Inseguretat permanent

Me s'ocorre fer una còpia de seguretat i l'ordinador es passa la vesprada remugant les dades. En tinc massa, no sé per a què tantes i estic segur que n'acumule sense massa trellat. Més que una còpia de seguretat, hi hauria d'haver un programa que assegurara que acumules dades rellevants i útils... Però també és possible que les dades tenen un moment —o molts— d'utilitat i interés. En faig una còpia, doncs, per mirar d'assegurar-me que les tinc, tot i que segur que no les trobaré. Això ho convertix en una inseguretat permanent, doncs.

Salut només per a espanyols

Per als que sospitàvem que allò d'«alerta, que vénen els nostres» era un tòpic ben fonamentat, no deixa de ser lamentable que mos se confirme la cosa. Si fa uns mesos era la capacitació lingüística del personal de les Corts —que t'ho expliquen i no t'ho creus que un president de Compromís, Enric Morera, accepte rebaixar l'exigència lingüística en la primera institució democràtica valenciana (veg. Jornada)—, es tracta (veg. Europa Press) ara no tan sols de regular els coneiximents lingüístics dels sanitaris, sinó que es fa a partir del prejuí que accepta que el coneiximent del valencià d'un sanitari pot col·lisionar amb els drets lingüístics dels pacients. Alerta: ¡el valencià! El castellà, en canvi, es veu que no té efectes sobre la salut de les persones.

Això, com les capses de tabac, caldrà que posen les fotos dels efectes del valencià en la salut. Com ara: «el valencià provoca discriminacions insospitades».

Com si tinguera sentit

L'expresident espanyol Aznar López presenta un llibre en Barcelona. N'és l'autor. La lletra escrita i impresa, una vegada més, és un vernís que no garantix la bonesa de les idees, a pesar de la fama genèrica dels escriptors i inteŀlectuals. ¿Deu tindre ja obres completes? Em sembla que no. Però intenta aconseguir una bona fama pòstuma —com a continuació de la devoció que desperta en vida—. Les lletres no absolen els actes ni milloren el pensament, però l'ordenen un poc, i pareix com si tinguera sentit.

Esmenes sense fi

A les Corts toca intentar compondre les esmenes als pressuposts. S'esmenen algunes xifres, però moltes de les idees que les justifiquen no tenen remei. Hi ha qui demana més diners per a comprovar que no hi haja adoctrinament. L'adoctrinament és l'ensenyament de l'enemic, que és una d'eixes frases ambigües que sempre fan gràcia en classe de llatí. «Metus hostilis in bonis artibus civitatem retinebat.»

Matisos de transitorietat

Ixc a córrer, perquè s'acosten les esmenes dels pressuposts i la cosa serà carregosa. Més encara quan hi ha diputats que es posen a fer esmenes pensant-se que milloren el text normativament i, en realitat, estan contravenint la mateixa normativa lingüística. Cal saber llegir els vocabularis: la primera accepció d'un verb pot dur la marca «intr.», però les altres accepcions poden ser «trans.» i és possible cada accepció tinga un significat diferent. Els vocabularis d'equivalències entre castellà i valencià no semple expliquen eixos matisos.

Amb vent —i no el moc jo, malauradament— pel riu: 07:15 + 06:51.

Cita dominical / 523: Petra Hartlieb

En Viena tot resulta provincià, la política és per a posar-se a plorar, els companys de l'institut són uns sompos, el dialecte austríac és ridícul.

El fill de dèsset anys de Petra Hartlieb, autora de Mi maravillosa librería, (versió meua a partir de la traducció al castellà de Manolo Laguillo).

La bona persona tòpica

La desídia i el silenci de les bones persones deu ser també, en algun moment, un tòpic de tants. O un eufemisme, una manera de salvar la possibilitat que els covards i els còmplices tinguen sempre l'ocasió de creure's que han de ser més exigents amb ells mateixos. Una opció possible, encara que no siga probable.

Hola, va dir ell, després de l'¡uf!

¿Hi ha cap lingüista que utilitze l'etimologia (és a dir, la genètica de les paraules) per a determinar el rebuig o la desqualificació d'alguna paraula d'una llengua o dels parlants que la fan servir?

