La foto del sàbat / 92

Un pensament previ.

L'estat temible

Es demana la ministra Robles què ha de fer un estat quan... (ccma, 27.04.2022 🔗) I pareix que admet que un estat pot adoptar qualsevol mesura. Si podem pensar en espiar iŀlegalment, podem pensar en violar els drets humans, torturar o assassinar, perquè no pareixia que entrara en la seua equació que eixe estat del qual parlava —l'estat espanyol— era una democràcia. La ministra no ha insinuat cap diferència entre estats democràtics i estats que no ho són, com si la «raó d'estat» estiguera per damunt també la democràcia, com si l'estat s'haguera de defendre inclús, arribat el moment, de la democràcia.

Segurament, tal com diuen els periodistes, és molt sabuda o inteŀligent, però hem de recordar, sempre, que la inteŀligència entesa com si fora una variable relacionada d'adaptació al medi, pot ser realment temible i terrible.

El «sussoïts» diaris

Continue llegint el llibre Escrituras nómades de Belén Gache, l'estic acabant, i encara no he descobert si eixe títol correspon a una errada de tantes que conté el llibre. A pesar de les errades, el compendi de tècniques i procediments creatius i literaris que recull és impressionant i molt iŀlustratiu dels recursos diferents amb què podem encarar l'escriptura i la lectura de ficció. Són només els procediments, les estructures, el canemàs, i això no garantix res sobre la qualitat o l'interés de cada provatura. De procediments, n'hi han per a triar i remenar. Quant a les idees d'interés o que siguen entretingudes de llegir, això és un altre compte. Este bloc mateix patix molt de les meues pobres cabòries.

En tot cas, no he trobat la màquina d'escriptura automàtica que m'òmpliga la pàgina de contingut. Llàstima, m'he de continuar calfant el cap repassant les meues «anècdotes» o «sussoïts» diaris.

Música ambiental

Envie dos propostes per al dnv, repasse algunes sigles de les que arreplegue en el Vocabulari del Diari de Sessions, descarregue uns pdf de papallones del Termcat —hi ha la nostra palometa reina (Papilio machaon)— 🔗 i mire d'ajustar la correcció i la traducció d'unes proposicions no de llei. Sort de la música de hui, que ha començat amb Eberhard Weber i ha passat a la llista de música en italià (Angelo Branduardi, Gianna Nannini, Fabrizio de André, Paolo Conte, Enzo Jannacci, Marino Carotti, Giorgio Gaber, Malika Ayane, Francesco de Gregori i algú més). Això m'ha alleugerat el tedi de llegir segons quines coses.

Més tard mos espera l'anàlisi de la corrupció nacionalista espanyola —en diverses versions per tv3—, 🔗 tant si es tracta de les clavegueres del cni com d'eixe rei Borbó que espera que algú li diga que no és transparent, sinó que va nuet d'abillaments democràtics. Parlant de democràcia, —¿què hauria de ser el poble, sinó?— la silueta del municipi de hui 🔗 l'he encertada a la segona, però el Wordle 🔗 m'ha eixit en l'últim intent. Takse ha trobat el tuti i ha purnejat, aiguabovo —aixina en díem al meu poble i veig que a la Rioja en diuen aguabobos. 📃

No passem de mig bovos

Senc de matí les declaracions del president de la Junta d'Andalusia que exposa com de difícil i complexa és la decisió que ha de pensar sobre quan convocarà les eleccions. Si li férem cas, esperaríem que, una volta resolta eixa decisió, li donaren un premi Nobel d'alguna cosa, una medalla al mèrit o una càtedra universitària. Però no, només es tracta de fer-ho ben gros per a que semble que la seua reflexió és transcendent i crucial, poc menys que un cim del pensament humà, i amagar que simplement es tracta d'especulacions i pronòstics partidistes per a aconseguir avantatges electorals.

Això m'ha recordat l'article «Despertador» de Fernando Savater (El País, 26.03.2022) on l'autor declarava que el llibre El conocimiento inútil de Jean-François Revel li havia semblat molt ben escrit i «a estones dolorosament divertit». Recomanava que llegírem el llibre perquè mos «farà menys bovos», que a ell li havia servit. No he pogut evitar pensar que eixa suposició de creure-mos menys bovos confirma que continuem prou bovos, encara que no ho sigam tant. En tot cas, també depén del tema, com iŀlustra el mateix Savater quan es tracta de parlar dels drets lingüístics dels altres, dels que no fem del castellà una causa contra els altres.

