divendres, 31 d’octubre del 2008

Superbiosos i traïdors

Un milpeus superbiós.

Vaja, crec que va ser ahir, Francisco Camps Ortiz, president de la Generalitat valenciana i del pp valencià, va dir en l'hemicicle parlamentari, adreçant-se al diputat Luna González (pspv):


Si es posible, señor Luna que dejemos las descalificaciones personales que tanto le gustan a usted, yo creo que sería mucho mejor para todos. Porque se empieza llamando soberbio a alguien y nunca se sabe cómo se termina llamándole al adversario político.»


Per a saber com s'acaba o, fins i tot, directament, com es pot començar, sense passar pel tràmit de dir-li «superbiós» a ningú, el líder del pp valencià li pot demanar consell al monoverí i coreligionari Maluenda Verdú, que sabem quin peu gasta en açò del respecte a la discrepància política. Si això, podeu vore-ho en algunes ocasions anteriors documentades ací:

L'arrancada ocasional de Francesc Signes (pspv) per a disputar-li el trofeu de «caçatraïdors» (veg. «Traïdors cabdals») no ha tingut, per sort, un impuls sostingut.

I ara, per a acabar, recuperaré una altra referència d'este bloc, on comente que Carod-Rovira dia que la paraula traïció «no forma part de la seua manera de vore la política democràtica». I aquells ens el volen disfressar de dimoni... de correfoc, com a molt, comparat amb la penya d'ací.

dijous, 30 d’octubre del 2008

L'EOI de València i les fotos del rei

Incompliments reals i públics.
He fet hui una nova queixa al síndic de greuges este matí, aprofitant les paraules del conseller de sanitat sobre el www.ditca.net, entre altres coses, no et permet la predeterminació del català en la pàgina inicial i, a més, li falten informacions en esta llengua. A més, arribant ja al portal de la Conselleria de Sanitat, he trobat més manques d'informació en valencià. Res que no poguere pressuposar, malauradament.

Amb tot, més tard m'ha arribat un gest solidari inesperat des de l'Escola Oficial d'Idiomes de València, que, en la seua resposta a la síndica arran d'una queixa que vaig presentar per uns fullets informatius només en castellà en les proves de nivell, té forma d'una informació que han penjat en els taulers del centre (que podeu vore parcialment en la imatge). Ací, la cosa també té una part inquietant que és que això, que la denúncia la Direcció General d'Educació de la Generalitat valenciana incomplix legislació lingüística, només ho firme el Departament de Valencià i no tots els departaments de l'EOI. Pot ser que ho hagen fet i jo no ho sàpia. Anem a pensar que ha segut aixina.

En fi, dos sobre el síndic. La resta del dia esbrinant coses per ací i per allà, sense trobar cap perla hui. Encara que la perla va ser anit en el telenotícies, quan el jutge Vázquez Honrubia va asboldre, contra el seu parer, els setze acusats per cremar unes fotografies del rei d'Espanya. Com diu l'Avui (29.10.2008):


Vázquez Honrubia ja havia jutjat la primera vegada Roura i Stern, i no els va permetre parlar en català, de manera que el judici es va haver de repetir amb un altre magistrat. En aquest cas, el judici ha comptat amb un intèrpret de català.
Tot i acatar les ordres que tenia, el jutge s'ha tornat a convertir en protagonista amb els seus comentaris en to irònic sobre el català. Per exemple, quan ha declarat Mostafà Shaimi, que ha contestat en castellà en una de les ocasions, li ha dit, amb un somriure és «genial» que sigui bilingüe. A un altre dels acusats li ha dit que si no entenia el castellà era «lamentable», però que «es donen casos».

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Llenguatge i jocs de ninos grans

Diuen i no diuen.
Hi ha qui sembla que s'aplique (o aplique) la dita eixa de «no en vull, no en vull, plat a caramull», i totes la variacions que hi han, és clar.

Per exemple, és repetitiu el debat badoc que algú sol encertar «sense ànim de problematitzar la llengua, però, ¿per què useu formes moribundes que trenquen la unitat lingüística?, sense negar que ho diguen milers o centenars de milers de parlants»... És a dir, la quadratura del cercle: sense fer un problema, busquem una solució per a resoldre el problema de les formes mortes vives en centenars de milers de parlants que no fan una unitat uniforme com cal. Torna-li la trompa al xic, tornem a tindre el debat de la morta viva. És cert, per sort moltes vegades és un tic involuntari que es resol amb informació, i és que la informació circula bastant malament.

