Sempre és una cosa complicada alertar sense alarmar. Però posats a ser, millor prendre mesures dràstiques que arribar a l'extrem que hem arribat. El catastrofista potser exagera, però el catastròfic, per no exagerar, acaba portant-nos a la pitjor situació. Una cosa és no ser catastrofista i una altra ser totalment irresponsable. Jo prefereixo algú exagerat en la prevenció que algú que acabi provocant una situació que exigeix mesures encara més dràstiques i doloroses que les proposades pels suposats catastrofistes.Xavier Duran i Escribà, «Algunes lliçons del coronavirus», Divulcat, número 22.
diumenge, 31 de maig del 2020
Cita dominical / 602: Xavier Duran i Escribà
dissabte, 30 de maig del 2020
¿Amb el cap catxo o capcots?
De la part legal se n'encarreguen els advocats, les associacions polítiques i culturals, el Síndic de Greuges quan li va bé (últimament, des que dirigix la institució un antic polític socialista monolingüe en castellà, trobe que no li va tan bé, perquè m'està rebutjan queixes que abans m'admetia sense cap inconvenient), etc. En un altre àmbit, per contra, quan es tracta de la part sociològica relacionada amb la visió que els valencians tenen de la seua llengua i d'ells mateixos, a pesar que s'han fet faenes interessants en els mitjans, en les administracions locals, en l'AVL, trobe que tant els poders polítics, l'ensenyament i les universitats —generalitzant i considerant poc efectius els esforços que hajam fet alguns en un altre sentit—, continuen privilegiant la visió heretada dels temps del franquisme, que va separar els valencians en angelets i folklòrics servils i en dimonis i culturalistes rebels.
Eixe punt de vista —tal com és habitual en estructures de poder totalitàries&mdsah;, es va estendre a tota societat i va crear el problema del que durant un temps es denominava «autoodi»: els valencians no coneixíem la nostra llengua, la parlàvem malament (comparant amb uns prototips catalans i balears) i l'escrivíem a bacs i redolons. I encara dura això, perquè no s'ha practicat mai des del poder democràtic (polític, institucional, universitari) una estratègia que reconvertira i anuŀlara eixe prejuí i les pràctiques que el van imposar.
Tot el romanç este —que podreu trobar amb detall i amb posisions oposades en llibres i articles d'Abelard Saragossà, Miquel-Àngel Pradilla, Toni Mollà, Francesc Esteve, Manuel Pérez Saldanya, Leonardo Giménez, Eugeni Reig, Susanna Pardines i Nathalie Torres, Antoni Mas i Miralles..., veig que quasi tots els que recorde ara són hòmens, i això també és molta part del problema— es deu al fet que vaig incitar un familiar meu a pegar alguns «escabussons» en la mar ara que canviem de fase, i em va respondre que no necessitava canviar de fase per a pegar «capbussons».
No li vaig demanar si pretenia corregir una paraula per l'altra, però tinc quimera que, com que al poble es diu «escabussó» (possiblement, «ascabussó»; veg. aldc), i som un poc lletrats, hem interioritzat molt a dins aquella consideració de la llengua que parlen al poble: bona per al dia a dia de torcar la pols, però que no s'hauria d'escriure en lletra d'impremta. I eixa ideologia predemocràtica i franquista encara té l'efecte de culpabilitzar les víctimes de la discriminació de segles i és capaç de generar-mos tics estètics de disgust i repressió. És impossible exceŀlir amb el plom de la normativa legal i lingüística restrictives en què hem d'estar «capbussats» però no «escabussats». ¿Amb el cap catxo o capcots? Com dia ma mare, sabó i fil negre.
