dilluns, 28 de gener del 2008

Impol·luts i inútils

Lateral est de la porta dels Serrans de València
La vida passa i les lectures s'acumulen i s'empolseguen, fins i tot els tèrmits i les teranyines tenen més tracte amb la lletra impresa i enquadernada. Profit que els faça.

Estic embolicat amb la conversió dels divx per a l'Ipod i no hi ha mans, sempre hi ha alguna cosa que no funciona. Es veu que els vídeos i jo mantenim una incompatibilitat de caràcters, perquè mai he encertat la manera de gravar cd o dvd sense entrebancs. Com que he provat amb el Windows, esta vesprada ho intentaré amb el Mac, a vore si hi ha més sorteta. I tot per clavar-me Ran d'Akira Kurosawa en l'aparell.

Tinc Les Bienveillantes una mica arraconades. Amb això que no hi ha ses senyories, les faenes parlamentàries es reduïxen però les terminològiques i lingüístiques en general es multipliquen. més encara amb l'aportació del Termcat i els seus xml. Els informàtics em comenten que no és tan simple com jo voldria passar-los a un bloc (amb el format Word Press). He descobert, amb l'ajuda dels internautes —i de Jordi Enguídanos en particular— que la cosa tampoc no és tan complicada, però que caldrà calfar-se el cap.

Finalment, potser un dia faré un resum de les sessions del màster on col·labore. El més entretingut són les anades i vingudes entre aules a la facultat per tal de trobar un lloquet. Al capdavall, tot i que tracte de provocar la discussió sobre els automatismes i normativismes irreflexius que es desprenen de la lectura de molts manuals, ja ho hauríem de saber: si no fem res per l'ús real de la llengua, podem barallar-mos per un pronom fins a aconseguir un llenguatge juridicoadministratiu impol·lut i perfectament inútil.

dimarts, 22 de gener del 2008

Joies

Joieria en Renfe
Sense haver-ho previst gens, hui parlarem de joies a partir d'una insinuació que mos aporta la companyia ferroviària per excel·lència monopolística. Els usuaris de la Renfe, a pesar de tot el que sentim que passa a Catalunya i del que veiem que ens passa amb el que tenim o deixem de tindre al País Valencià, i esperem que n'hajam aprés, hem de tindre esperança. Pel que sembla, i segons ens deixem insinuar, hi ha algun tresor amagat ple de diamants i altres joies que potser ens tocarà tallar a mà. La Renfe ha tingut la delicadesa de deixar-nos un martell per si de cas. Els programes traductors també són una joia, però les persones correctores, una càrrega, pel que sembla.

Joies de l'esportCom que hui és festa a València —Sant Vicent de la Roda—, hem passejat pel riu, que és un recurs barat i agradable. Hi havia molt de trànsit, a peu i en bici, aprofitant el solet. Al poliesportiu on juguem a futbet, l'equip d'atletes de Rafa Blanquer estava entrenant-se (només hem reconegut la Glory Alozie, que ha tingut un petit entrebanc en acabar el tros de cursa durant el qual li he fet la foto i ha necessitat que li cuidaren un bessó). Són unes quantes de les joies de l'esport valencià i és ben entretingut veure com es preparen. Observem que parlen en castellà, tot i que hi ha unes veus que indiquen alguna cosa sobre els passos de Glory i d'una companya, que no distingim a quina llengua pertanyen (potser a alguna de les cinc-centes de llengües de Nigèria).

La joia de la reivindicacióI continuant amb l'esport i les llengües, però en una altra versió, a Alacant, en canvi, no vam descobrir massa joies dissabte passat, però vam fer una passejada reivindicativa, després de dinar al bar Ramblas —que no recomanem en cap aspecte, llevat del lloc— i d'una concentració prèvia, per la tv3. Podem indicar que el percentatge de joventut superava un mínim necessari per a lligar en català. La companyia era una joia, si més no (vora dos milers de persones). Vam descobrir que pels carrers d'Alacant també hi ha els discutidorets de mena que pretenen contramanifestar les seues posicions polítiques. Naturalment, la sort que tenen és que som pacífics i raonadors. En tot cas, segurament alguns dels lemes que es proclamaven eren un pèl exagerats, però, vaja, una manifestació sempre és una exageració d'alguna cosa. En tot cas, també vam poder comprovar que hi havia manifestants que parlaven en castellà. Hem de tindre clar, com ells, que la llibertat d'expressió és una qüestió que mos afecta a tots i no tan sols als que parlen la nostra llengua.

divendres, 18 de gener del 2008

Calle vosté, calle vosté també

La cara del PP
¡Quina tranquil·litat dóna tindre un mercat captiu!, cosa que ni tan sols deuen pensar alguns espanyols, perquè per a ells el món viu únicament en castellà. Al País Valencià només un 12,7 % dels televidents connecta Canal 9, canal públic que havia de ser en valencià però que els socialistes (¿pspv?) van decidir finalment que no ho seria —a pesar del que diu la llei de creació—, línia d'engany, de menyspreu dels ciutadans i de minorització de la llengua que ha seguit i aprofundit els dirigents del Partit Popular. És a dir, la baixa audiència no té res a vore amb la llengua, ja que no s'hi emeten pel·lícules en català però hi ha molts programes en espanyol (és a dir, en qualsevol varietat de castellà).