Sobre això, sobre eixe «no-problema» problemàtic, la faena diària de transcriure les intervencions parlamentàries trobe que hauria de curar d'eixos enfocaments. És un termòmetre de l'estat de la llengua en unes certes generacions i àmbits representatius o que podrien representar models socials, tant en negatiu com en positiu.

En un altre àmbit menys innocent, és típic i conegut que hi ha diputats afirmen amb la disfressa de la negació. Ho recrearé després del que he sentit hui: «No hem de transmetre la idea que la immigració siga un problema. Els immigrants no haurien d'estat associats a la marginalitat, però les mancances en el finançament i en la política del govern central, poden fer que en lloc d'integrar la immigració, el sistema arribe al límit i afecte les condicions de vida dels valencians d'origen, situació que pot provocar malestar i rebuig...», etcètera, etcètera.

No sé si he deixat clar què transmet realment eixe discurs: simplement, una amenaça velada, i una patent de pensament retrògrade tirant a racista.

A banda d'eixes mitges reflexions, he tingut hui el dia atrafegat documentant «La lluna, la pruna», que no sé si va ser mai «bruna» originàriament, però que ha donat bona cosa de joc amb la fruiteta des de fa anys i a molts llocs diferents, per exemple, passant per Balaguer i acabant en Carcaixent.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Els neulers de la informació

Un carreró fosc a Daroca.
Hi ha dos notícies contradictòries hui d'actualitat. D'una banda, un extens dossier del diari El País d'ahir o despús-ahir que aclarix que no hi ha llibertat d'accés a la informació pública, que no hem aconseguit encara el dret a conéixer les dades de despesa pública, d'infraestructures, de mobiliari, fins i tot —això em passa a mi— les funcions d'unes places de l'administració del Consell de la Generalitat, que no hi ha manera de saber-ho. Hi ha estats que ho van regular al segle xviii, altres ho estan fent ara, i mosatros no en tenim notícia, per ara.

Val, això sí, tenim la «notícia» del televisor del cotxe del president del Parlament de Catalunya. Deu ser notícia perquè és d'erc i li diuen Benach, perquè, altrament, ¿tenen lector de cd la resta de cotxes oficials? És imprescindible saber-ho, ¿no?

En canvi, el diputat del parlament valencià José Camarasa (pspv) —també ho exposa l'article del diari— no ha aconseguit que el govern valencià li diga quants diners de tots els valencians (catòlics i ateus) es va gastar Francisco Camps Ortiz en la visita del seu guia espiritual i papa catòlic Ratzinger allà pel 2006.

Hi ha periodistes que es dediquen a enfosquir la nostra visió de la realitat en perjudici nostre. I en benefici seu, és clar. La paraula del dia, per tant, no seria garantista, que no apareix en els diccionaris més comuns (apareix en el gduea, ed. sgel, 2001). Més aviat l'altra expressió d'un diputat que no ha sabut dir-la en valencià: «de aquellos polvos, vienen estos lodos», que ara mateix jo diria —per dir alguna cosa— el que no es paga amb diners, es paga amb dinades, o, pot ser també: qui vindrà darrere carregarà els neulers.

I ara tanque, que hui actualitzem l'Ubuntu.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Educada subordinació amb desconeguts

Un punt de vista des de les Corts.

Es veu que no els n'he sentit dir cap de massa grossa hui a ses senyories. Només he hagut de consultar episiotomia, mot que no havia arribat en entendre massa clarament —i no n'havia sentit mai a parlar; segur que sort meua—; i l'altra ha segut com podríem «vello púbic». Certament, amb el pèl ja faríem el fet en este cas, perquè «moixí» no ho seria.

Al final del matí un conegut de vista li sosté la porta per les escales al diputat Maluenda Verdú (pp), ben conegut en estes pàgines. El diputat li diu: «¡Gracias!». Diríem que és «educat» i es veu que volia quedar bé amb l'«irlandés» que li obria pas. L'adjectiu «irlandés» és un de tants gentilicis amb què el solen identificar, tot i que va nàixer a París, viu des dels huit anys al País Valencià i la seua família prové de la Ribera Alta, de la Safor i, una mica més de llunt, de la Vall de Gallinera. Però no ens desviem més del tema. La cosa era i és l'educació de Maluenda Verdú: «¡Gracias!» Estic segur que Font de Mora (pp), conseller d'«educació» l'haguera corregit (i el mateix Enric Morera Català): «¡Sènkju!» Aclariré que això no cal continuar descrivint-ho com a educació, ja que és simplement subordinació lingüística.

Per cert, el senyor Boccio, de l'empresa de transcripció Speechware, que havia d'enviar-mos unes mostres del resultat que dóna el seu producte aplicat a la transcripció parlamentària en uns dotze dies, no ha tornat a donar senyals de vida, i ja fa vint-i-sis dies. Espere que no estiga corregint-ho a mà per quedar bé.

