divendres, 27 d’abril del 2007

Alguna victòria democràtica un 25 d'abril



Després de la febrada del 25 d'abril valencià, que és únicament una patètica celebració d'impotència que fem els hereus sentimentals i polítics de la batalla del 1707, és a dir, tots els valencians en general; i que és, sobretot, un joc de proclames de llanderola esbombades pels poders fàctics (principalment a càrrec dels dirigents actuals del PP), doncs, convé recordar que hi ha un altre 25 d'abril de més profit i més oportú per a la memòria i la reflexió: el 25 d'abril de 1974 portugués, tan a prop i tan llunt de les nostres percepcions identitàries, polítiques i ètiques. Com dia algú: «Al final, ens queda Portugal!»




En parlen Granada de Bolso i Xicórias & Xicorações.

dilluns, 23 d’abril del 2007

Les zones verdes i altres fenòmens culturals

Les zones verdes de València.
Hui, dia de Sant Jordi, programació festiva en TV3 sobre la lectura. El llibre que m'he firat jo no apareixia entre els més venuts:Frauen, die lesen, sind gefährlich (Les dones que lligen són perilloses)1 de Stefan Bollmann. No el tenien en català a la llibreria París-València, així que l'he comprat en espanyol. Una preciositat interessant, i a més del 10 % de descompte, m'han regalat la rosa, que fea molt bona olor.

Parlant de plantes, fa poc, el PP de la ciutat de València —i Rita Barberá al davant— esbombava que hi havia no sé quants milers d'arbres a la ciutat. Estes falles passades, la falla de la plaça de l'Àngel ja va donar una bona mostra de la situació del que denominaven «ecoparc del Carme», i cada dia comprovem en cada cantó l'amuntegament de trastos i runa amb que ens obsequia la gestió municipal.

Per això convé ara comprovar les dades reals sobre zones verdes i la situació de dos grans ciutats valencians. Aixina, quan vejam com posen grans testos d'obra amb plantes esquifides al llarg dels carrers, amb els quals pretenen impedir que els cotxes aparquen damunt de les voreres però que es convertixen en un cadafal insalvable conjuntament amb cotxes i motos, sabrem quina mena de gestió de la natura, de la salut i de la mobilitat té el PP per al centre de València.

Pel que fa a altres temes habituals, el Flock m'ha semblat una mica limitat —no hi he trobat l'ordre blockquote— ni m'ha deixat agafar les adreces del Firefox —insistix a buscar en el safari—. En música, m'ha semblat que el grup VerdCel tenen, per començar, una pronúncia acceptable —si no ens afecta massa el ieisme ocasional—, sense les bledors innecessàries amb què ens agredixen les orelles massa sovint.




S'acosta la commemoració de la desfeta d'Almansa, fa ja tres-cents anys, que possiblement coincidirà amb el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, a càrrec esta vegada, per descomptat, dels dirigents del PP valencià.

Certament, la cosa és infame, sobretot quan el portaveu del Consell, Vicente Rambla, exigix un esforç «en la línia dels informatius» per a que no esmenten més la denominació País Valencià» (El País, 21.04.2007). Es deu pensar el portaveu que està parlant de TV3, però el que veiem és que deixa ben clara la concepció «predemocràtica» —franquisme mal curat?— del que són els mitjans de comunicació públics, sotmesos a la censura i convertits en transmissors de propaganda i de la ideologia partidista.

Quant al DIEC2 [Multicerca (9)], en parlarem més avant, però deixem constància que l'entrada de la preposició entre anava numerada en la primera edició, i ara, en lloc de xifres, té les accepcions separades amb lletres. Trobe que a ca n'IEC li han trobat gustet a les substitucions automàtiques que fan els processadors de textos, cosa que els ha dut algun problemeta també en altres documents. Cosa de les presses, deu ser.



Nota 1: Pel que sembla, en alemany hi ha dos comes que enclouen el fragment die lesen, però sense cap matís d'incís i, per tant, tal com han fet en la traducció al francés, no cal fragmentar en les llengües romàniques la forma més habitual de l'oració.

dimecres, 18 d’abril del 2007

Nacionalisme banal

Català nacional valencià de la llotja.

Nacionalisme banal: «Londres lee en castellano» (El País, 17.04.2007). La periodista Lourdes Gómez diu que «España» és el país invitat en la gran cita de la indústria editorial mundial en el Regne Unit. De passada esmenta Bernardo Atxaga, però res més, cap més referència a cap llengua que no siga l'anglés i l'espanyol:

Carlos Miranda, ambaixador espanyol a Londres, va celebrar ahir l'estreta cooperació entre dos països —Regne Unit i Espanya— líders culturals en les llengües respectives.

