dissabte, 31 de març del 2018

Llagrimetes i banderetes

Un dels avantatges dels dies de Pasqua festius és que no hi ha diari algun dia, com ara hui. Això m'ha impulsat a comprar l'Ara.cat. I constate que convé variar, si més no, alguns caps de setmana. Estar ben informat requerix interés i un poc d'esforç mental per fugir de les farinetes ideològiques que mos empapussen alguns mitjans i periodistes.
Estava jo prou satisfet amb La Sexta, però de sobte tot el que fera un jutge espanyol era correcte per això, perquè era espanyol i protegia la nació espanyola. Jo em pensava que calia protegir els drets i llibertats que conformen la democràcia judiment i informativament. I no, els pesava més el nacionalisme que l'humanisme. Que el periodisme, que una democràcia ben ampla i tan administrativa com siga possible. El cas de Shleswig, explicat per Oriol Serra en TV3 va ser ben atractiu i gens èpic. Resilient, això sí.
Jo tinc també les meues banderetes i les meues llagrimetes. Són per a somiar, no per a ofegar a ningú.


Circuit de muntanya, per un casual: 12:31. Fa solet.

divendres, 30 de març del 2018

Garsetes a la platja

Dos garcetes blanques sobrevolen la platja de matí. No és habitual. Al súper el pare li parla al xiquet en castellà. Entra un amic del pare i parlen en valencià. Per un moment només. Passen els anys i continuen sorprenent-me els petits gestos de la natura animal i humana. Deu ser bo tornar a la platja, però ¿per què es pensa que negar-li la «platja» de d'un idioma al xiquet farà que aprenga res de bo sobre un país que maltracta el seu patrimoni? Les mateixes preguntes i, al cap i a la fi, les mateixes respostes. Les garsetes deuen haver fugit cap a la marjal.

dijous, 29 de març del 2018

La post de fusta

Compre una llesca de fusta de mango, desigual, un poc amb forma romboïdal. En diuen Fascinera. No sé si és un nom suec, però resulta un poc xocant, més encara en els temps que estan retornant, en què ja no sabem si les notícies sobre la ultradreta, els neofeixismes, les monarquies dictatorials comunistes són per a fer por o per a anunciar quin és el camí que cal seguir segons les indicacions dels fons d'inversió i dels índexs borsaris. Sobre eixa post de fusta es talla l'abaejo.

dimecres, 28 de març del 2018

Condició plural retòrica

La possibilitat d'una independència iŀlegal que es resol democràticament pareix que siga un malson per a uns demòcrates que ho tenien tot ben lligat en Espanya amb una democràcia basada en dissolucions nacionals impossibles i en la naturalesa essencial i dogmàtica de l'espanyolitat territorial. A pesar del dret i la retòrica, la condició d'espanyol exclou encara la diversitat lingüística i cultural. No és cap mèrit: és un requisit de salut democràtica. Però no, només hi ha un «viva Espanya» de la part que vol ser el tot.

Ho van votar unes generacions que estan despareguent per causes naturals. La naturalesa ho resoldrà tot, com sempre.

dimarts, 27 de març del 2018

Els fonaments dels límits

S'han de passar alguns límits, a voltes, per a comprovar si els fonaments que els apuntalen són sòlids o han de ser revisats i reformats. La crítica feminista del masclime literari canònic és possible que se'n passe si mai demana l'exclusió de determinats llibres per racistes o masclistes. Però la defensa d'eixos llibres (i la crítica al feminisme) per la qualitat literària no pot defendre'ls per eixa qualitat i no atendre una definició i una atenció actual als seus valors vistos des d'ara, tal com assenyala Anna Caballé. A mi també em fan gràcia els acudits sobre Carrrero Blanco, però això no lleva perquè rebutge l'assassinat de ningú. Sort del Tribunal Suprem, a voltes.