Mentrestant, valorem fins a quin punt podrem fer la prova amb el Dragon Naturally Speaking —sembla que ara mateix estiguen en campanya de llançament—, que això d'estar teclejant sense aturador no és la perspectiva més agradable de la faena.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Cita dominical / 1: Juan Carlos Moreno Cabrera

Mirada incitant.
Els lingüistes tenim l'obligació de promoure la lluita en favor de les minories, de les seues cultures i de les seues llengües. Si no ho fem, els nostres col·legues del futur es preguntaran desconcertats: ¿Què van fer els lingüistes d'aquell temps? ¿Per què es van quedar impassibles, com si la cosa no els fera fred ni calor?

Juan Carlos Moreno Cabrera (2000): La dignidad e igualdad de las lenguas, ed. Alianza Editorial, pàg. 220-221.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Vi negre i vasos incomunicants

Risc d'encertar-la.
Hem fet una volta pel centre i hem decidit convidar a casa tres negres, dos coneguts i una novetat. Els coneguts són: Tierras de Luna (Bierzo, 2004; cabernet sauvignon, merlot, ull de llebre i mencía). El vam tastar en Canela (al carrer de Quart de València) i ens va agradar molt. L'altre conegut és Mainetes (Jumella, 2004; merlot, monastrell i sirà). En este cas, bon preu i tambe dins del nostre gust. Espere, doncs, decobrir Arrels de Bocoi (Plana Alta, 2005; cabernet sauvignon), estiquetat en valencià i també a bon preu.

Per cert, parlant d'etiquetes, tinc pendent dir-los a Consum i a Intermón Oxfam que compre el café del primer i no el del segon, perquè Consum l'etiqueta en valencià. Diria que el compromís ètic i cívic d'Intermón hauria de ser efectiu també ací.

A més, hui hem tastat els inconvenients de promoure la ignorància monolingüística, com fan alguns estats, alguns consellers i alguns predicadors poc ètics. Una dona major —que dia que era de Paterna— mos demanava opinió sobre una marca de sabates. Li hem respost que molt bé i alguna cosa més, però em sembla que no mos entenia. ¡I dia que era de Paterna! Bé tenia un castellà d'una Paterna d'alguna altra banda, posem que cap a Badajoz, per dir alguna cosa. La dependenta, que, curiosament, també viu en una urbanització de Paterna, l'ha atesa en espanyol. La cosa és que la de Paterna se n'ha anat de la botiga amb sabates, pensant vés a saber què sobre mosatros i sense saber que la dependenta era catalana, com hem pogut comprovar després. I ara pense en això dels vasos incomunicants, diríem.

De fet, en un cartell de la platja d'Alacant podem vore un exemple d'això mateix, situació que podem agrair a la gestió lingüística tan rigorosament equivocada que duen per allà (i per ací, que tot és u) les administracions públiques.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Transcripció amb pluja al camp de futbol

Una llavador a Andilla.

Al cap dels anys, m'agradaria bona cosa que la transcripció de les intervencions parlamentàries a les Corts valencianes fóra tal com sembla que es pensen alguns diputats que és. Pel que sembla, imaginen que en el servei de publicacions hi ha una maquineta que els «entén» i que convertix els seus sons —els afortunats i els lamentables— en un text escrit. Ja ens agradaria que existira eixa maquineta, però no és el cas. (La transcripció és més aviat com dur la bugada al llavador del poble.)

La transcripció d'un quart d'hora de parlament costa, si no estem massa cremats i «lligen» claret, una hora i mitja (correcció inclosa). És fàcil pensar que això no és la norma, perquè ni lligen sempre —fins i tot hi ha a qui li costa bastant llegir—, ni parlen clar, ni el so arriba sempre perfectament al micròfon a causa dels gests, dels sorolls i d'altres eventualitats del moment.

El cas és que, a més, eixa transcripció no la fa una maquineta, sinó unes persones amb auriculars que treballen en el servei de publicacions en un ambient de silenci que només trenca de manera cadenciosa el tecleig i els clics de les cintes en els cassets conduïts amb pedals.

Estes persones han d'estar al cas de l'actualitat política mundial i tenir un esperit obert a la dialectologia i a la variació estilística. A més han de ser capaços de fer cerques en els àmbits temàtics més diversos —des de cultura japonesa fins a tecnologia dels ferrocarrils i tramvies, per posar dos exemples—, tot suggerit pels sons que han escoltat i per unes intuïcions que els poden guiar cap a la concreció real en paraules escrites d'allò que uns parlamentaris o altres han deixat volant en una sala on, no és estrany, molts dels presents no els estan escoltant, tot i que puga ser que els senten. Això sí, seran capaços de detectar el mot gros que els puga donar peu al renec o la rèplica, però poca cosa més. Ja sabem quins comptes han de retre davant del seu electoral ciutadà, no cal que ho precise.