És ben possible. Més encara, puc dir que sí que n'hi han que ho fan. I també he de dir que, quan fan això, em sembla que estan practicant el racisme lingüístic, una variant de racisme que pot semblar innòcua i intranscendent, però que enclou el raonament pervers del racisme original, ara aplicat a l'origen d'un tret humà com és el format per la llengua i tots els elements que la conformen. Naturalment, entre els elements que conformen la llengua i els humans, recordem-ho, hi ha la diversitat i la barreja, tant si és de vocabularis i trets d'ús com si és genètica.

L'etimologia és el coneiximent de la història i no ha de servir per a condemnar les paraules. La normativa, els criteris i els estils democràtics no han de determinar el futur pel passat més o menys trist (classista, sexista, discriminat...) que hajam patit. L'anglés hello diuen que ve del francés. Amb el brèxit, No sé si estan pensant de no saludar mai més aixina. ¡Uf!, hi ha d'haver de tot.

Valenciana oralitat

Una companya de faena (que és de la Safor també) utilitza l'expressió «aire a la ballaora» mentres concloem que tirem avant i que no cal que mos acalorem tant si, al capdavall, qui s'ha de calfar el cap per a resoldre els problemes de les Corts no ho fa. Una cosa és que els tragam les castanyes del foc i una altra és que, a més, mos les hajam de menjar amb corfa i cremant.

Em demana, a continuació, si no ho dic, això, i li dic que no, que no em sona. L'expressió apareix en el dnv (s. v. aire; consulta: 22.11.2018):

aire a la balladora loc. interj. S'usa per a animar les persones indecises.

Estem empatats, jo no coneixia eixa expressió, però ella no sap com es diu el ravanell (Diplotaxis erucoides) en la Safor. Sort del Joan Pellicer, que tant mos va ensenyar amb la seua «valenciana oralitat».

Aspirants a la rancúnia

Disgusts, decepció, desiŀlució, tristesa, sentiment depressiu... La vida laboral i en societat requerix paciència i una esquena ben ampla. També pots provar a ser inconseqüent, insolidari, depredador, prepotent... Però es veu que això ho repartixen abans de començar, ara ja deu ser tard per a provar a ser rancuniós, odiós, insolidari... A més, mirant-ho des d'un punt de vista pacífic i còmode, eixe segment ocupacional de la humanitat està molt concorregut, hi ha molts aspirants esperant i costaria una cosa de no dir de mala bava fer-s'hi un lloc.

Sopa de lletres d'all

Em dedique a la part més bruta de la mecànica de la llengua, que és la que té més contacte amb la tinta i menys amb la part conceptual. El meu punt de vista té a vore amb el greix que mou la mecànica de la llengua escrita. En eixa enginyeria decorativa, i sóc conscient que és molt decorativa, fem anar molts manualets diferents i intentem fer-los encaixar d'alguna manera. Això sí, em resulta sorprenent que les acadèmies, que no solen fixar-se a estes coses, de colp descobrixquen la sopa d'all (el cas del guionet és paradigmàtic en el cas de l'IEC: «no violent» / «no-violent»).

Parle de decoració, cosa que no vol dir que no siga rellevant. La decoració també dóna sentit i facilita o impedix el sentit. Em pose a llegir un llibre de Gerard Unger: ¿Qué ocurre mientras lees? (Trad. es. d'Eric-Martin Jansen). Em demane si no han pensat els acadèmics en «normativitzar» els tipus de lletra, determinar-se fins i tot els valors semàntics. Una nova sopa d'all a descobrir, versió sopa de lletres.

«Es fa llarg» discutir

Els debats per correu electrònic deuen rememorar un poc els intercanvis i debats epistolars de no fa tant de temps. I per això, en esta societat de la immediatesa, fins i tot un missatge de correu electrònic sembla que es fa llarg, iŀlegible, dens, quasi incomprensible. No tan sols per als jóvens que no han arribat a escriure mai una carta, sinó que afecta al costum que tenen alguns de llegir, de llegir en diagonal o, vaja, de llegir només els títols, la primera línia i la final.

