Negociat legislatiu

Els problemes pressupostaris s'han instaŀlat definitivament en les Corts, agreujats,a més, per la pèrdua d'independència institucional que ha convertit el poder legislatiu en un simple «negociat legislatiu» dependent del poder executiu. Eixe poder legislatiu abans es dia Generalitat valenciana, però d'ací a poc serà el fla, l'ero o Ecclestone, que eixe sí que cobra per l'espectacle contaminant que gestiona. També cobra el president de la Generalitat i els consellers, a més dels sobresous d'amagat que es repartixen alguns diputats del pp per la faena que fan... A la vista està l'èxit d'eixa faena: ells cobren, els bancs els perdonen els deutes i a la resta dels ciutadans els desnonen. De moment, poc, però en les Corts hi torna a haver paper del vàter. No sé si el paguen o mos estem torcant a compte.

La ruda normativa

N'hi ha prescripcions referides a la normativa lingüística que no s'acaben d'entendre. Per exemple, quan l'Escola Balear d'Administració Pública escriu en una «morfocapsa»:

A la majoria de parlars balears i a algunes localitats catalanes encara conserven la forma d’article «salat» ES/S’/SO (després de preposició AMB)/SA/SES, formes no normatives però admissibles en registres informals.

D'una banda, deixarem passar que no tinguen en compte que també hi ha localitats valencianes on es fa servir l'article salat. Però la confusió gruixuda és la que permet la confusió de la «normativa» amb un registre lingüístic determinat. Més ben dit, la consideració sense més matisació que els registres informals són no normatius. Els registres informals no són formals, però això no vol dir que no puguen ser normatius. De fet, per exemple, obris el diec i trobes el següent:

s'
1 art. [LC] Forma que revesteixen els articles es i so en singular davant un nom, un adjectiu o un participi que comencen en vocal o en h. S’ase. Estiuegen a s’Agaró. Fa s’estufat amb tothom. Escriu amb s’altre llapis.
2 art. [LC] Forma que, amb comptades excepcions, revesteix l’article femení sa en singular davant un nom, un adjectiu o un participi que comencen en vocal, precedida o no de h, altra que i o u febles. S’ànima. S’Alqueria des Comte. Para s’altra mà.

Tot ben normatiu i pertanyent el lèxic comú, tal com podíem esperar. El que no seria normatiu és escriure «s'informació» en lloc de «sa informació». I una normativa ben pobra tindríem si no haguera previst l'ús escrit de l'article salat. Article que, per cert, estem fent servir més que en la vida en el diari de sessions de les Corts valencianes arran de la intervenció de Juan Gual de Torella Guasp, antic vocal de la comissió de control de la cam. Ah, algú hauria de pensar que han fet salat per a salvar la caixa. Pel camí que van en les Corts, per a salvar res.

Paella de fems

L'antic alcalde de Torrevella, i encara diputat deambulant per les Corts valencianes, Hernández Mateo, insistix que vea difunts (funcionaris) que li feen firmar documents amb els quals es cometien les iŀlegalitats que li imputen. El món d'alguns polítics està ja tan desconnectat del bé social que és la representació política de votants paranormals, votants que ja no s'interessen per la societat —ni tan sols per ells mateixos— sinó tan sols pel partidisme, pel triomf del seu partit polític i dels seus líders a pesar dels resultats negatius de la gestió que han dut a terme des dels càrrecs públic.

Ah, devia ser eixe fantasma o un altre el que li exigia imposar la versió castellana del nom del seu poble contra la forma valenciana (DSCV núm 66, 17.12.2008):

[...] por cierto, le digo, que por acuerdo plenario..., el otro día tuve la satisfacción de decírselo a una compañera del Partido Socialista, Torrevieja se llama Torrevieja por decisión del pueblo de Torrevieja, y no Torrevella. No por nada, sino por motivos turísticos también, no es que tengamos nada contra el valenciano, por motivos turísticos, por la denominación aquella del origen... Les ruego, por favor, que en todas las veces que usted nombre a Torrevieja, sea Torrevieja, con ese nombre.

