Reguinys que humixen

[França] En un clima on poden perpetrar-se sense traves abusos policials, el panorama d'impunitat de fet és inacceptable. La tendència —creixent— és acusar de delictes com insultar o agredir els agents («ultratge» i «rebel·lió») a persones que han segut víctimes o testimonis dels maltractaments.

Amnistia Internacional, núm. 97, pàg. 35

He fet uns quants viatges amunt i avall, aixina que he parat poc davant de l'ordinador. Al llarg del dia he tingut ocasió d'apuntar humir, verb pronominal, en una frase semblant a esta: «Les parets es tornen a humir.»; i reguiny amb el significat 'recel', que en el valencià riberenc no volen dir 'tedi' ni 'malfiança', que és el que diuen els diccionaris, sinó 'desig', 'interés per satisfer un desig'.

I al final del dia he vist la resposta de la secretària general del síndic de greuges al meu avís que la versió en valencià de la interfície de queixa no funcionava:

Li comuniquem que el problema del web en valencià consistia en una qüestió tècnica del nou servidor i que ja ha estat solucionat. Per tant, la pàgina en valencià ja funciona correctament.

Tanmateix, volem agrair-li especialment que ens ho haja comunicat, ja que només podem assabentar-nos que no funciona la pàgina per a enviar queixes quan algun ciutadà ens ho diu.

Li demanem disculpes per este problema involuntari i el saludem atentament,

El cas és que ahir vaig enviar una altra queixa a causa de diverses pàgines de la Generalitat valenciana (conselleria de Justícia) que no estaven en valencià. Ho vaig haver de fer des de la interfície castellana i, després, els vaig avisar. Ho han resolt ràpidament i sense reguinys.

Un cert sentit de la realitat

[Angola] José Fernando Lelo complix dotze anys de condemna, acusat d'instigar una rebel·lió. Amnistia Internacional el considera pres de consciència, jutjat sense les garanties degudes i declarat culpable per expressar pacíficament les seues opinions.

Amnistia Internacional, núm 97, pàg. 14

Pensant pensant i refent esborranys sobre l'existència (suposada) i la tasca (real) dels tècnics lingüístics de les administracions públiques valencianes, me s'ha passat el dia i me se n'ha anat el sant al cel. I no és que no haja escrit res, sinó que ho he de condensar i he de fer que s'entenga on estem i cap a on hauríem d'anar, perquè el meu sentit de la realitat —pertorbat però mitjanament lúcid, espere— em diu que ens convenç molt més un cert grau de fantasia.

---

Córrer: sempre amb un recorregut diferent, aixina que no sé a què correspon el 13:08 de hui. A la calor, segur.

Les normalitats diferents

De matí, una reunió amb un veí gens solidari i ben poc legal: les seues aigües residuals no són un problema per a ell, perquè li les tira al veí, i, llavors, el problema és del veí. ¡Quina gràcia! Com que els seus comptes són de l'estil depredador capitalista —maximitzar beneficis—, la solució haurà de ser de la jurisdicció civil.

De vesprada, una reunió més voluntarista en la Federació Escola Valenciana sobre les oficines lingüístiques i l'ús de la llengua. El discurs repatani de la promoció, la dinamització, el victimisme, la societat anormal que tenim..., que som... Això mos impedix avançar de manera positiva per a l'ús del valencià. De fet, eixe discurs és un alleujament que convida a la inacció, a la resignació.

Malauradament, el discurs sobre la «normalitat» d'exigir els drets, la «normalitat» d'exigir el compliment dels deures, la «normalitat» de fer ús dels drets i de complir els deures, és un discurs inquietant, ja que no és la recepta simple, sobretot perquè situa la responsabilitat de cadascú en primer lloc, i demana l'esforç responsable. A més, no conté l'alleujament de la lluita contra els elements, sinó la càrrega de l'esforç de ser conseqüent.

A pesar de tot, espere que s'haja entés que la faena dels tècnics lingüístics és un instrument, una possibilitat, no la finalitat ni l'objectiu de la gestió lingüística. En canvi, l'objectiu sí que és que les administracions públiques es doten dels mitjans adequats per a complir les seues funcions. Per exemple, les institucions poden considerar que les oficines de gestió lingüística són un mitjà per a valorar, exigir i aconseguir la capacitació lingüística del personal de l'administració pública. Un instrument més al costat d'altres possibles.

Ai, si aconseguírem eliminar de l'imaginari col·lectiu el costum de pensar que no som una societat normal. Al cap i a la fi, no tindrem cap normalitat més enllà del que sapiam exigir amb normalitat, ni aconseguirem cap normalització d'allò que abandonem en el sac de les impossibilitats. En el camp sociolingüística, hem acabat bastint massa discursos que estenen l'autoodi i el menyspreu de les nostres possibilitats, massa pressuposicions i temors sobre la nostra posició en el món, en el nostre propi context.

Bé, admetam-ho, és cert, no som normals: en moltes altres parts del món les persones es maten entre elles, tant si parlen com si no la mateixa llengua.

Palanques per a alçar no res

No aconseguixc connectar l'Asus a l'Internet amb l'Ubuntu i el Toshiba G450 de Simyo. Per tant, he de tornar a caure en el Windows xp per a les connexions viatgeres, tot i que la cosa també ha necessitat instal·lar un programa que va com va. Supose que estos inconvenients algun dia seran de l'estil de la palanca que calia girar per a fer anar els motors dels cotxes.

En canvi, ni palanques ni romanços amorosos o identitaris resoldran la minva d'ús del valencià en els intercanvis lingüístics habituals, tot i que són els acudits que més a mà solen trobar els qui t'enganyen o els qui s'enganyen (i les dos coses alhora també).

Molt em sorprendrà no vore'n demà una demostració, en un reunió estival que es preveu càlida, fonedissa més aviat. Diria que apareixeran els interessos de marxandatge polític o sindical, i puga ser que també alguns interessos laborals poc ajustats al que és (o al que hauria de ser) l'administració pública. I, fins i tot, ja vorem si tant.

Dret a l'aigua en valencià

En Canet lo Roig hi ha moltes romaneses —i suposo que romanesos—. Puga ser que arriben a parlar en català, sobretot si els catalanoparlants els hi parlen. Altrament, passarà el que ja sabem, que detectaran fàcilment a quins drets lingüístics renunciem els catalanorparlants i quina és la llengua que admetem com a «normal». També és cert que té igual una llengua que altra, que la qüestió és entendre's (o no entendre's), i malentesos hi ha en totes les llengües, perquè és més aviat cosa del pensament que de la llengua.

D'acord, i per això és tan ridícula l'exaltació patriotera.

Cita dominical / 40: Joseph E. Stiglitz

[...]
Ha de ser sostenible: un creixement basat en la degradació del medi ambient, finançat per un crèdit al consum excessiu o per l'explotació de recursos naturals escassos, i sense reinvertir els guanys, no és sostenible.

Així mateix, el creixement ha de ser inclusiu: una majoria dels ciutadans se n'han de beneficiar. L'economia del degoteig no funciona: un augment en el pib pot deixar la majoria dels ciutadans en una situació pitjor.

[...]

