Tecles sense massa encert

Cabut i poc pràctic, i es veu que amb un poc de temps, torne a fer un apunt amb el Boox Note. Escric novament amb l'app Writer+.

Va bé. Ara li connecte un teclat Silver Crest sense fils que ja no recorde d'a on el vaig traure, i també escriu prou bé. La llàstima és que els accents els he de polsar en el teclat de la pantalla, perquè per ara no he trobat la manera de fer coincidir la disposició de les tecles amb el resultat en pantalla. No sé en quina llengua es pensa el Boox que està el teclat... No trobe ni els accents ni les antilambdes. Per ara, que soc prou cabut. ¡I sort que només han deixat 15 accents diacrítics!

La gràcia és que tallar i apegar es fan amb les mateixes combinacions de tecles. I, per sort, acabe de trobar on estan les antilambdes. A poc a poc. Talle i apegue en la interfície del Blogger en el mateix Boox, i avant.

Sons de democràcies diferents

He esta tornant a escoltar estos dies Angelo Branduardi i Sérgio Godinho (també Fabrizio de André). I m'ha passat pel cap que són això que se'n solia dir «cantautors». Amb estils ben diferents i de països supose que poc comunicats. M'ha passat pel cap que la diferència amb els «cantautors» valencians, catalans (i d'Espanya en general) podria ser que estos cantaven per a un país que va deixar morir el dictador al llit, un estat on els feixistes que juraven les lleis fonamentals del Moviment franquista van canviar de jaca i es van alçar demòcrates.

Notes que en Portugal van fer un «colp d'estat» democràtic als anys setanta i els italians van patir i «guanyar» la democràcia a partir de la segona guerra mundial. Van intentar fer net políticament parlant. Per ací, per contra, els franquistes reconvertits podien xiular contra uns suposats nostàlgics de la lluita contra la dictadura. De nou, vençuts. Trobe que per això les cançons sonaven i han estat sonant diferent per ací, on la frustració es va transmetre a la valoració d'eixe record reivindicatiu que eren les cançons.

La bona pràctica de respondre

Els vaig dir als de l'avl que revisaren l'entrada estiuerol com a nom d'un pardalet, perquè el totestiu (Parus major, en científic), m'ha semblat que té molts geosinònims, però eixe té una documentació molt escassa. Fins i tot a la Vall d'Albaida, que és on podrien fer servir eixa variant.

No espere que em responguen prompte, però és una bona pràctica que han seguit en altres ocasions. Eixa bona pràctica han seguit també tant els qui gestionen el correu d'Esquerra Republicana de Catalunya com el d'Òmnium Cultural. Com ja vaig comentar, vaig tindre una febrada amb això que Marta Vilalta confonguera la taula de diàleg o la taula de negociació amb una «mesa». I la insistència de Vilalta es veu que va fer que li s'apegara la confusió un poc a Marcel Mauri.

En tot cas, em van respondre amablement i a temps. Quatre paraules ben dites, en què acceptaven el meu comentari i em responien que intentarien millorar. Per sort els periodistes han tingut més tirada a dir-ho bé —la fitxa de l'Ésadir ha fet efecte— que a confondre's. Ara caldria que al País Valencià els els serveis lingüístics de la Generalitat —els ho vaig comunicar, i el cap del servei també va respondre amablement— tingueren la capacitat d'esmenar eixa confusió en la seua documentació. De les Corts Valencianes, en canvi, on treballe com a tècnic lingüístic i hauria de poder influir en eixos temes, al cap dels anys, espere poca racionalitat i poca resposta. Ni lingüística ni legal ni democràtica.

En observació permanentment

Lligc en el Diari La Veu (27.11.2019) que hi ha una nova iniciativa per a ocupar el buit social del «tertulianisme» amb suport científic. Em sembla que això confirma un poc que la funció del Diari per a tècnics lingüístics (dtl), per precària i desatesa que la tinga, era necessària i podia ser útil. Dic que podia ser útil, perquè dubte que ho haja segut realment. De totes formes, ho és per a mi, a pesar de les faenes i els maldecaps que em provoca periòdicament.

La cosa és que la Fundació Nexe ha ideat l'Observatori del Valencià. Diuen que és «un projecte de futur», aixina que espere que s'aguante i vaja millorant. El dtl va començar al 2001 (amb bagatge anterior en einesdellengua.com), aixina que es suposa que tenim quasi dos dècades d'avantatge, tot i que em sembla que són vora dos dècades d'assajos, temptatives i marejos. M'alegraria que no tan sols em llevaren la faena de les mans, sinó que la feren ben feta i que fora molt més fèrtil i productiva que l'activitat documental, estadística i ideològicament democràtica del dtl.

En tot cas, intentarem no tancar la paradeta massa prompte. Perquè un dels maldecaps i tràngols habituals sempre ha segut haver de revisar els enllaços cap a les iniciatives i les fonts d'informació que apareixien, pareixia que es consolidaven com un valor de referència i, de colp, per un d'eixos canvis periòdics polítics o mercantils, desapareixien. Per tant, si això és possible en un món que crida molt i analitza poc, espere que les dades mos facen profit.

