diumenge, 31 de maig de 2020

Cita dominical / 602: Xavier Duran i Escribà

Mirant els caràcters.
Sempre és una cosa complicada alertar sense alarmar. Però posats a ser, millor prendre mesures dràstiques que arribar a l'extrem que hem arribat. El catastrofista potser exagera, però el catastròfic, per no exagerar, acaba portant-nos a la pitjor situació. Una cosa és no ser catastrofista i una altra ser totalment irresponsable. Jo prefereixo algú exagerat en la prevenció que algú que acabi provocant una situació que exigeix mesures encara més dràstiques i doloroses que les proposades pels suposats catastrofistes.
Xavier Duran i Escribà, «Algunes lliçons del coronavirus», Divulcat, número 22.

dissabte, 30 de maig de 2020

¿Amb el cap catxo o capcots?

El procés de normalització lingüística del País Valencià (és a dir, el procés de democratització del País Valencià) encara està en marxa, vullc pensar, perquè si la «normalitat» a la qual havíem d'arribar era açò, estem apanyats. El tros de camí que hem fet fins ara és molt rellevant i té diverses fites transcendentals (l'actuació del conseller Rodríguez Barceló, la Llei d'ús i ensenyament, Canal 9, l'activitat de les universitats...) que han permés avançar, però que contenen totes una part decebedora i traumàtica que està encara portant maldecaps principalment als ciutadans que pretenen fer ús de la llengua en igualtat de condicions, és a dir, com si hi tingueren dret.

De la part legal se n'encarreguen els advocats, les associacions polítiques i culturals, el Síndic de Greuges quan li va bé (últimament, des que dirigix la institució un antic polític socialista monolingüe en castellà, trobe que no li va tan bé, perquè m'està rebutjan queixes que abans m'admetia sense cap inconvenient), etc. En un altre àmbit, per contra, quan es tracta de la part sociològica relacionada amb la visió que els valencians tenen de la seua llengua i d'ells mateixos, a pesar que s'han fet faenes interessants en els mitjans, en les administracions locals, en l'AVL, trobe que tant els poders polítics, l'ensenyament i les universitats —generalitzant i considerant poc efectius els esforços que hajam fet alguns en un altre sentit—, continuen privilegiant la visió heretada dels temps del franquisme, que va separar els valencians en angelets i folklòrics servils i en dimonis i culturalistes rebels.

Eixe punt de vista —tal com és habitual en estructures de poder totalitàries&mdsah;, es va estendre a tota societat i va crear el problema del que durant un temps es denominava «autoodi»: els valencians no coneixíem la nostra llengua, la parlàvem malament (comparant amb uns prototips catalans i balears) i l'escrivíem a bacs i redolons. I encara dura això, perquè no s'ha practicat mai des del poder democràtic (polític, institucional, universitari) una estratègia que reconvertira i anuŀlara eixe prejuí i les pràctiques que el van imposar.

Tot el romanç este —que podreu trobar amb detall i amb posisions oposades en llibres i articles d'Abelard Saragossà, Miquel-Àngel Pradilla, Toni Mollà, Francesc Esteve, Manuel Pérez Saldanya, Leonardo Giménez, Eugeni Reig, Susanna Pardines i Nathalie Torres, Antoni Mas i Miralles..., veig que quasi tots els que recorde ara són hòmens, i això també és molta part del problema— es deu al fet que vaig incitar un familiar meu a pegar alguns «escabussons» en la mar ara que canviem de fase, i em va respondre que no necessitava canviar de fase per a pegar «capbussons».

No li vaig demanar si pretenia corregir una paraula per l'altra, però tinc quimera que, com que al poble es diu «escabussó» (possiblement, «ascabussó»; veg. aldc), i som un poc lletrats, hem interioritzat molt a dins aquella consideració de la llengua que parlen al poble: bona per al dia a dia de torcar la pols, però que no s'hauria d'escriure en lletra d'impremta. I eixa ideologia predemocràtica i franquista encara té l'efecte de culpabilitzar les víctimes de la discriminació de segles i és capaç de generar-mos tics estètics de disgust i repressió. És impossible exceŀlir amb el plom de la normativa legal i lingüística restrictives en què hem d'estar «capbussats» però no «escabussats». ¿Amb el cap catxo o capcots? Com dia ma mare, sabó i fil negre.

divendres, 29 de maig de 2020

El rabosot i el formatge

Tal dia farà un any, diuen. Ja ha passat i mos pot arribar a paréixer que hem canviat d'era de colp. Fins i tot l'antropocé quedarà comprimit com un estrat esperant que el desenterren els habitants del futur. No mos quedarem ni per a llavor. Confinats encara uns dies més, amb la porta mig oberta però amb el rostre cobert amb la mascareta, que m'ofega i em provoca una ansietat de calentor i falta d'aire. Un venedor del mercat central compartia el patiment. Estem esperant amb candeletes que traguen la vacuna.