No faré més llarga la descripció de la tasca de transcripció —que té molts detalls insospitats—, però sí que afegiré una petita mostra de les curiositats que més m'han cridat l'atenció esta setmana, com ara «argucios», «soluciones concretos», «centre comercial La Salera» (que hem sentit pronunciat «L'Azalea»), «political linguistical», «prestigitació», a més dels tradicionals detallets de cada dia (peculiaritats personals, variants personals —ai, aquells «aviam» i més coses gens suecanes de Dolors Pérez—, locals o regionals, confusions gramaticals...). I, naturalment, les ironies o jocs de paraules, que hi tenen alguna tirada ses senyories, tot i que després pretenguen negar-les o «esmenar-les». N'hi ha més, però l'última que està fent més fortuna és «l'amor a l'arte».*

Al futbet, malament: absentisme i mala pata. Almenys continue amb el meu golet de cada dia —«que bo deu estar un arrosset amb gols», que ironitzava una besavi meu poc futboler.


* I ara convindrà que aclarixca, per a lectors poc apegats a l'actualitat valenciana, que el nou secretari general del pspv-psoe es diu Jorge Alarte. ¡Si en són, d'ocurrents!

dijous, 23 d’octubre del 2008

La pudor de les queixes

Ous i pollatres pel valencià.
Hui aprofite un debat a les Corts, no tant per a comentar l'anglés macarrònic d'Enric Morera, sinó el fet que m'ha «permés» obrir una nova queixa al Síndic de Greuges contra alguns webs de la Generalitat valenciana. Esta vegada es tracta d'El Portal del Comerciante (i el web del Pateco, queixa que he enviat poc després), que només té versió en espanyol —¡i ara!, ¿vols dir?—:


He observat que el web de la Generalitat Valenciana www.portaldelcomerciante.com té només versió en espanyol i no en té en català, fet que atempta —una vegada més en el cas de la Generalitat Valenciana— contra els drets dels ciutadans valencians i que infringix la legislació lingüística vigent el nostre país i a la Unió Europea.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


Bé, entre deixar-mos dur per la indignació i el divertiment, he triat el segon, tal com feia fa uns dies Andrea Camilleri en les planes del diari El País quan descrivia Itàlia:


He passat del cabreig sublim al divertiment. Tinc 83 anys i he dit prou. Veig la mala educació, el destrellat, i em divertixc pensant en esta dita: el peix put des del cap.


La dita degué ser, «Il pesce puzza dalla testa». Bé, com que encara no tinc 83 anys, adoptant la seua actitud des de ja, tindrem més temps per a prendre-mos les coses amb bon humor. Que els estúpids —i estúpides— no ens facen atrabiliaris. És clar, el bon humor no lleva que li critiquem a la diputada Crespo Domínguez (¡pspv!) —i ací també podríem pensar en il pesce— que entre tantes crítiques a la consellera Juste no li passe pel cap denunciar la desaparició lingüística del valencià en el web esmentat.

En canvi, ous i pollastres reclamen el valencià que nega Rita Baberá, alcaldessa del pp, en el Mercat de Mossén Sorell de València.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

L'acabóse o el peu a l'anganell

A poc a poc, però tot s'acaba.
La sensació d'«acabóse», que dien abans al meu poble —i com és cosa d'abans, per això he posat l'accent—, ha de ser assumida com un procés natural irreversible. En això no tinc cap problema. Per això, jo no em dedique a defendre les llengües o únicament la difusió de les llengües. Tenint en compte que totes les llengües són la llengua, és a dir, la capacitat humana, crec que el cal defendre, com en tot, són els drets de les persones.

Hui, en Zèfir, en comptes d'escriure o parlar en català m'ha semblat que hem arribat a un punt en què només som capaços de buscar combinacions de pronoms febles en els llibres. En tal lloc apareix tal, en tal altre... ¿Les diu ningú? Sembla que això no entra en l'esperit lingüístic que ens puga quedar. Això, i les companyes que conec que, adornant-ho amb totes les excuses del món —cosa que ja ens asseverava ja allò de «diners, de tort, fan veritat», etcètera, etcètera—, eduquen els fills en castellà, amb unes gotes compassives de català, perquè és la subordinació establida i «com toca», doncs, tinc clar el futur de la llengua, si no canvien les coses.

