dimecres, 30 de juny del 2021

Accents i pessetes


Dien en la tele que hui s'ha complit el termini dels diacrítics vells i de les pessetes. El document sobre la qüestió de l'avl indicava que era al cap de tres anys de l'1 de juny del 2018, aixina que ja fa un mes. Llevat que es considere que el termini va per mesos complets. La notícia Núria Juanico Llumà en l'Ara (30.06.2021) ha posat una il·lustració molt «apanyà» de Jordi Olivé. L'«adeu» que perd l'accent com una milotxa que s'envola.

La cosa de les pessetes pareix que estava més clarament prevista. Aixina i tot, molta gent s'ha quedat esperant a la porta sense poder canviar per euros els bitllets i les monedes antics. Al cap de vint anys, el temps encara passa volant. Se'n va volant i s'endú accents i pessetes.

dimarts, 29 de juny del 2021

Economia armada

Ara que el Tribunal de Comptes espanyol continua la seua tasca confiscatòria contra la dissidència política sense estat (com és el cas dels polítics independentistes catalans), va bé enllaçar això amb el documental Egunkaria: ales de paper (emés per tv3 (08.06.2021), ja que es tracta d'un cas semblant d'actuació de les ombres franquistes de l'estat profund contra les opcions democràtiques que no són de la seua corda.

En el cas del diari basc van ser uns policies i uns jutges contra l'esquerra basca. En este cas del Tribunal de Comptes són uns polítics nacionalistes espanyols contra els drets i el patrimoni d'uns altres polítics que no combreguen amb aquell nacionalisme i que han pretés utilitzar la democràcia per a salvar-se dels fonaments de l'estat nacional franquista.

No sé si hi ha cap documental sobre eixe denominat «tribunal» que no és cap tribunal, sinó òrgan administratiu que, quan convé, no veu res del que no li interessa partidistament, deixa prescriure delictes, o és utilitzat per a vehicular l'autoritarisme ideològic a través de la persecució econòmica, com és el cas actual.

Per sort, l'espanyolitat no és cap patologia genètica, ja que hi ha persones que poden sentir-se alhora demòcrates i espanyoles. Un possible símptoma d'això és el vot de la consellera María Dolores Genaro Moya, que diuen que ha escrit amb una altra tinta sobre tot això dels suposats comptes independentistes (La Vanguardia, 12.05.2021):

Una consejera del Tribunal de Cuentas cree que el informe sobre el Diplocat no es imparcial

També fora cas que alguna branca de la «família» d'eixe corralet (veg. El País, 10.06.2014, 15.03.2017) tinguera fums d'imparcialitat i romanços d'eixos.

dilluns, 28 de juny del 2021

Feminisme i nacionalisme

Takse està agradablement sorpresa amb una coincidència telefònica d'estos dies: totes les institucions —públiques i privades— li han respost en valencià —després de la salutació inicial en castellà—. Sabem que és una casualitat i una coincidència agradable, però no esperem que siga una pràctica permanent i consistent dels servicis d'atenció telefònica. Només els qui han de patir eixes discriminacions insidioses —encara que siguen mínimes— i absurdes saben l'alleujament que és poder sentir-se atés sense agrors ni sospitant que el menyspreu que interpretes no és segurament cap neura teua.

En relació amb això, lligc en el reportatge «Les cómicas españolas ríen las últimas, y mejor» (d'Ana Marcos, El País, 27.06.2021) que Asaari Bibang comenta:

Quan una dona veu una comèdia de dona, s'entén com un moviment feminista, no com una elecció.

Això també ho compartim els qui llegim, escrivim o parlem en valencià, que s'entén com un «moviment valencianista» (o pitjor encara: ¡«catalanista!)», no com l'elecció que fan els qui lligen o escriuen o parlen en la llengua dels magistrats i nacionalistes espanyols. No esperes sorpreses agradables amb eixa atenció telefònica.

diumenge, 27 de juny del 2021

Cita dominical / 658: Maria Planes

Mirant la desorientació lingüística.
I en tornar beurem juntes la puixança del meu entusiasme reviscut.
Maria Planes, personatge del conte «On ets, mare?» de Pepa Guardiola, del llibre Entre dones de diverses autores (2016).

dissabte, 26 de juny del 2021

La foto del sàbat / 48

L'he vista volant a molta distància, m'havia semblat que no era una gavina. El zoom no m'acostava prou al campanar. La foto l'ha deixada com si fora una impressió noveŀlesca.

