La idea que mos en fem

El síndic de greuges valencià actual, Ángel Luna González, ha variat la seua pràctica per a desatendre les queixes per discriminació lingüística, especialment referida als ciutadans que reclamen l'ús del valencià. Com a símptoma observe que en el cas d'una queixa meua (número 2200277), a pesar que entra en el recompte de les queixes relacionades amb «drets lingüístics», de forma incoherent amb eixe àmbit de les queixes, el síndic l'ha tractada com un cas de retard en la resposta:

L’objectiu del present expedient de queixa, tal com va ser definit en la nostra Resolució d’inici d’investigació de data 25/01/2022 estava constituït per la falta de resposta expressa a l'escrit que l'autor de la queixa presentà en data 01/11/2021.

De manera incoherent, al síndic li va semblar irrellevant el tema dels drets lingüístics, en concret, que l'administració no respecte els drets lingüístics dels ciutadans en la publicació en el web de les notes de premsa del president la Generalitat valenciana. Però no va canviar el tema de la queixa, amb la qual cosa, el desgavell temàtic del web de la sindicatura és ja cosa proverbial.

En eixe sentit, l'evolució de les queixes amb l'epítet «ús del valencià» i, a partir del 2015, «drets lingüístics», no sembla massa orientador de res:

1999	2000	2001	2002	2003	2004
286 | 18%	146 | 11%	20 | 1%	326 | 14%	43 | 3%	71 | 3%
2005	2006	2007	2008	2009	2010
82 | 4%	104 | 6%	96 | 5%	119 | 3%	74 | 2%	2.045 | 22%
2011	2012	2013	2014	2015	2016
1.938 | 16%	153 1,05%	72 | 0,38%	49 0,38%	21 | 0,15%	82 | 0,58%
2017	2018	2019	2020	2021
55 | 0,31%	83 | 0,68%	68 | 1,50%	56 | 1,38%	23 | 0,80%

Em sembla que en este tema, entre possibles campanyes que unflen les queixes algun any, i en altres casos que la sindicatura no classifica les queixes correctament, es fa difícil fer-se una idea de res, que trobe que és la idea que volen que mos en fem.

Lloc delitós

La parra Parthenocissus tricuspidata 🔗 retallada i estesa com a encoixinat del jardí té una olor dolcenca. Els raïmets, encara que no estan del tot maürs —esta variant gràfica hauria d'aparéixer en el diccionari—, atrauen alguns pardalets, com ara el estornells. L'Aloe maculata 🔗, no sé si té les propietats curatives de l'altre àloe més conegut, però quan el talls no té eixa saba groga que fa tan mala olor. L'espígol està reviscolant entre les branques seques de la flama esplèndida que va ser. El romer encara no ha badat boca i continua sec i ressec.

Si tens l'opció de fer jardineria, encara que siga per obligació i fent mala cara —si no tinc gos, d'alguna cosa he de renegar—, amb les olors i l'airet de les gramínies i els cactus pots pensar en els locus amoenus 🔗 clàssics i valorar on et sents millor, on aprofites més el temps, on trobes més satisfacció amb les hores i les neurones que vens. I a voltes passa que les faenes que més et frustren les paguen més. Però no et fan sentir més bé ni t'oferixen un rèdit millor. Eixa és la idea, sense que cap faena arribe a ser un lloc delitós, no cal que mo'n passem.

Sort del xicon d'Aldaia

De casualitat vegem les notícies en À Punt: ¿com és possible que hi treballen tants periodistes que no saben parlar en un valencià periodístic consistent i fluid on no confonguen les consonants sordes i sonores o les vocals obertes i tancades? És dur haver-los de sentir.

Un xic d'Aldaia pretén viure nuet i actua en conseqüència. En canvi, les «forces vives» de la societat demostren fins a quin punt són inconseqüents i el perseguixen amb multes i juís. 🔗 Uf, hem tingut sort, el rector de la Universitat Catòlica de València, José Manuel Pagán, segur que farà accions en favor d'eixe «dissident», tal com es pot concloure del seu discurs, en què reivindica les «condicions necessàries per a formar persones lliures, justes i solidàries, compromeses amb el bé comú», segons informa el diari. 🔗 Trobe que el rector era molt més irònic que jo.