Com que tot això va lligat al respecte als drets lingüístics i a l'assumpció real del valor de les llengües com a representació del valors d'una elaboració humana culturalment enriquidora —contra el parer de Gregorio Salvador i Fernando Savater... Bé, Savater ha trobat l'enriquiment lingüístic d'una altra manera ara, amb el premi Planeta—, quan veig els diputats catalans al congrés dels diputats espanyol que encara no han fet una vaga de fem per establir eixe respecte, més enllà de la retòrica obscena del paternalisme, sé que no estem avançant massa.

Però, ¿què hi farem? Fa molts anys que m'hi dedique i ja ho sabia, aixina que açò és una bambolla momentània que m'ha eixit. Perquè, al capdavall, fins i tot qualsevol diputat o diputada, per fal·laç o demagog que siga, pot donar alguna perla lingüística. Per exemple, hui ha obert l'ostra el diputat Maluenda Verdú (pp) quan ha dit, si és que ho hem sentit bé: anganell. Com cantaven aquells quan jo era menut, «una llàgrima caigué en l'arena»...

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Inconcrecions i falsificacions

Sant Miquel amb un drac inconcret
Teníem el diputat Ribó i Canut que solia dir «concretament» abans d'amollar una abstracció tan o més inconcreta. Era capaç de dir una cosa aixina com «set-cents o nou-cents, concretament, molts...» del que fóra. Eixe era l'estil d'un diputat i d'una ideologia del tot inconcreta, que és el que jo, com a possibe votant, arribe a concloure.

En canvi, hi ha altres diputats i diputades —¡molts!— ben capaços d'afirmar que fa fred i calor alhora, aprofitant que en este món tot és relatiu, ¿no? Per exemple, Mundo Alberto (del pp, un entre tants) que assolta: «...indubtablement, en un principi quasi sempre això a vegades...», on podem observar que un fet indubtable és que no té cap problema a asseverar que una cosa s'esdevé quasi sistemàticament i eventualment alhora. Bé, en realitat, les intervencions de Mundo Alberto són reproduïdes en el Diari de Sessions de la millor manera possible i podríem assegurar que allò que semble dialècticament o discursivament increïble, és ben real i fidedigne —salvant que haja estat millorat per mor de la intel·ligibilitat.

Finalment, observe que Francesc Mauri (tv3) encara no sabia com es pronunciava el nom de Càlig: /ka'liʧ/ va dir.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Sospites, idees i demostracions

Sospites absolutes i llengües
La de hui apareix en el diari El País (19.10.2008), que no descansen mai, certament, en estes coses de jo la tinc més gran —la llengua, és clar—: «Molt de títol i poques lletres» de José Luis Barbería. Marcaré els detalls que m'han semblat més inquietants o indicadors:

A pesar de la sospita d'alguns experts, no està demostrat que el bilingüisme incidixca en el problema [...]


Ara resulta que els experts en sospites sospiten, però no poden demostrar-ho, que el bilingüisme provoca desconeixement de la normativa gramatical i ortogràfica espanyola. Particularment, més avant aclarixen que es referixen als bilingües catalanoparlants. I, finalment, Salvador Alsius, que no sabem si pertany al grup dels experts, conclou que no ha observat mancances significatives en els cursos de redacció. ¡Caram, el experts! A pesar de no arribar enlloc, la molleta de pa ha caigut al lloc: sospites de bilingüisme i coses pitjors.

[...] estarien contribuint a la pèrdua de la riquesa expressiva de l'idioma.


El periodista convertix la manca de riquesa expressiva de les persones en els mitjans de comunicació moderns en una mancança en la llengua, una metonímia del tot inadequada, com si diguérem que cuinar salat contribuïx a la falta de riquesa dels conreus.

Ningú no nega, tanmateix, que el xateig juvenil, esguitat sovint d'ostentoses faltes d'ortografia —no sabem si fruit de la incúria, de la cerca del caos o de l'intent d'assassinar la llengua— [...]


Com si la llengua depenguera de l'ortografia o existira gràcies a esta tècnica de reproducció escrita. I, finalment, una altra de bona, com ara que si l'educació francesa dóna més importància a l'expressió àgil i precisa:

La raó no s'hauria de buscar en la naturalesa pretesament més lògica i diàfana de la llengua francesa [...]


Llavors, es veu que les sospites dels experts també desmentixen la supremacia dels francesos, ja que les supremacies lingüístiques estan reservades als monolingües castellans. Ah, i no li s'ocorre a José Luis Barbería que la riquesa o precisió en què s'educa els francesos contribuïxca a l'augment de riquesa expressiva de la llengua francesa.