Deu ser per això que no paren d'eixir versions de la mateixa manera de coimunicar-se només intuint-se. Fan gràcia, els emogis, els gif i les icones. No costa gens intuir-se, però sí que costa un poc més entendre's, i «es fa llarg» discutir-se de manera inteŀligible.

Cita dominical / 522: Joan-Elies Adell Pitarch

El català té futur a l'Alguer si els algueresos pensen que l'ha de tindre.

Joan-Elies Adell Pitarch, resposta treta de l'entrevista que li fa Teresa Ciges, Saó, número 441, octubre del 2018.

La filosofia sense ciència

Dic jo, escoltant el debat entre Ferran Mascarell i José María Lassalle al Faqs, que els filòsofs del dret deuen tindre algun instrument per a comprovar quan estan fent filosofia (o ciència) i quan es permeten tirar pel dret cap a la religió. Llàstima que no el facen servir.

Un punt de suport

Un punt de suport, va demanar Arquimedes. Les lleis de la física ja ho tenen, que solen ser veritat. Un punt de suport ben posat pot moure o detindre qualsevol cosa. Des de fa uns anys cap ací pretenien fer-mos creure que també una institució pública. Però això no és física, sinó connivència, desídia i, ja els va bé, submissió o resignació. Amb eixos suports no necessiten cap punt per a aguantar-se, excepte el puntet psicològic suficient d'egoisme, prepotència i mala idea.

Confiem que els canvis polítics ho resoldran tot. Però els canvis els hem de fer les persones, no són fenòmens atmosfèrics. Per sort, tenim capacitats suficients per a evadir-mos i excusar-mos, i sovint més capacitats que recursos i coneiximents. El dia que tingam un poquet d'interés en fer les coses bé, és possible que el capitalisme puga aspirar a ser alguna cosa més que un sistema depredador. Si més no, el canvi climàtic adobat d'incendis i inundacions és possible que convença els que no ho volen vore.

El boli que goteja

Tinc un boli bic de quatre colors que em van regalar en Abacus fa uns mesos. Després de fer algunes ratlles indegudes en el sofà, procure fer clic en alguna pestanya i que la punta desaparega. Hi ha coses simples de fer, però que requerixen un poc d'hàbit i interés per fer les coses bé. L'administració pública valenciana té uns totxos ben grossos i doctes per a fer cursets de bones pràctiques, de drets i deures, de democràcia... Però fa com si no haguera canviat mai el boli de l'administració no democràtica de la qual prové l'actual, i eixe boli no tan sols ratlla indegudament, sinó que goteja. A vore si li s'acaba la tinta.

Per si les denúncies i reivindicacions sindicals —que fem sobretot internament, però també un poc de manera pública— no són suficients, el nou web de les Corts ha afegit color i absurd a la mala gestió arrossegada des de fa vint anys i que en estos quatre anys no ha canviat de carril. Algú n'hauria de fer una noveŀla, èpica, si vols, però derivant cap a Mrożek, perquè la gràcia està en la deriva, certament.

Mil faenes mal fetes

Encara que un poc afaenat i estressat per les urgències amb què exigixen que treballem —com si això fóra un valor afegit i no un exemple de mala gestió i de poca professionalitat—, encara he d'enviar una queixa al síndic de greuges perquè l'ivia fa webs sense versió en valencià. «Construiré mil pont mil vegades» dia molt literàriament una campanya («Sempre teua») per la llengua d'esta Generalitat... Només que en feren un ben fet, és possible que no calguera anar repetint la faena malament.

L'altmedieval es fa present

M'avisa Susanna, coŀlega de l'avl, que han esmenat «altomedieval» en el dnv: ja és altmedieval com havia de ser i com són els companys de viatge: baixmedieval, baixnavarrés, baixllatí..., que encara no tenen tots recollits. Els els propose (i també a la coŀlega Marga de la gec, que els usen però no els tenen tots recollits en el diccionari).

Aprofite per a recomanar-los als acadèmics que apliquen el criteri més general d'escriure els períodes històrics i altres divisions temporals amb minúscula (com ara «edat mitjana», ja que estàvem movent-nos per ahí), cosa que fan ells mateixos en la gnv però que se'ls ha despistat en el dnv.