Tanmateix, no cal acceptar la desigualtat a canvi del creixement. Els governs poden millorar el creixement augmentant la inclusió. El recurs més valuós d'un país és la seua gent. Per tant, és essencial garantir que tots puguen arribar a l'altura del seu potencial, i per a això cal que hi hagen oportunitats educatives per a tots.

Joseph E. Stiglitz, «Turn left for growth», Guardian, 06.08.2008.

Unes hores en Canet lo Roig

Entre Canet lo Roig i Llombai descobrim que en Llombai diuen "vejam" per a l'indicatiu "vegem". La resta diríem que és un Raimat i una Scala Dei molt celebrat, en companyia d'una torrada de llonganisses i botifarres de les que fan ací, que no són de les que fan allà.

Una volta pel poble, l'amfitrió, després del Dom Perignon sorpresiu, mos mostra les "calles" del Rei o de les Mongetades ("Monchetades") amb el fons de la mola Murada i la mola Llarga. La piscina estava molt concorreguda. I uns jovenets romanesos donaven el toc habitual del multilingúisme ignorat del nostre petit país.

Les càrregues i els cultes

Segons Antonio Caño, el corresponsal del diari El País en Washington:

La naacp [Associació Nacional per al Progrés de la Gent de Color] representa un model gastat i fracassat d'entendre la igualtat racial com un infinit procés reivindicatiu —a l'estil d'alguns nacionalismes— en què les institucions que denuncien la suposada injustícia obtenen estatus i poder a canvi que les víctimes prolonguen la seua condició de víctimes, en un diabòlic cercle viciós.

M'ha fet molt gràcia la referència a l'estil d'alguns nacionalismes, perquè, certament, el comentari té molta part de raó, però, llavors, també pressuposa que alguns altres nacionalismes són poc menys que racistes o, com a mínim, botxins.

L'altra referència curiosa del mateix diari ens l'aporta Javier Calvo amb l'expressió anglesa cargo cult (que ell traduïx «culto al cargo»):

Amb el pas del temps, el terme «culte de la càrrega» ha perdurat en anglés per a designar qualsevol grup de fent que imita la superfície exterior d'algun procés o sistema sense entendre'n la substància.

No cal dir que sense anar a la Melanèsia podem trobar cada dia moltes possibilitats de practicar eixe culte. I fins i tot hi ha miracles que confirmen la «veritat» d'eixes creences, perquè no deuen ser altra cosa les estadístiques que passeja amunt i avall Vicent Tortosa i Reig a la mínima que té ocasió —com ara en un curs d'estiu de la conselleria i sense vindre a tomb— de persones que tenen els certificats de la jqcv o que s'hi matriculen «sense entendre'n la substància»... O potser som mosatros els que no l'entenem.

Per això, provarem a fer cas del que demana Barak Obama i en lloc de cantar les absoltes —expressió que s'està fent proverbial entre alguns tècnics lingüístics massa inspirats— provarem el culte de la càrrega: escriurem «aquest», «àdhuc», «miracle», «meva», «serveix» o «veure» cada dia un grapadet de vegades, i això farà el milacre que parlarem en una llengua de quatre-cents cinquanta milions de parlants... Sí, hi ha alguna substància que no acaba de quallar.

---

/

---

Córrer: tinc excuses diverses per al 13:02, que ara, amb les obres, s'ha convertit en un cros canviant.

Societat de regalies

Hem tingut diputació permanent en les Corts valencianes. No sé per què, això m'ha fet pensar en els sacs de Louis Vuitton que li regalen a Rita Barberá i els vestits que li paguen a Francisco Camps i Ortiz i Ricardo Costa Climent. A més, hem sumat hui els passatges d'avió que Air Nostrum diu que regala també als polítics i altres persones conegudes. Certament, més que mos agradaria conéixer totes eixes persones que no en tenen prou amb els emoluments que «ells i elles» mateixos decidixen posar-se, sinó que hi afigen regalies i drets de cuixot diversos.

I ara el cas és que, després de negar-ho, quan ja hem pogut comprovar que són uns mentirosos —¿compulsius?—, pretenen fer creure que tots som tan poc ètics o tan delinqüents com ells. Com que és cert que, segons Rita Barberá, tot el món és delinqüent mentres no es demostre el contrari, convindria que anaren dimitint els seus càrrecs. Si més no, seria una mesura d'higiene política i social que ella mateix sabria apreciar. Els ciutadans, més encara, perquè l'alcaldessa que s'emporta un pernil d'una empresa del poble o admet i usa els sacs de mà que li regala un comissionista, no ha de perdre el temps pensant com gestionarà els diners públics en benefici de tots, ni s'ha de preocupar gens per adoptar mesures socials que pal·lien els efectes negatius del nou feudalisme que han instaurat.

I, clar, en el feudalisme, hi ha dalt i baix, i qui està damunt és que té algú per baix. I sabem que eixes referències espacials no són neutres, sinó que tenen els mateixos efectes socials que solen tindre en la física terrestre: el de dalt xafa i pressiona al de baix. Sabut això, topes amb empresaris, posem per cas de pintar parets, que et volen convéncer de com de pobret és i que es sent estafat per eixa màfia política i empresarial que ha fet una olla comuna amb els diners de tots però només per a escudellar-se ells. En canvi, a ell, la Seguretat Social li reclama les cotitzacions ¡dels seus treballadors!... Vaja, el «petit» empresari sap qui té per dalt, però, sobretot, qui té per baix i «ràpidament» havia deixat de cotitzar per ells. Bé, he dit que ràpidament: la veritat és que no sé si abans els va llevar les mesures de seguretat, els va ajornar el pagament dels sous, els va allargar l'horari de treball... Són casos que m'han comentat.

En les Corts, per exemple, des que el lletrat major no ha firmat les liquidacions il·legals que es volien embutjacar alguns polítics polítics —de tots colors, llevat del vermell de la vergonya—, han descobert que tenen una mancança de lletrats, sobretot de lletrats que treballen en connivència amb el Partit Popular. Per dalt estan els lletrats i les matèries que toquen, els caragols; en canvi, per baix estan la major part dels altres treballadors, dels quals no poden esperar diners i, per tant, té igual que estiguen mal classificats, que s'ajornen les provisions de vacants o que ni tan sols treballen d'acord amb les condicions de seguretat i higiene exigibles en una administració pública que sembla que legisla per a incomplir les normes que aprova.

Ara que fa no sé quants anys del naiximent d'aquell Joan Calví, podem pensar que els nostres actes són una confirmació dels destí que va escriure Déu per a cada u de mosatros: el polític Carles Arnal i Ibáñez tornava els televisors de plasma que li regalaven les Corts; Rita Barberá Nolla accepta sacs de mà d'un comissionista. Independentment de les polítiques que impulsen cadascú d'ells, tan iguals, tan iguals, tampoc no ho semblen.

La claror il·legible

L'estiu és època d'obres. Ara li toca al recorregut que faig pel riu. És clar, això m'afecta. Ahir, 12:58, ara amb obstacles i desnivells diversos. No està malament del tot. En pla, crec que hauria millorat, però ja ho vorem un altre dia.

