L'enguany sempre torna

Per a l'enguany que ve només cal desitjar temps, equitat i un poc de justícia poètica. Temps, una riquesa ambiental que malbaratem.

A la carta

En Fosters no ho fan malament i la xiqueta està desitjant omplir l'enquesta amb tot de caretes verdes somrient satisfetes. Em demana un suggeriment: haurien de tindre la carta en valencià. Ho escriu. Espere que algun dia comprove que li han fet cas.

Amb vins

Estes festes hem tastat els vins Bocoi, Setze Gallets i (Parotet) Vermell. El primer és del nord del País Valencià, jove, va ser una troballa molt celebrada durant el dinar del dia de Nadal. El Setze Gallets que vam tastar a continuació mos va deixar un poc despagats, segurament pel contrast amb el primer. I, finalment, (Parotet) Vermell, dels Alforins, elaborats en alfàbies de fang enterrades, que és tot un encert. A banda, un toc de Mala Vida, un Enterizo oblidable i un ocasional Nita del Priorat.

Cita dominical / 320: Antoni Bonner

En la lluita enmig dels deliris de Gènova, havia preferit la salvació dels altres a la seva pròpia.

Antoni Bonner, Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316). Volum I.

Von Mises de Nadal

Cal resoldre les possibles contradiccions inicials dels arguments que mos vénen al cap. Si les ignorem sense esmenar-les perquè mos deixem dur per la brillantor ideològica que mos desperten, mos estarem enlluernant inútilment. I la conversa de Nadal acabarà en una picada de fesols, com quasi sempre. À propos de Ludwig von Mises, el capitalisme i el «socialisme subtil» que mos envaïx.

El nombre de queixes

El síndic de greuges comenta en les Corts que han disminuït les queixes relacionades amb la discriminació lingüística que patim els catalanoparlants. Revise les queixes que he fet enguany. Segons el web del síndic, en tinc tres obertes; i després d'uns minuts de pensar-s'ho —haurien de revisar el servidor—, em diu que enguany n'hi han sis més meues. És cert, n'he presentat menys, perquè l'any 2013 en vaig presentar nou, el 2011 en van ser huit, el 2010 en van ser onze, però el 2009 en van ser sis...

La presentació de queixes va com va, però el que és innegable és que és molt fàcil localitzar webs i actuacions de l'administració pública valenciana que incomplixen els seus deures lingüístics (i reconec que, si no tinc un ordinador a mà, sovint me s'oblida fer la queixa). Per exemple, el mateix síndic de greuges té un registre informatitzat en el web que no té una versió en valencià coherent, ja que inclou apartats que estan en castellà. Les valoracions que es fan des d'una posició d'incoherència —i en podria recordar alguna altra de la mateixa institució— no són massa consistents.

Esta nit farà lluneta

De la mà d'unes dones de Callosa d'en Sarrià:

Suborn del gust

La vespra del dia de Nadal cal embolicar els llibres en paper de diari i enllaçar-los una piruleta de xocolate. El regal ha de ser un petit suborn gustatiu.

No els sona la música

Me n'entre en el web de l'Institut Valencià de la Música i, com quasi sempre, està mal fet, és a dir, que no complix les seues obligacions lingüístiques, ja que oferix pàgines i seccions que no tenen versió en valencià. Per tant, sembla la cançoneta de l'enfadós, faig la queixa de costum al síndic de greuges. Com que és cosa de la conselleria de cultura valenciana, no m'estranyaria que la directora general de cultura em diguera que d'ací a no sé quant tenen previst que respectaran els drets dels valencians, per «trivials» que els semblen, si és que en queden, de valencians que facen servir el català i de drets.

Quatre ratlles

Behareh Hedayat, Liu Ping, Sergei Krivov. Amnistia Internacional demana que els escrivim quatre paraules de suport. Pareix no res, això de quatre paraules o quatre ratlles, però costa molt, perquè les paraules són importants. En molts moments, unes poques paraules són vitals, arribem a viure o reviure per elles. Tantes que en diem, no estarà malament deixar-ne quatre en suport d'unes persones que, a més de paraules, actuen en conseqüència pels drets humans.

Cita dominical / 319: Daniel Raventós

Les coses que són políticament viables depenen, en gran mesura, de les que s'ha demostrat que tenen un justificació ètica.

Daniel Raventós, El derecho a la existencia.

Ultraactivitat

La ultraactivitat delsl convenis ha tornat de la mà del tribunal suprem espanyol. Segons el tribunal, els convenis continuen vigents en els contractes fets durant la seua vigència. L'alternativa era, segons la reforma labolal del pp, tornar a l'estatut dels treballadors. El capitalisme sempre està jugant a fer el mateix negoci piramidal, i a baix de tot d'eixes piràmides (¿a l'Àfrica?), ja sabem què passa, més enllà —o al costat— de l'ebola i de la democràcia, dos «epidèmies» que el capitalisme com una suma de debilitats i oportunitats, debilitat ètica i oportunitat de benefici farmacològic.

La cera de les taronges

Torna Dolores Botella a ser diputada en les Corts i repartix entre els funcionaris una bossa de paper amb una xarxeta de taronges encerades i publicita del poble on fa d'alcaldessa. En La Sexta estan fent un monogràfic sobre la corrupció i em demane què pensa aconseguir l'alcaldessa a canvi de les taronges o a qui beneficia eixe regal sense sentit ni justificació als funcionaris públics, què deu passar pel cap d'eixa dona quan troba lògic adobar el seu càrrec amb un repartiment de coques, com dia Maria Antonieta.

Userform

He aconseguit fer servir el codi «userform» del Visual Basic actual. Fa quasi dos dècades que arrossegue un codi que vaig escriure amb la versió anterior per als quadres d'opcions de macros. És clar, fa tots eixos mateixos anys que espere que facen un curset de formació sobre la qüestió, però no, només van repetint el nivell d'introducció al Word.

Els sentits

Revises comes, punts, dos punts, punts i comes, majúscules i minúscules, llenguatge sexista, concordances i coherències, negretes i cursives... Però el text no tindrà mai el sentit que li dóna qui l'escriu.

La galeria

Han dit el que em temia: «este article l'hem de posar de cara a la galeria». És a dir, estem treballant una normativa —la de la carrera professional— que corre el perill de ser una parida d'eixes que es fan en nom de la formació, la professionalitat i l'eficàcia de l'administració pública. I ho he sentit: si no vigilem, ciutadans i funcionaris, la cosa serà «de cara a la galeria». Un poc com el país que hem fet fins ara, vaja.

Trivialitats

La directora general de Cultura li recorda a la consellera d'Educació, Cultura i Esport que la meua queixa 1410653 és la mateixa que la queixa 1318458, d'un any abans. Comprove que és cert, i li responc:

Té més memòria la senyora directora general que jo. Jo ja no recordava la queixa 1318458 ni la seua resposta. És clar, ha passat un any entre les dos queixes i l'administració encara no ha acomplit els seus deures lingüístics en este cas.
No cal dir que el fet que el web depenga d'una aplicació, tal com assenyala la directora general de Cultura, no eximix l'administració de complir els seus deures lingüístics. Per contra, sí que sembla que eixos deures els semblen «trivials» als càrrecs implicats en esta qüestió, atés que no els van tindre en compte a l'hora de fer o encomanar una aplicació que no complix els objectius que ha de complir. Com que la qüestió els resulta ben trivial, no van recordar que havien d'oferir el web en valencià. I ara comprovem que no han estat capaços de resoldre-ho en un any.

L'administració pública valenciana hauria de superar la inèrcia de negligència i «trivialitat» de la gestió política que la dirigix i que atempta contra els drets dels valencians. Són les seues «senyes d'identitat». és cert i no sembla que això tinga remei. ¿En quin termini ho tindran resolt? ¿La legislatura que ve, quan ja no governen? Això sí que no serà gens trivial.

Cita dominical / 318: Mateo Maciá Gómez

L'extensió dels sistemes de votació —hui considerats el paradigma democràtic— està estretament associada a la difusió de l'escriptura.

Mateo Maciá Gómez, El bálsamo de la memoria.