Llàstima que el títol no es referixca al tribunal de comptes, el suprem o el constitucional espanyols. Haguera segut que ni fet a mida.

Tràmits habituals

Els bons costums no s'han de perdre: dos queixes al síndic de greuges m'ha tocat enviar hui. Com que ho posen fàcil —el motiu i el procediment—, doncs, no perc l'hàbit. I no diries mai quines són les administracions públiques que infringixen les seues obligacions i els drets dels ciutadans: sí, una conselleria i una entitat pública que agrupa diversos ajuntaments. Fan els webs i, com si fóra una maledicció, no recorden mai que els han de fer per a tots els valencians, no tant per a excloure'n per motiu de llengua. Els dirigents d'institucions i administracions valencians són aixina: els agrada legislar però no els agrada complir les normes. Un poc com els costums dels estats autoritaris de sempre. I sort que podem protestar encara que els moleste.

Cita dominical / 521: Carolin Emcke

Hem de pensar que els valors democràtics de llibertat i solidaritat, d'igualtat i pluralitat no tan sols han de ser afirmats i promesos, sinó que també han de ser perceptibles.

Carolin Emcke, «Indivisibles» / «Allemagne : contre l'extrême-droite, nous sommes "indivisibles"», El País, 27.10.2018 / Libération,, 28.10.2018.

Les pràctiques que cal practicar i les que no

Vegent el Faqs de hui, escoltant Ramon Piqué i Martxelo Otamendi, m'entristixc, però no puc evitar haver-ho d'assumir: l'antic jutge Baltasar Garzón va ser còmplice amb el seu silenci com a jutge dels abusos i tortures contra els ciutadans d'un estat democràtic. I no sembla que les iniciatives públiques que està duguent avant siguen mogudes pel desig de reparar el mal causat. Si més no, em sembla que no ho ha dit mai públicament.

Espanya s'està convertint en un estat que és democràtic per alguns motius de pes, però amb greus mancances també en un aspecte tan fonamental de la vida en societat. S'està convertint en un estat que accepta els incompliments de la separació de poders, un estat en què hi ha jutges que no perseguixen els crims —fins i tot se'ls inventen, com està passant en el cas del procés independentista català— i on hi ha elits polítiques, econòmiques, jurídiques i forces policials armades dirigides per a mantindre l'aparell ideològic i l'estructura social que beneficia les elits de l'estat i no tant per a protegir els drets dels ciutadans d'un estat democràtic.

Per sort, hi ha gent per a tot, també per a reparar o per a intentar fer les coses correctament. Com ara José Luis Peñas o intentant que les bones pràctiques siguen eficaces i no tan sols decoratives. Ser coherent amb la raó democràtica també costa un preu.

Massa evidentment malvat

És fantàstic, passen els anys, la cinquantena inclús, i encara volem creure que les estupideses banals, les malvestats més feridores, les agressions físiques i ideològiques més absurdes que patim o que veiem que fan patir, són errors que es poden corregir amb un poc de reflexió, diàleg i pacte.

Estadísticament deu ser possible, perquè em sembla que l'atzar ho hauria de permetre. El cas serà que l'atzar no hi tinga res a vore. Han mort la filla d'una diputada mexicana, li han buidat un ull a un ciutadà català per votar en referèndum simbòlic d'independització fictícia d'Espanya, em ve al cap el film Missing (1982) de Costa-Gavras, que no em va agradar la primera volta que la vaig vore, quan era massa jove i tot allò em va semblar massa evidentment malvat...

L'apostrofació de l'Iran

El paràgraf 4.1.1. de l'ortografia de l'IEC indica què és l'apòstrof i l'ús que han previst en català per a eixe signe. Tanmateix, a continuació, en lloc d'enunciar regles clares i simples, trobem un rosari de regles i excepcions que desmentixen l'enunciat general del paràgraf inicial. Em sembla que això impedix vore el bosc d'excepcions que es va creant i facilita que vaja creixent eixa vegetació. Segurament arribarà el dia que haurem de tornar a fer una aclarida, com en el cas dels accents diacrítics (o en el «l'anormalitat» i companyia). Mentrestant, els tècnics lingüístics podem estar agraïts de vore tants arbres en el bosc.