Les obres també es podrien estendre als webs i resoldre ja d'una els problemes de llegibilitat d'alguns webs o blocs que continuen presentant un fons blanc cremaülls. És cert, volia fer un estudi sobre la qüestió i no l'he fet. Però crec que un simple exercici de pràctica lectora davant de la pantalla de l'ordinador dóna la resposta a la qüestió. En tot cas, Taksenet m'ha localitzat unes paraules de Jan Tschichold que no tan sols quadren amb el que expose sobre el color de fons dels documents que s'han de llegir, sinó que, a més, ¡ho comentava ja dels llibres en paper! He de dir que això ha confirmat també la meua preferència pels papers groguencs (o fins i tot grisosos) en compte dels blancs:

Pel que sembla, poques persones són conscients que un paper molt blanc força massa els ulls i els perjudica a llarg termini. S'assumix sense vacil·lar que un paper molt blanc és el millor i el més estètic; hi ha qui creu fins i tot, equivocadament, que un color groc pàl·lid o amb to agradablement gris són sempre menys bons. Potser hi ha qui pensa que, atés que la llum artificial de la il·luminació moderna és molt tènue, el fet que es projecte sobre un paper blanc imprés que ens enlluerne no farà que ens perjudique.

Qui haja de llegir una gran quantitat de cartes i impresos actuals, hauria de dur unes ulleres tenyides d'un color groc pàl·lid que amortira molt el blanc enlluernador de la majoria dels nostres impresos, encara que puga ser que molts opinen que hauríem de tolerar un paper així perquè és el nostre destí. Molt possiblement la visió del blau del cel ens és tan refrescant perquè precisament no és blanc.

[...]

La valuosa salut dels nostres ulls, no obstant, exigix que en la resta de casos fem ús d'un paper suaument acolorit i no blanc.

Jan Tschichold, Erfreuliche Drucksachen durch gute Tyupographie. Traducció castellana d'Esther Monzó Nebot: El abecé de la buena tipografía, ed. Campgràfic, 2002, pàg. 108-109.

Ara cal que els qui tantes hores passen escrivint i llegint en la pantalla de l'ordinador, es pregunten per què els ploren els ulls. ¿O és que escriuen sobre un fons més matisat i ja no s'ho lligen mai més en la versió que ens llacen als ulls?

Mentrestant, estic patint una miqueta de blancor mentres arriba l'actualització de l'Accessibar per al Firefox 3.5, que és el meu recurs per a atenuar tanta crueltat lumínica. Altres tiren de braç el seu «art» al carrer.

Mecànics virtuals de la normativa

La globalització econòmica ha provocat un canvi en la balança del poder geopolític. Els membres del G-20 s'erigixen en responsables del lideratge mundial, però ¿com poden encapçalar eixe lideratge de manera creïble si el seu propi historial de drets humans està farcit de violacions?

Amninistia Internacional, núm. 97, pàg. 32

Observe que prolifera la temptació entre tècnics lingüístics i entesos en coses de llengua i normativa lingüística d'obrir espais (blocs o webs) per a recollir-hi preceptes i receptes lingüístiques més o menys documentades. La documentació sol ser més aviat menys que més, ja que un dels objectius que semblen buscar estos espais és donar píndoles que solucionen ràpidament qualsevol dubte dels usuaris de la llengua preocupats per la seua llengua o acaçats per una preocupació normativa.

Des del meu punt de vista, trobe que no està gens malament eixa profusió, si fóra indicativa que aixina es pal·lia un dèficit de lletra que fa anys que m'havia semblat detectar entre els suposats mecànics de la llengua, sobretot al País Valencià. I em referixc a lletra professional, perquè d'altres lletres, per sort, en fan bastants més.

Amb tot, un petit però que hi podria trobar en alguns casos, és un excés de síntesi normativa. Fins i tot un excés d'horitzó lingüístic. Com si la normativa només foren les receptes apreses durant l'ensenyament i el diccionari de l'iec. Això, i la tria d'un esquema d'aplicació correcte/incorrecte, deuen esborrar molts dubtes, però no sembla que dote ningú de raons i arguments, no sembla que repartixca canyes per a peixcar, només peixos de la llista d'espècies oficials, obviant que l'ecosistema complet és molt més divers i saludable si pretenem fomentar l'ús del català (i no tant del formulari o el retolet en català).

D'altra banda, pel que fa a la reducció d'horitzó lingüístic, si ja era lamentable que l'avl oblidara entre els seus referents Pompeu Fabra i molta de la faena feta des de tots els territoris de parla catalana, detecte una restricció equivalent en Catalunya, que em sembla molt més greu pel que implica de renúncia a un àmbit d'intercanvi lingüístic extens. De fet, ni tan sols respon a l'àmbit català, sinó a les versions de Catalunya que més s'acosten amb el model normatiu difós des de les institucions oficials. Així, es remeten a una «única» institució normativa, que seria l'iec. El cas és que no sé si això es deu a simple urgència o mandra, o si, pitjor, al desconeiximent i la desinformació. En tot cas, no crec que es tracte d'un plantejament polític (de política lingüística) aïllacionista o desintegracionista.

Esperem que la interacció de blocs i webs elaborats amb bagatges i punts de vista de tots els territoris (que n'hi ha ja bona cosa) evite la fragmentació professional i lingüística en capelletes resclosides, encara que siga perquè la pràctica d'altres èpoques ja ens ha mostrat alguns errors que faríem bé de no traslladar dels papers a les pantalles d'ordinador.

Dutxa freda

Sempre topes amb sorpreses, que és la vida això, el futur, la sorpresa, no necessàriament la novetat, però sí allò inesperat per molt que et prepares a rebre-ho. A voltes, més que sorpreses, són errors que comets per un excés de confiança.

Hi deu haver hagut uns quants lectors atònits amb un debat que hem tingut un collistaire i jo en una llista del migdia català a propòsit —encara— del concepte sociolingüístic d'estàndard. El meu error, ho reconec, ha estat novament un excés de predisposició explicativa davant la demanda insistentment interrogant del collistaire, gens interessat en acceptar que ens enfrontàvem al concepte des de posicions metodològiques diferents. En no existir eixe mínim d'empatia necessari per al diàleg, el collistaire ha desviat la discussió cap a les seues preguntes i repreguntes, i s'ha esdevingut una demanda permanent d'aclariments que mai no es pot satisfer i que, finalment, quasi han convertit eixa insatisfacció en un intercanvi de retrets —que no s'ha produït perquè jo he evitat fer-los.

Quan finalment he aconseguit baixar d'eixa atracció de fira, gràcies a la intervenció casual i marginal d'un altre company, hem aclarit allò que sospitava i que no m'atrevia a manifestar clarament: el meu collistaire no s'interessava gens per la sociolingüística —però sí pel llatí vulgar, segons ha dit—. Comprenc perfectament eixe desinterés, perquè jo mateix considere que eixa branca que compartixen la sociologia i la lingüística patix com un vaixell voltant pel cap d'Hornos, i perquè hi ha altres aspectes de la llengua o de l'ús que se'n fa socialment que es poden sotmetre a estudi.

