dissabte, 28 de maig del 2005

Tirant lo Blanc: ¡Desperta, stenorette!

Tirant

Em passe el dissabte, la vespra del meu aniversari, barallant-me amb una plantilla del Blogger per tal de condicionar-la adequadament al propòsit que m'he fet: publicar el Tirant lo Blanch basant-me en els textos de l'Albert Hauf (1990 i sobretot 2005) i amb la guia de la reducció en octau publicada per París-València de l'edició facsímil de Del Cénia al Segura (1992 i 1978, respectivament).

Al final aconseguixc una aparença visualment correcta, i fins i tot faig una petita millora al text del Hauf: corregixc «familars» amb «familiars». D'això és tracta, si més no.

Pel que fa a la faena que mos dóna de menjar, hi ha un concurs d'arxivers bibliotecaris documentalistes per a dos llocs. Com que el reglament d'interins té les seues mancances òbvies —però incorregibles—, ens hi hem presentat gatets i gossets. L'alarma creada els ha fet publicar una esmena a la convocatòria —que caldria vore si no contravé el reglament— perquè el tribunal puga resoldre amb arbitrarietat, i eixa és la paraula, que no altra. És a dir, que si no els convencem els qui ens hi presentem, doncs, que faran el que els rote, en resum groller.

I s'acosten més tempestes a propòsit de la nova RLT i del desgavell del Servei de Publicacions. Desperta, stenorette!

dimecres, 25 de maig del 2005

El nostre destí manllevat i inadaptat


Un llibre d'autor i data desconeguts. Alegoria del País Valencià? Del nou estatut que ens han pronosticat PSOE i PP?

diumenge, 22 de maig del 2005


El cartell més divertit del 23 d'abril a Barcelona. Posted by Hello

L'ètica «protestant» i El Racó de Feri

Hi ha tant de personal preocupat pels valors morals i ètics, que resulta incomprensible que tingam el pati tan desendreçat, i no em referixc necessàriament al de les Corts, que els costa bona cosa a la parella de jardiners mantindre'l net de les figuetes i les fulles del ficus immens i supervivent que tot ho tapa.

D'altra banda, en la xarxa hi ha també persones igualment ocupades a salvar els món, com la xica d'eCom-Activista —a qui desitge una bona dosi d'encert en el seu estudi—, o altres que m'hi he anat trobant. Per exemple, per salvar-mos una mica més, el company Dualde de Borriana em recomana un enllaç de les Nacions Unides.

Em sembla que tots perdem bastant del nostre temps elaborant estes frondoses explicacions i teories que no resolen res, amb l'esperança que este diagnòstic siga erroni —i no seria el primer cas!

Hui, després d'haver dinat amb productes d'El Racó de Feri (paradeta del mercat central de València) tal com hummus, halva, formatge feta i altres delícies del mediterrani oriental, estic una mica reconciliat amb esta ciutat actualment sorollosa, inaccessible, assetjada, runosa, assolada; i-Rita-da, en resum.

divendres, 20 de maig del 2005

De Bancaixa a la Caixa

Un company de Borriana vol queixar-se pel fet que a Bancaixa (eixa caixa valenciana que sobretot es diu «Bancaja») no li fan massa fàstics al fet de fer-ho tot únicament en espanyol. És a dir, que els diners valencians saben que no tenen calceta, que cauran al mateix rodal.

Naturalment, mire de documentar-me una mica i comprove que d'acord amb el Decret legislatiu 1/1997 de la Generalitat Valenciana, la Generalitat Valenciana i els ajuntaments valencians tenen un 28% de representació per a cada u d'ells en l'assemblea general, és a dir, que les administracions públiques controlen el 56% de Bancaixa. Caram! I això no és una empresa pública, ni sembla que se senten massa obligats a oferir tots els seus serveis en valencià als seus conciutadans. Quin goig d'amor que ens tenen.

Finalment, els comunicaré que trac els meus diners i que els pose en la Caixa perquè em maltracten lingüísticament. Als de la Caixa els diré que els òmplic les butjaques —vull deixar constància que sempre he sonoritzat eixa palatal en este mot— perquè em tracten millor lingüísticament. És un toc d'atenció, per si ho volen entendre.

Quant a la resta, evidentment, hauré de protestar davant la Generalitat Valenciana, ajuntaments diversos, les Corts valencianes —que trien uns consellers generals— i també davant el síndic de greuges. That's entertainment!

dilluns, 16 de maig del 2005

Hui són una mica la meua veu

Em sorprenen a la Corts uns cartells únicament en català: «Sent la melodia de les Corts. Som la teua veu», primera edició d'un cicle de concerts de primavera. I ara ¿quina hauria de ser l'actitud dels qui en preocupen pels drets lingüístics? Doncs, ressaltar la manca de criteri coherent i estable fins ara. Per a ells és un joc més, un d'eixos exercicis d'acontetaments a què obliga la política, ara per a tu, ara per a mi.

