Vanitat bufanera

Una companya tècnica lingüística municipal m'informa que van posar al dia el reglament del seu poble en el 2012 i que en la llista no el teníem —teníem la versió de 1999—. Repasse la pàgina 🔗, enllace la nova versió i mire de «trobar» el Troballengua, eixa iniciativa que vaig enllaçar al 2018, perquè pareixia que havia de ser un recurs útil per a estendre la idea que la llengua també era un factor comercial i econòmic rellevant en les pautes socials de consum.

Ai, eixes iniciatives que esclaten com les bufes de dacsa quan tenen la calentoreta de la complaença política i que depenen de la convinença i del beneplàcit dels gestors de torn de l'erari. El web troballengua.com 🔗 ha desaparegut. Alguna de les notícies —pagant, sant Pere canta— que he localitzat en la xarxa («Troballengua: el plus de calidad para los comercios valencianoparlantes de la Comunitat») 🔗 em fan pensar en això del futur que ja no és el que havia de ser... 🔗 Ni el passat va ser mai del tot realment com era. 🔗

Mirant-ho amb vanitat bufanera, Eines de Llengua 🔗 continua, xino-xano.

Alliberats de la física

Vivim immersos —quasi segrestats— entre aparells electrònics digitals amb què pretenem informar-mos i comunicar-mos sense haver de fer un mínim esforç corporal, sense haver de deixar un mínim rastre físic sensible, una resta material que no siga un eclafit d'eletricitat vaporós i fantasmagòric.

A voltes traguem el cap i agarrem aire quan topem amb una llapissera, boli, llibre o bloc de paper, elements físics i materials que encara mos connecten amb els utensilis quotidians com ara tasses, els plats, forquetes, culleres i gavinets, gots de vidre, el fregall per a escurar, el drap de torcar la pols, la granereta del vàter... Tot el que no se'n va amb cap icona de goma de borrar. Ai, la goma de borrar de nata, quina oloreta... i quins records desperten automàticament en el fons del que diries l'ànima.

Al poc, canvien de versió de sistema operatiu i l'aparell comença a tossir i moquejar, si vols que moga l'has d'espentar passant-li bones dosis d'electricitat amb l'usb, però notes que cada dia va perdent senyal i claror d'idees, va oblidant com fer-te anar ací i allà per les iŀlusions òptiques que emmarcava tan àgilment en la pantalla no fa tant.

Passades unes dècades, encara t'omplis el got d'aigua, tens bolis, llapisseres i paper a mà, i pot ser que que encara et quede alguna idea que te s'aguante, perquè eixa part cerebral té un sistema operatiu natural que vas posant al dia sense saber-ho, només pensant-ho..., o pots esperar que l'obsolescència ceŀlular —la de les cèl·lules que componen el nostre cos— faça la seua faena. I aixina mols alliberarem finalment de la física.

Cita dominical / 780: Antoni López Benturas(?)

Les condicions de l'armistici imposades pel general Foch als alemanys, són veritablement terribles. D'aquesta si que no se'n aixequen ni d'aquí trenta anys. I si se'n aixequessin seria per a tornar a caure.

Antoni López Benturas^(?), «Esquellots», L'esquella de la Torratxa, 15.11.1918.

La foto del sàbat / 170

Ratlles i colors

Al final, he hagut de recórrer a les notes del Google Keep o al programa de notes de l'Onyx Boox per a fer estos nyaps de ratlles i colorets amb què m'entretinc últimament per a afegir algun detall «iŀlustrat» als meus apunts gens «iŀlustrats». Els altres programes que anaven bé en el Fire (Bamboo, Squid, Tayasui), no han funcionat gens bé en bloc de notes de tinta electrònica. En provaré encara algun altre, però trobe que les possibilitats de l'aparell són molt limitades per a fer anar programetes d'estos. Pareix que poden ser útils i que no destaroten l'aparell el HandWrite o el DrawNote. Per sort, n'hi han molts que no són compatibles amb el Boox i m'estalvie el mareig de provar-los i haver de triar quin em quede.