Vítols i aücs pel codi penal

La filla major d'una amiga que estudia dret en València estava preocupada perquè, a pesar que jo li insistia que això no era possible, cap dels seus professors mostrava cap disconformitat amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes catalans. Damunt, estàvem sopant i mos vam endur la sorpresa que el company de sa mare —suposadament socialista— va remugar que encara li semblava lleu la sentència. Com que hi havia soroll, no vam poder dialogar sobre la qüestió.

A pesar d'això, vaig deixar caure quatre coses del que havien dit Pérez Royo, Queralt, Nieva i de la nostra experiència casolana com a obsedits pel juí. I ara que ja han passat unes setmanes, Takse i jo li enganxem uns enllaços que esperem que li aporten eixe contrast d'informació i reflexió que ella diu que no troba en la Facultat de Dret de València:

• El abogado general de la UE se decanta a favor de Junqueras y entiende que debe ser eurodiputado y gozar de inmunidad (Eldiario.es, 12.11.2019).
• Intervencions en Els Matins de TV3 (19.11.2019)de Pérez Royo i Martín Pallín.
• Antoni Llabrés: ‘El marc legal per a acusar el Tsunami de terrorisme ja el tenen’ (Vilaweb, 21.11.2019)

Quan ho rep em respon que «sí que m'interessa prou el tema. A més, he d'estar preparada per rebatre als meus companys de classe, que són tots prou “conservadors”»... I em quede rumiant sobre això que els mantinguem l'eufemisme de «conservadors» a aquells que no «conserven» drets, llibertats i ni tan sols les floretes del jardí. Trobe que això de conservar ha canviat de bàndol. «Despredadors» els pararia millor.

Ben polida i inútil

Lamentava la galleguització del valencià un amic meu que es dedica a l'ensenyament. Segons comenta, el dnv li provoca marejos, perquè ell estava acostumat a la claredat que hi havia formes i paraules correctes i incorrectes, però ara els alumnes li fan vore que moltes paraules antigament «incorrectes» ara estan en el diccionari acadèmic i, per tant, són correctes. Ell, per contra, continua considerant que ensenyar l'«estàndard» consistix a mantindre que hi ha formes que cal deixar de banda.

Com que estem d'excursió i hem parat a fer la cerveseta, intente no xafar ulls de poll. Entenc que l'ensenyament de la llengua a persones adultes en un institut no sempre pot consistir a ensenyar dialectologia o geosinonímia. I eixe deu ser el punt en el qual s'ha de centrar l'ensenyament: les formes més usuals i adaptades a cada registre... Però, és clar, això dels registres i les formes usuals depén molt del punt de vista dels usuaris.

L'ensenyament ha de proposar pautes estilístiques, però no hauria de pretendre tancar la llengua de cada dia en l'armari de la incorrecció. Els mitjans audiovisual, els diaris, la publicitat, les empreses, els negocis de cada carrer, la llengua de l'administració, de la justícia, de la policia... Si no hi ha producció en valencià, de poc valdrà que en lloc de galleguitzar-se (com diuen amb un ús innecessari i prou menyspreador) es «llatinitze» i esdevinga un llengua sense ús ben polida en els diccionaris i els llibres de text.

Cita dominical / 575: Carme Junyent Figueras

Les llengües ens igualen perquè no n’hi ha de millors que d’altres. Si fos possible manipular-les ja fa temps que hi hauria llengües més riques o més desenvolupades que d’altres.

Carme Junyent Figueras, «James Bond è una spia britannica molto bella e atletica», Núvol, 12.11.2019.

Caldrà «recuperar» el diàleg a taula

Es veu que a algú li se va antoixar un dia que la paraula taula ja no era bona per a referir-se a algunes taules en valencià, com ara taules de negociació o taules negociadores, taules de diàleg, taules sectorials... Curiosament, es veu que no van pensar de dir-ne «silla de negociació», aprofitant que a taula encara seiem en cadires i al País Valencià hi ha una ciutat que es diu Silla.

Això sí, no podem confiar en res, perquè mentres el programa de traducció Salt continue solt, serà cosa de temps que acabem assentant-mos en «silles». Hi ha institucions valencianes on passen coses aixina: copien la versió en castellà del butlletí oficial, la traduïxen al valencià per a fingir que treballen en esta llengua i l'envien a publicar al servei corresponent per a que la tornen a traduir al castellà.

Pel que fa a taula, algú va anar i va dir, tal com es fa habitualment al País Valencià: si tots els valencians en diuen «taula», anem a dir-ne «mesa», aprofitant que esta paraula, mantinguda en valencià perquè Fabra tenia tirada a les distincions semàntiques i la va calcar de l'espanyol (ver. «Terminologia electoral» de Bibiloni) per a designar d'una manera diferent els òrgans de direcció d'assemblees i corporacions, distinció que apareix ben clareta en els diccionaris.