Una escombrada de la política del fem d'Hernández Mateo.

Cita dominical / 208: Xavier Mas de Xaxàs

Quan les realitat són difícils d'explicar, sobretot si es renuncia a l'honestedat, els diaris substituïxen les notícies per opinions.

Xavier Mas de Xaxàs, Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación, pàg. 78.

Resistència zombi

Em perc la ¡quarta! jornada de Taula de Filologia Valenciana en Catarroja. Espere que en publiquen un resum, un compendi o unes actes, perquè hi havia alguns treballs que devien ser ben interessants. Escolte el disc que hi ha penjat en Spotify sobre Sugarman, una descoberta «actual» d'un passat de la música popular americana que, per contra, era un referent en Sud-àfrica. No em mata, aixina que busque alguna altra cosa, com el Brossa d'ahir de Pep Laguarda, mentres s'acosta el Plexison impermeable, del qual podem sentir ja Namorat en el web de la revista Enderrok.

De manera imprevista, mos trobem enmig d'una manifestació amb batucada contra les retallades incíviques, faŀlaces i antisistema. Uns centenars de persones. Des de la plaça de l'Ajuntament fins a la plaça de la Mare de Déu passant pel carrer de les Barques i el carrer de la Pau. Topem amb un manifestació immensa de zombis i amb algun boda que ix de la catedral. Uns zombis s'afigen a la cridòria «¡resistència!».

Participació ciutadana

Els diputats que fingixen que els ofén el dubte sobre la seua integritat, cobren per baix mà complements al seu sou públic; els hongaresos i els grecs fan reviscolar el racisme; pel que he sentit, el grup parlamentari popular de les Corts està preparant una picadeta amb els diners de tots; els bancs que reben diners de tots els ciutadans els utilitzen per a desnonar els ciutadans que els han aportat eixos diners; un euro en una desfilada militar és un euro menys en una escola, en un centre de salut, en una cadira de rodes; Maria Teresa Fernández de la Vega tenia una oficina parlamentària en València per a rebre propostes ciutadanes, però paralitzà la ilp sobre la televisió sense fronteres. ¿De què s'estranyen els socialistes valencians? El parlament de Sicília proposa la participació dels ciutadans en l'elaboració de les normes, les Corts valencianes són un cau d'opacitat i ineficàcia contra els ciutadans. ¿De què mos estranyem els valencians?

De cap per avall

Els promotors i ideòlegs de la crisi alçaran ara, per a despistar, les banderes nacionals. Tal com diu Félix de Azúa («Después de la caída», El País, 24.102012):

Eixe suposat nacionalisme és el que permet que partits secessionistes controlen les regions perifèriques, submergixquen en la llengua nacional la població i multen als qui escriuen en castellà. Un nacionalisme un poc particular, l'espanyol.

D'una banda, després de les retallades absurdes que ha fet Artur Mas, toca la independència. De l'altra, aprofitant les retallades de Mariano Rajoy, els nacionalistes espanyols pretenen retallar el vestidet de paper d'eixa Espanya polida com les nines dels anys del blanc i negre. El nacionalisme espanyol que descriu Félix de Azúa, però, no és gens participar, és típic: contradictori, mentirós i victimista. Res de nou. Multen els qui escriuen en castellà, i els qui conduïxen en castellà, i els qui etiqueten en castellà, i els qui fan films en castellà, i els qui fan sentències en castellà, i els qui fan oposicions en castellà, i els qui parlen als guàrdies civils en castellà... Es veu que n'hi han lleis per a això. Un nacionalisme de cap per avall. Res de nou.

