La mort del cantant i guitarrista Remigi Palmero Ruà 🔗 em sorprén, perquè fea temps que no en sabia res. Toca posar l'únic disc seu que tinc, Provisions, comprat l'any que va eixir, 1987, quan encara això dels vinils era la norma. Crec que només el coneixia de nom en aquell moment, però sobretot em va cridar l'atenció més encara la fotografia de l'àlbum. I es va convertir en un clàssic de les cançons que de tant en tant encara em puc posar a xiular, encara que no entenga massa el sentit o el trellat d'algunes lletres. Eren provisions per al futur.
Ignasi Riera, ahir, i Sebastião Salgado, hui, s'han mort. I algun conegut més encara —com ara un antic treballador de les Corts, Ovidi—. Taske comentava fa uns dies quina sensació deus tindre quan veus que amics i coneguts van abandonant-te d'eixa manera i vas quedant-te sense coetanis, sobretot si són amics. S'havia mort l'amiga de sa mare. I Takse pensava si sa mare no deu estar traguent cómpters i pensant «ara em toca a mi»...
Em sap mal relacionar-ho, però pensant en això, fa uns dies vaig vore Emèrit Bono assentat en un dels bancs que hi han passant l'església de Sant Joan del Mercat per davant de la Llonja de la Seda, a Valéncia —a força de vore-ho amb accent agut, pot ser que mos se'n vaja l'autoodi de parlar com parlem—. Fea temps que no el vea. També és de l'any coranta, com l'Ignasi Riera.
Vaja, mentres ho pugam contar... Però ¿a qui? O ¿amb qui?
Li pegue últimament al Free Kick Classic 🔗 a vore si supere els 925 punts que vaig aconseguir fa uns dies, però no sempre més quantitat de gols equival a més puntuació, cal apuntar als escaires o al travesser. Una xorraeta de joc aixina ajuda a pensar, fa que el cabet vaja pegant-li voltes per darrere a alguna cosa que te s'ha entravessat. Però té el perill de convertir-se en una distracció absorbent, cal anar a espai.
Per la tele el programa del Grasset ha repassat uns quants moments del periodista Agustí Forné, que va faltar ahir, als 62 anys —podria dir «a 62», segons és tradició en alguns llocs, però no és el meu cas—. Vegent les imatges diverses èpoques, no era conscient que les últimes corresponien a la mateixa persona, aquell primet amb jaques grans i aire despistat, i l'actual amb pereta i cara més arredonida. Els dos s'han quedat en la memòria televisiva.
Pegant-li al Free Kick Classic vaig pensant en això que diu Takse que hauríem de revisar, eixa expressió proverbial: «quan mos jubilem».
Ahir va ser un dia d'eixos en què es tanca alguna cosa que encara no saps valorar. Marc Boada Ferrer,W a qui coneixíem poc i de llunt, però mos era familiar pels programes de tv3. Rosa Regàs i Pagès,W més coneguda de sempre, familiar, inclús llegida a trossos. I Alfons Llorenç Gadea,W conegut de llunt, saludat quotidianament pel centre de Valéncia, sense haver parlat mai amb ell, però descobrint en la lectura dels seus articles una saviesa profunda i amable, com el seu anar suau i cadenciós pels carrers on mos s'apareixia per sorpresa. Ja no.
Sona «Waldseligkeit» 🎵 de Richard Strauss cantat per Elisabeth Schwarzopkf.W
S'ha mort l'antiga alcaldessa de Carcaixent María Dolores Botella Arbona. M'ha informat Takse de la notícia, l'he comprovada en algun mitjà, i he afegit la informació a la Viquipèdia. Aixina m'he enterat que l'alcaldia de Carcaixent torna a ser del Partit Popular, però només perquè els altres no s'han posat d'acord per a trobar un candidat i un programa que puguen compartir. No estic al cas dels problemes personals i polítics dels regidors d'eixe ajuntament, però deu ser gros el tema si l'única entesa que tenen és no entendre's.
Fugint d'eixes coses i acudint a institucions de més bon tracte, he demanat als del Cercaterm si no considerarien més adequat escriure «muhàrram» el nom del primer mes del calendari islàmic. He fet un repàs a uns quants vídeos i em sembla que sempre l'he sentit com a paraula plana, no com a paraula aguda (el Cercaterm escriu «muharram»).