És la tònica comuna per ací, conrear el menyspreu ortogràfic per la llengua tradicional i encara habitual dels valencians. Després de tantes fòbies accentuals (València ha caigut; Dénia resistix), sintàctiques i morfològiques que han penalitzat sense massa trellat el valencià, van afegint-ne de lèxiques. Ara caldrà «recuperar» la taula per al diàleg.

Les beques i les becades

Sort de la inspecció de treball, perquè es veu que els suposats «progressistes» del psoe valencià entenen això del progrés d'una manera tan particular que consistix a continuar o emular els hàbits i les actituds dels dirigents corruptes anteriors, que es veu que s'han infiltrat com el greix en la carn:

Inspecció de Treball determina que les beques de Presidència són un «frau»

Això és la notícia del Diari La Veu (18.11.2019) Pareix que només entrar al govern, o al poc, noten que s'hi viu molt bé mantenint les inèrcies de les institucions i les pràctiques dels poders. Inèrcies i pràctiques que no sempre són les que es produïxen ampliant i aprofundint la democràcia i les idees de progressos, d'igualtat, d'equitat... Sí que són, en canvi, una mostra més del frau ideològic o de la poca capacitat de crear condicions i inèrcies diferents, en què el mèrit, la capacitat, la publicitat, la coŀlaboració, la solidaritat —i tants altres principis dels manualets de formació administrativa dels cursets que es fan— s'apliquen amb intensitat de norma d'actuació per defecte.

Per a variar les actuacions i les inèrcies fraudulentes del passat, cal canviar el rumb, els protocols d'actuació i implantar inèrcies noves i les idees pròpies. En canvi, massa sovint fan la selecció dels càrrecs polítics per les simpaties, les amistats, els afalacs o els partidismes. I, és clar, hi ha molts alts funcionaris —la resta, no tenen massa opcions de res— disposats a seguir eixes mateixes rutines i actituds per tal d'aconseguir mantindre les pràctiques que els resulten més còmodes i beneficioses. Parle del poc que conec i d'actuacions que poden ser fraudulentes o injustes sense ser iŀlegals. Al cap dels anys, em sap mal vore com les excepcions solen acabar massa prompte i ben frustrades.

Per cert, els tripijocs amb els becaris ja els van haver d'aclarir abans en les Corts Valencianes, perquè una «becària» va denunciar la seua situació davant la inspecció de treball. La denúncia va obligar a modificar els contractes després d'una temporada de beques suspeses. Com que no va arribar a ser notícia, ni els polítics ni els qui gestionaven eixes coses s'han acalorat gens. Becades ideològiques.

Mà esquerra amb l'audiència

El servei d'atenció a l'audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals em va enviar una resposta prou amable el dia 17 al meu suggeriment d'esmena de la careta del programa Món:

Gràcies per la seva consulta i interès. Hem de dir-li que encara no ho hem pogut resoldre, però que ho estem revisant. Canviar la careta del programa porta certa feina, i no és tan fàcil. Esperem poder canviar en la pròxima emissió del programa. Gràcies per la comprensió i complicitat. Bona nit.

És «careta» tot i que jo en dia «caràtula». El cas és que responen i que pensen resoldre-ho. Està bé que atenguen amb mà esquerra els teleespectadors llandosos com jo. No sé si demanar-los com és que ara, crec que sobretot en els informatius, els periodistes solen utilitzar els dos cognoms, cosa que em sembla molt bé. No els ho demanaré, perquè entra quasi dins del camp de la indiscreció. Però està bé que vagen fent variacions que milloren la percepció que les dones són rellevants per a la nostra faena, per a la nostra vida. De moment, el segon cognom sol ser d'elles, i està bé que es veja.

---

Per cert, ahir em vaig deixar anar un poc pel riu: 06:59 + 06:48.

Blanquejar la foscor

A banda de fer alguna nova queixa al síndic de greuges sobre els vells hàbits discriminatoris de l'administració valenciana en coses de llengua, dinàmica que no pareix que haja canviat massa, a pesar que estem en la segona legislatura d'uns dirigents que sembla que políticament demanen respecte pels drets lingüístics dels valencians, em quede mosca amb l'informe d'Amnistia Internacional (ai) sobre el juí contra els dirigents independentistes catalans. «Encara» estic apuntat a eixa ong, a pesar que els he demanat que facen més ús del català, però no hi ha mans.

La cosa és que diu ai que la sentència és injusta, que el Codi penal s'ha de canviar per a modificar o eliminar el delicte de sedició, que els Jordis no haurien d'haver entrat en la presó... I també diu, paradoxalment, que el juí ha segut just. Es veu que tenim concepcions molt diferents de justícia.

D'altra banda, m'he quedat pensant en canviar el primer exemple que m'ha vingut al cap, ara que estic llegint un llibre sobre el juí als carcellers i botxins del camp d'extermini de Bergen Belsen: es veu que els experts d'Aministia Internacional hagueren anat al camp, hagueren demanat la llicència d'obres i d'obertura, els certificats de funcionament de les canonades del gas, els contractes dels vigilants, i hagueren dit que el camp funcionava ben correctament. Només que...