divendres, 29 de maig del 2020
El rabosot i el formatge
Venia vi. Hem tastat El Rabosot+ (garnatxa tintorera, d'Agres, crec que mos ha dit; sense data): dens, profund, dels que mos agraden. El signe més o plus (+) apareix en l'etiqueta (que està en valencià, per cert). Indica segurament que supera un «rabosot» anterior. Almenys hi ha qui sí que sap què fa quan es tracta de fer vins. L'estrat que deixarem tindrà un toc de graduació alcohòlica, amb aromes de vainilla, mirtil i tot això que es diu. I tal dia farà un segle d'una pandèmia (com ara la grip del 1918). El formatge, Tot de Poble (de les Coves de Vinromà), potent.
dijous, 28 de maig del 2020
Temps desregulat
Quant a la faena, en concret, quant a la gestió laboral en les Corts, està involucionant com era previsible: els gestors han difós el mantra que estem teletreballant o que hem de teletreballar, però en lloc de regular eixa modalitat laboral han tirat pel dret, pels fets consumats de la nostra «coŀlaboració d'emergència», i han conclòs que les nostres cases s'han convertit en una oficina a disposició seua permanentment. No s'han molestat en regular ni acordar res, i actuen com si estiguérem obligats a tindre ordinador i connexió a la xarxa en condicions, i com si haguérem d'estar esperant que mos arribe qualsevol requeriment de faena durant les vint-i-quatre hores del dia.
Al cap dels anys, no puc mostrar desconcert reivinvidicatiu. Mentres veig si es genera —amb l'impuls del Consell de Personal— una base racional per a dialogar productivament sobre una possible «nova gestió administrativa» (con concordança amb la «nova realitat»), cosa que no sembla que estiga estudiant-se gens —les poques referències al teletreball en les Corts que localitze són del nostre Diari Sindical de les Corts Valencianes). Opte per deixar-la caure.
dimecres, 27 de maig del 2020
El manteniment del programari
Estem programats per a buscar i trobar paraŀlelismes amb el que coneixem, inclús amb el que fent: la destitució de Pérez de los Cobos em sembla una tímid gest de desinstal·lació d'un programari que no casa amb el sistema democràtic que no tenim però que voldríem tindre. Jo em limite a manifassejar els budells del meu ordinador, però hi ha qui ha estat fent això mateix, tocar el tendre el sistema democràtic, des del mateix dia que mos pensàvem que això era de veres, més o menys cap a la vespra del 23 de febrer del 1981. Aquell dia, Pérez de los Cobos va començar el «manteniment» del programari predemocràtic.
dimarts, 26 de maig del 2020
Fenomenologia del desconcert
L'entrada «fenomenologia» del diccionari de Mario Bunge té dos accepcions, una per a la ciència («teoria de la caixa negra») i una per a la «filosofia contemporània» (Husserl i Martin Heidegger). La primera, és una proposta necessària, però no suficient; la segona, es podria tancar amb el comentari de Bunge sobre Husserl: «Com era de preveure, no va fer cap contribució a la psicologia».
El desconcert no té entrada en el diccionari de Bunge. Però el podem fer aparéixer com a atzar de lectura, sempre recordant que convé donar-li un sentit. Deu ser per això que esmene un poc l'entrada sobre Vilém Flusser en la Viquipèdia.
dilluns, 25 de maig del 2020
El sabater informàtic
Em toca embolicar-me amb els nous i lluents errors de la factoria Salt.usu, perquè a la Generalitat Valenciana no li rota compartir el programa professionalment i tampoc dona opció de contacte per a adaptar-lo o millorar-lo. La novetat del Salt.usu és que «los rectores» s'han convertit en «els recte cap de bestiar». Em sembla que això el Salt 4.0 no ho fea, perquè ho tindria clavat en la macro.
Hi ha pandèmies que pareix que reculen, però n'hi han altres ben poderoses amb les quals hem de conviure amb resignació. I en el fons, no són impossibilitats informàtiques, sinó humanes, cabuderies i egoismes que es camuflen amb l'excusa dels problemes tècnics o amb llenguatges críptics que donen valor a l'esoterisme professional... Bé, ho reconec, una cosa com la normativa lingüística. Ja sabem que, a cal sabater...
diumenge, 24 de maig del 2020
Cita dominical / 601: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel
De vençut, el qui idealment no se'n sent, no ho serà mai.