Però no es tracta d'això, sinó de tindre clar que la Llei 4/1983 estableix que València és catalanoparlant, per la qual cosa la retolació de les institucions públiques pot aparéixer únicament en català, i ja és positiu que eixa llengua siga la primera a penjar-se i a lluir-se. Complementàriament, tenint en compte que l'altra oficialitat, i com a exercici de composició de lloc, no es tracta de desnonar cap altra llengua, sinó més aviat de mostrar la normalització cercada. ¿La versió en espanyol hauria de tindre lloc al mateix cartell? No necessàriament, però caldrà mostrar —com han fet encertament en els panells de l'exposició «Reflejo de un pueblo» (sic)— un ordre que mantinga la preeminència entre la llengua oficial del lloc i l'altra llengua oficial. Això ja no esperem trobar-mos-ho, però estem oberts a més sorpreses.

Ara caldrà que li faça alguna moixaina a algú, però, contràriament amb el que s'esdevé amb els errors, que tenim clar de qui són, no sé ben bé de qui és l'autoria de l'encert.

dimarts, 10 de maig del 2005

Benvinguda, mandra...

Mandra de volar


Anotació de capçalera: «La millor forma d'aconseguir que els ciutadans no perguen la confiança en les institucions no és ocultar-ne o suavitzar-ne el mal funcionament, sinó simplement millorar-les. I els que s'encaboten a "protegir" els ciutadans millorant la imatge de les coses i no les coses, no els estan protegint, sinó segurament menyspreant-los.» (Soledad Gallego-Díaz Fajardo, El País, 06.05.2005 dv., «Algo peor que desollar un piojo»)

Així, doncs, dimarts de matí me n'entre al despatx del meu cap a preguntar-li quan han pensat de fer el concurs per a proveir interinament un lloc que acaba de quedar vacant. ¡Mai ho haguera preguntat! En un tres i no res m'he convertit en un «radical» que atempta conta la sacrosanta essència del bon funcionari: el voluntarisme paternal i el vot de silenci. «¡Tot és un desastre! ¡Tot funciona malament! ¡Açò és una ruïna! I tu, ¿qui eres?, ¿el salvador de l'administració?»... ¡Glups! Després de l'ataquet em demana que tanque la porta, per dialogar tranquil·lament, i ho fem. No en trac res a carregador.

És a dir, que han previst esperar una miqueta —fins que ens esvalotem suficientment—, ja que potser la persona que hi ha de baixa torna aviat, tot i que el seu lloc sí que ha estat cobert interinament —a costa d'un dels nostres. ¡Caram, com ens valoren!

Llavors, discutim educadament. L'única constatació que cal fer és que s'ofega en un got d'aigua. El mateix reglament que li ha permés —cal dir que s'hi ha vist obligat pel lletrat major— cobrir el lloc de traductora interinament, com que no se l'ha llegit, no sap que li permet —li exigix, diria jo— cobrir el de coordinador, i el de transcriptor consegüent al concurs... ¿Si és senzilla la cosa? Doncs, no, una muntanya que no la pugen tots els Mahomes.

La cosa és continuar apedaçant. ¿En benefici de qui? Potser d'una enganyosa autoestima i del victimisme. El que està clar és que no és en benefici dels funcionament de l'administració ni de la societat. Com dia aquella, tant se val qui sigui a dalt, o en la versió francesa més venuda, benvinguda, mandra... La societat dels falciots vola organitzadament contra la posta nuvolosa de València.

divendres, 6 de maig del 2005

El fuet de la llengua

Sol com un mussol en este trosset de l'espai electrònic. Supose que no em visita ni Julio de España, que encara no ha detectat que el látigo del valenciano (m'han dit que dixit) que tant el turmenta garla més del que ell es pensa per la xarxa.

Hui hem tingut un dia de divendres. Com és habitual acabem de transcriure les cintes del ple i d'alguna comissió. Poques novetats, excepte un passatge del diputat Perelló Rodríguez (PSOE) que fet plorar de riure una companya. La resta ha estat la buidor habitual, i una fitxa sobre dispersitat*.

Convenim en el sindicat que ens prenen el pèl. Hi ha una relació de llocs pendent i una proposta sòlida dels sindicats, però la preocupació de l'empresa és acontentar presumptes col·lectius conflictius apanyant el saquet del líder que els representa. Una bona tàctica, però una mala pràctica per a la societat que volem. Decidim, doncs, que haurem de ventilar la situació, perquè el nostre excés d'ètica —ens ix per les orelles, l'ètica— ens convida a fer ús de les nostres llibertats.

Parlant d'ètica, apareix en InfoMigjorn una carta de tres antics alumnes de Salvador Giner denunciant la distància que va del professor de facultat al candidat a la presidència de l'IEC. Segons els antics alumnes Campí Coll, Escribano Riera i Garcia Vázquez,
«hem hagut de contemplar amb estupor que el Dr. Giner abandonava la llengua catalana tan bon punt s’assabentava de la presència entre nosaltres
d’estudiants procedents de fora del domini lingüístic català. [...] El Dr. Giner arribà a exhortar l’alumnat a no emprar la llengua catalana en les comunicacions públiques orals en presència d’estudiants procedents de països no catalanòfons i àdhuc no dubtà a atiar estereotips vexatoris contra la comunitat lingüística catalana —i per extensió contra les comunitats lingüístiques bilingüitzades— tot vinculant una pretesa internacionalitat a l’abandonament de la llengua pròpia, com si universalitat i particularisme fossin conceptes aplicables a llengües».