Venia vi. Hem tastat El Rabosot+ (garnatxa tintorera, d'Agres, crec que mos ha dit; sense data): dens, profund, dels que mos agraden. El signe més o plus (+) apareix en l'etiqueta (que està en valencià, per cert). Indica segurament que supera un «rabosot» anterior. Almenys hi ha qui sí que sap què fa quan es tracta de fer vins. L'estrat que deixarem tindrà un toc de graduació alcohòlica, amb aromes de vainilla, mirtil i tot això que es diu. I tal dia farà un segle d'una pandèmia (com ara la grip del 1918). El formatge, Tot de Poble (de les Coves de Vinromà), potent.

dijous, 28 de maig de 2020

Temps desregulat

Durant la pandèmia he aprofitat per a desconnectar de quasi tota l'actualitat informativa. Per contra, m'he subscrit a diversos mitjans, tant pel costum d'estar informat com per donar suport a eixe poder públic plural que ha de ser la premsa. Però he desconnectat prou. Al cap i a la fi, tota l'actualitat era, d'una banda, una hipòtesi periòdicament revisada sobre l'evolució del procés sanitari; i per una altra banda, tot eren intuïcions sobre com de diferents seran tots els àmbits econòmics, laborals, culturals, socials, etc, del futur pròxim. (A més de la murga dels esports, periodistes i aficionats especialistes a omplir el temps amb volves de transcendència impostada.)

Quant a la faena, en concret, quant a la gestió laboral en les Corts, està involucionant com era previsible: els gestors han difós el mantra que estem teletreballant o que hem de teletreballar, però en lloc de regular eixa modalitat laboral han tirat pel dret, pels fets consumats de la nostra «coŀlaboració d'emergència», i han conclòs que les nostres cases s'han convertit en una oficina a disposició seua permanentment. No s'han molestat en regular ni acordar res, i actuen com si estiguérem obligats a tindre ordinador i connexió a la xarxa en condicions, i com si haguérem d'estar esperant que mos arribe qualsevol requeriment de faena durant les vint-i-quatre hores del dia.

Al cap dels anys, no puc mostrar desconcert reivinvidicatiu. Mentres veig si es genera —amb l'impuls del Consell de Personal— una base racional per a dialogar productivament sobre una possible «nova gestió administrativa» (con concordança amb la «nova realitat»), cosa que no sembla que estiga estudiant-se gens —les poques referències al teletreball en les Corts que localitze són del nostre Diari Sindical de les Corts Valencianes). Opte per deixar-la caure.

dimecres, 27 de maig de 2020

El manteniment del programari

De nou la informàtica me se menja la vesprà: desinstaŀle el LibreOffice i instaŀle l'OpenOffice pensant-me que aixina podria fer anar el Salt 4.0, però no. Es veu que havia d'haver instaŀlat la versió 3.4.1 i, si les meues habilitats informàtiques donen per a això, podria ser que continuara funcionant el programa de traducció. Però això ho deixarem per a un altre dia, perquè ara mateix no he segut capaç de refer el camí cap arrere per a tornar al LibreOffice sense deixar de carregar amb l'OpenOffice en l'aparell.

Estem programats per a buscar i trobar paraŀlelismes amb el que coneixem, inclús amb el que fent: la destitució de Pérez de los Cobos em sembla una tímid gest de desinstal·lació d'un programari que no casa amb el sistema democràtic que no tenim però que voldríem tindre. Jo em limite a manifassejar els budells del meu ordinador, però hi ha qui ha estat fent això mateix, tocar el tendre el sistema democràtic, des del mateix dia que mos pensàvem que això era de veres, més o menys cap a la vespra del 23 de febrer del 1981. Aquell dia, Pérez de los Cobos va començar el «manteniment» del programari predemocràtic.

dimarts, 26 de maig de 2020

Fenomenologia del desconcert

La ciutat comença a obrir-se altra volta, i això vol dir obrir la veda a la depredació capitalista desregulada, que és l'única regla que pareix vigent a pesar que la pandèmia del còvid és una derivada de l'emergència climàtica que és una derivada del desconcert antropològic en què vivim des que vivim en societats que acumulen més imatges que paraules, més instants i sensacions que reflexions comprensibles.

L'entrada «fenomenologia» del diccionari de Mario Bunge té dos accepcions, una per a la ciència («teoria de la caixa negra») i una per a la «filosofia contemporània» (Husserl i Martin Heidegger). La primera, és una proposta necessària, però no suficient; la segona, es podria tancar amb el comentari de Bunge sobre Husserl: «Com era de preveure, no va fer cap contribució a la psicologia».

El desconcert no té entrada en el diccionari de Bunge. Però el podem fer aparéixer com a atzar de lectura, sempre recordant que convé donar-li un sentit. Deu ser per això que esmene un poc l'entrada sobre Vilém Flusser en la Viquipèdia.

dilluns, 25 de maig de 2020

El sabater informàtic

Els embolics de la informàtica no s'acaben mai. Ara, amb el treball a distància, em moc entre el Windows i l'Ubuntu, entre versions del Word d'un ordinador que no concorden amb la de cap altre ordinador, amb el LibreOffice de cada sistema operatiu, que no accepta en cap cas les macros de Visual Basic del Word, i on tampoc sé com instal·lar l'antic Salt 4.0 per a que funcione. Sí, eixe Salt és vell, però el puc complementar i, al cap dels anys, comet errors que conec i que esmene automàticament amb les macros.