Els responc als de Greenpeace que mentres no tinguen tot el web en valencià-català no m'hi subscriuré. Haurien de ser un poc més conseqüents que el rector de la universitat, podrien mirar què fa el xic d'Aldaia, perquè en això de la gestió lingüística trobe que encara estan més nuets, en un sentit obscé tractant-se d'una organització que es preocupa per l'ecologia. ¿Què en fem, de l'ecologia lingüística? Ni À Punt ni Greenpeace, sort del xicon d'Aldaia.

Tot lo sant dia

Tot lo sant dia barallant-me amb l'ordinador i amb la informatització dels tràmits administratius que tant mos hauria de facilitar la vida. Si no fan cursos d'empatia i de posar-se en el lloc dels altres, la cosa es resumirà amb un ¡i un uec!, per dir-ho finament.

Tot lo sant dia mirant d'instaŀlar el lector de targetes, els certificats en el Firefox, el programeta de java, regirant el web per a vore si descobria l'error «SAF_20», una cosa que contenia la paraula «canberra» que no es carregava, el mòdul PKCS#11... Intentant fer anar el Cl@ve, però només servix per a la primera identificació, no per a firmar, per a això cal una clau permanent —has de perdre un matí anant a gestionar-la a alguna oficina.

Al final, quan el lector funciona, va i tinc el dni bloquejat. Per sort la maquineta de la comissaria sí que funciona i me l'apanya en un vist i no vist, a pesar que estava un poc afectada per trencaments diversos.

Però ara és quan cal enfrontar-se amb els tràmits més abstrusos de la gestió juridicoadministrativa: em demanen una foto, però no pot ser jpg —seria massa simple—, ha de ser en format pdf; quan he seleccionat la foto de l'ordinador amb l'explorador, encara cal fer en el navegador un pas més, que depén d'un botonet que es queda a la banda de dalt del formulari —i no baix, on seria massa lògic—: «annexar» el document. Prèviament he hagut d'identificar-me i firmar com una empresa i com a representant, encara que no soc cap empresa ni tinc cap representant.

El millor de tot: els hem hagut d'enviar justificants de pagament simplement perquè tenien curiositat —no n'havien de fer res dels comptes—, ja que tan sols havien de certificar que els objectes que els mostràvem i documentàvem existien, que estaven instaŀlats i que tenien les garanties tècniques correctes. Ah, fer una visita per a vore-ho, no; en línia, que és més fàcil, ¿oi? Tot lo dia.

Eixos hòmens

Les competicions de tenis per països —com ara la Copa Davis—, amb la coartada o excusa —si és que en necessiten— que componen jugadors que onegen la bandera d'un estat, podrien aprofundir per eixa via política i aplicar les iniciatives públiques de respecte i obertura en alguns aspectes que es suposa que han d'aplicar eixos països representats. Per exemple, pensant en els sexisme i la diversitat funcional, podrien combinar els sexes i les condicions en la competició, en lloc de deixar als dies i hores de mínima repercussió en els mitjans els esportistes que no són les suposades figures esportives per antonomàsia, els «hòmens», eixos «hòmens».

Al cap i a la fi, la Copa Laver 🔗 que hem vist estos dies va incloure un jugador que s'arretirava (Federer), un jugador que estava en la posició 128 (Sock) o un que no s'ha vacunat del còvid (Đoković). Pel mateix preu i per a començar, hagueren pogut incloure en el nom de la competició l'australiana Margaret Court, 🔗 que és la tenista amb més títols, i afegir les dones europees i de la resta del món a l'esdeveniment. No crec que el resultat haguera segut menys emotiu i emocionant. Ben al contrari.

Cita dominical / 723: Álex Grijelmo García

En el llenguatge polític i administratiu estem apreciant cada volta més una certa incompetència gramatical.

Àlex Grijelmo García, «Filibusterismo gramatical», El País,, 31.07.2022.

La foto del sàbat / 113

Un insecte (Centrocoris variegatus, si no m'enganye) inofensiu amant de les bledes. Cosa de la temporà.

Caic per can Marsé

Acabe les notes de Juan Marsé 🔗 (edició del 1982 del Club Bruguera, on obliden accentuar el cognom en la portada), entretingut amb els penjaments que dedica a uns i altres, amb reiteració en algunes persones (com ara Pilar Rahola, Ferran Mascarell, Isabel-Clara Simó, Camilo José Cela, Francesc-Marc Álvaro o inclús Pep Guardiola), i amb les repetides manifestacions de no ser nacionalista sense saber evitar com ser-ho finalment encara que siga a la defensiva, com a prevenció davant d'una pàtria somiada per altres en lloc del somni obligat per la sang de la història.

