Desequilibri estilístic

No sé com deu ser realment la prosa de Vasco Pratolini, perquè només he llegit Metello en la versió traduïda per Maria Aurèlia Capmany. Com que suposadament és una de les grans obres de l'autor i, vaja, no m'ha acabat de xocar quant a la redacció, tant pel llenguatge escollit com pel ritme, l'estructura de les oracions, els entrebancs sintàctics i semàntics, doncs, pense que deu ser cosa de la traducció, que ja té uns quants anys —com jo, vaja. No m'estranyaria que llegir la versió original transmeta unes sensacions ben diferents de les que he tingut en molts passatges de l'obra: una expressió sense equilibri que no em deixava entrar del tot en el text.

Més avant, quan acabe Les misérables de Victor Hugo, voré si continue amb Lo scialo, 🔗 que és la següent de la trilogia Un storia italiana. ¡O m'espere a vore la minisèrie!

Sensibilitat en la traducció

Les traduccions literals no són la pràctica necessària o imprescindible encara que són el primer pas que fem sovint a l'hora de fer una traducció. Solen ser un recurs simple, automàtic, per a eixir del pas o inclús amb intenció humorística. Una traducció ben feta pot coincidir amb un automatisme, inclús amb un automatisme creatiu, com ara eixes versions del refrany castellà que en valencià han conclòs «pel mes d'abril no et lleves un fil» o «fins al setanta d'abril no et lleves un fil», que tinc quimera que podrien ser «normalitzacions» refranyeres de Juan José Amengual, 🔗. Això que el «70 d'abril» equivalga al «40 de mayo»... La versió més antiga que he trobat per ara és la castellana, perquè la que he trobat en francés 🔗 és també del segle xix.

En canvi, supose que és una traducció ben feta el cas d'un cartell que vaig vore per la tele, al costat de la porta d'un edifici en un país àrab, en què van traduir un «no entry» anglés amb una orde en àrab que dia «només eixida»:

مخرج فقط
no entry

No en sé massa, d'àrab, però aixina, a primera vista, pareix que havien tingut sensibilitat lingüística a l'hora de fer el cartellet.

El buc més venut per Sant Jordi

Per canviar d'aires i de romanços, envie un missatge per a indicar que els diccionaris actuals —si més no, els normatius i els protonormatius— no indiquen encara que la paraula buc tinga en valencià una de les accepcions que té la paraula buque en castellà, eixa que és equivalent de 'nau, vaixell o embarcació'. No dic jo que no arribarà a tindre-la, perquè la pressió del castellà-espanyol du cap ahí, però no la té encara.

De tota la vida, l'únic «buc» que coneixia jo era el de l'escala. Es veu que, per extensió, també servix per a referir-se al cos d'una nau o una embarcació, al volum que fan. Més tard vaig saber que també equivalia a 'rusc'. I més avant va arribar la passa del «buc* de guerra»... Qualsevol any, més avant encara en la ciència-ficció, equivaldrà a 'llibre', calcant el book d'una atra llengua que també pareix que s'ho menjarà tot i ves a saber com acabarà la cosa. Faran la llista del bucs més venuts per Sant Jordi.

Cita dominical / 843: Isabelle Poulin

L'establiment d'una cultura de la traducció arreu del món podria promoure la consciència d'estar connectats, que es percep millor entre llengües, i eixe coneixement només pot que afavorir la transició ecològica.

Isabelle Poulin, «Avant-propos : le devenir traducteur», Littérature, 216. 🔗

Els quixals

Com que vaig acabant la fitxa sobre quixal, intente descobrir com en diuen en rus dels quixals. Per un moment només trobe que en diuen зуб ('dent'), però pensant que en francés són dents molaires (i molaires fent una eŀlipsi), li ho passe al traductor que em diu que els quixals en rus són коренные зубы, o siga, les dents adjectivades, però l'adjectiu pareix que vullga dir 'indígena; permanent'. Sort que trobe uns dibuixos que sí que em permenten localitzar l'adjectiu adequat, моляры 'molars'.