Agustí Calvet i Pascual (Gaziel), Meditacions en el desert.
dissabte, 23 de maig del 2020
Mirades asonants
En 1947 i 1948 Gaziel exposa el que entén que és l'estratègia habitual de la «pèrfida Albió»; el cas és que, ara mateix, passant la pandèmia o el brèxit, pots notar la concordança dels temps. Els moviments del cub poden donar quintilions de posicions, però no són una infinitat. Són posicions possibles però també inabastables, són moviments repetitius, som actors i figurants que anem canviant, perquè eixa l'única part de la història que —segons algú li va atribuir a Mark Twain— rima: les nostres mirades asonants.
divendres, 22 de maig del 2020
La fase canvia, el virus es queda
Fins i tot per correu electrònic note que estan instaŀlats en una relació laboral que combina la malfiança, els retrets i la inseguretat camuflada per una capa d'autoritarisme formal. Una barreja de confusió i ambigüitats que esdevé una tàctica de defensa permanent davant del personal «enemic» —els companys i companyes de treball subordinats—, i que s'alleuja davant del personal «amic» —els subordinats i subordinades servils i bufalevites.
Com que ja hi estic acostumat, aprenc a deixar-la caure, com dia en l'apunt d'ahir. En canvi, mantinc una temor inicial quan m'arriba una resposta per correu electrònic enviada per alguna institució lingüística. Però puc dir que ja sovinteja que em m'arribe a sentir reconfortat per la rèplica raonada, per l'esmena argumentada, per l'acceptació dels encerts i del diàleg productiu. I trobe que és gros que açò m'arribe del Termcat —a banda d'una volta que els vam visitar fa un quart de segle, només els he tractat per la xarxa—, però que la institució on treballe continue amb una gestió i uns comportaments més predemocràtics que postpandèmics. La fase canvia, el virus es queda.
dijous, 21 de maig del 2020
A distància
Ho sabem massa bé, eixe virus ja existia abans del còvid i, per tant, no podem culpar el petit nouvingut ni els italians ni els xinesos. De fet, contràriament amb el que ha passat amb esta pandèmia, sembla que contra això sí que tenim «immunitat de grup», perquè ja són molts anys afectats i infectats. Els pocs (funcionaris) que encara puguen nàixer cada dia sense les defenses adequades, la dosi diària va fent-los generar els anticossos suficients per a caure lleument malalts —un poc de febra organitzativa, sindicalista, propositiva, reivindicativa, igualitarista..., amb recaigudes i fases de malhumor—, fins que arriba el dia que Takse diu: «Ja s'apanyaran», i ja pots pensar que, llevat que hi haja una mutació perillosa, estàs immunitzat. Vist que mos pixen damunt i mos volen fer creure que plou, paraigües i a deixar-la caure. A distància, això també.
dimecres, 20 de maig del 2020
Espolsons casuals
D'altra banda, ha fet calor i, a més del teletreball desregulat amb què estan salvant el confinament, aplicant-hi la deixadesa proverbial en qüestions laborals, cosa que em cou als ulls de tant de pensar-hi mirant la pantalla, hem hagut d'anar a comprar i m'he n'he tornat malhumorat i ansiós a causa de la mascareta, les ulleres de prop, el carro, la bossa... Em carrega molt això de no poder respirar, més encara que el confinament ha tingut l'efecte imprevist de pegar-li un «espolsó» a la màrfega d'aire que cobria la ciutat.
dimarts, 19 de maig del 2020
Tot netet a casa
dilluns, 18 de maig del 2020
La pols dels dies
Acumule articles sobre teletreball o sobre el nou món que ha d'aparéixer després d'açò que passa (ara és una pandèmia, però fa una dècada va ser un crisi i abans..., i el paradís no arriba), una referència argumentada sobre la setmana laboral de quatre dies, un article sobre les discriminacions per edat amb coartada de protecció sanitària... Confinat o no, sempre pareix que tot siga massa rellevant i no trobe la manera d'evitar l'acumulació dels papers llegits i de les lectures ajornades en paper.
