dissabte, 31 de desembre del 2005

Alzira i cap d'any

A l'hospital d'Alzira. M'he passat la primera setmana de moscosos a l'hospital d'Alzira, que a ma mare li s'ha trencat el «ballaor de l'anca», que diuen, o una cosa semblant. Unes plaquetes de titani i avant, diuen els metges. (I alguna queixa al Síndic de Greuges també caurà, per alguns cartellets que hi ha només en espanyol.) Ara espere refer-me amb un priorat (El Tancat, 1998), un xampany català (Sumarroca) i una mica de pernil ibèric. Com diuen els anglesos, here today, gone tomorrow.

dimecres, 21 de desembre del 2005

Jutjant l'Amy i l'administració

Judging Amy
Em sap greu, però ho he de reconéixer: estic engantxat a Jutjant l'Amy (TV3. Tít. or.: Judging Amy).

Hi han descrit Espanya: toros, Quixot, flamenco, sangria, olives... i pols. Això mirant un anunci d'una agència de viatges prop del jutjat. I l'Amy al·lucinava fent castells en Espanya, que diuen.

Mentrestant, em queda per contar l'aventura dels navegadors Mozilla i Mozilla Firefox en les Corts, la futura provisió interina de dos llocs de treball i les comissions de treball en l'AVL, que hauríem d'haver caducat, però que encara duren.

Pel que fa al primer cas, estic recopilant informació sobre la llegenda que narren els informàtics sobre la impossibilitat d'instal·lar navegadors diferents de l'IE de Microsoft en el proxy de la Generalitat i altres impossibilitats inversemblants amb què em despatxen els informàtics. És evident que l'ànsia de poder personal afecta els racons menys esperats de l'administració.

diumenge, 18 de desembre del 2005

José Antonio i el nacionalisme comú

El duro de Franco.

Em sembla que podríem dir que actualment els partits espanyols (PP, PSOE, IU, etc.) no es diuen «nacionalistes», a pesar que ho són amb molta més intensitat a voltes que els qui s'hi denominen —com el mateix bnv, nom que no m'ha agradat mai—, i potser no es diuen «nacionalistes» perquè, com dia José Antonio Primo de Rivera:


«Per això, nosaltres ens sentim units indestructiblement a Espanya, perquè volem participar en el seu destí; i no som nacionalistes, perquè ser nacionalista és una pura bestiesa; és implantar els ressorts espirituals més pregons sobre un motiu físic, sobre una mera circumstància física; nosaltres no som nacionalistes, perquè el nacionalisme és l'individualisme dels pobles; som..., ja ho vaig dir a Salamanca una altra vegada, som espanyols, que és una de les poques coses serioses que es poden ser en el món.» (Madrid, 17.11.1935)


En canvi, jo no sóc nacionalista perquè no tinc eixa inflamació de l'ésser, fent una versió del que dia Joan Fuster. Però s'esdevé que les lliçons d'aquells temps sembla que es troben encara en el moll dels ossos d'aquella dreta i part de l'esquerra (impolítiques) que van decidir que no calia fer cap catarsi de la dictadura a la democràcia, sistemes que queden així lligats en línia genealògica natural, amb menyspreu de l'ètica i la justícia, cosa que ja hem patit en l'educació que ens han donat, que patim en la pobra vida política que tenim i que patirem encara més si no ho esmenem, per exemple, obrint les fosses dels camps, dels erms i de les vores dels cementeris i recuperant-ne el record i la veritat d'aquells fets. Ai, però que conste que els sentiments no hi tenen res a vore, que són tota una altra cosa.

Altrament, com que encara no ho hem fet, qualsevol polític petulant no tan sols es pensa que té dret al privilegi del càrrec i del benefici, sinó que fins i tot hi té la gràcia de Déu que encunyava el vell dictador. I, amb tot, encara hi ha bertsolaris al País Basc, com ens mostra el telenotícies de TV3.

dimarts, 13 de desembre del 2005

Wistle-blower i navegadors d'Internet

Pa amb tomàquet.
Wistle-blower , he descobert la meua vocació. Xiular per a avisar, no per dissimular.

Torne a encomanar el Houaiss, a vore si esta vegada funciona la compra a través de l'empresa Saraiva.br.

La revista Índex, número 13, dóna més problemes del compte. El xic d'ICC+ no s'explica per què hi ha exemplars que ixen correctament de la màquina i altres on les lletres es mouen del lloc. Misteri, i espere que no tinga res a vore amb la proposta (i estudi) per als incoatius que fa l'Abelard Saragossà en l'article que publiquem. Són coses que passen, que les lletres ballen i que ens perpetren sense més trellat en el 1993 una proposta irregular i irreal, que ens la tornen a confirmar en el 1996, fins i tot contra la revisió que havia fet Enric Valor, seguint la lògica històrica i dels fets —en tinc les proves, que m'han arribat a les mans en fotocòpia—. Res, si no ho apanyem abans, Lacreu i Saldanya fossilitzaran les seus propostes d'incoatius quan el català al País Valencià siga la llengua del Salt i poca cosa més.