Sense respirar

«I can't breath» serà una indirecta ofensiva si li la dius a un policia. Els euros no ho paguen, això, però una bona pilota de goma a temps, això sí.

La veu pausada

La veu del debat i la negociació ha de ser suau, greu, pausada. No s'aconseguix convéncer miraculosament ni és més persuasiva si no hi ha raons i arguments darrere, però almenys no altera els ànims ni et deixa amb mal cos quan acabes el debat. Moltes voltes això serà tot el que trauràs de positiu d'una reunió.

Quod erat demostrandum

La directora general de transparència i participació ciutadana respon en castellà (en diuen «español» en el web) les queixes en valencià que rep a través del síndic de greuges. I damunt diu que la meua queixa no té fonament i que potser he mirat malament el seu web. Quod erat demostrandum...

La fresa del Salt

¿Quin peix deu ser la «lloeta del Xúquer»? No hi entenc massa, de peixos, però tenint en compte el document que és, supose que deu ser alguna espècie piscícola que apareix amb la «fresa» del Salt, eixe peixarro depredador que està colonitzant totes les canals i les séquies per on circulava l'aigua en valencià. La «tortilla comuna» és un altre dels peixos que saben aprofitar l'entorn aquàtic canviant. Arribarà el dia que s'acabara la parada antiecològica, ¿oi?

Obriülls

La competència política és un element essencial de la democràcia. I mos n'estem adonant ara, quan quasi havíem perdut el costum de vore els diputats respondre personalment de les seues actes (i dels seus actes). L'antiga diputada del pp Gómez-Limón diu que va ser un alliberament i un plaer el dia que va votar lliurement en el parlament madrileny botant-se la «disciplina de vot». No sé si ja havia deixat el partit o el va deixar després, però és un poc trist que s'adonara d'això després de patir l'accident del tren d'alta velocitat en Angroix. Va sobreviure i li se van obrir els ulls.

Un poc molt d'això mateix passa amb el partit Podem i les propostes polítiques que volen «competir» amb ells, que recuperen obvietats que fins ara eren impossibles. Sobreviuran i esperem que òbriguen els ulls també.

Assonància

Als deu anys una rima assonant pot ser un gran troballa. Més tard, la rutina consonant intenta ofegar el pensament.

Cita dominical / 317: José Álvarez Junco

En Espanya, a banda d'alguns llibres acadèmics de gran qualitat, a ningú lii s'ha ocorregut encara reivindicar els «afrancesats» ni denunciar les crueltats de la guerrilla.

José Álvarez Junco, «Las deformaciones de la memoria», El País, 07.12.2014.

La concreció

Els filòsofs són savis. Les generalitzacions fallen molt en la concreció

La inversió

Seus a negociar un acord sindical amb la contrapart política i comences creient que tots voleu aconseguir les mesures més justes i equitatives. Al poc descobrixes que la concepció sobre eixes valoracions divergix dràsticament. Llavors és quan t'adones que la democràcia requerix més inversió en educació, un poc d'ètica i un molt d'estudi. Ei, has de pensar tot això sobre la marxa, que te la peguen.

La sintonia del desús

Takse diu que no li ha preguntat res a la xica del banc que mos parlava en valencià, però que atenia per telèfon en castellà, per no haver de sentir de nou la cançoneta eixa que diu que els meus pares parlen en valencià entre ells, però a mi sempre m'han parlat en castellà i per això no tinc costum de parlar en valencià, etc. No he arribat a detectar quin accent podia tindre, només he notat que ha dit «us ho preparo»... En fi, la cançoneta cansa, però és part de la sintonia del nostre país. I encara sort, diríem, perquè el final de la tornada no promet que canviem de tonadeta.

Bé, hui pose una foto per a decorar un poc l'horitzó.

Llacunes de traducció

Estava pegant-li voltes a les simfonies de Sibelius, però he tornat a Xostakóvitx. La calma, la densitat, la impressió melòdica —alguns balls de tant en tant— de la quarta, cinquena, sisena, setena, huitena..., em van bé per a concentrar-me mentres vaig traduint i esmenant documents, per poca substància que tinga la prosa administrativa, un llac estigi interminable. Xostakóvitx resulta un poc addictiu, així que cal tindre-ho controlat per tal de no saturar-se. Per a alternar, uns quants nocturns de Chopin o una passadeta d'Arvo Pärt.

Memòria de contrasts

El blanc i negre falca la memòria.

La forest de la memòria

Vaig descobrir per sorpresa els dimarts literaris de l'Arana en el web, i em va agarrar un ensurt que em va fer botar de la cadira, com si haguera vist una aparició fantasmal. Una volta que hi vaig participar, d'aquella manera, fa vora trenta anys, amb la lectura d'uns quants poemes, activitat a què em dedicava amb convenciment i reflexió, tot i que no crec que amb massa traça poètica. N'han quedat unes fotos que em fan recordar qui era i em permeten comprovar que sóc en part el que sóc perquè vinc d'allà, ben acompanyat de Josep Enric Grau i del Tomaca. I, bé, la meua mania de ser poc sociable no li degué donar prou de joc a La Forest d'Arana, que no em va publicar els versos. Xe, m'haguera vingut bé per al currículum. Però tampoc pensava en això aleshores.

Cita dominical / 316: Patrice Maniglier

Si la llengua és «generativa», no ho és com un mitjà que permet que un subjecte comunique tot el que vol: ho és perquè la llengua mateix determina què poden dir els parlants.

Patrice Maniglier, La vie énigmatique des signes.

Llista innocent

El problema d'una llista, és l'ordenació, l'associació, la utilitat, la intenció i l'ús. Les paraules que la componen són les víctimes del sentit.

La informalitat valenciana

Les expressions «valencianes» tenen el problema del desús de la formalitat que es dóna encara al País Valencià. Si els documents formals valencians no foren, en general, traduccions fetes amb el Salt (o banalitats costumistes), seria més senzill «activar» el reconeiximent de la formalitat per a les expressions que fins ara, amb la marca «val.» (com és el cas d'esta expressió, dels pronoms no reforçats, dels incoatius -ix, de l'accentuació occidental...), semblen classificats en la informalitat (valenciana). No sense raons, és clar, però també tristament i injustament, sobretot per als mateixos valencians. Ah, és clar, la formalitat no deu ser la mateixa a Camprodon que a Tavernes de la Valldigna o a Benirrama, i tampoc és la mateixa ara i fa quaranta anys. Ara, per poc, també és formal parlar en valencià..., almenys en uns quants llocs del País Valencià.

Un blues

M'entretinc amb les diverses versions de les lletres de San Francisco Bay Blues, que m'ha pegat esta setmana per sentir-la. I ritmes diferents també. La vaig conéixer fa anys en la versió d'Eric Clapton, però ara he sentit la de Jesse Fuller, que sembla que deu ser l'autor, la de Ramblin' Jack Elliot i, sobretot, la de Mungo Jerry, on vaig acabar buscant In the Summertime, que és la cançó que recordava d'ells de quan era menut. Ma mare em demana que quin problema tenen els del Bloc amb Mònica Oltra. No sé si alguna de les versions de la lletra cançó explicarà res d'això. I got the blues when my baby left me...

Teatre nacional

La nació és un decorat. I sempre acaben cremant el teatre.

Report ètic

L'ètica recompensa amb riquesa interior. I quan no és compartida, sol donar disgusts. En general, no reporta els beneficis que desitgem. En diuen tirar-se pedres contra la pròpia teulada...

Spottorno i Nicolás

El periodista li pregunta pel carrer a Spottorno, l'antic cap de la casa reial —o com es diga el càrrec que tinguera— i posseïdor d'una de les targetes fraudulentes de Cajamadrid, si el «petit Nicolás» és un impostor. Li demana pel mort o pel degollat, ¿no?

Cita dominical / 315: Simone Weil

La mort i el treball són qüestions de necessitat i no d'elecció.

Simone Weil, L'enracinement.

Mínima comuna

El corrupte ho sap.