divendres, 25 de juny del 2021

Falsedats certificades

És possible que siga perquè no he sentit tota l'entrevista, només he vist els extractes que han passat per la tele, aixina que supose que estaré enganyat, perquè em sorprendria —animula vagula— que quan el ministre de Justícia espanyol Juan Carlos Campo anima a Puidemont a tornar a Espanya, on seria jutjat, perquè és un «fugit de la justícia», la gran periodista que és Àngels Barceló, sempre buscant la informació rigorosa i els arguments ben fonamentats —això últim sona irònic, perquè ja no pot sonar seriós—, no li demane al ministre si és que Espanya no respectarà la immunitat parlamentària dels europarlamentaris.

Al no preguntar-ho, perquè crec que no ho ha fet, no és tan sols que la comparació amb Turquia que tant les molesta tinga a vore amb la violació dels drets humans que es fa en alts tribunals, sinó també amb l'estat de la premsa i la qualitat ètica i periodística d'alguns mitjans. Al cap i a la fi, és estrany que la periodista no li ho haja preguntat, perquè sí que seria una notícia sensacional sentir un ministre d'una «democràcia plena» confirmar explícitament això que ha admés tàcitament: si un eurodiputat entra en Espanya pot ser detingut i jutjat pels tribunals espanyols, amb la complicitat del govern.

És ben preocupant que un ministre no tinga en compte eixe detall. I més encara que una periodista contribuïxca a eixos jocs perversos d'estat autoritari. Cap dels polítics que hi ha a l'exili va poder fugir, perquè no hi havia cap ordre judicial contra ells. En canvi, fa ja anys que alguns mitjans fugen de les dades i es rebolquen en les falsedats certificades per la complaença ideològica.

dijous, 24 de juny del 2021

Malifeta editorial

Des que l'alfabetització s'ha generalitzat, deu ser impossible estar al dia de totes les lectures que penses que hauries de fer. Hui en dia escrivim gatets i gossets, però encara no hem adaptat la nostra potència lectora a la quantitat de texts disponibles. Més que mai, la dificultat més gran deu ser seleccionar i encertar-la.

Com que la quantitat editorial tampoc no fa res per compassar la producció amb una certa qualitat, me s'amunteguen els llibres, articles i revistes que pense que he de llegir. De tant en tant em sembla que tinc l'«obligació» de llegir-ho a pesar del disgust estètic que em provoca i la frustració per eixe combat entre el meu plaer estètic i la voluntat de ser just amb l'esforç creatiu que han fet els autors dels textos. Eixa frustració, certament, em sembla que cal reclamar-la als editors que no han complit la seua funció.

Un exemple de mala pràctica editorial cridaner és el llibre Valencians contra la fiŀloxera de Joan Clotaldo Martín i Martínez, editat per Anaconda Editions. 🔗 Veig en el web de l'editorial que tenien una molta bona intenció com a empresa:

«Haremos pocos libros pero muy bien elegidos, cuidadosamente editados, palabra a palabra y página por página, bien producidos y también, pues es marca de la casa, muy bien promocionados.»

Em sembla que només una d'eixes intencions s'ha complit en el cas d'este llibre: el contingut és interessant. I prou; i massa encara si haguera estat mínimament revisat (¡encara que fora passant un corrector ortogràfic dels que n'hi han en la xarxa!). La resta, l'edició és un nyap que en què no han mirat ni una paraula i ni una pàgina; i, mira si l'han promocionat bé, que no apareix en el web de l'editorial.

Una part trista i lamentable són els agraïments que fa l'autor als membres del «jurat literari». Vist el resultat que presenta el llibre, diries que l'autor i l'editorial estan delatant els seus còmplices en la malifeta.

dimecres, 23 de juny del 2021

Ressaca de la punxà

Per sort ha pegat uns bons arruixons i ha fet una miqueta de frescor per a passar la ressaca de la segona dosi de la vacuna de Moderna contra el còvid. La primera, fa un mes, no va tindre quasi efectes secundaris, però esta mos ha proporcionat més mal de muscle, un poc de mareig, un poc de mal de cap persistent i unes dècimes de febra. El paracetamol ho atenua, però no mos lleva l'abatiment.