Com a penitència, agarre per a passar els dies d'entretemps Si te dicen que caí, un poc també en record de ma mare, que em va dir que li havia agradat molt. Devia ser cosa generacional també.

El general Hivern

Ha arribat la tardor i s'acosta el «general Hivern» 🔗 al camps de batalla d'Ucraïna i de la democràcia russa. Convindria que algú recordara que aquell «Rússia és culpable» de Serrano Suñer va servir per a incrementar la matança allà i ací; 🔗 ara cal afinar un poc més, «Putin és culpable», d'acord, però un sàtrapa —com el qualificava algú en la ràdio este matí— no va a soles pel món —a pesar que mos han volgut fer creure que no queden franquistes després de Franco.

Estic acabant els apunts memorístics de Juan Marsé (Notas para unas memorias que nunca escribiré) i pareix que me s'haja apegat el to. Començant per això de «Rússa és culpable» que apareix cap al final del llibre. També apareix un «tupit» ('dens, tapit'; en castellà, tupido) que Ignacio Echevarría 🔗 confon amb «tupé». A més, alguna confusió temporal amb el procés i els cabells de Puigdemont. És entretingut conéixer les tírries de l'escriptor, i l'interés que tenia per qualificar el físic de les dones. Sobre això últim, crec que no en diu res Ignacio Echevarría.

Gens banal

Coincidixen hui dos facetes de la mateixa idea expressades en els mitjans. De matí, en la ràdio, un corresponsal de la cadena ser comentava que els russos havien vist bé la guerra de Putin contra Ucraïna perquè no els afectava a ells, cosa que canviaria si Putin —és a dir, Rússia— declarava explícitament la guerra.

Més tard lligc un article de Ferran Garcia-Oliver sobre el llibre Nacionalisme banal de Michael Billig. 🔗 L'article exposa la satisfacció i la pau que s'assolix quan es banalitza la submissió nacional:

Els zamorans onegen la bandera només en moments concrets, per exemple arran d’un campionat guanyat per la selecció nacional de futbol. Llevat de les ocasions puntuals per a l’arravatament, la bandera ha passat a ser un bé de consum més, repetitiu, diàriament visualitzat, un ingredient afable de la vida mateixa. Això en substància és el «nacionalisme banal», o «trivial», que podríem assimilar a un dels més eficaços, i eficients, lubricants de les exitoses nacions estat.

Els russos —segurament també mosatros— intuïxen o senten campanes sobre les morts que el seu estat rus està provocant en Ucraïna. El seu nacionalisme és tàcitament i boirosament agressiu i agressor, perquè els béns de consum i les condicions de vida els mantenen llunt del conflicte. ¿Podria deixar de ser banal, si els béns de consum i la integritat física perillen a causa del nacionalisme militant i fantasmal de Putin i la seua colla? Si no ho resol la democràcia russa, tenim un problema gens banal.

Del poble a la pizza

Voltem per la ciutat i topem amb Del Poble Pizzeria, tot retolaet en valencià i amb una idea darrere que pareix interessant i neta com el local blanc que hem trobat: productes de proximitat, farina ecològica, oli verge extra, admeten mascotes... Esperem que tinguen futur i que puguen acabar d'arredonir la jugada completant el seu web amb el valencià, ja que per ara només el tenen en castellà. 🔗

Per dalt i per baix

Teuladins, tórtores, estornells, oronetes, parotets, picaports que travessen el cel en formació, rates que fugen pels cantons i els racons, corcons que s'aviven per la part que no veus, panderoles rondant per on no voldries, alguna marieta de les malves (Pyrrhocoris apterus) 🔗 —no hi ha manera de trobar-ne de les bones—, tallacames camuflats en el groc de les gramínies o en el verd de la Portulacaria afra, 🔗 andragons de diverses tonalitats de gris —arriban inclús al blanc—, formigues capolant insectes morts, aranyes de totes les mides i caràcters, vespes rondant el rajolí d'aigua que cau al carrer des d'un aparell d'aire condicionat.

Hauria d'estar pensant en altres històries, com ara la guerra d'Ucraïna, els milers d'euros que s'enterren en armament o en el soterrar de la reina d'Anglaterra —¿un urneta amb les cendres i dedicar els diners a un fons solidari no haguera segut més bon llegat per a la humanitat?—, com podré respondré les preguntes del Faqs ara que mos han canviat per la certesa del Coŀlapse mental en tv3, o el recull interminable de falsos demòcrates que censuraven franquistament en Televisió Espanyola i en Canal 9. 🔗

No done per a tant, preferixc mirar si trobe baix terra algun ambuderó —esta encara falta en el dnv— mentres es perseguixen les ombres dels coloms multicolors del veí dalt al cel.

