dilluns, 31 de desembre de 2018

Quatre versos de dona

Intente trobar quatre versos d'una poetessa —és a dir, d'una dona que haja escrit poesia—, però em costa, tant pel tema que vol el meu cosí que toquen els versos com per l'absència durant massa temps de poetesses antologades. Mos costa pegar una volta per Fan Set a vore què tenen. La cosa pareix que va deixant d'estar tan desequilibrada pel que fa als llibres publicats que hi ha en la secció corresponent de la llibreria.

Veig que n'hi ha una antologia on em sembla identificar, entre tots els autors de la generació del tercer miŀlenni, 27 dones sobre 64 (no arriba a la mitat, però ja s'hi acosta). I aixina i tot, és possible que no hagen escrit «encara» això que voldríem llegir i tal com pensem que ho llegirem.

N'hi haurà de tot, i aixina hauria de ser. I no sé si cal que mos posem a tremolar a causa de l'efecte papallona poètic que Javier Marías («¿Evitar a las mujeres a toda costa?»; consulta: 31.12.2018) deu estar predint.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Cita dominical / 528: Ave María Vila Coro

Mirant l'herència de les idees.
En la continuïtat de l'home cal tindre present no tan sols el punt de vista físic, com en els animals, sinó també el moral, inteŀlectual, etc., ja que els caràcters psíquics de la parella elegida influïxen notablement en el fill del matrimoni.
Ave María Vila Coro, Higiene prenatal.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Les fotos compartides

Repasse i penge fotos durant unes hores. Les compartixc amb els familiars. És temps d'això, d'enyors diverses, també en temps de xarxa, però això es fa ara a distància, sense la tassa de te, sense coca d'ammetló ni rotllets d'anís, sense la caloreta del braser elèctric que hi havia baix la taula, sense l'àlbum roig lluent aquell amb les fotos mig soltes i el paper de seda mal plegat. Sense tant, sense el temps congelat en cada imatge, sense que el vídeo rugós arribe a transmetre la calidesa d'aquells riures que sentim com una promesa complida.

divendres, 28 de desembre de 2018

L'espill de les travesses morals

En un espill, vivim interpeŀlats pels reflexos de la realitat. Ja no em sorprén gens la capacitat que tenim de mirar els espills de gairó per tal de no vore-mos-hi retratats. Per tant, no em sorprén que Manuel Jabois («Barcelona, el día después»; consulta: 28.12.2018) no esmentara cap déjà vu, déjà entendu quan descrivia uns fets i unes opinions que quasi podem considerar un tòpi dels temps:

Pot servir com a exemple l'agressió a un periodista d'Intereconomía. El colp és greu i en calent es pot pensar que és el més greu de tot, però la gravetat no és un violent fent de violent, al cap i a la fi és la seua naturalesa, sinó els no violents que dien que no era per a tant, que era un muntatge, que el colp l'havia pegat un infiltrat, o contaven —com ara el mitjà RAC1— que el periodista s'havia encarat, que li havien colpejat i que el colp el condemnava el pp, com si el fet que el pp condemnara una agressió la fera «un poc» mereixedora. En la major escala de gravetat es situa, no obstant això, el xic que en el vídeo censurava el colp, però el contextualitzava a la seua manera: «Aneu provocant».

Fa més d'un any que hi ha una colla de polítics, opinadors i periodistes que no paren de justificar la reacció dels poders de l'estat davant la «provocació» que van posar en marxa els ara presos polítics i exiliats, activistes i polítics que sabien que els poders de l'estat adoptarien mesures de reacció, de castic o de revenja, que alguna conseqüència tindria contra ells les seues actuacions, que ja els ho havien previngut, que estaven avisats... I ells van continuar «provocant».

L'independentisme que s'afanya a trobar travesses morals per a restar-li gravetat a la violència és un percentatge major. I este té una influència política que arriba fins a [...]

Eixes travesses morals no són noves, a una banda de l'espill són caminals dubtosos, foscos i minoritaris, mentres que en el cas dels poders de l'estat —i acòlits inevitables— esdevenen autopistes sense peatge en plena temporada d'embús ideològic cap a les vores de la democràcia.

dijous, 27 de desembre de 2018

¿Nola lo egin duzu?

