2018

Un matí brunós

Serien molt eloqüents els crits de la dona que li demanava al periodista «¿eres de TV3?» en la manifestació de Ciutadans en Barcelona, si no fóra perquè seran considerats només una simpàtica i cridanera anècdota, ja que el periodista era de Telemadrid.
En tot cas, és una confusió que no s'hauria de tornar a produir. Els periodistes de TV3 haurien de tindre restringit l'accés a les zones públiques, ja que les zones públiques han de ser «neutrals», «de tots», no d'una part de la informació o de la visió periodística o ciutadana.
El fet de donar una visió diferent de la «de tots» és símptoma d’un problema ocular o d’una condició natural perversa. Les patologies es poden tractar mèdicament. La natura, en canvi, seguix les seues pròpies lleis físiques i meteorològiques de canvi, de defensa i de supervivència. Un matí brunós precedix el bon temps.

dimarts, 28 d’agost del 2018

Qui no està, no s'encontra

En el supermercat, el xicon que du les comandes a casa repetix el que li ha dit la xica de la caixa, però en valencià: «Per a demà.» Takse somriu i mira el xic. El xic ho repetix i riu, perquè té accent sud-americà i ha trobat que resulta simpàtic aprendre a dir les coses en valencià. «Molt bé» li diu Takse.

I d'una oronella podem fer tot l'estiu que vullgam. Estiu que continua calorós, a pesar dels arruixons que no arriben a banyar el carrer. Ahir vaig anar a córrer: 07:14 + 06:41. En la línia, però millorant. Una xica que passeja em demana en cstellà si li sé dir on para el pont de Fusta. Em gire i li dic que eixe pont, no, el següent, és una passarel·la de fusta que hi ha apegada al pont... Mira el mapa i em respon en oriental.

I ja n'hi ha prou de sociolingüística casolana. No sé si recuperarem algun dia la llengua ignota del segle xv, però sí que sé que, tal com dien al meu poble, «qui no està, no s'encontra».

dilluns, 27 d’agost del 2018

És cosa d'arribar-hi

Em pensava que reconeixia alguna veu en la cançó estiuenca de la promoció d'Àpunt, però trobe que era només una impressió, ja que no conec ni la Tia Figa ni Remei Giner, em devia recordar a algú, una barreja de Suu, Júlia. El Diluvi..., no sé ara amb què més. El cas és que m'ha semblat una bona faena, una troballa sonora ben aconseguida per a la finalitat de la cançó.

Buscant coses sobre això, veig un dels últims vídeos de La Gossa Sorda, amb l'actual diputat Nadal rosegant la cançó, cosa que fea bé en l'escenari, però sembla que no lluïx tant en l'hemicicle. En tot cas, m'adone del temps com passa. Tinc la sensació que, a pesar que he procurat estar atent a la música, han passat unes quantes generacions de músics d'ençà d'aquell dia que pegàvem bots a la plaça de bous de Xàtiva, empolsegats i acalorats al ritme de ja no recorde quin primer ska o de quin últim rock valencians, i que me n'he perdut molts o que els he descobert el dia que es jubilaven.

Coses que passaven i que passen, no de la mateixa manera, sinó d'acord amb cada època. El primer dia que vaig sentir els Dire Straits va ser un regal del meu cosí major: Comnuniqué; no em van agradar i li'l vaig canviar per l'àlbum Revolver dels Beatles. Me'l vaig haver de comprar poc després, eixe, l'anterior, el posterior i els següents, i també el de Bob Dylan en què Mark Knopfler tocava la guitarra. La cosa no deu ser quan, sinó arribar a sentir-ho.

diumenge, 26 d’agost del 2018

Cita dominical / 510: María Ángela Bernardo Álvarez

Mirant la ciència en democràcia.
L'adequada difusió dels resultats d'investigació ajudarà a fer que la ciutadania puga triar lliurement de manera autònoma com desevolupar la seua vida segons els seus propis objectius i interessos.
María Ángela Bernardo Álvarez, «Biotecnologia i comunicació en la societdad democràtica», Mètode, 97, primavera 2018.

dissabte, 25 d’agost del 2018

Cultureta a punt

Crec que convé seguir uns quants programes que fan en Àpunt. Per exemple, Samaruc Digital, Plaerdemavida, Bambant..., Cuiners i Cuineres, Qui És Qui, Una Habitació Pròpia... I encara me'n deixaré alguns.