La cagà de la burra

Em vaig perdre «la cagà de la burra» en Favara el dia 9 d'octubre, amb la participació de la Xaranga Dessiguidats. El nou centre comercial de tot un poc per a la casa Bahaus en Paterna retola en un poc més menut en valencià els cartells de l'establiment. Els cartells només, per ara, i ha costat molts anys arribar fins ací, que cantaven els Manel. Per eixe camí la burra cagarà també una independència.

Injustícia innoble

Entre la Pantoja, que ha d'entrar «imminentment» (fa setmanes ja) en la presó i la mort de la comtessa d'Alba,* s'han activat els protocols de l'ebola (que hi ha una metgessa en risc al Malí) i el de les fantasies sentimentaloides que han de dissimular que la «noblesa» —també la de la difunta comtessa— és l'herència que gaudixen uns quants descendents de lladres i assassins del passat no tan remot que van poder «blanquejar» els seus crims a través del relat històric. Tallaves uns quants centenars o milers de colls i et fan comte, marqués o duc. O bisbe, vaja, que per ahí també se'n van els drets i els doblers que hauríem de gaudir entre tots. El llibre de Thomas Piketty —publicat curiosament unes setmanes abans en català que en castellà— deu explicar una cosa semblant, ajustada a l'època actual, ara que quasi hem canviat noblesa per les oligarquies capitalistes (religioses i agnòstiques).

---

*Éra duquessa, perdó, que té més «mèrit» que comtessa.

Bricolatge compensatori

Desmunte l'aspiradora i l'apanye. Li lleve l'interruptor intern, que s'ha cremat, i hi pose una regleta de connexió. Ara funciona només amb l'endoll. Amb això compense que ahir, amb els guants de porter dos talles més grans, me se colara un baló facilet per dalt. I amb el bricolatge manual vaig passant la vaga de bricolatge mental què em provoca la saturació de notícies sobre la truculència diària.

Contaminació d'opacitat

Els diners que no n'hi havia per a l'rtvv, perquè Alberto Fabra anava a salvar escoles i hospitals, han estat l'ocasió per a endeutar-mos a tots amb 1.350 milions d'euros, que és el crèdit que han demanat per a pagar-li el projecte Castor a una empresa que provocava terratrèmols i que no té altra finalitat que contaminar. Ah, i uns accionistes que deuen estar ben agraïts i remunerats. Eixe desastre de gestió l'hem conegut i el patirem durant anys. En canvi, pp i psoe han pactat que no volen que sapiam a quins viatges dediquen els diners públics els diputats i els senadors. Un contaminació diferent.

Substrat

Diu que ahir va morir Badia i Margarit. Perviu el substrat immens que mos ha llegat. Eixe substrat sí que deixa petjada.

Cita dominical / 314: Salem Zenia

La calamitat que ara arriba / no té ben res de nou. / Ja fa temps que és aquí. / Fa temps que l'acollim.

Salem Zenia, fragment de «Nnger» («Calamitat»), Itij aderγal (Sol cec), traducció de Carles Castellanos.

Casualment millor

Després d'un procés de d'informació, negociació i pacte has de revisar què has fet bé, per a mantindre-ho, i què has fet malament, per a millorar-ho. Els drets, els deures, les pèrdues, els beneficis, l'equitat i el privilegi no haurien de ser casuals.

El taüt

La vida consistix a guanyar-se el taüt. I n'hi ha qui també el furta.

Bruckner passant per Toch

Després de fer jaç a les simfonies de Sibelius en l'Sportify, passe a Bruckner, de qui em va convéncer la novena des de la primera volta que la vaig sentir. La tercera ara, després de passar per la primera i la segona. Abans, he passat per la primera d'Ernst Toch. Me la va descobrir José Luis Pérez de Arteaga en la ràdio de diumenge de vesprada. Ah, i de tant en tant convé tornar als de sempre, com ara Debussy o Beethoven. A Mahler el tinc en reserva, que l'any passat en vaig abusar un poc.

Televisar el robatori

Robatoris i impunitat, és el dia a dia de les elits socials i polítiques. I fins i tot ho fan iŀlegalment, segons el diari. Deu ser això que vol retransmetre en valencià Rus per eixa televisió on pensa tirar uns quants milions d'euros de tots els valencians que ell pensa que són seus. I deuen ser-ho, ¿no?

Llibertinatge

Si dimitira Juncker, podria ser que Europa mos donara de nou una lliçó política. Mosatros els corresponem mostrant-los què no s'ha de fer, com ara utilitzar els diners públics de manera opaca i per a interessos personals i privats, que és una de les coses que fan els diputats i senadors. Diuen des del pp que la transparència els llevaria «llibertat» per a dur avant la seua activitat. Ara és quan et ve al cap allò tan de dretes de no confondre la llibertat amb el llibertinatge...

Sense «presència»

Em done de baixa de la revista Presència. Fa temps que ho hauria d'haver fet, més d'un any, crec, quan van canviar els continguts i van desaparéixer precisament els que més m'interessaven. Després van canviar el format i el paper. Un desastre per a mi. Em sap mal, però no acumule la revista per vici, sinó que m'agradava pels continguts, sobretot literaris i lingüístics. I van deixar de tindre «presència» en la revista sense més explicació. Llàstima.

Cita dominical / 313: Jean de La Fontaine

Sempre per algun costat, enganxen l'espavilat. / Qui siga llop, que faça de llop, / és de molt el més cert de tot.

Jean de La Fontaine, «Le loup devenu Berger».

Virtuts

La indolència i la desídia són les virtuts dels desastres quotidians.

Viatgers públics

Diu que diputats i senadors no justifiquen els diners públics que es gasten en els seus desplaçaments. I parlen de transparència amb la boca plena. La legislació és una llacuna plena de remolins on s'ofega l'interés públic.

Ironies

Petites ironies per ací i per allà, la conversa esdevé esgrima i els arguments se'n va pel desaigüe del temps. Negociacions sindicals, en diuen.

Dependències

Reunió protocoŀlària de Font de Mora Turón, el president de les Corts, amb els membres del Consell de Personal de les Corts. Bones paraules i dubtes sobre l'afer que tenim pendent en els tribunals, la reclassificació dels uixers, aprovada per l'estatut de personal i que encara no han aplicat. Pregunta Font de Mora pel significat de les sigles STAS i CAP. Li ho expliquem, dubtant, perquè, al cap i a la fi, els de l'STAS no representem sigles, sinó idees i propostes. Els del CAP expliquen això de «Candidatura Alternativa Personal de les Corts» i afigen, com si això fóra realment significatiu: «independents».Es veu que la independència per a alguns consistix a amagar les dependències.

Sindicalisme de l'ego

El sindicalisme de l'ego genera conflictes socials. Ho dic més per experiència que per antiguitat. ¿Què cal valorar més? Doncs, això.

Sentits

Els ulls traïxen la lletra i subornen el sentit.

Cita dominical / 312: Joan Vicent Clar i Camarena

Vaig somniar en una carculla / oblidada en la platja, i en despertar / viu una caravana de foscor sobre l'horitzó.

Joan Vicent Clar i Camarena, Infinitud de paisatge.

U mateix

Estem parlant d'un reglament genèric per a proveir llocs de treball interins, i hi ha qui s'acosta al debat per a mirar de disfressar el seu interés particular en un criteri general. L'egoisme ben entés comença per u mateix.

No s'han infiltrat

Una casta perillosa no s'ha infiltrat en els àmbits de poder de la societat: serien persones que paguen els imposts i les prestacions socials, emeten factures amb iva, ingressen puntualment la pensió dels fills, depositen els residus en els contenidors correctament, gasten els pressuposts públics en obres que els estudis i les auditories confirmen que són efectives per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. No s'hi han infiltrat, el son és encara reparador per als que es diuen liberals (i) espanyols.

El segon pla

Un Wally ubicu de l'ideari de la dreta espanyola apareix retratat darrere de tots els primers plans La representació decep un poc, però és el verdader fons del discurs polític depredador: la representació com a segrest de la realitat.

El santllàtzer de la llengua

S'acosten les eleccions. «Llàtzer, ¡surt a fora!», li va cridar Jesús de Natzaret, i algú en la seu del pp de València mesura versos i rimes contra els catalans i contra uns quants valencians. Els recitarà en els mítings Alberto Fabra... O qui els substituïxca.