Espentat pel meu cosí, hui faig una hora de pràctica de guitarra. M'ix una bambolleta en el dit gros, però trobe que això no acaba de sonar. La pràctica trau els mestres, dia ma mare, però també està clar que d'on no n'hi ha, no se'n pot traure, que dien al meu poble. D'altra banda, ni hi he dedicat ni n'hi han prou hores en quaranta anys per a que jo avance en això. Els interessos esparsos i interruptes fan que, com que no tinc cap habilitat especial, avance en tot a pas de puça. La cosa és que, almenys, trobe que avance. Per exemple, gràcies a Takse puc demanar: «¿Nola lo egin duzu?» Repetint-ho uns quants anys espere que me se quede.

En canvi, segons ho vea el meu cosí, amb tan poc pràctica i sense aprofundir en eixos estudis, no arribaré a res. A ser persona, li vaig dir, que és essencial i primer. I com que faig de funcionari, a intentar que l'administració pública estiga als servei dels ciutadans, en lloc de ser un reducte per al control i l'exercici del poder sense finalitat democràtica. Pareix que no, però això és prou, a pesar que molts ciutadans no li vegen el trellat ni sàpien que eixa hauria de ser la finalitat de l'administració i dels funcionaris. Em sembla que solen pensar que els funcionaris estan al servei de la pàtria o de la nació o dels poders de l'estat... Llàstima que, en açò també, la pràctica demostre que és cert molt sovint, i que no n'hi ha més i no en podrem traure massa, almenys mentres no ho practiquem prou per a traure els mestres. ¡ikimilikiliklik!

dimecres, 26 de desembre de 2018

Mo se puja la conversa al cap

Un dels debats familiars d'ahir va ser l'ordre dels pronoms «me se» o «se me» davant del verb. Encara hui continuen les formuletes que menyspreen i tracten de vulgar i d'erroni l'ordre més habitual i més general que eixos mateixos parlants utilitzen. I em sembla que arriben al punt de no adonar-se de l'ordre en què ho diuen, però sí de sentir-se malament i culpables quan els indiquen que han utilitzat l'ordre «roín»...

Els assenyale que això té a vore amb manies normatives i que, de fet, en l'ensenyament ningú no els ha explicat mai realment que hi haguera cap problema real amb eixe ordre de pronoms «me se» —«la setmana va abans que el mes» era la cançoneta per a esmenar-se—, sinó que simplement l'han menyspreat, se n'han burlat i han fomentat, de passada, un sentiment d'inferioritat derivat de la cultura apresa a casa i al carrer. Per sort concordem que l'ensenyament hauria de fomentar uns altres valors i actituds, començant per la realitat local i ampliant la perspectiva sense subordinacions frustrants.

No he acabat de convéncer els qui han rebut i interioritzat el dogma que la norma lingüística és una millora o una expressió millor que supera la llengua comuna que sabem i compartim. Com si la norma fóra ciència i la ciència fóra un instrument per a corregir sense explicar.

dimarts, 25 de desembre de 2018

Família a crits

El dia del dinar de família per extensió —no sé si per exceŀlència— note com passen els anys, sobretot perquè hi ha nebots que veig aixina, d'any en any. Una neboda que s'estira més del compte o que arriba a la pubertat i que deixe de conéixer. També hi ha el tio o el cosí que s'aqueten un poc, però de manera ocasional, segons la temperatura ambiental de cada temporada. En tot cas, els debats van a crits, com quasi sempre, crits que discutixen i crits que demanen un poc de silenci.

La part que més m'agrada, és l'hora de repartir els llibres (i les estrenes). Enguany n'he tornat a repetir algun, perquè van canviant d'edat o d'interessos i els que li podien anar bé a uns en un moment, ara els van bé a uns altres. En resum i en format de llista per al record:

I gaspatxo manxec per a dinar —plat que em recorda ma uela quan jo era menut, trencant les coques, l'olor d'aquella cuina—, que repetirem segurament perquè a mon tio li ha resultat més còmode que els putxeros, les pilotes i l'arròs.

dilluns, 24 de desembre de 2018

La banalització de la democràcia

De passada, discurs del senyor rei, eixe senyor que va acceptar en silenci aprovatori i sense immutar-se l'apallissament democràtic dels votants en un discurs odiós i innecessari. Les paraules i els actes van coincidir a imposar la democràcia a garrotades. I es veu que, en una democràcia, segons alguns, tots els actes dels poders de l'estat són tautològics, és a dir, són democràtics perquè es produïxen en una democràcia.