Tot això té a vore amb el conte «El conegut» de Txékhov, 🔗 on Takse m'ha mostrat que el traductor Arnau Barios havia alternat estilísticament quixal i queixal, tot i que no he pogut localitzar 🔗 en l'original rus la raó d'eixa alternança. ¡I quixalets tamé! ('И маленькие зубки тоже').

Passant amb raons

Hi ha una conspiració editorial que mos ataca la moral. No paren d'editar com si puguérem arribar a llegir encara que fora en diagonal tot el que publiquen. Les diagonals no sempre són possibles ni un bon recurs. I ara mos anuncien l'edició en valencià-català de la Crítica de la raó pura de Kant, que és una d'eixes lectures mítiques que quan eixíem de l'adolescència pensàvem que havíem de fer en algun moment de la vida. No toca encara, perquè la llista d'espera és llarga —el Guerra i pau de Tolstoi espera en l'estanteria—, però almenys li hauré de fer un lloc al costat del Ferrater Mora.

Mentrestant, avancem amb el Pradilla —i deixe Mascotas 2 per a vore Đoković contra el francés Herbert. Són lectures diferents de la vida.

Cita dominical / 799: Maria Llopis Freixas

Hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió.

Maria Llopis Freixas, «Dubtes, ergo tradueixes (bé)», Núvol, 07.03.2024. 🔗

Eclipsi finit

L'edició anglesa de la noveŀla Sonnenfinsternis d'Arthur Koestler és la traducció que va fer la seua parella d'aleshores, Daphne Hardy: Darkness at Noon (1940). El primer llibre de la trilogia, va ser publicat en anglés, The Gladiators (1938), però la versió original en alemany no va trobar editor i, de postres, es va perdre. És possible que algun dia algú la trobe ves a saber a on, tal com ha passat amb l'original alemany del segon llibre de la trilogia, Sonnenfinsternis, que va ser localitzada el 2015 per l'estudiant de doctoral Matthias Weßel, i que ara s'està utilitzant per a revisar les versions existents fins ara en diversos idiomes.

Amb això, continue sense saber qui va fer la primera versió al francés (l'edició del 1961 de l'editorial Calmann-Lévy no ho diu), però sí que sé que la nova versió francesa és una traducció feta per Oliver Mannoni. A més, d'una banda és una llàstima que no hi haguera cap edició en valencià, però si ara n'estan fent cap, és una sort que la puguen fer de l'original alemany. Això sí, espere que li posen el títol que correspon a l'original alemany, Eclipsi solar o alguna cosa semblant. Com que la que he llegit m'ha agradat, espere poder llegir la nova edició que seguix l'original i, a més, com que he descobert que era una trilogia, pot ser que m'hi anime. Pot ser, entre el zero i l'infinit, certament.

L'esclat absurd

M'he decidit a acabar la trilogia de Gironella 🔗 sobre la guerra civil. He començat hui l'últim volum, Ha esclatat la pau. Me'l lligc en la versió traduïda per Bartomeu Bardagí, ja que vaig comprovar en el primer volum, Los cipreses creen en Dios, que la part estilística de la redacció no buscava el preciosisme, sinó que anava directa al moll del relat, un relat un pèl esquemàtic i mecànic —sovint maniqueu—, com si tinguera urgències i una impossibilitat d'arribar a fer un panorama complet d'un època massa densa.

Takse es sorprén que me l'estiga llegint, i jo també, perquè és una espècie de faena innecessària que m'he imposat —una de tantes— per a mirar d'entendre les persones d'aquells temps, ma mare —tios i uelos—, uns temps que per a mi van passar quasi sense deixar rastre —les taifes mos les feren estudiar, però quasi res del segle xx—, algun record en forma de vesta o de film en blanc i negre, però que són temps que van tornant en forma de records falsejats i de memòria juvenil reinterpretada en forma d'enyor.