Sense voler, ara que m'hi fixe, tot això d'abans pareix una metàfora relacionada amb els indults als presos polítics independentistes catalans, que es van concedir ahir i s'han aplicat hui, com la ressaca d'una vacuna que no curarà res, però que a força de «punxaes» és possible que mos immunitze contra la temptació feudalitzant (veg. Joan Burdeus, «Neofeudalisme català» 🔗), cosa que no sembla realista, però cal somiar truites per si de cas trobes ous.

El còmic Révolution de Grouazel i Locard que em va arribar fa uns dies conta gràficament què va passar i, per tant, què pot tornar a passar. Al cap i a la fi ja ho diuen que ho tornaran a fer. Que ho facen millor. El volum I es titula «Llibertat». Llàstima que sempre comence aixina i que acabe anant per mals viaranys.

dimarts, 22 de juny del 2021

Despullats

El president espanyol i els seus ministres han aprovat els indults parcials dels condemnats independentistes catalans. Els perdonen la sedició però els deixen la inhabilitació. Més tard, quan el merder judicial faça una pudor insuportable a Espanya i a Europa —ara és el Consell d'Europa; abans van ser els tribunals britànics, belgues, alemanys... o Aministia Internacional—, és possible que per fi accepten l'amnistia. O ves a saber si un referèndum sobre la independència, com si per fi entengueren que hi ha qui preferix no formar part d'Espanya, com tants milers de milions de persones al món.

En tot cas, els poders polítics i ideològics espanyols espanyols mantenen el costum de lloar el vestit del rei que va despullat, que és una història que coneixem des de menuts, per la versió d'El conde Lucanor. Deu ser això el seu patriotisme, però despullant-mos als altres.

dilluns, 21 de juny del 2021

L'últim clau de rosca que fa caure l'avió

Em va bé continuar llegint els articles d'alguns escriptors i periodistes d'eixos que fa anys van ser una referència ètica i política per a mi i que ara veig, encara amb sorpresa i incredulitat, que han seguit camins que jo trobe que contradiuen el seu pensament anterior. O l'han oblidat. O jo no l'havia entés correctament.

Si el cas és això últim, és possible que ara tampoc els estiga acabant d'entendre. Espere que la lliçó que he d'aprendre siga eixa, que el pensament ha d'evolucionar i que no podem mantindre al cap de trenta anys les mateixes bases de reflexió. Dit aixina supose que sembla prou estúpid. Serà cosa d'esperar a vore si d'ací a uns anys les reflexions que ara trobe tan estúpides, banals o maliccionses em semblen un far en la fosca de la mar... Serà cosa de vore-ho, perquè ara mateix continue preferint algú que vullga ser coherent, conseqüent, equitatiu, crític i més encara autocrític, analític i objectiu, que no algú que convertixca les seues preferències ideològiques en el sedàs dogmàtic que ha de filtrar i tergiversar qualsevol discurs o idea política o vital que no concorde amb les seues.

L'altre dia, uns tertulians de tv3 afirmaven que estava demostrat que Woody Allen havia comés no sé quins crims; Javier Cercas afirmava que Quim Torra havia dit una cosa que no havia dit mai; Javier Marías falseja el que diu el full de ruta d'anc —a mi tampoc em fan el pes, però això no pot ser excusa—, un testimoni del juí del procés contra els independentistes catalans havien vist a Carme Forcadell en un lloc on no havia estat mai, un mosso d'esquadra afirma en dos documents diferents que dos persones diferents li han pegat en llocs i moments diferents un únic colp que ha rebut en una monyica... Com dia aquell parlant de la zona humida de la Ricarda, vas llevant-li els claus de rosca a un avió i arribes a un punt que l'avió cau. ¿És per eixe últim clau? No ben bé.

diumenge, 20 de juny del 2021

Cita dominical / 657: Jordi Solbes i Manel Traver

Mirant el biaix.
És molt influent el biaix de confirmació, que busca només les dades que confirmen les nostres creences passant per alt les proves que podrien refutar-les, i així ens fixem molt, per exemple, en els parts que es produeixen en lluna plena alhora que ens oblidem dels produïts en les altres fases.
Jordi Solbes i Manel Traver, «Influència de la Lluna», Saó, número 452, octubre del 2019.

dissabte, 19 de juny del 2021

La foto del sàbat / 47

Les abelles pareix que estan que no s'ho acaben amb les floretes quasi invisibles de la parra Parthenocissus tricuspidata. Estan molt afaenades arreplegant nèctar i emetent una sintonia de film inquietant dels anys setanta.

divendres, 18 de juny del 2021

Picotà i avant

Takse està seguint de prop la vida d'una parella d'àguiles calçades (Hieraaetus pennatus) del parc natural dels Ports. 🔗 Mos se passen les hores mirant si el pollet menut sobreviurà o el major se'l carregarà d'una «picotà», si apareix el mascle (hui ha parat al niu durant 40 segons), si cacen conills o palputs i altres moment de la vida del niu.

