Pegar-li la volta a l'error

Els humans som prou de patir malaties periòdiques. Hi ha aquelles malalties que l'edat i la passa fan desaparéixer, però hi ha eixes febrades i infeccions del pensament que no se n'acaben d'anar mai, que es veu que pertanyen a una de tantes possibilitats de vore i entendre què és el millor per a la nostra vida. I aixina, cada cert temps, tenim la sensació d'estar llegint el mateix escrit, fent la mateixa reflexió i escrivint una resposta semblant:

Els qui som un poc escolanets d'amén en filologia, gràcies als embolics terminològics dels nostres predecessors (per no parlar d'ara), mos hem construït una concepció de la pràctica científica prou vacil·lant i insegura en este camp. A més, podem afegir que també topem amb la «ciència» o la «normativa» militant que tant s'estilen encara.

Trobe que va bé que assenyaleu eixos aspectes confusos en tfv i espere que els docents puguen anar contextualitzant i precisant la lectura d'eixes obres d'acord amb dades i interpretacions posteriors més afinades. El fet que no s'haja vist el pòsit aragonés ha donat molts problemes (i molta faena d'aclarida, tal com fea Germà Colón i com fa Emili Casanova).

Quant a l'ús dels termes castellà i espanyol, crec que convé saber-los utilitzar a la contra en el debat sobre els problemes de denominació del valencià. És a dir, crec que, efectivament, no és gens positiu pensar en una falsa «independència» denominativa (¡que no duraria ni nou segons!), però sí que convé recordar que el castellà-espanyol té un fum de noms més per a eixa mateixa llengua (per exemple, ho podem vore en les versions dels subtítols, dels programaris...), sense que actualment s'estiguen utilitzant eixos noms «contra» els castellanoparlants, cosa que sí que es fa contra els valencianoparlants i contra l'ús del valencià.

La cosa de pegar-li la volta a l'error va per a llarg. Esperem-ho, tal com continua estant la gestió lingüística en este país, mala cosa seria si la solució estiguera a tocar.

L'«aŀlicient» elitista

Per fi he acabat un primer repàs a la fitxa del guionet. Em falta fer el contrast entre l'explicació que dona l'iec i la que dona l'avl per a la mateixa decisió, que diria que no acaben de quadrar del tot (tal com em va semblar en un apunt anterior: «No jo o no-jo»).

A banda d'això, tinc ocasió d'opinar en la llista de tfv per a mirar d'enfocar la diversitat de posicions cap a un objectiu comú:

Vullc entendre que Ricard... es preocupa per si la descripció poc agradosa de la normativa dona lloc a una percepció poc agradosa de la llengua. Es suposa, per tant, que Carles i Ricard han d'estar d'acord en el fet que proposen millores per a l'ús de la llengua.

No està mal el debat, perquè aixina podem contraposar la creença que la nostra llengua és més «complicà» que cap altra amb la creença que actuant com les llengües que tenen un estat darrere (i les forces coercitives legals i sociològiques corresponents), podrem aconseguir eixa posició de preeminència.

Entenc que podem partir del fet que la llengua no té cap problema, llevat del desús. Les llengües no patixen, la natura tampoc no patix, som les persones qui decidim fer-mos mal de milers de maneres absurdes.

Per exemple, la normativa no és més complicada que la del francés o la de l'anglés, però tampoc convé que l'iec o l'avl es dediquen a absurds com pretendre que una misteriosa «lexicalització» que no expliquen ha de forçar a escriure de maneres diferents paraules que tenen el mateix valor i que només poden variar en l'accepció que els donem (si és que la «lexicalització» que invoquen ha de tindre cap pes en l'ortografia). Lleven diacrítics per una banda i en claven per una altra.