La gràcia de dibuixar en el blanc i negre de la pantalla de tinta electrònica del Boox és que m'imagine com poden estar quedant els colors. Com que no faig hiperrealisme —ni tan sols raspe el realisme—, la sorpresa final no sol ajustar-se massa al que estic pensant o al que em pensava que podia estar passant amb les combinacions que faig, però l'aparició del color davant dels ulls fins ara sempre m'ha deixat un sensació agradable. Coses meues, ho sé.

Un kilo de palla

 

Pel cràter Ubehebe, que ves a saber on està això —ja sé que és fàcil de trobar ara, però en altres temps la imaginació ocupava molt més espai.— És una manera de fugir sense moure's. També aconseguixes el mateix efecte, o millor encara, llegint L'art de volar d'Altarriba i Kim, un compendi d'història familiar en tots els sentits, per coneguda, per sentida i per acostada. Hi pots barrejar records sobre el que coneixes i t'han contat, i previsions sobre el que desitges o et fa por haver de passar, fins a sabre reconéixer tant l'angoixa com el goig que tots carreguem.

Mentrestant, en la faena pedestre de politiqueria sense oratòria ni substància, predominen els retoricismes i l'arrossegament argumentatiu. I a voltes fan mal, com ara quan es tracta de sospesar les vides dels jóvens Laor Abramov i Ala al-Kafarneh... Debats absurds en el parlament valencià. ¿Què pesa més un kilo de palla o un kilo de ferro? ¿Un kilo d'israelià o un kilo de palestí? Malament.

Ulls agres

Ja no recordava com podien ser d'odiosos alguns discursos polítics escoltats sense poder fugir-ne, que és la faena que hem de fer els transcriptors parlamentaris, i hui amb ració doble. He aprofitat per a consultar que si «Hamàs» o «Hamas», «Sukkot» o «Sucot», «Yitzhak, Ishaq, Yishaq o Isaac (Rabín)» i algun detallet més. I quan m'he vist més o menys aixina —no com les taronges que diu la figura literària, sinó com unes llimes, ben agres—, m'he dit que valia més deixar-ho ja.

La identitat que triem

Un problema que no existix en la llengua, però sí en l'ecosistema polític i en l'imaginari social i que pareix que centra un interés inversament proporcional als efectes que té en l'ús de la llengua: la consciència identitària.

D'una banda hi ha els qui parlen (i escriuen, si tenen ocasió i saben) en valencià, és a dir, els qui transmeten i retransmeten la llengua. I per una altra banda hi ha els qui no la utilitzen ni en fan un ús normal, no la transmeten ni la retransmeten, però sí que discutixen sobre el valencià, transmeten i retransmeten polèmiques sobre la utilitat, queixes sobre la forma, batallen pel nom i, al cap i a la fi, solen ser persones que amaguen la indisponibilitat del valencià i que practiquen i reforcen les pautes socials d'imposició del castellà.

Si no en fas cas, el problema es desfà com un terrosset de sucre en el café que et prens mentres discutixes amb passió i sense arribar mai enlloc. Em sembla humorístic i entretingut debatre amb els qui no tenen altra finalitat que crear i recrear el problema per a mantindre eixe debat. Els qui viuen del problema no el resoldran. Llevat que en troben un altre que els millore la vida. Molts dels debats que es tenen en les xarxes socials (abans en teníem també em Migjorn o en Zèfir, la prehistòria de les xarxes) són una bona mostra d'això mateix.

Hui podem girar-ho com un calcetí: puc acabar com el Tardà del Polònia, o com el Borrell que l'ha substituït actualment —amb una frase complementària—. Triem.

Debats en silenci

No ho practiquem prou, tenim tendència a la conclusió i a la solució, però sovint és millor escoltar en silenci, esperar el moment i, si de cas, vegent que no hi ha res a aclarir —quan la ideologia preval sobre la idea—, callar. Hi ha debats que no cal tindre i, inclús, que pots no tindre'ls. ¿Models lingüístics? Silenci i bona lletra.