L'emissió té un xat incorporat on hi ha uns habituals que van comentant la vida dels animalets. Comenten coses de trols molestos, però no n'hem vist cap. Llevat d'un possible cas que no ha tingut cap èxit si pretenia res. Va aparéixer un missatge que dia una cosa aixina: «Como escriben en catalán no entiendo nada». Sempre acabes topant amb la cultura de la queixa performativa supremacista: ja sabem què hem de fer, ¿no? Per sort no hi va fer massa cas ningú. Hi ha qui escriu en castellà, qui escriu en anglés, i quan algú demana alguna dada, fins i tot li la donen en la llengua de qui ho ha demanat, sense parar-se en eixes brosses sociolingüístiques.

De totes formes, em sembla indicatiu que en el poc de temps que fa que mire el xat, he vist eixa intervenció que m'ha semblant que intentava el milacre tan habitual de la submissió lingüística al castellà. En canvi, no n'he vist cap en anglés que ho suggerixca. Deu ser que el Google Translate 🔗 no és tan conegut com convindria per cals parlants d'espanyol. En canvi, la convenció social del classisme lingüístic sí que la coneixen bé. I picotà que mos peguen sempre que poden.

dijous, 17 de juny del 2021

In dubio, vaga

Demà faré vaga per a reivindicar la solució de l'abús de temporalitat —tal com ho diuen— dels funcionaris públics. Eixa pràctica de precarietat i inseguretat és utlitzada per les administracions públiques incomplint els seus deures de gestió de l'ocupació dels seus treballadors i treballadores. Les Corts Valencianes en són un cas paradigmàtic, trobe, perquè el mandarinat de lletrats que gestiona la institució —gràcies al deixament de funcions dels polítics que l'haurien de dirigir— ho porta com si fora la botigueta del cantó de sa casa.

En el cas del Servei de Publicacions i Asssorament Lingüístic (spal) la quota arriba a vora el 50%. Fa més de vint anys que la institució no fa oposicions per als llocs d'eixe servei. La curiositat és que quasi tots el interins del servici som funcionaris de les mateixes Corts que hem ocupat eixos llocs per a millorar la nostra situació professional, com a part de les possibilitats de carrera professional, i superant els processos reglamentaris.

Però els «nostres companys» lletrats no en volen saber res de totes eixes línies polítiques i jurídiques europees —es veu que és una passa entre els llicenciats en dret i juristes de tribunals diversos— i no mos donen més eixida que recular en la nostra carrera professional; o presentar-mos a unes oposicions memorístiques i amb un volum important de matèries alienes a la plaça, sense tindre en compte els mèrits i la capacitat que hem demostrat ja en la faena i inclús en proves per a accedir a eixos llocs interinament.

La vaga hauria de destorbar i esperonar els polítics a moure's per a complir la Directiva europea 1999/70/CE, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i les promeses sempre incomplides de modernitzar l'administració. Al cap de vint anys el problema s'ha fet bola i costarà de rosegar, però el diàleg, la reflexió la negociació i els principis generals del dret —en lloc de l'in dubio contra el treballador tan recurrent actualment.

dimecres, 16 de juny del 2021

La connexió digital de la llengua

En el número 469 de la revista Saó parlen d'un bon grapat de creadors de continguts audiovisuals en la xarxa —influencers en valencià, en diuem—. Pareix que el panorama està prou a l'altura de les ganes de gresca i xerinola que mos s'adjudica als valencians. Quasi, no del tot, però el sector pareix viu i amb molta varietat.

Ara, em sorprén l'afirmació que van Avel·lí Flors-Mas, Marina Massaguer i F. Xavier Vila en «L'ús de la llengua en l'entorn digital: oportunitat i amenaça?»:

Val a dir que ara com ara no hi ha evidència empírica d'una connexió directa entre consum audiovisual i usos lingüístics interpersonals.