En el mateix sentit, mirant-ho al revés, si no tenim mitjans escrits ni audiovisuals, si no tenim administracions que impulsen de manera coherent i consistent l'ús de la llengua (sobretot al País Valencià, però tampoc a Múrcia ni a l'Aragó), si tenim estats organitzats a la contra, qualsevol absurd normatiu serà un element de rebuig en lloc d'un «aŀlicient» per a formar-se més en els plaers de la prepotència elitista. Això últim sol passar en les llengües que tenen el suport de les elits estatals.

Els mateixos debats fins a la fi dels temps.

El barret ortogràfic

Un company de la llista de Taula de Filologia Valenciana demana per la paraula bòtox. Això em servix per a afegir algun detall a la fitxa covid-19 (o còvid-19, seguint la pronúncia que s'està estenent). Em sembla curiós que l'Ésadir propose l'adaptació bòtox però que mantinga el nom de la malaltia amb majúscula inicial (Covid), ja que són dos noms comuns i, a més, s'han format de la mateixa manera: acronímia per truncament (que dit aixina també sembla el nom d'una malaltia).

Això em permet remetre'm a la qüestió de la jerarquia de criteris en el cas de l'ortografia. Si els noms de les malalties es consideren noms comuns (veg. pallola, alzhèimer), si els acrònims (i les sigles) convertits en noms comuns s'escriuen amb minúscula inicial (veg. sida), convé mantindre el criteri més general i no convertir l'ortografia en un barret màgic d'on no podem predir que n'eixirà, conill, colom o una fosca impressió d'iŀlusió decebuda.

La raó d'ofendre's

A banda de la polseguera que, sense cap intenció meua, va provocar en la llista de Taula de Filologia Valenciana el missatge meu que mostrava ahir, discussió inesperada en què alguns companys m'han arribat a dir «intolerant» i «maleducat» —bé, és cert, tot suau, no m'han dit de fill de puta en l'alça, com és diu al meu poble—, he trobat un fragment d'Albert Manent (reproduït en Rodamots.cat) que m'ha semblat un retrat que m'alleujava un poc la càrrega d'eixa «mala educació» i «intolerància» que em perseguix:

Però el clos de la literatura catalana, tempestejat per totes bandes, continua essent monolític. El lema és encara l’antic «puix parla català, Déu li do glòria». Sovintegen els afalacs i les restriccions mentals, i la crítica, almenys dins el clos, és minsa i familiar. Quan algú l’exerceix en nom d’un esperit d’exigència, fereix la susceptibilitat d’altres escriptors —o lectors— poc avesats a patir-la (si són joves) o que han oblidat (si són grans) els temps en què sanejava el nostre món i fins arribava a ultrapassar certs límits.

Albert Manent, Literatura catalana en debat (Barcelona: Selecta, 1969), pàg. 83.

Cert és que es dona molt el cas de persones que pareix que les hagen convençudes que tenen dret a no sentir-se ofeses, però també és cert que hi ha qui sap que fer-se l'ofés dona un plus de raó, encara que realment no estigues volent raonar.

«Guèr' plus mal que si j'avais la foi»

No ho he vist, aixina que no sé com ha anat la cosa. El cas és que sembla que l'emissió de la missa catòlica en À Punt (és a dir, en la televisió pública i en valencià) ha tingut prou d'èxit d'audiència. Com que es va comentar en la llista de Taula de Filologia Valenciana amb prou alegria pel que fa a l'ús del valencià, em vaig permetre la proposta, que em semblava ben lògica perquè conjugava una possible extensió de l'ús del valencià amb àmbits diferents del catolicisme i accés al servici públic d'institucions socials que no sé si han tingut eixa possibilitat. Per tant, vaig dir:

Espere que el mitjà públic tinga el mateix respecte per la resta de religions que puguen necessitar eixe servici.

La llista va de llengua i de potenciar l'ús del valencià, i no de les meues opinions sobre la religió. Amb tot, simplement pel fet de demanar eixa possibilitat d'accés al mitjà, hi ha hagut qui ho ha interpretat com si haguera proposat un debat sobre el pes o la importància social de les diferents religions al nostre país.

