Les democràcies retrocedixen quan la gent pensa que el verdader poder no depén del seu vot, quan la política es convertix en un fangar i quan es deslegitima el resultat de les urnes.
María Jesús Montero Cuadrado, segons José Enrique Monrosi en «El PSOE se conjura para no sucumbir al desconcierto por el futuro de Pedro Sánchez», elDiario.es, 27.04.2024. 🔗
Finalment, he pogut completar hui el pas de «gaŀló» a «galó», una de les llengües de Bretanya, en la Viquipèdia. 🔗 Fa vora dos mesos que estava esperant que el Termcat aplicara la modificació que els vaig proposar de la seua fitxa. Després del debat intens que havia patit eixe terme en la Viquipèdia —en la fitxa de discussió—, no volia anar massa ràpid i que em revertiren una edició per impacient o indocumentat. Hui he completat el canvi afegint un canvi en el nom de l'entrà: ara és «galó (llengua)» —hi ha altres galons—.
Amb temps i palla, maüren... les Mespilus germanica, que eren els nispros originals. Pacència i una canya.
He pogut acabar la fitxa sobre atovat -ada 'abovat, mec; sense forces' —ei, sense pensar en ningú en concret—, que em va semblar curiós que no apareguera en el diccionari. Ja tenia una fitxa amb el sentit medieval que va explicar Germà Colón, i ara li he afegit el sentit actual quotidià de les comarques centrals valencianes —cada u que faça el centre tan ample com li semble— i més enllà.
A més d'això, a partir de la versió medieval de l'adjectiu ('nafrat en el tòrax') he arribat sense saber com al documental d'Enrique Pallás sobre la Bíblia Valenciana 🔗 de Bonifaci Ferrer (o de Daniel Vives), que patix un poc pel pas del temps i alguns excessos de guió i de dramatització, però que és ben informatiu i et fa una bona immersió en la peripècia d'eixa Bíblia desapareguda, probablment per a sempre, si no es torna a produir el milacre de l'aparició d'un còdex o d'un incunable ves a saber on, tal com va aparéixer el colofó de la primera edició entre les pàgines del manuscrit de Civera.
He sentit que hi ha qui exposa la idea que l'ensenyament en valencià ha de posar en contacte els aprenents amb el registre formal del valencià en disciplines diferents de la matèria de llengua, com ara les matemàtiques. Eixe contacte lingüístic a través d'una assignatura que sembla ben valorada socialment, ha de dotar de prestigi la llengua... Em sembla que eixa idea deu funcionar en algun context concret, com ara allà on l'ús del valencià és general en els entorns del dia a dir, però topa amb la imposició per inèrcia o imposició de l'ús del castellà en els registres formals dels àmbits jurídics, administratius o acadèmics. Eren altres temps, són encara eixos altres temps.
Eixa situació seria el paradís atrotinat i voluntariós en què vivíem als anys huitanta del segle passat. Mos passàvem el dia pensant en valencià, tot lo dia remugant i xarrant en valencià, competint en valencià, amb les possibles excepcions enxisadores dels mitjans d'aleshores, és clar, la lectura, el cine, la televisió, la ràdio... ¡Uf! I, a més, quan arribàvem a consevol classe de consevol matèria, quan havíem de parlar amb un guàrdia civil —això sovint continua igual— i quan havíem de fer un tràmit davant qualsevol administració, era un altre compte: la imposició explícita del castellà.
Això ha canviat molt, i ara no es pot pretendre el fet d'oferir un contacte «formal» gràcies a una assignatura de suposat prestigi li farà res de bo a l'ús del valencià. És possible que l'efecte siga precisament el contrari: el rebuig per carregós i sospitosament militant, extemporani, malicciós inclús.
Els qui encara viuen en un entorn on es parla en valencià de manera quotidiana i han de metabolitzar un anecdòtic i passatger registre formal derivat d'algunes assignatures, però es passen el dia sotmesos a la pressió de l'ús del castellà per tots els mitjans actuals, si no tenen ocasió de recrear i recrear-se en la llengua en els àmbits i registres informals més lúdics, transgressors o infames, si l'acadèmia o la docència no atenen estos espais i situacions, estaran desatenent la llengua de tant de centrar-se en els seus aspectes més estèrils i formularis.
A l'ús viu formal o informal li anirien bé unes regles clares i conegudes que li donen suport i que es puguen infringir, masegar i reescriure seguint els ritmes dels temps.
