Les necessitats i problemes que puga tindre Ceuta no tenen a vore amb la immigració, sinó amb la mala gestió política dels recursos públics locals. Per a mantindre les desigualtats i les preeminències dels poders econòmics, la gràcia consistix a fer que s'enfronten la fam i la gana de menjar. En atres llocs són els gitanos, els andalusos, els catalans o els immigrants pobres... Allà són els immigrants pobres. I un inconvenient afegit és haver de ballar-li els nanos i jugar a mantindre un règim monàrquic autoritari com el que han de patir els marroquins.
En tot cas, en l'Espanya mediàtica, per desgràcia, no es debat com fer que els marroquins tinguen un règim més democràtic. La polèmica que s'ha derivat de l'ús que fa el règim marroquí de les necessitats de la seua ciutadania i de la migració, és només un instrument polític partidista per a tombar el govern de Pedro Sánchez i per a manipular demagògicament les temors econòmiques i socials i les emocions nacionalistes espanyoles. Per eixe cantó del tema, l'article «Això de Ceuta» de Joan Garí (01.09.2026) 🔗 ho deixa més clar que jo.
No hi ha hagut transvasament de democràcia cap a Veneçuela, però el «règim» trumpista sí que està disposat a saquejar el petroli veneçolà. Els pocs interessos democràtics d'alguns també són política, encara que siguen política de la corrupció.
Van reomplir la zona envaïda amb ciutadans pioners voluntaris que havien de fer de colons i que repoblarien amb la seua descendència la regió conquerida, l'espai vital necessari que necessitava la pàtria. Es va «facilitar» que els indígenes se n'anaren, i els que es van voler quedar tenien restriccions de drets i de moviments. Inclús tenien molt «restringida» la possibilitat de sobreviure a llarg termini, encara que els indígenes no sabien segur què podia passar i n'hi havia que confiaven que els lluentons dels vencedors els iŀluminarien també a ells.
És gros que el detall inconcret del paràgraf anterior es puga identificar amb diferents noms de països i persones agressors i de víctimes de condicions diverses, inclús algunes voltes obscenament intercanviables entre ells, tant si es tracta de l'antiguitat, de la mitjania de la modernitat o de l'actualitat.
Takse es lamenta de les inconcrecions dels polítics que es diuen progressistes o d'esquerres. Només són capaços de llançar-te adjectius i adverbis, però no tenen substantius concrets contra els desficacis i banalitats ben constatables que amollen la dreta i la ultradreta.
Lligc en la revista Saó un article on Josep V. Pitxer proposa mesures per a lluitar contra les falses idees que es tenen sobre la immigració:
I mos podríem passar tot lo sant dia sense arribar a concretar res que es puga convertir en una mesura efectiva aplicable, com ara que no es destinaran diners a banalitats com la Copa America o a despeses sumptuàries com les desfilades militars o els cotxes oficials, perquè preferim assegurar a totes les persones que hi ha a Espanya sanitat, educació i cultura, habitatge universals i públics... i els drets humans en general. I es pot allargar la llista a l'absentisme fiscal, a les inspeccions laborals...
En la programa La Selva de hui una neozelandesa, Leslie, ha concretat molt i ben clar on preferix que facen la Copa America i per què (minut 22:15 del vídeo): 🔗
Nova Zelanda té el pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses, com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí.
Vaja, ací, com dien abans, lliguem els barcos amb llonganisses.
Han insistit tant els mitjans i els periodistes lamentant «la imatge» insuportable dels negres morts en la tanca de Melilla que pareix que estiguen proposant que els han de censurar la possibilitat d'utilitzar les imatges com a denúncia de delictes i crims amb contingut o rerefons polític.
El que és trist, denunciable i criminal no és precisament la imatge, sinó l'acte criminal. Més avant, si Pedro Sánchez no volia que Gabriel Rufián oferira en el parlament espanyol «la imatge» de la renglera del model de bales que es van disparar contra els africans en la tanca de Melilla, sap massa bé el president espanyol que no consentixca que això es puga produir. Els forats de les bales feixistes que decoren el sostre d'eixe parlament són del mateix tipus ideològic que les que ha mostrat Rufian. (Sí, és possible que les bales tinguen ideologia.)
«La simple exhibició de bales és un error imperdonable, precisament en este hemicicle», va dir Pedro Sánchez en el parlament. Crec que està ben clara la diferència entre mostrar-les sobre el faristol i disparar-les. O consentir i permetre la política de disparar-les contra els migrants. L'exhibició pot ser més o menys agradable per als que tenen la pell fina quan es tracta d'assumir responsabilitats que no volen assumir. Si li molesta la denúncia, que faça política i que impedixca la causa real, l'ús de les bales en la tanca de Melilla. Sort de les imatges.