Un altra faula exemplar seria el cas d'un cuiner que posara al foc unes quantes costelles i xulles i que, quan mos trau el dinar a taula, mos diu que és un plat de sardines amb ceba. Amnistia miraria que la cuina està neta, que el cuiner té el contracte i l'autorització preceptius i, per tant, el restaurant funciona correctament.

Vaja, no trobe la manera de dir que hi haja assassinats o un fraus justs. Aministia Internacional té més traça que jo per a vore la justícia a cegues. O per a aconseguir, com diu Joan Queralt, blanquejar la foscor.

El xilé i el canari a juí

Es pot retraure, és cert, el fet que els advocats defensors del president de Catalunya no s'expressaren en català. Fent eixe retret —que hem d'acceptar com un repte per a vore què convé millorar eixe aspecte—, estaríem oblidant que en eixe tribunal el magistrat president i altres membres de la sala es van expressar en català. En canvi, en el Tribunal Suprem espanyol, on els acusats independentistes catalans ho hagueren pogut fer, ni tan sols els va passar pel cap, pel que sembla. Tan sols algun testimoni va tindre la idea de provar-ho —però la cosa no va acabar massa bé.

Per tant, almenys allà, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es respecta el dret de parlar en català i en castellà —i també en xilé—, cosa que vam vore que no era tan respectada ni estava tan normalitzada a Madrid. Les lliçons i les normes sobre el dret i el respecte cultural i lingüístic solen vindre dels poders amb seu en Madrid. I van com van (veg. l'informe de la Plataforma per la Llengua).

A força de juís, podria ser que Gonzalo Boye i Isabel Elbal (els advocats del president Quim Torra) acaben parlant en català. De moment, em sembla que l'entenen bona cosa. L'ús d'una llengua és la garantia de la seua pervivència, no tant les campanyes publicitàries (amb autobús o sense) i els certificats de coneiximents. Paritat, igualtat de drets, conceptes que tenen a vore amb la solució de les discriminacions. Al suprem eren set hòmens i una dona. Al tsj català, dos hòmens i una dona. A Catalunya la justícia pot funcionar en català; al suprem espanyol, un tribunal que ha d'atendre tot el territori estatal, tenen previst que els ciutadans renunciaran als seus drets lingüístics. Els dialectals del castellà sí que els accepten —Marchena és canari. Xamba.

La campaneta del final

I torna-li. Amb això de «quin'una» n'han preparat contra els polítics o els ciutadans catalans independentistes o no, essencialment contra els demòcrates en exercici, estem deixant de llegir, de vore Fargo —que la tenim a mitges—, d'escoltar música, de pegar la becaeta del migdia..., i cara al «pandero» —que dia ma mare—. Cada setmana té una variant de la mateixa història contra la democràcia —no contra Catalunya—. Esta setmana, juí contra el president de Catalunya, Quim Torra, per un llaç groc més ben o més mal posat segons la Junta Electoral Central espanyola. Avant, doncs, amb els volantins jurídics de Boye i el discurs final inspirat de Torra.

I n'hi ha qui riu i aplaudix que s'estiguen pervertint els poders de l'estat —judicial, particularment, i policial per extensió, «¡a por ellos!»— sense voler vore que allò del «ahí me las den todas» —que estudiàvem en classe de literatura espanyola, és a dir, «en castellà»— mentres peguen «bateculs» a alguns catalans i infringixen drets fonamentals, és un experiment, una mostra més del que s'està girant contra la resta dels ciutadans de l'estat.

Fa anys que es gira eixa factura, amb les impunitats i les fosses comunes, amb la immigració criminalitzada (veg. Andrés, Gil, «Los despachos donde se reparten las llaves para cerrar las puertas de Europa») i desatesa, «ofegada» en una mar d'injustícia i cada volta menys «nostra». Una de tantes factures que s'han de pagar per no fer net en els pilars franquistes i corruptes de la democràcia espanyola i contra la democràcia. ¿I l'europea?, que dia aquell. Sonant cloc-piu, com la campaneta final del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Cita dominical / 574: Ana Garrido Ramos

Hauria de dir que vaig ser idiota per ficar-me en este embolic, però intente imaginar com em sentiria si no ho haguera fet, i em faria fàstic de mi mateixa. En el meu cap no cap una altra cosa. Ho faria d'una altra manera, però ho tornaria a fer.

Ana Garrido Ramos, segons l'entrevista que li fa Raquel Ejerique, Eldiario.es, 04.11.2019.

El món o l'عالم

Al cap dels mesos veig que en la caràtula del programa Món de tv3, on utilitzen eixa paraula traduïda a diversos idiomes, apareix la paraula anglesa world transcrita en lletres àrabs en lloc de la paraula àrab corresponent, que seria, si no vaig errat, عالم. Rescate la resposta que em van enviar el 6 de febrer a la consulta que els vaig enviar el 10 de gener i marque en l'enquesta annexa que la resposta em sembla regular. A continuació, els demane si han revisat el cas, tal com hem van dir que farien i, per tant, que em diguen com és que han considerat que calia mantindre eixa transcripció i no la paraula en àrab.