Cabells i dicotomies

Ixc del barber amb els cabells curts i unes quantes dicotomies demagògiques: sanitat universal o malalties per a pobres; drets i deures o submissió i caritat; funcionaris o sicaris; compartir la riquesa o administrar la pobresa; democràcia o feudalisme; polítics o feligresos; diputats o cortesans; jutges o part; educació de qualitat o com ara.

La caiguda

Tinc pendent vore el nou programa d'Emili Manzano, Amb Filosofia, que m'ha semblat que deu ser interessant. Ara mateix, com que transcric i m'indigne, em convé asserenar-me pel cantó cultural. També per compensar la lectura enviciada que estic fent —no ho havia dit encara— de la versió castellana del penúltim Ken Follet, Fall of giants (La caída de los gigantes; pdf). M'he l'he clavada en el Kindle. És fàcil de llegir —un poc com les noveŀletes de l'Oest de Marcial Lafuente Estefanía—, i va bé per al tren i coses aixina. Mirant-ho bé, fins i tot en els temps que vivim, podria ser un punt de partida per a inspirar algunes manis.

Baumgartner retòric

Havent vist el bot des de l'espai de l'austríac Baumgartner arribes a entendre la capacitat d'algunes persones per a actuar més enllà dels límits del que és conegut, arribant al caire de la inutilitat, l'estupidesa o la maldat. I que no es produïxca cap implosió de la racionalitat. No fa ni set dies que torne a transcriure i corregir discursos parlamentaris dels diputats dels partits polítics valencians. Ja ho trobava a faltar, per simple deformació professional i no per interés en la retòrica dels electes valencians, que no prové precisament de les altures estratosfèriques del sentit figurat.

Cita dominical / 207: Joaquín Pi Yagüe

Quan es van reunir, Lomax va vore un home desfet que, entre tremolors i sanglots, no parava de demanar-li disculpes.

Joaquín Pi Yagüe, «Eric Lomax, la víctima que perdonó a su torturador», El País, 18.10.2012.

L'índicador del paper del vàter

Els paper el vàter és un indicador econòmic i ètic. Per exemple, en les Corts hem passat de tindre el roll al costat de la tassa i uns quants de recanvi a fora, sobre el dispensador de tovallonets, a no tindre ni un roll ahir i haver de fer ús dels tovallonets de les mans. La cosa està aixina en les Corts i en alguns instituts valencians, com ara el Jaume II d'Alacant, segons el diari. Tant en les Corts com en l'educació, l'explicació de la mancança és la mateixa: la depredació dels diners públics que han dut a terme un panxacontents suposadament neoliberals que, paradoxalment, per a reduir la intervenció de l'administració de l'estat en la societat van començar per ocupar i estendre els mecanismes d'intervenció de l'administració de l'estat a tots els llocs possibles de la societat, talment com si es tractara d'un règim —dis-ne soviètic, dis-ne feixista, que en això són dos cares de la mateixa moneda. Falsa, moneda falsa.

Manifestació educativa

Uns quants milers de pares i mares (professors o «civils») i els fills estudiants van eixir ahir al carrer a manifestar-se contra les retallades dels drets i deures de l'estat en l'educació. El ministre Wert —que es veu que està molt «verd» per a entendre que la democràcia també pot anar contra la seua ideologia— va titllar de radical i política eixa unió de progenitors i alumnes, i que això no era propi de pares «responsables». El ministre es pot polir «responsablement» la calefacció i el paper del vàter de les escoles i els instituts, perquè la «doctrina» ciutadana que ell espera rebre és la resignació, l'adulació i el sotmetiment als seus designis.

Un helicòpter sobrevolava la manifestació per a burlar-se del personal: tenen combustible per a fer-lo volar contra els xiquets, però no posaran diners en l'educació pública. Al capdavall, tenint en compte les faenes que han de fer, només cal que sàpien que les xiquetes porten falda i han de ser boniques i que els xiquets pantalons i juguen a futbol. Perquè la física, la filosofia, la filologia o la medicina, es veu que estan per damunt de les possibilitats dels qui no poden pagar-se una educació privada.