A més, el company considerava que el fet que À Punt no emetera espais semblants d'altres rituals religiosos no era cap falta de respecte... Bé, espere que siga aixina i que À Punt haja oferit (o estiga oferint) eixe servici a altres institucions religioses que hi ha en la societat i que resulte que no els venia bé o que no els ha fet falta (que tampoc es tracta d'obligar-los).

L'únic matís que m'ha grinyolat del seu comentari és que ho enfocara com si les altres religions no cristianes o les persones que les seguixen no pugueren ser també valencians d'ací. Crist crec que no era d'Alcoi i els valencians tant poden ser budistes com testimonis de Jehovà com ateus i un llarg etcètera multicolor.

Entre altres coses, també vaig dir, en síntesi:

Per aclarir dubtes, no sé si la teua interpretació de les meues paraules era errònia (crec que no es pot condensar tot el que dius com a «interpretació»), però es veu que sí que era erroni el meu comentari, ja que ha donat peu a «intrepretacions» a pesar que el vaig voler fer ben sintètic. I vaig ser sintètic precisament per a no emetre les meues consideracions ideològiques sobre les religions i que el comentari no deixara res ambigu.

No sé quin concepte teniu de la religió cada u de vosatros en tfv. En el meu cas tampoc l'exposaré perquè no és el tema de la llista.

Espere que no em considereu «intolerant» (paraula que no m'agrada, perquè jo no sóc ningú per a tolerar o deixar de tolerar els drets dels altres) perquè puga reclamar la mateixa oportunitat d'accés als mitjans públics a les institucions socials, com em sembla que són les institucions religioses. En eixe sentit, crec que el fet que hi puguen accedir en valencià seria un benefici per a l'ús de la llengua. (Deixe de banda un debat sobre el fet que molts valencians tinguen una confessió religiosa o altra o no cap, perquè no seria el tema de la llista.)

Pel que fa a la confusió sobre l'ús que vas fer del terme cristianisme, també el vaig tindre jo, perquè vas utilitzar el terme sense especificacions i vas parlar de: «pretendre "equiparar" el cristianisme, que és la religió tradicional, amb altres religions». El cristianisme és molt més que el catolicisme i, per tant, sense la precisió que has fet ara, mos hem confós.

Finalment, t'agraïxc la referència a l'ultralaïcisme, que he vist que té un recorregut filosòfic i sociològic interessant, relacionat amb el que comentes, tot i que jo matisaria això dels «valors» cristians: una cosa són els valors i una altra creure que Crist era Déu sobre la Terra. Jo no sé si sóc això o allò, però m'identifique amb la cançó Le mécréant de Brassens quan diu:

Je n'ai jamais tué, jamais violé non plus
Y a déjà quelque temps que je ne vole plus
Si l'Eternel existe, en fin de compte, il voit
Qu'je m'conduis guèr' plus mal que si j'avais la foi

És a dir, tracte de posar en pràctica valors que, pel que diuen, «també» són cristians i de moltes altres persones.

El taller de la filologia

Estan debatent en la llista de Taula de Filologia Valenciana sobre la paraula garatge i l'adaptació usual no admesa en els diccionaris garaig (que té una variant garaix). Em llance a descriure la meua petita idea sobre eixa paraula que mai no m'havia destorbat, però que a alguns els provoca una certa picor.

Curiosament, sempre m'ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (no em sona haver sentit «garaix», per Tavernes de la Valldigna ni per Carcaixent). I això que ma mare va viure molts anys a França i va aprendre a parlar prou bé en francés.

En canvi, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s'escrivia. Pel que sembla, no devíem parlar massa d'eixe espai quan jo aprenia a parlar en valencià. Supose que devien parlar més sovint del taller o de l'aparcament.