De totes formes, tinc el llibre per ahí i faré cas, espere eixir de bovo algun dia. Encara que siga unes hores i en algun tema que mos beneficie a tots.

Siluetes i ombres

À Punt ha adaptat i incorporat al seu web una aplicació de Joan Font que segueix l'exemple del Wordle, modificat en este cas per a descobrir, mirant la silueta del terme municipal, de quin poble es tracta. La idea de Joan Font s'aplica als municipis mallorquins 🔗, i la versió d'À Punt, 🔗 als municipis valencians. Com que no conec la forma que té ni tan sols el terme del meu poble, me se fa quasi impossible d'endevinar —llevat d'alguna boià— cap dels 542 pobles valencians. Hui tocava Elda, m'hi he acostat fins a Asp, però no hi he arribat. En el de Joan Font, i mirant el Google Maps, he arribat a sis quilòmetres de Calvià (a Puigpunyent).

Diria que podria incloure les comarques, perquè estaria bé incorporar eixa divisió administrativa i cultural habitual i vigent en moltes activitats, però que encara té pendent des de la restauració de la democràcia al País Valencià la llei que les ha de consolidar com a entitats efectives també políticament, tal com sembla que hi haja intenció des del primer estatut d'autonomia.

Sobre les comarques ja hi havia algun joc fa anys (en parlava Vilaweb fa anys, al 2002) —encara en tinc un en Flash en l'ordinador— i en podem trobar en la xarxa, 🔗 però el problema que pot tindre és que fa pensar en altres maneres de viure i pensar. No hi ha planeta alternatiu, però sí molts altres mons possibles.

Més enllà de les siluetes i ombres que mos proposen, hi deu haver alguna cosa millor. I pitjor, vaja.

Cita dominical / 701: Carme Junyent Figueras

Els periodistes tenen com a eina el llenguatge i la comunicació i han de ser models de llengua, utilitzar molt bé els pronoms febles, la concordança i la flexió verbal. Fer malament la feina no ho admetríem en cap altra professió, i en periodisme... tampoc hauríem de fer-ho!

Carme Junyent Figueras, segons l'entrevista que li fa Vicent Garcia Devís, Nosaltres La Veu, 02.04.2022. 🔗

La foto del sàbat / 91

Petit homme

A pleret i sense pausa

La paraula covid apareix en el diec amb la concordança el (és a dir, gènere masculí). 🔗 El dnv encara no la validada, encara que l'avl l'ha incorporada en el portal terminològic com ara paraula que concorda amb el i amb la (és a dir, gèneres masculí i femení). Els falta als dos validar la forma plana còvid, que és ben usual a tot arreu.

Seria interessant que les dos institucions normatives portaren un poc més de coordinació en l'adopció de la neologia i de l'adaptació dialectal. Mentrestant, els tècnics lingüístics hem d'utilitzar tots els instruments a l'abast per a validar les variants usuals de la llengua, tots els instruments i tota la llengua, botant-mos els compartiments ideològics absurds que han creat i que alguns voldrien estancs, tancats, barrats i ofegats fins al desús absolut del valencià. ¿És diu en valencià i ho recull el diec? Doncs, igual que quan es diu en mexicà o en quebequés i ho recull el drae o el tlk. Aixina sí que convé contagiar-se, a espaiet i amb bona lletra.

Manisa d'escarabats

Qui no té faena, el dimoni li'n dona —ma mare coneixia eixa versió de la dita—: vaig provar a aclarir de què eren els taulellets de manisa que hi ha al terra de dos plantes de la torre de Benavites (Camp de Morvedre). 🔗 Vaig haver de remenar una miqueta la xarxa per a aclarir que tenien com a motiu «escarabatets» i «ossets» (i no «escarabets», com repetien diverses fonts que supose que anaven copiant-se). Per tant, hi ha qui en diu «escarabat» del motiu gràfic. Això dels diminutius va per barris. I els escarabats també.

Deures incerts

Este matí he acabat una d'eixes faenes que m'agarre a gust («càrrega a gust, no pesa»): Incerta glòria de Joan Sales (1971). 🔗 M'ha costat un poc menys d'un mes de llegir i no he trobat que esta noveŀla arribe al nivell d'intensitat argumental i d'estil literari que esperava. Es pot llegir, en general manté l'interés, encara que trobe que li sobren pàgines per a ajustar millor el contingut amb les marrades oníriques o ideològiques amb què retrata alguns caràcters.