El Salt salta

Fea un temps que no funcionaven els diccionaris de la Generalitat valenciana. Es veu que el web de Trobat on els tenien instaŀlats ha passat a millor vida. Hui he localitzat la pàgina on sembla que els ha coŀlocat —pel disseny, diria que temporalment— la conselleria. He fet les modificacions oportunes en el Multicerca i ja tornen a funcionar tant els diccionaris com els conjugadors. Per ara, perquè amb la crisi i els moviments físics de les conselleries pronostique que la cosa no tardarà a variar. ¿Si el servei se'n ressent? Com si ploguera, aixina funcionen les coses en l'administració pública valenciana. D'altra banda, tal com està la pàgina, no sabreu de quina versió del Salt es tracta. No es tracta de la versió 2.0, que és la que va oficialitzar l'avl. En realitat, no deu ser cap versió concreta, sinó el reflex de l'estat actual de les faenes lexicogràfiques que es veu que van fent en la conselleria. Per cert, hi trobem els gentilicis abissini, abrucés i abkhaz, però no hi ha abrerenc ni agramuntí —«ni eixos que vénen d'allí», podríem rimar—. Els alcudiencs no són d'Alcúdia, pel que sembla. I n'han desaparegut els acarnanis i els adiguens. Estos l'han pagat esta volta.

Mèrit i retribució

Em sembla que alguns polítics i periodistes difonen una confusió —segurament interessada— entre el que és el mèrit (o la capacitat) i la retribució. Sembla ja de sentit comú dir que els diputats i càrrecs polítics han de tindre un sou per la faena que fan, i que ha de ser una retribució justa (volen dir 'elevada'), perquè això hauria de donar com a resultat que «els millors» participen en l'activitat política pública. Malauradament, això no té massa relació amb la realitat política, atés que els qui participen i aconseguixen destacar en els partits polítics no són elegits per a l'activitat pública seguint un procés de valoració de mèrit i capacitat. Ben al contrari, l'elecció respon a afinitats personals o ideològiques, al pagament de favors, a la docilitat i a altres criteris arbitraris d'eixe estil que no tenen cap relació amb la millora de la gestió pública.

Per tant, u pot estar d'acord amb que els polítics reben una retribució adequada i coneguda (sobretot per a evitar que hagen de furtar més del compte), però abans convindrà assegurar el sistema d'elecció «dels millors» i no tan sols «dels millors amics». I no cal recordar ara el súmmum de la «capacitat» manifesta d'embutjacar-se i malbaratar els diners de tots que han tingut els qui tant estan aprofitant la crisi nostra de cada dia. En la comissió sobre la cam de les Corts valencianes algunes compareixences han mostrat clarament de quines capacitacions i mèrits estaven dotats alguns.

Bestiari sense llustre

Ha desaparegut temporalment el programa de tv3 Bestiari Iŀlustrat, després de les crítiques rebudes per l'episodi on Jair Domínguez i Marc Pastor disparaven amb pistoles de tinta roja contra les figures que representaven diverses persones més o menys polèmiques. Pel vídeo que he vist, la justificació que dóna Jair Domínguez per a disparar és un destrellat, tant pel fet d'acceptar la idea de disparar amb una pistola contra els dibuixos, com pels motius que podrien justificar una violència menys simbòlica. I, certament, per a això servia també el programa, per a mostrar com són de destrellatades algunes persones a voltes.

De totes formes, tenint en compte que en les falles això de maltractar personatges en efígies ho fem cada any, entenc que tota la polèmica contra el programa és una manera de crear fum per a enterbolir la mirada i la reflexió. I això que ací el fum empudega molt més el medi ambient i les consciències.

El nacionalisme nacional

Diu un periodista en el Levante (15.10.2012):

El PP quitará la ayuda a partidos y entidades que usen o lleven País Valencià en sus siglas

[...]