Això sí, quan toca torcar la pols i pegar una «fregaeta», aleshores sí que elimine o arxive convenientment un poc de paperassa. Per contra, la versió electrònica d'eixa acumulació és igualment preocupant i estressant, però només cal torcar la pantalla de tant en tant. Ara bé, tot està allà, fent munts de bits... I serà pols també, però d'una altra manera.
diumenge, 17 de maig del 2020
Cita dominical / 600: Oscar Wilde
Un pedestal pot ser una cosa molt desproveïda de realitat. La picota és una realitat esgarrifossa.
Oscar Wilde, De profundis, segons la traducció de Joan Ayala.
dissabte, 16 de maig del 2020
Un tic-tac que no sona
Vous remarquerez qu'il a la télévision... Il préfère les images noir et blanc aux tableaux de maître...
La televisió als anys xixanta equivalia a imàtgens en blanc i negre. I el personatge que parla constatava en la noveŀla la curiositat que algú preferira mirar això en lloc de les obres mestres que omplien la casa on es situava l'escena. Al cap de mig segle, la mirada ha descobert també els grans mestres en la pantalla, i el blanc i negre continua pareixent una preferència excèntrica. Amb l'edat, el moviment dels ulls també fa tic-tac.
Vaig anar a córrer dimecres passat pels camins de la lluna: 19:13 en sentit contrari al de les busques del campanar, a vore si...
divendres, 15 de maig del 2020
És l'economia estúpida
Anuncien en canvi a la fase 1 com si fora una victòria sobre res. Al mateix temps lligc un article del diari de diumenge passat de Josep Santacreu (conseller delegat de la companyia d'assegurances DKV): «La pandemia climática» (El País, 10.05.2020). Vaja, l'autor es preocupa per la salut de tots que tots estem malmetent quan estem revolucionant ja els motors de combustió fòssil per a llançar-mos a la carretera amb el canvi de fase. I alguns fragments de l'article haurien de despertar el nostre sentit de la coherència —si l'hem cuidat un poc durant el confinament—:
La gran diferència entre les dos crisis és que mentres que en la de la covid-19 vegem els efectes negatius i els encerts i desencerts de la gestió en qüestió de setmanes, en la climàtica tardarem uns vint-i-cinc anys en vore l'efecte, per a bé o per a mal, del que fem hui. I el que hui estem vivint s'origina en el que vam fer fa vint-i-cinc anys. [...]La contaminació atmosfèrica continuarà causant més pèrdues humanes que la pandèmia, Si hem entrat en un mode d'emergència amb el virus, hem de fer el mateix amb el clima. [...]
Necessitem un gran pacte, un green deal per a millorar la salut planetària reduint radicalment les emissions, reforestant massivament i protegint la biodiversitat per a que l'ésser humà no passe a ser una espècie en risc d'extinció.
No solc apostar a res, però em jue un pésol tranquiŀlament que abans mutarem per a poder respirar ozó o diòxid de carboni. He llegit un poc sobre les mesures per a reduir o eliminar la contaminació en la indústria de l'automòbil: mutarem o les mascaretes contra els coronavirus inclouran filtre de gasos. La frase de l'assessor de Clinton que s'ha transformat en una sentència apodíctica, «és l'economia, estúpid», en realitat havia de ser: «és l'economia estúpida».
dijous, 14 de maig del 2020
La boia de la intuïció
dimecres, 13 de maig del 2020
Punt de lectura que vola
dimarts, 12 de maig del 2020
Les fatalitats d'abans i ara
dilluns, 11 de maig del 2020
Cap a la irrealitat a colps de normativa
Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.¿De veres? Segur que hi ha qui pensa que posar el primer signe d'interrogació (tal com es fa en castellà, en general) tindrà un efecte papallona sobre l'ús del valencià i que, aleshores, ja no caldrà protestar, reclamar, legislar i reivindicar res. Com dia aquell, ho tindrem tot pagat per parlar en valencià. Ah, espere que l'efecte papallona siga positiu, per variar.