Perdó per continuar

El quiosquer em trau l'últim diari. Té la primera plana plena d'arrugues. Les allisa, el plega i em diu: «És l'últim, està arrugat, però tots els xoriços estan a dins». «¿Tots?», li pregunte. Agafe el diari: «Segur que encara en falten uns quants més». Me'n vaig. Més tard veig com uns polítics continuen amb la seua farsa, Esperanza Aguirre, María Dolores de Cospedal, Mariano Rajoy... Ara demanen perdó pel mal que han fet. Bé, no és que demanen realment perdó, sinó que sembla que s'estiguen perdonant ells mateixos. No dimitixen. Aspiren a continuar fent mal.

Ofegats per l'entreteniment

El surf en Dakota (El País, 26.10.2014) és un exemple dels errors amb què el capitalisme descontrolat es fa tan simpàtic. La contaminació, la desigualtat i la injustícia s'ofeguen per baix de les ones de l'entreteniment.

Cita dominical / 311: Miquel Martí i Pol

Mot rera mot acumulem silencis / mentre defora esclaten, poderosos, / la llum i el vent.

Miquel Martí i Pol, Primer llibre de Bloomsbury (1980-1981).

El dia 9, més

Pugem a l'Urbión de nou. Uns bascos es remullen en la llacuna Gelada. I això, mos quedem gelats vegent el Madrid-Barça, que ha començat molt bé i ha acabat amb una xorrada de Piqué i una mala entesa entre Iniesta i Mascherano. Al final, el forofisme d'un dels veïns ha calfat el comiat. Era curiós, sabia què era el "fora de ioc" i els ha recordat als catalans que el dia 9, més. La vida és com el futbol, havia filosofat abans.

Blavets

Pel canó del Río Lobos, en Sòria. Dos blavets al començar i un cervolet camí de Molinos de Duero. Catalans i valencians per tot arreu, en Vinuesa, en Sòria i en Burgo de Osma.

Cuina amb bolets

Tornem al Baluarte de Sòria, on han renovat la decoració -encara es nota l'olor de pintura- i han preparat un menú amb bolets. Pots pensar que és massa equilibrat, que li falta un colp d'efecte, però també és cert que Óscar García convenç sense efectismes. També resulta molt adequat el vi Parada de Atauta (tinto fino, 2011).

Independència sense nacionalisme

Oriol Junqueras degué resultar bastant incomprensible per als seus companys de sobretaula durant el programa Salvados quan va declarar que no era nacionalista, que els nacionalistes eren els del govern espanyol. Els manuals encara no arrepleguen la classificació dels països nacionals i dels països dels nacionalistes. En futures edicions.

Capitalisme somiat

No arribarà un dia en què les pel·lícules del capitalisme feixista siguen documentals per a pegar la becadeta. Per molt que els ho puga semblar mentres dormen.

Països i sistemes

Oriol Junqueras va demostrar ahir en Salvados que és un ciutadà més, que al voltant de la taula amb desconeguts, per amables que siguen, accepta la seua condició d'igual. No em va semblar un líder polític dels que segresten la paraula i tergiversen les idees amb les receptes adients i la proporció suficient de mitges veritats. Comet errors i encerts, i treballa pel seu país amb el seu país, d'eixos en qui confiaries la teua vida. No te la demana. En això confie. I convé llegir a continuació l'article de Santos Juliá (este i altres) «El sistema» (El País, 19.10.2014), per a entendre què hi ha amagat per baix de massa líders i de les sigles que enlairen per a entelar la perspectiva i, amb premeditació, el pensament.

Cita dominical / 310: Joan J. Vinyoles i Vidal i Joan Ferran i Serafini

xiqueta. La República.
Ús: Pertany a la terminologia valenciana del final del segle xix (mot documentat amb posterioritat al 1873).

Joan J. Vinyoles i Vidal i Joan Ferran i Serafini, Llenguatge subterrani de la política.

E vola?

Hi havia un acudit vell que acabava quan la mare superiora italiana li demanava per l'angelo (un paracaigudista) a la monja valenciana: «E vola?», i ella responia: «¡Dos i com el puny!». Però no l'he recordat tant per l'ebola com pels collons a tires que deu tindre el conseller de sanitat madrileny Javier Rodríguez (sense que sàpia massa bé d'on ve això dels «collons a tires»).

La bona dictadura

El relativisme cultural és un recurs «natural» simple i fàcil d'extraure. Hi ha països on «és» millor una bona dictadura que una mala democràcia... El que és difícil és caure en què això és una estupidesa (racista o classista, com vullgues dir-li).

Delictes de rics

¿Quina relació poden tindre Zara (Inditex) i els milions de parats que hi ha en Espanya? No cap, senc de passada que li diu Risto Mejide a Pablo Iglesias amb la vehemència del qui sap que no té raons. El sistema dels rics no té cap relació amb els pobres. L'estafa ideològica té una vigència permanent, i és tan poc evident, ¿oi? «Trabajar más y cobrar menos», com pontificava eixe que també està en la presó per delictes econòmics.

Economies

«Ous fregits» i «ous caiguts» i algú pensa encara que l'economia del llenguatge té a vore amb l'estalvi del pensament.

Entre caquis

Eleccions al Consell de Personal de les Corts valencianes, ja sense el president dimitit Juan Gabriel Cotino Ferrer. Aconseguim vora un 50 % més de vots que fa quatre anys. Hi ha més candidatures que mai i serà un consell molt variat. Això serà interessant, més encara si realment es produïx el canvi polític en les eleccions autonòmiques (i locals) de l'any que ve. L'amic Oriol desconfia de la famosa relació de Cotino amb els caquis, no deu ser innocent eixa insistència en eixa faceta tan presumptament banal de la vida de l'antic president. Que no siga un avís en clau relacionat amb les imputacions que haurà d'aclarir entre llegonada i llegonada.

Maduixes o fraules

Observe que no he fet servir mai en este bloc els mots maduixa i fraula. Com que fan referència al mateix fruit, l'explicació deu ser que no m'agraden massa ni les maduixes ni els maduixots —típics estos de la Vall quan jo era menut—. Sí que he fet servir maduixot per a titular una fotografia en un apunt. I estava pensant, és clar, en els «fresons» de quan era menut. En poesia pot ser, però no me se va ocórrer mai que pugueren ser fraules i fraulots més enllà, atés que l'educació en valencià va anar directament a collir maduixes.

Ara hi ha qui es pregunta si no serien més positives les fraules. En parlà Jaume Corbera fa uns anys, «Fraules i maduixes» (25.05.2011), fent una bona reflexió sobre les paraules que anem perdent sense saber massa bé com. Bé, sí són tan dessaborides com les maduixes i els maduixots que solem comprar actualment, quedarem com Camot de totes totes. Perquè el cas és que ara mateix, al País Valencià, sense rtvv, malament està que ningú mos venga unes bones fraules ni les maduixes de sempre. No sé si la fresa, en el sentit que siga, ho resoldrà tot.

Cita dominical / 309: Paul Krugman

Quan l'economia estiga en el camí de la recuperació, els negociants embrollaires faran diners fàcils de nou i pressionaran amb força contra qualsevol que tracte de limitar els seus objectius finals. Més encara, l'èxit dels esforços de recuperació semblarà predeterminat, tot i que no ho era, i es perdrà la urgència de l'acció.

Paul Krugman, «Lest we forget», The New York Times, 27.11.2008.

Normatives de Babel

La llengua comuna és el dret d'expressió i la voluntat d'entendre's. El masclisme, el racisme i el nacionalisme són les normatives de Babel.

Consciències opaques

Amb la targeta de crèdit fiscalment opaca (a)pagues moltes consciències. Fins i tot les de qui no en tenen.

Els colors del pensament

Els colors de les senyeres entelen el pensament.

L'aquarel·la del país retrobat

Les aquareŀles de mon tio Marià, la vespra del dia eixe en què mos alliberen la nació segrestada la resta de l'any, són la porta del paisatge valencià costaner i vilatà. A vora mar, pels espadats de la Marina, pels mercats de terrissa i vidre, pels parcs de Carcaixent, per la Ribera, la Costera o per Mallorca, el mediterrani viu dels ports i la peixca, la casa de l'hort, el racó medieval de la ciutat moderna. Amb l'aigua i el toc imprecís d'un pinzell que s'estima el seu país.