Esta estrategia de agitar las esencias de Unión Valenciana la timonea Serafín Castellano, quien abandera dentro del Consell el ala valencianista del PP.

Podríem pensar que, si Serafín Castellano pertanyera a l'«ala valencianista» del Partit Popular, no criminalitzaria els ciutadans i ciutadanes del País Valencià que pensen i actuen amb idees i ambicions democràtiques diferents de les d'ell. Però és que alguns adjectius, segons a què s'ajunten, poden resultar ideològicament tòxics per a la democràcia —i ja sé que això del nacionalisme no és sempre un placebo—. En general, s'entenia que un polític «valencianista» es preocupava principalment de millorar la vida dels habitants del País Valencià. L'«ala valencianista» del Partit Popular —si accemptem que existix eixe fenomen— personificada en Serafín Castellano és tota una altra cosa: tot el que és valencià és susceptible de ser prohibit, restringit i iŀlegalitzat, fins i tot el país. És a dir, el nacionalisme «nacional» de sempre.

Cita dominical / 206: El País

La venda de cotxes a Espanya aixina ho demostra: mentres que les matriculacions van caure el 2011 un 18 %, fins a arribar a la pitjor xifra des del 1993, la venda de cotxes de luxe (de més de 65.000 euros) va pujar un 83 %.
Tot això és conseqüent amb una cosa que les estadístiques corroboren: amb la crisi augmenten les desigualtats socials, de manera que els que més tenen són més rics, mentres que les capes mitjanes i baixes no deixen d'empobrir-se.

El País, «Mejor el lujo que la cultura», 08.10.2012.

Geografia sentimental

L'altra que cal tindre en compte és que la va errar Joan Fuster quan va dir allò que dir-mos valencians era la nostra manera de dir-mos catalans. Jo opine que dir-se valencià és una filiació geogràfica, com si foren cognoms de l'orografia històrica, coses que es veuen en els atles. Però, caram, igual no la va errar tant Fuster, atés que Wert ja ha previst que dir-mos valencians siga la nostra manera de dir-mos espanyols. De fet, ni tan sols caldrà dir-se valencià, que ja ho tenim bé diguent-mos espanyols. Això no resol la crisi ètica, econòmica i democràtica, perquè per ací tot això s'ho emporten els mateixos que per allà, els directius de les grans empreses i bancs, —polítics o evasors fiscals diversos—. Segurament resol ben resoludament eixa estranya manera d'enfocar el problema de la democràcia, una democràcia on dir-se «demòcrata» es veu que no sempre és una manera de dir-se espanyol. Vaja, igualet que dir-se valencià, que tant aprofita per a una cosa com per a una altra. Això és: geografia sentimental.

Paleolític mitjà peninsular i europeu

Hui pareix que era festa, la d'«espanyolitzar», segons la ideologia tan educativa del ministre espanyol Wert, el d'educació, diuen. Fins i tot ha plogut quan tornàvem de l'excursió per Xàtiva pegant una volta per les muntanyes durant dèsset quilòmetres. I tot era «bon dia» per ací, «bon dia» per allà. Intolerable, ¡això ho hem d'espanyolitzar! Es veu que hauríem de dir «¡Viva Honduras!» o «¡Manda huevos!». Coses del «paleolític mitjà peninsular i europeu» que he llegit hui en un cartell durant passeget.

Baixa

No tinc cap tesi doctoral en perspectiva sobre res, em conforme fent de tècnic lingüístic de la funció pública i no tinc en perspectiva atabalar ningú amb una coŀlecció de títols acadèmics ni amb lliçons dogmàtiques sobre cap fenomen lingüístic ni sociolingüístic. Fins i tot em sap mal no poder fer-ho, però com que tinc el cap en altres coses, a més de ple de pardalets, m'he de fer a la idea que la meua intenció no és presidir ni tan sols la comunitat de veïns. En tinc prou i massa també fent de secretari i altres papers de l'auca en la cdlpv, i tampoc no ho faria si hi haguera algú amb temps i ganes per a donar-li un poc més de vida a l'associació.