De fet, quan sentia «garaig» em sonava a un intent de reproduir la forma francesa. Al cap i a la fi, tal com heu comentat, en valencià tenim «viatge» o «formatge»... Si no recorde malament (he trobat esta referència indirecta), Emili Casanova assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles xi-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s'ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull («Sufixació»):

Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).

En fi, en castellà també s'han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.

A banda de la cosa lèxica, em torna a estranyar que en estos debats de l'associació filològica passe com en l'acudit tan recurrent: «ací tots som hòmens i...». No sé, si no fora perquè no som aixina, parlant d'estes coses pareix que només falta el pòster típic dels tallers.

Dissabte en la nit

Abelard Saragossà, que fa de tot i no para, m'envia el primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes. Confirme la meua impressió, com a lector, sobre la poca adequació de la gran qualitat estètica a l'interés tècnic del contingut. A més d'això, un interlineat excessiu per al cos de la lletra. La resta, per contra, els marges, el paper, el disseny en general, molt bons.

Quant al contingt, lligc immediatament el treball d'Eugeni Reig «Pel matí, per la vesprada i per la nit», més que res perquè coincidix amb una fitxa (veg. «per + divisió temporal») que acabe de fer no fa massa sobre la qüestió, i en el mateix sentit d'Eugeni. Veig que hauré d'afegir casos de la construcció amb la preposició en, que també és habitual per a mi, però només en el cas d'«en la nit».

La resta d'estudis, documents i ressenyes, i les iŀlustracions de Manuel Boix, anirem revisant-ho a poc a poc.

La sinceritat del pressupost

Des de Taula de Filologia Valenciana hem enviat un comunicat contra la proposta que ha llançat Serafín Castellano de reduir el nombre de membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) i d'ampliar els anys durant els quals seran nomenats per les Corts valencianes. Tot ben malintencionat per a aconseguir —de nou— un poder polític partidista total sobre una institució que hauria de ser independent i que s'hauria de moure per interessos polítics generals relacionats amb l'ús del valencià.

De fet, els pressuposts del pp de Fabra Part d'enguany han reduït els de la institució acadèmica un 15 % i els ha deixat en un poc més de tres milions d'euros. Un dies d'estos tornaré a comparar els pressuposts d'ací amb els del País Basc, perquè realment són lletges les comparacions. Però, ai, els amors públics no són declaracions ostentoses i enganys patrioters, sinó la sinceritat del pressupost, de la gestió i de la rendició dels comptes. Diria que mai no hem tingut res d'això per ací.

Resistència zombi

Em perc la ¡quarta! jornada de Taula de Filologia Valenciana en Catarroja. Espere que en publiquen un resum, un compendi o unes actes, perquè hi havia alguns treballs que devien ser ben interessants. Escolte el disc que hi ha penjat en Spotify sobre Sugarman, una descoberta «actual» d'un passat de la música popular americana que, per contra, era un referent en Sud-àfrica. No em mata, aixina que busque alguna altra cosa, com el Brossa d'ahir de Pep Laguarda, mentres s'acosta el Plexison impermeable, del qual podem sentir ja Namorat en el web de la revista Enderrok.

De manera imprevista, mos trobem enmig d'una manifestació amb batucada contra les retallades incíviques, faŀlaces i antisistema. Uns centenars de persones. Des de la plaça de l'Ajuntament fins a la plaça de la Mare de Déu passant pel carrer de les Barques i el carrer de la Pau. Topem amb un manifestació immensa de zombis i amb algun boda que ix de la catedral. Uns zombis s'afigen a la cridòria «¡resistència!».

Músiques en campanya

M'estava entretenint amb les extensions del Wordpress i me s'ha passat el matí amb la sisena, la segona i La cançó de la terra de Gustav Mahler, ara per gentilesa de Grooveshark, que és on m'he subscrit fins que Movistar deixe de furtar-me uns euros mensuals i em decidixca a pagar la subscripció a Spotify. La interfície de Grooveshark és més lletja, embolicada i poc pràctica, però fa el seu servei. A més, aprofite per a fer-la anar amb el Chrome, per tal de no carregar ni el Firefox ni l'IE, que faig anar per a altres faenes.