I de decisions de vot sentimentals i absurdes, esclatants de rancúnia. Bé, això pareix que és més habitual del que mos pensem.

Com un espill «còmic»

Un altre còmic que et toca el tendre: Maus d'Art Spiegelman (1978-1991). 🔗 El tenia per casa perquè havia de ser un regal, però no el vaig fer pel motiu que siga. Aixina que cap a dins. Va ser editat a les Illes Balears per Inrevés, sl, i es veu que la traducció (de Felipe Hernández; correcció de Caterina Canyelles) va tindre un poc de sensibilitat lingüística en eixe sentit, ja que hi podem trobar uns tocs del lèxic comú d'aquella banda de la llengua: aferrar, devers, prest, plomer, verrim i uns pocs més. M'ha semblat que no hi ha cap pronom mos. Llàstima.

Pareixen entreteniments, però els dos últims còmics que m'he llegit, este i Persèpolis, 🔗 no són lectures lleugeres per a passar el temps. L'embolcall visual que atrau els ulls fa passar cap a dins una molla literària i ideològica que tant et fa pensar com et deixa perplex per la suavitat amb què la part artística t'acosta el reflex de la part més tenebrosa de les mentalitats i les societats en vivim, a través de les històries, que d'alguna manera sempre interpretem com un espill «còmic».

Ni teuladins ni rates penaes

En el doblatge de L'informe Pelicà (film d'Alan J. Pakula, 1993) 🔗 canvien coses respecte al que es diu, cosa normal en els doblatges. Hi ha un detallet que m'ha cridat l'atenció: allà on diun «pit bull» en anglés, en la versió doblada van dir «dòberman». Dos tipus de gossos ben diferents físicament, però que servien per a qualificar una persona de la mateixa manera, amb la diferència que em sona que en aquells anys noranta, els pit bulls no eren massa comuns per ací. De fet, encara no han entrat en el dnv, on sí que apareix dòberman. 🔗

A banda d'això, un gran film que hauria de tindre versions posades al dia cada cert temps per a explicar la sequera actual, el projecte Castor, 🔗 i inclús la desaparició de la mar d'Aral o la paradoxa de plorar pel medi ambient i pretendre salvar-lo i salvar també la salut de tots mentres amplien ports i aeroports per a omplir-los d'avions i creuers turístics. Pensant en la contaminació, no cal posar al dia la peŀlícula: és preferible entendre-la i interpretar-la com millor convinga en cada època. ¿Van salvar els pelicans en el film? És possible, però al centre de València no hi ha quasi teuladins. Ni rates penaes, ni.

Satrapí

El còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (2000-2003) va ser traduït per Albert Jané i Riera 🔗 cap a l'any 2006. He llegit l'edició de Norma Editorial del 2017, on he localitzat pocs errors i uns quants encerts de la traducció, com ara un «¿Qui sinó?» que aprofitaré per a la fitxa que estic acabant sobre eixe ús exceptiu de la conjunció sinó. Ara hauria de mirar què ha fet Mireia Alegret Clanxet en traduccions posteriors. (Hi ha qui diu que Albert Agut va fer una de les traduccions al català, però em sembla que deu ser un error.)

És un repàs autobiogràfic que va exposant episodis de temàtics de la vida a l'Iran des del 1979 en avant (amb episodis a Viena), fins que l'autora se'n va definitivament a Europa. La protagonista no tan sols exposa els canvis socials i polítics de la seua família en un país que travessava transformacions convulses i experiències brutals, sinó també els prejuís, ideologies i actituds del personatge Marjane durant el seu procés de creiximent fins a l'edat adulta. I tot amerat d'una reivindicació de l'Iran com a país mal conegut pels europeus però habitualment condemnat des de fa unes quantes dècades.