El vi i el virus

Dinem al restaurant Blanqueries, perquè tenen un menú a bon preu, no per a cada dia, sinó per a estes ocasions de conversa amb els amics. Els falta tindre la carta i el web en valencià. (Ah, i esta volta no faig cap comentari en Tripadvisor, perquè no me la deixen publicar en català.) La sommelier mos recomana, com a alternativa a un priorat que se'ls ha acabat, Seis Quintas de Martúe, reserva del 2011 (touriga nacional, tinta roriz i touriga franca). Mos l'ha encertat, molt bo i a un preu acceptable.

Voltem per València, fa calor encara, és a dir, que en torna a fer. L'ebola ha arribat a la península Ibèrica. El comentari que em fa Takse és que, toca, pot ser que ara sí que li troben una vacuna. Cotino Ferrer, president de les Corts, dimitix. No vullgues saber per què, que ho faça i prou, a vore si aixina la mesa de les Corts comença a complir els seues deures legals i laborals. En canvi, la ministra de sanitat, Ana Mato, que es penjava les medalles del compliment dels protocols contra l'ebola, com si sentira ploure i vegera que el virus de l'ebola se'n va amb aigua.

Genuïna funció comunicativa

El diari El País incloïa ahir dos notícies significatives, almenys per a mi:

el país obri demà en Internet una edició digital en català

---

De front: Lluís Llach

La segona és una entrevista amb Lluís Llach, que detalla serenament per què qualsevol persona pot estar ja convençuda que un se'n va quan l'altre no l'accepta. Per a confirmar-ho, la primera notícia relaciona eixe nou servei del diari en català amb el procés polític de redefinició de l'estat espanyol que s'està impulsant des de Catalunya. I em resulta particularment pastós el paràgraf següent:

La nova oferta digital es basa en la llengua, en la seua genuïna funció comunicativa i es un reconeiximent pràctic a la diversitat.

Un diari que s'ha caracteritzat per impedir l'expressió en català en les cartes dels lectors de l'antiga secció del País Valencià —fent una defensa retòrica permanent del valencià a través del desús de la llengua: típicament cavernícola castellanista—, ara es sent impel·lit a contractar personal fins i tot per a fer un «reconeiximent pràctic» de la diversitat. Sembla que han descobert el Mediterrani de les llengües:

Les llengües són instruments de comunicació a disposició de la llibertat dels ciutadans que vullguen usar-les; eines per a la construcció de societats plurals i obertes, en compte d'armes al servei de causes ideològiques o de divisions i fronteres. I esta llengua catalana que unix i comunica és la que mosatros també fem servir i farem servir encara més a partir d'ara.

Fa més de cent i de trenta anys que eixe paràgraf és vàlid, però el temps sempre es perd en romanços.

Cita dominical / 308: Alan Mattingly

Com dien en Scarface, la primera lliçó que cal aprendre és que no s'ha de subestimar la cobdícia dels altres.

Alan Mattingly, «Los estafados que vuelven a reincidir, The New York Times - El País, 02.10.2014.»

Factures amb IVA

Una advocada ha fet una factura amb iva. En hisenda no saben com es tramita eixe paper. Han detingut el ciutadà quan pretenia que el llanterner també li la fera igual. L'associació d'evasors fiscals amnistiats per Montoro ha desmentit que es tracte d'un dels seus membres: «Els nostres associats no demanen mai factura.»

Unitat del son

En les unitats del son hospitalàries estan estudiant si els somnis que tenim són sons o són malsons. Les conclusions, quan despertem. De moment podem avançar que això de la «unitat del son» es pot considerar un excés nacionalista.

Rojors

La informació televisiva que tan mal racionada tenim per ací, mos ha mostrat Arias Cañete, antic ministre del pp, que vol ser comissari de clima i energia i mira d'explicar en el parlament europeu, més roig que un titot, els seus negocis, que consistixen en gran part en abusar de l'energia i malmetre el clima. La rojor no és perquè té vergonya per tot el que ha d'explicar, és la seua circulació sanguínia, que no està preparada per a l'acte de retre explicacions sobre res.

Els budells de Tripadvisor

Havia fet tres comentaris en Tripadvisor sobre els restaurants que he visitat este estiu i al cap del temps m'ha arribat un missatge de la companyia:

Hola,

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.

Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. Para ello, usa el formulario que usaste anteriormente: http://www.tripadvisor.es/UserReview

Árabe Chino Danés Holandés Inglés Francés Alemán Griego Indonesio Italiano Japonés Coreano Noruego Polaco Portugués Ruso Español Sueco Tailandés Turco Atentamente, El equipo de asistencia de TripAdvisor

No m'ha sorprés l'escrit. A estes altures, hi ha poques variants de la mala gestió lingüística (o la discriminació inclús) que no haja constatat i que em resulten sorprenents. No fan tant que, suposadament, no es podien publicar llibres en català per al Kindle en Amazon. En tot cas, encara que no s'acaben d'explicar, entenc que els motius deuen tindre a vore amb els filtres contra els comentaris falsos, insultants, difamadors, racistes, sexistes, etc., ja que per a detectar-los cal llegir els comentaris. Tanmateix, he fet una cerca en Internet i m'he sentit acompanyat i he firmat la petició en Change.org sobre la qüestió.

A banda, en Tripadvisor mateix podem localitzar un fòrum que recull tant la petició, com comentaris més o menys estrambòtics i ben aclaridors, que mostren la bena que són les llengües passades pel filtre del nacionalisme, o la pretensió de ser equidistant entre els discriminadors i els discriminats amb l'excusa de la bisexualitat... O del bilingüisme, que tant ve a ser una variant d'això del sexe (dels àngels).

Ostensible

Continue trobant papers en la neteja dels arxius. Veig que David Serra Cervera, secretari autonòmic de cultura i política lingüística (2004), enviava el cd del Salt 3.0 amb una carta on podíem llegir:

L'àmplia difusió i l'acceptació generalitzada per la societat d'este programa, creat el 1998, i amb quatre versions ja editades, ha permés que s'incremente ostensiblement la presència de la nostra llengua en la societat valenciana.

La qualificació d'«ostensible» hauria d'implicar que l'increment es pot mostrar, és a dir, que s'hauria de poder demostrar amb dades. Malauradament, David Serra només tenia interés propagandístic en la carta, ja que les estadístiques —per cert, la Generalitat ha deixat de publicar-ne— permeten afirmar precisament que no hi ha cap increment «ostensible» de l'ús del valencià, ni en 2004 ni ara. Deu estar trist David Serra per la poca presència actual del valencià en la societat, però més encara per la seua imputació en el cas Gürtel —no sé si els corruptors i els corruptes feen servir molt el Salt per al seus negocis truculents, que això sí que és «ostensible».

A la font del Picopico

El respecte a la llei és l'indici que te la pots botar. Vorem ara com es vota això que diuen que no es pot votar:

El peixet se'n va a la mar i no troba quemenjar, es rebolca per l'arena, jugant, jugant, les barques se'n van, a la font del Picopico, matarem un pardalico, un de oro, un de plata, que caga la gata, mig pollet, que pica l'hora, la darrera, ben reforta.

Cita dominical / 307: Enrique Gil Calvo

L'autèntic problema no està en la prostitució sinó en l'esclavitud sexual amb finalitats recreatives.

Enrique Gil Calvo, «Contra la prostitución», El País, 25.09.2014.

Almeldeta torraeta

Toca regirar carpetes, papers, caixes, i trobe de tot:

Almeldeta torraeta, corfa d'ou, pinyol d'oliva, de la filla del vicari, s'ha trobat un relicari, de que sí, de que no, de Vicent el violí, que s'amague eixe coixí.

El passat que acumule en els papers s'esvaïx amb l'aigua i amb els peixets de plata, però persisteix i em recrea una memòria que ja no sabia que tenia.