I després dels minuts musicals, com que les eleccions continuaran a pesar de la victòria del Barça en la lliga i del terratrèmol i els morts de Llorca (Múrcia), deslliure el meu escriptori d'un retall de diari:

La cansosa aparició de notícies sobre escàndols de corrupció relacionats amb la gestió de fons pressupostaris realitzats per càrrecs electes amb carnet està enrarint la vida pública i soscavant el prestigi de la classe política. Si el peix es podrix pel cap, la legitimitat de les democràcies comença a degradar-se per l'enriquiment corporatiu o individual dels seus governants.

Javier Pradera, «Parábolas evangélicas», El País, 08.05.2011.

Dit això, només em queda participar hui en l'assemblea de la tfv —si hi arribe a hora—. No hi ha molt a tractar, però sí que hi ha un punt interessant que és el de les quotes d'associació, si cal o no tindre'n. Tenint en compte la meua experiència sobre el mareig de gestionar això, la crisi i les prevencions a tocar-se la butjaca que ja he llegit entre alguns socis, i que els diners són per a les ocasions, podria ser que no calguera cap quota periòdica. Una altra cosa serà cobrir les despeses necessàries per a les activitats i els mitjans de què vullga dotar-se l'associació. En fi, ho haurem de debatre.

El paisatge i l'optimisme

Publica Abelard Saragossà un article (Levante, 18.11.2010) sobre la consolidació de Taula de Filologia Valenciana (tfv). Com que encara no li he fet arribar les meues apreciacions sobre com em sembla que anà la jornada de l'altre dia, 23 d'octubre, en Alzira, he de dir que el seu punt de vista optimista, no va desencaminat. Amb tot, hi ha una petita exageració que supose que és comprensible:

Finalment, dos professors jóvens (Alícia Martí i Antoni Rubio) parlaren sobre dos qüestions tècniques (les preposicions i la terminologia); lligaren la temàtica a les necessitats de la societat valenciana, cosa que atragué els assistents (entre cinquanta i cent) i generà debat.

¿Entre cinquanta i cent? Hauré de repassar les meues notes, però, si no ho recorde malament, el moment de màxima afluència rondava la sixantena... En fi, no ha errat tampoc la xifra Abelard. I ha confirmat el seu optimisme pel que fa a la força de la naixent Taula de Filologia Valenciana.

Això passa, que mires el paisatge i el verd et fa nàixer un bri d'optimisme. Tanmateix, no saps mai com anirà això que besllumes al fons.

Això nostre

Sembla mentira que estigam hui pensant en una altra cosa que Guillem, Kate i l'anell de Diana de Gaŀles, però ahí estem, pegant-li voltes a les normes de la futura revista de de la Taula de Filologia Valenciana (tfv). Més que fer una tasca clara i simple per a l'ús, sembla que amb cada passa hem de revisar si hem posat bé els peus sobre els fonaments d'alguna interpretació de la història de la llengua i del nostre país. Segurament és que estem buscant un espai on exorcitzar algunes percepcions de tot això «nostre» que no acabem de saber què és.

En eixe sentit, doncs, vore Marceŀlí Iglesias, president catalanoparlant de l'Aragó, parlant en castellà en un míting de Montilla a Catalunya dóna un aire de «normalitat» avalencianada realment preocupant. Per sort, Montilla, tant si repetix com si no, ha fet camí en el maneig positiu de la dialèctica entre les llengües i les identitats, tot i que per a compensar hi havia els que denunciaren aquella «crosta» (Joan Ferran dixit) que era una manera de desviar l'atenció de la molla. O de les molles aquelles que ja no volíem, tal com cantava Ovidi Montllor.