Es nota que tots tenen un cert to cultureta, però sempre sense arribar a la pedanteria ni a la prescripció des de la trona. A més, ja és un avanç disposar d'un repertori aixina en el valencià públic de tots, que combina i integra el país amb la presència i participació del castellà sociològic, dialectal i històric, mostrant un necessari exercici comunicatiu de converses bilingües.

Han de millorar, com tots ho hem de fer, està clar, i perquè es nota que esta volta sí que piden fer-ho. Per tant, convindrà que els espectadors sigam exigents i que ells continuen sents receptius i autocrítics. Haver aprés a dir «feina» no compensa l'esguerro de transmetre la mala idea que «faena» no seria tan bo ni hauria d'estalviar l'esforç de posar bé els pronoms.

divendres, 24 d’agost del 2018

L'assetjament dels supervivents

El fet de ser víctima d'una ideologia que transmet i aplica actituds i mecanismes de dominació injusts no mos garantix la immunitat ideològica davant la penetració d’eixa mateixa ideologia en la nostra manera de pensar i fer les coses. De fet, en l'àmbit en què em moc, em resulta realment sorprenent observar que, entre els qui patixen —amb mi— la discriminació lingüística injusta contra el català, n'hi han que pretenen la revenja per a resoldre o compensar la qüestió, pretenen aplicar els mateixos mecanismes de restricció, control, classisme, despotisme i jerarquització que es transmeten a través de la ideologia espanyolista castellanitzadora. Però hi ha un detall pervers: ¡ho volen aplicar sobre els catalanoparlants!

La llàstima és que, en un grau o altre, sense adonar-se'n, són víctimes i, alhora, victimaris, en un o diversos punts de la seua activitat «heroica», posen en pràctica les tàctiques dels assetjadors. En el cas dels catalanoparlants, és clar, això es veu en el cas dels qui convertixen els afectats per la discriminació lingüística en factors o causants de la situació que ells consideren de desfeta, degradació, depauperació o degeneració de la llengua catalana.

Pel motiu que siga (entenc que hi intervenen factors diversos), trobe que deuen haver fet un pas conceptual extensiu i erroni: han convertit les conseqüències de la situació de discriminació d'eixes persones —i els efectes sobre l'ús de la llengua— en prova i manifestació de culpabilitat i deute d'eixes persones, especialment si eixes persones no pretenen la fantasia de ser o parlar com hagueren pogut ser o parlar si la història haguera anat d'una altra manera.

El mal, en el fons, no és la pretensió de «restaurar» una cosa —l'evolució de la llengua en circumstàncies diferents— que desconeixem en què s'haguera concretat ara, ni que pretenguen recular a una imaginativa i fantasiosa recreació de la llengua del segle XV o anterior. El mal és que es dediquen a maleir i a desqualificar els coetanis seus que no tenen les seues ínfules filològiques salvífiques. Es malfien i consideren traïdors els seus veïns i companys lingüístics —supervivents de la discriminació i el desús—, eixes persones que aprecien i utilitzen la llengua que els ha arribat i que pretenen millorar-la d'acord amb les seues necessitats i d'acord amb criteris científics i democràtics, però que eviten haver de compensar o eliminar una suposada contaminació abominable que només està en l'ull que mira. ¡Arranca-te'l!, ¿oi?, tal com recomanen i practiquen algunes supersticions religioses. Ah, i el racisme el deixem per a un altra ocasió.