diumenge, 10 de maig del 2020
Cita dominical / 599: Von Koren
dissabte, 9 de maig del 2020
La pell de l'orso
Hui, seguint amb l'apunt d'ahir, puc comentar un detallet dels accents diacrítics, àmbit on fa poc encara que les institucions normatives han fet una neteja important. El detallet és que en l'informatiu d'À Punt de hui a migdia, la periodista que estava donant la notícia s'ha referit a l'expressió comuna i tòpica que parla de «vendre la pell de l'os»... I, ¡bingo!, la periodista ha demostrat que eixe accent que ara no apareix podia ser realment útil, perquè l'orso (fins al 2018: ós, amb accent) de la dita s'ha convertit en un maluc, en una ròtula, o en la llaminadura d'un gos, ja que la pronunciació ha segut «òs».
Possiblement convindria tornar a posar eixe diacrític, ja que els ossos estan recuperant-se (els que es trenquen i els mamífers). O podríem canviar la dita i que a la periodista li escriguen en el càiron «vendre la pell de l'orso». Això, pensant que la periodista, a més de saber parlar en valencià davant de la pantalla, té la capacitació suficient en la vida diària per a distingir els ossos i els ossos. Una amb tònica oberta i l'altra amb tònica tancada. I al revés.
divendres, 8 de maig del 2020
Els elixirs i els lixiviats
El cas és que la paraula sí que apareix en el diccionari, però escrita «malíccia». Hagueren pogut també escriure-la «malícsia», però en este cas han seguit el corrent conegut de les paraules dicció, diccionari, ficció, fricció, etc., tot un cabasset de cultismes, cosa que contribuïx a posar la malíccia en una companyia que seria correcta des del punt de vista del sentiment, però no tant des del punt de vista del registre.
Les irregularitats de l'ortografia —això d'«irregularitats» és un eufemisme— provoquen sempre confusions i vaciŀlacions, i són el pa nostre de cada dia del professorat i dels tècnics i tècniques de la gestió lingüística institucional, aixina que no farem massa per reduir-les, només per canviar-les de lloc i marejar un poc per a continuar amb la pràctica tan ben reflectida en aquella escena de Los santos inocentes: «La B con la A hace BA, y la C con la A hace ZA». I un altre dia, la malíccia que donen els lixiviats.
dijous, 7 de maig del 2020
«Qui pandèmia passa, any empeny»
Allargant el fil dels ascensos que s'aconseguixen a pesar de la ineptitud, cosa que comentava ahir, recorde que quan tenia nou anys vaig fer d'àrbitre en el pati de l'escola. El companys m'havien ascendit perquè era un xiquet callat que no sabia jugar encara a futbol. Va ser un desastre. Vaig aprendre la lliçó per primera volta.
Després he tornat a entropessar, però sense cobejança i sense voler. En general, estic més pendent de complir amb les meues responsabilitats i de renunciar a les vanitats dels petits poders que podria envejar. Com que no l'encerte sempre, això em permet practicar les capacitats d'esmena i de reparació, que són actituds que convé mantindre vives, per tal d'evitar empitjorar els errors o les ineptituds.
dimecres, 6 de maig del 2020
L'escalada que no s'ha fet
Els qui han actuat i actuen aixina no mereixen tindre eixe vici de maquillar la seua deixadesa utilitzant el seu poder personal per a fer xantatge emocional i laboral als subordinats a còpia de «tots estem fent un esforç», «hi ha qui s'ha posat la connexió a la xarxa», «he aŀlucinat perquè hi ha qui m'ha dit que no té ordinador ni connexió a internet en casa», «és que els de dalt són molt analògics»... No són analògics, o bé són ineptes o bé són gent sense ètica ni escrúpols. O bé. Encara que no siga un eufemisme tan agradable, em quede amb la ineptitud, perquè trobe que és el mitjà més utilitzat pels qui cobegen els llocs de direcció en què no cal fer-ne un brot i per als quals no estan capacitats.