Els torturadors, els apallissadors, els espies, els corruptes, els contaminadors, els malbaratadors, els prevaricadors, etc., siguen policies, jutges o empresaris, són demòcrates. En canvi, no ho serien tant els ciutadans que fan referèndums sense valor legal, els dirigents que proclamen independències irreals, els qui fan bromes de mal gust, els qui es caguen amb fervor laic en les advocacions religioses, fent ús de les llibertats públiques i dels drets humans ni els qui es manifesten i tallen carrers i carreteres cremant gomàtics.

Al final, la democràcia també esdevé banal, no sé si necessàriament. És possible que calga estar donant-li sempre contingut, efectes, importància social i personal, per tal que no siga com la corona o el vestit d'anar a fer un discurs o a fingir que som això o allò.

diumenge, 23 de desembre de 2018

Cita dominical / 527: Ludwig Heyde

Mirant el feixisme.
És una de les idees fonamentals del Tercer Reich el fet de comprendre el poble com un tot indivisible i l'estat com la forma dins la qual viu eixe tot. La direcció del poble és direcció de tot el poble, que ha arribat a la consciència d'ell mateix en la personalitat del Führer.
Ludwig Heyde, La situación del obrero alemán, 1941.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Ça sent si bon...

Vaig topar fa unes setmanes amb un llibre de ma mare, Si je mens... de Françoise Giroud, que havia anat cap ací i cap allà per les estanteries i els calaixos de casa. L'òbric i té l'olor aquella dels llibres vells d'altres temps, eixa olor de fusta i vainilla del paper groguenc i térbol. Tinc la sensació que ma mare li tenia devoció a l'autora, però només puc suposar ara per què devia ser, cosa de simpatia amb les dones d'esquerres d'aquells temps parisencs. Veig que Giroud va estudiar a l'institut on podria haver anat jo, el Molière, si haguérem continuat vivint en París, ja que estava davant del cantó del carrer que enfilava cap a la meua escola. En la contraportada l'autora lluïx un pentinat com els que duia ma mare. Espere no fer-ne una lectura massa sentimental.

divendres, 21 de desembre de 2018

La cambra i la responsabilitat

Sembla que hi haja massa normes, però sovint notes que encara en fan falta més, sobretot quan el marge d'actuació que dóna la política està en desús o és abandonat pels polítics. No estic pensant només en el cas català actual, en què es va traslladar als tribunals ja fa temps una responsabilitat que no haurien d'haver acceptat. Però eixa és la qüestió: quan els representants polítics dels ciutadans, per interés, desídia o mala pata deixen de fer política institucional i, per tant, impedixen que els seus representats en puguen fer, sol passar que la fan alguns funcionaris. I sol ser contra els ciutadans i en benefici propi, personal o corporatiu.

En les Corts Valencianes, l'administració de la institució està deixada de la direcció política actual. Ni la Mesa de les Corts ni la Presidència tenen cap projecte polític per al present i el futur de la institució. A causa d'eixa deixadesa, en lloc d'iniciativa política democràtica per a l'estructura, les funcions i la gestió del parlament, solem topar amb la imposició irresponsable de la ideologia, els desitjos o els prejudicis d'uns quants funcionaris. N'hi han que tenen les atribucions i la presumpció suficients per a creure que poden utilitzar la deixadesa del poder polític com una delegació sortosa de la capacitat de decisió. Llàstima que no facen cas de l'oncle de Peter Parker: «Amb un gran poder ve una gran responsabilitat.» Ni de Roosevelt ni de Montesquieu.

dijous, 20 de desembre de 2018

Roda i regola Barcelona

S'ha de produir la trobada dels summes sacerdots en Barcelona. Tota l'obra modernista de Barcelona rodarà i regolarà com en els efectes especials del film Doctor Strange. Llàstima —per a alguns— que també en la realitat —com en la ficció— res no es mourà més que en el desig, tot serà a lloc i no s'haurà derrocat cap edifici. Tot el que ha de passar ha de ser la continuació de l'ús dels drets democràtics, els de reunió, expressió i manifestació. I hauria de ser sense gomàtics cremant, perquè això no és reivindicació, sinó suïcidi ambiental. No sé quin país ofegat volen els qui reivindiquen aixina. Aplaudiments i xiulits, això expressa i no poŀluciona.