Parlant de mitjans, els demane als de l'Ara si no creuen que «Per a paralitzar» és més clar que «per paralitzar». 🔗 La claredat en la redacció sol ser un valor valorat molt positivament, encara que estigam acostumats a llegir i escriure amb revoltes, bonys i clots, sovint perquè no en sabem més, més sovint encara perquè tampoc mos hi fixem tant com voldríem. Anem fent i apanyant.
Ahir va morir Vicent Salvador Liern, 🔗 un professor d'aquella facultat de filologia dels anys huitanta que entrava amb barret a classe disposat a fer amics i a animar una conversa sobre qualsevol tema relacionat amb la llengua, la literatura i la comunicació. Una festa d'on no eixien uns apunts gens clars —cosa que m'inquietava i impedia que li subministrara res presentable al company Camil, que me'ls reclamava—, però que contenien moltes dosis d'incitació creativa.
Fa pocs anys va passar pel despatx on treballe. Possiblement perquè vam ser veïns durant un temps, encara s'enrecordava del «roig» aquell del pis de davant que no tenia cap idea bona, i deixava anar la seua rialla amigable. El seu gest més poètic. 🔗
El diari diu que s'ha mort Llorenç Soldevila Balart, 🔗 autor de la «Geografia literària dels Països Catalans». D'eixa coŀlecció tinc el volum 6, País Valencià. L'estiu del 2019 li vaig escriure —a través de l'editorial— per a indicar-li dos errades que podia corregir en una segona edició. No confiava que hi haguera resposta, però quatre dies més tard em va arribar. Em va respondre amablement. Va acceptar les esmenes i em va convidar a més:
No cal dir que si trobes més errors o temes que vulguis comentar, tant una cosa com l'altra seran rebudes amb agraïment.
Supose que, si han fet cap edició posterior, deuen haver esmenat els errors. A pesar d'això, ara hi ha un error que no té esmena.
El company Joan-Carles Martí i Casanova mos ha comunicat que ha sabut que s'ha mort un company de llista i de debats de Migjorn i de Zèfir, Jordi Minguell Roselló (1946-2022). Davant d'això m'he estat pensant de dir res en la llista, però al final he preferit no repetir les frases de protocol o tòpiques per als condols. Em sembla que a la informació que envia Martí i Casanova no li van bé les glosses.
He fet una cerca a vore si trobava algun rastre dels diàlegs que vam mantindre —gens amistosament per part seua en diverses ocasions— en les llistes, i n'he localitzat uns quants, perquè a temporades era molt actiu, documentat i intens en les seues aportacions, encara que els debats podien acabar amb eixos absurds de «he dit», «no he dit» o —i eixa era la seua més insistent— «no m'has respost», que semblava que pretenia una rendició més que una resposta.
En fi, amb les llistes somortes —supose que eixes baralles s'han traslladat a altres espais de la xarxa— i amb el «fet biològic» que mos acaça, anem deixant més memòria que esperança. Localitze un moment seu d'inspiració (crec que és de l'any 2006) que sona bé per a un comiat:
Quan em moriré, feu-me una caixa; abans de morir, ompliu-me la casa de capses plenes de vida.
Coincidix la mort inesperada de l'escriptor Javier Marías 🔗 amb la meua represa estiuenca de la lectura d'un intent de diari, Notas para unas memorias que nunca escribiré, de l'escriptor Juan Marsé. 🔗 Alguna cosa del diari de l'autor barceloní m'enllaça temàticament i tonalment amb alguns articles atrabiliaris del madrileny. Les notes de Marsé són un acostament a una conversa privada amb u mateix, sense voluntat de dir res en concret, només per raonar i xarrar un poc amb un «u mateix» del passat quan ho pugam llegir en el futur. Tal com diu, les escriu perquè li ho han mig imposat i intenta complir amb disciplina.
Alguns articles de Marías em sembla que exposen el mateix tedi ideològic. Mostren un cansament de receptes progressistes reals o inventades, suposadament imposades i triomfants —que és la recepta de les pitjor propaganda ideològica: la que es difon criminalitzant les víctimes, pintant com a predominant i totalitari el que és marginat i marginal— una amargor difusa relacionada amb una intolerància cada volta més accentuada amb la mediocritat més comuna i inevitable.
Tant si es tracta de sociolingüística 🔗 o de sexisme, 🔗 trobe curiosa una tendència a amagar o emboirar la imposició lingüística o patriarcal pintant uns possibles i esmenables excessos reivindicatius dels discriminats i oprimits com una dictadura que ofega les bones gents. I és bo llegir-ho i saber-ho, perquè les bones gents són les que, abans i ara, tot ho suporten i ho validen. Si cal, o si «passava per allà» —com aquell xiquet que tot ho vea involuntàriament tal com ideava Marsé per a un conte de retrat social— Ai, anem passant.