Em toca embolicar-me amb els nous i lluents errors de la factoria Salt.usu, perquè a la Generalitat Valenciana no li rota compartir el programa professionalment i tampoc dona opció de contacte per a adaptar-lo o millorar-lo. La novetat del Salt.usu és que «los rectores» s'han convertit en «els recte cap de bestiar». Em sembla que això el Salt 4.0 no ho fea, perquè ho tindria clavat en la macro.

Hi ha pandèmies que pareix que reculen, però n'hi han altres ben poderoses amb les quals hem de conviure amb resignació. I en el fons, no són impossibilitats informàtiques, sinó humanes, cabuderies i egoismes que es camuflen amb l'excusa dels problemes tècnics o amb llenguatges críptics que donen valor a l'esoterisme professional... Bé, ho reconec, una cosa com la normativa lingüística. Ja sabem que, a cal sabater...

diumenge, 24 de maig de 2020

Cita dominical / 601: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel

Mirant els ideals.

De vençut, el qui idealment no se'n sent, no ho serà mai.
Agustí Calvet i Pascual (Gaziel), Meditacions en el desert.

dissabte, 23 de maig de 2020

Mirades asonants

Llegint Meditacions en el desert de Gaziel revisite l'actualitat amb els ulls del passat i, diga'm-ho aixina, mirant el futur sense saber-ho. Llegir els llibres d'història és anar combinant el present d'una altra manera, fent canvis en el cub de Rubik, amb una altra densitat, amb superfícies estètiques i materials canviants, però amb un tema permanent: el present. Perquè el temps humà no té opcions de canviar de fase, només de repetir-les.

En 1947 i 1948 Gaziel exposa el que entén que és l'estratègia habitual de la «pèrfida Albió»; el cas és que, ara mateix, passant la pandèmia o el brèxit, pots notar la concordança dels temps. Els moviments del cub poden donar quintilions de posicions, però no són una infinitat. Són posicions possibles però també inabastables, són moviments repetitius, som actors i figurants que anem canviant, perquè eixa l'única part de la història que —segons algú li va atribuir a Mark Twain— rima: les nostres mirades asonants.

divendres, 22 de maig de 2020

La fase canvia, el virus es queda

La setmana de la fase 1 de desescalada de la pandèmia del còvid, ha tingut un poc més d'intensitat laboral. Llàstima que inclús treballant a distància hi ha persones en llocs de direcció que reproduïxen els hàbits de quan treballàvem físicament en el mateix despatx fent servir les mascaretes d'una hipocresia pacificadora.

Fins i tot per correu electrònic note que estan instaŀlats en una relació laboral que combina la malfiança, els retrets i la inseguretat camuflada per una capa d'autoritarisme formal. Una barreja de confusió i ambigüitats que esdevé una tàctica de defensa permanent davant del personal «enemic» —els companys i companyes de treball subordinats—, i que s'alleuja davant del personal «amic» —els subordinats i subordinades servils i bufalevites.

Com que ja hi estic acostumat, aprenc a deixar-la caure, com dia en l'apunt d'ahir. En canvi, mantinc una temor inicial quan m'arriba una resposta per correu electrònic enviada per alguna institució lingüística. Però puc dir que ja sovinteja que em m'arribe a sentir reconfortat per la rèplica raonada, per l'esmena argumentada, per l'acceptació dels encerts i del diàleg productiu. I trobe que és gros que açò m'arribe del Termcat —a banda d'una volta que els vam visitar fa un quart de segle, només els he tractat per la xarxa—, però que la institució on treballe continue amb una gestió i uns comportaments més predemocràtics que postpandèmics. La fase canvia, el virus es queda.

dijous, 21 de maig de 2020

A distància

El treball a distància en què mos han fet embarcar en les Corts, demana, segons em diu Takse, una resposta a l'altura dels mèrits dels «clásicos alborotadores» —és que conformen una colla que em fa pensar en l'avís dels cines de quan era menut— que gestionen eixa administració pública. Tenint en compte la predisposició que ham demostrat que tenen al'hora de fer i acceptar propostes o de dur avant iniciatives de millora, diàleg, participació i coŀlaboració, diu que la millora manera és fer com si ploguera: no es tracta d'obrir el paraigües, sinó de deixar-la caure.

Ho sabem massa bé, eixe virus ja existia abans del còvid i, per tant, no podem culpar el petit nouvingut ni els italians ni els xinesos. De fet, contràriament amb el que ha passat amb esta pandèmia, sembla que contra això sí que tenim «immunitat de grup», perquè ja són molts anys afectats i infectats. Els pocs (funcionaris) que encara puguen nàixer cada dia sense les defenses adequades, la dosi diària va fent-los generar els anticossos suficients per a caure lleument malalts —un poc de febra organitzativa, sindicalista, propositiva, reivindicativa, igualitarista..., amb recaigudes i fases de malhumor—, fins que arriba el dia que Takse diu: «Ja s'apanyaran», i ja pots pensar que, llevat que hi haja una mutació perillosa, estàs immunitzat. Vist que mos pixen damunt i mos volen fer creure que plou, paraigües i a deixar-la caure. A distància, això també.

dimecres, 20 de maig de 2020

Espolsons casuals

Intente contradir la rutina i elimine unes pàgines de diari que tinc damunt del faristol des de finals de l'any passat, tot per un denominat «test de Bechtel» encerclat que esperava fer-li arribar a la filla d'una amiga que està molt interessada en que no li prenguen el pèl com a dona. Han passat els mesos i és possible que s'ho sàpia massa, ja que estava fent-se una biblioteca de lectures feministes. Espolsó i al contenidor de paper.