dijous, 23 d’agost del 2018

Fallada possible

Vam anar a vore l'úlrima de Tom Cruise en la sèrie Missió: Impossible, ara era un episodi denominat Fallout. L'havien posat tan als núvols crítics diferents i inesperats, que mos pensàvem que realment valia la pena vore-la en el cinema. Però, no, continua sent la mateixa comèdia infantiloide d'ego unflat del personatge de Tom Cruise. Ben feta, «trepidant» d'acció, sense llautó innecessari, d'acord. Però m'esperava una millora respecte a Bourne o a les de Jason Statham, però, no, continua més a prop, pel que fa a l'argument, al guió i a la realització, dels films de James Bond de quan Roger Moore o Pierce Brosnan.

En fi, això és el que n'hi ha. Fins i tot tenia més gràcia Crank (2006) de Mark Neveldine i Brian Taylor, amb l'Statham fent acció risible a càrrec del submón de les drogues.

dimecres, 22 d’agost del 2018

El vellut de la llengua

Tenim la sort de poder pegar-li la volta a les coses. Hem de vore la incoherència com una oportunitat de combinar les idees de maneres diferents, esperant amb il·lusió que un atzar que done resultats positius. Visitem el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València. Els cucs són sistemàtics i faeners. Les persones no fan més que embolicar la troca.

A pesar que la informació del mostrador no té versió en valencià, t'atenen en valencià i l'audioguia també té versió en valencià. La visita a l'edifici i l'exposició oferix molts racons i motius per a pensar sobre una part prou desconeguda de la història cultural i comercial. Una mostra realment sorprenent és l'escala de caragol gòtica descoberta en un racó d'una sala durant les obres de restauració.

Els cartells del museu, com és quasi inevitable en este país, estan coherentment ordenats a partir del valencià en bona part del recorregut, fins que arribes al punt d'una part més vella, on es trabuca l'ordre o fins i tot on desapareix el valencià. Els llibres de comptes i apunts de la institució que podem vore estan en castellà. Una excepció és el procés judicial de finals del segle XVII (de l'any 1689, crec recordar, una iniciativa judicial d'un tal José Valero...) que mostren en una vitrina: està escrit a mà en valencià. Desxifrem unes quantes paraules. No trobe el document en la xarxa. Això sí, veig que sobre eixa faena hi ha alguna història curiosa i interessant en valencià: el manuscrit de Joanot Valero (Sciència.cat i Universitat de València) o el llibre Les paraules de la seda d'Alexandre Bataller Català [veg.] i Carme Narbon Clavero.

L'ofici de velluter ha desaparegut de València, diu en castellà en un vídeo Vicente Enguídanos. Deixem desaparéixer les coses per a poder-ho lamentar. També passa això amb el vellut de les llengües.

dimarts, 21 d’agost del 2018

Amabilitat escrita

Fea calor ahir, però amb poc humitat, aixina que vaig fer una eixideta al riu: 07:17 + 06:48. Almenys la segona part ha segut més ràpida. Recorregut curt, perquè fea un mes que no m'havia acostat a camejar. Aixina m'he estalviat rampes i punxades hui.
Em responen amablement Ferran Garcia-Oliver i d'Àpunt sobre els meus suggeriments d'esmena quant al «ma» ('aigua' infantil) valencià —que no àrab— i a la garsa i l'esmerla de Corella —que eren, efectivament, una garsa (Pica pica) i una esmerla (Turdus merula)—. És agradable dialogar quan és possible mantindre l'amabilitat, hi haja acord o hi haja desacord, amb agrons i moixetes pel mig.

dilluns, 20 d’agost del 2018

No hauríem de sobreviure aixina

El correu normal em deixa el llibre emplasticat al buit en la bústia. Ve dels eua i ha arribat a temps. Els misteris que devasten la lògica, el temps, l'aire que encara respirem i l'aigua que ja quasi no podem beure, fan que un llibre de sgona mà que ha de travessar la mar, passat per Txèquia i arribat a València, em coste 11,70 euros (4,90 del llibre i 6,80 dels ports) en Iberlibro, mentres que si l'intente comprar ací a la vora, no n'hi han. Hi ha altres «ofertes» en Amazon de segona mà per 88 euros, per 337 euros, que també vénen dels eua.