Si no estic en un error, que tot podria ser, ja que d'àrab només en tinc una poca idea alfabètica, trobe que deu ser una pràctica poc acceptable escriure «traduït» el món a diverses llengües, però que els àrabs només puguen rebre la transcripció gràfica i no el concepte en eixa llengua. En fi, això de pensar-se que u sap res, és un maldecap constant, sobretot quan no et fan cas. O una oportunitat d'entreteniment, sobretot quan t'entretens fent el perepunyetes un dissabte de vesprada.

Bisfenol lingüístic

La directora general diu que va ser un error. Efectivament, segons la directora general, les notes de premsa es redacten en valencià i en castellà i s'han de penjar en cada versió del web de la conselleria. Respon a la queixa, doncs, que va ser un error i que ja ha donat instruccions per a que no torne a passar. Això era fa uns dies. Mire el web i en la versió en valencià del web continuen apareixent notes de premsa en castellà. Em toca, per tant, insistir davant el síndic.

Sense un mal protocol d'actuació que pose els drets i deures lingüístics al lloc que els pertoca en una administració oficialment bilingüe, no avançarem molt més enllà de l'interés i les atribucions del síndic a l'hora de fer recomanacions o suggeriments. Si les queixes els arribaren en paper tèrmic amb bisfenol, puguera ser que posaren més interés per evitar-les i més respecte per la bona gestió lingüística.

Impunitat en la faena

Estan patint molt els magistrats del Tribunal Suprem espanyol davant la possibilitat que els tomben la sentència o les euroordes en els tribunals internacionals. Estan que no dormen, ¡ui, quina por!, ¡ui, quina vergonya!... Res d'això. La irresponsabilitat i la impunitat amb què actuen alguns poders i alguns càrrecs públics té eixe avantatge privilegiat: els condemnats per ells patixen les penes i, quan els tomben les sentències (en els tribunals espanyols o en els internacionals), les conseqüències de la malifeta les patim la resta dels ciutadans sotmesos afectats en els nostres drets democràtics. Els policies que colpegen votants i els magistrats que veuen sedicions en les manifestacions, són condecorats i ascendits i no patixen cap sanció ni perjuí per les seues activitats fraudulentes. Bé, només el perjuí que sapiam com a cosa certa que diuen mentires i fan partidisme en hores de faena.

Eixes accepcions i eixes circumstàncies

Els vaig proposar als de l'avl que eliminaren el verb urgir de l'accepció sis del verb estretir. Ahir em van respondre que sí, que el llevaven. Han posat constrényer. Això ja quadra més amb la definició del verb urgir que conté el diccionari. Amb tot, segurament el que cal ara és ampliar-li les accepcions i les possibilitats sintàctiques, tal com fa anys que va considerar Ruaix (Diccionari auxiliar) que s'hauria de fer. I tal com s'està fent per influència del castellà.

Si no volem caure en racismes i xenofòbies, no hem d'obidar mai que sempre estem sotmesos a pressions i influències, que és la situació normal. El que no és acceptable és pensar que hi ha llengües pures o no influïdes. O persones superiors. O dones inferiors. O blancs més espavilats. La qüestió és si la societat és capaç de destriar les influències que són positives i les que són negatives. Per exemple, en el règim democràtic valencià seria positiu deixar-se influir pel sistema polític suec o danés (i per uns quants més). En canvi, seria negatiu deixar-se dur pels totalitarismes i integrismes que trobem en altres contornades (com ara Polònia, el Marroc o Turkmenistan).

Segurament, com a conseqüència de les influències positives, rebríem trets polítics, culturals i lingüístics que hauríem de valorar positivament, llevat que foren influències colonials, impositives i que no es feren en règim d'intercanvi pacífic i beneficiós per a tots. És a dir, això que mos passa als catalanoparlants sotmesos a la pressió autoritària i sense cap sensibilitat ni noció d'intercanvi amb les estructures estatals espanyolistes, és una mostra del que no hauríem de patir. I eixa imposició del castellà allà on mires explica l'evolució de la nostra llengua. Això sí, ni la genètica ni la llengua es malmeten. Només ho patim en els drets i les opcions dels qui vivim i patim eixes circumstàncies.

Arribarà el dia.

Brutal i total

Diu hui en Els Matins de tv3 la politòloga Anna López que la millora estratègia contra els simplismes polítics de dreta i esquerra és el debat informat i informatiu sense demonitzacions ni escarafalls. Seria interessant que això fora aixina, perquè llavors la recepta o la solució seria molt fàcil. Però hi ha qui preferix no aplicar-se-la, perquè també és més agraït no haver de fonamentar el discurs propi amb dades, raons i proves.

De la mateixa manera, també seria interessant aplicar la recepta de no exagerar quan parlem dels adversaris o dels poders contra els quals es lluita. És a dir, que podríem parlar de males pràctiques policials, de violència innecessària, d'abusos de la força, de retallades iŀlegítimes o iŀlegals de drets..., en lloc de parlar de qualificar de «brutal», «total», «bestial», «absolut», etc., les pràctiques repressives o censores d'un estat espanyol que «encara» és democràtic, encara que va incomplint els punts que donen qualitat a la democràcia, que no és tan sols votar periòdicament.