Deu ser que no hi ha proves «científiques» suficients, perquè l'empirisme meu de cada dia em fa intuir que tota pedra fa paret i que no tindria massa sentit pretendre viure en valencià també en els mitjans si, al cap i a la fi, no hi ha cap connexió entre això i les pràctiques comunicatives interpersonals.

Això em recorda els lectors «positius» d'estadístiques sobre l'estat del valencià, que sempre trobaven que la cosa millorava, a pesar que la política lingüística valenciana i espanyola sempre ha segut d'imposició del castellà per a substituir i fer oblidar l'ús del valencià. Els lectors «esperancistes» tenen molta voluntat, però una contradicció de fons: si eixa política és tan bona, no caldria que en reclamàrem una gestió lingüística democràtica i que impulse l'ús del valencià. I tanmateix.

dimarts, 15 de juny del 2021

En valencià a Estrasburg

Senc que Benet Salellas —l'adocat de Jordi Cuixart— ha pogut escriure i presentar en valencià el recurs en el Tribunal Europeu de Drets Humans, cosa que no és possible en els alts tribunals espanyols. Tal com ha dit, ací mos han fet «normalitzar» la discriminació lingüística, i també en això les instàncies judicials europees mos han d'iŀluminar el camí per a eixir del túnel.

Parlant d'això, fa uns dies vaig haver de reobrir una queixa —la Generalitat actual tampoc entén la diferència entre la retòrica sobre els drets i deures lingüístics i la pràctica que n'ha de fer; vegeu «L'engany d'Obèlix»—, i em vaig topar amb diverses mancances del web del Síndic de Greuges, que són un símptoma d'això que diuen, «a cal sabater, sabates de paper». Per tant, els vaig haver d'escriure per a suggerir-los que ho esmenen:

He fet una al·legació per a reobrir una queixa en la pàgina web del Síndic de Greuges (versió en valencià) i la confirmació d'enviament del vostre web ha segut:

«Información enviada con éxito con número de registro: 202109329. En breve la analizaremos y nos pondremos en contacto contigo. Gracias»

A més, hi ha altres mancances de gestió lingüística que vos assenyale en la imatge adjunta.

Vos agrairia que esmenàreu eixos aspectes del vostre web que no s'ajusten a la versió idiomàtica en què apareixen.

Els vaig enviar una foto per a que constara que ho vaig vore i no va ser cosa de cap mania persecutòria que dec patir. Això d'Estrasburg s'està convertint en un referent per a les fantasies que la democràcia espanyola no atén.

dilluns, 14 de juny del 2021

Els senyals perillosos

Me s'encadenen dos notícies que em fan pensar en el tema de quasi sempre: la discriminació lingüística i el supremacisme petulant dels nacionalistes espanyols. Una notícia és del 2016 i va ser recordada el dia 08.06.2021 pel diari digital Nosaltres La Veu:

Tal dia com hui del 2016 Antena 3 va fer passar una periodista valencianoparlant per una turista que no entenia el valencià

Al cap de pocs anys, la ideologia que sol dedicar-se a maltractar i mentir sobre algunes de les llengües que es parlen i es viuen a Espanya, mostra que té arrels ben profundes encara ara, tal com podem vore en una notícia del diari Público (16.03.2021):

El Gobierno justifica que las señales de tráfico no estén escritas en valencià porque podría provocar accidentes

Si realment tingueren cap preocupació per la seguretat dels senyals, no serien aleatoris, arbitraris o atzarosos en l'aplicació de la retolació bilingüe, sinó que serien rigorosos i coherents, amb la qual cosa, els ciutadans sabríem com cal llegir o entendre els senyals i en quin ordre. En canvi, el que causa perill és estar esperant a vore si apareixerà la versió en valencià o sorprendre's que aparega la versió en valencià.

En qualsevol cas, estos senyals són perillosos, no pel trànsit o la desorientació, sinó pel que «assenyalen» sobre la qualitat de la concepció democràtica que tenen alguns periodistes i ministres.

diumenge, 13 de juny del 2021

Cita dominical / 656: Yanis Varoufakis

Mirant els errors de l'esquerra.
L'esquerra és coneguda des de fa un segle per, en nom de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i el socialisme, fer moltíssim mal, l'autoritarisme que hem demostrat —no oblidem que el gulag va ser creat per comunistes i per comunistes— ... hem de ser molt autocrítics. ¿Com organitzes la gent de manera efectiva, però sense permetre que ningú es convertixca en un petit Stalin, en un petit dèspota? Canviar el món és una cosa molt complicada i perillosa, i no hem de subestimar com n'és de difícil.
Yanis Varoufakis, segons una entrevista de Clara Morales en Eldiario.es, 07.06.2021.