Quina meravella!, són líders sense haver de preocupar-se del gaèlic, del català, del basc, del gal·lés i de tota eixa filera de llengües amb països propis, però amb estats aliens, alienants.

Per sort, vas al web que recomanen (www.newspanish.com) i sí que n'apareix un en català: Orientalisme de Jordi À. Carbonell. I llavors, Londres en qué lee, Lourdes? Doncs, sí, haver d'estar fussant per a trobar-se u mateix i reconéixer-se també en la no-espanyolitat no és banal i no és nacionalisme: és un dret. És a dir, també és la nostra opció. Nacional?

Blogged with Flock

dimarts, 10 d’abril del 2007

Indústries culturals i pol·lució

Espanyol sostenible?
I, dic, jo, quin tall de bromes fàcils i tristes es poden fer a partir d'un espanyol oliós que sembla disposat a carregar-se —només en termes lingüístics, supose— els protocols, Kioto i la resta del «món lliure», com es dia quan un Kennedy parlava d'eixes coses.

Per cert, Pasqua de cinema: 300, Because I said so, Paris, je t'aime, Syriana i The good shepherd. Les bones, les dos últimes, que tenen plantejament, punt de vista, narració, evolució, tensió... Ben discutibles i d'indústria nord-americana, però amb intenció narrativa i reflexiva. La resta, bastant prescindibles, principalment la de Diane Keaton (Because...), que no s'aguanta ni un quart d'hora.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Què va escriure... Antonio Muñoz Molina?

Alliberament, desembre de 1983.

Una vexació suplementària s'afig al suplici de les víctimes: la d'enterbolir la seua innocència suggerint una part inconfessada de culpa, tacant la seua desgràcia amb una ombra vaga de responsabilitat. És la sospita antiga que cau automàticament sobre el detingut o el desaparegut en la nit abismal de les dictadures, sobre l'executat tan fredament com es degolla un animal: «Deu haver fet alguna cosa». (Antonio Muñoz Molina, «La cara de la víctima», El juicio del caso Marey, El País, 17.06.1998)

diumenge, 1 d’abril del 2007

Censures valencianes


Estem pendents encara de més infàmies per part dels governants valencians actuals. Pertanyen al PP, però acaben de deixar en evidència la seua concepció de la democràcia. Així, a partir de l'experiència que els és pròpia, han demanat que el govern català intervinga en els continguts periodístics de TV3 i que els adapte al que el PP valencià li demane. Per tant, en demanar que la TV3, si vol continuar emetent al País Valencià, ha de passar per la censura prèvia de la plaça de Manises valenciana, han demostrat quins són els seus referents polítics i què són per a ells els mitjans de comunicació públics. Acaben de dir que Canal 9 no és per a ells un mitjà d'informació regit per criteris periodístics, sinó que és un instrument propagandístic del govern de torn i al servei de la ideologia i del discurs de l'executiu valencià actual.

Això em recorda el cas del lletrat major de les Corts valencians que pretenia que en la correspondència que jo li adreçava no utilitzara termes com País Valencià o català, i no recorde si tenia mania per cap altra expressió. El vaig atendre adequadament, és clar, recordant-li que ell diguera el que volguera, que jo també ho faria. Si no li havia molestat ni m'havia comentat que jo esmentara l'espanyol en els meus escrits en lloc del castellà, doncs, que el trobava una mica esbiaixat ideològicament en assumptes de llengües. D'això ja fa dos anys i les disputes han pres altres caires.

Per exemple, l'escrutini de les eleccions sindicals de l'estiu passat, que es troben en el contenciós. Una altra ocasió en què han quedat retratats alguns lletrats i una lletrada, i ara en els tribunals. Ha fet fortuna la lletania «No me'n recorde» davant les preguntes sobre el procés electoral i sobre l'escrutini. Sort tenim de l'invent del paper i la llapissera.

I per fer memòria ha quedat el comiat de Lluís Llach a Verges. Els DVD de l'espectacle retransmés per TV3 circulen entre la ciutadania valenciana. Les primeres paraules del recital van anar adreçades als valencians [YouTube]. Potser som ostatges del govern del PP actual i tenim la síndrome d'Estocolm (versió Pernofrenar), però hem d'agrair que el Llach encara es preocupe per posar paraules a algunes músiques.