I per a captivar més el mercat per a l'espanyol, per si no n'hi havia prou, Francisco Camps juga les cartes de la censura de les emissions de tv3 al País Valencià. Des d'un punt de vista de mercat, el Partit Popular està conformant per al valencià —anem a pensar que és una riquesa (eixa senya d'identitat, com solen sermonejar) que hauria de fer-se valdre— un mercat de caritat, no un mercat lliure i democràtic, sinó un mercat clientelar, dominat per l'intervencionisme proteccionista dels interessos ideològics i econòmics d'un grup de persones privilegiades per la manca de controls socials democràtics, manca que afecta tant l'economia com la resta dels àmbits socials i polítics, començant pel funcionament intern dels partits democràtics, estructures de poder on nia la falta de transparència i democràcia. I des d'allí.

Malgrat tot, ja ho sabem, el mercat, l'última excusa dels privilegiats —¿o això era la pàtria?, ¿o eren els canalles?— funciona sempre a favor d'algú. Per exemple, en favor de la demagògia del pp que reclama per a Catalunya el que no fa al País Valencià, amb eixa campanya per l'ensenyament al 50 % en català i espanyol, sense més assessorament ni fonament pedagògic que la demagògia de la xifra, i menyspreant el que li contesten des de la Generalitat i que podem comprovar empíricament —llevat que Ernest Maragall tinga algun altre xiquet d'Olot a la màniga—: «Parlarà perfectament bé en català i en castellà.» Parle vosté en espanyol, calle vosté en català, és el que volen fer dels del Partit Popular (i tal com promou Fernando Savater, sense que jo acabe de saber filosòficament i lingüísticament per què).

La notícia del diari El País (18.01.2008; l'hem traduïda amb l'ajuda de l'Internostrum) és la següent:


El castellà, un valor en alça


L'estudi de l'espanyol en el món creix un 75 % en els últims quatre anys, segons l'Institut Cervantes


Europapress - Madrid - 17.01.2008

La directora de l'Institut Cervantes, Carmen Caffarel, ha assenyalat hui que l'estudi de l'espanyol en el món va créixer un 75 % en els últims quatre anys i ha recordat, així, que esta dada indica que la llengua espanyola és «el producte cultural més demanat».

Caffarel va fer estes declaracions durant la trobada «Aprenent a exportar: Continguts culturals per al món», que s'ha celebrat hui a Madrid, organitzada per l'icex.

La directora de l'Institut Cervantes ha posat en relleu també que l'espanyol és un valor afegit i en alça» i ha assenyalat que es tracta de «la segona llengua internacional de comunicació». «Només als eua hi ha més hispanoparlants que habitants a Espanya. Es tracta a més de ciutadans amb un nivell adquisitiu alt. El seu poder de compra representa uns 600.000 milions de dòlars», ha indicat.

Nou centre a Austràlia


Carmen Caffarel ha recordat que l'espanyol «ha passat de ser la llengua que duien els missioners a la llengua vehicular dels negocis que duen ara els empresaris pel món».

La directora de l'Institut Cervantes ha assegurat que la institució que representa lluitarà per «equiparar l'espanyol a l'anglès». «L'espanyol és la llengua del futur i de les oportunitats», ha afirmat.

Així mateix, Caffarel ha avançat que el Cervantes disposarà a la fi del 2008 de 77 centres en tot el món i que el seu procés d'expansió el durà a obrir-ne un Austràlia abans d'acabar l'any.

Finalment, ha assenyalat que dins de quinze dies es presentarà la televisió per Internet de l'institut que forma part de la seua «aposta per la plataforma multimèdia».

dilluns, 14 de gener del 2008

Restaurants i ucronies

Alegres ucronies
Ara que els sacsons i el pressupost encara ens ho permeten, continuem visitant restaurants amb ànim cultural i gastronòmic, perquè, de gana, no en tenim mai massa. Divendres passat vam dinar a L'Hamadríada, a València (plaça de Vicent Iborra, 3; en un carreró a l'esquerra entrant des del carrer de Quart).

El local, llevat que el personal decidixca no xarrar, és sorollós, la qual cosa deriva en crits. No m'hi vaig fixar massa, però no vaig notar fum en la part de l'entrada, així que supose que devia ser la zona de no fumadors. Un encert, sens dubte. Desencert, en canvi, el mobiliari, no massa còmode per a les cames. I, és clar, greu desencert, el fet que no tinguen la carta (ni el web) en català. (Vaja, estic segur que algun acadèmic de l'avl deu pensar que això és normal, ¿ei? Aixina anem; això sí, tenim missal.)