dissabte, 12 de juny del 2021

La foto del sàbat / 46

 

El nostre ginkgo del jardí de l'Hort de Romero torna a estar ben verd. Massa matí, el jardí encara estava tancat. Una tórtora aüixava una blanca.

divendres, 11 de juny del 2021

L'engany d'Obèlix

Les ocasions per a denunciar i recriminar la gestió lingüística de la Generalitat valenciana no han desaparegut a pesar que estem en la segona legislatura de govern de Ximo Puig. Els socialistes valencians quasi sempre han utilitzat la gestió lingüística i l'ús del valencià com si fora un xarop que es prenen cada matí i això els convertix en uns Obèlix de la llengua. Espai, que eixe xarop no té cap relació amb els drets i deures lingüístics, només amb una aparença de preocupació cultural o etnològica.

Fa més d'un any que l'IVAP mantenia sense respondre una queixa meua (veg. «El coronavirus també en valencià» 🔗) que va arribar al síndic de greuges a causa del silenci enganyós de la conselleria.

Al final, la conselleria m'ha respost i ha acceptat la recomanació del síndic de greuges. La conselleria diu que ho ha corregit:

«Bon dia,

»respecte a les mancances sobre la gestió lingüística que va remetre els dies 6 i 22 d’abril de 2020 a través del formulari ivap@gva.es li informem que una part d’elles estaven ja fent-se i altres han anant subsanant-se al temps que s’anaven afegint nous apartats.

»De manera general, la informació es penja en valencià i castellà.

»Per tant, s’agraixen els seus suggeriments, que ajuden a subsanar les deficiències i millorar en la gestió.

»Salutacions cordials.

IVAP»

Però és fals, i per això he hagut de demanar-li al síndic que torne a obrir la queixa, davant el fet que la conselleria mentix quant al que assegura sobre la seua gestió lingüística. He comprovat que el contingut de la resposta de l'IVAP no s'ajusta a la realitat ni al compliment de les obligacions de la conselleria, ja que els documents continguts en la secció del web «Tecnologia de la informació i la comunicació» 🔗 mantenen la pauta enganyosa que vaig exposar en la meua al·legació al síndic: els títols apareixen en valencià, però remeten a documents en pdf que continuen estant només en castellà.

Desídia, males pràctiques i engany. Els socialistes valencians (amb el suport necessari de membres de Compromís i Podem) fan cas del refrany i no deixen les sendes velles (de la transició a un fantasiós franquisme democràtic) per les novelles (a una possible democràcia avançada del segle actual, que a voltes sembla que no sabem quin és).

dijous, 10 de juny del 2021

Els xiquets treballen quan plou

M'ha estranyat que comentaren en el telenotícies que el còvid havia fet augmentar el treball infantil al món... Estava esperant que apareguera l'Argimon del Polònia a dir, «perdoneu, però no és per la covid». Al cap i a la fi és un argument del tipus «la policia s'ha vist obligada a carregar» —que hem pensava que havien desterrat, però li ho vaig tornar a sentir al Ramon Pellicer fa uns mesos—, i quasi arriba al nivell del polític Enric Millo i «la trampa del Fairy», que també va donar joc en el Polònia. 🔗

El treball infantil ha augmentat perquè forma part de la cadena productiva del capitalisme depredador. Altrament, eixes famílies no haurien d'acudir a l'explotació infantil —dis-li treball, dis-li prostitució, dis-li...—, ni a mercadejar amb la vida de les persones i les societats. Les violaven perquè duien la falda massa curta i els xiquets són explotats perquè hi ha una pandèmia... Sempre plou quan no fan escola, podríem dir pensant-ho en positiu esta volta.

dimecres, 9 de juny del 2021

El gorg gord

He intentat trobar una o tònica amb un puntet baix, que indica una o tònica tancada, però no l'he trobada en cap dels repertoris de codis de lletres i símbols html. Aixina que la deixaré sense l'accent (ọ), i com que abans ja dic que és tònica, supose que puc reproduir el símbol que va utilitzar Sanchis Guarner en la seua gramàtica del 1950, que no és este símbol , però li s'assembla prou.