Tanmateix, l'actitud del meu collistaire havia deixat de ser raonable en esdevindre un assetjament farcit d'exabruptes i retrets pressuposats dins d'una retòrica victimista, una retòrica que no tenia ja cap altre objectiu que alimentar el foc de la seua vanitat. Així, la pretensió no era altra que convertir les seues valoracions en veritats incontrovertibles, més enllà que siguen una reproducció i recreació de dogmes, sentències i explicacions més o menys insuficients, si no tronades.

Ja fa temps que sé què puc esperar d'eixe collistaire, perquè no és la primera discussió que seguix eixos mateixos camins. Des de l'última vegada estava segur que sempre ho evitaria en el futur, però hi he tornat a caure. La distància lectora, quan observes que les seues aportacions a la llista són documentalment interessants, m'havia fer suposar que potser havia elaborat nous processos de reflexió que li permetien admetre i valorar els arguments de l'altre i oposar-hi raons o punts de vista més enllà de les proposicions categòriques i taxatives. La sorpresa és que, a pesar del pas del temps, no ha estat aixina. Una llàstima.

Cita dominical / 39: Moisés Naím

En política, la ceguera i la mudesa no són producte de malalties sinó d'interessos. En les pròximes setmanes vorem quina eficàcia té la Xina per a aclarir-los als líders del món musulmà quins són els seus verdaders interessos. I el silenci davant la tragèdia dels uigurs serà molt eloqüent.

Moisés Naím, «Musulmanes mudos», El País, 12.07.2009.

La xitxarra i la perplexitat

Els prejuís i estereotips sobre els estrangers i els grups ètnics i religiosos diferents, comuns en la societat, no poden tindre lloc en les estructures encarregades de fer complir la llei. Però, en la pràctica, Àustria té un sistema de justícia de dos nivells.

Amnistia Internacional, núm. 97, pàg. 34

Vam vore ahir per primera volta en la vida una xitxarra —suposem que ho era—, eixes companyes incansables de l'estiu. Se'ns va aparéixer una cosa aixina com Francisco Camps Ortiz, Ricardo Costa Climent o Bustamante Bautista, fent lluir el corfoll amb acompanyament musical. Allà estava en un arbret jovenet escanyolit movent la cua i les ales i bastant en perill, si no és que som persones asserenades que ens limitem a fer cacera fotogràfica. Unes turistes angleses es van parar un moment i vam exclamar exactament això, que era la primera volta en la vida que veien l'insecte.

També Cholbi Diego, el nou síndic de greuges valencià, que també té molts corfolls, però deguts a una carrera política oposada a la de la xitxarra, la de grinyolar poc, va deixar caure una pinzellada de serenor en reunir-se amb el síndic de greuges català (El País, 11.07.2009) dins dels actes d'unes jornades de síndics universitaris de la Xarxa Vives d'Universitats. Algú ha cregut important destacar de l'article:

Ribó parlà en català i Cholbi en valencià amb un to d'afecte

És un ressalt que tracta d'atrapar la nostra atenció i ho aconseguix. Però, la veritat, no sé per què pensen que cal ressaltar-ho. Dins de l'article diu que ho feren «amb tota normalitat»... ¿Això és notícia? Dos parlants de dos varietats diferents d'una mateixa llengua que parlen amb normalitat. Llavors, quan dos parlants de dos varietats de dos llengües diferents parlem «amb total normalitat», això ja deu ser la rehòstia, per dir-ho religiosament. Bé, a molts castellanoparlants que parlen amb mi els passa cada dia, «amb total normalitat» valenciana.

Si tan sols els vint mil espectadors de La Gira, els festival itinerant de música en valencià feren ús d'eixa «total normalitat», segurament també seria notícia, i potser un altre gall cantaria també en valencià. Per contra, lamentablement, tenim «Democràcies perplexes» (José Vidal-Beneyto, natural de Carcaixent, El País, 11.07.2009), que són una extensió d'aquell país perplex que retratava Josep Vicent Marqués i González. Segons Vidal-Beneyto:

La lluita per la contrahegemonia que és el nostre objectiu permanent ha de començar per ahí [Gilbert Rist i Amartya Sen], oblidant un poc les lluites de poder dels partits, i insistint cada vegada més en el fet que el problema no és a qui votar, sinó per a què votar, cosa que exigix arrelar-se en la ciutadania.

Tal com està el patí, segur que aconseguir un cert grau de perplexitat serà un gran què.

Last chance per als llanterners

Ha arribat a la ciutat el llanterner que mos salvarà a tots, les canonades de la llengua principalment. Ja he explicat últimament que hi ha molt de «militant» de la llengua catalana i del seus estàndards més fantasiosos i impol·luts, que, en canvi, estan instal·lats en la pràctica de la subordinació del català al castellà. I de sobte apareix un llanterner disposat a fer negoci en valencià. Estem segurs del seu èxit.

Per variar de llengua, hem anat a vore una altre pel·lícula previsible, però que aconseguix en versió original també un nivell notable: Last chance Harvey de Joel Hopkins (subtitulada per Meritxell Bargués), amb Dustin Hoffman i Emma Thompson. Cinc persones en una de les sales menudes de l'ugc, i alguna llagrimeta que altra.

La referència cultural més previsible és que el personatge d'Emma Thompson, Kate, volia anar-se'n a viure a l'interior d'Espanya. Això m'ha sonat com el conte Olalla de Robert L. Stevenson. L'altra referència, potser de caràcter més entremaliat, és que la mare de Kate té un veí... ¡polonés! Al principi es pensa que deu ser un assassí perillós, però quan li regala un dels pernils que elabora... Vaja, no deu una referència catalana, si li regala un pernil cuit.

La calor: subordinacions i gramàtiques

Un assessor socialista aplica la subordinació lingüística del seu català davant del castellà dels cambrers de les Corts. Com que és un vell conegut, no sé si li podria dir res, perquè, com que és assessor del Partit Socialista quasi segur que no en trauré l'aigua clara. Un altre dia vorem.

La calor mos atalba. L'oficina d'assessorament de l'iec em contesta prou ràpidament:

Actualment, la Secció Filològica està duent a terme els treballs d’elaboració de la nova gramàtica normativa i, també, s’està treballant en el capítol de sintaxi de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana.

El tema que plantegeu serà tractat en les comissions respectives i, posteriorment, en el ple de la Secció Filològica, amb vista a incloure’l en les obres esmentades. Així, doncs, de moment no hi ha un pronunciament explícit que modifiqui o reafirmi el que fins ara ha estat vigent. Caldrà esperar l’aparició de la nova gramàtica per saber quina serà la normativa sobre la concordança del verb haver-hi.

Llàstima que s'ho agafen amb tant parsimònia. En este cas, doncs, la gramàtica de l'avl els ha passat al davant.

El primer dia sempre ha de vindre

Em semblava que no arribava hui a la cita. El vol sobre el llit del riu ha deixat un estels de pols, no per la velocitat, sinó per les obres que interrompen el meu acte atlètic: 12:55; una primera part deu segons més lenta, i la segona igual que despús-ahir.

D'altra banda, després hem vist Le premier jour du reste de ta vie, que no és cap obra mestra cinematogràfica, però que puc qualificar de notable en les seues pretensions. En tot cas, com que també ho fem per practicar el francés, no ha anat gens malament. Hem aprés que «chien de faïence» té a vore amb l'hostilitat i no amb la terrissa.