Si ho descrivim amb prudència i un bon sistema de mesures, podrem anar mesurant el grau de degradació dels usos i pràctiques del sistema de poders. Per exemple, mentres no hi ha condemna a mort, podem dir que una sentència és injusta, però no deu ser inhumana. Pel camí que van, podrien arribar a tindre eixa qualificació —com el que van fer amb pots de fum i pilotes de goma contra persones que s'estaven ofegant en la mar—, si realment protegiren i fomentaren eixes actuacions criminals. ¿Ho fan? Uf, m'estic posant en un jardí. De moment, només contra immigrants. Demà ja vorem.

Idees encobertes

En certa manera, els resultats de les eleccions són un alleujament i una preocupació alhora. L'alleujament és perquè el destrellat dels socialistes ha quedat un poc en evidència, que Compromís continua i que hi ha més colors progressistes al parlament espanyol. En canvi, la preocupació és observar que s'acosten temps de feixistes sense manies i nacionalistes de concepció franquista i, «a més», no democràtics. I la temor és que estos últims els podem trobar també en el psoe, com aquells que són de drets i no ho saben, que dia Fuster.

Això últim no és cap novetat. He acabat el llibre El espejo blanco d'Andreu Navarra, que du un subtítol que no s'acaba d'ajustar al contingut: «Viajeros españoles en la urss». No són només experiències de viatge, sinó un contrast entre la realitat soviètica i la solidesa (o el contingut real) dels valors ètics i democràtics dels defensors dels ideals socialistes. I l'evidència és que els ideals socialistes, llibertaris i progressistes encobrixen massa vegades idees absurdes i contradictòries sobre la igualtat de les persones (en forma de racisme, homofòbia o masclisme) i alguns dogmes sobre les identitats i les implicacions de les militàncies nacionalistes.

Ara cal que l'alleujament tinga cos i una certa idea diferent de la democràcia, més profunda i oberta del que mos ha estan mostrant aquells que abracen abans la nació que la ciutadania.

Cita dominical / 573: Ferran Garcia-Oliver Garcia

Deu ser una delícia alçar-se del llit sense lleganyes nacionals, perquè ser espanyol o francès no és cap anomalia, com la de ser català o bretó, on és necessari una justificació, una excusa, circumloquis que van de la psicoanàlisi a la història de romans i cartaginesos.

Ferran Garcia-Oliver Garcia, «Peces esbarriades del mosaic», L'Espill, 45, hivern 2013-2014.

Volantins amb la xarxa

Ja tinc la vpn instaŀlada. A partir d'ara podrà semblar que estic a París o a Nova York sense moure'm de casa. Eixa és la part curiosa. La part més útil encara l'he de descobrir, però els experts diuen que convé tindre eixa utilitat en els aparells digitals que utilitzem, per seguretat de les nostres dades i de les nostres interaccions econòmiques. Ja vorem com va això de fer volantins per la xarxa.

De moment, he passat vora un dia calfant-me el cap mirant quines opcions hi havia (vpn, navegador Tor, canvi de dns, adreces mac dels aparells...). Un mareig, vaja. Trie l'opció més simple i, més avant, miraré la resta de possibilitats. Puga ser que, quan em jubile, ja ho tinga tot ben amagat i encriptat, de manera que, si me s'obliden les contrasenyes, desapareixeré del tot. O, al contrari, hauré de tonar a aparéixer en persona.

Que decidixquen uns altres

Molts divendres me s'acumula la faena a última hora. Hui hi havia documents urgents, una assemblea, el dinar de Takse, la fitxa que estava fent sobre nyas, documentar una proposta per al dnv... Sort que l'assemblea ha segut tranquiŀla i ha confirmat que no cal que mos empastrem en rituals sindicals perquè només són cerimònies on les forces polítiques que dirigixen les Corts (començant per Compromís i acabant pels socialistes) no tenen cap previsió d'una possible millora de gestió administrativa, parlamentària i com a poder democràtic de la institució. Per tant, que no faran més que copiar el que s'aprove en altres llocs i organitzar la institució de cap per avall o de gairó, segons les ocurrències d'un lletrat o altre. (Per cert, la broma del dia és que en la nova organització del parlament valencià el lletrat major —un home, és clar— esdevindrà «lletrat suprem»...)

Teníem possibilitats de millores en conciliació, classificació de llocs, organització i ampliació de serveis a disposició transparent i democràtica dels parlamentaris, carrera professional sense discriminacions indegudes, reducció del paternalisme i dels xantatges emocionals... No res, la cosa de treballar des de fora dels cercles de negociació és que mos negaran el pa i la sal igual, però no perdrem el temps en reunions estèrils i fraus negociadors.

Espere que no mos afecte la paranoia i que el canvi del color de les carpetes internes —de groc han passat a sépia, m'han dit— no siga cosa d'alliberar els presos polítics o del dret a decidir. Perquè, vaja, ací no volem res d'això. ¡Que decidixquen uns altres! O ¡que els tanquen a tots!

