S'acosta el que és difícil, doncs. La tremenda crisi econòmica i humanitària, la xerinola unida a la imperícia, les insuportables cues en bancs d'aliments i la mala llet dels que tenen de tot i encara la frivolitat els sobra; l'eterna sang bruta d'este país punyeter entreteixit amb tantes varietats de districtes com de bilis.Maruja Torres, «Caminar entre zumbidos», El País, 23 de maig del 2020.
Deuen ser coses també de la crisi, però d'una nova interpretació d'eixa paraula, perdó, d'una reinterpretació tornant a l'etimologia: volem jutjar i decidir sobre la situació. Fins ara la crisi només servia per a que mos jutjaren i decidiren per mosatros. Convé canviar eixa dinàmica que estava deixant la democràcia com si fóra un rètol de neó d'eixos que enceguen enfosquint les relacions humanes.
Bé, crec que tot no va en el mateix lot de la revisió d'esta societat empantanada, però ho sembla. Hem passat massa dècades ajornant l'ampliació i la revisió de les pràctiques que denominem democràcia. A canvi, uns contes per a adormir-mos sobre la Transició. Segurament ja mos els han contat massa voltes.
No m'ha sorprés massa l'anunci. Ha segut dir-ho el rei d'Espanya, això, que ho deixava córrer i que se n'encarregara el fill, i ja estem pensant en la possibilitat que això ho hauríem de decidir democràticament, votant-ho entre tots, per si de cas resulta que volem tindre de nou una república. I poder vore amb calma eixa bandera en un balcó de les Corts, m'ha sorprés un poc més i m'ha fet sentir agradablement en crisi.
Serà difícil esmenar les insuficiències de les institucions europees, d'eixe intervencionisme «neonacionalista» que exercixen els governs estatals, d'eixes «troiques» sense legitimitat democràtica que imposen el patiment dels ciutadans, que treballen pel benefici de les oligarquies socials i econòmiques. Per a tot això i més, no hi ha prou amb participar les eleccions, perquè a més cal provar a votar sense pensar en drets i llibertats, sinó millor en forces polítiques que acceptaran complir els seus deures i assumiran la responsabilitat de la seua actuació, en qui oferirà comptes clars i detallats als ciutadans. A l'últim, ningú va dir que això de la democràcia era fàcil i, menys encara, perfecte.
En la costa, segons el bombo i platerets dels telenotícies de no sé quants canals, les platges estan plenes, supose que això vol dir que també ho estan els apartaments, els hotels i les terrasses dels restaurants i barets. Deu ser això, amb la mirada simplista a què mos induïxen eixes (des)informacions, la solució, no tan sols de la crisi sinó de l'economia valenciana, ha de ser que es declare festiu tot l'any. Deu ser eixa la conclusió a què hem d'arribar, vist que a pesar dels índexs de pobresa, de la precarització de l'ocupació, de la desocupació, de la pèrdua adquisitiva, de les pujades d'imposts invertides en bancs que —xe, que curiós— augmenten els beneficis dels seus gestors, en fi, a pesar dels índexs negatius de tot tipus que coŀleccionem, omplim les platges i els hostalers i periodistes d'informació de vora mar es mostren exultants.
Doncs, això, assentadets on trenquen les ones mentre xarrupem una cervesa podem llegir el llibre de Thomas Piketty Le capital au XXIe siècle. La crisi, la babarota per als pobres.
Aprofite per a fer neteja de retalls de diari durant el matí. Arreplega els de l'apagada de l'rtvv, i mirant on els deixe trobe una carpeta amb retalls sobre l'avl i les fileres de mentires i destrellats que s'han dit en societat sobre la llengua i les «senyes d'identitat» de no sé quins valencians que sempre estan més pendents de no fer-se que de fer res de trellat.
I de rebot tope amb un article de Roberto Gargarella, «Economía, psicología y derecho» (El País, 19.10.2013) que glossava el Premi Nobel d'Economia que havia rebut aquell any Daniel Kahneman. L'article, llegit ara, concorda tant amb el que hem vixcut:
Les nostres eleccions, en última instància, són constituïdes «endògenament», depenen de les normes i pautes vigents als moment d'elegir. [...] En un marc on predomina la discriminació racial o sexual, les polítiques de «lliure mercat» van a tendir a reproduir més que a impedir aquell tipus de discriminacions. [...] En definitiva, mos diuen que, dins d'un context sexista, racista o classista, el mercat reforçarà o exacerbarà les (poc valuoses) pautes prevalents.
Això de rellegir l'actualitat d'aleshores dóna moltes pistes per a entendre l'ara mateix.