dimarts, 5 de maig del 2020
Marrades lectores
dilluns, 4 de maig del 2020
Alleujament per l'angoixa
A més d'aplaudir a les huit, ¿hem pensat que calia canviar res després del coronavirus? Hi ha molta literatura que diu que sí. Mos ho llegim, però no pareix que això s'estiga vehiculant clarament com a opció. El virus de la covid-19 s'erradicaràa o es podrà curar gràcies a les institucions públiques —que tanta càrrega mos diuen que són—. Eixos diners de tots utilitzats en profit de tots. El capitalisme neoliberal no s'ha mogut de lloc, i els diners de tots desviats cap a beneficis privats és l'opció més perversa i llaminera d'eixe sistema d'inclusió esclavista que continuem patint.
Hem vist com d'efectiu és posar en pràctica un poc de responsabilitat coŀlectiva. Si podem «acatxar la corba» d'una malaltia desconeguda, més encara hauríem de ser capaços de replicar i esmenar les veus que pretenen tornar a les corbes infernals (socials, econòmiques i ambientals) prèvies a la pandèmia. Seria bo que sentírem alleujament per tornar a l'angoixa anterior.
diumenge, 3 de maig del 2020
Cita dominical / 598: Mercè Teodoro i Peris
Però, no, no cola, ja sabíem que tothom sap netejar. També els homes. També els militars. Però l'exèrcit no es crea ni es manté per a fer neteja ni per a contenir pandèmies víriques. No es maten les mosques a canonades. Ni els virus amb metralletes.
Mercè Teodoro i Peris, «Mosques amb canonades», Nosaltres La Veu, 27.03.2020.
dissabte, 2 de maig del 2020
General o poc especialitzat
Un poc de tot això explica el Termcat en un apunt (23.10.2018) sobre la diferència entre el terme especialitzat cúmulus i la paraula sinònima cúmul que apareix en els diccionaris generals. En resum, diuen:
El Consell Supervisor del TERMCAT va resoldre llavors de fixar com a termes principals les denominacions llatines dels núvols (en aquest cas concret, cúmulus), que es fan servir preferentment en àmbits tècnics i especialitzats. I les formes catalanes (en aquest cas, cúmul), difoses per algunes obres lexicogràfiques i terminològiques, es consideren opcions complementàries, que es fan servir sobretot en àmbits de poca especialització o de caràcter divulgatiu.
He marcat amb negreta una contraposició interessant, perquè mostra com pot passar que una redacció més imprecisa del que pretén convide a una lectura que situa la part menuda per damunt del tot més gros que la inclou. En este cas, els «àmbits tècnics especialitzats» es contraposen a uns reductes definits com a «àmbits de poca especialització»... La que passa és que estos «reductes» són en realitat la llengua general, el conjunt de tota la llengua, un àmbit general de poca especialització, com la vida mateixa.
Per tant, crec que el Termcat hauria d'haver dit «que es fan servir sobretot amb caràcter general», «en àmbits d'ús de la llengua general»..., de manera que deixara clar que la terminologia que estaven delimitant no és per a ús general, sinó per a ús dels especialistes que tracten una matèria concreta.
En canvi, calia dir que, en la llengua general, o quan el missatge s'adreça al màxim possible de receptors, s'utilitzen les formes corresponents a eixos àmbits generals. Per a això estan els diccionaris de la llengua, com ara en este cas, que consideren principal cúmul i secundari cúmulus. Per tant, remeten d'este segon al primer, menys especialitzat, més general.
divendres, 1 de maig del 2020
Un altre món improbable
Mario Bunge (que va faltar el 24 de febrer passat, cosa que em va deixa sorprés i trist) em perdonarà, des d'allà on estiga, però estic quasi convençut que eixe neofeudalisme visceral recalcitrant l'apega algun mosquit. O la mala bava.