Les vacances encanallades

Per a cloure el passat cap de setmana prelaboral, i alguna cosa més, vam triar el Canalla Bistro de Ricard Camarena. Decoració fosca iŀluminada per les làmpares de Kartong i ambient distés i animat. Cal tastar el Nem i el bocata de cua de bou per a fer-se una idea dels sabors que pots combinar. Ara, cal llevar-se el barret davant de l'hamburguesa, que es fon en la boca. No li va massa darrere el confit d'ànec. Quatre cerveses, demanes el compte, t'informes d'una cosa o altra amb els cambrers (un de la Vall, una basca...), que són ben amables i atents, pagues, els envies el comentari agraït pel tracte i suggerixes que haurien de tindre la carta en valencià (una obvietat que cal repetir i que entens com se'ls ha oblidat), i acabes les vacances en santa pau i quietud. Les previsions meteorològiques indicaven que per fi arribava la pluja, que també és un toc que li fea falta a l'aire de la ciutat.

Jazz d'obituari

Em sembla que últimament la secció de necrològiques del diari ha rebut visites d'uns quants músics de jazz. Ho acabe de pensar hui que és el segon dia que estic escoltant els discs de Kenny Wheeler, ben interessants. No sé com s'ha de valorar això, però estic descobrint molts d'eixos músics gràcies al fet que han mort: Joe Sample, Kenny Drew Jr., Charlie Haden, Horace Silver, Ronny Jordan, Herb Geller, Yusef Lateef, Larry Martin, Jim Hall, Chico Hamilton, Stan Tracey, Jimmy Ponder... No és estrany que alguna necrològica comente les misèries que han vixcut al final de la seua vida i els actes solidaris que es van organitzar per tal d'ajudar-los a sobreviure econòmicament.

Això, llàstima que això meu siga necrofília musical i no haja arribat abans a agrair-los la faena un poquet.

Una senya d'identitat

El president Alberto Fabra Part (pp) va tancar fa uns mesos la televisió pública valenciana. El president Alberto Fabra Part, ha tancat l'única televisió pública que podíem sintonitzar en valencià, després que el seu predecessor Francisco Camps Ortiz (pp) obligara a força de multes a tallar les reemissions de la tv3 que fea l'associació Acció Cultural del País Valencià. El president Alberto Fabra Part diu que el valencià és una senya d'identitat dels valencians, però no parla en valencià i, a més, tanca els mitjans públics que hi parlen i impedix que el valencià siga una llengua usual al pati de les escoles. ¿Quina és la senya d'identitat que identifica al governant que actua per a fer-la desaparéixer del seu país?

Un argentí (?) em demana per la plaça del Negret de València. «Sí, allà davant a la dreta i el segon carrer a l'esquerra. Tires recte i està per allà». M'ha mirat les mans i ha dit que sí, que sí, «vale, gracias», amb el seu accent d'allà on parlen variants de l'argentí o l'uruguaià. ¿Com pot enterar-se ara que la meua «senya d'identitat» és una llengua i no una codi secret contra els immigrants? Que li ho pregunte a Alberto Fabra Part, ¿oi? Ell li explicarà què és el valencià i per a què aprofita. I per a què no aprofita: no val per a fer telenotícies, peŀlícules, sèries, discursos polítics... ¡Ei, que no és una llengua! ¡És una senya d'identitat!

Les Thibault

Al final de l'estiu, quan ja serà una lectura que hauré de deixar per a més avant, localitze Les Thibault de Martin du Gard en format prc (també en altres formats: ebooksgratuits). N'han parlat molt bé en diverses publicacions des de fa un temps. Vaig trobar primer unes versions en pdf que ocupaven massa lloc i només dels dos primers volums. No sé si començaré i no podré deixar els llibres, però tinc empastrades massa lectures i espere no abocar-me massa i perdre'm també en esta. Ara, cal fer molta lectura per a desintoxicar-se dels casos de corrupció i iniquitat que es detallen cada dia en els diaris. Eixa política delictiva institucionalitzada sí que l'haurien d'avortar.

Pluja postvacacional

La calma del primer dia postvacacional s'ha enterbolit amb l'oratge, que n'ha deixat caure una bona este matí. Després veig que m'han desinstaŀlat l'Open Office i me l'han canviat pel Libre Office, que no funciona igual —quan hi apegues text copiat del Word, l'opció bàsica és fer-ho com una imatge—. De fet, el Salt no va, aixina que ha de vindre un becari d'informàtica —resoldre eixos problemes és una de les seues activitats quotidianes— a fer-lo anar.

Més tard, encara ix el sol, que es nota que cada dia va més baix. Descobrixc que els berfulls no són arabics: aquells no tenen ales. Caldria fer-ne una catalogació més completa, cutimanyes incloses.

Cita dominical / 306: José Luis Barbería

Tot, abans que la frustració catalana es faça crònica i la bambolla de la frivolitat i el victimisme nacionalista continue campejant perquè «no els deixen votar» i duga el país a un carreró sense eixida.

José Luis Barbería, «Los referendos se cobran su factura», El País, 20.09.2014.

El gos de Joana d'Arc

No van documentar que hi haguera un gat en la foguera de Joana d'Arc. Llavors, devia ser un gos. Per tant, com que els escocesos han votat que no a la seua constitució com a estat independent, no cal que cap societat aspire a la independència —l'independentisme, no; el nacionalisme, però, això sí—, menys encara si pretén votar-ho en un referèndum, que això de votar possiblement és democràtica, però és un procediment car i que dividix la població. En lloc d'això, una bona degolla general després de la corresponent i substanciosa guerra civil i incivil. O un referèndum de l'estil dels que em contaven quan era menut: «sí» que vullc que mane Franco; «no» vullc que se'n vaja. Diu que és això el que votem quan arriben les eleccions. Sense saber-ho, és ckar, no fóra cas que mos repensàrem si no preferim autodeterminar-mos més clarament.

Referèndum escocés

El resultat ha estat que la democràcia ha fet el seu servei en Escòcia i la resta del Regne Unit, que els escocesos han decidit compartint políticament, democràticament, votant. Mentrestant, en Espanya, en el País Valencià més encara, passen els anys i a més del pressupost, les elits governants tenen segrestats els instruments democràtics més bàsics, des de la representació parlamentària fins al rendiment de comptes o la iniciativa legislativa. No cal dir que això d'Espanya no es pot votar, que és predemocràtica, no sé si presocràtica. Ara que han descobert que els neandertals també imaginaven i tenien inquietuds abstractes, ja sabem en què devien pensar en primer lloc. I eixa herència no es pot votar, ¿oi? Ho haurem de vore. El parlament català ha aprovat hui la llei que permet un referèndum «escocés» en Catalunya. ¿Il·legal? Apolític, ¿no?, com dia aquell.

Els europeus estem votant Escòcia

Els europeus estem votant en Escòcia un referèndum d'independència. Els espanyols, els catalans, si és que som europeus, també l'estem votant. Mës encara, si estem censats en Escòcia, no l'estem votant per extensió, sinó que el podem votar de dret i de fet. A partir de demà l'estat espanyol, els polítics que el governen i que conformen una majoria impositiva —quasi apolítica, atés que el seu marc no és el debat, la gestió de la representació ciutadana i dels processos de decisió, sinó la imposició d'una legalitat sacralitzada en una «constricció» més que en una «constitució»— haurien de podeer explicar per què hi ha uns europeus que poden debatre i decidir l'estructura política que volen per al seu país i el seu «nou» estat, si és el cas, i n'hi ha que, com els espanyols, tenen una estructura que tan sol preveu l'autodestrucció i no l'adaptació democràtica. Fent com fea el joc de paraules de Forges de l'altre dia, realment, els «cou» Escòcia, perquè els «pica» no ja Flandes, sinó una Espanya que siga «votada» en lloc d'heretada. Ja no els quedaria ni el «¡Gibraltar, espanyol!».