I ara, ¿què podria haver afegit el periodista sobre el coneixement i l'ús de les llengües? Doncs, que la llengua i la normativa són coses diferents, que conéixer més llengües és més positiu i enriquidor, entre altres coses, perquè evita pensar que aquells éssers que parlen d'una manera desconeguda són uns enemics o provoquen danys en el nostre monolingüisme. Tenint en compte de quin diari parlem, on és habitual que cada volta que escriuen dos paraules en català una tinga una falta d'ortografia,* podem estar segurs que no traurem res a carregador. En haver traduït els fragments citats espere haver multiplicat els àmbits de difusió del text de José Luis Barbería. Això, sí, sense enriquiments.


* Per exemple, dissabte passat Marcos Ordóñez ens fa la ressenya d'una obra teatral que, segons ell, du per títol El noi d'historia. Evidentment, és Els nois d'història d'Alan Bennett (dirigida per Josep Maria Pou).

diumenge, 19 d’octubre del 2008

La creació del lèxic i la costra

Un cotxe amb costra en Andilla
Doncs, sí, el Barça ha guanyat, però el que més m'ha colpit del partit contra l'Athletic de Bilbao ha estat el verb *«enfortaléixer» conjugat pel benicarlando Àngel Pichi Alonso, troballa que es suma a una llarga sèrie d'aportacions lingüístiques del nostre seleccionador català de futbol preferit.

A continuació he tingut el gust de pegar una mirada al programa de llibres Página 2 d'Óscar López en la segona espanyola, on no m'he assabentat que cap dels llibres que han esmentat s'hagen publicat en català, basc o portugués. En canvi, en tv3 sempre m'assabente que s'han editat en català i en castellà —el basc i el portugués..., fins i tot el francés, que els bomben—, fins al punt que massa voltes Ramón Colom, que en mostra en el seu programa Millenium, només diposa de l'edició castellana. És clar, això deu ser cosa de la nova «crosta nacionalista» que el psc ha importat del psoe. El diputat Joan Ferran deu estar satisfet: la seua costra és una gran unitat de destinació cap a «lo» espanyol. ¿El català? Doncs, com diu Francisco Camps per ací València, n'ha sentit parlar, però ja té resolt això del conflicte lingüístic. Ora pro nobis.

Ah, la primera de hui havia estat que Dani Ramírez —crec que era ell—, que pronunciava /càlic/ referint-se a Càlig, poble del Maestrat. De nit ja ho han dit bé.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Ebrietat política

Paisatge polític de Cullera
La cosa és que Jörg Haider conduïa amb un pet com un «caïrer», que diríem al meu poble, i a una velocitat de 140 km/h allà on només estava permés circular a 70 km/h. (Veig ara mateix, al telenotícies, que l'han enterrat hui i que hi havia unes vint-i-cinc mil persones en el funeral.) La sort va ser que se la va pegar a soles i no es va endur ningú més per davant. El mal és que l'actuació política no sol acabar aixina i generalment hi ha víctimes —votants o no votants— dels destrellats i egolatries dels polítics i del mateix sistema amb què regulem les nostres societats, sistemes que són un «goig» mentres beneficien els qui controlen els mitjans de comunicació; quan alguna cosa no els va bé, estem en crisi..., és clar, de tant de voler que els subvencionem les pèrdues.

Tota una altra cosa ha estat la lectura de Guerra i Pau de Lleó Tolstoi que ha fet Takse —en versió espanyola de Lydia Kúper—: un llarg viatge narratiu. En tot cas, li va agradar més la intensitat d'Els Buddebrook. Jo vaig fer una petita excursió literària aprofitant el pont passat amb Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender, que era d'Alcoleja, a la Franja de Ponent, i no sé si això té relació amb el fet que em fera pensar en algun moment en Estremida memòria de Jesús Moncada.

Quant a coses d'eixes que emboliquen l'Emili, veig que el Quanta Plus funciona molt bé per a eixes coses de la creació de webs. En la faena, m'actualitzen el Gimp, l'Open Office i m'instal·len el Salt 4.0. El cas és que sembla que en el diccionari del Salt han introduït definitivament totes les entrades del diec (i del gdlc, supletòriament), a més de les entrades ja introduïdes en el Salt 2.0. Ara em falta editar en Python per a traure-li suc a la cosa.