Quant a la cosa de la llengua, em sembla curiós que el desajust inicial en l'ús del per a + pronom (cau la preposició unes quantes voltes), es corregix i s'homogeneïtza posteriorment. He recopilat prou de lèxic. Per exemple, els adjectius lancinant o engorronit, els substantius xisto ('acudit'), sunyer ('somier'), nocau (de l'anglés knockout) 🔗 o acera ('vorera'), els verbs tritllejar o arrosar. I més.

Finalment, l'editora de Club Editor, supose que Maria Bohigas Sales («M. B.») 🔗 posa deures al final en una nota: «Sàpiga el lector arribat al final d'aquest llibre que l'altre llibre l'espera, imperativament». L'altre llibre és El vent de la nit, que formava part d'este llibre, però que finalment es va editar a banda. Som creguts, farem els deures, per incerts que siguen.

Respirar i beure

Les activitats extractives les paguem entre tots els qui paguem imposts. Paguem la guerra de Putin contra Ucraïna, la fugida de l'antic rei espanyol, els magistrats i policies que actuen fraudulentament contra els independentistes catalans, l'espionatge estatal descobert —i no es depuren els responsables polítics maldestres—, les obres públiques lucratives per a alguns que mai no milloren el medi ambient, els comissionistes públics i privats... Activitats extractives i degradants de la democràcia. La cara bruta del capitalisme.

I el turisme —la cara obscena de la migració— encara ara ha de ser, segons alguns, extracció sense rescabalament. Estar en contra d'una taxa turística —¡a França es va crear al 1910!— 🔗 correspon a una ideologia neoliberal —o a uns polítics que treballen en contra del bé comú— en la qual el turisme és una activitat depredadora que no ha de contribuir a millorar la societat ni el medi ambient. El turisme seria un producte extractiu i degradant que es desentén del medi, que pretén maximitzar els beneficis dels qui espremen el recursos naturals i externalitzar la conservació de l'entorn la reparació dels danys ambientals i socials.

Algun dia no podrem fer més turisme si volem respirar i beure. I comprovarem que tampoc no hi ha refugi.

El pet de flare

Dilluns de Pasqua, s'obri el pet de flare (Calendula officinalis), les abelles van tornant i s'amorren al ravanell i al paneret, dos tallacames llustrosos s'amaguen pel romer i entre les gramínies. La natura sobreviu a pesar de tot, però la societat de consum i depredació necessita continuar desfent-la amb projectes (turístics i urbanístics) que pretenen de «baix impacte», entenent que eixe baix impacte és un impacte negatiu.

La natura i el nostre medi ambient necessiten projectes d'alt impacte positiu, o encara que siguen de baix impacte, que eixe impacte siga positiu. Podríem fer evolucionar la idea dels jocs olímpics d'hivern cap a uns jocs olímpics de la natura i regeneració del medi ambient: una competició de refer espais naturals. En lloc d'una previsió d'augment turístic, una previsió de turisme de proximitat i de millora ecològica. Que es faça per barris, sense desplaçaments i transports insostenibles. Però no, en un pet s'acabarà tot abans que fem un pensament —que també val com a flor (Viola tricolor).

Cita dominical / 700: Javier Oquendo

En lloc d'apostar per macroprojectes que estiguen en mans de les cinc elèctriques oligopòliques, desenvolupades per especuladors que els porten a terme i els venen amb copiosos beneficis a les grans elèctriques, ho fem per l'autoconsum, individual o comunitari, en forma de plaques solars sobre una casa particular o en la terrassa d'una comunitat de veïns, per exemple, i per la generació distribuïda, és a dir, cooperatives generadores d'energia creades a partir de plaques que formen els anomenats horts solars, que pot ser utilitzada per a consum propi o per a vendre'n l'excedent, cosa molt habitual en Navarra.

Javier Oquendo, segons l'entrevista que li fa Use Lahoz en «Medio ambiente. En Teruel la respiesta está en el viento», El País Semanal, 13.03.2022.

La foto del sàbat / 90

La floració de la sàlvia és cosa de vore.