Punt de Maramao

El millor punt de llibre amb què he topat és la tarjeta de l'antic ristorante Maramao. Les targetes omplien un fruiter que hi havia a l'entrada del local del carrer de la Corretgeria de València. Arreplegar-ne era ja una excusa per a passar per allí. També hi havia la cuina que feen, amb pasta, pizzes i altres especialitats provinents de la cuina de la península Itàlica. Fa uns anys que el negoci va decaure —va canviar de propietaris— i es va reconvertir en restaurants diversos. Aquelles targetes que no oblidava mai d'agarrar quan anàvem a tastar l'ensalada amb formatge de búfala, i també una cervesa italiana que no estava malament, són un punt de lectura casualment ben encertat i un punt d'ancoratge nostàlgic perfecte.

Desastre del capital

Organitzar el desastre deu ser una d'eixes capacitats humanes que no apreciem mai prou i que no solem esmentar entre les virtuts o els defectes de les persones i de les organitzacions humanes, que eixa capacitat també s'exercix en grup, i com a exemple paradigmàtic tenim el capitalisme, que es basa en el fet que la desgràcia d'un nombre suficient de persones produïx el benefici —suficient i creixent— dels qui gestionen el desastre alié.

Perdre Espanya i guanyar Europa

Si no és per alguna estranya conjunció astral, no veig com s'explica que podem haver arribat a tindre un país democràtic. Supose que quan es va iniciar el procés de transició cap a les llibertats i la democràcia, no serien pocs els qui continuarien pensant que «Espanya és diferent». Ací teníem unes «lleis fonamentals», un sindicat vertical, una democràcia ja, adjectivada «orgànica», una amputació territorial denominada Gibraltar (i, ¿per què no?, també Portugal), un exèrcit que havia guanyat una guerra contra els seus ciutadans... Érem tan diferents que semblava clar que ací no podia instaurar-se una monarquia democràtica —¡cosa mai vista!— en un estat democràtic. I ací estem, encara sense Gibraltar (ni Portugal) i prompte podríem continuar avant sense Catalunya. La cosa és que es deixen de romanços nacionalistes i fronterers, sobretot i inicialment, els espanyols, i a vore quan esdevenim realment europeus, encara que siga començant per desunflar Espanya, tanta Espanya.

Cita dominical / 305: Fernando Savater

Es polixen i uniformitzen les parles populars fins a convertir-les en instruments aptes per a la redacció d'altres Butlletins Oficials.

Fernando Savater, «España convaleciente» (1977), dins de El ensanyo español. 5. Los contemporáneos de Jordi Gracia.

Si les polixen, mal; si no les polixen, mal... ¿Les parles populars? Mal. ¿Els butlletins dels altres? Mal. El meu castellà i el meu butlletí, no cal res més, ni podem ser res més, com dia aquella.

Nacionalisme de l'enemic

És cosa de vore com qualsevol argument nacionalista sembla que consistix en vore la nació de l'altre com enemiga. En resum, el nacionalisme és la recerca de l'enemic. Resulten paradoxals els avisos dolguts i plorosos a Catalunya si esdevé independent: en lloc de propostes positives d'aliances i pactes de futur per a establir lligams de cooperació i de «unió», són amenaces de separació, de creació de murs fronterers impenetrables, de destrucció de les vies de comunicació, d'enemistat irreparable... Només falta que diguen que no van guanyar no sé quantes guerres per a jugar-s'ho tot a la carta democràtica.

Estranys en el paradís

Estranys en el paradís, o en el país ocupat, o en el nou estat independent... Pepa Bueno es fea ressò ahir en la cadena Ser de la possible sensació d'estranyesa dels «catalans» (que s'havien concentrat en Tarragona) que de colp podien deixar de ser espanyols oficialment, si es produïa la independència de Catalunya, o tan sols davant un ambient social i una manifestació tan nombrosa dels qui no volien ser espanyols. Es suposa que podien tindre de colp un sentiment d'estranyesa, i com havien d'enfocar o digerir eixa sensació... Caram,¡quina preocupació tan humana!, ¿oi? ¿I quin sentiment d'estranyesa tenen els qui volen ser espanyols però han naixcut al Congo i no hi ha manera que les elits «espanyoles» accepten que eixos també són «espanyols» de sentiment i, més encara, que són persones? ¿I quin sentiment d'estranyesa tenim els que no mos sentim gens espanyols ni valencians ni d'enlloc, sinó simplement persones?

Estrany seria no tindre sentiments, però el que realment hauria de ser «estrany», en el sentit de rar i de poc vist, és que els governants que es volen demòcrates —com es proclamen tan sovint, sense dir mai això en què es concreta— pretenguen segrestar arbitràriament la convocatòria de referèndums, en lloc de regular-la. Impedixen aixina que els ciutadans participen i es responsabilitzen dels fonaments de la democràcia. Té més a vore això amb el fonament de l'oligarquia, tant si es tracta d'artistocràcia com de cleptocràcia, que sembla el cas.

Independència telefònica

Que si havia d'anar a la V de la «via catalana», que si pensava que el poble català i també els habitants d'Espanya havien estat ben informats sobre el procés cap a la independència, que si vaig estar l'any passat en la cadena... No sé com m'ha localitzat el Grup Ara, però la telefonada de despús-ahir va ser a les 20:46 i la de hui a l'hora de dinar. Simpatia pel dimoni, certament, ¡però telefona a unes hores!

Bona independència, per tot lo dia.

Una mala cosa

Les llengües s'apeguen com una mala cosa. Això mirant-ho pel cantó roín, que és la perspectiva que tenim inserida culturalment en la nostra societat. I també en les societats veïnes, que en açò som molt semblants, si no fóra que per allà n'hi ha que compensen eixa visió elitista amb una pràctica més equitativa. No és el cas del País Valencià, on el valencià és rebutjat per les elits socials i econòmiques (reals), per part de les elits culturals i quasi que també per tota la resta, si no fóra que uns quants hi apliquen uns intensos esforços individuals i socials a contracorrent.

I ara comence a adonar-me que no tenim ni tv3 ni rtvv. L'estafa neoconservadora del Partit Popular està convertint el país al neofeudalisme en els àmbits socials i econòmics, i en el que toca la política lingüística ni més ni menys que han desballestat els mitjans públics i continuen encerclant cínicament l'ús del valencià «als reductes» que dia Joan Fuster en aquella locució que coneixem gràcies a la cançó d'Obrint Pas. Hi ha qui en lloc de «no et senc» diu «no t'escolte», en el supermercat hi ha qui espera «la volta» en lloc de «les tornes», i no cal dir que no quasi no coneixem gerds, nabius, ceps ni quasi recordem que les olives tenen «pinyols» i no «ossos».

Sort que les llengües s'apeguen com una mala cosa, i si tombem la truita —la d'ou i la de peix— política, encara estem a temps de tornar de dir-li a una «ovella» que és «bella», tal com intentava l'acudit una xiqueta de deu anys que, admira Cristina Pedroche i, sort encara, fa provatures en valencià.

Valors paradoxals

La llàstima de la dissolució de la fundació de Jordi Pujol és que —i no han dit el contrari— es suposa que els principis i els valors que pretenia difondre eixa entitat «contravenien» els que, pel que s'ha sabut ara, practicaven la família completa i el mateix antic president de la Generalitat de Catalunya. En fi, el Centre d'Estudis Jordi Pujol tan sols havia de canviar de nom i continuar la seua activitat, incloent-hi ara l'estudi de l'engany i l'estafa social i política. Tenien un material de primera mà immillorable i un camí de paradoxes i contradiccions ben llarg per davant.

Social i sociable

Social i sociable. Sense mirar el diccionari, trobe que són dos conceptes que deuen tindre molta relació, ara, no seria estrany que estigueren en oposició paradoxal. He topat amb persones molt sociables que no tractaven gens de ser «socials». Pel cantó contrari em moc jo, segurament.

Cita dominical / 304: Juan M. Játiva

És paradoxal que un dia i altre hi haja famílies decidides a dur els seus fills a un barracó d'este centre d'ensenyament, mentres l'administració educativa insistix en derivar-los a centrers de rajola convencionals.

Juan M. Játiva, «Cremona, la paradoja de la política educativa», El País, 05.09.2014.

En realitat, la paradoxa de votar dirigents polítics que són antisistema social i democràtic de dret.