Cita dominical / 722: Marcos Giralt Torrente

¿Mos van importar els russos que, amb el coŀlapse de la Unió Soviètica, van passar de l'escassesa a la pobresa extrema? Mos importava més el gas i el petroli i els diners que portaven els oligarques a les nostres costes i camps de futbol.

Marcos Giralt Torrente, «Habitantes de lo efímero», El País, 14.08.2022.

La foto del sàbat / 112

La República de Kabardino-Balkària 🔗 connecta en esta façana ja inexistent del carrer de la Beneficència amb David Bowie 🔗 i altres interferències urbanístiques.

Plorar pel desús

Com que els qui van dimitint-ne diuen que el Consell Social de les Llengües ha fet alguna cosa, mos ho haurem de creure, però també haurem de creure el que diuen els que van dimitint sobre la inactivitat o inutilitat d'eixe ens:

• Alfons Esteve: «Cercar el consens en matèria lingüística és una trampa, no el tindràs mai amb Vox ni el PP» 🔗
• Ferran Suay: «Dimissió del Consell Social de les Llengües» 🔗

El web del Consell Social de les Llengües 🔗 no dona cap informació sobre la seua activitat real, aixina que és impossible valorar que hagen fet alguna cosa bona o roín diferent del que diuen els dimissionaris, que només assenyalen la inutilitat de l'organisme.

Evidentment, si Ximo Puig permet que les notes de premsa ixquen en castellà en el seu web presidencial 🔗 i que la versió en valencià es publique, si a algú li va bé, posteriorment, quan siga o no mai —és el que em va respondre el director general de Relacions Informatives— 🔗, està clar que el pitjor que n'hi ha per a fomentar l'ús del valencià és fer que depenga de persones que no tenen l'objectiu de fer usual i quotidià l'ús del valencià com a llengua de treball ni tan sols en els organismes que gestionen. Després mos voldran fer plorar pel seu desús del valencià.

¿Per què ho dius?

Si ho pensem bé, en general som responsables del nostre punt de vista sobre els altres, sobretot quan confiem en les nostres intuïcions. Volent o sense voler, mos entrenem cada dia per a endevinar, valorar, encertar, anticipar sobretot les accions dels altres. Però massa sovint pretenem fer-ho també amb les intencions o els motius dels altres, i és aleshores quan es pot enterbolir el nostre juí, perquè la nostra idea sobre com mos veuen, com som valorats pels altres o quines idees tenen els altres sobre mosatros, mos pertany més a mosatros que als altres i mos exposa als nostres propis temors i complexos, els nostres petits inferns interiors.

Si tenim molta traça en això, serà complicat salvar-se d'eixe juí d'intencions. Però tenim el recurs de cenyir-mos als gestos, a l'actitud, als fets que podem comprovar físicament o amb la conversa amable. El dubte i la incertesa irresoluble de tots els fantasmes que mos ronden pel cap, han de ser el contrapunt per a alimentar els somnis i els malsons de la nit. En obrir els ulls, ha de ser molt dur pensar que eixe ou caigut amb el rovell quallat pot ser un senyal de malvolença. ¡Bon dia!¿Per què ho dius?

Una certa incompetència

En el diari El País Álex Grijelmo escrivia fa poc més d'un mes l'article «Filibusterismo gramatical» (31.07.2022) on exposava la mateixa sensació que comentava jo ahir sobre la prosa juridicoadministrativa, que sabem que no és tan sols una prosa amb voluntat estilística, sinó que a causa del seu valor «performatiu» 🔗 hauria de ser molt mesurada i precisa en la redacció. Però no, tal com assenyala Grijelmo:

En el llenguatge polític i administratiu s'aprecia cada volta més una certa incompetència gramatical.

En este cas, lamentablement, eixe «una certa» és tant cosa quantitativa inconcreta —però abundant— com asseverativa, tant allà, al parlament espanyol, com ací, al parlament valencià. I mal que mos hauria de saber també esta concordança política, que no es resol amb les autonomies o les independències somiades.