I la resta me la bufa

Dia festiu. Despús-demà, pel que sembla, serà el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera (21 de març, diuen). Això vol dir alguna cosa per a alguns i per a mi vol dir que al sandemà també és festiu. Tota la vida aixina i encara no he entés per què és positiu un descans laboral si té fonament religiós, però es convertix en una «hecatombe» capitalista, mercantil o empresarial si s'organitza per a conciliar l'activitat professional i nutrícia amb una vida més saludable i psicològicament agradable, sostenible fins i tot.

Un dia com hui, núvol de matí, però càlid, i amb sol més tard, més càlid encara, la sàlvia resplendent, l'espígol esperant amb tres vespes que tornen les abelles —dos n'he vist, entretingudes amb el ravanell reviscolat—, llevant l'excés d'Aloe maculata, 🔗 encoixinant amb els retalls de gramínies i curripeus, mirant els picaports en formació passant pel cel, sentint els estornells, les oronelles, els falciots i alguna moixeta.

Un dia necessari per a porgar el fet d'haver vist en el documental La diplomàcia del caviar (de Benoît Bringer i Laurent Richard, 2021) 🔗 el polític valencià Pedro Agramunt enviscat en el Consell d'Europa en suport del règim dictatorial d'Azerbaidjan i contra els drets del ciutadans d'aquell país. A canvi del que sospitem i confirmem que és el fonament de la seua ideologia, la maximització dels beneficis personals i la resta me la bufa.

Matrícules i banderes

En van dos, de cotxes amb matrícula d'Ucraïna que hem vist per València, un Toyota blau prou vell eixint per l'avinguda d'Ausias March i un Audi negre prou nou pel carrer de Dalt. Diria que era una matrícula que no havia vist mai abans. De russes sí que n'havia vist ja fa temps, i sempre pensant en la màfia, perquè no solien ser cotxets baratets, i per la informació que mos arriba d'aquell país, on els que en poden eixir són els qui tenen recursos per a fer vacances i maganxes per ací.

No sé si enguany en vorem, de russos. Al cap i a la fi, pel que diuen, viuen en una societat presonera d'un règim autocràtic que aparenta una democràcia molt precària. Seria injust i inhumà tractar tots els russos com si foren petits dictadors o llepons del règim. Al cap i a la fi, l'experiència històrica no tan antiga mos hauria de servir d'exemple, perquè també els valencians vam anar per Europa durant la dictadura franquista, i eixes eixides van permetre airejar alguna cosa per ací, que va permetre degradar la dictadura en transició i ara en democràcia amb grumolls.

També he vist botigues que pengen banderetes ucraïneses. És un detall de suport polític i anímic que s'entén. Llàstima que no hajam pogut fer el mateix pels russos demòcrates que el règim de Putin ha assassinat i empresonat. ¿Quina bandera voldrien? N'hauríem de pensar una amb Anna Politkóvskaia com a símbol més conegut (i més encara tenint en compte que els seus pares eren d'Ucraïna). 🔗

La cosa i la contrària

L'emergència climàtica, la guerra de Putin contra Ucraïna, la falta d'equitat social i econòmica, l'educació sense els mitjans necessaris per a avançar cap a l'exceŀlència, els desnonaments provocats per especulació, la sanitat universal sempre a punt de ser retallada, la calefacció precària, el pa de cada dia que no sempre arriba per a tots... Les necessitats bàsiques per a la vida en societat i en democràcia. Però passen ràpidament per davant el benefici de fer fum cremant combustible en creuers, viatges i transports en cotxes, camions i avions, promovent convencions i simposis que contaminen tant que mos empobrixen a tots en benefici d'uns pocs.

I senc que els periodistes comenten, amb el mateix to i sense establir cap relació reflexiva, l'última agressió masclista i la «machada» d'uns jugadors de futbol —d'unes jugadores inclús—, la falta de recerca per a determinades malalties rares i la necessitat de recuperació del negoci turístic, la protecció tan necessària del medi ambient i l'organització d'uns jocs olímpics d'hivern en què «limitaran» l'impacte negatiu..., com si qualsevol impacte negatiu que pugam evitar no és ja un excés. I mos emboliquem pensant al mateix temps una cosa i la contrària: volem respirar aire net, però cremem gomàtics per a protestar. Per a destruir-mos lentament, però accelerant.

Refoses diverses

Me s'ha passat la gossera d'ahir i hui he estat un poc més atent a tot un poc, a l'actualitat de la guerra d'Ucraïna i els crims contra la humanitat de l'exèrcit de Putin, a continuar amb Incerta glòria de Joan Sales —que conté passatges que fan ressonar un possible i arriscat pacifisme i l'actualitat bèŀlica— i a repassar algunes fitxes d'fdt.