El burro en l'herba

Comenta Josep Torrent en «El espejo roto de Camps» (El País, 12.07.2009):

[...] Camps va ser el primer mandatari autonòmic que féu el seu discurs d'investidura íntegrament en valencià, jurant el càrrec sobre la Constitució, l'Estatut d'autonomia, un exemplar d'El furs de Jaume I i una Bíblia. En eixos quatre volums es condensa la seua visió de la política i de la vida.

Això ens hauria d'ajudar a relativitzar algunes proves fàctiques de què fem dependre la nostra valoració del fonament d'algunes polítiques, eixes accions més o menys banals que elevem a una categoria transcendent, eixes accions que una falsa expectativa ens fa elevar a essència constitutiva. Per contra, tant Joan Lerma i Blasco com Eduardo Zaplana Hernández-Soro i Francisco Camps Ortiz demostren precisament que algunes «demostracions» no tenen el més mínim valor real.

Al voltant d'eixe mateix exemple, recorde com de fàcil li fou a Eduardo Zaplana agafar una pàtina de valencianitat sense uva en llegir en valencià part del seu discurs del debat sobre l'estat del País Valencià en les Corts Valencianes. Naturalment, algun ingenu «valencianista» benintencionat havia pronosticat que això era una impossibilitat que demostrava l'alienitat del polític respecte del país. La demostració al pot, doncs.

En el mateix parany cauen aquells que diuen que seria «impensable» que tal o tal altre diputat intervingueren en valencià en el parlament. Arriba el moment que eixe tal diputat ho fa sense acalorar-se, fent un exercici bàsic i senzill de capacitat lingüística de la més corrent, i llavors bota el meu veí «valencianista» (que educà els fills en castellà) i riu: «¡Tu veus, tu veus com sí que parla en valencià!» I ja tenim el burro en l'herba.

Subordinació automàtica

Sorpreses dels traductors automàtics: el Nicetranslator em clava un «chorreo» per a traduir el mot anglés trickle-down, mot que no sap traduir al francés, a l'italià ni al portugués. Verdaderament «agaçant», que diríem en francés. Això de la subordinació dels ciutadans als privilegis d'algú està desviant la democràcia cap a un sistema oligàrquic, si no autàrquic com podem vore en algunes institucions —com ara Les Corts valencianes.

¿I què podem dir de la sort que tenim amb les alternatives que mos oferix el mateix sistema? Doncs, això, que si són alternatives que mos oferix el mateix sistema, no podem alegrar-mos-en gens. Per això no mos haurem d'estranyar que Gloria Marcos Martí fóra entrevistada en castellà diumenge passat en la cadena ser de València (A vivir que son dos días), una entrevista per a tancar la seua etapa com a diputada en el parlament valencià. En sentir-la parlar en castellà t'adones immediatament de la capacitat que tenen la majoria dels polítics per a fer discursos i contradir-los amb la seua actuació diària.

No m'estranyaria que, llavors, tirara el paper al contenidor del fem orgànic, viatjara en un quatre per quatre per la ciutat, tinguera treballadors llogats sense assegurar, no arreplegara les cagarrutes del seu gosset —si en té—, espolsara l'estora per la finestra o que fins i tot fera servir la nevera oberta per a refrescar la casa. Al cap i a la fi, una miqueta de tot això féu en respondre en castellà durant l'entrevista radiofònica.

El cas és que Gloria Marcos Martí va repetir diverses vegades que no entenia el comportament dels votants, que, segons ella, declaren i reclamen uns platejaments polítics que no recolzen amb els vots. ¿Diu ella que no ho entén? Vaig demanar immediatament a la cadena ser si és que l'havien obligada a parlar en castellà, fet que considere improbable, tenint en compte que hi pots sentir periodistes que intervenen en qualsevol de les dos llengües en el mateix programa.

Perversions, o no tant, de la subordinació automàtica, però no tant del fet de patir-la —afectació que es resol amb unes sessions de Ferran Suay i un miqueta de voluntat—, sinó del costum i de la intenció programada de transmetre-la. Com diuen al meu poble, ací tens els ous, Joana.

---

Primera sessió de vol baix pel riu d'enguany: 12:48, que no és una mal començament a estes edats i amb la caloreta que mos fa.

Cita dominical / 38: José Ignacio Torreblanca

Tal com ha posat de manifest l'escàndol al voltant del sistema de despeses dels diputats britànics, la transparència és un element clau en tot sistema polític: sense la possibilitat d'exercir control prospectiu i retrospectiu sobre els nostres representants, la democràcia es buida de tot contingut real. La transparència no tan sols legitima les institucions i beneficia els ciutadans, també és positiva per als representants que s'agafen seriosament les seues funcions, perquè veuen la seua tasca reconeguda.

José Ignacio Torreblanca, «Trabajan para usted», El País, 01.06.2009.

Sonores volàtils

He de reconéixer que hi havia algunes coses i algunes cançons que m'agradaven en la música d'Òscar Briz, tot i que ara no he pogut tornar a escoltar els discs anteriors que tinc seus. En canvi, sobre l'últim, Asincronia, diré que m'ha decebut, perquè no hi he sabut trobar res de massa trellat, excepte al final, amb la intervenció de Roger Mas.

Deixant de banda les meues neures, gusts i preferències musicals, m'ha sobtat sentir-lo pronunciar en la cançó A trenc d'alba un «elz ozells» en lloc d'«elz ocells» previsible. És un d'eixos detalls que m'esmussen quan senc un cantant en català, perquè ja no és la forma peculiar de cantar de Xavi Sarrià (Obrint Pas) —que em costà d'apreciar sentimentalment—, sinó que ara és un detall d'articulació que no té massa fonament i que m'indica que alguna cosa no funciona en l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Arribe quasi al mateix nivell d'esmussament que note quan en una reunió de tècnics lingüístics algú lletreja la c amb interdental, que és una de les coses que no entenc per què arriben a passar.

I ara semblarà que jo siga molt primmirat en coses de pronúncia i molt poc en alguns detalls del repertori que faig servir per escrit —com alguna volta algú m'ha indicat&madsh;... Bé, diria que el meu repertori pretén ser tan ample com la llengua, però començant per la llengua de més a prop. Qui no el fa servir, deu ser perquè es conforma amb una llengua estreta, bàsica o perquè santifica els models literaris. En qualsevol cas, un «ozell» no fa primavera ni llengua i espere que Òscar Briz m'agrade més en futures faenes.

Mentrestant, en conforme descobrint que la nostra insubmissió lingúística descrobrix que dos dependents de l'Fnac t'atenen en valencià sense cap problema, tot i que comencen en castellà. La qüestió és la de sempre, parlar-los en valencià.

La llengua fa mal

Félix Ovejero (El País, 09.07.2009) opina de Ángel López García-Molins «comet diverses fal·làcies» quan escriu en el seu article «A tots ens fa mal la nostra llengua» (El País, 08.07.2009):

En Espanya, el 40 % de la població viu en comunitats bilingües, de forma que una majoria patix per l'espanyol, però una minoria molt rellevant patix pel català/valencià, el gallec o el basc.