Va ser ella qui va idear la llei que obligava les autoritats a requisar els objectes personals —joies incloses— dels refugiats per tal que es pagaren les despeses de manutenció; qui va orquestrar una campanya mediàtica contra la immigració libanesa; qui va posar els anomenats «guetos» en la diana; qui va voler desterrar els migrants que havien de ser deportats a una illa al Bàltic; fins i tot qui va celebrar la seva cinquantena llei antiimmigració bufant les espelmes d'un pastís, una estampa que va pujar a les xarxes socials i que va alimentar la bronca migratòria que ha imperat a la Unió Europea durant l'últim lustre.
Belén Domínguéz Cebrián, «'Impeachment' a la danesa», El País, 16.01.2021.
Els foscos i insondables motius que té l'ésser humà per a fer la vida impossible als altres.Agus Morales, «¿Qué pasará ahora con los refugiados afganos? La historia de Nesime», 5W, 18.08.2021. 🔗
Un company, a propòsit de la campanya d'elecció del neologisme de l'any que ha llançat l'obneo, renega en l'aoetic per l'existència de la paraula mena. He mirat de pegar-li la volta al calcetí:
A pesar que no he utilitzat mai eixa paraula ni l'he sentida mai en l'ús habitual del meu entorn, vote perquè la paraula mena esdevinga el neologisme de l'any. Els xiquets es mereixen ocupar un lloc visible. La paraula podria ser una denúncia a la contra, dels «menors no acompanyats» contra el sistema social i polític que deshumanitza les persones i les convertix en mercaderia política i periodística. Ja que els xiquets no poden actuar com les «kellys», algú li hauria de pegar la volta a la truita. En eixe mateix sentit, en Espanya, molts espanyols (valencians inclosos) haurien de votar per catalufo: aixina podria ser que algú començara a preguntar-se què estan fent.
Espere no haver-li xafat massa la guitarra, perquè estic del tot d'acord amb una afirmació seua: «em sembla una posició ideològica l’acceptació acrítica d’un ús que considero del tot inadequat». La neologia, tal com ell reclama, no hauria de perdre l'oportunitat de ser crítica. Lamentablement, eixa «posició ideològica» acrítica és molt còmoda i permet els destrellats més grossos del món en què vivim. La natura humana té això. També.
M'arriba un missatge que denuncia un suposat interés del Partit Popular per fomentar l'abstenció:
Los medios han destapado un nuevo escándalo: personas vinculadas al Partido Popular están detrás de una campaña masiva de desinformación dirigida a promover la abstención de los votantes progresistas en las próximas elecciones de noviembre.
Per sort, el dret de vot i de protesta estan totalment garantits, de moment, sempre que siguen estèrils i no pretenguen aconseguir res més enllà del vot electiu ritual i l'escama i l'escridassada eventuals. Els drets estan sempre garantits en els papers amb què s'embolica el peix de la democràcia. El dia de la votació hauria de ser com anar a la plaça, tens gossera, però cal anar.
Una cosa ben diferent són els fets i les actuacions reals dels poders estatals. Pareixien proverbials els drets de la mar, tantes voltes exhibits com a claus de volta de la cooperació humana, però el 30 d'agost passat em va arribar un missatge d'Open Arms en què es feen ressò del que havia hagut de dir un magistrat italià, Stefano Zammuto, per tal d'alliberar el vaixell de l'organització humanitària:
L'obligació de salvar vides en la mar és un deure dels estats i preval sobre les regles i acords bilaterals destinats a combatre la immigració irregular; els convenis internacionals sobre la matèria, als quals s'ha adherit Itàlia, constitueixen, de fet, un límit al poder legislatiu de l'estat, de conformitat amb els articles 10, 11 i 117 de la Constitució, i, per tant, no pot ser objecte d'una excepció a les avaluacions discrecionals de l'autoritat política, situant-se en un nivell jeràrquic més alt que la font primària.
Tots els drets democràtics estan garantits fins que les estructures de connivència entre poders polítics i econòmics decidixen que les vies democràtiques d'actuació poden posar en perill els seus privilegis i desitjos. Aleshores estan garantides les porres, les pilotes de goma, els ulls buidats i les sentències penals injustes. Tant si es tracta d'«abusos» sexuals —en casos de violació—, de tortures no investigades —el tribunal europeu d'Estrasburg ha sentenciat contra l'estat espanyol—, de violència policial —que no és qualificada de violència, però buida ulls de ciutadans— o d'un predemocràtic i antidemocràtic delicte de sedició —imaginat en el tribunal com a rebel·lió no violenta—. Salvar vides, diu.