L'endemà o l'altre la Terribas l'entrevista en La Nit al Dia. Semblava afectat, cap catxo, i va fer un èmfasi —no demanat— potser excessiu referit a la seua pràctica lingüística com a professor. Em sap greu, però després del que veig cada dia, em sorprenc ja de poques coses. «Ai, la vellea, que roín que és», que diuen al meu poble.

dijous, 5 de maig del 2005

Prorrogategem la dispersitat

Hi ha una fotocopiadora des de fa més d'un any arraconada al seu lloc i quasi oblidada. El lloc és el segon pis de l'edifici d'oficines de les Corts Valencianes. Ningú no apanya o substituïx la fotocopiadora, ningú no es preocupa per ella —i quan preguntes et diuen que n'han de comprar una de nova. Fa més d'un any.

El fax del Servei de Publicacions va a trompades, a voltes va i a voltes no va. No sabem per què. L'aire condicionat, ja ho vegem vindre, ens gelarà o deixarà que ens torrem, i ens barallarem per encendre'l o apagar-lo. Fa vora dos anys ja —si no en fa tres— van passar per allà un tècnic de salut laboral de la Generalitat. L'únic resultat és que tenim uns fulls que indiquen totes les mancances detectades, un muntonet. Ningú no n'ha fet res: sense llum, sense espai, però continuem treballant, és clar. Només vam aconseguir, fa un any, a força de protestar amb escritets i amb amenaça d'aparéixer en la premsa, que ens canviaren les cadires, però només a uns quants amb més sort o més cabuderia; la resta encara esperen un famós pla de renovació que algun lletrat havia de dur avant.

Hui estic pels detalls inútils. Al capdavall, el president Julio de España està resolent altres paperetes més interessants per al seu futur polític i empresarial. Estic segur que tot el temps que deixa de dedicar a gestionar les Corts no l'invertix desinteressadament enlloc, i menys en la nova relació de llocs de treball que estan tramant, que en lloc de reconéixer la tasca professional dels funcionaris, presenta inicialment un esbós de gratificació clientelar. Així, podem tindre clar que si esta és la política casolana, és natural que la resta vaja molt pitjor.

Excepte una mica potser per al tècnics mitjans de promoció lingüística de l'administració del Consell de la Generalitat Valenciana, que després de molts anys han aconseguit millorar la seua classificació laboral (B 16 E023 > B 20 E038) i, perquè l'administració funciona aixina, també la situació professional. Ha estat un esforç llarg i constant, i no estarà lleig que ho diga, amb el suport logístic i voluntariós de la CDLPV. Ja ha aparegut en el DOGV; ara esperen trobar-s'ho en les nòmines, i ja estan pensant que el moviment encetat cal continuar-lo per millorar la gestió lingüística i professional de l'administració pública valenciana.

Parlant de professionals, hi havia professionals de la lamentació i del «si no fos» que es movien entre el PSAN, la psicoanàlisi i la militància o la professió lingüística. Hui han muntat una editorial —fa uns pocs anys—, Campgràfic, que ja porta una bona rastrera de títols sobre tipografia: ni un en català. I és que ni tan sols el web. Pitjor encara és que n'hi ha alguns altres que fan de censors eventuals dels desitjos de Zaplana o de Camps.

En canvi, una altra professional molt més conseqüent, embarcada en la nau de l'AVL que xipolleja en un got d'aigua, Marisol Gonzàlez Felip, ha estat entrevistada en el Diari Parlem. Respostes directes, concises i diplomàtiques, tot i que sense fugir la claredat.

Finalment, constate que Isabel Escudero —del PSPV— ha sabut respondre la crítica de Ricardo Costa i Adela Pedrosa per l'ús del valencià-català en algun web del govern espanyol: que facen el favor de parlar i escriure en valencià en lloc de fingir tanta preocupació amb veu impostada i impostora. En canvi, Antoni Bernabé —delegat del govern espanyol—, pres d'un atac de tarannà, va reconéixer un suposat error i va traure la banderola d'un cert nacionalisme valencià tronat —actualment subrogat per Francisco Camps (de golf, que en diuen en alguna pintada).

I, per acabar ja, destacaré que la botiga de Kukuxumusu que han obert davant de les Corts té la retolació, samarretes i contes en català. Només falta que la jove madrilenya que hi treballa aprenga quatre coses més, perquè no ens entén massa per ara, i menys encara entendrà el terme dispersitat, aportació en les Corts del diputat del PP benicarlando Mundo Alberto, una innovació amb només 29 referències en Google, encara que ha estat superada per la consellera noveldera de Turisme —Milagrosa—: prorrogatejar, que només hi apareix una volta. No prorrogategem més esta dispersitat, diríem.