A Simat diuen amb gorg igual que a Vilallonga diuen gord. Ara només em falta comprovar com diuen el nom del poble els poc més dos centenars d'habitants de Gorga (Comtat).

dimarts, 8 de juny del 2021

Coartades i anelles

Uf, tot pareix que vaja tornant a l'anormalitat —aixina, amb eixa a inicial negativa que desapareix immersa en l'article femení—, perquè quan va començar la pandèmia, i més encara quan vam haver de passar el confinament, era això que es diu de sentit comú molt repetit, solemnement i amb sentiment, que hi havia unes quantes coses que ja no havíem de repetir, que havíem d'evitar, que havíem de resoldre...

Mos estan vacunant i ja estan els depredadors pensant en ampliar ports i aeroports, el lleure torna a fonamentar-se en la degradació ambiental, social i econòmica, les iniciatives polítiques tornen a parlar de «minimitzar» els impactes sobre el medi com si mos poguérem permetre continuar posant laca als cabells tirar confeti en els camarots de primera del barco que s'afona...

El sentit comú ja mos ho devia dir que tot allò era un engany. Hi pensem molt, escrivim llibres (Mazzucato, Blom, Oliveres...), els llegim a voltes, però mos agrada més practicar la combinació d'inconsciència i victimisme que utilitzem com a coartades. No volem esforçar-mos per provar cap normalitat possible que no siga continuar la pandèmia humana del planeta.

Vaig a córrer per un jardí on es veu que es reunixen per a fer festa en algun moment —no a les hores que córrec jo, que fa bona solana—: sempre me'n torne cap a casa amb una bossa de llandes, botelles de plàstic i de vidre, plàstics d'embolicar... Inclús tiren sancers les anelles de plàstic eixes que unixen els pots de beguda. Aixina mos ofegarem.

dilluns, 7 de juny del 2021

Retransmetre la ficció religiosa

A bodes em convides, que diuen. Demanen que donem suport a continuar les misses en À Punt a través d'un escrit al Consell de la Ciutadania. M'hi pose en un moment i envie este escritet:

Per tal de promoure l'ús del valencià en tots els àmbits socials, la televisió pública valenciana hauria d'emetre espais religiosos de les diverses religions institucionalitzades que vullguen disposar d'eixe servici, acordat en igualtat amb eixes institucions religioses, tal com s'estava fent amb les misses catòliques. Moltes gràcies.

La televisió és un mitjà a través del qual es vehiculen sobretot ficcions, i els humans vivim molt amb els somnis, les iŀlusions o, simplement, les hipòtesis i les percepcions, que són parts del pensament i de l'aprenentatge. La religió és una barreja social de ficció, tradició, dogmes, història, ideologia, ingredients habituals de la televisió. Com que actualment no podem evitar-la, forma part de la societat que hem de tindre en valencià. També hem de tindre codi de circulació o medicaments, perquè som aixina, doncs, que tinguen versió en valencià.

diumenge, 6 de juny del 2021

Cita dominical / 655: Matías Alonso Blasco

Mirant la depredació ideològica.
En Espanya van triomfar els que van perdre en Europa.
Matías Alonso Blasco, cometari fet en el documental Els subversius de Miles Roston (2017), emés per tv3 el 01.06.2021. 🔗

dissabte, 5 de juny del 2021

La foto del sàbat / 45

La llengua epistolar valenciana té les bústies buides. Ara que quasi tots sabríem escriure-les sense el filtre odiós d'eixa altra llengua imposada i impostada, hem deixat de fer-ho.

divendres, 4 de juny del 2021

Gestualitat fílmica

Continue fent immersió en el coreà a base de films de tot tipus. Em pensava que els coreans no seguien els tics d'actuació i gestualitat d'algunes peŀlícules japoneses i xineses, però em sembla que són els gèneres i l'època els que induïxen a eixes curiositats expressives que supose que deuen tindre relació amb algunes tradicions teatrals d'aquelles cultures.

A banda de les tonalitats i modulacions expressives de la veu que em costa aprendre a interpretar, el film 도희야 (titulada en anglés A girl at my door) 🔗 és una mostra que, quan me n'ixc del gènere de gàngsters i arts marcials, trobe actuacions on no apareixen mostres gestuals tan exagerades de submissió, por o patiment que a mi em semblen prototípiques del comportament infantil, en la nostra codificació cultural d'eixa gestualitat.