En les manifestacions, com sempre, espere que qui agredixca els drets d'algú, que l'identifique la policia —un poc millor que com ho han fet amb els policies agressors del l'1-O— i que hagen d'assumir les seues responsabilitats. Mentrestant, ja posats, que els polítics avancen també en la millora de la regulació de les responsabilitats dels jutges, magistrats i autoritats públiques, perquè no siga impune fer males interpretacions, fantasiejar o practicar una desídia evidents amb els drets i llibertats democràtics.

Continue perplex i descontrolat pel riu: 07:12 + 06:48.

dimecres, 19 de desembre de 2018

La perplexitat per a sempre

Em sembla que passaré uns anys perplex. Això de fer anys en lloc de curar-me d’espant m'està aguditzant una incomprensió del actes humans que em torba. Em console pensant que tot això és gràcies al fet d'haver vixcut, com dia Zweig, un món d'ahir que en realitat no és el de depús-ahir. He pogut menjar, dormir en pau, estudiar i treballar i fins i tot respirar aire sense envasar, perquè em va tocar nàixer en un lloc i en un temps que ho permetien.

La temptació de pensar que l'evolució era anar millorant sembla un desig tan enganyós com eixe de l'acer inoxidable que s'acaba rovellant.

dimarts, 18 de desembre de 2018

Pensaments violents

No sé si hi ha filosofia del dret que explique el que es deduïx del documental Causa especial 20907/2017 (tv3) com ara que un jurista dels que entrevisten siga capaç de «pensar» la possibilitat d'ajustar el concepte penal d'alçament o de violència com qui s'allarga els camals o convertix una jaca en una falda: com que ara no «es porta» la mateixa violència que abans, hem de pensar que la violència ara és saludar dient «iep!» i posant mala cara...

L'advocat Jaume Alonso-Cuevillas sentencia més tard en Més 324: «Això és un càstig d'estat». El professor de filosofia del dret suggerix que quan vegen el documental és magistrats és possible que es repensen el que estan fent. Doncs, sí, és possible que canvien el vellut ranci si els pica el cul.

dilluns, 17 de desembre de 2018

Prevarica quasi sense voler

Empar Moliner destapa en to de broma en el Tot Es Mou de hui una acusació encoberta de prevaricació que fa Jordi Cañas contra el tribunal constitucional espanyol quan fa un raonament que ho exposa implícitament. Segons el polític de Ciutadans, el tribunal constitucional ha acceptat els recursos dels polítics presos perquè no els puguen tirar en cara que no els accepta i no per motius jurídics. És a dir, es tractaria d'una decisió interessada i conscientment fora dels paràmetres del que ha de ser el funcionament de la justícia.

Alguns titulars (Eldiario.es, 16.12.2018) destaquen l'assalt del president nicaragüenc Ortega contra les llibertats de premsa, d'informació i d'expressió. Es suposa que això descriu d'alguna manera la situació d'aquell estat americà. Llàstima que massa espanyols no accepten tan fàcilment que si hi ha presos polítics, si el tribunal constitucional poc menys que prevarica i si fins i tot hi ha jutges que autoritzen la policia a requisar les agendes i els papers dels periodistes d'un cas de corrupció (El Temps, 16.12.2018), actuació que podria provocar la nuŀlitat de la causa —i la llibertat dels mafiosos—, l'estat en què passen totes eixes i més coses podria vore's també com si fóra una barreja de república bananera —com es dia fa no tants anys— amb elements de democràcia formal en lloc de sistèmica.