dilluns, 26 de març del 2018

Entendre els altres

A Sheldon Cooper li costa captar el sarcasme. A mi no massa, però en determinats entorns o en certes companyies no acabe d'entendre el sentit de l'humor dels meus interlocutors. Em sol passar en eixes faenes sindicals que faig i que em fan participar en algunes reunions on tinc la sensació moltes vegades que no entenc alguna clau i que estic perdent el sentit, la intenció o la broma de la conversa. Tal com li passa a Sheldon Cooper, tinc la sensació que necessite un Leonard Hofstadter que em mostre el cartellet d'avís sobre la figura retòrica o el to dels comentaris. No n'hi ha cap Leonard i, per tant, el cap me se recalfa de mala manera.

I ara vorem si amb les euroordres i la detenció de Carles Puigdemont que han de gestionar uns quants estats europeus (d'aquell nord somiat pel poeta) podem entendre de què va això de la Unió Europea i la democràcia. O hauríem de tindre un Leonard amb molts cartellets per a entendre què volen dir quan diuen drets, democràcia, referèndums, llibertats... Massa cartellets.

diumenge, 25 de març del 2018

Cita dominical / 488: Antônio Bonfim Lopes

Mirant les causes polítiques i els interessos.
A més d'invertir en educació, si vols acabar amb el narcotràfic, has de legalitzar les drogues. ¿Vols llevar-li tot el poder al traficant? Només cal legalitzar.
Antônio Bonfim Lopes, àlies Nem da Rocinha, segons l'article de Gil Alessi, «La historia del mítico rey de la favela», El País, 18.03.2018.

dissabte, 24 de març del 2018

Gens democràtic «però» molt nacionalista

Fa vent i passen analogies volant pel centre de València. Em pega al cap una analogia sobre la serena i el vent que comentava ahir i sobre alguns jutges espanyols i les presons provisionals que estan aplicant als polítics que van intentar una independència de Catalunya tan irregular com vullgues (això ho haurien de decidir els tribunals), però democràtica. Pareix que hi ha togues, armaris, despatxos, estores i sectors socials, econòmics i polítics espanyols més espanyolistes (i interessats en els fruits d'eixe nacionalisme pretesament neutre) que demòcrates. Caldrien moltes nits a la serena per a airejar eixa ideologia covada en el cor del secret de l'estat espanyol, tal com ja tractava fa quatre anys un número de Presència (20.03.2018). També en el diari El País, que s'ha convertit en un petit peó més d'eixe espanyolisme desenfocat, però encara conté perles informació útil per a una suposada Espanya possible i un pèl diferent.

Tal com dia la portada de Presència, «un cas únic i gens democràtic». Que siga únic o que ho puguen fer tots els estats del món, m'és igual. Tots hem hagut de passar eixa pallola —i esperàvem no haver de repetir-la—. Però el cas és precisament que una actuació legal —tant si es tracta d'una interlocutòria, d'una llei com d'un referèndum— pot ser, això, un acte «gens democràtic», però molt «nacionalista», ¡alerta! I això deu ser el que reconforta a alguns.

divendres, 23 de març del 2018

Molta serena

M'arriba la revista Mètode d'este semestre, que du en la portada el títol «Narrar la salut». L'estenc al balcó per a llevar-li l'olor que no suporte de no sé què que m'ofega (no aclarixen amb quin paper la fan). Me s'oblida i es passa la nit a la serena, amb el vent que fa i les pinces posades. Aguanta. I em resulta molt bé el descuit. A l'endemà no fa quasi olor. M'entere per les notícies de la decisió del jutge que empresona polítics catalans a tort i a dret. Pense que demà serà bon dia per a pensar analogies —¿la justícia ha de ser més espanyolista que democràtica?; ¿un estat és més estat que democràcia?—. Molta serena caldria ací.