D'altra banda, ha fet calor i, a més del teletreball desregulat amb què estan salvant el confinament, aplicant-hi la deixadesa proverbial en qüestions laborals, cosa que em cou als ulls de tant de pensar-hi mirant la pantalla, hem hagut d'anar a comprar i m'he n'he tornat malhumorat i ansiós a causa de la mascareta, les ulleres de prop, el carro, la bossa... Em carrega molt això de no poder respirar, més encara que el confinament ha tingut l'efecte imprevist de pegar-li un «espolsó» a la màrfega d'aire que cobria la ciutat.

dimarts, 19 de maig de 2020

Tot netet a casa

Arribats a la fase 1 després del confinament total, hi ha com un poc de descompressió ambiental i psicològica. Ara que ja estava acostumat a unes restriccions, inicialment estressants, però que mirava de compensar evitant al màxim les situacions compromeses, n'he d'aprendre unes que són menys intenses, però que em fa vaciŀlar, per la novetat i perquè hi ha consignes estranyes, com ara que pugues eixir sol a fer senderisme dins d'uns horaris concrets, però sí que en podem ser deu fent «senderisme» de bar en bar.

Deu ser cosa de protegir el medi ambient, perquè una colla de deu per la muntanya carregats de cervesetes seria tornar a la «vella normalitat» massa prompte, sense quasi haver tastat res de la futura realitat emmascarada que mos espera quan eixim al carrer. Ara que tinc casa tan neta, ¿què me s'ha perdut fora?

dilluns, 18 de maig de 2020

La pols dels dies

Inclús ara, amb la previsible poca paperassa que hauria d'estar generant durant el confinament, me s'ompli la taula de retalls i fulls que he llegit o que deixe per a després, per a demà, per a algun dia. I es convertixen en el típic niu de pols que no hi ha manera d'evitar, junt amb les notificacions bancàries que no calia, els rebuts que no he pogut evitar que m'envien en paper i la publicitat innecessària.

Acumule articles sobre teletreball o sobre el nou món que ha d'aparéixer després d'açò que passa (ara és una pandèmia, però fa una dècada va ser un crisi i abans..., i el paradís no arriba), una referència argumentada sobre la setmana laboral de quatre dies, un article sobre les discriminacions per edat amb coartada de protecció sanitària... Confinat o no, sempre pareix que tot siga massa rellevant i no trobe la manera d'evitar l'acumulació dels papers llegits i de les lectures ajornades en paper.

Això sí, quan toca torcar la pols i pegar una «fregaeta», aleshores sí que elimine o arxive convenientment un poc de paperassa. Per contra, la versió electrònica d'eixa acumulació és igualment preocupant i estressant, però només cal torcar la pantalla de tant en tant. Ara bé, tot està allà, fent munts de bits... I serà pols també, però d'una altra manera.

diumenge, 17 de maig de 2020

Cita dominical / 600: Oscar Wilde

Mirant les presons.

Un pedestal pot ser una cosa molt desproveïda de realitat. La picota és una realitat esgarrifossa.
Oscar Wilde, De profundis, segons la traducció de Joan Ayala.

dissabte, 16 de maig de 2020

Un tic-tac que no sona

En general trobe que no note el pas del temps a colps, a trompades amb la realitat, a pesar que siga un corrent continu que no fa tic-tac com havíem convingut que feen els rellonges... Vaja, tampoc ho fan ja. La cosa és que en Maigret et le fantôme de George Simenon (1964) hi ha una d'eixes frases que et poden fer pensar que has entropessat amb una de les ratlles imaginàries que marquen els nostre compàs en vetla:
Vous remarquerez qu'il a la télévision... Il préfère les images noir et blanc aux tableaux de maître...

La televisió als anys xixanta equivalia a imatges en blanc i negre. I el personatge que parla constatava en la noveŀla la curiositat que algú preferira mirar això en lloc de les obres mestres que omplien la casa on es situava l'escena. Al cap de mig segle, la mirada ha descobert també els grans mestres en la pantalla, i el blanc i negre continua pareixent una preferència excèntrica. Amb l'edat, el moviment dels ulls també fa tic-tac.

Vaig anar a córrer dimecres passat pels camins de la lluna: 19:13 en sentit contrari al de les busques del campanar, a vore si...

divendres, 15 de maig de 2020

És l'economia estúpida

Em quede sorprés de vore que, encara que la pràctica podria fer els mestres, la pràctica formulària, repetitiva, que no evoluciona amb els canvis socials ni sotmet a revisió els encerts (per a reforçar-los i ampliar-los) i els errors (per a esmenar-los i reduir-los), aconseguirà segurament una qualitat burocràtica ben ferma que aportarà la complaença de recórrer els camins coneguts i el pànic davant les vies diferents o noves que puguen anar obrint-se en el mapa d'una societat viva en canvi constant.