Amb un poc de retard faig l'enviament de les novetats de les fitxes del mes d'octubre i m'arriba un missatge d'error des de l'adreça de Germà Colón. 🔗 Es veu que ja li han anuŀlat l'adreça. Germà Colón va morir al mes de març del 2020 («Només els qui gosen, encerten», 23.03.2020), se'l va endur el còvid, però es veu que la seua bústia continuava oberta. Fins ara.
Continue amb la lectura del llibre de Kovach i Rosenstiel The Elements of Journalism. 🔗 L'estic llegint en la traducció al castellà, que veig que seguix la primera edició original anglesa. De casualitat trobe que la tercera edició en anglés (2003) amplia a deu els principis del periodisme (n'eren nou), i els deixa més o menys aixina (versió meua):
La primera obligació del periodisme és la veritat.
Ha de ser lleial amb els ciutadans.
La seua essència és la regla de la verificació.
Els periodistes han de mantindre's independents respecte d'aquells sobre qui informen.
Ha de servir com a control del poder.
Ha d’oferir un fòrum públic per a la crítica i l'acord.
S’ha d’esforçar per a que el que exposa siga interessant i important.
Les notícies han de ser exhaustives i proporcionades.
Els periodistes tenen l'obligació de respectar la seua consciència individual.
Els ciutadans tenen drets i responsabilitats respecte a les notícies, encara més quan ells mateixos en són productors i editors.
L'últim punt és el que han afegit ara —a més d'un petit retoc del punt 5, per a evitar una repetició amb el punt 4—. Supose que encara en podran afegir més —o llevar-ne—, perquè els codis ètics no han de tindre com a referència els manaments bíblics... Encara que podríem dir, com fan en la Bíblia, que els principis sí que es poden resumir en un, però convé afinar molt per a fer bé eixa síntesi.
M'alegra que els periodistes disposen d'eixos instruments ètics. Em va pel cap que no pareix que els tècnics lingüístics en tingam en relació amb la nostra faena. Diria que refent un poc els dels periodistes, hauríem de seguir eixes línies. Això sí, crec que cal tindre en compte en este àmbit de l'ètica (professional i científica) l'obra d'Abelard Saragossà, tant la que conté pinzellades que complementen i completen les seues propostes gramaticals (per exemple, Gramàtica Valenciana raonada i popular: els fonaments o El valor comunicatiu de la construcció «de + adjectiu qualificatiu» i altres), 🔗 com les obres en què la reflexió i proposta científica està directament condicionada i modulada per l'interés de l'actuació dels professionals i entitats que dirigixen la normativa lingüística en la societat (com ara El valencianisme lingüístic o Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua).
Fa molts anys que alguns tècnics lingüístics valencians estem pegant-li voltes als continguts de la professió, però no pareix que hajam pogut passar com a col·lectiu de la militància i el partidisme, tant si parlem d'accentuar aixina o allina i altres decisions estilístiques que mouen brega, com si parlem de reivindicar quines funcions hem de fer i com s'ha d'entendre la gestió lingüística democràtica en les administracions públiques.
En sabia molt de tot això Rubén Cervera Barberà —mos va fer una mala «passà» amb les seues «vacances» ovidianes de diumenge passat—, que va dur avant moltes actuacions de referència per a avançar cap a un món millor des de Carcaixent (com a tècnic i com a sindicalista). La cdlpv pretenia «coordinar» i facilitar les activitats relacionades amb la professió i la incidència de la seua activitat en la societat, però encara no hem trobat la manera de fer-ho quallar de manera permanent i consistent.
Els dols no s'atenuen a pesar de la calor. N'hem de fer un inesperat, de nit, que arriba per telèfon, com un rellamp que s'ha carregat en l'atmosfera pesant. El nostre company i amic Rubén se'n va anar ahir. Mire els apunts que tinc de l'última llarga conversa al bar, de l'última telefonada, també ben llarga. L'últim missatge amb documentació i agraïments per pleits professionals i esperances personals. Es clou la conversa.
El film japonés Okuribito (en anglés, Departures) de Yōjirō Takita (2008), mostra una versió continguda del dol i amb una intensitat de cultura llunyana, també des de la vora però alhora al centre del sentiment de pèrdua i retrobament. Una ajuda per a eixe viatge que mai no estem a temps de fer. Mos quedem ací, amb uns consols casuals que mos acurten la nit.