De tant en tant, però, hi ha petits gests que em saben mal, i que no acabe d'entendre, a pesar que no és la primera volta que em passa: una tècnica lingüística em demana la baixa del missatge «mensual» —ja no és setmanal com fa un temps, sinó ¡mensual!— sobre les novetats en les fitxes. Tenint en compte la quantitat de missatges que esborre cada dia, no vullc pensar com deu tindre la bústia eixa xica si un missatge mensual li sembla excessiu. Mire la meua bústia i em pose les mans al cap. Bé, deu ser que sóc massa cutxamander en algunes coses —cutxarós a Elx i cutxipander a Rafelguaraf, segons els meus turmentats Joan-Carles Martí i Vicent Sanchis.

Vianants del poder

No sé com degué anar en Canal 9 l'emissió del dia de la valencianitat, perquè els treballadors i treballadores de la televisió estaven en vaga. La gent ocupava la plaça de l'Ajuntament en València. És un d'eixos dies en què es veu que és possible que molts carrers de la ciutats siguen amables amb els vianants. La resta de l'any estem confinats a les voreres, eixe espai on deixen alguns espais buits les faroles, les parades d'autobús, les papereres, els semàfors, les jardineres, les màquines de l'aparcament, les bústies i, és clar, les motos i els cotxes que hi aparquen.

Diu el diari que l'únic antic president valencià que no va anar ahir a palau per a brindar pel que fóra va ser Francisco Camps. Tampoc hi van anar ni Albiñana ni Monsonís, però a eixos es veu que ja no els tenen en compte... Bé, cal dir que Monsonís va morir l'any passat, però això sembla irrellevant per a molts polítics, que encara circulen pels palaus del poder com si foren ectoplasmes. Llàstima, l'hagueren pogut entrevistar en Canal 9.

Brutícia sonora

Hui ha fet calor i, per tant, encara que ja hem arribat a la tardor, ha segut dia de finestres obertes. Per les finestres ha entrat l'helicòpter —vaja, sí que n'hi han diners per al combustible de l'aparell—, les terrasses de bar cridaneres, la imitació d'una tórtora darrere d'unes cortines i les musiquetes imposades per a tot el veïnat des de locals de qualsevol pelatge. Els carrers estrets fan rebotar el poc respecte i la brutícia sonora de banda a banda. Em sembla que no hi haurà independència que mos salve d'això.

Festa permanent

La vespra del dia que els polítics i càrrecs públics del País Valencià —i del Partit Popular, per — haurien tindre un poc menys de barra i no gastar ni un euro públic en un pastisset de peix o una copa de cava mentres riuen les gràcies del poder nacional espanyol autonòmic valencià. Però eixa és precisament la gràcia de les retallades per a ells, els de la festa permanent.

Cita dominical / 205: Sérgio Buarque de Holanda

Es mantingué millor que altres, com és fàcil imaginar, l'obligació dels oficis d'anar abanderats, amb les seues insígnies, en les processons reals, cosa que s'explica simplement a causa del gust per l'aparat i pels espectacles acolorits, tan peculiar de la nostra societat colonial.

Sérgio Buarque de Holanda, «Cooperação e trabalho livre», article de 1946, dins de Para uma nova história.

Llibres sense pes

El món editorial actual en català sembla que mos vol fer creure que un llibre en paper de 18 euros és raonable que en format electrònic en valga 11. No sé si és que esperen continuar el nou model de negoci com si depenguera de les contingències físiques de l'antic mercat del llibre, però el cas és que sembla que aixina no tindran massa eixida, i menys encara si el mercat català s'estreny territorialment, tal com impulsen els retrògrades de sempre. La música, però, mos porta melodies diferents.