Vaig començar percebent una certa dictadura, que només de raspallada vaig arribar a interpretar. Poc després vaig ser plenament conscient de l'arribada d'allò que dien la llibertat; vam deixar de cantar el Cara al sol i d'iŀlustrar la «consigna» del dia. A partir d'ahí, un caminet ple de desencants —l'otan, el gal, Roldán, Lerma s'apunta de ministre, «el pacte del pollastre»...—, però encara féem amb petites passes democràtiques per un estat social i de dret, ho culminàvem amb el matrimoni homosexual, però això quasi seria l'última fita que me s'ocorre ara que aportara res al dret humà d'una manera significativa i pacífica, encara que va ser un període, el de Rodríguez Zapatero, en què este home va perdre l'ocasió —una de tantes— d'arribar més profundament al cor social de la democràcia.
Però eixe temps va passar i van arribar els del pic i la pala de l'enderroc dels drets i de l'estat social. I, a pesar del que diuen les enquestes, ja vorem com ho apanyem amb unes bones «eleccions», com ara no gastar-se diners fent desfilades militars i posar-los per a operar malalts que —de moment— desfilen a l'ombra sinistra dels ministres i la resta de falòrnies del sistema.
L'episodi dels falsos paralímpics espanyols que es van embutjacar subvencions i ajudes i que van aconseguir la medalla d'or de bàsquet en Sydney l'any 2000 és una iŀlustració ben exemplar del funcionament de moltes institucions (públiques i privades) i empreses (públiques i privades) que seguixen els criteris i els principis fundats en la capitalització i mercantilització dels béns comuns.
Es posen molt erts i solemnes alguns per aplaudir l'eliminació de les subvencions al que fan cinema en Espanya, que cal més art i més talent, i aixina aconseguiran més diners, perquè el públic pagarà pel seu producte. Ometen els exemples d'èxit —de la seua corda— en què cal fixar-se: Rodrigo Rato, Luis Bárcernas, Eduardo Zaplana, José María Aznar, José Luis Olivas, Gerardo Díaz Ferrán, uns quants dels molts exemples de persones que han fet una gestió (pública, principalment) dedicada a mercantilitzar i capitalitzar els béns comuns en benefici propi, tant si es tracta d'accedir a llocs de treball com en ingressar diners amb les excuses i coartades més diverses.
En canvi, les nuclears són subvencionades —en tant que no paguen pels residus que generen— i en tant que reben beneficis que no tenen relació amb el que els costa actualment la producció d'electricitat. Els polítics —sobretot els de la dreta que tant proclamen que «no creuen en les subvecions— s'augmenten la subvenció als partits i, per tant, els sous, dietes i sobresous que rebien i que reben. Els bancs han rebut una subvenció multimilionària —que mos està ofegant l'economia— perquè se després del seu desastre de gestió, resulta que jugaven amb les cartes marcades, ja que ells no assumixen el fracàs de les seues operacions —mentres els ciutadans carreguen amb les hipoteques—... I em podria estendre amb exemples fins al ridícul olímpic, els dels paralímpics i el d'Alberto Ruiz-Gallardón i Ana Botella.
Als que els molesten les subvencions mentres prenen el sol en la platja, els falta precisar que els molesten les que reben «els altres». Les que reben ells són les bones, és clar.
Lliges el diari i veus que hem de ser optimistes, està clar que no podem fer res que no siga recuperar-mos, és el que no deixem de prometre-mos, que el futur sempre el tenim al davant, diuen que està per fer i que tot és possible. Per contra, sospites que tota eixa elit política, econòmica i fàctica que seu en els cadirots des d'on es fan les premonicions, ja han heretat eixe futur que encara no existix. Però, bé, arribarà el futur eixe o l'altre, i en un de tants futurs de coquetes amb mel, tots estarem morts, tal com dia Keynes, aquell economista que mos haurem de llegir —i espere no estar deixant-ho per al futur— amb la sorpresa de vore el passat fet present. I el futur, el futur, que els faça profit.
Buscant dades en els discursos del ple de les Corts Valencianes, sobretot novetats sobre l'ús del concepte traïció en el sarró retòric dels polítics de la cambra valenciana, tope amb este fragment de l'antic diputat socialista Perelló Rodríguez:
Hace cinco años, siete grandes fortunas del mundo tenían más presupuesto que 168 estados; hace cuatro años, cuatro grandes fortunas del mundo tenían los suficiente para acabar con el hambre de 1.200 millones de personas que pasan hambre en el mundo; hace dos años son tres las fortunas en el mundo que tienen el dinero suficiente, no solo para tener ejércitos, que en la práctica algunos los tienen, sino para poder acabar con la hambruna que asola permanentemente países y que hace que desde el tiempo que empezó este Pleno hasta que vaya a acabar, puedan haber muerto en el mundo varios cientos de miles de personas.Perelló Rodríguez (psoe), dscv 147/V, de 23.10.2002)
Fa vora onze anys d'això i és cosa de vore com han anat, això, les coses, totes les coses. En aquell temps el psoe estava en l'oposició també en Espanya. Després, el president espanyol Rodríguez Zapatero (psoe) va passar dos legislaturas sense millorar gens els aspectes més essencials del sistema democràtic espanyol, ple de bonys i forats actualment. I si no ho va fer, ni ho fan ara, és clar, i estem com estem, és perquè els va molt bé esta involució feudalitzant on només mullen les elits polítics —fa agonia sentir-los dir que fan un esforç quan aplicen decisions econòmiques i financeres que els privilegien surant en la marea que mos arrossega a la resta—, que van rapinyant per a elles els beneficis econòmics i socials que produïxen la faena, les rendes, les pensions i els drets dels ciutadans que no formen part d'eixa classe social tan absurdament rapaç.