Cita dominical / 779: Miquel Bonet Pinyol

En l’estadi complex de la sociolingüística contemporània, ja podem identificar, com a mínim una triple diglòssia: el castellà, que és la llengua quotidiana entre ells, el català acadèmic quan la cosa sembla que es posa seriosa i una mica de català col·loquial —molt interferit— quan es relaxen tots els esfínters.

Miquel Bonet Pinyol, «Màrtirs de la llengua», Núvol, 18.10.2023.

La foto del sàbat / 169

Una curiositat que fea anys que no vea. Dos revolls, ecològics, de Sinarques, on és veu que hi deuen haver gallines per a parar un carro. Serà cosa de pegar una volta per allà, a vore com es concreta eixa ecologia.

¡Els polonesos ja ho saben!

Incitat per les barbaritats que el govern de Netanyahu i l'exèrcit israelià estan cometent contra els palestins de Gaza, de Cisjordània i d'arreu, em ve al cap el còmic La propietat de Rutu Modan, aixina que me'l lligc. Si el llegira Netanyahu supose que hauria de fer extensiu el bombardeig a Varsòvia... ¿Per què? ¡Quina pregunta! ¡Els polonesos ja ho saben!, ¿no? Tal com deuen saber els palestins que no poden triar entre el foc del govern Netanyahu i les brases de Hamas, perquè les dos els han de caure damunt.

I aixina mos desapareix de la pantalla l'agressió del règim de Putin contra Ucraïna, però tampoc sabria dir què se n'ha fet dels rohingyes 🔗, de l'Alt Karabakh, 🔗 dels uigurs... 🔗

Mirant-ho des de llunt i des de l'oblit circumstancial, els valencians hem d'arruixar la planteta de la democràcia que tenim arrelada, sempre florint i tremolant alhora. Convé vigilar les llavors que acaben donant aquells fruits tan estranys que cantava aquella. 🔗

Cau la fulla

Takse ha segut pacient i ha deixat caure unes quantes llàgrimes i bona voluntat intentant desxifrar els meus jeroglífics caŀligràfics que, d'una banda, contenen tantes faltes com quan escric amb el teclat, i que, a més, afigen la barreja de ratlles, traços, marques i guixots típics de la meua lletra manual. Però ho deixe córrer de moment.

Va ser una prova per vore si prendre notes al vol combinant-ho amb dibuixets era un bon sistema per al temps d'estiu en què mire de no passar tantes hores davant de la pantalla. No ha eixit malament, però tampoc és la panacea. He de mirar altres solucions tecnològiques que ho facen més àgil, precís, net i agradable. L'Onyx Boox ja té una edat i arriba ofegant-se a qualsevol cosa que se n'ixca de la rutina lectora, demana corrent per l'usb, que el mantinga endollat, que el reinicie, que actualitze algun programa que ja no li funcionarà... En resum, que no li ha agradat que el toquetejara tant.

Ara toca mirar quines opcions en tinta electrònica poden donar més joc, més agilitat, consistència i seguretat per a anar fent estes cosetes al vol. A banda d'això, el mòbil (Motorola G Play) també demana pa: hi ha aplicacions que no volen instaŀlar-s'hi. Estic mirant els que siguen menys destrossaplanetes i pareix que el Teracube és una bona opció, si no és que en mire algun d'eixos recondicionats.

A pesar de la calor estiuenca que encara mos fa, inclús de nit, cau la fulla.

La ferida que cou

En ciència, convé mantindre una distància objectiva —d'objectivitat, de racionalitat, d'equanimitat, de crítica, de dubte— entre la persona que investiga i l'objecte d'estudi. Per això seria interessant que algú que no formara part de l'«objecte sociolingüístic» o «l'objecte polític» valencià analitzara, descriguera i proposara millores per a la gestió social i política del país. Però no és el cas.