El depòsit dels llibres

Els del Book Depository oferixen un fum de llibres en format pdf adaptat per als lectors electrònics. N'hi han de tots els preus, fins i tot de preu zero. I si són en paper, te'ls envien a casa sense ports —diuen, que encara no ho he comprovat—. Hi ha maneres aŀlucinants de fer negocis amb la difusió dels llibres.

Fan por

La independència d'un país i la creació d'un estat, doncs, no té res a vore amb l'equitat, la redistribució de la riquesa, els serveis públics d'abast universal... Això supose que ho sabem tots. Per exemple, el dia que sigam independents els valencians, doncs, si governa encara el pp... Bé, ara no vaig a posar-me tràgic, aixina que ho deixe a la imaginació de cadascú. Hui han rellevat dels seus càrrecs els imputats en els delictes diversos en què sembla que han participat un bon grapat de diputats del Partit Popular valencià, però per al programa —diguem-ne— informatiu de Canal 9 la cosa ha segut una remodelació interna de les estructures del partit. Cap dada per a entendre per què això era notícia si no hi havia res de trellat a dir.

En canvi, del cas del xicon mallorquí que han detingut per acumular explosius, no tan sols mos han explicat qui era, què pensava fer i amb quins mitjans, sinó que mos ho han emmarcat amb refregits d'imàtgens i dades sobre casos diferents que hi ha hagut als eua i a altres llocs del món. La intenció: fer sentir la por i l'angoixa i el drama que es suposa que la policia, el ministre d'interior i el president balear mos han estalviat.

Realment, pensar en una independència amb esta gent fa por.

Pernabaten i aüquen

L'expressió «els diputats pernabaten i aüquen» podria ser el resum d'algunes sessions parlamentàries —com ara la de hui— i reflectiria molt bé el to que es respira en un hemicicle, el valencià, allunyat no tan sols de la ciutadania que els vota obedientment quan els convoquen per a la pantomima electiva, sinó molt més llunt encara de la mateixa política, perquè el que es dirimix en els escons són prebendes, privilegis i negociats diversos conseqüència de les normes i reglaments que regulen tant els partits polítics com la funció representativa dels diputats i diputades —eixa acta que no podia ser-ho, però que ha estat transferida en pagament del privilegi d'aparéixer en la llista electoral tancada i barrada—. Esgüellen, si cal.

La pesta de la crisi

Extra de whisky i pernil a 190 euros el quilo en els viatges de Rajoy en avió. Alejo Vidal Quadras, que cobrarà una pensió de més de cinc mil euros mensuals per haver segut eurodiputat, diu que les pensions mínimes (570 euros) són un excés. Els policies tenen l'obligació de dur el seu número d'identificació en la roba de faena, però se'l tapen amb les armilles de protecció i no te'l donen quan els ho demanes. L'Església Catòlica no paga imposts i, a més, rebrà més subvenció estatal l'any que ve. La sanitat i l'educació baixen, tot i que pugen la sanitat privada i les subvencions als coŀleges privats. Els diputats valencians reben un iPhone en prendre possessió de l'escó i 3.530 euros anuals si viuen a menys de deu quilòmetres del palau de les Corts. Diu el diccionari que el pestiu rebé eixe nom arran d'una «alteració de pestriu per influx de pesta, perquè es desaconsellava de menjar-ne en cas de pesta». Una pesta afecta també càrrec públic. I partit i polític. I estem arribant a pensar que la pesta són ells.

Desigualtat, demèrit, incapacitat i opacitat

L'accés a l'administració pública es suposa que ha de respectar i aplicar els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat. En canvi, en l'accés als càrrecs públics que la dirigixen es poden violar perfectament tots eixos principis amb l'aplicació dels principis alternatius de desigualtat, demèrit, incapacitat i opacitat. ¿Durant quant de temps més els ciutadans hem d'estar resignats, satisfets i pagats per no poder participar en la gestió pública i per haver introduït el vot en una urna on es contenen noms de persones tan dotades per al desastre i els desficaci? Eixes tempestes també passaran.