Per cert, en valencià hauria de ser Satrapí, perquè els cognoms iranians solen ser aguts. De totes formes, com que l'autora crec que ara és també francesa, eixe Satrapi francés és també una paraula aguda. Al no dur accent, supose que sovint mos despistarem.

Gai avinent

L'excusa de la grafia o la forma «molt fixada internacionalment» o simplement «fixada internacionalment» hem comentat que semblava una excusa per a conformar-se o per a no xafar-se els dits. En este cas es tractava de deixar el terme «gay-friendly» tal qual, en anglés, segons comenta Termcat. 🔗 Mos ha passat pel cap que no és fàcil encaixar ací els «adaptat», «obert», «acceptem» habituals per a altres conceptes.

Però pensant-hi un poc més, no caldria deixar-ho en anglés si recorrem a una expressió comuna i habitual: «benvinguts»... Encara que ara tenim el fals problema de la concordança gramatical del participi en plural masculí, però aleshores podem pensar en reviscolar l'adjectiu «avinent» ('de bon tracte') per a «gai avinent». Pulcre, un poc docte si vols, però que encaixa bé i el final «-ent»també li dona un aire «internacional».

Finalment, podem pensar en una altra altra opció —tal com li s'ha acudit a la meua companya Rosanna—, que seria adaptar el cartell icònic antinuclear i convertir-lo en «¿Gais? ¡Sí, gràcies!». Podria quedar bé, inclús un poc millor que una adaptació que trobe en Pueblo Comunero («Maricón, si gracias», 11.10.2018). 🔗

Una volta sabut, tot és fàcil

Una volta sabut, tot és fàcil. Amb això resumiria el dia. Deixant de banda els errors que podem cometre en la faena i que és habitual que siguen més visibles i cridaners que els encerts —no veig raonable que la perfecció siga la contrapartida exigible a canvi del sou que cobrem—, la dimensió dels errors s'hauria de valorar tenint en compte les causes i la voluntat de posar els mitjans i els procediments per a esmenar-los i evitar-los.

El mal és que, quan alguns d'eixos mitjans i procediments ja no estan al nostre abast, sinó que depenen d'eixes persones que mos exigixen la perfecció, el carro va pel pedregar, no volen enviscar-se i acceptar eixa responsabilitat, a pesar de la tirada i la predisposició que tenen per a la reclamació i el retret. I la presumpció i la petulància quan algú els ha donat la solució del trencaclosques que moltes voltes mos fan traduir.

Els traductors automàtics ajuden molt i estalvien temps, però no podem evitar el temps que cal dedicar a la revisió i comprensió del text. De pressa i bé no (sempre) pot ser. Esmenarem tant com pugam en això, «gravar» o «mitjanes empreses» no sempre deuen ser «grabar» o «medias emprendidas» en castellà-espanyol, això es resol amb una marca automàtica, però quan un terme descontextualitzat en la llengua de partida té tres o quatre possibles traduccions en l'altra llengua, serà fàcil que la solució que triem no corresponga a la solució que té l'accepció en què estaven pensant els autors del text original...

Per exemple, si topem amb «prevenció» com a títol d'un apartat, és pressuposar-mos l'omnisciència pensar que hem de saber que ells no volien prevención i preferien apercibimiento, advertencia, amonestación o ves a saber. 🔗 Ah, sí, la gràcia està que el suposat «text original» en valencià-català és la traducció automàtica d'un text en castellà-espanyol que no coneixem. Certament, sabut és més fàcil, i és quan es mostra el caràcter d'algunes persones.

Calcomanies estilístiques

Més o menys una setmana ha tardat a respondre l'Optimot, cosa que no està malament, però no ha segut tan ràpid com necessitàvem. Per la banda del valencià, per tant, es veu que és difícil de mantindre sempre l'eficàcia proverbial que associem els qui treballem en estes coses als centres de referència normativa. En tot cas, la cosa pareix que és més lenta en l'iec si no encertes l'adreça adequada al dubte. Els vaig escriure fa dos setmanes a una adreça que comença per «dct», però en devien preferir una altra, perquè no han respost.