Quant al menjar, com que vam triar del menú (ben ajustat), la paella estava recalfada —ja era molt tard, tres i mitja passades—, però bona; l'ensalada escocesa, amb un salmó sentidet; el marmitako una mica descolorit, però saborós; i el magret d'ànet anava a trossos, amb predomini del tros poc tendre. Les postres, limitades a un flam de coco o fruita. I quant al vi, vam triar un sirà, que va resultar agradable (Canforrales), sense més. Tot i el poc entusiasme, és un lloc que caldrà apreciar amb més calma en una altra ocasió.

Quant a altres coses, els alumnes d'Enric —un company valler de viatge— li demanen per què la sigla ppcc no és com la dels eua. Esta són els Estats Units d'Amèrica i l'altra no són els «partits comunistes» sinó els «Països Catalans». Tinc quimera que deu ser una mostra del poc que hem avançat en eixe sentit des que mosatros féiem els mateixos dibuixets a les llibretes: encara mos sentim trencadors i lliures escandalitzant amb eixa utopia —per no dir-ne ja ucronia.

dissabte, 12 de gener del 2008

Pensadors francesos

Una seu del pensament valencià
Tinc un miqueta de temps per a recordar una classificació que feia Vidal-Beneyto en El País (06.10.2007) de dos grups d'intel·lectuals francesos. En primer lloc els valuosos:
  • Jacques Rancière
  • Alain Badiou
  • René Passet
  • Robert Castel
  • Daniel Bensaid

En segon lloc, els mediàtics i menys valuosos:

  • Alain Finkielkraut
  • Pascal Bruckner
  • André Glucksmann
  • Bernard-Henri Levy

Vidal-Beneyto explicava en l'article les raons de la seua classificació. Naturalment, cadascú ha de fer la seua llista, si és que fan falta llister per a res. En tot cas, una manera com un altra d'ordenar i recordar les idees.

Hauria jo de poder fer una llisteta semblant de guia per a l'any que comença, atés que l'any passat va ser pobre per a les meues reflexions, tot i que puc citar Rere les línies de Daniel Cassany, La ciència i la política de Max Weber i Com ens enganyem de Joan Garcia del Muro. Dissortadament, les previsions són que l'escriure ens lleva el llegir i sort que les provisions dels estants no es fan roïns —llevat que hi ronden els tèrmits— i espere que tinguen paciència i evolucionen bé, posem que com els vins.


Editat amb l'ScribeFire.

dissabte, 5 de gener del 2008

Els valors valencians

Un caganer valencià
Arriben els reis d'Orient. El caganer valencià encara no ha complit la seua amenaça. Per a Taksenet dos guies —Barcelona i Lisboa—, per si hi ha cap possibilitat de refer alguns passos d'ara en avant.

Com si fóra un regal més, la Revista de Llengua i Dret (número 48), amb un article que podrem esprémer una mica: «Resolucions judicials i qualitat lingüística» d'Àgueda Vallès i Elizalde. L'autora té principalment en compte el que diu el diec (a més del Termcat i alguna referència al dcvb. Per tant, no recull com a admissibles mots que, a més d'usuals, han estat inclosos en altres referències necessàries per a la normativa, com el Diccionari auxiliar de Ruaix o el Salt 2.0. És el cas de celebrar o de contemplar.

Després de tornar a vore ahir L'aviador de Martin Scorsese, després de sentir de passada com Di Caprio dia que era antiamericà voler establir un monopoli per als vols internacionals, em va preocupar que, tan clar com ho tenia el personatge, en canvi, jo no podria assegurar que fer el mateix ací, al País Valencià, fóra antivalencià. De fet, ¿quins valors representa que són valencians? Tenint en compte la temptació coercitiva i totalitària dels governs del pp, actualment evidenciada en la pretensió d'impedir la reemissió d'una televisió pública (en català, a més, com si en sobraren, tot i que només n'hi han dos) —i sense buscar més en les hemeroteques— fa por la conclusió: els poders valencians no estan vehiculant precisament valors democràtics i liberals.

Naturalment, a continuació em va vindre al cap l'article de Rafa Ramos i Armengol, «L'antisemitisme espanyol», que reflectix més aviat molt que poc el que podem arribar a sentir en l'hemicicle valencià quan parlen alguns diputats del pp, que tenen un recurs retòric ben adient com a exemple de l'article: qualifiquen els adversaris polítics de traïdors o, si no tant, sempre de venuts als interessos d'un altre país (Catalunya) o de pensar en Catalunya per a importar models a seguir. No fa massa, li ho va dir la diputada Marcos Puig (pp) a Morera Català (bnv)... ¡Vaja, el segon cognom hi convidava! En tot cas, el que més crema de tot això és la indefensió i la falta de rèplica adequada. O puga ser que realment han impregnat la societat valenciana amb eixe prejuí comú. Crec que no seria possible replicar-hi acusant de murcianistes els diputats del pp, ni seria tampoc admissible.

Al capdavall, sembla que aconseguixen difondre eixos prejuís amb els mitjans del poder polític i, lamentablement, amb la col·laboració inestimable dels qui pretenen també estendre els mateixos prejuís, però amb unes altres víctimes: no eixim del prejuí. Encara ha d'arribar, doncs, la difusió de les idees i la reflexió sobre els valors dels valencians.