És possible que això es dega a una elecció estètica d'utilitzar en l'actuació una gestualitat més «internacional». Una cosa com quan els valencians vam canviar el sainet per... Vaja, en coses de cinema valencià, ara no caic. Mos alimentem dels films americans, anglesos, espanyols, francesos i italians. Encara no hem pogut recodificar els nostres sainets.

dijous, 3 de juny del 2021

La subversió del record

Recorde, de quan era menut, que vaig vore les imatges aquelles en blanc i negre del militar xilé que, a distància des de l'altra banda del carrer, apuntava i disparava contra mosatros, els espectadors que estàvem mirant eixa filmació, és a dir, que va matar o ferir el periodista que estava gravant això. El va matar, tal com van recordar en el diari El País 🔗 l'any 2013.

Era Leonardo Henrichsen, però per a mi era un vídeo de violència que no sabia si era del tot real o una ficció, perquè en aquell època ja s'utilitzaven tots els mecanismes possibles de contaminació informativa i manipulació ideològica, tal com podem llegir en un bolletí de La Funa " target="_blank">⎙, en Antípodas de Roberto Castillo Sandoval (2014) i en Red Digital («Para mentir y comer pescado…: exigen a Piñera identificar a la prensa cómplice de la dictadura» 22.10.2015).

Després de vore el document Els subversius de Miles Roston (2017) en el Sense Ficció (01.06.2021) de tv3, em passa pel cap repassar un poc la història d'eixe record mig ficcionat que tinc al cap d'aquella època amb el televisor en blanc i negre a ca ma uela en Carcaixent.

dimecres, 2 de juny del 2021

Més avions contra el medi ambient

El Telenotícies comenta la notícia del barco de càrrega plenet d'àcid nítric i plàstic s'afona vora Sri Lanka. Uns empresaris pretenen carregar-se unes quantes zones verdes i de protecció de la fauna per a ampliar l'aeroport de Barcelona. La pandèmia del còvid mos havia de dur algunes lliçons sobre la protecció del medi ambient i la revisió de les activitats econòmiques de manera que combinaren el progrés amb la salut i el medi ambient.

No tot és possible, i la majoria de les voltes, tot el que és possible és nociu i indesitjable. I amb una mà ofeguem els ànecs —i a mosatros mateixos— perquè hem de «minimitzar» els danys ambientals... «Minimitzar» en este cas és un eufemisme per a «continuar», quan el que cal és «revertir» els danys i «impulsar» la recuperació i la regeneració del medi ambient. Si això mos contaven que també és una indústria, un mercat, una oportunitat de progrés i de desenvolupament, quin benefici i qui se l'endú quan invertim en contaminació, desigualtat, explotació i degradació. De fet, ¿a on? ¿Hi ha un altre planeta on se n'aniran a viure i no mos ho han dit encara?

dimarts, 1 de juny del 2021

La reversió irrevocable

Sort que ho han aclarit Joan Queralt (Més324) i Elisa Beni (Tot es Mou): no hi ha indult reversible, sinó que la llei de l'indult del 1870, 🔗 establix que és irrevocable. A més, això ho ha comentat Elisa Beni que ho havia llegit la vespra en un article d'un antic ministre socialista (De la Quadra Salcedo), els indults per als delictes de rebeŀlió i sedició no necessitaven eixe informe del Tribunal Suprem espanyol (cal llegir el Codi penal del 1973) que mos han venut com a «preceptiu», però no vinculant... Doncs, ni preceptiu ni vinculant, però útil per a marejar. 🔗

Sort d'eixos aclariments, perquè mo n'estan donant per dalt i per baix amb mentires insidioses sobre este tema, i això que un indult és un «placebo» de l'amnistia que hauria d'arribar —que no arribe abans un estat federal o la independència, ja vorem—, si no es vol tindre condemnats per injustícies legals i actuacions antidemocràtiques en un estat espanyol que alguns entenen més com una presó ideològica que com una forma d'organitzar la societat de la manera més eficient i beneficiosa possible.

Però hi ha molts falsos «liberals» i falsos «socialistes» aficionats a organitzar la societat amb dogmes, xantatges i imposicions predemocràtiques —i antidemocràtiques, si els convé—. No cal dir que es fa ben trist i lamentable comprovar la muntanya de mentires que amagaven els progres de la panna d'aquells anys huitanta (evidentment, començant per Felipe González i Alfonso Guerra) en què començàvem alguns a educar-mos políticament (en les mitges veritats i les falsedats sanceres).