dijous, 22 de març del 2018

La independència d'Espanya

A pesar que és un abús (dis-ne figura retòrica) dir —tal com es sol fer en els informatius— que en tal lloc hi ha problemes «climatològics», o que en tal lloc tenen una «climatologia» complicada, sabem què volen dir: que fal mal oratge. Es suposa que no volen dir que no saben com estudiar el clima d'eixa zona. En eixe sentit, l'actuació dels poders de l'estat espanyol —executiu i judicial sobretot— sí que pareix que tenen una cartografia complicada pel que fa a les geografies i les historiografies mental i política. És a dir, que encara estan descobrint les Amèriques tot i que les Espanyes d'ultramar ja deu fer uns quants mesos que són independents. També mentalment. Espanya encara no ha aconseguit la independència, a pesar d'alguna guerra d'això que no es va resoldre democràticament. Llavors no es podia votar. ¿I ara?

dimecres, 21 de març del 2018

El corralet del corset

El diccionari de l'avl (que ara mateix no funciona) incorpora corset. Deu estar documentat en fonts escrites, ja que, si es tracta del francés corset, la pronúncia és «corsé» i, per tant, és possible que ho hagen adoptat sense adaptar perquè sembla un diminutiu de no sé què, però que sona molt valencià.

Ara falta dotar corralet de l'accepció 'espai real o figurat en què algú imposa la seua voluntat'. I amb eixes coses em desemboire de les notícies sobre Catalunya, Nova Caledònia i l'activitat sindical en general.

dimarts, 20 de març del 2018

El gris de la plaça

Va ploure i va fer vent anit, però la cremà va poder tirar avant i va dur un poc de cendres als últims moments de la tardor. El cotxe me se va rentar. Hui hem estrenat la primavera amb sol i fred. Busque un contenidor de plàstic per València, però els van retirar per les falles i encara no els han tornat a posar. Em costa tirar la bossa en un contenidor gris. De vidre, sí que n'hi han. La neteja de la ciutat encara necessita millorar un poc més, sobretot els hàbits ciutadans de tirar trastos i runa en qualsevol lloc o d'embrutar les parets sense un mínim d'intenció artística i sense mirar pèl. M'enduc el tauler redó d'una taula vella que algú ha tirat. Té algun corcó, però trobe que Takse el restaurarà i l'aprofitarà. La cendra repassa el gris de la plaça.

dilluns, 19 de març del 2018

Els tràmits

Humans, persones, ciutadans, votants... La democràcia és un tràmit administratiu molt avançat i gens passional, fins que falla i es desencadenen les nacions i les pàtries.

diumenge, 18 de març del 2018

Cita dominical / 487: Manuel Cruz Rodríguez

Mirant les idees generals aplicables.
¿Resulta creïble que vagen a dur-mos a eixa nova terra promesa els mateixos conservadors que al llarg dels dos últims any han faronejat de la seua ferma determinació per a retallar en educació i sanitat, que tant s'han esforçat en colpejar els sectors més deprimits, mentres s'afanyaven a eliminar qualsevol càrrega impositiva als qui rebien en herència les majors fortunes?
Manuel Cruz Rodríguez, «Independencia: ¿para qué, exactamente?», El País, 06.10.2012.

dissabte, 17 de març del 2018

Compensació en somnis

La «normalitat» deu ser una faceta compensatòria de la resignació. Es normal, diem, i amb això mos sentim alleujats per no obtindre el que, resignats, alcem al calaix dels fets extraordinaris. No tinc cap diari de somnis, però crec que, pensant-hi despert, hi hauria escrit una normalitat realment banal. Extraordinari no sempre equival a desitjable.

divendres, 16 de març del 2018

Per poc

La dependenta, que deu fer mitja vida que treballa en uns grans magatzems de València, no ha aprés encara què són el set i el huit, o ho fa vore. Després de la compra, mos mostren unes caretes per a que valorem l'atenció rebuda. Polsem en la mala cara. Per sms mos demanem quin ha estat el motiu de la valoració, però no mos deixen explicar res, només són possibles dos motius: mala educació o desconeiximent dels productes. Està clar que aixina no poden rebre una queixa per mala educació lingüística o per desconeiximent lingüístic innecessari... Perquè, ¿és necessària tanta mala educació i tant de desconeiximent bàsic?