No opinem bé

Trac la transcripció de tv3 (Els Matins, 30.10.2019):

Lídia Heredia: «Aquests episodis d'aldarulls, aquests brots que pot haver hagut de violència als carrers de Barcelona, ¿creuen que resta suports al projecte de l'independentisme?»

Elisenda Paluzie: «De moment les enquestes en relació a les eleccions del 10 de novembre no ho indiquen. Hi ha una altra cosa que també, i és una mica... —bé, és com és el món, ¿no?—, és aquests incidents els que fan que estiguem en la premsa internacional de manera continuada aquest dies, és a dir que fan visible el conflicte.»

Lídia Heredia: «¿La visibilitat sempre és positiva?»

Elisenda Paluzie: «Bé, ja veurem. És evident que això pot tenir efectes positius i efectes negatius. Però, al final, el principal responsable és la violència d'estat. És el missatge que ha donat l'estat, que ha donat el suprem, condemnant un moviment absolutament pacífic i democràtic a penes de dos dígits.»

Pareix que hajam entrat de ple en un estat inquisitorial, en què hi ha qui troba sempre un fiscal o un jutge (ccma, 06.11.2019) disposat a defendre el sentit d'ofensa d'alguns que es pensen que poden criminalitzar i perseguir qualsevol persona que no s'expresse com ells desitgen. Això val tant per als dirigents polítics —habitualment de la dreta, ara també incloent-hi el Partit ... ... Espanyol (que ha deixat de ser socialista i fa anys que no sabem què hi pintava això d'«obrer»)— com per a tants que pareix que hagen convertit el fet de sentir-se ofesos en un privilegi sentimental per a imposar la coacció i la repressió del dret d'expressió dels qui no opinen bé.

Fer-se entendre a cabotades

Tant el diari El País com la cadena ser, que són els que constituïen la principal referència informativa per a mi, han arribat a un nivell molt baix de menyspreu pels fets i molt alt de confusió entre la informació i les seues opinions o militàncies partidàries o nacionalistes. Sempre sabia que havia d'esperar el meu desacord amb l'opinió sobre un fet o sobre unes declaracions socials o polítiques d'algú. Però confiava sempre que els fets noticiosos reproduïts i treballats per eixos mitjans s'ajustaven a la realitat d'una manera raonable. Ja no hi confie gens.

Fa uns quants anys que vaig notar que, en general, això ja no era aixina. Ara mateix, s'han convertit en uns mitjans que recorden més aquells «s'han vist obligats», «han hagut de»... amb què s'excusava les forces policials o militars per l'ús d'una força antidemocràtica i criminal, és a dir, per l'ús de la violència contra els ciutadans. O en tribunals de la inquisició: si un governant català «condemna totes les violències» no està condemnant la «seua» violència, «ja m'entens»... Si Paluzie comenta que els «incidents» han donat visibilitat internacional al conflicte de Catalunya amb l'estat espanyol, està justificant la «violència»... Qualsevol dia no agenollar-se al pas del rei espanyol serà un atemptat contra la «integritat física» de la monarquia.

I quan en Estrasburg diguen que el juí del Suprem no ha segut just, amb tota la impunitat i barra del món diran que mos tenen mania i no mos entenen. Precisament, el nacionalisme té eixes coses, que provoca incomprensions, sobretot dins dels caps que volen fer-se entendre a cabotades.

---

I per airejar-me després de massa cabotades, me'n vaig al riu: 07:00 + 07:04. Estable, amb solet i fresqueta.

L'encaix a colps d'emoció

Abaixe xiulant a l'almorzar i vaig xiulant l'última cançó de la llista de cançons en català que acabe d'escoltar mentres vaig corregint i traduint. Una companya assegura que estic xiulant la sintonia del programa Cuineres i cuiners d'À Punt. En realitat no és aixina, es tracta de la tornada de L’advocada, la parella i el pis de Senyors Tranquil. La sintonia del programa de televisió és el tema Home estel de Tórtel i Jordi Sapena. Les dos cançons estan molt bé i, certament, es poden trobar coincidències a l'hora de xiular entre la tornada d'una i la melodia de l'altra.

El món de les coincidències no depén només de l'emissor, sinó també de la voluntat del receptor. De la voluntat, més encara que de la sonoritat. Genèticament i culturalment mos forcem a mirar d'encaixar en el món, i per a fer encaixar el món amb les nostres idees i preferències. Hi ha a qui la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans els sembla justa i, fins i tot, lleu, encara que no s'atrevixen a discutir l'encaix dels fets amb el codi penal, perquè «no entenc de dret»; en canvi, posen el crit al cel quan una violació és sentenciada per un tribunal com a abusos. Tot ha d'encaixar a colps d'emoció. La música ha de sonar.

L'obligació de salvar vides

M'arriba un missatge que denuncia un suposat interés del Partit Popular per fomentar l'abstenció:

Los medios han destapado un nuevo escándalo: personas vinculadas al Partido Popular están detrás de una campaña masiva de desinformación dirigida a promover la abstención de los votantes progresistas en las próximas elecciones de noviembre.