Una excepció en què no havia caigut jo fins ara és eixa de la no-apostrofació dels símbols. Ni m'havia passat pel cap que els símbols no s'hagueren de «llegir» amb el nom de l'element que representen. Ei, començant per les xifres (romanes, aràbigues...). Per això, jo haguera preferit que s'escriviren tal com es pronuncien: «l'Au» (és a dir, «l'or»), però «la Ag» (és a dir, «la plata»). Llevat que vullgam ser clars del tot i escrigam: «el símbol Ag representa...».

És a dir, seria més simple que els símbols, tal com el m («metre»), el s («segon») o l'€ («l'euro») foren tractats d'acord amb el criteri general d'apostrofació. Aixina mos estalviaríem les excepcions pel que fa als símbols numèrics («l'11») i els posteriors del mateix punt de la gramàtica (4.1.2.f).

En fi, a la vista de les excepcions poc motivades que es practiquen en català, espere que arribe l'aclarida que mos deixe el camp un poc menys ―digam-ho aixina, per fer la gracieta― delirant: ¿caldria escriure també «del Iran»?*

---

* 😌 La gracieta és amb la nova proposta de no-apostrofació que fa l'institut: «la Haia» en lloc de «l'Haia», no fóra cas que ho poguérem confondre ¡amb Laia!

Contumaç i impenitent

El company Jordi Palou, que entre altres activitats duia avant la d'elaborar l'InfoMigjorn, diu que s'ho deixa, que si algú se'n vol fer càrrec. No sé si haurà trobat relleu, cosa difícil en una activitat que em sembla que tenia molta faena i cap remuneració. Em costa fer-ho, però cal anar comprovant regularment els enllaços als webs de la xarxa, perquè no és tant que canvien de lloc, sinó que deixen de funcionar o que desapareixen.

Tenint en compte el context i el material amb què treballem, estem envoltats d'estats glotòfags i, en conseqüència, tenim una llengua sotmesa a uns drets i uns usos lingüístics crepusculars, no és estrany que el marejol de l'espai cibernètic estiga sotmés a les mateixes tendències lingüístiques actuals vigents en la societat.

Algú continuarà movent la pedra cap amunt, però sabem que totes han de caure i, per tant, no podem esperar que puge a soles si no en som prou per a tirar-la cap amunt. Hui estic convençut que el mite de Sísif té una bona explicació. Trobe que cal ser molt contumaç i impenitent per a ser evitern.

Sort que he eixit a córrer amb el poc de solet que fea: 07:11 + 07:04.

Rèplica plaent i pesarosa

Amb mala gana, m'obligue a replicar davant una resposta d'un funcionari de la Diputació de València que, segur que sense ni adonar-se'n, no tan sols és incorrecta sinó que conté bona cosa del vici de barrejar la prepotència i la falsa innocència. Sempre pense que el síndic, que es suposa que tan clars té els nostres drets, hauria de respondre d'ofici, sense esperar que la víctima li diguera si realment es veu, a més de discriminada, vexada o ofesa. Perquè, en últim terme, l'incompliment és clar i manifest. Per tant acabes pensant que les rèpliques a què et conviden deuen ser propostes d'exaltació anímica. M'hi llance, respectuosament i amb un plaer mesurat i pesarós que m'incomoda.

Revoltes expressives

Intente respondre a un dels clàssics dubtes sobre paraules i expressions en català: la preocupació per la genuïnitat. En este cas, respecte a l'expressió «no tindre volta de fulla» (vegeu la fitxa).

L'etimologia de les paraules, les dites i les locucions sovint fa revoltes per llengües diferents. En este cas, la documentació que he localitzat fins ara fa pensar que volta de fulla és traducció de vuelta de hoja, perquè a mitjan segle XIX es veu que es va idear eixa expressió en castellà i en català la documentem a principi del segle XX.