Un becari informàtic, entre uns apanyos i altres, mos informa que ja s'ha resolt l'accés al web de l'avl. Ell havia estat mirant-ho, però no trobava quin podia ser el problema. Ara li han dit per telèfon que ja està resolt. No sap del tot ni quin era el problema. Comprove que és cert, i ha continuat funcionat fins al final de la jornà. Aprofite, per tant, per a tornar a fer la cerca sobre cércol i escocell —dos cares de la mateixa idea— i, de pas, deduïxc que una calèche francesa deu ser un fiacre i m'entere que la tova és un tipus de rejola artesanal, però que eixa denominació no servix per a fer referència al material amb què està feta —fang i palla—, que es veu que ho diuen en anglés, cob. Jo en dia tova i trobe que no anava malament —dis-me atovat, si vols—, però els diccionaris no ho veuen aixina.
Per cert, atovat en la llengua medieval volia dir 'greument nafrat en el tòrax' —segons Germà Colón, crec—, però actualment això d'estar atovat és una variant de figa molla o de bovo, que són unes «nafres» diferents, una tovor anímica.
M'adheriré hui a l'escrit d'algú altre. Això d'estar pegant la vara amb les meues neures i improvisacions molent en el mateix molinet, es veu a una hora de camí només em>ullejant este bloc que poques voltes té més interés que la satisfacció personal meua de sotmetre'm a una traita que em vaig imposar en mala hora. La contaminació cibernètica que mos corrou pot ser encara útil si fem cas de la «Carta oberta als càrrecs públics de la Marina Alta» que ha publicat sos Natura Marina Alta en La Marina Plaça (21.04.2024). 🔗
Seria molt interessant un estudi econòmic que avaluara el cost d'oportunitat de tota la inversió pública realitzada en asfalt: accessos, circumval·lacions, rotondes, ampliacions viàries, valorar quines infraestructures i xarxes de transport públic comarcal, provincial i comunitari s'haurien pogut fer amb tots aquests diners. Perquè ningú mínimament racional deixaria de tirar-se les mans al cap. I mentre parlen de sostenibilitat, els nostres polítics segueixen fent asfalt. Això que diguen una cosa i facen justament la contrària no és res de nou, però han arribat a un nivell esperpèntic de dissociació.
Li pose música, va. Però en lloc de deixar-me dur per l'enyor de l'adolescència musical, un poc d'alguna cosa que haja descobert últimament, com ara l'oratori fúnebre Illeta 🔗 de Francisco Escudero. 🔗
Les solíem escriure a ordinador, les imprimíem, anàvem a correus i les enviàvem. Curiosament, els arxius informàtics originals ja són iŀlegibles i introbables, però en canvi els papers —almenys jo— s’han conservat. Tota una lliçó de la gran destrucció que ens espera dins el devastador oceà digital...
Joan Garí Clofent, «Versos & epístoles, el món que perdurarà», Diari La Veu, 17.04.2024. 🔗
Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.
La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.
Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.
L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.
Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.
Amb mànigues, capot o gambeto... ¿Però té mànegues una algarina? La paraula es documenta a la Mallorca del segle xviii, per ara —el futur té tendència a perforar el passat—. Demana per ella Eugeni Reig i aporte un poquet a la confusió —estos dies que falla el diccionari de l'acadèmia— consultant l'etimològic de Coromines i «sant» Google, on apareixen més referències d'algarina en l'Scripta mallorquina de Joan Veny i Àngels Massip. 📃
Sembla que la cosa són les mànigues, perquè la funció de la peça és la mateixa. Aureli Puig Escoí, que no degué trobar l'algarina entre la indumentària valenciana, 🔗 conta el costum dels festejaors ben mudats de Tavernes de la Valldigna. Amb capa i barret, sense mànigues. ¡Quines coses!
El cércol 🔗 i l'escocell 🔗 són, segons el diccionari, dos formes complementàries de vore el món. De fet, l'objecte, l'element físic i geomètric, és un reflex en un espill imaginari, encara que el diccionari els separe conceptualment com si no foren uns bessons que es barallen, com si no tingueren cap lligam físic ni sentimental: ¿qui no ha plorat de ràbia i nostàlgia vegent els arbrets presoners de la runa empastrada en els escocells de les voreres que es fan a les ciutats mentres ha recordat l'efecte benèfic i alliberador dels cércols ombrívols i humits de l'horta del uelo? Au, podria ser una pregunta retòrica per a intentar assaltar l'Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres: no tenen versió del web en valencià. ¿No són tan estúpids com pretenen o no ho pretenen prou? 🔗
Pareix mentira que haja passat tant de temps des d'aquell disc de Nacha Guevara 🔗 —amb música d'Alberto Favero 🔗— cantant els poemes de Mario Benedetti. 🔗 encara en aquells anys freds i roents alhora de l'últim terç del segle xx. Va ser uns anys després quan el vaig descobrir, llegint i rellegint aquells poemes.