Hisenda d'uns quants

Takse espera que hisenda li torne més de dos mil euros, i patix perquè si tarden tant deu ser que nos es fien i li volen esquadrinyar ela comptes. Més aviat deu ser que en la hisenda espanyola estan ocupats tornant-los diners als evasors fiscals, posem que Bárcenas, posem que la família (tan útil per a un pacte com per a un xantatge polític) dels Pujol.

En context

Mentrestant, ara que sembla que passa un poc la calina, que arriba el canvi de temps, hauríem de recordar que les notícies són el fet estrany i no el fet habitual, no són la rutina, sinó el que se n'ix de la norma. Compten ja 41 dones mortes per violència masclista, milers de persones disposades a matar els seus semblants per raons encara podem qualificar d'inhumanes, hi ha un pederasta solt per no sé quin barri de Madrid, Esperanza Aguirre fuig de la policia i la jutjaran per delicte, l'arquitecte —que es pensa que s'ho mereix tant com Calatrava— et vol cobrar diners en negre, que és el que declara Bárcenas que fea el Partit Popular en la seua gestió empresarial, el deu per cent de la població cobra uns quants milers de voltes més que el vint per cent de la població amb menys ingressos, Duran i Lleida tenia una habitació llogada en un hotelot de Madrid i no volia explicar a quin preu... La notícia s'ha de contextualitzar. El context encara és un veí que t'arreplega la correspondència, una desconeguda que t'aconsella una bona compra o un camí millor, un cotxe que para davant el pas de zebra, un xic que arreplega una botella de plàstic d'un descampat i la deixa caure en el contenidor groc. Tendim massa a descontextualitzar.

Ferrar i no perdre l'ofici

Espere que l'independentisme català tinga més fonament i justificació polítiques que el nacionalisme espanyol. Sempre he pensat que sí, i no era pensant precisament en Jordi Pujol, un nacionalista equivalent i complementari de l'espanyolisme. La independència és una eixida lògica per a fugir de l'Espanya xenòfoba que perviu en el nacionalisme espanyol (de dretes i esquerres) i controla econòmicament una certa ideologia d'estat. Cal aclarir que els «xenos» a que tanta fòbia tenen som, casualment, els que hem de ser espanyols perquè «ocupem» un territori que a ells els ha pegat per considerar propi i d'ús per a lleure i negoci turístic o degradació urbanística i ambiental.

Ah, i deu ser cert que la independència no és la solució, perquè no hi ha una solució, hi ha esmenes i proves, que aixina és com funciona la democràcia, preguntant, decidint, ferrant sense perdre l'ofici.

Emocions enganyoses

Pareix que tenim nova temporada de Bones en La Sexta. L'any passat es van passar uns mesos anunciant-ho, i després em sembla que la cosa no va passar de dos episodis. Ho reconec, no deu ser una d'eixes sèries de qualitat o de culte que no veig, però la seguixc simplement perquè m'atrau la fantasia de la possibilitat d'una pensament científic desapassionat, que és el que es suposa que representa l'antropòloga forense Temperance Brennan. Amb un cas extrem aixina comprenc que un poquet d'això en els fonaments de les disposicions legals, en l'anàlisi de de les decisions passades que han empitjorat la vida de les majories (per tal d'enriquir les minories de quasi sempre). En generals preferim les emocions, però.

El gra de blat de la corrupció

El setembre clement torna al ball, però he triat continuar de vacances unes setmanes més. La carrera professional no s'implantarà en l'administració del Consell (excepte en sanitat), amb la qual cosa tampoc ho farà en les Corts, que van perdre la independència institucional primer i posteriorment econòmica fa uns anys. Si la corrupció s'institucionalitza, ¿deixa de ser corrupció? És clar que no, continua sent corrupció, però ha esdevingut el medi en què mos movem i, per tant, tal com passa amb l'aire o, en el cas dels peixos, amb l'aigua, costa molt més de vore-la, i de fer-li-la vore a algú.

Amb la carrera professional s'esdevé un poc això, tal com està instituïda és simplement un mecanisme de revisió de les nòmines i no té cap relació amb la millora del funcionament de les institucions públiques. Ho saben bé els companys que, quan els expliques un poc la lletra, et fan un resum ràpid de la semàntica: «¿Quant cobrarem més i quan?». I has de reconéixer que això és del que s'està parlant i res més. Almenys, pel que fa als polítics i càrrecs administratius actuals.

I això és la corrupció, una aigüeta que va gotejant fins que tot ho tenyix o fins que ompli el poal. En la carrera professional només estem mirant de justificar pujades de sous; amb el nou reglament de selecció d'interins que proposen no estan pensant en la capacitat i el mèrit, sinó en afavorir «estos» per davant d'«uns altres». Els cortesans del Partit Popular (i la comparsa) es boten l'Estatut del Personal de les Corts, pretenen que estan fent bé i volem que els aplaudim, però els uixers han d'esperar una sentència judicials que impose la reclassificació dictada per eixe estatut. No mos han retallat tant com dictaven els governs espanyol i valencià, i mos demanen silenci, ¿perquè mos estan fent un favor d'eixos que, diu una veu cassallera, hem de tornar algun dia? Sí, la corrupció pretén el sotmetiment i la resignació «a canvi d'algun gran de blat».

Ull de llebre

Anem tastant els vins de la Ribera del Duero que mos hem dut d'allà. Protos, Portia, Atalayas... Bons, però res que mos acabe de convéncer del tot, sense sorpresa. Deu ser la varietar tempranillo. Continuarem tastant-ne una quants més, però ja estic desitjant topar amb boval, sirà, monestrell, malbec, petit verdot...

Cita dominical / 303: Javier Moreno Luzón

Lluny de desaparéixer, les pràctiques clientelars que usaren amb destresa els vells cacics s'han adaptat a noves circumståncies i continuen ahí, embolicades en reivindicacions corporatives o identitàries.

Javier Moreno Luzón, «La caída de los viejos caciques», El País, 29.08.2014.

Sinera

En la posada de Sigüença, una parella amb xiquet d'Arenys de Mar. Mos sent parlar i no pot reprimir-se uns minuts més la pregunta. Per un moment sembla que trobe normal que sigam «de València». I a mi que no m'ho sembla gens. Si n'era.

Sigüenza

En Sigüenza tastem un vi negre que fan en Cogolludo, Finca Río Negro, del 2010. Està bé, sense més, sense sorpreses. La ciutat, menuda, sí que en té, com la catedral i el Doncel, i un bon munt de rutea per a fer a peu. Uns quants Pica pica mos acomiaden vora la muralla romànica.

A la travessa

La travessa d'Aranda de Duero a Sigüença té uns quants canvis de vegetació i de fauna ben interessants, més encara per a ornitòlegs frustrats com jo. Ara, destaquen per sorpresa les salines d'Imón, en funcionament des del segle XI i ara somortes. Voltors, falcons i aligots.

Roures

Després dels cellers de Portia d'ahir, la visita de hui a Protos s'ha quedat sense màgia ni encantament. Un poc de publicitat, un poc d'història, un passeig interessant i ben fresc pels soterranis amb les explicacions tècniques de la guia i un tast amb sorpresa: mos han regalat la copa. El record serà intens, això sí, com l'olor del roure de les bótes amagades dins de la muntanya de Peñafiel.

Corder de llet

Els palputs mos han guiat entre les savines i les carrasques en Fuentelcésped. El recorregut està més oblidat que descuidat. Puga ser que fóra millor agarrar-se la pau provisional de Gaza amb més distància, amb desatenció, amb menys trets a l'aire que també maten, la felicitat i les persones. En els cellers de Portia tastem el corder de llet i un vi jove. Una pau amb vistes també per sorpresa.

Vacances entre vins

Segons com, hi ha massa gent en el món que no fa vacances, que no té ocasió de viure la faula d'una felicitat impossible. Els cellers antics d'Aranda de Duero són freds i humits, unes vacances enmig de la calina.

Cita domincal / 302: Alberto Manguel

Cap maledicció sembla dissuadir els lectors que, com amants embogits, estan decidits a fer seu un llibre determinat.

Alberto Manguel, A History of Reading, (1996), a partir de la traducció de José Luis López Muñoz (1998).