Hem de posar bona voluntat, és a dir, la voluntat que cada u tinga —que serà l'única bona—, per a interpretar les paraules dels periodistes quan deixen de donar informació i es posen a amollar adjectius i sentits figurats, que són la massa mare de l'opinió.
Este matí m'he posat en guàrdia davant el perill amb què mos volia atemorir el periodista de la cadena SER: «aluvión» d'immigrants ha dit. Anava a guaitar per la finestra, per vore si eixes gentades omplien les places amb músiques, balls i activitats artístiques i culturals exòtiques, com ara la festa de la cervesa.
Al poc, el periodista ha aclarit que l'«aluvión» eren ¡360 persones! arribades al País Valencià. Això sí, arribats de mala manera, per la mar en barques en males condicions de seguretat i higièniques. He pensat que no sé com deu qualificar el periodista els megaiots que arriben al port de València i que omplin la ciutat de persones que no saben on deixar-se caure durant uns dies. Si superem la impressió que el periodista volia3 espantar el personal que l'escoltava, també podem pensar que volia llevar-li ferro a eixa manera de parlar de la immigració, sempre disposada a denominar «allau», «invasió», «marabunta»..., la vinguda d'un nombre de persones que malament arribarien a repoblar el poblet més menut dels despoblats peninsulars.
Per això mateix, és cosa de reflexionar-hi, perquè amb 360 persones no farem res. Si milloraren les línies i les possibilitats d'accés per mar des del nord d'Àfrica i de tornada cap allà —és d'on solen vindre eixes barques—, podrien millorar-se les condicions i ampliar-se molt eixe tràfec humà, en el dos sentits. Podrien ser vies marítimes que serviren de pont entre cultures i economies diferents i que oferiren «al·luvions» de possibilitats humanes allà i ací.
Després de les males passades que mos fan la majoria dels governants, Pedro Sánchez, Calvo i Ábalos inclosos, que no sé si governen, però que declaren i malven un silenci ben valuós per a les oportunitats d'imposar les bones accions davant de les males idees. En contrast amb això, també hi ha bones idees i iniciatives polítiques, encara que siguen municipals i de poc de ressò, però que són molt rellevants per a eixe patrimoni comú que voldríem també que es titulara com el llibre Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant (de Lolita Bosch i Oriol Malet). El Diari La Veu (14.08.2019) informa:
Potries retira la bandera de la UE pel tracte a l'Open Arms i donarà a l'ONG el que recapte amb el Music Fest
Amb tot, crec que no s'hauria de retirar la bandera de la Unió Europea. Al contrari, s'hauria de fer més visible, però amb un llaç negre o amb algun cartell declaratiu que mostrara l'estat en què està caiguent eixa unió de cada dia mos temem què, eixa Unió Europea que cada dia obri els braços amb temor a l'esperança.
Fa calor encara, les panderoles americanes continuen amenaçant que qualsevol dia mos obriran la porta de la finca i mos saludaran de matí. Me s'havia passat apuntar l'últim recorregut pel riu, dilluns passat: 07:08 + 07:00. Més llaugeret que de costum.
L'article de Jordi Évole «Ojalá este artículo lo lean caducado» (La Vanguardia, 14.08.2019) em commou, no per la forma, sinó pel fons de la qüestió: els governs de la Unió Europea pareix que estiguen fent per convéncer-mos —als ciutadans d'eixa unió— que tot allò del bagatge comunitari, els drets humans, les llibertats públiques i fins i tot el dret tradicionals més consolidat, el de la mar, són uns nyaps utilitaris d'interés partidista i, ja posats a abusar de la ciutadania, nacionalista.
A més, m'arriba la memòria 2018 de Metges Sense Fronteres que es titula «Juntos hemos hecho algo extraordinàrio» (no sé per què hi ha algunes ong interessades per les persones que, paradoxalment, es dediquen a practicar la imposició lingüística castellana). Supose que pretén ser un missatge positiu, però si ho mires bé, també hem fet i fem «junts» moltes barrabassades, com ara les que estan fent els governs amb els migrants de la mediterrània. ¿Mos poden semblar simpàtics els governants que, podent-ho evitar, deixen morir les persones en la mar? Sí, militant i votant «junts» sense parar-mos en brosses també fem eixes coses extraordinàries, estúpides i malvades. La cosa és si en som prou els que no volem continuar sent aixina o caducarem abans.