«La vida és una bossa negra plena de merda», torna a insistir el Taciturn.
Joan Francesc Mira Casterà, Els treballs perduts.
N'hi han unes quantes paraules que s'han fixat la quotidianitat general i literària amb ele inicial, però que també tenen versió amb palatal inicial (ll-) en el diccionari. 🔗 La palatal inicial en estos casos indica tendència i antiguitat, encara que la normativa i els registres formals actuals hagen anat en una altra direcció.
El diccionari no les incorpora totes encara, però sí que hi ha llament, llamentar, llas llassa, llassar, llegitim -ma, llegítima, lliberal, lliberalment, llògic -ca. En podem sentir alguna més, com ara llícit -ta, llímit, (socio)llingüístic, lliteratura, que semblen prou «llògiques», i en deu haver alguna més (el diccionari arreplega més d'un miler de paraules començades per ele seguida de vocal). Si tot va bé, haurien d'anar apareguent en el diccionari. Mentres la llengua faça solc.
Em sorprén la Guia d'usos lingüístics 📃 de l'Institut Universitari de Filologia Valenciana, que és del 2002, perquè no l'havia agarrat mai com a guia d'allò que nega de tant en tant quan diu que algun tret dialectal o d'estil «no és acceptable» o «no és recomanable». Hui m'ha semblat que, encara que siga d'una manera enrevessada, declara o exposa els trets més generals dels registres i sense pretendre-ho exposa maneres d'utilitzar-los per a no «caure» en un registre formal o en una varietat dessaborida, com ara l'estàndard proposat per a expressar-se en l'àmbit universitari... La universitat deu fracassar per això, perquè els problemes no s'han d'evitar o d'amagar, s'han de resoldre. La «langue de bois», la llengua plastificada o, en últim terme, la castellanització en qualsevol de les varietats possibles, deuen ser senyals que alguna cosa no quadra.
En el Diccionari normatiu valencià hi ha la preposició ad, 🔗 però no ha incorporat encara la variant an que utilitzen més al nord del que és habitual entre els qui tenen entre cella i cella una certa imatge de la llengua. Per sort, en el rebuig de la guia hi ha el tresor nutritiu quotidià:
En la llengua col·loquial, la preposició a conserva la d etimològica (del llatí AD) o es reforça amb la consonant n quan la paraula següent comença per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d és pròpia de la major part del valencià i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i d’altres zones del domini lingüístic. Aquestes consonants s’han d’evitar en els registres formals.
A pesar que intenten ser «estàndards», l'afirmació final és un poc excessivament sintètica. El registre formal pot pretendre evitar eixes variants —no ha d'evitar les «consonants»—, però són el suc i el bruc del valencià general, que és el que hauria de continuar existint, més enllà de les reduccions sumptuàries que, ara mateix, al País Valencià, no representen cap possibilitat de satisfer les necessitats de la comunicació i l'intercanvi social expressiu i substanciós.
Després d'un acalorament, d'una discussió destrellatà, d'un disgust personal o professional, no sabria quina peça de música receptar, perquè cadascú té unes necessitats diferents. A voltes em va bé tornar als primers clàssics que mos descobrien alguna cosa més en la música, com ara la primera de Gustav Mahler. 🔗 Sí, la segona és per a emocions mes profundes. La primera —que em va arribar del mercat dels dijous, amb Kubelik 🔗 dirigint l'orquestra de la Ràdio de Baviera— és per a reviscolar. 🔗
Havia d'aparéixer, clar. N'hi han tantes cançons de Bob Dylan, però «Tangled up in blue» (dels disc Blood on the tracks) va ser una de les que, a mitjan adolescència tardana, em van dur més enllà de les seues melodies més conegudes.
En pla casolà: la setmana passà van arribar les falcies al centre de Valéncia. M'he de llegir els treballs de Josep Maria Baldaquí Escandell 🔗 sobre la inseguretat lingüística al País Valencià, perquè trobe que deu aclarir prou què passa en esta situació de conflicte social permanent que encara vivim i que torna a reviscolar, situació induïda i fomentada per alguns poders polítics, jurídics i administratius al·lòfobs —per no dir xenòfobs directament— contra el dret i costum dels valencians d'usar amb normalitat el valencià-català.