Bé, eixe molles són una part important del que transcrivim cada dia en el parlament valencià. Per exemple, un morguera i un sapigut de Pañella Alcàcer, que no acaba massa bé les seues oracions, però que a voltes t'ix per on no t'ho esperes.

L'organització del llenguatge

Sembla cert que, tal com diu Jorge Wagensberg (El País, 07.10.2010) una innovació renova tot el llenguatge, i amb eixe canvi perdem part del llenguatge precedent, deixem de poder-mos-el explicar. Segurament, al mateix temps que ha canviat la societat i la política valencianes, han canviat els llenguatges amb què s'articulaven les majories i les minories, el joc democràtic, en suma. Però encara necessitem metabolitzar eixe canvi i aprendre a articular les noves paraules en un llenguatge diferent que puga anar per a on volem, perquè uns volem unes coses i altres una de contrària. No sé massa bé com va la cosa, però a pesar que em sembla que Taula de Filologia Valenciana apeŀla formalment al vell llenguatge, podria ser que simplement estiguera ajudant a assimilar una possible conjunció entre una tradició abandonada pels màrgens del valencianisme —elitista com a conseqüència de l'aïllament franquista— i les particularitats de les identitats modernes, lligades als canvis sobre la reflexió que ha introduït la xarxa informàtica de comunicació en les nostres vides. Ja no agarrarem un llegó de la mateixa manera, i menys encara els que no n'hem agarrat mai cap en l'horta.

El model lingüístic d'una revista

El debat en Taula de Filologia Valenciana (tfv) sembla que serà l'eina per a perfilar cada un dels posicionaments polítics, lingüístics o fins i tot estilístics que han de conformar la nostra activitat. No sé si les conclusions i les accions seran del tot encertades, però l'animació inteŀlectual està garantida.

Ara hem encetat el debat sobre el model lingüístic de la revista que estem preparant, Aula de les Lletres Valencianes —no explicaré en este apunt fins on m'agrada el nom o no: és el que n'hi ha, qüestió de noms—, i espere que no mos pergam analitzant si el Noucentisme o el valencianisme dels anys quaranta van fer una cosa o altra, perquè això no ha de ser excusa o rèplica per a la tria de model que fem ara, per molt que pugam arribar a valorar si aquelles persones, que van intentar fer valdre el seu sentiment polític i lingüístic en un moment en què això estava prohibit, van optar per uns models que ara sabem que van fer bollir l'olla d'aquells anys —i això és un gran què—, però que podem dubtar que siguen els models que necessitem en l'actualitat per a... ¿Per a què era? ¿Per a fixar un model lingüístic? Espere que no confonfam de nou causes i conseqüències.

El model lingüístic pretén no ser elitista i ser «identificador i assimilable», però serà tot això només si té ús, i tindrà ús si tenim mitjans de difusió, i tindrem mitjans si tenim mitjans econòmics, i tindrem mitjans econòmics si tenim patrimoni social, empresarial i polític, i si no m'enganye, no tenim res de tot això, almenys en la quantitat suficient que faça que l'ús del valencià no continue reculant a pas de puça o a pas de pardal. És a dir, que serà elitista o no serà.

Per tant, qualsevol tria que fem serà bona, si així mos ho sembla i s'ajusta als nostres principis o criteris, però no cal que hi posem més retòrica hiperbòlica sobre les seues virtuts, que malament arribarà a ser res més que una de les diverses propostes que van ser i no seran mai més.

En resum, que podrem posar-hi els flocs que vullgam, que els calbots que mos voldran pegar amb raó, però sobretot sense, estan garantits. És el que n'hi ha.

zeladors

Al futbet la cosa va millorant perquè hem aconseguit empatar un partit que teníem perdut després de tindre'l tan guanyat que ni mos ho créiem: quatre a quatre, i n'hi ha hagut de tot. El pitjor ha estat l'aire que corria pel riu i mos feia arribar alguna pedreta a la boca.