Anuncien en canvi a la fase 1 com si fora una victòria sobre res. Al mateix temps lligc un article del diari de diumenge passat de Josep Santacreu (conseller delegat de la companyia d'assegurances DKV): «La pandemia climática» (El País, 10.05.2020). Vaja, l'autor es preocupa per la salut de tots que tots estem malmetent quan estem revolucionant ja els motors de combustió fòssil per a llançar-mos a la carretera amb el canvi de fase. I alguns fragments de l'article haurien de despertar el nostre sentit de la coherència —si l'hem cuidat un poc durant el confinament—:

La gran diferència entre les dos crisis és que mentres que en la de la covid-19 vegem els efectes negatius i els encerts i desencerts de la gestió en qüestió de setmanes, en la climàtica tardarem uns vint-i-cinc anys en vore l'efecte, per a bé o per a mal, del que fem hui. I el que hui estem vivint s'origina en el que vam fer fa vint-i-cinc anys. [...]

La contaminació atmosfèrica continuarà causant més pèrdues humanes que la pandèmia, Si hem entrat en un mode d'emergència amb el virus, hem de fer el mateix amb el clima. [...]

Necessitem un gran pacte, un green deal per a millorar la salut planetària reduint radicalment les emissions, reforestant massivament i protegint la biodiversitat per a que l'ésser humà no passe a ser una espècie en risc d'extinció.

No solc apostar a res, però em jue un pésol tranquiŀlament que abans mutarem per a poder respirar ozó o diòxid de carboni. He llegit un poc sobre les mesures per a reduir o eliminar la contaminació en la indústria de l'automòbil: mutarem o les mascaretes contra els coronavirus inclouran filtre de gasos. La frase de l'assessor de Clinton que s'ha transformat en una sentència apodíctica, «és l'economia, estúpid», en realitat havia de ser: «és l'economia estúpida».

dijous, 14 de maig de 2020

La boia de la intuïció

Estic pensant alguna cosa al voltant de la «intuïció lingüística», que és un concepte semblant al del «geni de la llengua», «parlant no contaminat», «expressió natural»... Termes imprecisos, ambigus i confusos que servixen per a aproximar-se d'una manera impressionista a algun concepte científic que rau en el fons, però que encara no ha segut aïllat i concretat amb un mínim rigor. Això no vol dir que no siguen termes útils, perquè permeten fantasiejar i també impulsar la reflexió i les hipòtesis fins a algun punt en què es puguen concretar i comprovar.

Mentres li pegue voltes, tope amb un titular que desperta la meua intuïció que alguna cosa no funciona. La intuïció és el resultat d'una assimilació estadística, aixina que em trobe davant d'un «bolla...» que no m'acaba de sonar en castellà com el «boya...» habitual, més encara perquè en la meua pronúncia valenciana del castellà, no recorde una aproximant lateral palatal sonora. Tenint en compte que l'error està en la secció d'economia, es tracta segurament d'un nou intent, no sé si neoliberal o socialdemòcrata, per imposar una retallada de les duplicitats en despesa tipogràfica o, en un altre sentit, per tractar equitativament els sons en l'escriptura. En tot cas, la boia de la intuïció correctora no va surar prou alt.

dimecres, 13 de maig de 2020

Punt de lectura que vola

Òbric un llibre per atzar i cauen de dins uns probables punts de lectura antics. Hi ha un santet d'uns àlbums de batalletes que hi havia quan era menut: «Hechos y soldados del siglo xx». És el número 238: «Se intensifica la guerra en Indochina (1953).»

El confinament em fa regirar la llibreria buscant lectures pendents que em desperten l'interés. De colp la noveŀla es convertix en una ficció personal sobre el meu propi passat, un record boirós d'aquelles històries que em pareixien antigues ficcions, històries llegendàries, matèria de cinema, però que ara sé que eren les vides que havien precedit la meua fea ben poc, i que el santet havia de ser un aprenentatge lúdic i inconscient. Ara veig que em vaig quedar penjant del paracaigudes, com el soldat del dibuix, sense arribar a tocar el terra de la història. La ficció de la vida deu ser aixina, que es queda penjant com un punt de lectura d'un llibre alçat. Fins que.

dimarts, 12 de maig de 2020

Les fatalitats d'abans i ara

Acabe Els ous fatals de Mikhaïl Bulgàkov (la versió en castellà, en realitat: Los huevos fatales) amb la sensació d'haver-me perdut la major part de la ironia i l'humor que impregna esta petita sàtira, no sé si per la distància lingüística o per la distància temporal. No deu ser igual intentar fer humor a la Unió Soviètica dels anys vint del segle passat que en la democràcia postfranquista pandèmica actual.