Interpretacions «contra reo»

Som funcionaris i considerem que qualsevol matís en la redacció d'una norma «hauria de ser» rellevant. Per això, quan llegim en el boe 🔗 la norma sobre els abonaments gratuïts del tren, entenem que si han redactat de manera diferent els de rodalies i els distància mitjana, deu ser perquè no s'han regulat igual.

Però som funcionaris i sabem que el poder i l'administració tendixen a l'arbitrarietat —per solemnement que es declare que està prohibida—. Per tant, qualsevol matís en la redacció d'una norma «és» una possibilitat d'imposar la interpretació interessada que més li convinga a qui tinga el poder de decisió sobre el sentit de la norma. Quan diu:

Se devolverá el importe abonado en concepto de fianza al obtener el abono, siempre que se realicen 16 viajes o más en el periodo.

La regla sembla clara, però l'aplicació crea ombres. La norma no diu que els viatges hagen de ser en un mateix trajecte, però quan t'has de traure l'abonament et demanen per un trajecte (i no per un nucli), cosa que deixa a interpretació què passa amb els viatges de rodalia en trajectes diferents.

No acabem d'estar segur, en el cas d'estos abonaments, que la interpretació més favorable a l'usuari siga sempre la interpretació correcta. Al cap i a la fi, hem vist massa voltes que els poders han oblidat allò de l'«in dubio pro reo» clàssic. O l'han reinterpretat habitualment «contra reo». Pel bé de la sostenibillitat social i ambiental, confiem. Però, ai, som funcionaris.

Passant per allà

Coincidix la mort inesperada de l'escriptor Javier Marías 🔗 amb la meua represa estiuenca de la lectura d'un intent de diari, Notas para unas memorias que nunca escribiré, de l'escriptor Juan Marsé. 🔗 Alguna cosa del diari de l'autor barceloní m'enllaça temàticament i tonalment amb alguns articles atrabiliaris del madrileny. Les notes de Marsé són un acostament a una conversa privada amb u mateix, sense voluntat de dir res en concret, només per raonar i xarrar un poc amb un «u mateix» del passat quan ho pugam llegir en el futur. Tal com diu, les escriu perquè li ho han mig imposat i intenta complir amb disciplina.

Alguns articles de Marías em sembla que exposen el mateix tedi ideològic. Mostren un cansament de receptes progressistes reals o inventades, suposadament imposades i triomfants —que és la recepta de les pitjor propaganda ideològica: la que es difon criminalitzant les víctimes, pintant com a predominant i totalitari el que és marginat i marginal— una amargor difusa relacionada amb una intolerància cada volta més accentuada amb la mediocritat més comuna i inevitable.

Tant si es tracta de sociolingüística 🔗 o de sexisme, 🔗 trobe curiosa una tendència a amagar o emboirar la imposició lingüística o patriarcal pintant uns possibles i esmenables excessos reivindicatius dels discriminats i oprimits com una dictadura que ofega les bones gents. I és bo llegir-ho i saber-ho, perquè les bones gents són les que, abans i ara, tot ho suporten i ho validen. Si cal, o si «passava per allà» —com aquell xiquet que tot ho vea involuntàriament tal com ideava Marsé per a un conte de retrat social— Ai, anem passant.

Cita dominical / 721: Rudolph Herzog

Els alemanys no van ser en cap cas víctimes passives de la propaganda, en cercles amples ja eren conscients del frau que estaven duent a terme Goebbels i els seus consorts. Però això no va evitar que el seu país fora arrossegat en pocs anys per un remolí criminal.

Rudolph Herzog, Heil Hitler, el cerdo está muerto, a partir de la traducció de Begoña Llovet Barquero.

La foto del sàbat / 111

Esta Lola és una Sara. Pam dalt, pam baix.

Rigor i mètode

Acabe el llibre Los renglones torcidos de la ciencia d'Eugenio Manuel Fernández Aguilar i note que me l'hauria de tornar a llegir si realment vullc recordar res del que ha explicat. Deu ser l'edat. O que, a pesar que són temes que m'interessen —i que arribe a connectar amb idees i ideologies filosòfiques, polítiques o lingüístiques en algunes notes—, no van formar part de la meua formació en l'institut ni en la universitat, cosa que és encara massa habitual entre els que estudiem «lletres» —com si els altres estudiaren dibuixos.

Tots estudiem lletres, però tenim estem condicionats a pensar que les xifres, el mètode o el rigor científic no quadren amb els coneiximents que convé tindre per a aclarir conceptes de llengua, història, assaig o literatura. I després passa el que passa, que no sabem calcular els percentatges d'ús d'una variant dialectal, no entenem la diferència entre la possibilitat i la probabilitat, o confonem la radiació i radioactivitat.