I mos dediquem a donar lliçons i retratar els altres. Els nostre retrat només pot ser un autoretrat retocat amb bona cosa de filtres.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Cita dominical / 526: Iker Armentia Ortiz de Zárate

Mirant els polítics que també exploten per l'esquerra.
Vist que no tenen massa interés en canviar les coses, almenys podrien deixar-ne constància. I, per exemple, al centre cívic on porte la meva filla a nadar, l'Ajuntament podria col·locar una placa que diga: «El centre cívic de Salburua va ser inaugurat el 21 de maig del 2015. Durant la construcció, hi van haver treballadors que van realitzar jornades extenuants de fins a 11 hores i van dormir sobre matalassos a terra en un pis pastera».
Iker Armentia Ortiz de Zárate, «No te fíes de un político que habla de empleo digno: puede ser un explotador», Eldiario.es, 14.12.2018.

dissabte, 15 de desembre de 2018

Cavalls desactualitzats sense gossos que els lladren

Amb un poc d'assessorament (seguint sobretot l'article d'Álvaro Fontela, un poc de traça i un molt de sort aconseguixc tornar arrere l'actualització del Wordpress 5 a la versió 4.9.9. La 5 (ara ha 5.0.1) té problemes amb les pàgines. Vaig actualitzar immediatament i va ser massa tard quan vaig llegir que era millor esperar cap al febrer de l'any que ve. Ja no m'anaven les pàgines.

Tots estos embolics es mengen les hores com si foren juanoles, de dos en dos, com a mínim. Per sort he pogut fer anar el Filezilla, després de les voltes que he hagut de pegar per a esbrinar com utilitzar eixe servei de transmissió d'arxius. És simple i ràpid, però només ho faig anar d'any en any i no sempre recorde com es fea.

Sense «lladrits» ni «lladrucs» —paraules que no havia sentit en la vida al poble, encara que, naturalment, els gossos allà també lladren, però el «uau» no tenia substantiu que l'identificara—, però amb una desfilada de genets a cavall que fan un passeig pel centre de València. No sé si seria una bona (des)actualització, canviar els patinets o les bicis pels cavalls.

divendres, 14 de desembre de 2018

Els humors traduïts

Una mostra entretinguda de la complexitat de la traducció, i de com podem riure igualment però amb referències i sentits humorítics ben distanciats, podria ser l'episodi 13 de la primera temporada de la sèrie The Big Bang Theory. Gràcies al web The Big Bang Theory Wiki he entés alguna de les expressions que arribava a desxifrar.

Pel que fa a qüestions semàntiques i de tipus d'humor, resulta molt interessant el canvi que han fet en castellà en el cas del comentari que fa Leslie Winkle sobre la sigla «PMS» de les samarretes. En anglés és la sigla de «premenstrual syndrome», i fa que Leslie diga (més o menys): «¿PMS? Encara falten uns dies». En canvi, en castellà fa: «¿PMS? "Podemos machacar a Sheldon"», que no fa tanta gràcia —per a això estan les rialles de pot— però fa el fet.

A més d'això, el web de fans de la sèrie també comenta moltes altres qüestions interessants, com ara coses de física. Eixes que deuen ser les realment de trellat científic, vaja, sí que em sap mal que me s'escapen.

dijous, 13 de desembre de 2018

Radicals sense arrel

L'adjectiu radical sol anar associat a l'esquerra. És quatre o més voltes més habitual que eixe adjectiu aparega amb esquerra que no amb dreta. Per això, em sembla indicatiu d'algun biaix ideològic que hi haja qui qualifique l'assassí d'Estrasburg de «radical», ja que si es tractava de religiós integrista o fanàtic, doncs, no és que siga «radical». De moment els diccionaris definixen el radicalisme d'una manera més comprensible i democràtica:

Corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’Estat.

Per tant, si el radicalisme és un corrent de pensament democràtic i l'adjectiu radical sol anar lligat a l'esquerra, quan s'utilitza per a qualsevol acte o activitat que ni són democràtiques ni són d'esquerres, sinó que serien totalment contraris al radicalisme, deu voler dir alguna cosa. I no deu ser que mos entretingam amb els seus jocs de paraules.

dimecres, 12 de desembre de 2018

La traçabilitat ecològica

Continua sorprenent-me aixo de topar amb lingüistes i tècnics lingüistics que consideren que la llengua és una ruïna i que sembla que no pensen en altra cosa que en corregir-la, adreçar-la, depurar-la... Anava a posar «que la seua llengua», però veig que eixa concepció es fa extensiva a més llengües, encara que en el cas de la pròpia la cosa està més a prop de l'abocador que del taller.

Deu ser que tinc poques manies en això de l'expressió dels parlants. Només em sap mal que la demografia no done per a que els pocs periodistes de les ràdios i teles que treballen en valencià, treballen realment en una llengua completa i habitual. Però quan els senc, tinc la sensació que per a ells tan sols en un mitjà d'expressió professional eventual que abandonen immediatament quan s'apaga la càmera. I de tant en tant, davant la càmera també: «hoy» li se va escapar a Lluís Obiols l'altre dia fent el temps en À Punt.