Es pot llegir, però l'obra necessitaria una posada al dia, que es podria fer amb molt de material d'ara mateix tenint en compte el tema del relat (un experiment científic relacionat amb la mutació genètica, la burocràcia, la repressió, l'economia planificada, les masses i el destrellat institucional...).

Quant a la traducció, és de Silvia Serra (¿Fernández de segon?). Com passa massa vegades, no trobe massa informació en la xarxa sobre la seua faena i milacres. M'ha fet gràcia l'ús de les paraules chanclo, redaño, bardana. I més encara que en aquella època ja hi haguera revòlvers elèctrics. O és possible que fora un detall de ciència-ficció d'aquella època que no he sabut interpretar.

Finalment, no comentaré massa el títol. No sé com devia sonar en el rus de l'època (veg. Роковые яйца), però sí que s'ha vist afectat per alguna fatalitat.

dilluns, 11 de maig de 2020

Cap a la irrealitat a colps de normativa

M'he entretingut ampliant la fitxa sobre el còvid eixe que diuen, que uns volen que concorde amb l'article el i altres que concorde amb l'aticle la, uns volen que siga plana i altres que siga aguda... N'hi ha qui hi veuen un nom propi i ho escriuen amb majúscula inicial (Covid); el Termcat —no espere descobrir per què mai— veu més formal si manté la forma de sigla (covid) que si li s'aplica el tractament habitual dels acrònims i noms comuns (covid o còvid)...

La cosa que menys m'ha acabat de quadrar és la frase final de Jordi Badia en l'article en què usa el nom de la malaltia com a nom propi i proposa que siga femení perquè el criteri general de concordança de les sigles es fa mirant quina és la concordança que establiria el sintagma en valencià. Tot això seria raonable, però també discutible i esmenable acceptant que l'etimologia no hauria de prevaldre sobre altres factors, com ara la realitat de l'ús «correcte» general, per lleig que mos semble eixe ús. Badia acaba aixina:
Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.
¿De veres? Segur que hi ha qui pensa que posar el primer signe d'interrogació (tal com es fa en castellà, en general) tindrà un efecte papallona sobre l'ús del valencià i que, aleshores, ja no caldrà protestar, reclamar, legislar i reivindicar res. Com dia aquell, ho tindrem tot pagat per parlar en valencià. Ah, espere que l'efecte papallona siga positiu, per variar.

diumenge, 10 de maig de 2020

Cita dominical / 599: Von Koren

Mirant les ciències humanes.

Soc zoòleg o sociòleg, que és el mateix.
Von Koren, personatge d'El duel, d'Anton Txèkhov.

dissabte, 9 de maig de 2020

La pell de l'orso




Hui, seguint amb l'apunt d'ahir, puc comentar un detallet dels accents diacrítics, àmbit on fa poc encara que les institucions normatives han fet una neteja important. El detallet és que en l'informatiu d'À Punt de hui a migdia, la periodista que estava donant la notícia s'ha referit a l'expressió comuna i tòpica que parla de «vendre la pell de l'os»... I, ¡bingo!, la periodista ha demostrat que eixe accent que ara no apareix podia ser realment útil, perquè l'orso (fins al 2018: ós, amb accent) de la dita s'ha convertit en un maluc, en una ròtula, o en la llaminadura d'un gos, ja que la pronunciació ha segut «òs».

Possiblement convindria tornar a posar eixe diacrític, ja que els ossos estan recuperant-se (els que es trenquen i els mamífers). O podríem canviar la dita i que a la periodista li escriguen en el càiron «vendre la pell de l'orso». Això, pensant que la periodista, a més de saber parlar en valencià davant de la pantalla, té la capacitació suficient en la vida diària per a distingir els ossos i els ossos. Una amb tònica oberta i l'altra amb tònica tancada. I al revés.

divendres, 8 de maig de 2020

Els elixirs i els lixiviats

Un company em demanava per la paraula «malíxia», que no localitzava en els diccionaris, cosa sorprenent, perquè és d'ús molt comú. Si pensem en els elixirs o en els lixiviats (que també fan oloreta), són paraules prou doctes, condició a la qual pareix que tots aspirem, sovint amb massa ànsia, i aixina arribem a pretendre escriure «malíxia».

El cas és que la paraula sí que apareix en el diccionari, però escrita «malíccia». Hagueren pogut també escriure-la «malícsia», però en este cas han seguit el corrent conegut de les paraules dicció, diccionari, ficció, fricció, etc., tot un cabasset de cultismes, cosa que contribuïx a posar la malíccia en una companyia que seria correcta des del punt de vista del sentiment, però no tant des del punt de vista del registre.

Les irregularitats de l'ortografia —això d'«irregularitats» és un eufemisme— provoquen sempre confusions i vaciŀlacions, i són el pa nostre de cada dia del professorat i dels tècnics i tècniques de la gestió lingüística institucional, aixina que no farem massa per reduir-les, només per canviar-les de lloc i marejar un poc per a continuar amb la pràctica tan ben reflectida en aquella escena de Los santos inocentes: «La B con la A hace BA, y la C con la A hace ZA». I un altre dia, la malíccia que donen els lixiviats.

dijous, 7 de maig de 2020

«Qui pandèmia passa, any empeny»

La pandèmia i el confinament van incorporant-mos nous hàbits. Han passat vora dos mesos i hem aprés fins i tot a canviar gestos que pensàvem «naturals». En canvi, hi ha dirigents i alts funcionaris que pretenen que la situació d'«emergència» els servixca de coartada per a la contradicció que hi ha entre les seues funcions i atribucions formals i la gestió real que estan fent. La primera setmana, podíem estar desprevinguts, però ja hem fet moltes cues amb mascareta i guants. Ja podem pensar que «qui pandèmia passa, any empeny».