Per contra, pareix que hem de vore-mos analitzats, descrits i inclús regulats per persones (o grups polítics interessats) que són part de l'objecte (del «problema»), que no parlen ni escriuen en valencià i que generalment pretenen que no parlem ni escrigam en valencià. Són persones i grups que formen un subconjunt dels que sí que parlen i escriuen en valencià perquè perden diners quan ho fan en castellà. Abunden des de sempre els polítics i ideòlegs de l'aculturació dels valencians, i pareix que estiguen «tornant» —xiuxiuejant «estem ací», com en els films de por— al cap dels huit anys que han hagut de passar mirant-s'ho un poc de llunt.

En eixe camp de la difusió i el mareig mediàtics, és inquietant l'interés del diari Levante per problematitzar l'ús del valencià (com ara el 16.10.2023) aprofitant documents del Cercle Isabel de Villena per a fer ressonar declaracions de Carlos Mazón sobre qüestions lingüístiques relacionades amb el «problema» de valencià. Per sort, en el Diari La Veu, Leo Giménez (que forma part del Cercle Isabel de Villena) va publicar l'article «Vox, la bandera, els accents i els serveis públics» on trobe que el repàs als interessos lingüístics del govern actual del Partit Poopular i Vox era ben enfocat i molt encertat.

En fi, això no lleva que hajam de mirar quina part de raó tenen uns o altres: la part que els correspon a uns perquè els «nostres» van fer com si es tractara d'imposar els dogmes propis allà on hi havia hagut uns altres dogmes infames. Dogmes per dogmes, no era cap fórmula democràtica progressista precisament. I ara mos cou la ferida, és clar.

Sico mandreixa més enllà

Perdre's en els grisos

Cita dominical / 778: Metges Sense Fronteres

El 95 % del feminicidis en Mèxic són perpetrats per persones conegudes de les víctimes.

Metges Sense Fronteres, Memoria 2022.

La foto del sàbat / 168

La cuca del costipat

Al parc

Símbols amb punxes

Heretaràs la llengua

Si la vols acceptar, pots heretar la llengua. Probablement encara està disponible en la veu dels teus parents, amics i coneguts. I també la pots heretar de molts milers de persones estranyes, alienes, sospitoses, amistoses o hostils, gracioses o desagradables, de tot el repertori humà que ara mateix està compartint en vida la «teua» possible llengua, la llengua que pots heretar de forma igualitàriam, solidàriam, perquè es repartix per igual, sense deixar a ningú sense dot suficient i equitatiu —del qual cap descomptar l'impost de successions inevitable del (des)coneiximent parcial, compensat per la generositat redistributiva entre generacions que va ingressant-se en els llibres com a tresor interminable que es pot recuperar i posar en circulació de nou en qualsevol moment futur.

Si la vols acceptar. Si preferixes no parlar-la, comporta't cívicament i democràticament parlant la llengua que vullgues tindre i deixar, sigues honest i sostenible culturalment, no contamines amb demagògia, mentires i enganys l'herència dels altres, procura deixar en herència un món millor que el que vas trobar, compartix la seua herència escoltant-los i entenent-los, sense interferir-los ni silenciar-los amb subterfugis terminològics i faŀlaços per a malmetre'ls l'herència de la llengua i de la vida.

Eres de dretes, ranci, retrògrad, nacionalista, supremacista, orgullós, tolerant fins al límit, prepotent imperialista. És difícil, però ho pot fer, encara que sigues un polític professional.

Advocació del rebuig

🔗

Cita dominical / 777: James Davidson

Inclús les afirmacions més banals poden tindre el seu origen en algun tipus de prejuí.

James Davidson, «La vida privada», dins de La Grecia clásica de Robin Osborne, a partir de la traducció al castellà anònima.

La foto del sàbat / 167

Malvestats sense filtre

🔗

🔗

Informa o empudega

Estratègies de café

🔗

Se n'han anat

Guixots de dubtes

Cita dominical / 776: Ryūnosuke Akutagawa

No dubtaven de fer servir el mitjà que fos per infectar l'esperit dels alumnes amb els seus propis prejudicis.

Ryūnosuke Akutagawa, Carta a un vell amic i altres relats, traducció d'Albert Nolla.