Quant a les fitxes i faenes relacionades, estava confegint un pdf per a incorporar a l'ortografia de l'iec (2017) les modificacions del 2021, i abans de continuar calfant-me el cap mirant com ho fea, els vaig escriure per saber si anaven a traure una segona edició. M'han respost que no faran una segona edició, sinó:

La Secció Filològica està finalitzant els treballs de digitalització de l’Ortografia catalana. En aquesta versió digital ja es recullen les modificacions aprovades el 2021. En aquest sentit, aquesta nova versió de l’ortografia constituirà una segona edició (en línia) de l’obra. Està previst que sigui accessible al públic en les properes setmanes.

Per tant, em puc calfar el cap elaborant un text refós en pdf de l'ortografia de l'institut per a poder-lo consultar sense haver d'estar connectat. Amb la guerra d'Ucraïna també em calfe el cap, però no tinc la possibilitat de refondre res que faça paper. La llavor autoritària o dictatorial que els nostres polítics suposadament democràtes planten, tant si pensem en la Rússia de Putin com en el Marroc o l'Algèria actuals, passant per Hongria o Polònia, té mala refosa.

Fent cara a la gossera

Tinc un dilluns de gossera. Em salva la jornada filològica un missatge d'una companya de l'avl que m'avisa que han acceptat afegir una accepció en cara: la locució verbal fer cara (a algú o alguna cosa) (o plantar cara). Revise el diccionari del Salt 2.0 i veig que ja la tenien, però es veu que es va perdre de camí cap al diccionari acadèmic. Ara han acceptat el meu suggeriment ràpidament (els ho vaig dir al final de març) i l'han restituïda. 🔗

Cita dominical / 699: Rosa Montero Gayo

Opinar diferent sobre la prostitució o els trans no és res roín. El problema és que algunes es senquen ames absolutes de la veritat i les úniques amb legitimitat per a decidir qui és feminista o no. Això, amigues, no es diu feminisme. Es diu dogmatisme.

Rosa Montero Gayo, «Això ni es diu feminisme», El País Semanal, 27.03.2022.

La foto del sàbat / 89

De llunt i amb presses, una moixeta vigila per les teulades.

Fins que van vindre a per mosatros

Senc molts periodistes espanyols que comenten la coerció contra els periodistes que els règim putinista ha establit a Rússia. Les dictadures tenen els seus mètodes, i la supressió de la llibertat d'expressió i de la llibertat de premsa entren en el lot de mesures antidemocràtiques que implanten per a aguantar els règims autoritaris.

De totes formes, no puc evitar sentir-me mig estafat per eixa suposada ètica periodística i democràtica tan oportuna i fàcil quan es tracta de carregar contra un estat agressor i dictatorial de manual. En canvi, encara estem esperant que eixa ètica lluïxca un poc més tant pel que fa als morts de la guerra civil espanyola que encara estan sembrant les cunetes d'eixa Espanya dels seus amors. Però els contrasts més aberrants es donen quan es tracta de la llibertat d'expressió utilitzada com a instrument de crítica, sàtira, burla contra alguns elements que en democràcia no són sagrats, sinó objecte d'acord, consens, o de discrepància i dissens, tant si es tracta dels símbols i andròmines religioses, com si són patrioteres o sentimentals.

El que no deixa de sorprendre és que la tàctica del maltractador és un recurs a l'abast de persones que es pretenen demòcrates: que si una «galtà ben pegà», que si eixe «mira que m'has obligat a fer» que tant es va sentir entre periodistes cavernícoles quan justificaven que l'estat espanyol —ferit i humiliat— s'havia de defendre amb càrregues policials contra el referèndum «iŀlegal» del 2017 en Catalunya; per no parlar de la justificació infame del juí amb unes acusacions tan fantasioses com prevaricadores —estic segur que els magistrats sabien que estaven fent malament.