En canvi, no sé si és casualitat o és norma, la Fundéu ha resposta en pocs minuts el mateix dubte. Segurament ho tenien més fàcil, perquè a ells els semblava bé que els juristes innovaren substantivant cada «resuelvo» d'una resolució, cosa que als de l'Optimot no els ha agradat vore que es puga fer amb els «resolc». És una rigidesa que s'haurien de fer mirar, ja que els diccionaris tenen «considerants» i «atesos» —que és el raonament que m'han fet per al castellà els de la Fundéu— i, per tant, no costaria massa considerar que eixa possibilitat és vàlida.

En fi, com que la resposta ha arribat tard, han aparegut publicats els «resolc» corresponents, que és un calc estilístic més, més bén dit, una calcomania en l'immens tatuatge que anem component amb eixos retalls d'ací i d'allà sobre la pell de la llengua.

Al ralentí

Em torne a posar al ralentí. Em deixa gelat la producció de traduccions automàtiques revisades per la part humana —que soc jo— en un registre formal molt repetitiu, retòric i sense solta ni volta d'interés lingüístic, només amb alguna pinzellada enciclopèdica o d'equivalència no prevista pels diccionaris. La faena de cada dia, el martelleig damunt una pedra absurda que consistix a fer vore —als qui encara pretenen viure en valencià— que es fan en valencià coses que fa temps que només es fan en castellà, que es pensen en castellà i que només s'accepten en castellà. La institució dissimula, però un poquet, només mentres t'embenen els ulls amb proclames de drets que no obliguen ningú.

Traduint intriga

M'entretinc amb uns relats d'Agatha Christie editats amb el títol Testigo de cargo l'any 1969 per l'Editorial Molino amb traducció al castellà de «C. Peraire del Molino». No sabia qui era eixa o eixe «C.» i, al principi, mentres em preocupava de trobar un poc més d'informació, pensava si no seria un pseudònim per a protegir-se de la censura o de drets editorials. Al cap i a la fi, peraire és una persona que treballa generalment en un molí —la llanam— i el segon cognom «del Molino» podia ser sospitós en publicacions de l'editorial Molino.

Però, no. Localitze una traductora prolífica que es diu «Conchita» (i en algún cas de «Concepción») amb eixos cognoms. Tal com sol passar amb els traductors i les traductores del segle xx —i inclús d'ara—, a pesar de la quantitat de faena que va fer, apareix poc citada i gens comentada com a autora de traduccions, excepte en alguns comentaris sobre la invisibilitat de la traductora que fa Maria Goretti Zaragoza Ninet en la seua tesi Censuradas, criticadas ... olvidadas: las novelistas inglesas del siglo xx y su traducción al castellano. 🔗

Dos entreteniments, doncs, els relats, que encara es poden llegir i tenen aquell aroma vell de l'època barrejat amb la modernitat incipient d'alguns aparells tecnològics —l'electricitat, la ràdio, — i alguns procediments i corrents mèdics i psicològics (una mèdium, els subconscient, els nervis...); i la recerca de la identitat de la traductora, que es queda mig a l'ombra, com un personatge intrigant d'esta història.

Al país dels cegos

Ucraïna, i poc més. L'amic Vicent fa anys hui, i em demana si conec una dita que ell diu en castellà. Això em recorda la versió de sempre de ma mare: «al país dels cegos, el tort és el rei». La dita també té versions en francés i en anglés, ja que és antiga i es pot documentar entre els segles iv i v (segons diuen en el Wiktionary). 🔗

Ucraïna i una dita que fa pensar. I a més, ahir vaig vore l'inici de la sèrie Apocalypse, 🔗 sobre la segona guerra mundial. Els paraŀlismes amb l'actualitat eren inquietants, encegadors.