Això passa, que parles de fubtol i acabes parlant d'altres coses com la meteorologia. Hi ha qui passa de meteorologia i pot acabar afirmant que «reina un fresco general del norte que nos está jodiendo a todos», com m'ha contat alguna volta ma mare. I això ja era alguna cosa que l'oratge que fea en aquells temps.

I no hem perdut el costum, perquè els aficionats a la normativa lingüística som capaços de començar per detallar alguns fonemes i acabar descobrint les inclinacions electorals de qui els fa servir. I fins i tot encertem més sovint del que voldríem. Sí, hauria de comentar un poc més la segona jornada de la Taula de Filologia Valenciana (tfv) que vam fer en Alzira, però només tinc temps per a esta pinzellada informal. Un altre dia més.

Hui ho tanque deixant constància de la reflexió curiosa d'un company de la llista Migjorn que diu que ha detectat que «la TFV desperta recels», en sentit negatiu, és clar. Espera que la pràctica de l'associació els dissipe. No sé si convé que els dissipe o no, però estic segur que no tenen cap fonament racional, perquè recelar d'un grup tan heterogeni de persones que pretenen millorar els llibres de text o el coneixement dels recursos en noves tecnologies que hi ha a l'abast dels tècnics lingüístics, doncs, és tindre molta capacitat «zeladora».

Lleons i gatets

Els lleons de la normativa, dels models estàndards i de la didàctica mos hem reunit en Alzira en les segones jornades de Taula de Filologia Valenciana (tfv), eixa associació que funciona en un àmbit on funcionar vol dir molt, a pesar que siga com un xiquet de bolquerets que encara es xupla els dits dels peus.

Al final, els lleons (de la normativa) hem estat més aviat gatets (dels models estàndards), ja que no ha segut cap inconvenient adaptar-mos a la ribera valenciana en lloc de continuar pensant que estem en la sabana africana. Deixaré el resum per a dilluns i només assenyalaré hui que hi hem participat amb èxit una sixantena de persones de tots els llocs del País Valencià i amb la participació esteŀlar d'Albert Pla Nualart, que mos ha aportat una estranya concordança ideològica que ha contrastat amb l'enfocament polític predominant rutinàriament en els ambients valencianistes (o catalanistes).

Els calbots arribaran, per tant, simplement perquè estem massa interessats en l'estil i oblidem que estem perdent el fons.

Cita dominical / 58: Abelard Saragossà Alba i Marina Zaragozà Pérez

Hem de procurar que la raó estiga sempre en el ventre dels sentiments.

Abelard Saragossà Alba, parlament de presentació de la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana, Sueca, 28.11.2009.

Els lingüistes cuiden la salut de les paraules.

Marina Zaragozà Pérez, «Aspectes didàctics en l'obra de Bernat i Baldoví», ponència en la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana, Sueca, 28.11.2009.

---

De Zaragozà a Saragossà, pel camí, les metàfores les carreguen els lingüistes.

El cor fet una oliva

Hi han hagut altres imàtgens molt interessants hui, però la càmera i la indiscreció arriben on arriben i els blocaires coneguts o reconeguts no han desfilat pel meu objectiu. Amb tot, ha estat interessant compartir un moment fora del món virtual —tan real— en la primera jornada de Taula de Filologia Valenciana en Sueca. La tfv és una associació que va formant-se a colp d'estudi i bons pensaments.

El resum més clar de la jornada deu ser l'excés de faena, que mos s'ha menjat el temps d'algun possible debat. Des de les nou i mitja del matí fins a passades les huit de la vesprada. En les ponències hi ha hagut de tot, des de les que eren tan clares que no tenien un contingut realment definible, fins aquelles en què l'aparell teòric es menjava el contingut, passant per aquells ponents que saben ser concrets i discrets al mateix temps.