En tot cas, la paraula volta de fulla ha adquirit un significat en l'expressió «no tindre volta de fulla» (o «de full») i és una expressió que no em sembla que presente cap problema en català. Cert que dubtem que siga una adaptació d'una expressió existent en una altra llengua. Bé, això no li lleva utilitat ni això em sembla que siga cap entrebanc, tenint en compte el temps que fa que s'utilitza i el grau d'ús que ha aconseguit.

Les etimologies mostren molts casos de paraules o expressions que adoptem i adaptem d'altres llengües i que mos són ben útils. I moltes expressions que podem sospitar que no s'han originat en català. Al cap i a la fi, «clar com l'aigua», es documenta abans en castellà; «anar a missa» també es diu en castellà; «posar les mans al foc» podria ser més antiga en alguna altra llengua, com ara en francés...

Obrint a l'atzar qualsevol diccionari de francés, castellà o portugués, trobarem paraules i expressions que no sabem interpretar etimològicament perquè s'han creat i recreat a base de confusions i reinterpretacions entre els parlants de llengües i llocs diversos, i això no ha impedit que n'hajam «adoptat» les «adaptacions» corresponents. No crec que siga útil pretendre rebutjar la torre d'ivori, el fet xutar, (o de xutar-se), això que podem dir sobre arriscar-se i cremar les naus, o que mos hagen de traure les castanyes del foc. Això sí que no tindria solta ni volta, expressió que tampoc no sé d'on ve ni com s'ha format, però que fa paper.

Cita dominical / 520: Europa Press

El Reial decret 6/2015, de 30 d'octubre, de la Llei de trànsit, en l'article 56, especifica que «les indicacions escrites dels senyals s'expressaran, almenys, en la llengua oficial de l'Estat».

Europa Press, «El sindicat de policies i bombers denuncia l'Ajuntament de Xirivella per retolar "únicament" en valencià», Diari La Veu, 03.11.2018.

Polèmiques ofegoses

Intervinc en una polèmica en un got d'aigua (Calpe/ Esteve), on podem acabar ofegats, atés el nostre nivell natatori pel que fa a estes coses al País Valencià. Sort que tinc llibres (i articles d'Abelard Saragossà: sobre les paraules compostes i sobre els usos i naturalesa de ben) que m'interessen entre mans.

I tot això esperant que, tard o d'hora, es faça la llum i els jutges espanyols aclarixquen si és compatible ser just i espanyol. I en este cas, no sé si el got és d'aigua o d'algun dissolvent diferent.

Llibertats ofensives

Els pardalets cacen insectes entre les fulles de la parra americana. A la parra li costa perdre les fulles enguany. Es veu que encara no fa prou de fred. Són teuladins quasi tots, femelles, però n'hi ha un diferent, més fosc i amb un toc clar en les ales. Els teuladins fan perquè fuja.

Sembla que vaja concloure la faula, però no, ni em torcaré els mocs en cap bandera ni em cagaré en déu i en l'hòstia —expressió tradicional de la Vall— ni diré que qui parla d'Espanya, t'enganya... La llibertat d'expressió ha de ser ofensiva i malsonant per a algú, si no, és «repressió expressiva». Hi ha qui es manifesta reclamant la mort d'Asia Bibi al Pakistan.

Estem esperant el tuit dels guàrdies civils o dels tertulians que creuen que va fer una cosa molt greu i que si no et portes bé has de patir les conseqüències. Un any de presó provisional, que et tallen la mà, que et lapiden... La fe demana sacrificis. La democràcia no és per a devots.

Tots els llocs

El calendari m'indica l'«All Saints' Day», però hui no espere visitar ni que em visite cap sant. No tinc cap programació més que fer festa i aprofitar un poc el solet i la sensació tèrmica superior als 18 graus en València. Torque un poc la pols. I després d'haver visitat les biblioteques imaginades per Manguel, faig la visita de les llibreries que ha recorregut Jorge Carrión. Sense moure'm, que m'ho conten, ja que no podem viure en tots els llocs. Supose que per a això es van fer els llibres, per a que algú puga anar a tot arreu sense haver d'anar enlloc realment.

«Realment», dic, tot i que és sempre una referència imaginada.