Uns xicons en un Seat Ibiza blanc van exhibint una bandera espanyola amb l'escut constitucional mentres fan sonar ben fort el «Cara al sol». Toca, la bandera no era la del l'àguila franquista. Per poc, ¿oi?

dijous, 15 de març del 2018

A Ítaca pel centre de les falles

De camí cap al cotxe amb què fugirem del soroll valencià passem pel costat de petites falles que són perles d'idees populars i de creativitat artística. Les dos de la plaça de l'Àngel, la de la plaça de l'Arbre i la del carrer de Sant Tomàs. Amb molt de color i d'imaginació i sense excés de materials. M'ha sobtat que un dels textos de la plaça de l'Arbre fóra el poema «Viatge a Ítaca» cantat pel Llach.
Són com uns llaços grocs per l'alliberament dels presos polítics i de les mentalitats democràtiques. Espere que hi haja jutges i fiscals passejant per València i que, gràcies a algunes falles, aprenguen un poc sobre les llibertats i la cultura.

dimecres, 14 de març del 2018

La fita de la derrota

A pesar de la victòria del Barça contra el Chelsea, em pare a reflexionar sobre la utilitat de les derrotes. Com ara descansar, llegir i no estar pendent del televisor... Més que la utilitat, es tracta de la necessitat de preveure les derrotes. I, així, de poder-les assumir amb avantatges. Shimon Tzabar explica —no sé si de manera humorística, que no he sabut vore els acudits del seu llibre The White Flag Principle: How to Lose a War (and Why)— els procediments que convé seguir per a aconseguir unes bones derrotes.

Enmig d'un procés negociador com és l'activitat sindical, em sembla que m'he convençut que tot són derrotes, habitualment petites, però consecutives. Llavors, més valdrà tindre una certa seguretat en la derrota, uns refugis i unes compensacions pels somnis que no podrem materialitzar. No els abandonem en la derrota, perquè els podem convertir en la fita que no aconseguim mai, però que mos guia en el camí.

dimarts, 13 de març del 2018

L'ambient del medi

Amb permís dels drets i llibertats i la garantia d'Estrasburg davant la vergonya que fan els alts tribunals espanyols, hui creme imaginàriament un retrat dels reis espanyols actuals. No entenc que siga un acte que aporte res i, a més, contamina. Però hui toca fer foc metafòric per a encendre-li un llum a la llibertat d'expressió.

Ja posats, les falles també s'haurien de cremar metafòricament i aixina mos estalviaríem un poc de contaminació, que es suposa que l'hauríem de reduir dràsticament si no volem acabar de destruir —encara que siga festivament i a mascletaes— el medi ambient en què vivim. Sense medi ambient l'expressió tampoc serà lliure, serà ofegada.

dilluns, 12 de març del 2018

Ètica en dorment

Cal tancar preventivament els polítics i els ciutadans capaços de desmuntar democràticament la nació. La democràcia no pot posar en dubte la nació. Els forasters vindran de fora de les fronteres; a dins, la nació ideològica no pot admetre que el sentiment foraster utilitze la democràcia per a crear-se un espai de dret sense nació, un espai regit per la democràcia on les nacions són com la decoració heretada dels edificis gòtics i modernistes. I la samarreta de la selecció «masculina» («això« també és la nació) de futbol. El somni de la nació no produïx democràcies, però adorm consciències.

diumenge, 11 de març del 2018

Cita dominical / 486: Roger Harris

Mirant les persones en la guerra.
Mare, totes les mares creuen que els seus fills són especials... ¿Saps?, jo pose restes de persones especials en bosses.
Roger Harris, soldat nord-americà dels Marines de la guerra del Vietnam, The Vietnam war. Déjà Vu (1858-1961) de Ken Burns i Lynn Novick.

dissabte, 10 de març del 2018

Mirar-se un poc la xenofòbia

Sovint, hi ha discussions i debats en què no arribe a cap entensa amb els meus interlocutors, tot i que tinc un costum aprés i que no puc evitar d'intentar comprendre els seus arguments. Inclús arribe al punt de pensar que hi ha alguna cosa que no acabe de vore o entendre i que m'impedixen apreciar el grau de raó que tenen. Posteriorment, quan li ho comente, Takse em fa vore que, en realitat, no és que jo m'haja perdut alguna dada o detall, no és tant que no ho entenga, sinó que tenim finalitats o objectius diferents.