Per cert, estava pensant d'aprofitar l'oferta del portàtil d'El País, però, mirant-ho bé, m'ha semblat que no era un bon negoci encadenar-se per a dos anys a Simyo. Per ara deixarem córrer una mica més, almenys fins que vejam què fa el Google G1.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Llibertats, crisi i corrupció

Les crisis revolucionàries
Els jutjat contenciós administratiu número 5 de València ens ha donat una alegria (Avui, 13.10.2008) en protegir les llibertats d'expressió i comunicació que els valencians estem acostumats a pensar que podem exercir encara que no li agrade a Francisco Camps Ortiz, actual president peper de la Generalitat valenciana.

La cosa és que l'Avui dia que el repetidor que no es podia clausurar el repetidor de la serra «Perenxisa», però en tv3 escrivien «Parentxisa», denominació que es veu que degueren traure de la gec, on apareix com a entrada principal (i Perenxisa com a secundària). Una cosa que podem fer els tècnics lingüístics, abans de dir-los-ho als de la gec és comprovar algunes fonts. En concret, he mirat l'Onomasticon de Coromines i he fet algunes cerques en Google (especialment en Google Books), i la conclusió és que la forma principal és Perenxisa (tot i que Sanchis Guarner proposava també Peranxisa). I ara ja podem avisar als de la gec, per si els sembla bé i perquè sé que agraïxen poder millorar la seua obra. Ja els he escrit.

D'altra banda, ja tinc l'edició en anglés d'On the road de Jack Kerouac. Es veu que és un llibre que té eixida en la versió original, perquè n'hi havia uns quants exemplars a l'Fnac de València. En una altra llibreria també m'havien dit que me'l podien dur. Que no siga cosa de l'educació per a la citizenship... Ara caldrà vore si tinc temps de resumir tots els detallets que vaig marcar de la traducció de Manuel de Seabra que em van cridar l'atenció.

I ara que es parla tant de crisi, quan resulta que anem a aplicar la segona part de la recepta neoconservadora, que a més de la mentira institucionalitzada diu que quan el sistema falla per als que s'hi enriquixen, la resta hem de posar diners perquè deixe de fallar-los. O siga, com sempre, d'una manera o altra, els diners ixen del mateix lloc. Això, a més de fer-me pensar en Carlos Fabra, l'insigne membre del pp de Castelló, em recorda la llista de Transparency International [pdf], que té a Espanya en la posició 28 (la llista arriba a la posició 177, que ocupa Haití). Les 32 primeres posicions són:

Rànquing del paísPaís/TerritoriÍndex de percepció de la corrupció (IPC) 2008
1Dinamarca9,3
1Suècia9,3
1Nova Zelanda9,3
4Singapur9,2
5Finlàndia9,0
5Suïssa9,0
7Islàndia8,9
7Països Baixos8,9
9Austràlia8,7
9Canadà8,7
11Luxemburg8,3
12Àustria8,1
12Hong Kong8,1
14Alemanya7,9
14Noruega7,9
16Irlanda7,7
16Regne Unit7,7
18EUA7,3
18Japó7,3
18Bèlgica7,3
21Saint Lucia7,1
22Barbados7,0
23França6,9
23Xile6,9
23Uruguai6,9
26Eslovènia6,7
27Estònia6,6
28Espanya6,5
28Qatar6,5
28Saint Vincent i les Grenadines6,5
31Xipre6,4
32Portugal6,1


Finalment, comencem el campionat de futbet amb una victòria: faig un gol, ja que tinc ocasió d'aprofitar la meua nova posició de centrecampista ofensiu.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Mentires que enganyen el cor

Imposició gens subtil
Michele Boldrin escriu un article en el diari El País (07.10.2008), «Per què el de Paulson és un mal pla», en què detalla per què el pla contra la crisi que ha promogut el secretari del tresor dels EUA, Henry Paulson, és un bon pla només per «als que treballen per als bancs beneficiats pel pla i, és clar, per als que treballen o han treballat per a l'administració Bush». No repetiré per què no resol els problemes que han provocat la crisi de confiança actual, però sí que ressaltaré una frase que, amb vista amb la commemoració fantàstica del pròxim 9 d'octubre a la ciutat de València, és ben poc reconfortant, però molt consoladora:


[S]'ha construït sobre els fonaments de les hipoteques immobiliàries un castell de papers (derivats) de proporcions enormes (els ciutadans dels EUA sempre volen fer-ho tot en gran, fins i tot els destrellats) i, ara, s'està derribant tot.


Això de fer-ho tot en gran m'ha tocat la fibra valencianera, perquè si d'una cosa havíem d'estar satisfets els valencians, amb crisi o sense, és que som líders. El mal és que sembla que som líders per dalt i per baix, però no pel que és el medi sostenible en què viuen les persones. Som líders —segons els organitzadors del pp— en fasts i esdeveniments de ressò mediàtic i també en fracàs escolar (Directe!cat) o en endeutament (El Mirador Valencià). Al mercat de Mossén Sorell, Rita Barberá és lider en la col·locació de grans cartells de publicitat municipal per a imposar el castellà.