Estava transcrivint no recorde què i me s'apareix el monstre de les galetes on menys me l'esperava, en una metamorfosi de les anses de la meua cartera. Immediatament he pensat en l'eurogrup i el ministre Montoro arrasant amb la suposada «confiança» que hauríem de tindre en els comptes i els que els conten.
Per la part valenciana, encara tinc malauradament presents els antics presidents Zaplana i Camps, que van aconseguir que eixa confiança fóra negativa, que es convertira en la convicció que qualsevol cèntim públic que caiguera en les seues mans passaria a la caixa B, als comptes d'eixa societat paraŀlela que conformen les elits extractives. En fi, tal com deu estar passant ara mateix amb els pocs calerons que entren en la caixa comuna: no poden pagar escoles, professors, centres de salut, però en l'administració continuen existint els càrrecs de —vaja— «confiança». I ja sabem massa què podem confiar d'ells. I del monstre de les galetes.
Pel que sabem, fins ara [el relat de la crisi] ha servit per a deixar sense expectatives a una bona part dels jóvens del país, per a llevar-los la faena o la casa a capes àmplies de la població, per a mutilar, desqualificar i desacreditar a totes les institucions de naturalesa pública (inclosos els serveis públics com sanitat, educació o justícia) i per a empobrir les classes mitjanes i miserabilitzar les més desfavorides.José Luis Pardo Torío, «Había una vez una crisi», El País, 15.03.2013.
S'ha buidat la mar, quasi, però hi ha iots que encara suren, els patrons es deixen dur per les ones, eviten amb petits tocs de timó les costelles dels cossos i dels vaixells afonats i repelats que els corrents a penes poden traure del llot. Amb unes boies ací allà fan regates els caps de setmana. Tapets nous sobre les taules i unes olivetes. Les dunes s'han mogut per les platges, s'han menjat les dutxes, els peus de les palmeres i les marques on planten els casups de begudes. Pagarem per a tornar a omplir la mar i per a netejar les platges, per a reparar les dutxes i per a subvencionar amarradors. Els patrons pengen a popa un fanalet i una bandera. El fang fa bambolles.
Diu que una iniciativa legislativa popular (ilp) requerix 500.000 firmes en Espanya; 50.000 en Itàlia i 35.000 en Portugal. La democràcia es mesura també per la possibilitat d'accés i d'intervenció dels ciutadans en les decisions públiques. En este cas són faves democràtiques comptades i els comptes no ixen. En Suïssa (50.000 firmes) cada trimestre s'editen en un llibret i es voten diverses ilp.
Per contra, les ilp ací se les ventilen a les portes del parlament espanyol sense més explicació. Ho han fet ja una setantena de vegades. Anaven a fer això els del pp amb la ilp per la dació en pagament, però es veu que s'han enterat que hui hi ha hagut tres suïcidis a causa dels desnonaments. A més, havien decidit admetre una ilp per a declarar bé d'interés cultural la tortura física, ètica i estètica de les corregudes de bous. I els dirigents del pp deuen haver pensat que l'associació d'idees era massa evident i que tampoc calia que es suïcidaren políticament ells clavant-los l'estoc als ciutadans contra els desnonaments injusts. Ara, però, no cal confiar en el que faran, perquè segurament eixirà una llei sense trellat que no aportarà cap millora social. I avant, a cobrar dietes i sobresous. I amb regulacions aixina és fàcil pensar que els parlaments són, això, un refugi... contra la ciutadania.
Vaig començar este bloc abans que punxara la bambolla, l'endemà de l'enterro del papa Joan Pau ii. Hui és el dia que el seu successor Benet xvi ha dit que s'ho deixa, d'ací a uns mesos, però que s'ho deixa i que se'n va a un convent de mongetes. Seria llavors una bona excusa per a deixar-m'ho jo també i retirar-me a un d'eixos poblets saludables de l'interior espanyol sense quasi habitants que sortegen les seues terres a canvi d'un poc de sang nova. El cas és que en eixos poblets no n'hi han mongetes per a fer les faenes pròpies del seus sexe..., perdó, de la seua devoció.