I el detall que a mi em crea confusió és que jo em pense que els meus interlocutors compartixen el meu objectiu quan, en realitat, pretenen aconseguir-ne un ben diferent. Més encara, la meua confusió serà quasi inevitable, llevat que pense malament d'ells o que, més simplement, demane primer als meus interlocutors per la finalitat o l'objectiu que pretenem aconseguir. Per eixe costat, naturalment, jo no tinc cap inconvenient a declarar-lo, i ho faig ben sovint —i he de dir que ara entenc les cares de pòquer que fan que els explique a on vullc anar. En lloc de traure'm de la confusió, em fan creure que tenen la mateixa intenció.

Al pròxim dia, quan em diguen que ha pensat de substituir tal prova o posar-ne una altra en les oposicions (tant si és la de valencià com la de redacció d'un tema de dret constitucional), els demanaré primer quina és la finalitat que pretenen aconseguir quan promouen que l'aspirant a funcionari demostre o no que coneix o que desconeix tal llengua o tal tema.

Quan els diga que aixina no garantixen que els funcionaris estiguen suficientment capacitats, per exemple, en valencià, espere que em diguen que els té igual o que amb els castellà ja n'hi ha prou. O no sé què s'inventaran llavors sobre els immigrants, la unitat de la pàtria o els castellanomanxecs... El més fotut del cas és que els meus interlocutors (que solen ser valencians, però n'hi han d'altres llocs de l'estat), en general, fan que els els espanyols semblen una colla de nacionalistes xenòfobs intolerants i autoritaris que no tan sols odien les llengües oficials diferents del castellà sinó que els satisfaria que desaparegueren. Uf, si no ho pretenen, s'ho haurien de fer mirar.

I jo també, m'ho faré mirar, per vore d'entendre-ho.

divendres, 9 de març del 2018

Nació masclista

En acabar la gran manifestació feminista valenciana i mundial vegem per la televisió les més de set-centes creus que simbolitzen les dones assassinades durant els últims deu anys en Espanya per la violència masclista. Impacta i emociona.

L'endemà de la manifestació ja podem pensar que res no ha canviat definitivament encara. Al cap i a la fi, els masclisme no desapareixerà només amb la reivindicació d'un dia. Ara, la violència masclista sí que podria reduir-se molt. He pogut recordar un altre cartell d'ahir que dia, més o menys: «En lloc d'ensenyar-les a defendre's de les violacions, caldria ensenyar-los a no violar».

Anava a dir que seria bo que els masclisme es desprenguera de la violència, però, pensant-ho bé, sense violència no sé si tindria ja cap utilitat ideològica i social per als qui el practiquen. Sense violència, no crec que aguantara molt de temps la gratificació que conferix l'ús de la força i la violència contra els éssers lliures. I anant per ahí podem concloure que les porrades i la violència exercida el dia 1 d'octubre en Catalunya contra els ciutadans que pretenien fer ús del vot democràticament, són la manifestació d'una concepció nacionalista masclista d'Espanya. Amb tots els atributs judicials que calga per a utilitzar la violència en lloc del debat i el conflicte dialogat. Hi ha catalans presos per a evitar la violència de les votacions i independències democràtiques. La violència que apliquen els qui practiquen el masclisme nacionalista.