Els informàtics de les Corts tenen mania als navegadors Mozilla i Mozilla Firefox. No saben si pot portar problemes, no saben si pot ser atacat per virus, no saben si és compatible amb el Panda, no saben... És a dir, atac preventiu davant el dubte. Com que no saben, el recurs fàcil, la prohibició; però no faran l'esforç d'esbrinar la veritat i millorar els recursos a disposició dels funcionaris per tal de fer una administració millor, perquè pugam treballar amb professionalitat. Eixa deu ser l'educació moderna que potser han rebut i que difonen els soi-disants liberals: el dogma preventiu.

I això que Diderot deia: «La superstition est plus injurieuse à Dieu que l'athéisme».

dimarts, 6 de desembre del 2005

Guzzanti ens retrata i altres models de res

Marc Parrot: Mentider Ahir a migdia, sense dinar, vam vore Viva Zapatero! de Sabina Guzzanti . Més que un colp a la panxa, va ser un inesperat retrat del País Valencià, perquè es veu que tots els països amb corruptela assentada s'assemblen, contràriament al que dia la referència literària. Un molt bon documental on ens retratem tant en el govern com en l'oposició que (no) tenim i que va posar els fonaments de la misèria actual, tant de la LRAU com de la cultura, la llengua o l'RTVV. És clar, les declaracions de Joan Ignasi Pla no ens ajuden a pensar que ens podríem allunyar de la mateixa misèria intel·lectual, allà on ens porten Zaplana, Camps o Maluenda. Mentres escric açò, Empar Marco fa la crònica al telenotícies de l'aparició d'un llibre sobre cal·ligrafia editat per Campgràfic, editorial valenciana que només té en valencià el títol i la suposada militància d'alguns dels seus membres. Com per exemple el que apareix un moment en les imàtgens, Xavier Llopis Bauset, antic company del dogv, aventurer editorial amb Fèlix Bella —antic cap de producció i martiri de traductors del dogv— i alegres companyons dels sous de l'administració del Partit Popular, el primer assessorant el conseller Blasco Castany, i el segon ocupant llocs de treball allà on les amistats dangereuses són més interessants; ara, al Muvim. Diners, de tort fan veritat...

diumenge, 4 de desembre del 2005

Ipod i gramàtica de l'AVL

Senyal només en espanyol a València
Estic enjogassat amb el nou Ipod així que no he fet massa cas de la nova gramàtica que ens han aprovat els de l'AVL. Només algun detallet que agafat al vol, com que hi recullen cullc, però anormalitzant encara l'estat dels incoatius, perquè és clar que no estem encara en una situació de normalitat.

Bé, l'anormalitat és evident només sentint parlar els dirigents del PP com els consellers Font de Mora o González Pons. Això sí, el nom de la llengua l'esborraran ells a soles de tant de llepar-lo. En canvi, fer les coses normalment en valencià, com si fóra una llengua realment oficial, i ara!, això seria poc menys que tindre un mínim de dignitat! I d'això no en van sobrats, com podem apreciar en qualsevol actuació que duguen a terme, tant si és Terra Mítica —eixe mite que ens arruïna el país per gràcia de Zaplana— com si és un simple senyal de trànsit.

La cosa de l'Ipod i el Linux encara no està massa integrada, però anem fent camí i amb l'Ubuntu 5.10 hi ha una comunicació correcta i bastant simple. Ara només he de mirar en quin format m'hi clave el Tirant lo Blanch...

dijous, 1 de desembre del 2005

Subvencions, aniversari d'Emili i Índex 13

La llista real de les subvencions de la Generalitat de Catalunya [veg.] desmunta qualsevol paradeta ideològica respecte dels diners que reben algunes associacions o empreses. La cosa és parar la mà. Que si Tirant lo Blanc 20.000 euros, però hi ha la fotracada d'euros (125.000 per a Acció Cultural) que reben els ens on col·labora Eliseu Climent —i algunes persones més com jo mateix. Ho comenta Enric Gil en el Diari Parlem per barallar-se una estona amb Toni Cucarella, que li respon. Vaja, bon ambient.

D'altra banda, Saraiva.br em diu que té problemes amb la meua targeta de crèdit i no m'envia l'Houaiss. Ho hauré de tornar a intentar després de consultar-ho amb La Caixa.

Finalment, l'Emili diu que ix poc per ací, però com que dimarts va ser el seu aniversari, doncs, l'esmente i el felicite. Ara que sembla que ja torna a tindre taula fixa —a més de la gata—, em comenten que s'ha asserenat.

Per tancar-ho, assenyale que dimarts vaig arreplegar el número 13 de la revista Índex de la CDLPV. Ara cal que tècnics i acadèmics reflexionen sobre els incoatius, més enllà de les dèries del costum.

Hui he tingut un dia pesat, que he hagut de transcriure Justo Nieto, conseller d'Empresa i altres divagacions. M'ha costat déu i ajuda descobrir si dia «más duros» o «maduros». Era la segona, però l'accent de Cartagena es veu que no ho diferencia.