Amb un poc més d'experiència amb les matemàtiques, l'electricitat, la biologia, la química, la física en general, no ho resoldríem tot, però podríem atendre millor els valors de les partícules que conformen els elements que tractem en els nostres camps, començant per entendre que la relació que hi ha d'haver entre llengua i normativa no és l'obediència de les regles, sinó el benestar de les persones. Vaja, em sembla que això també es pot tractar amb rigor i mètode.

Respostes transparents

La típica resposta neutra i educada d'una institució no et deixa mai del tot content, però és que a voltes ratlla l'absurd o demostra que fan com si t'atengueren tot i que no estan escoltant-te. Els escric per a proposar-los que afigquen una millora al seu web i em responen que ¡el seu web no fa això que els demane! Sé que m'ha respost una persona, perquè la conec, però es veu que hi ha qui aprén a imitar les respostes automàtiques que es programen per a atendre preguntes freqüents.

És possible que tot això siga una salvaguarda diplomàtica per a no mostrar-se massa «transparents» dient-me que a algú no li dona la gana millorar el web.

Algú se la menja

El cuiner Jordi Morera adoba amb notes de cultura popular el seu programa. El dia 30 d'agost va deixar caure: «fil que penja, botifarra que falta». Una dita ben adequada per a noveŀles policíaques i també per a començar reflexions científiques, per a algú que tinga interés a seguir el fil de les implicacions i conseqüències de les accions i els fets. Lligc el titular: 🔗

L’ONU diu que l’Estat va «violar» els drets de Junqueras, Turull, Romeva i Rull per la suspensió abans de la condemna

Em quede pensant que alguna cosa falla quan les premisses certes no tenen les conseqüències que haurien de tindre. La democràcia i la ciència s'haurien de realimentar. Però el cas és que als poders que fallen en el fonament democràtic, els tenen igual les premisses. Fil que penja, algú se la menja.

Cudolets per a empedrar

La pedra que reapareix, entropessem i caiguem un bac: el restaurant Arrels de Sagunt, 🔗 que tan bé fa les coses de la cuina, té un web ben bonic i modern que no té versió en valencià. En este cas no entra en contradicció amb el text que informa sobre l'interés de la cuinera, el web només parla de «memòria d'una tradició arrelada» i no fa referència a cap idea de preservar la cultura local o la sostenibilitat ecològica de l'entorn.

En contrast amb això i com a demostració que es pot actuar respectant l'ecologia lingüística de l'entorn, en un altre nivell de preu i d'intenció, però també amb idees de cuina originals —com ara l'hamburguesa de pilota de putxero— i bones, el Sofoko, 🔗 on han tingut l'habilitat d'actuar amb normalitat i també amb receptes locals, incloent-hi la llengua del web i de la carta. Un cudolet per a empedrar.

L'abús del passat

La història «evoluciona» en sentit positiu, com si estiguérem reinventant sempre el millor món possible en un futur inevitable. I la primera pedra ja va ser un abús. El futur està bé, però el passat, del qual hauríem de poder respondre, el desgavella constantment. Des de la primera tessel·la d'un pati antic.

Cita dominical / 720: M. A. K. Halliday

En idiomes no escrits, el concepte paraula pot ser molt esquiu.

M. A. K. Halliday, «Lexicology», Lexicology and corpus lingüístics d'M. A. K. Halliday, Wolfgang Teubert, Colin Yallop i Anna Čermáková, 2004.

La foto del sàbat / 110

 

Capitells

Una església romànica, un repertori de ficcions antigues, una realitat de pedra que va desfent-se amb el sol i les pluges. I una altra església romànica, encara una més. I les ficcions bíbliques (la carn humana tallada i retallada en els capitells) encara són el dia a dia real. 

La llengua del gat

En una taula veïna, una parella amb un xiquet. La mare parla en valencià amb el xiquet i en castellà amb l'home. Takse topa amb mare i fill en el vàter, xarren, són catalans, no diun d'on. Devien ser occidentals.

En la taula del costat, senc que una dona li comenta a la parella en castellà que mosatros som valencians. Més tard li comenten al cambrer que són de Barcelona.

Ús i desús són els estats simultanis i oposats del dia a dia de la nostra llengua, un gat de Schrödinger que, per si de cas, hauríem d'alimentar, encara que no obrim la caixa.