dijous, 8 de març del 2018

Valentes lliures

Vaga i mobilització feminista per València. Un fum de gent, xica i xiques de tots els colors. Sobretot xiques. I molta creativitat en els lemes de les pancartes. Ja me s'han oblidat quasi tots i no n'he pogut fotografiar massa. Em quede amb «No vull ser valenta, vull ser lliure».

dimecres, 7 de març del 2018

La democràcia de l'espanyolisme

Va fer falta un Daniel Ellsberg que destapara les mentires de dècades dels poders polítics dels eua sobre la guerra del Vietnam. Hui hi han uns presos polítics empresonats en Espanya perquè hi han periodistes que són més espanyolistes que periodistes, és a dir, sacrifiquen els valors i els principis del periodisme en defensa de la prepoderància de la seua ideologia nacionalista (espanyolista).

Fa ois haver de sentir la barreja de mentires i mitges veritats (cuinades per la «font» de torn, policial «competente» [minut 3:53], com va dir aquell en la tribuna del parlament espanyol fa uns quants anys), invents i interpretacions discutibles sobre l'actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez damunt d'un vehicle de la Guàrdia Civil, i esperar en va que diguen res sobre el fet que estiguen encara en presó «preventiva» unes persones innocents perquè van ser tan ingènues (i democràtiques, diria jo també) al pensar que la justícia seria més justa que espanyolista.

Voldria pensar que eixos tribunals no són ni tan sols espanyols, però és cada dia més difícil creure que existix la possibilitat de ser demòcrata abans que espanyol... És a dir, pel que estem vegent, abans són espanyolistes que demòcrates.

dimarts, 6 de març del 2018

Encenalls en l'hemicicle

Estic afectat per l'activitat sindical d'estos quatre anys passats. Les llums han segut uns encenalls agradables que només han fet recular temporalment les aranyes de la burocràcia a l'amagatall. Però les parances sempre han estat parades i aprofitant les ocasions.

Fa uns pocs anys, menys del que dóna per a fer una petita legislatura parlamentària en un país que quasi no mos hem acabat d'inventar, alguns vam sentir sonar xarangues, volíem sentir la música d'Ennio Morricone en els títols finals de The Untouchables, una sensació impagable d'alleujament psicològic i de moderada esperança de millora, no tant material com política, ètica i cívica.

No cal dir que no mos ha decebut del tot el temps passat. Sabíem que podíem traure el cap per a agafar aire, però que el món girava sobre un eix humanament inhumà de guany zero d'alegries. I això també s'ha produït en la institució en què es fonamenta la democràcia valenciana, les Corts.

En concret, en la part de darrere, entre els bastidors de la institució, la part de l'administració pública. Vam tindre un alleujament inicial en què vam agarrar aire, però ara comprovem cada dia que ha faltat visió i interés polítics per revisar l'estructura d'una administració desbordada i constrenyida. Els polítics han ampliat ideològicament l'hemicicle, però no han mirat de fer que la institució enfilara un rumb cap a altres models de d'administració democràtica, com dia el poeta, de més al nord, més amples, àgils, oberts, accessibles i disponibles.

Ara mateix, el ròssec de la gestió em sona més a The Rainstorm de Bernard Hermann. Almenys és una peça que fa pensar.

dilluns, 5 de març del 2018

Sí, ministre

Comence la setmana removent el pot que conté l'engrut en què s'està convertint, segons jo ho veig, tot el procés de negociació laboral, sindical i professional que estem intentant dur a terme en les Corts per tal d'aconseguir una millor administració del parlament valencià.

Ho vam dir, resultava ingenu pensar que la mà que havia remogut el pot fins fer quallar eixa substància on s'estan barrejant des de fa dècades les arbitrarietats, les irregularitats, les rutines, els prejuís, la prepotència, els menysteniments, les improvisacions..., que eixa gestora del petit caos cortesà havia de proposar una versió alternativa de la institució. I encara ho faria menys amb la renúncia d'una direcció política democràtica que hauria de vetlar per encaminar la institució en un sentit diferent.