Ara, doncs, critiquem el monstre que han alimentat els governs d'eixa Unió Europea de mira'm i no em toques el gas, el petroli o els drets i la separació de poders... Interioritats de cada estat que farem com que no ho vegem. Fins que van vindre a per mosatros. 🔗

El turisme o la vida

Un grup de científics conscienciats contra la contaminació i l'emergència climàtica fa una manifestació amb assentada i pintura roja —ecològica— davant del parlament espanyol. 🔗 Han eixit un moment en les notícies. Abans que la informació es torne a centrar en la reactivació de l'economia a força de turisme —en cotxe, autobús, tren, creuer o avió—, tenim un moment per a compadir-mos pels mals que l'activitat humana provoca en la natura contra la salut i la vida dels mateixos humans. Respirar o viatjar, el turisme o la vida. ¿Escoltem la ciència? ¿La sentim?

Bòsnia i Butxa

Trenta anys fa hui del començament de la guerra de Bòsnia. 🔗 Mos arriben de nou els vents de la guerra en Europa, ara a Ucraïna, i amb un rerefons encara més absurd i pervers que el d'aleshores: ara es tracta d'una invasió militar a sang i foc ordenada pel president rus Vladímir Putin que pareix que estiga intentant emular l'estalinisme. Per eixe camí, després de la matança de Butxa, 🔗 podem pensar que seria possible una reedició de l'Holodomor. 🔗

No pintaven res

Josep Franco 🔗 diu en l'últim número de la revista L'Illa que s'ha documentat molt per a la seua última noveŀla La frontera. Per a crear uns personatges versemblants de l'època medieval de creació del Regne de València ha assumit una idea que no sé fins a quin punt s'ha de considerar versemblant: «Era una època on les dones no pintaven res». Em deixa un dubte que crec raonable: ¿no deu ser que encara no hem revisat la història de manera que pugam estudiar i valorar què hi han pintat les dones? ¿Res?

Això, sí, continuem vivint en la ficció, i la ficció sempre és més versemblant que una realitat vista a través dels ulls de Menocchio 🔗 o això que es diu la història de la dona 🔗 (vaja, herstory, ¿calia?). 🔗

Flotant entre dades

A poc a poc comence a aclarir-me amb la creació i l'edició en Open Office de la primera base de dades i del formulari per a introduir els títols i altres detalls dels llibres de ficció, que fins ara acumulava sense més ordre que la meua memòria visual. Hauria de ser més simple i clar, però la meua sensació també té a vore amb el fet que és un programa que utilitze per a altres coses —maquetació de texts llargs— i que estes coses de les bases de dades sempre m'han semblat esotèriques, mal explicades i poc flexibles.

En realitat, estic quasi convençut que amb un poc de paciència i dedicació, a més de la mínima habilitat per a entendre el maneig del programa, li trauré partit. De moment ja tinc la primera entrada. M'ha costat entendre com podia editar el formulari, on volia ampliar el quadre de text per al camp corresponent a les notes. Mentres no sàpia com fer-ho millor, inclouré en eixe camp els noms dels llibres de «diversos autors».

La primera fitxa incompleta, per tant, ha segut per a Un huesped del cosmos, un títol que diria que reflectix com hem trobe intentant crear, editar i omplir esta combinació de base de dades i formulari amb l'Open Office, flotant per l'espai sideral de les dades.

Cita dominical / 698: Jesús Peris Llorca

És impressionant i gairebé inversemblant. Sempre apareix en moments crítics per defensar l’opció incorrecta. És com el dolent d’una sèrie amb diverses temporades, en les quals es plantegen diferents conflictes i sempre el mateix personatge està al darrere de les malifetes. Després de carregar-se el València CF, ara va darrere de l’Albufera.

Jesús Peris Llorca, «Lex Luthor contra l’Albufera», Nosaltres La Veu, 29.03.2022. 🔗

La foto del sàbat / 88

Al carrer del Mediterrani del Cabanyal, entre dos contenidors, mentres purnejava, vam rescatar uns pocs llibres de dos caixes plenes.

Escalf i engany

Una derivada del problema de la contaminació ambiental i ideològica: si decidixes que el mundial de futbol masculí es pot organitzar al Qatar, has d'estar disposat a fingir i simular tantes coses vergonyoses i cíniques, que el dia que te les posen davant dels morros, com va fer Lise Klaveness fa unes hores 🔗, és impossible que pugues respondre res que no sone estúpid o malintencionat.

Tal com fan els acudits, hòmens dirigents del món del futbol decidint sobre condicions laborals i drets humans, ¿què podia eixir malament? El mundial, és clar. A pesar de les justificacions paternalistes que pretenen embolicar els fets i les dades amb simpatia i escalf emotiu —¡ai, Guardiola ambaixador del mundial de Qatar! 🔗