Em preocupa que les bones intencions estiguen sotmeses a la ideologia i la retórica imposades per unes intencions que no solen ser coincidents. Que una persona preocupada pels immigrants diga que els hispanoamericans no tenen la «barrera» de la llengua, crea una imatge mental molt poc adient per a atendre i entendre positivament la vinguda de persones d'arreu del món, ja que mos crea la imatge mental de la barrera que alguns poden botar i altres no, la muralla, les tanques de la frontera. I, per tant, sembla que hem creat les llengües per a defendre-mos i impedir el pas. A pesar que no parem de lloar abstractament les llengües com vehicle de coneiximent i expressió.
Podria haver pensat en un pont. I els qui ja parlen castellà —que és al que es referia— tenen un pont més ample o més curt. En canvi, els qui parlen altres llengües, tenen el pont més estret o més llarg, depenent de la distància lingüística. Però són ponts de comunicació, camins que salven obstacles i vides. Imatges mentals de persones que salven distàncies. Mentals i lingüístiques.
Una cosa és que tots conegam l'adagi i una altra cosa és que vejam que també la «mala voluntat» empedra el camí de l'infern amb «molt bona voluntat». Tant si es tracta de fer filologia com de drets humans, hi ha moltes maneres de bandejar els protocols de la ciència per a convertir els fraus interessats en veritats nocives. O per a satisfer fantasies gratificants amb desgràcies alienes. La mar de la història no para de documentar eixa faceta de la lenta evolució humana no sabem cap a on.
L'onada de calor podria ser la causa d'alguns mals pensaments, si no fóra que mos les apanyem prou bé durant tot l'any, amb calor o sense, per a retòrcer les idees. Takse diu que els periodistes conten els rescats marítims dels migrants com si foren una amenaça en lloc de contar-ho com un èxit humà i humanitari, i una oportunitat de refer la seua vida per a unes persones, que fuguen de perills terribles. La calor mos afecta.
En diuen hordes, perquè no volen reconéixer-los com a persones. Són fenòmens catastròfics de la natura, allaus, onades, invasions... Ni tan sols en diuen «multituds », pel nombre que representen sobre el conjunt de la població i perquè amb eixe terme serien realment persones. Els evasors fiscals, els defraudadors, els qui guanyen mil vegades al dia el sou mitjà com si tingueren dret a viure mil vides en una, eixos que fan més mal que una pedregada —per acudir també a la natura—, no són esllavissaments ni solsides de la democràcia, són persones, ciutadans, tant com els espanyols que van envair Europa als anys xixanta, i aixina es referen Europa i Espanya, mig bé, mig malament, a colps d'explotació, a força de drets, i amb malfiances contra els futurs veïns. Ja seria hora de provar a construir per a la humanitat i no contra les bèsties. Ni tan sols contra les bèsties imaginàries que portem dins.
El desig de seguretat i la por dels humans pel que desconeixem, en lloc de promoure el la curiositat i l'estudi, es veu que encara provoca en moltes persones una reacció hostil i de rebuig preventiu. I la saviesa popular del «no deixes sendes velles per novelles», no és una gran ajuda.
Hi ha qui voldria reeditar Treblinka, Dachau, Auschwitz, etc., tot i que, ¡per sort!, passant-los un vernís d'hipocresia humanitària, ¿tipus Argelers?. Els campaments de refugiats del sud, en diran. I, pagant, sant Pere canta.
Cal tancar preventivament els polítics i els ciutadans capaços de desmuntar democràticament la nació. La democràcia no pot posar en dubte la nació. Els forasters vindran de fora de les fronteres; a dins, la nació ideològica no pot admetre que el sentiment foraster utilitze la democràcia per a crear-se un espai de dret sense nació, un espai regit per la democràcia on les nacions són com la decoració heretada dels edificis gòtics i modernistes. I la samarreta de la selecció «masculina» («això« també és la nació) de futbol. El somni de la nació no produïx democràcies, però adorm consciències.
Tal com diu el president dels eua, la immigració és un privilegi, no un dret. És un privilegi que es gestiona entre uns quants que «immigren» amb diners i seguici, amb prebendes i proteccions socials i econòmiques. En canvi, la resta no té dret a eixa protecció, sinó que ha de captar 🔗 amb submissió de la beneficència, de la caritat, del rebuig. Estes veritats com a punys haurien de servir, precisament, per a desqualificar i destituir a qui en lloc de denúncies i reparacions, en fa proclames cíniques. No les estava denunciant Trump, sinó que les està apuntalant com a sistema de privilegiats, llastimosament alimentat per la visceralitat del qui no té recursos per a meditar abans de defallir, abans de convertir-se en residu de la història humana.