Sense estudi, proposta, debat, contradicció de punts de vista, atenció als arguments dels altres, esmena, sense aportació periòdica d'informació ni reformulació de les propostes, en lloc de tirar cap a una organització professional continuarem amb un model d'administració jerarquitzat i burocratitzat, amb tirada a remoure l'engrut i a menysprear el valor del mèrit i la capacitat, de l'acompliment eficient de les funcions, de la capacitació permanent dels funcionaris i del servei equilibrat, transparent i eficaç a l'activitat política dels parlamentaris.

La qualitat de la democràcia es juga en sàtires com eixe tan agudes i tristament vigents de la sèrie d'humor Sí, ministre.

diumenge, 4 de març del 2018

Cita dominical / 485: Jacques Delcourt

Mirant l'educació en la societat.
Finalment, no serviria de res suscitar per tots els mitjans la creativitat dels individus, si la societat desenvolupa, d'altra banda, esquemes burocràtics en què la iniciativa serà considerada fins i tot una desviació.
Jacques Delcourt, Investir en hommes, 1965.

dissabte, 3 de març del 2018

A consciència

Diu que hi ha unes quantes raons per a la vaga feminista de dijous que ve. Em sembla indubtable que n'hi han per a fer vaga més d'un dia. I que també n'haurien de fer molts altres coŀlectius injustament discriminats o maltractats pels poders que organitzen i gestionen els interessos socials. I jo també hi inclouria, per mal que els sàpia a alguns al·lòfobs d'esquerres, la gestió lingüística depredadora de les llengües i les cultures.

El mal és que són reivindicacions que no pareix que hagen arribat a conformar un ideari tan sòlid com l'ipc, l'índex borsari, el repartiment de dividends que farà Bankia o el patrioterisme corrupte.

Llibres, revistes, fullets, pamflets, en tenim, fins i tot films de ficció i documentals. L'opi del poble —qualsevol versió actual— conviden a un «hi-ha, ha-ha» permanent i alienant. Podem riure, però seria millor fer-ho a consciència, no simplement per a perdre la consciència.

divendres, 2 de març del 2018

Enceguen i alleugen

Em sembla que vaig fer alguna queixa alguna volta sobre el web de Fisabio. Em sembla que l'hauré de repetir, perquè pareix que en moltes àrees de la Generalitat valenciana no acaben d'entendre en què consistix la gestió lingüística d'una administració democràtica en un país amb dos llengües oficials. La concepció monolingüística del estats autoritaris continua vigent en Espanya en massa llocs, però també en la mateixa concepció de l'administració valenciana.

Bé, això ja ho sabíem i serà part la rutina reivindicativa quotidiana. En canvi, la part positiva del dia ha segut que mos han atés ben correctament en valencià en Fisabio. Mos han deixat cegos quasi tot el dia, amb les gotes que dilaten les ninetes, però mos han fet llum lingüística, actitud senzilla que realment ha segut un goig que mos alleuja el cor en eixes relacions professionals. Llàstima que eixe respecte i eixa cordialitat lingüístics li glace la idea patriotera integrista a l'espanyolisme repatani.

dijous, 1 de març del 2018

Percentatge de desconeiximent

Quantes llengües volen els pares que aprenguen els seus fills: poc més d'un trenta per cent de cada, ¿oi? Doncs, la llengua no és un percentatge d'hores, sinó un percentatge d'interés real per aprendre, d'oportunitat d'ús i de professors capacitats. No crec que els pares «tinguen dret» a imposar llengües en l'ensenyament dels fills, però sí que haurien d'exigir un ensenyament i un aprenentatge efectius de les llengües. La passa ideològica de monolingüisme excloent que patixen algunes societats des de fa massa anys garantix l'afecte pel nacionalisme propi, que és el bo... Bé, és bo si és espanyolista. I el dels altres també serà bo igualment: quan siga espanyolista. El fonament no és massa substanciós ni alambinat. No cal res més, només un gran percentatge de desconeiximent.