Parlant d'amor sense sexe, tornen a les Corts les compareixences vergonyoses en la comissió d'investigació del saqueig de la cam, eixa entitat de crèdit que en tenia molt però del fals, del que no té fonament, amb so de la llanderola rovellada que els polítics i sequaços que els assessoren per torn van omplir els òrgans directius. Molt d'amor del fals a la veritat i poc d'intercanvi de fluids, molta sequera inteŀlectual i ètica i poca responsabilitat de ningú. La història és la mateixa que la de l'extinta Televisió Valenciana, que finalment ha fet fora els treballadors, perquè el saqueig ja s'ha completat. I tot és li un li diu el mort al degollat.
Fa uns dies (o unes setmanes ja) li vaig demanar a l'avl, a través del servei de consulta que tenen per a eixes coses, que em digueren si eixe «paulatinament» que tenen en la versió 2.0 del Salt és una errada, ja que no torna a aparéixer en les versions posteriors i tampoc el recullen en el seu diccionari ortogràfic. No m'han respost. Els acadèmics deuen estar mirant si s'han de retallar les retribucions o, per contra, ja que el govern valencià diuen que ha previst eliminar la mitat dels acadèmics, fins i tot estos podrien repartir-se el doble, a pesar de la retallada del 15 % del seu pressupost per al 2013.
Escric açò hui i, vaja, em ve al cap mirar què vaig escriure l'any passat, quan arran d'una baixa maternal estava fent de maquetador incansable. M'aborrone. Ha passat un any, el tramvia de «Sí al valencià» continua pegant voltes sense fi i sense saber encara quins passatgers perduts està buscant, la desconnexió de tv3 i les multes del doctor en dret Francisco Camps que quasi mos afonen acpv eren il·legals i la reconnexió supose que és imminent, el govern valencià continua tirant els diners en la fórmula 1 mentres deixa de pagar proveïdors, sanitat, educació i dependents. I la perspectiva és que, enguany també, tal dia farà un any.
A la consellera Lola Johnson li s'ompli la boca amb els projectes estratègics, que ella identifica amb els edificis de Calatrava en la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la fórmula 1, l'edificació en Benidorm, l'auditori de Torrevella, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Llengües... Mirem els comptes d'eixos «projectes» i no n'hi ha cap que haja estat útil per a la societat, no n'hi ha cap que no hagen convertit en un pou sense fons per als diners dels ciutadans i un benefici iŀlegítim per als clients del poder desregulat. Mirem per a què servix realment tot això i observem que tenim més d'un 25 % de desocupació, la caixa de la Generalitat està buida, els centres educatius no tenen mitjans ni professors, els centres de recerca acomiaden investigadors i tanquen projectes, tanquen les farmàcies, reduïxen els recursos de la sanitat, desatenen persones malaltes, augmenten les taxes judicials i bonifiquen l'evasió fiscal, els bancs rescatats desnonen els clients amb menys recursos... El principal projecte estratègic del Partit Popular en el País Valencià és i ha estat el saqueig de les arques públiques. No és cap accident, és ideologia.
Que per a garantir estos drets s'instituïxen els governs entre les persones, governs que obtenen els seus justos poders del consentiment dels governats; que sempre que una forma de govern esdevinga destructora d'estes finalitats, el poble té el dret d'alterar-la o d'abolir-la i d'instituir un nou govern que es fonamente en estos principis i que organitze els seus poders de la manera que els semble que oferirà més probabilitats d'aconseguir la seguretat i la felicitat.Fragment del preàmbul de la «The unanimous Declaration of the thirteen united States of America», 04.07.1776.
Em perc la ¡quarta! jornada de Taula de Filologia Valenciana en Catarroja. Espere que en publiquen un resum, un compendi o unes actes, perquè hi havia alguns treballs que devien ser ben interessants. Escolte el disc que hi ha penjat en Spotify sobre Sugarman, una descoberta «actual» d'un passat de la música popular americana que, per contra, era un referent en Sud-àfrica. No em mata, aixina que busque alguna altra cosa, com el Brossa d'ahir de Pep Laguarda, mentres s'acosta el Plexison impermeable, del qual podem sentir ja Namorat en el web de la revista Enderrok.
De manera imprevista, mos trobem enmig d'una manifestació amb batucada contra les retallades incíviques, faŀlaces i antisistema. Uns centenars de persones. Des de la plaça de l'Ajuntament fins a la plaça de la Mare de Déu passant pel carrer de les Barques i el carrer de la Pau. Topem amb un manifestació immensa de zombis i amb algun boda que ix de la catedral. Uns zombis s'afigen a la cridòria «¡resistència!».