Curiosament, Félix Ovejero transforma «català/valencià» en «català-valencià», canvi que no sé si té cap intenció. El cas, però, és que no acabe de vore quines dos fal·làcies comet Ángel López més enllà del fet que la llengua (el sistema de signes orals) en realitat no li fa mal a ningú. Eixa manera d'expressar-ho és una metàfora un poc tronada per a parlar dels sentiments d'algunes persones. Ara bé, Félix Ovejero ho precisa:

Que en una comunitat es parlen dos llengües no vol dir que tots els seus membres parlen les dos llengües.

Ah, caram, quina sàvia il·lustració. De fet, ho haguera pogut estendre més encara: que en una comunitat es parlen tres-centes llengües no vol dir que tots els seus membres les parlen, que ja passa. De fet, que en una comunitat es parle una llengua no vol dir que tots els seus membres la parlen. Fins i tot, no sé si que en una comunitat no es parle una llengua voldria dir que tots els seus membres no la parlen... Està clar que el llenguatges és ben fal·laç en general.

Quant al dolor de llengua —i crec que no estic citant el llibre d'Enric Larreula—, dient-ho en català s'entén millor: el castellà ens fa mal, a uns, perquè és un instrument amb què ens agredixen; a uns altres, perquè és un sentiment que senten agredit... a causa dels altres, a causa dels que patixen l'agressió. És un simple problema físic: el puny amb que colpeges, poc o molt també és afectat per la resistència del receptor del colp, siga l'ull, siga la barbeta.

És clar, si entrem en eixa senda agressiva de colps i agressions, açò acabarà en una picada de fesols. Per sort, tot açò es pot regular legalment de manera pacífica i supose que a poc a poc ho estem fent, d'una manera o d'altra. I per això Félix Ovejero conclou que «l'únic dolor que importa és el dels drets», perquè es veu que li fan mal els drets dels altres, sobretot dels qui en fan ús.

Ell deu preferir el model del País Valencià, on cada vegada hi ha més personal amb capacitació (suposada) que té menys ocasions de fer ús del valencià. Al cap i a la fi, d'acord amb les polítiques lingüístiques aplicades fins ara, podríem arribar a la situació paradoxal que «tots» tingueren titulació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (o equivalents) però que ningú s'expressara en valencià.

Bé, quan he dit «tots» he exagerat, perquè sempre hi hauria qui, si el valencià no tinguera ús, ben lògicament, ni tan sols el coneixeria. I es notaria tant com el «dolorós» desús del dret a expressar-se en valencià de la resta. Si no t'agrada, posa-li un floc.

El raconet de Joan Solà Cortassa

El professor Joan Solà Cortassa ha passat hui per El Club de tv3, el programa de l'Albert Om. El motiu més concret de l'entrevista, a banda de les distincions honorífiques que últimament li estan donant, és la publicació del seu llibre Plantem cara que recull els articles que ha publicat en el diari Avui durant onze anys (1998-2008).

L'entrevista ha estat curta però Joan Solà ha pogut comentar la seua visió crítica de l'actuació dels polítics, diputats i governants, pel que fa a l'ús del català i al dret dels ciutadans a expressar-s'hi sense angoixes ni sentiment de culpa. Amb tot, crec que la major part del missatge s'ha pogut perdre a causa de la falta de sistematització de l'exposició. Hi havia massa coses a dir i massa poc temps. Convindrà més llegir-se el llibre, que sembla ben editat (La Magrana) i que té uns índexs ben útils elaborats per Helena Gonzàlez Roig.

Al cap i a la fi, Joan Solà és això, un gran lingüista, fins i tot crec que deu ser un bon professor —pel que comenten els alumnes seus que he conegut—, però ara, per edat i pel prestigi que té com a lingüista, segurament està representant un paper que, en tractar-se de drets i d'usos lingüístics, no li hauria de correspondre. Són qüestions que en esta societat no acabem de tractar amb el rigor que mereixen. Per contra, en el cursos d'estiu enguany, en la secció «La llengua en el seu context», hem tingut tres sessions que estic segur el mateix Joan Solà haguera recomanat com a exposició clara, sistemàtica i completa de les idees que ell està intentant transmetre.

La sessió d'estudi de les estadístiques sobre la llengua de Xavier Sanjuan Merino, la sessió de Ferran Suay i Lerma —esta crec que li haguera interessat particularment—, que ens enfocà psicològicament els usos lingüístics i la transmissió de la llengua, i la dimensió sociològica i econòmica que ens exposà Rafael Castelló Cogollos són tres peces complementàries del trencaclosques que se'ns materialitza desmuntat en el cap quan intentem pensar la realitat lingüística. N'he parlat i no ho repetiré (vegeu els cursos d'estiu d'enguany).

En qualsevol cas, hem de felicitar el professor Solà per la seua espenta incansable en la reclamació d'una actuació política clara, decidida i coherent tant respecte a la situació en què ens trobem com a l'objectiu que volem aconseguir com a societat.

Amb una miqueta de coordinació entre les exposicions complementàries que representen Solà, Suay, Sanjuan i Castelló —i unes quantes persones de trellat més—, crec que podríem avançar molt, tal com diu Joan Solà en el seu llibre (article 152), perquè «representen realitats de la llengua primàries, indiscutibles i clares (clares, esclar, un cop aclarides)».

Traduccions i amanyacs invisibles

Salvador Macip repetia l'altre dia en el seu apunt «Trair el traductor» (03.07.2009 dv.) una idea que hi ha qui s'ha pres al peu de la lletra:

L'ofici de traductor és sens dubte un dels més desagraïts del ram. El lector només es recorda d'ells quan ho fan malament: una bona tasca, per definició, ha de passar desapercebuda.

Trobe que això de la invisibilitat ho degueren inventar els editors* i es veu que va convéncer la penya, de casta humil. Com que no sé de qui deu ser la citació original, supose que deu tindre a vore amb la Bíblia i el problema moral o teològic que potser podia provocar la suplantació de Déu en la seua paraula. I a partir d'ahí, tots els traductors a l'economia submergida.

Contràriament, i ja ho he dit clarament abans (edl, 12.01.2009 i 14.01.2009), els traductors haurien de ser ben visibles, sobretot en la portada o, almenys, en els crèdits dels llibres i articles. A més a més, també s'hi hauria de fer referència en les crítiques de llibres i en les referències que les mateixes editorials inclouen com a publicitat, per exemple, en El Punt o en El Temps, on el nom de qui ha fet la traducció apareix més o menys aleatòriament. Altres dos exemples són la revista Mètode de la Universitat de València, que continua sense indicar qui traduïx els articles (no sé si amb això volen crear la percepció de l'ús científic del català); i, per contra, el diari El País sí que sol indicar qui fa les traduccions dels articles al castellà.

Si mos adonàrem que, per a pensar, mos embolcallem de metàfores, i que eixes metàfores són instruments i no realitats o fets, segurament podríem pensar d'una altra manera sobre la traducció i assumir el fet que no llegim mai un original, sinó la versió que elaborem mosatros mateixos d'allò que ha escrit un autor, siga l'autor en la llengua 1 (original), siga l'autor en la llengua 2 (traducció).

I sobre la invisibilitat, és una metàfora que no vol dir res més que falta de preu, de valor, és a dir, devaluació d'una faena. I benefici injustificat per als que sí que són ben «visibles». Després, mos ho embolcallen també i mos en fan una simbolització compensatòria amb quatre amanyacs.