El día que vullgam comprendre-ho, és possible que hajam de pensar realment com es suposa que hem de sobreviure.

diumenge, 19 d’agost del 2018

Cita dominical / 509: Manuel Garcia Grau

Mirant, com sempre, cap a Europa.
No és molt lluny en el temps l'instant —fins al moment actual, evidentment— en què Europa era sinònim per a tot demòcrata de llibertats, modernització, progrés, fi de l'aïllament i respecte als pobles i a les nacions que volien —i volen tornar a— gaudir del seu dret sobirà i consuetudinari.
Manuel Garcia Grau, Polítiques (i) lingüístiques (1997).

dissabte, 18 d’agost del 2018

Barreja accidental

El film The pledge (2001) de Sean Penn té un valor afegit que el fa encara més interessant: retrata la frustració i la bogeria que poden provocar les males pràctiques científiques. Ah, i és cosa de vore com les circumstàncies accidentals desconegudes poden condicionar les nostres vides.

Segur que estic exagerant, però trobe que deu ser perquè l'he vist barrejant Lichtenberg i Bunge. I això que hui estava núvol.

divendres, 17 d’agost del 2018

No sabem ploure

Hi ha un cert de corrent de fons en la nostra societat que reflexiona sobre els «ancient aliens» (en fan documentals molt entretinguts), que s'emociona amb el «fet» que el valencià prové d'un suposat mossàrab, que s'indigna pensant que els fonaments de la literatura en castellà va ser redactat en català, censurat i adaptat a aquella llengua i societat, que sermoneja sobre com de malament parla la gent del segle xv (per posar una data, perquè podem recular als etruscs, si convé) cap ací i que si et passes el dit per l'ull quan tens un mussol mentres dius «mussol, u; mussol, dos; mussol, tres, ¡pa tu és!» i li toques l'ull a algú, te se'n va el mussol i li'l passes a eixa persona, cosa que denota més mala llet que voluntat curativa.

Com que continuem arrossegant discriminacions lingüístiques (en el Mercat Central de València), sexuals, masclistes, racistes, econòmiques, classistes, problemes ambientals i alimentaris, etcètera, podem considerar que tenim la mateixa faena que tots amb problemes i en situacions diferents i que convindria resoldre'ls amb la ciència, que fan que evitem el victimisme i les fantasies estèrils o nocives. Com ara que la pluja no sap ploure.

dijous, 16 d’agost del 2018

L'Ubuntu demana pa

L'Ubuntu em demana pa, és a dir, que l'actualitze, si vullc, amb la versió 18.04, ja que estic utilitzant la versió 16.04. Pegue la cabota i l'ordinador es passa tota la nit amb la faena, però no l'acaba, perquè, vaja, em vaig gitar allà a quina hora i estava pegant-li voltes al molinet. El cas és que havia d'anar responent-li a colps de botonet a algunes preguntes que podien eixir en pantalla sobtadament.

De matí, acaba la faena ràpidament. Els matins solen ser millors per a estes coses. Ha canviat un poc l'estructura de l'escriptori, cosa que pareix que serà una millora «inevitable», perquè el que n'hi havia em resultava prou lletget i incòmode. Pareix que hem avançat un poc per ahí. Ara falta comprovar que hi haja més millores.