Allargant el fil dels ascensos que s'aconseguixen a pesar de la ineptitud, cosa que comentava ahir, recorde que quan tenia nou anys vaig fer d'àrbitre en el pati de l'escola. El companys m'havien ascendit perquè era un xiquet callat que no sabia jugar encara a futbol. Va ser un desastre. Vaig aprendre la lliçó per primera volta.

Després he tornat a entropessar, però sense cobejança i sense voler. En general, estic més pendent de complir amb les meues responsabilitats i de renunciar a les vanitats dels petits poders que podria envejar. Com que no l'encerte sempre, això em permet practicar les capacitats d'esmena i de reparació, que són actituds que convé mantindre vives, per tal d'evitar empitjorar els errors o les ineptituds.

dimecres, 6 de maig de 2020

L'escalada que no s'ha fet

A mida que s'acosta el final de l'emergència pandèmica hi ha qui va desescalant sense haver escalat gens. Em comenten algunes mostres de la «gestió» que s'ha fet: una becària s'ha comprat ordinador i connexió sense fils en casa per a poder continuar amb la seua situació «laboral»; una funcionària interina inclosa en la llista de persones de risc ha hagut de desplaçar-se al centre de treball a arreplegar el portàtil perquè l'administració no li l'ha volgut enviar a casa; una funcionària va al lloc de treball i, com que la faena s'ha reduït a causa de la pandèmia, es passa els matins sense fer res; han denominat «teletreball» el fet que els treballadors i treballadores posen els seus mitjans particulars a disposició de la faena per a suplir la inacció o el deixament de funcions dels gestors de l'administració que ni van implantar el teletreball quan es reclamava ni han fet res per regular-lo ara, excepte exigir la presència davant del mòbil o de l'ordinador en l'horari laboral... Té igual si es tracta d'un ajuntament, de la Generalitat valenciana o de les Corts Valencianes.

Els qui han actuat i actuen aixina no mereixen tindre eixe vici de maquillar la seua deixadesa utilitzant el seu poder personal per a fer xantatge emocional i laboral als subordinats a còpia de «tots estem fent un esforç», «hi ha qui s'ha posat la connexió a la xarxa», «he aŀlucinat perquè hi ha qui m'ha dit que no té ordinador ni connexió a internet en casa», «és que els de dalt són molt analògics»... No són analògics, o bé són ineptes o bé són gent sense ètica ni escrúpols. O bé. Encara que no siga un eufemisme tan agradable, em quede amb la ineptitud, perquè trobe que és el mitjà més utilitzat pels qui cobegen els llocs de direcció en què no cal fer-ne un brot i per als quals no estan capacitats.

dimarts, 5 de maig de 2020

Marrades lectores

Continue amb El temps de les cireres de Montserrat Roig, però me se farà difícil avançar un poc més ràpid si vaig entretenint-me com hui. De l'accent que li faltava al Sacré Coeur en l'edició que tinc, he passat a intentar comprovar si era cert que hagueren obligat els revoltats derrotats de la Comuna de París del 1871 a construir el monument. No he vist que ho comenten en la Viquipèdia francesa. De totes formes, he topat amb la Tercera República Francesa i el monument al «chavalier de La Barre», a la història del jove cavaller torturat i condemnat a mort, cosa que m'ha dut també a Voltaire.

Això de tindre el mòbil massa a mà per a fer consultes quan estàs llegint, també cal saber-ho mesurar. Abans m'havia d'alçar a consultar alguna enciclopèdia en paper. Ho fea, però costava més i acabava assumint que la lectura literària havia de restringir o ajornar eixes consultes. Amb l'aparell al costat, és massa fàcil i la lectura es pot desviar cap a terrenys que poden ser més una marrada que una travessa. He tornat al llibre després de l'excursió. François-Jean Lefebvre de La Barre va morir amb vint anys. Hi ha ficcions desbaratades que han fet i fan molt de mal.

dilluns, 4 de maig de 2020

Alleujament per l'angoixa

El final del confinament —el «desescalament», diuen—, pot provocar sensacions oposades, una d'alleujament, perquè anem alliberant-mos de la temor ambiental contra la contaminació sanitària, i alhora, una altra d'angoixa, perquè podem topar amb les temors derivades del retorn a un món que sospitem que encara estarà més ple d'incerteses però, més encara, serà un món vell de contaminacions conegudes i patides que, abans de la covid-19, mos havien convençut —a grans, però sobretot a jóvens— que estàvem en «emergència climàtica».