Ve la meua cosina de l'Alqueria a vore'm i aplaudixc en silenci cada variant que amolla i la cançoneta que encara manté. Això és la llengua. I la norma hauria de ser la traçabilitat ecològica. L'empelt normativista fa que les tomaques siguen molt boniques i bessones totes, però que no facen gust de res.

dimarts, 11 de desembre de 2018

L'Eslovènia d'Espanya

Mos entretenen amb les contradiccions. I no s'acaben mai, perquè això de la inteŀligència és un somni curtet. La policia li buida un ull a un ciutadà independentista. És una mala actuació, un accident, fins i tot acte reprovable, però no hi ha cap reprovat ni cap responsable que admeta que s'ha actuat malament i que ho repare. El problema i la culpa és de la ideologia «anticonstitucional» amb què mirava aquell ull.

Al capdavall, has d'aprendre que, quan veus un policia amb armes, t'has d'amagar, perquè la defensa dels béns i les institucions abstractes o reals és prèvia a la defensa dels drets dels ciutadans. I la línia entre la defensa dels ciutadans i la repressió dels indesitjables és una bala de goma en la cara.

Un escamot fa una acció reivindicativa i alça les tanques de l'autopista unes hores, i alguns periodistes i polítics ho narren com si es tractara d'un atemptat terrorista, com si els hagueren buidat els ulls als propietaris de les autopistes. Encara hui es poden narrar els «descobriments» de les colònies del passat com a gestes patrioteres, però si el president català aŀludix a la fermesa dels eslovens que van votar la seua independència i la van haver de mantindre contra un estat totalitari, una periodista de bon matí ho convertix en la cadena ser en una crida a la guerra.

Una cosa és tindre poca traça i una altra és tenir més ideologia que raons i estima per la reflexió racional. No cal buidar-los els ulls als qui no volen vore res. Només al qui miren massa o massa llunt.

dilluns, 10 de desembre de 2018

L'autoritat frustrada

Tot el que fan els altres són xorrades per a alguns, principalment quan els ho donent fetet. Són capaços de dir-te «mira com és de fàcil» quan ho veuen fet i no hi han hagut ni tan sols de pensar, que sovint és la part més difícil de l'elaboració de moltes coses. Pensar-hi i recordar-ho, dos facetes inteŀlectuals que combine malament. Em sembla que és complicat, encara que hi ha a qui li resulte molt simple i habitual, sobretot quan han trobat que encara és més simple i còmode que ho facen els altres.

Una cosa és fomentar el talent o l'esforç dels altres i una altra parasitar-los mentres interessa. I arriba el dia que és una llàstima, que et demostren que també tenen un talent ocult: la rancúnia de l'autoritat frustrada.

També em desplace irregulament pel riu: 07:19 + 06:56. M'he de tallar els cabells, deu ser això.

diumenge, 9 de desembre de 2018

Cita dominical / 525: Ramón Ruiz Amado

Mirant la història de l'educació.
Primer i essencial de la cultura d'un poble és l'educació moral, religiosa i patriòtica. Esta (i no l'alfabetisme) és la que fa els pobles sans i forts, i els dóna, a la llarga, la preponderància sobre els pobles malaltissos i corromputs, per molt difós que estiga en estos el coneiximent de les lletres.
Ramón Ruiz Amado, «Errores del modernismo pedagógico. Alfabetismo», Historia de la educación y la pedagogía.

dissabte, 8 de desembre de 2018

Un pam d'esborranys

Mire els esborranys de les fitxes del bloc fdt i, sorpresa, n'acumule uns quants des de gener d'enguany. Em sorprén, perquè no recordava que fera vora un any que les tinc a mitges. El temps passa volant, com diu el tòpic, perquè la idea era traure-les periòdicament però ja des del mateix gener. En canvi, me s'han quedat en el rebost i sense que trobara les ganes i un moment per a afinar-les. Dec haver trobat un munt de coses més interessants a fer cada volta que hi pensava. I és possible que també siguen coses que tinc a mig fer per algun racó de la taula, de l'ordinador o de la casa. Com ara torcar el vidre de dalt de la finestra que dóna a la taula d'estudi. En té un pam des de fa massa temps. Demà.