Això sí, per a instal·lar la nova versió vaig aprofitar per a fer un poc de neteja i de còpies de seguretat. Això lleva pes i brossa del disc dir. De totes formes, tot això saps quan ho comences, però sempre s'allarga més del que voldries. De fet, no ho acabes mai.

dimecres, 15 d’agost del 2018

Qui tot scriptorum taedia sustineas

Cau un pont a Gènova i li s'escapa a Takse una pregunta retòrica: «¿no seria de Calatrava?» No ho era. Als anys xixanta —i ara— les coses que es feen bé es feen de maneres i amb raons diferents. La certesa i la veritat, al capdavall, són complexes i difícils d'assegurar. I no sempre coincidixen amb els nostres desitjos. En canvi, fer les coses malament és simple, i ho podem fer quadrar amb les nostres fantasies i preferències. Perquè, en el fons, les raons per al frau i el crim en esta societat són sempre molt semblants. Ho podrem esbrinar abandonant el masclista cherché la femme d'altres temps i noveŀles i aplicant el capitalista «busqueu els interessats».

Finalment, és clar, la recerca ben feta no pot obviar el factor de l'estupidesa, que realment és una clau desconcertant i mala de determinar. Ja ho dien els antics: «Admiror, paries, te non cecidisse ruinis, qui tot scriptorum taedia sustineas» («Em meravella, paret, que no hages caigut derruïda pels escrits tan absurds que aguantes»). Però quan cauen els ponts —o les raons davant el fanatisme en una democràcia, com ha passat a l'Argentina amb l'avortament—, fan mal.

dimarts, 14 d’agost del 2018

El frau de la bona voluntat

Una cosa és que tots conegam l'adagi i una altra cosa és que vejam que també la «mala voluntat» empedra el camí de l'infern amb «molt bona voluntat». Tant si es tracta de fer filologia com de drets humans, hi ha moltes maneres de bandejar els protocols de la ciència per a convertir els fraus interessats en veritats nocives. O per a satisfer fantasies gratificants amb desgràcies alienes. La mar de la història no para de documentar eixa faceta de la lenta evolució humana no sabem cap a on.

dilluns, 13 d’agost del 2018

La runa mos traurà de casa

Em pensava que els suros blancs, els plàstics i les caixes de cartó d'electrodomèstics que apareixien acumulats periòdicament al costat dels contenidors de fem orgànic del barri eren deixalles del veïnat irresponsable. Acabe de comprovar que, tot i que és possible que hi haja veïns irresponsables, la irresponsabilitat és compartida amb alguns repartidors d'electrodomèstics que acaben molt prompte deixant-los allí mateix. Esta volte eren els que venien a dur una llavadora comprada en Media Markt. No sé de quina empresa eren, però es veu que tenien idees peculiars sobre la utilitat dels contenidors de fem.

A la porta de casa li lleven els plàstics, el suro i els cartons a la llavadora, te n'entres amb el qui porta l'aparell dins de casa mentres l'altre company es queda fora —penses— carregant els residus per a dur-los al punt de reciclatge. Una volta t'ha instaŀlat la llavadora, els oferixes un got d'aigua, perquè fa una calina de por i vénen al ple del migdia (i es suposa que havien d'haver vingut fa tres dies). Se'n van.

Més tard, ixes de casa i et trobes el cartó, el suro blanc i els plàstics tirats al costat del contenidor. I per allí, tirat també, un manual emplasticat de funcionament de la rentadora. Ho arrepleguem i ho portem als contenidors corresponents. El manual té una ventosa per a penjar-ho en algun lloc. La runa no li la podem penjar a ningú i «mos traurà de casa» —com dia ma mare.

diumenge, 12 d’agost del 2018

Cita dominical / 508: Sven Ove Hansson

Mirant la ciència.
Totes les pràctiques d'investigació tenen l'objectiu d'esbrinar com són les coses, contràriament a com ens agradaria que foren o com podrien o haurien de ser.
Sven Ove Hansson, «Com estan connectades les principals formes d'irracionalitat?», Mètode, 95, tardor 2017.

dissabte, 11 d’agost del 2018

A Mèxic i arreu

Passen els anys i no deixem de ser els mateixos (Eldiario.es, 10.08.2018):

Así desaparecen las lenguas indígenas en México: "Me daban golpes en la mano por no hablar castellano en la escuela"