Eixa inseguretat deu ser una qüestió que «casi» tots detectem, però que no pareix que acalore massa ni cride l'atenció dels qui s'interessen per incentivar l'ús d'un artefacte que denominen «estàndard», que en versió gastronòmica deu ser com si haguérem de substituir la paella dels dumenges que fa algun familiar amb traça per una versió de pot de llanda.
Carregue contra els que estan «a favor» de l'ús de la llengua, perquè contra els altres hi ha poc a dir, són els mateixos de sempre, i ja els va bé els facen la faena de sapa que significa haver de triar entre el castellà-espanyol o un pot de llanda. La tria està clara.
Amb la poŀlució de l'aire causant milers de morts a Europa cada any, no sembla bona idea invertir milionades de diners públics en reforçar un model de negoci molt contaminant.
Susanna Ligero Tormo, ressenya de Vida o port de Raquel Andrés Durà, Mètode, 120, 2024.
Estava prou llunt, no sabíem massa bé què era, segons com, mos pareixia un brúfol (Bubo bubo), fins que la càmera mos la va acostar amb una resolució justeta, però aclaridora: una corba (Phalacrocorax carbo).
M''interesse pel meu país. Convé pensar com han anat i mirar si endevinem com poden anar les coses. Però a voltes tinc la sensació que mirar les històries del veïnat em pot desorientar i fer que confonga l'apreciació i la comprensió dels fets i les actuacions del meu entorn social i polític. És una sensació passatgera, perquè al poc trobe que és ben bé al revés, que l'experiència dels altres facilita la comprensió del fons real que es cou més a prop. Si més no, és una manera de desempalagar respecte a la viscositat de les idees massa conegudes i rutinàries.
Per casualitat m'he posat a mirar un documental sobre l'actriu francesa Arletty 🔗. Aixina he tornat a passar pel nazisme a França, pels francesos que hi van coŀlaborar perseguint i assassinant jueus i persones d'ètnies, creences i idees diferents. I també veus com són de perilloses i injustes les tornes de després de la guerra, com era eixa democràcia francesa que vista des d'ací podia semblar un referent modèlic, però que també era el mateix bollit ideològic que podem tindre ara. De Pétain a Laval tope amb el setmanari Je Suis Partout, 🔗 passe per l'afusellament de Robert Brasillach —a qui de Gaulle no va voler indultar—, i torne a Hans-Jürgen Soehring —l'amor d'Arletty durant la guerra—, que va fer d'assessor de Goering i en va eixir fresc com una rosa.
Apareixen altres figures que completen el quadre d'un extrem a l'altre dels valors humans, a voltes barrejats de manera contradictòria i insofrible en els escrits i els actes d'una mateixa persona. Inclús n'hi han alguns que arriben a saber condemnar-se ells mateixos. Dels bombardejos a Gaza o d'Ucraïna a l'Acadèmia Valenciana del Tango, 🔗 tots els colors de la vergonya possibles, també en blanc i negre.
Qualsevol espai de la xarxa sol omplir-se de secrecions de tot tipus que la convertixen en una taranyina apegalosa. Figuradament. Eixa és la gràcia, per sort encara es pot mantindre una distància interpersonal electrònica que atenua les isetes i les malíccies.
Quan era menut, a cals meus tios sonava Viatge a Itaca de Lluís Llach. I a partir d'ahí ja va anar el carro pel pedregar. I cap avall. 🔗
Com escriuríem l'onomatopeia per al bram que fa el pago (aixina l'anomena Joanot Martorell en el Tirant) (pavo cristatus). 🔗 Després d'escandalitzar un poc les orelles de Takse, crec que arribe a sentir «meò». En francés hi ha qui sent «léon» (nasalitzant la o i sense pronuncia la n). Tot depén de les referències sonores i lingüístiques de cada u.
No he trobat com ho escriurien en altres llengües, a pesar que hi ha un acord general que l'origen del nom del l'au allà per l'Índia al segle que fora —pot ser que faça uns miŀlennis— era onomatopeic. No sé en quina llengua es va crear l'onomatopeia, però els grecs antics en dien ταώς i els llatins pauo o paupulo, formes que no sé si ad ells els semblava que tenien relació amb el «meò» que jo senc.
Hi ha consultes curioses com esta que m'ha arribat a l'fdt 🔗 que em fan viatjar per la xarxa, les llengües i els segles.