---

* Alguns editors: té raó Allau en el seu comentari, que no tots ho fan igual.

Traduccions, filtres i fets

Assegura un lector del diari El País (24.06.2009) que els títols de la trilogia novel·lesca Millenium no tenen ni cap ni peus en castellà —ni, per tant, ai, en català—. Segons eixe lector, Francisco Hidalgo, les novel·les s'haurien d'haver titulat El castell en l'aire que va esclatar i no La reina al palau dels corrents d'aire (que és la traducció literal del francés La reine dans le palais des courants d'air).

El filtre francés actua també en les altres dos nove·les, que en lloc d'Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina s'haurien d'haver dit Homes que odiaven a les dones i La xica que jugava amb el foc (o la noia, és clar).

L'única explicació que hi troba Francisco Hidalgo no és el màrqueting, tal com assenyala la Viquipèdia, sinó que l'hagen traduïda al castellà a partir del francés... Una «doble traducció utilitzant la versió francesa», en concret.

La traducció és una (re)creació, un filtre creatiu. És inevitable. La llàstima deu ser que els «empresaris» i fins i tot «els lectors» sembla que demanen una producció taylorista, una cultura amb primes lligades al rendiment. El cas és que, llavors, la traducció és només un filtre i pot acabar tenint ben poc de (re)creació literària.

Llavors, si comparem eixa situació amb la despesa pública en atencions de llarga durada en percentatge de pib, trobem que Holanda hi dedica més d'un 3 %; Noruega quasi arriba a un 2 %, un poc per damunt de Dinamarca; França voreja l'1,5 %, Àustria no arriba a l'1 %, els eua passen per poc el 0,5  i Espanya no hi arriba.

Per tant, si no posem els diners en la cultura (en fer bones traduccions) ni en l'atenció als dependents, ni en infraestructures de servei públic, ¿on se'n van? Si vullguérem saber-ho, ho sabríem. Però encara que ho sabérem, segurament hi ha algun filtre que no mos deixa traduir-ho en fets.

Capital lingüístic

Segons ens indicà Rafael Castelló Cogollos, el País Valencià està ara mateix (i podríem pensar en el paral·lelisme urbanístic) immers en un model especulatiu (de política lingüística): augmenten el capital valoratiu (valoració) i el capital competencial (coneixements), però eixos capitals no es transformen en un augment sinó en una disminució del capital instrumental (ús).

Per la meua part, crec que el terme lleialtat no està gens ben trobat. De fet, no és l'antònim d'assimilació, així que podríem trobar-ne un que no continga eixos connotacions valoratives que no sabem massa bé si mos duran a parlar de traïcions (que és el recurs quan no hi ha arguments). Podríem provar amb manteniment, que queda igual de clar i no té aquelles connotacions.

I parlant de manteniments i, sí, de resistències, alguns diaris de hui porten una notícia de l'agència Efe. En el diari El País (06.07.2009):

El síndic marmola Economia per discriminar el valencià

Sí, eixe ciutadà sense nom sóc jo, i la cosa s'arrossega des de fa més de tres anys (Eines de Llengua, 15.11.2005):

Arrossegue una queixa des de fa un any pels pressupostos del 2005, la Conselleria no fa ni cas del síndic, el síndic no pren mesures i els pressupostos del 2006 tornen a estar només en espanyol en el web de la Conselleria d'Economia.

M'ha fet gràcia el titular del diari El País, perquè això de marmolar és l'acabament actual de les meues queixes al síndic de greuges:

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Sí, trobe que canviaré el renyar de la Marina pel marmolar de la Vall (Valldigna). Com que el síndic de greuges resoldrà res a l'any del batre, si no este, l'altre, crec que encara tindré de temps de tornar a modificar eixa postil·la.

Cita dominical / 37: José Torroba

Suportà el martiri de les seues malalties, no ja amb la serenitat viril d'un estoic, sinó amb la gràcia jovial d'un epicuri, i va ser el més sincer i contagiós exponent de l'alegria del viure, amb eixe optimisme —l'únic legítim— que no necessita falsejar la vida per a estimar-la, sinó que s'hi adelita tal com és, afrontant-la amb tots els dolors i misèries, i fins i tot l'estima pel seu mateix dolor, car d'ell ha de brotar, com una florida, tot el que fa la vida plaent.

José Torroba, introducció biogràfica sobre Robert Louis Stevenson en El extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde, ed. Espasa-Calpe, 1930.

Apunts i retalls

Després de l'última sessió dels cursos d'estiu mos vam fer una cervesa a l'Ártico, el baret on almorzàvem cada dia: no tenen res en català, però hi ha un cambrer que el parla i una cambrera anglesa que l'aprén; sembla que fan un menú variat, creatiu i a bon preu.

Vam repassar de nou i com sempre les polítiques lingüístiques de la Generalitat valenciana actual i anterior, però des d'un punt de vista humà —molt humà— que fa que hi haja persones que tenen un punt de vista permanentment filtrat per la confusió en l'esfera personal dels àmbits professionals i polítics. Així, qualsevol discrepància esdevé un atac personal.

Encara digerint tot això, que espere que done més fruit que els apunts que vaig agafar, repasse alguns retalls del diari El País del dia 1 de juliol del 2009, que es veu que anava carregat de detallets que m'interessaven. En primer lloc, l'article de Javier Pradera que fa referència a la pròxima vergonya ètica que haurà d'arrossegar la nostra democràcia com és la reforma de l'article 23.4 de la lopj, que canviarà els requisits de perseguibilitat en el cas de la jurisdicció universal per a deixar-la només per a ús dels «espanyols».

En una altra pàgina del diari, el lletrat major i el cap del servei econòmic de les Corts bloquegen les liquidacions i les pensions que tan magnànimament s'atorguen ses senyories diputades, les mateixes senyories que collen les pensions de la resta dels ciutadans hi haja crisi o bonança econòmica. Ben il·legal ho deuen trobar i la responsabilitat normativa els deu afectar directament, perquè, altrament, m'estranya que el lletrat major haja decidit crear este marejol en la bassa d'oli parlamentària.

La part humorística ve en la pàgina editorial del diari que parla d'«Usuaris, no patriotes», però que simplement és l'altra cara de la «crosta nacionalista» del diputat del psc Joan Ferran. El diari arriba al punt de criticar l'aparició de Maó, Alacant i Andorra en el mapa del temps de la tv3 i demana per què no hi apareix Sevilla, destinació més freqüent dels barcelonins —diuen— que Borriana. «Paroxisme identitari», en diuen. A fe que els mapes de les televisions «no nacionalistes, però verdaderament nacionals»* dibuixen l'oratge que puga fer a la Cerdanya o en Bretanya. O en el Vèneto, on està l'Emili estos dies.

Finalment, un document per a la petita història de la política lingüística dels territoris de parla catalana: el missatge imprés adreçat per un directiu del Barça a José María Mesalles Mata, el representant del futbolista Eto'o, futbolista que no se n'està quasi mai de demanar pel castellà quan li pregunten en català. Hi podràs trobar accents mal posats o creatius, però està escrit en català —excepte la part que correspon al senyor Bill Gates de Microsoft, que és qui fornix l'Outlook—. El diari difon aixina una certa normalitat, i això és un senyal clar del que és la llengua.