No desapareixen llengües, sinó els drets humans i la democràcia. No cal ser lingüista per a vore-ho a una hora de camí. Les llengües, eixa llengua, no mereixen ni compensen eixe patiment.

divendres, 10 d’agost del 2018

Algunes tanques atlètiques

Encara em sorprén, seguint els campionats europeus d'atletisme en la retransmissió que fa la televisió pública espanyola, la quasi proverbial incapacitat dels periodistes per a fer una pronúncia més o menys correcta i estable dels noms dels esportistes. Per exemple, en el cas d'Amat Carceller, els germans belgues Borlée esdevenen «borlí»; l'alemanya Jungfleisch esdevé «júnguelflix»... I més casos que n'hi ha, sense haver d'entrar en els casos dels cognoms associats a llengües que no són les oficials o habituals dels estats pels quals competixen els atletes.

A més, deixant de banda que encara hi haja separació de competicions per sexes, no acabe d'entendre que hi haja 110 metres tanques per a hòmens i 100 metres tanques per a dones, o decatló per a hòmens i heptatló per a dones. No sé quina deu ser l'explicació d'eixes petites diferències de metres o quantitats de proves, però supose que deu ser ben absurda, com solen ser totes eixes discriminacions a l'ombra que no s'acaben mai.

dijous, 9 d’agost del 2018

Saber tindre esperit crític

Un collistaire de Migjorn sentencia: «L'esperit crític augmenta en correspondència amb el saber». M'agradaria que fóra veritat, però no veig clar que hi haja proves sobre això. Caldria aclarir què entenem per «saber» i, és clar, per «esperit crític». És una idea recurrent que l'erudició és «saber», però que eixe saber no va aparellat amb la reflexió ni, per tant, amb l'esperit crític.

Alguna de les tantes històries que conta Feynman tenen relació precisament amb la incoherència de vore persones capaces d'acumular dades sense saber lligar-les entre elles. Llevat de lligar mosques, que això sempre mo se dóna bé... (I això de vore escrit «mo» i sentir una pessigada en les dièresis deu tindre a vore amb l'excés d'erudició sense reflexió.)

dimecres, 8 d’agost del 2018

Una mà d'aigua en cistella

Encara que puga resultar curiosa la semblança amb la paraula àrab ماء, em sembla que no hi ha documentació que confirme que eixa paraula àrab haja pervixcut com a terme afectiu del llenguatge infantil relacionat amb l'aigua: ma. El professor i acadèmic Emili Casanova (crec que seguint Coromines, ara no ho puc confirmar) dóna una altra explicació més lògica: «forma onomatopeica ma, viva en el sentit de bes a l'Empordà, i relacionada amb mamar i mama».

Fa romàntic i evocador pensar que és un lligam cultural més que tenim amb la cultura d'eixes persones que van ser criminalment tractades i expulsades inhumanament i violentament al segle xvii del País Valencià. Però sembla que, en el cas d'esta paraula infantil, el suposat lligam és només una evocació romàntica. La va expressar amb molt de sentiment Ferran Garcia-Oliver en el programa Plaerdemavida d'Àpunt (30.07.2018) dedicat a la poesia de Teresa Pascual. Llàstima que l'evocació anara acompanyada també d'un altre error: van escriure la paraula en àrab al revés. ¡A vore si és que «ham» també ve de l'àrab!

dimarts, 7 d’agost del 2018

El llustre de la merla

La «Balada de la garça i l'esmerla» de Roís de Corella van d'una garsa (Pica pica) i d'una merla (Turdus merula). Això agarrant-ho literalment i de manera raonada, tal com fa Germà Colón. Dit això, sembla que hi ha qui preferix canviar els protagonistes per a versionar el joc poètic de manera que s'adapte més a la visió emocional i ornitològica de cada u. El cas és que això arribe al punt de fer perdre de vista el valor inicial de les paraules i, de passada, conviden a la confusió sobre eixes paraules en la llengua actual. Això passa quan il·lustren la balada amb imàtgens que convertixen la garsa com un agró gris (Ardea cinerea) i l'esmerla com una moixeta (Falco tinnunculus).
En fi, em sembla que és més apreciable el llustre (la 'lluentor') d'una merla al sol que la d'una moixeta.