Naturalment, tenim uns altres lideratges inesperats, com ara que l'evolució de l'ús del valencià siga inversament proporcional a la quantitat de paraules que destil·len els diputats —sobretot els del pp, que per a això governen— sobre la «defensa» (¿qui mos ataca?), la identitat i la promoció de la llengua. L'última del cas que ha despertat la meua curiositat ha segut el diputat Ferraro Sebastiá (el substitut de González Lizondo en les Corts en 1997) que ha fet una defensa en castellà d'un projecte de llei. Més encara, la gràcia era que després de tanta demagògia amb els noms de les coses públiques en la redacció de l'actual estatut d'autonomia, on podem llegir (art. 1.1):


El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en comunidad autónoma, dentro de la unidad de la nación española, como expresión de su identidad diferenciada como nacionalidad histórica y en el ejercicio del derecho de autogobierno que la Constitución española reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunitat Valenciana.


Resulta que Ferraro, a més de no ser capaç de presentar el projecte de llei en valencià, llegí el nom del nostre país en castellà, «Comunidad Valenciana», cosa que és ben normal per a qualsevol, excepte per a ells, segons bufe el vent. ¡Toca't el nas i digues «vítol»!

Per cert, qui crida «vítol» de tant en tant sóc jo al futbet: un altre hat trick en la patxanga de dilluns passat.

divendres, 3 d’octubre del 2008

El compliment de les lleis

Un estat d'ànim
Hauria de poder escriure alguna cosa, perquè ja ha passat més d'una setmana des de l'última anotació, però estic immers en la transcripció i altres brosses associades. Per sort, he tingut fins i tot ganes de fer una nova queixa al síndic de greuges. I per si algú en vol fer una de semblant, la cosa dia:


Diumenge passat, 28.09.2008, vaig visitar les instal·lacions del Centre Esportiu Cultural Abastos de la ciutat de València, que és un centre municipal. En demanar en el taulell d'atenció què calia fer per a donar-se de baixa, la xica que ens atengué no va seguir el criteri d'atendre'ns en valencià —només ens parlà en castellà— i ens va donar un full A4 que calia omplir per a formalitzar la baixa. El document, imprés només per una cara, estava només en castellà. Naturalment, li vam demanar el model en valencià i en lloc de proporcionar-nos-el sense més, ens va dir que potser tardava una mica, perquè l'havia de buscar. Li vam dir que anara fent. Va regirar uns quants calaixos fins que va localitzar un document en valencià.

A més d'esta mancança, sobre el taulell hi havia un petit expositor de metacrilat amb fullets d'informació sobre el centre («Horarios. Tarifas 2008» i «Carta de servicios») que estaven íntegrament i únicament redactats en castellà, fins i tot amb el que sembla una desconsideració suplementària en el cas del fullet d'horaris, ja que només estava imprés per una cara i, per tant, sembla que van aprofitar l'altra cara per a mostrar fins a quin punt respecten els drets lingüístics dels valencians.

Espere que pugau resoldre estes mancances de la gestió lingüística de l'Ajuntament de València (Centre Esportiu Cultural Abastos), reflex d'una política lingüística avariada i que no té cap criteri coherent, excepte el de privilegiar els ciutadans que pretenen fer ús del castelllà i discriminar sistemàticament els ciutadans que pretenen fer ús del valencià en les seues relacions públiques i privades.


No és la primera vegada que em queixe per la gestió lingüística d'eixe centre «cultural», i les respostes, a pesar d'incloure falsedats, també han admés algun resultat eventual en el sentit que jo expressava. Estic segur que encara tinc més espenta que els inspectors que envia Font de Mora Turón, el conseller d'Educació, per a detectar parlants d'anglés entre els professors d'Educació per a la ciutadania.

Per cert, la resposta bona al síndic de greuges, estil festival de l'humor, ha segut la de l'alcaldessa de Carcaixent, Lola Botella Arbona:


No obstant això i detectada la deficiència en els models oficials es va a treballar en la modificació de les possibles deficiències que estos pogueren tindre per a complir per complet la Llei del Bilingüisme d'11/1988 de 26 de desembre.


Es veu que la senyora alcaldessa, amb això que és diputada en les Corts valencianes —poder legislatiu—, ha decidit inventar-se les lleis per a poder-les complir. Deu ser la llei de la llengua bífida, que dien els indis en les pel·lícules de vaquers.