divendres, 7 de desembre de 2018

El peu de ponciler

Em costa uns quants missatges que una companya entenga la inconsistència de la qualitat lingüística en les Corts. És més absurd del que sembla sobre els papers, perquè hi ha la tendència a fer que la suposada «sobirania del diputat» —expressió que mostra una concepció ben poc professional de la funció dels funcionaris de la institució— convertixca el funcionament administratiu de la cambra parlamentària en una rememoració de l'estil dels «procuradors» del règim espanyol previ sobre el que es construí l'actual sistema. (Per no parlar de la pèrdua de la boirosa concepció de la separació de poders que tenen alguns polítics. Un altre dia.)

Mig somric, en un primer moment, però veig que es tracta d'una nova mostra que, per a alguns —de l'edat que siga, no necessàriament cal haver vixcut allò per a desitjar-ho—, la democràcia és una extensió del règim feixista —o franquista, o autoritari i ja va bé— per altres mitjans. El que més mal em sap és que es tracta de persones que han estudiat dret en les universitats democràtiques.

Ma uelo em va dir, si no ho recorde malament, que tenia un taronger empeltat en un peu de ponciler. No sé l'efecte que fa això en les plantes, però es veu que empeltar democràcies sobre feixismes dóna sovint fruits que retenen més la substància del peu que la de de l'empelt.

dijous, 6 de desembre de 2018

El malestar en Kakània

El malestar en la cultura, el malestar lingüístic, el malestar social, el malestar en la faena... Mos s'acumulen sobre els ossos diverses sensacions creuades de destorb i enuig derivades de les múltiples situacions personals en què un mateix individu carregat d'idees i pretensions diverses veu frustrats els seus interessos, pretensions o expectatives. És fàcil trobar la majoria dels responsables externs que causen cada un dels desficis. I és més complex localitzar, en la pròpia gestió de les nostres actituds i relacions personals i professional, les confusions i els errors que mos impedixen aconseguir molts dels objectius pretesos.

Finalment, i això és més simple però més ardu d'assimilar, cal aprendre a assumir que tant a causa del manteniment de la coherència com a causa del contingut d'alguns mètodes o principis d'actuació, hi haurà desitjos, objectius o pretensions que no podrem assolir o que haurem d'ajornar fins que trobem que el camí que mos hi ha de dur no és el que passa per justificar qualsevol mitjà a canvi de l'èxit.

El mitjans lícits i vàlids són nombrosos i suficients, i sovint haurem d'acceptar que els hem triat malament. No es tracta de renunciar als objectius, sinó de revisar els camins que convé seguir. Com ara el de la pau, la paciència i la reinvindicació constant contra la demagògia, la mentira i la violència d'un estat que es declara democràtic però que actua en massa casos com un règim d'allò que tant se'n podia dir «república bananera» fa uns anys, o com aquella Kakània de Musil.

dimecres, 5 de desembre de 2018

La «barra brava» de la nació

Si la composició o la integritat territorial d'un estat no són fets polítics, és a dir, discutibles políticament i objecte de votació en una democràcia, deu ser que eixe estat i les persones que dirigixen les seues estructures de poder no estan component una democràcia, sinó un sistema de domini i opressió sobre la resta dels ciutadans. La solubilitat o indissolubilitat de la nació, en canvi, és clarament un dogma religiós que no té realment una funció política en la Constitució espanyola, sinó una funció opressiva i totalitària de caràcter antidemocràtic.

Dit això, veig el reportatge sobre les «barres braves» del futbol argentí i trobe que la cúpula judicial espanyola pareix que s'estiga convertint en la «barra brava» de la insolubilitat espanyola. Ahí sí que caldria que tonaren els «grisos» cridant «¡disuelvanse!».

dimarts, 4 de desembre de 2018

Pressuposts amb pressupòsits

Durant la tramitació dels pressuposts la faena s'acumular exponencialment perquè els terminis es reduïxen fracionàriament, si no desesperadament. Els diners públics, de tots, han d'anar a parar a algun lloc i entre els polítics, a pesar del consens general que han d'anar a resoldre i atenuar els problemes i necesssitats de la ciutadania, pareix que també es produïx el mateix consens en la dissensió sobre quins són eixos problemes i necessitats. Això pareix, si realment es tractara d'això. Però els polítics no deixen de ser representants de la ciutadania i, per això mateix, no els representen, només els substituïxen. Per tant, els ignoren sempre que siga possible i tant com ho siga.

