Impossibles que són

Hi ha coses que són impossibles, que no poden ser, i són. El mal mos acompanya, mos fa una companyia desgradable, angoixant, impossible, però inevitable. La llibertat, la igualtat i la fraternitat mos les hem de guanyar cada dia.

Fullejant

Sembla que mos vullguen obligar no tant a devorar llibres com a devorar botigues de llibres. Si s'edita massa i es llig poc, el negoci deu ser la pasta de paper, els arbres, els cafés de les presentacions de llibres o dels bars llibreria on els venen... No sé quin és el negoci, però n'hi ha, perquè no s'aguantaria l'espectacle interminable de la immensa biblioteca per llegir que tots podem arribar a fer-mos en casa, i ara sense ocupar ja estanteries ni caixes en un magatzem.

Bé, m'adone que no té trellat que em pose a buscar La peur de Gabriel Chevallier simplement perquè aparega en el Babelia de la setmana passada. I esta setmana n'hi han més i més i més llibres per a una vida tan curta. Cal conjugar la vida amb els llibres. Si mai torne a París com l'any passat, pot ser que el busque entre els llibres d'ocasió que pots trobar per qualsevol carrer mentre vas bambant sense saber massa cap a on, fullejant les pàgines de la ciutat.

Zola a un euro

Tornem de París i veig que ha passat l'any i que n'hem començat un altre, amb la torre Eiffel espurnejant i festa continguda. M'he comprat una noveŀla Zola amb un euro per l'avinguda de Diderot, de camí cap al Père Lachaise. ¡Un euro! Una de les poques coses que no m'ha desballestat l'economia en esta ciutat. Ahir vam visitar la tomba de Zola a Montmartre; hui li ha tocat a Proust. Comencem l'any pels cementeris parisins i amb un euro ben invertit.

La pell més fina que un pensament

Els socialistes valencians de la inefable Carmen Alborch ni m'han contestat al que els vaig escriure ni han resolt res del que els vaig indicar. Primera lliçó sobre la seua voluntat real i la seua eficàcia. Això sí, ara m'envien escritets —que encara no he obert— però que em semblen propaganda de la inèpcia.

Però fa dies de sol d'hivern i un passeig a peu pels camins des del cementeri de Carcaixent fins als Quatre Camins permet sentir un silenci especial, silenci sense trànsit, amb ocells o branques que es mouen, amb olor de taronges i mandarines. Els anys passen i retrobem en els llocs més inesperats sensacions quasi oblidades.

I com ha dit una dona hui, «tenia la pell més fina que un pensament». ¡Quines coses!

En algun lloc, vora un arc irisat

I hui és un mal dia per a res, fins i tot per a escriure amb retard, però aixina van les coses alguns dies també.

Un mal dia per a escoltar Hernández Mateo (pp), alcalde de Torrevella i diputat, que diu que no té res en contra del valencià, i penses, ¿calia que ho diguera? ¡I tant! I pot repetir-ho fins que es gele l'infern, com diuen en les pel·lícules. El cas és que li diu a Morera Català (Bloc), més o menys: «Per cert, li dic que per acord plenari, [...] "Torrevieja" es diu "Torrevieja" per decisió del poble de "Torrevieja", i no "Torrevella". No per res, sinó per motius turístics també, no és que tingam res contra el valencià. [...] Li pregue, per favor, que en totes les vegades que vosté nomene "Torrevieja", siga "Torrevieja", amb eixe nom». (És realment estúpid traduir estes coses.)

I ara, finalment, mentres es pon un altre dia, un dia com un altre i com tots els que vindran, ressona en algun lloc Israel Kamakawiwo ole, vora algun arc-en-ciel, que sempre queda vora París.