Desconeguts entrelligats

Vaig trobar una noveŀla de Bruce Marshall (1899-1987), A cada uno un denario (To Every Man a Penny), en un contenidor per l'avinguda del Port, a l'estiu, tornant de dinar pel Cabanyal. Veig que l'autor té entrada, diria que un poc breu, en la Wikipedia. 🔗 En canvi, la traductora al castellà del llibre, l'argentina María Antonia Oyuela, no en té. Això no és massa estrany, ja que durant molt de temps semblava que les traduccions eren obra d'éssers fabulosos més faeners que llegendaris.

D'altra banda, és un poc més estrany que la Wikipedia anglesa no tinga cap entrada per a Elizabeth Myers (1912-1947), escriptora a qui pareix que va dedicat el llibre de Marshall. Ho salva Goodreads en part, 🔗 que comenta els èxits i les relacions epistolars de l'autora, que no sembla que fora gens desconeguda. Diria que tampoc apareix en l'enciclopèda Britannica. 🔗

Encara més, pel que sembla, hi havia una Elizabeth Myers anterior —no sé si americana— que componia llibres sobre criteris d'estil de la correspondència o d'altres faenes administratives (com ara The social letter, 1918). Les dos Myers apareixen confoses en l'Open Library. 🔗

Per a augmentar un poc l'embolic, un extracte d'un llibre d'Eleanor Farjeon assenyala que la Myers britànica es va casar amb Littleton Powys, «quaranta anys major que ella». Els dos personatges que localitze amb eixe nom van viure entre el segle xvii el xix. En tot cas, com que hi ha un llibre editat pel seu marit, The Letters of Elizabeth Myers, allà veig que l'home es dia Littleton C. Powys. En l'Open Library diuen:

Les seves cartes a contemporanis com Walter de la Mare, Richard Church, John Cowper Powys i Eleanor Farjeon publicades en The Letters of Elizabeth Myers (1951) són d'una lectura fascinant i retraten la seua vida en lluita entre la salut i l'ambició literària.

Supose que algun parentiu podia tindre John Cowper Powys (1872-1963) 🔗 amb l'home de Myers, ja que aquell, casat amb Margaret Lyon, va tindre un fill que va batejar Littleton Alfred (1902-1954). Bé, me se despista María Antonia Oyuela, que no sé si té relació amb María Antonia Oyuela de Grant, també dedicada a la traducció, o amb María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja (1915-2000), que va morir a l'Argentina. 🔗

En versió doblada

Cap al minut 19 de l'episodi 6 del segona temporada de la sèrie Hanna, apareix un personatge, un suposat veí, que saluda una de les protagonistes d'esta temporada en una escala d'una casa de Barcelona. La nota curiosa i de valor ambivalent és que en la versió original de la sèrie, la protagonista, que és nord-americana, parla en anglés, i el veí de Barcelona parla en castellà. En canvi, en la versió doblada al castellà, la nord-americana parla, evidentment, en castellà, mentres que el veí que apareix per a donar la nota local, parla en valencià-català. I la protagonista li respon més o menys que no entén massa el català.

És una llàstima que en la versió original no hagen sabut donar eixe toc cultural de fer que el xicon parlara en valencià, i és una sort que el doblatge haja provat la solució més senzilla. Més avant, en el mateix episodi, s'obri una porta i la protagonista sent com una mare i un xiquet parlen en valencià-català tant en la versió original com en la versió doblada.

Fa cinquanta anys de l'«I am a catalan» de Pau Casals, 🔗 i encara es pot pensar que això també es nota en algun moment —fins i tot audiovisual— en la llengua que, encara ara, es parla a Barcelona. Encara que siga en la versió doblada. (Fixeu-vos en l'Oriol Junqueras de la introducció del vídeo: ningú ho haguera dit, ¿oi?)