Fa uns dies va faltar Juli Avinent Martinez, autor d'un llibret que per a mi va ser un enlluernament, una joia humil i estremidora, «avalotadora», diríem. No vaig arribar a conéixer l'autor, i crec que no he llegit res més d'ell. Quan he sabut que s'havia mort, he llegit la carta del fill a l'equip mèdic que el va atendre (Levante,20.02.2021), i he recordat un final de curs de la facultat, no recorde de quin any ni recorde en quin lloc, on hi havia la seua germana —em sembla que es dia Adela—, que era companya de carrera.
Volia mostrar-li el llibret a Takse, pegar-li una rellegida, però per ara no l'he trobat. Com que és menudet, deu estar amagat entre les obres de ficció, que tinc alçades per diversos llocs. En paper encara es pot trobar de segona mà (Iberlibro), i inclús es pot comprar en format electrònic (epub).
De tant en tant, quan topava amb algun llibre de Sławomir Mrożek, no sé per què em venia al cap que no n'havia aparegut cap més de Juli Avinent. I aixina serà.
Va morir despús-ahir Joan Margarit i Consarnau, l'arquitecte i poeta. Crec que no tinc cap llibre seu. La secció de poesia de les meues estanteries l'ocupen Martí i Pol, Estellés, Benedetti, Montale, De Andrade i pocs més. Només lligc poesia a temporades, i no he arribat fins ara a Margarit. Soc un lector lent i, per tant, si he de llegir, no tinc temps tampoc per a fer poesia cremant contenidors o trencant aparadors. De fet, tampoc ho faria, perquè el medi ambient no crec que necessite eixa contaminació extra —més que protestar, cremar gomàtics o contenidors ara mateix és suïcidar-se—.
En canvi, amb esprais que no continguen gasos nocius sí que crec que es pot fer poesia pels carrers. És difícil, però se'n fa i sense fer malbé el mobiliari. Inclús per l'espai en podem arribar a fer, com ara hui que «aterra» la nai Perseverance en Mart. En este cas, poesia de la contaminació i de la fugida cap avant de la humanitat. Continuem pel camí que cantava Scott-Heron («Whitey on the Moon») als anys xixanta als Estats Units:
A rat done bit my sister Nell.
(with Whitey on the moon)
Her face and arms began to swell.
(and Whitey's on the moon)
I can't pay no doctor bill.
(but Whitey's on the moon)
Ten years from now I'll be payin' still.
(while Whitey's on the moon)
The man jus' upped my rent las' night.
('cause Whitey's on the moon)
No hot water, no toilets, no lights.
(but Whitey's on the moon)
[...]
Ara Whitey està en Mart. Crec que allà ja no arribaran els poetes.
A més del músic Pau Donés, que tenia la meua edat i va compondre algunes peces molt famoses —encara que a mi no em dien massa els discos de Jarabe de Palo—, m'entere que ha faltat Rosa Maria Sardà, que ha segut una referència artística i inclús ideològica en algunes qüestions i que era una figura molt apreciada també per ma mare. Tot això em fa bussejar en els records. I, ja posats, m'escabusse en la part lingüística gràcies a l'article de Joan Giner Monfort que va publicar al 2017 en el llibre de festes del poble.
Com que la meua família, per part de mare, era de Carcaixent, hi ha coses que no vaig aprendre en la variant vallera —la família de l'Alqueria de la Comtessa, el poble de mon pare, no l'he tractada tant—, tot i que sí que em van fer notar —quan vaig canviar el castellà importat de França pel valencià— que fea eixes harmonies vocàliques que tanta gràcia (per a burlar-se'n) li feen a ma uela.
Quant a la barreja de lèxic i records, el meu amic Castanyer caçava «andragons i sacristanes» amb un rifle de balins. I jo he arribat a vore algun «sarvatxo» enfilat dalt del mur de separació d'un camp de tarongers pel camí del Clot. La Peneca sentia refilar els totestius (que jo no he arribat a vore de prop encara). I recorde que el meus companys d'institut dien [póu], i a mi em semblava que ho diuen per riure pronunciant-ho malament, perquè jo dia [pòu] com a Carcaixent. El cas és que em va fer gràcia sentir-ho, però pensant-ho bé, no me'n fa tanta vore que cada dia m'interessa més saber qui mos abandona.