Només destacaré, a fi de provocar alguna enveja poc saludable, la petita ponència rondallera de Francesc Xavier Llorca Ibi, que mos ha descobert «Tinc de fer pilotes de tu» en una rondalla d'Altea. Hem sabut que la perífrasi també és viva a altres llocs com la Vall d'Albaida o la Plana Baixa. Fóra bo que els tècnics lingüístics en prengueren nota. Jo ho he fet.

I clouré amb les expressions més curioses del dia. Segons Marina Zaragozà, a la Valldigna no fa massa temps hi havia una dona major que dia «lo catso del xiquet», que era l'italià cazzo. No em feu imitar el puritanisme baldovinesc de Marina en haver d'explicar de quina part del cos està parlant. No m'estranya que a voltes Pep Saborit tinga el cor fet una oliva, que ha segut l'altra expressió afortunada del dia.

Manifestacions subtils

Un dia carregat, però era la previsió meteorològica per a hui. El primer seminari de procreació —diríem— de la Taula de Filologia Valenciana, una altra associació que inicia el seu camí pel país, en concret, en Picassent, i per al país, és a dir, per a les persones que vivim al País Valencià.

El millor de tot és que hem salvat com a persones la discussió sobre el llenguatge sexista del estatuts i com a persones raonables totes les aportacions per al contingut programàtic i el funcionament de l'associació. La voluntat és treballar per a la societat, és a dir, que mos hem d'adreçar a tots amb fonament, i tots han complit amb escreix, sobretot per tindre la decisió «increbantable» de passar tot un dia sense que a ningú li ho hagen manat encauats escoltant parlaments de plantejaments i interessos variats.

El rejol que havia preparat jo s'ha demostrat més gruixut i mal d'encaixar del que m'havia semblat la vespra. He demanat tantes disculpes com he sabut. Amb tot, puc excusar-me en el fet que fugint de fer un text per a lluir les meues adherències o discrepàncies del llibre La tribu valenciana de Miquel Àngel Pradilla, es veu que he preparat un bollidet massa indigest amb la collita —més encara després de dinar— de tota la terminologia amb què s'etiquetava decorativament qualsevol que pretenguera eixir en la foto de la codificació lingüística valenciana. El meu reflex ha segut segurament un castic innecessari per a l'audiència. Ja ho saben: només cal que es lligguen el llibre per a comprovar que té una millor lectura que la meua.

Tornant a València, passe per darrere les torres dels Serrans on tope amb el final d'una manifestació pels drets nacionals valencians, per la independència o per tot alhora, que ara no recorde quina era la convocatòria. Com a coneguts, Xavi Sarrià, escriptor i cantant d'Obrint Pas. I com a nota discordant, jo també —vaja, hui tocava—, que uns quants s'han pensat que jo era de «la secreta» i deixaven caure sense massa agressivitat però prou fort per a que jo ho sentira: «Secreta, idiota, ¿crees que no se te nota?»... Ahir és quan jo els havia d'haver dit, ai, si n'arribeu a ser de tararots, tant de valencianisme per a parlar-li en castellà a eixa policia subtil que vos vigila. Però els he deixat amb el plaer de sentir-se perseguits o vigilats per la meua mirada que no crec que siga molt totalitària. Bé, només espere que la secreta real no estiguera tocant La Muixeranga amb la dolçaina dalt l'escenari.

Des d'ahir estic preocupat: li vaig dir que no era penal a un xic de dèneu anys del meu equip que reclamava que li l'havien fet, i en compte de cridar i escarotar-se, com farien la majoria dels companys de la meua edat, em miraven i callaven. O és el respecte a l'edat o és que no sé massa bé de què faig cara: ¿de policia secreta?

Em refugie en la llista de cantants suecs que he pogut crear en Deezer: Lars Winnerbäck i Cornelis Vreeswijk, principalment.