Per sort, el dret de vot i de protesta estan totalment garantits, de moment, sempre que siguen estèrils i no pretenguen aconseguir res més enllà del vot electiu ritual i l'escama i l'escridassada eventuals. Els drets estan sempre garantits en els papers amb què s'embolica el peix de la democràcia. El dia de la votació hauria de ser com anar a la plaça, tens gossera, però cal anar.

Una cosa ben diferent són els fets i les actuacions reals dels poders estatals. Pareixien proverbials els drets de la mar, tantes voltes exhibits com a claus de volta de la cooperació humana, però el 30 d'agost passat em va arribar un missatge d'Open Arms en què es feen ressò del que havia hagut de dir un magistrat italià, Stefano Zammuto, per tal d'alliberar el vaixell de l'organització humanitària:

L'obligació de salvar vides en la mar és un deure dels estats i preval sobre les regles i acords bilaterals destinats a combatre la immigració irregular; els convenis internacionals sobre la matèria, als quals s'ha adherit Itàlia, constitueixen, de fet, un límit al poder legislatiu de l'estat, de conformitat amb els articles 10, 11 i 117 de la Constitució, i, per tant, no pot ser objecte d'una excepció a les avaluacions discrecionals de l'autoritat política, situant-se en un nivell jeràrquic més alt que la font primària.

Tots els drets democràtics estan garantits fins que les estructures de connivència entre poders polítics i econòmics decidixen que les vies democràtiques d'actuació poden posar en perill els seus privilegis i desitjos. Aleshores estan garantides les porres, les pilotes de goma, els ulls buidats i les sentències penals injustes. Tant si es tracta d'«abusos» sexuals —en casos de violació—, de tortures no investigades —el tribunal europeu d'Estrasburg ha sentenciat contra l'estat espanyol—, de violència policial —que no és qualificada de violència, però buida ulls de ciutadans— o d'un predemocràtic i antidemocràtic delicte de sedició —imaginat en el tribunal com a rebel·lió no violenta—. Salvar vides, diu.

Cita dominical / 572: Bernat Puigtobella

La sedició com una arma de sedació de la ciutadania.

Bernat Puigtobella, «La sedició i la sedació», Núvol, 15.10.2019.

El dubte no emociona

En una conversa de sopar amigable, amb massa sorolls i massa crits a causa del mal disseny de la sala, un company de taula exposa la seua concepció de l'aplicació del codi penal: ja no és el codi penal, és el codi emocional. Es sent frustrat perquè els catalans se'n vullguen anar sense preocupar-se pels valencians; li sap mal que els seus veïns del poble de vora Catalunya, pengen ara banderes espanyoles, cosa que no havien fet mai i que ell considera que és per culpa dels independentistes catalans; per ell, encara els han condemnat poc, perquè ell no entén de dret, però sí d'emocions.

No podem parlar massa clar ni amb calma. De totes formes, poca cosa hi ha a dir davant les emocions, llevat de compartir-les i, més encara, reconduir-les a finalitats menys lesives i més positives per a tots. Tancar les persones a la presó no és fer política. I només desperta l'emoció de l'odi i la revenja, que són emocions que tenen la particularitat que no satisfan res, sinó que només provoquen mal, a una banda i altra.

Espere que la conversa sobre el llatinisme in dubio pro reo amb la filla d'una amiga, novella estudiant de dret, tinga un efecte diferent dels que ha despertat la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans, tribunal que no va trobar en dos anys cap moment per a dubtar sobre el valor dels fets reals per damunt de les emocions nacionals.

No han passat trenta anys

Han passat trenta anys i, ara que ho pense, tantes coses que van passar aquell estiu i aquell any en general, trobe que no ho recordava prou. El temps passa a poc a poc, però quan ho volem notar, mos ve un poc massa de colp. A més, la realitat sempre mos obliga i mos encega. Colps familiars, acabar la carrera, començar a treballar en el locutori de la platja, vore com comença a caure la Unió Soviètica, vore que quea el mur de Berlín... Tants d'esdeveniments fonamentals per a la història. Com sempre, vaja.

El mur va durar poc més de vint-i-huit anys. I semblava que tornàvem al punt de partida, però no, el punt no era el mateix, era pitjor, més depredat pel capitalisme bavejava vegent que s'acabava el xantatge comunista. Els murs que empresonen ara l'Espanya democràtica dins d'un nacionalisme ranci haurien d'haver caigut fa molts més anys, amb la claror de la democràcia. Però el xantatge feixista pervivia.

Per no dir que, ara mateix, els puntals del «règim» continuen recolzant sobre el mateix «règim». Sobtadament, els jutges espanyols convertixen activistes socials i polítics independentistes catalans en presos polítics. Erich Honecker volia que el mur durara, si calia, un centenar d'anys. Honecker va morir malalt a Xile un lustre després de vore que la seua obra era arxivada entre els malsons de la història. ¿Un lustre? De colp no pareix que hagen passat trenta anys.