dilluns, 6 d’agost del 2018

Onada de calor

L'onada de calor podria ser la causa d'alguns mals pensaments, si no fóra que mos les apanyem prou bé durant tot l'any, amb calor o sense, per a retòrcer les idees. Takse diu que els periodistes conten els rescats marítims dels migrants com si foren una amenaça en lloc de contar-ho com un èxit humà i humanitari, i una oportunitat de refer la seua vida per a unes persones, que fuguen de perills terribles. La calor mos afecta.

diumenge, 5 d’agost del 2018

Cita dominical / 507: Ignacio Sánchez-Cuenca

Mirant les ideologies.
Que les idees de l'esquerrà siguen moralment superiors a les del dretà no implica que el seu comportament siga també moralment superior.
Ignacio Sánchez-Cuenca, La superioridad moral de la izquierda.

dissabte, 4 d’agost del 2018

La papiroflèxia com a mèrit

M'assenyala Takse que un atovó que no és un alcavó, que els vaig confondre ahir. És cert i ho corregixc. La calor provoca miratges i dubtes. ¿Comprem en la botiga que mos ve de pas i on la dependenta no parla en valencià o comprem en la botiga que queda un poc més llunt i on la dependenta sí que mos atén en valencià? Mèrit i capacitat, d'això es tracta en este moment de previsió preelectoral. ¿El coneiximent de les llengües oficials és un mèrit o és un requisit? Segons alguns responsables polítics, la seua llengua és requisit per a ser funcionari de la Generalitat. L'altra —que no és seua ni de ningú, pel que sembla— ha de ser només un mèrit. I, ja posats, també hauria de ser un mèrit fer papiroflèxia, per tal de calmar els rampells de demagògia, i haver fet lectures sobre la democràcia i els drets lingüístics. Però lectures d'obres que miren de fomentar eixa combinació legal i social.

divendres, 3 d’agost del 2018

Tocs picants i tics

Hui ha segut cosa de sabors americans del sud i orientals, barreja del Perú i la Xina, a La Taska de Vilallonga. La solana del dia ha fet que l'arribada al poble fóra un poc com l'entrada en un alcavó, i no hi havia manera de trobar un raconet d'ombra per al cotxe a l'hora de dinar. 

Per sort han reduït el local a la zona climatitzada. El pati, per a quan faça bo. Llàstima que el cuiner, Edgar Mascarell, no complete l'explicació entusiasmada que et fa dels plats, i d'una faena tan innovadora i arriscada en un poble tan menut, amb una carta en valencià.

El món de la restauració, innovadora o tradicional, reflectix habitualment eixe toc de menyspreu que tenim per una part tan simbòlica de la nostra cultura.

dijous, 2 d’agost del 2018

Culpabilitats sense fi

Lectura de matí, lectura de vesprada. Sentiment de culpabilitat per no estar «fent» res. Això de les vacances també té les seues complexitats psicològiques. Agrane la portalada pell què diran. Un remolí uns segons després torna a deixar la pols al lloc. Culpabilitats estèrils que no mos llevem de damunt i que mos controlen.

dimecres, 1 d’agost del 2018

Un pensament farcit

Volteta per la Vall d'Alba, on tenen una calor intensa però seca. La placa en homenatge als morts del bàndol franquista es llig malament, però es llig i s'hi distingixen el jou i les fletxes. Continua imposant-se un sentiment —¿o un pensament?— antidemocràtic en la façana de l'església que hi ha vora l'ajuntament.

Becadeta en un banquet a l'ombra després de la tomaqueta de penjar farcida de sardina de Cal Paradís. Unes xiquetes juguen al carrer. Una diu «ara torno». Això haurem de fer.