---

* I el mateix diari n'és una mostra, tal com assenyala Quim Roig.

Amors pragmàtics

Cloem la setmana dels cursos amb una sessió d'Empar Morelló Izquierdo que ens parla sobre el repte que suposen les segons generacions d'immigrants en l'ús social del valencià. Empar Morelló Izquierdo du avant la seua activitat en la fundació citmi-cite pv i, per això, esperàvem que ens exposara més o menys detalladament la seua activitat, que segurament ens hauria descobert les diverses perspectives, motivacions i problemes amb què eixes segons generacions d'immigrants s'enfronten a la situació lingüística del País Valencià.

Certament, ens ha fet un petit esbós de la duresa de la situació dels immigrants i de les contradiccions polítiques i legals que es donen en la gestió dels fluxos de població. Però, a més a més, tenint en compte les sessions anteriors i atesa la condició de tècnics lingüístics de la major part dels assistents, hem tingut ocasió de contraposar punts de vista sobre el tractament del fet lingüístic i, en particular, de les estratègies per a incorporar en la població (nouvinguda o no) l'ús del valencià.

Així, contra la proposta afectiva i identitària, els tècnics hem fet vore que les llengües són vives en l'ús, i que el tractament dels afectes no és la figura més adient per a aconseguir més enllà d'una simbolització compensatòria, una idealització. L'ús social d'una llengua i la demanda de capacitació en eixa llengua, depenen de la necessitat, no de l'afecte filològic o d'un suposat «amor lingüístic». Tal com ha exposat un company, ell només s'estima la seua llengua quan l'agredixen si la vol fer servir.

De fet, l'apel·lació a eixos mecanismes (afectes, estimes, identitats...), són la ideologia perversa que s'inocula des dels sectors que imposen, gens paradoxalment, l'obligació i la necessitat d'usar una llengua conceptuada com a neutra políticament i que és útil culturalment i econòmicament, sense que les adhesions afectives tinguen més que un paper decoratiu en este cas. D'acord amb eixe mecanisme, és fàcilment deduïble en què es convertirà una llengua que només es manté per l'afecte que desperta o perquè manté els seus parlants en un estat de reivindicació identitària permanent —¿contra qui?

Sortosament, les sessions anteriors de Xavier Sanjuan Merino, Ferran Suay i Lerma i Rafael Castelló Cogollos ens havien fornit dades i mecanismes d'anàlisi que ens han permés reenfocar col·lectivament la sessió cap a la manca de polítiques i iniciatives institucionals que pretenguen tractar la diversitat lingüística europea, estatal o valenciana en consonància amb principis de justícia i d'igualtat. Una mancança que és actual, que s'arrossega des de fa més de vint anys i que, per tant, fou enunciada ja en l'etapa política anterior. Aixina ho confirmen les dades, les estadístiques i els prospectes dels medicaments.

I no detallaré la picada de fesols final, quan no hem sabut trobar el valor positiu, singular i heroic de la proclama que n'hi ha països en la Unió Europea que desitgen estar en la situació lingüística valenciana... És a dir, el primer dia, el valencià despertava hostilitat en les comarques castellanoparlants, i per això no el van incloure en eixes enquestes; l'endemà, el valencià era conflictiu per a la humanitat hispanoparlant; el tercer dia, va descansar...; el quart dia, la culpa la tenien les dones valencianes, que no parien prou; i hui érem l'enveja de la Unió Europea. Com si alguna cosa no quadrara, ¿no?

Finalment, la discussió del corredor: que està molt orgullós de tota la seua activitat política i que si jo ho estava amb la meua. No gens, és cert. Es veu que amb eixos orgulls tan ufanosos, voldrien que la resta només tinguérem la possibilitat de l'adoració humil.

Més de sempre que mai

El penúltim matí del curs d'estiu hem analitzat complementàriament des de la sociologia, amb Rafael Castelló Cogollos, el que mos havia sistematitzat Ferran Suay des de la psicologia: els valors amb que enfrontem la nostra relació amb el món (econòmicament lingüístic).

La confirmació d'eixa connexió sospitada entre els diversos punts de vista per a la mateixa realitat, mos ha alleujat bona cosa, ja que els discursos d'alguns «alumnes» assistents tendixen a deixar-mos bocabadats, com ara el qui s'entesta a denunciar que es presente l'ús del valencià com un conflicte contra el castellà i ho resol afirmant que parlar en valencià amb naturalitat desperta l'hostilitat, afua el conflicte... I un altre que, contra l'anàlisi de Xavier Sanjuan Merino (informe foesa, 1970: transmissió mares-fills, 3 %), insistix a carregar sobre la baixada de la natalitat «autòctona» i, «per tant», de transmissió intergeneracional la caiguda en l'ús de la llengua a pesar de l'augment considerable del nombre de persones capacitades... Tal com ha dit una companya, ¡ja l'hem pagada les dones! En vam donar alguna pinzellada fa uns dies.

Sé que alguns tècnics lingüístics tenim neures repetitives, que arrosseguem, si més no, des de l'any 1993 en Sant Joan d'Alacant, on vam coincidir a apreciar en un debat l'actuació del que vam denominar «comissari polític», cosa que continuem localitzant en alguns comportaments més preocupats a desviar les discussions cap al «pitjor haguera pogut ser» sense preocupar-se mai d'aclarir per què no ha segut millor, aclariment que serviria per a millorar el futur en compte d'anar empitjorant-lo, que és el que mostren les estadístiques (acumulació de capacitació contra reducció de l'ús = bambolla especulativa).

Costa molt de temps construir-se u mateix, però es veu que moltes d'eixes personalitats picades en el marbre dels fonaments de l'administració valenciana i de la política de lliure designació, no tenen les vetes per on cruixim la resta.

El temps del «si no fos»

Continuant amb la crònica dels cursos d'estiu, arribem hui a un cert cantó de la història, en concret, el del «si no fos», que és el que té la virtut de mostrar-mos la recerca que ha dut a terme Josep Vicent Boira Maiques sobre l'exposició regional valenciana del 1909. «Si no fos» que tot va acabar com sabem, i aixina està el pati, tot podria haver anat d'una altra manera, perquè el professor Boira ha descobert pedres (que podrien fer paret) per a una concepció diferent de país.

No m'estendré a detallar-ho, però, deslligant-ho del tema de la llengua, tenim el futurisme i la modernitat tecnològica; i lligant-ho amb la llengua, el discurs en valencià del president de Lo Rat Penat davant la infanta reial o el fet que el valencià fóra l'idioma oficial d'un congrés d'economia agrària, entre altres dades.

Hem fet, doncs, una immersió en el passat per a vore si el país que volem, també l'havia volgut algú en eixe passat paral·lel. Sembla que sí, que algun lligam amb aquell moment hauríem de saber trobar. Fins i tot en una nova lectura de l'«himno» quan canta per a «ofrendar nuevas glorias a España», que seria una clam pel progrés i per una voluntat activa d'avanç «regional», és a dir, col·lectiu i valencià. Si no fos...