A més d'aplaudir a les huit, ¿hem pensat que calia canviar res després del coronavirus? Hi ha molta literatura que diu que sí. Mos ho llegim, però no pareix que això s'estiga vehiculant clarament com a opció. El virus de la covid-19 s'erradicaràa o es podrà curar gràcies a les institucions públiques —que tanta càrrega mos diuen que són—. Eixos diners de tots utilitzats en profit de tots. El capitalisme neoliberal no s'ha mogut de lloc, i els diners de tots desviats cap a beneficis privats és l'opció més perversa i llaminera d'eixe sistema d'inclusió esclavista que continuem patint.

Hem vist com d'efectiu és posar en pràctica un poc de responsabilitat coŀlectiva. Si podem «acatxar la corba» d'una malaltia desconeguda, més encara hauríem de ser capaços de replicar i esmenar les veus que pretenen tornar a les corbes infernals (socials, econòmiques i ambientals) prèvies a la pandèmia. Seria bo que sentírem alleujament per tornar a l'angoixa anterior.

diumenge, 3 de maig de 2020

Cita dominical / 598: Mercè Teodoro i Peris

Mirant l'engany militarista.

Però, no, no cola, ja sabíem que tothom sap netejar. També els homes. També els militars. Però l'exèrcit no es crea ni es manté per a fer neteja ni per a contenir pandèmies víriques. No es maten les mosques a canonades. Ni els virus amb metralletes.
Mercè Teodoro i Peris, «Mosques amb canonades», Nosaltres La Veu, 27.03.2020.

dissabte, 2 de maig de 2020

General o poc especialitzat

La passió i dedicació professional a un àmbit de la terminologia mos dona una perspectiva diferent de la matèria que tenim entre mans, la llengua, que és tan general i variada com a conjunt. La terminologia especialitzada intenta concretar els conceptes i els termes que la componen buscant la precisió i l'eficàcia comunicativa. Això fa que els reculls terminològics dels llenguatges especialitzats miren de seguir el rigor en l'aplicació dels criteris d'admissió i creació dels termes, ja que la finalitat d'eixos llenguatges és comunicar amb certesa i exactitud en eixos àmbits d'ús, evitant ambigüitats i circumloquis explicatius. Són llenguatges delimitats i sintètics que pertanyen al conjunt d'una llengua, però que estan delimitats i restringits, tant en quantitat com en qualitat i en àmbits d'ús. Són un subconjunt de la llengua.

Un poc de tot això explica el Termcat en un apunt (23.10.2018) sobre la diferència entre el terme especialitzat cúmulus i la paraula sinònima cúmul que apareix en els diccionaris generals. En resum, diuen:

El Consell Supervisor del TERMCAT va resoldre llavors de fixar com a termes principals les denominacions llatines dels núvols (en aquest cas concret, cúmulus), que es fan servir preferentment en àmbits tècnics i especialitzats. I les formes catalanes (en aquest cas, cúmul), difoses per algunes obres lexicogràfiques i terminològiques, es consideren opcions complementàries, que es fan servir sobretot en àmbits de poca especialització o de caràcter divulgatiu.

He marcat amb negreta una contraposició interessant, perquè mostra com pot passar que una redacció més imprecisa del que pretén convide a una lectura que situa la part menuda per damunt del tot més gros que la inclou. En este cas, els «àmbits tècnics especialitzats» es contraposen a uns reductes definits com a «àmbits de poca especialització»... La que passa és que estos «reductes» són en realitat la llengua general, el conjunt de tota la llengua, un àmbit general de poca especialització, com la vida mateixa.

Per tant, crec que el Termcat hauria d'haver dit «que es fan servir sobretot amb caràcter general», «en àmbits d'ús de la llengua general»..., de manera que deixara clar que la terminologia que estaven delimitant no és per a ús general, sinó per a ús dels especialistes que tracten una matèria concreta.

En canvi, calia dir que, en la llengua general, o quan el missatge s'adreça al màxim possible de receptors, s'utilitzen les formes corresponents a eixos àmbits generals. Per a això estan els diccionaris de la llengua, com ara en este cas, que consideren principal cúmul i secundari cúmulus. Per tant, remeten d'este segon al primer, menys especialitzat, més general.

divendres, 1 de maig de 2020

Un altre món improbable

El primer mosquit tigre mos ha rondat hui. Demà sabrem si mos ha picat i si ja toca confinar-mos braços i cames tot l'estiu fugint d'eixe altre vector de la globalització que va precedir la pandèmia global. Espere que les picades de mosquit no mos apeguen res roín, encara que és molt possible que no apegue res de bo, perquè senc en la ràdio que, com que ja han «acatxat la corba», hi ha governants de la «vella realitat» estan rescindint contractes de personal sanitari amb clàusules sorpresa i ocultisme de contractes —fet que ha provocat la protesta dels afectats de les precarietats de quasi sempre—, no fora cas que algú es pense que un altre món és més probable després de la pandèmia.

Mario Bunge (que va faltar el 24 de febrer passat, cosa que em va deixa sorprés i trist) em perdonarà, des d'allà on estiga, però estic quasi convençut que eixe neofeudalisme visceral recalcitrant l'apega algun mosquit. O la mala bava.