¿Cal dedicar els diners a crear o millorar els hospitals? Fan una proposta o una esmena per a que es dediquen a promoure l'orgull regional d'estar sa, que és una variant mèdica que combina els avantatges de la salut, del nacionalisme i l'alegria del triomf contra les altres regions de tarannà malaltís. ¿Cal fer accessibles els centres educatius? Fan una proposta o una esmena per a invertir en una inspecció contra l'adoctrinament murcianista: si n'hi ha, per a evitar-lo; si no n'hi ha, per a previndre'l; si fóra innocu, per a presentar-lo com un mal nociu i endèmic... I qui diu «murcianista» diu «valencianista» o qualsevol «-isme» que no siga el propi: la cosa és que l'adoctrinament mos faça vore les coses com cal vore-les.

Mentrestant, aconseguim quasi totes les coses que la ciutadania desitja: migrants i refugiats morts en la mar, malalts pels corredors dels hospitals, jutjats sense jutges però amb rates, peixets de plata i humitats que es mengen els expedients, a més de banderes immenses que s'han de rentar perquè mos representen ben netes, monarquies deficitàries que s'han d'alimentar perquè mos identifiquen ben llustrosos, llocs de treball ocupats en el foment de les armes i l'assassinat dels desconeguts perquè mosatros sí que hem de viure, foment publicitari del turisme per tal de millorar les condicions de vida «del sector» que cremen combustibles fòssils i empitjoren les condicions de vida de la humanitat... Perquè sí, que ja ho sabem, que hem de triar, perquè els pressuposts són limitats. Com els rius, els núvols i la mar, encara que no ho parega. Tot arribarà.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Els malsons també s'han de votar

Com sempre, les societats més civilitzades i, per sort, democràtiques, han de continuar lluitant contra l'apropiació i control de les estructures de poder que permanentment intenten i aconseguixen —si més no, temporalment— les minories que acaparen i depreden els recursos econòmics, socials i polítics en les societats del capitalisme desregulat.

Però d'això es tracta, de reivindicar, d'expressar-se, de manifestar-se, d'actuar i, de tant en tant també i finalment, també es tracta de votar. Els resultats de les votacions tenen moltes causes, però no podem pensar que s'ha de deixar la política i l'activitat pública rescloses en les cambres legislatives. La societat ha de generar propostes des de molts més àmbits —com ara la que proposa Proactiva Open Arms, que m'ha arribat a la safata d'entrada—. I això s'ha d'arribar a reflectir en els parlaments. Encara que siga amb un vot nul ben pensat. L'abstenció, en canvi, és el somni lúbric dels qui pretenen governar irresponsablement, sense la interlocució del votant genèric.

El treball polític també ha de poder mostrar els malsons en el parlament, per tal que els ciutadans decidixquen si la societat que tenen i la que els proposen és la que preferixen aplicar en la realitat. O si preferixen que li l'apliquen amb submissió i impotència. No és fàcil ni simple, com totes les coses que aprenem amb esforç. Després descobrirem que la satisfacció és haver fet el camí. I l'enyor de tindre somnis, encara que siguen malsons. La cosa és poder-los votar.

diumenge, 2 de desembre de 2018

Cita dominical / 524: Gabriel Ferrater i Soler

Mirant la massa de la llengua.
La massa dels fets que d'una manera o altra toquen la llengua és enorme i amorfa, i no hi ha res més fàcil que de fer-hi penetracions a l'empait de qualsevol dèria, o simplement de pescar-hi a l'atzar: ni tampoc res de més estèril. O de més immoral, car l'exercici de la llengua és una de les ocupacions centrals dels homes (o, millor: constitutives de la humanitat), i la propagació d'idees tortes o trivials en aquest ordre ha volgut dir sempre, a la curta o a la llarga, donar a algú (virrei o mestre-tites) una justificació per ficar-se on no l'haurien de demanar, i per fer mal.
Gabriel Ferrater i Soler, «Els principis de la descripció gramatical», Sobre el llenguatge.