M'entere que s'ha mort Luis Eduardo Aute, un dels herois musicals de les meues companyes d'institut. Diuen que no ha segut la passa actual de covid-19, sinó que ha segut alguna altra cosa que duia d'abans, de quan el món només estava empestat pel fum, les aigües residuals i les professions no essencials retribuïdes més del compte.
La pandèmia sí que s'ha emportat Josep Maria Benet i Jornet, un heroi teatral i televisiu per a mi de quan podíem vore la tv3 gràcies als repetidors d'Acció Cultural que vam pagar entre tots els socis i coŀlaboradors solidaris. Estava mal d'alzhèimer i se l'ha endut el virus d'este poble nou globalitzat que l'ha confinat en un drama de final indecís, com si vivírem episodis afegits d'una trama que no s'aguanta.
Ja tenim damunt un altre cap de setmana confinat. Com que aprofite el temps per a ordenar els llibres de maneres diferents, per tal de trobar-los lloc a tots, quan tope amb els còmics d'Astèrix i Obèlix em ve al cap que els de Chapitre.com m'havien avisat que també se n'ha anat a l'altre barri de l'aldea gaŀla esta setmana el dibuixant Albert Uderzo. No sembla que hi haja tingut res a vore el «Coronavirus» que va retratar en Astèrix a Itàlia (2017).
La primera història d'Astèrix que va entrar en ma casa, si no ho recorde malament, al París dels anys xixanta, va ser Le combat des chefs, que anava pegant bacs per ma casa fins que vaig aprendre a llegir, quan em sona que tenia les cobertes soltes. Després la sèrie va anar arribant periòdicament a ma casa com a regal recurrent i agraït. Recorde que em va colpir la mort del guionista René Goscinny en 1977, amb només 51 anys. No fea tant que jo era orfe de pare i això em podia deixar orfe també en la ficció. Per sort, Uderzo va continuar la faena i, en lloc de morir, amb els anys vaig poder «matar» eixe desitjat pare literari.
No m'esperava haver d'apuntar que la covid-19 s'enduria Germà Colón Domènech. Tenia 91 anys. Fea temps que no rebia cap comentari seu referent a algun aspecte de les fitxes que vaig fent i que ell generosament, i sorprenentment per a mi —que no vaig tindre més que eixe contacte electrònic amb ell, a més d'una coincidència de llunt fa molts anys en un congrés a València organitzat per Emili Casanova—, adobava i apedaçava una mica quan rebia el resum de novetats que envie periòdicament, on també mos iŀlustrava amb les seues savieses crítiques i dialectològiques (de les quals m'he servit també en este bloc).
Si mire l'arxiu de les fitxes veig que el cite o que em va aportar comentaris en almenara, amanéixer, àrab, barata, borrego, codís, escollar-se, exotirquí, mossarabisme, orrupte, rauxinar, soflama, sorier -ra i en alguna fitxa més. Fins i tot em va enviar documentació (crec recordar que gràcies a Maria Pilar Perea Sabater) ben interessant i que hauria d'haver aprofitat més per tal de poder agrair-li-ho com demanava el seu gest. Però jo arribe on arribe, sense haver sabut pujar cametes al coll dels gegants amb qui he tingut ocasió de coincidir —i ara em perdone la coda «antiga» amb què acabe la frase— en esta vida.
Germà Colón sí que va saber mirar llunt, fins i tot per damunt del muscle —sense presumpció, amb gosadia i bona idea— dels gegants:
El Sr. Corominas té el mèrit d'haver dit la seva tant respecte a la garça com a la smerla d'En Roís de Corella. S'equivoca totes dues voltes, però només els qui gosen, encerten; bé que poden també ensopegar alguna vegada.
Fragment de «"La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella» de Germà Colón Domènech (1985)
Encara no m'havia recuperat de l'entrevista a l'advocat Xavier Melero en el Faqs d’este dissabte, quan va dir, més o menys, que baix la pell de la cara hi ha una calavera, i hui mos ha arribat un altre colp a la faena que mos ha deixat un poc tocats quan hem sabut que un becari d'informàtic havia mort atropellat esta matinada per l'autovia prop del llit nou del riu, entrant cap a València. És cosa de no pensar-hi massa, però de tant en tant notes que totes les edats tenen unes servituds o altres. En la seua, començada la vintena, els viaranys estranys de la dissort, la plenitud física i la nocturnitat. En la nostra ja, el peatge dels alifacs i les pèrdues doloroses que s’acumulen en la memòria.
