La pols de l'era

«El vàter no s'ha fer servir de paperera», diuen en la tele. Supose que hauria de ser un missatge comprensible i aplicable, perquè sembla curt, taxatiu i fàcil de complir allò que deixa sobreentés. Però té un problema: no pareix que s'entenga ni que s'aplique, i les canonades continuen omplint-se d'eixos tovallonets indestructibles que acaben embussant-los i que provoquen que se'n vagen molts milions d'euros reparant-los.

Els missatges s'haurien d'exposar en positiu i indicant clarament què s'ha de fer. Els sobreentesos, són una font de confusió i, per tant, de possibilitats d'error respecte a les pretensions. Per tant, «tireu els tovallonets humits al poal de la fracció resta». 🔗 Als pobles on no n'hi ha, doncs, al poal del fem.

En canvi, per la tassa del vàter només hem de deixar anar els excrements i l'orina que produïx el nostre cos després de valoritzar energèticament els aliments. Ah, també el «paper higiènic» o «paper del vàter», després d'haver «valoritzat» la netedat de la pell dels nostres cossos. La poalada d'aigua bruta que queda després de fregar el terra de casa, també l'hem d'eliminar pel vàter.

Però els camps van plens de nitrats que arriben a fer inservibles les aigües que haurien de ser potables, anem topant amb els pots i les marraixes dels adobs i dels insecticides, els plàstics dels hivernacles que van desfent-se, i qualsevol residu que et pugues imaginar. Tot això es resoldria si la «saviesa mediambiental» haguera arribat a generar un refrany ben rimat que s'ajustara al tema. No volíem pols, però no eixim de l'era.

Deixament i record

El malalt tenia «més fam que una tapa de guitarra»; de matí tenia la tensió baixa i li ha vingut un «deixament»; en castellà d'allà, diuen que la cançó pareix que mostre que Shakira té encara «tusa» o «guayabero» per Piqué... Coses que es diuen quan no tinc boli i paper a mà per a apuntar-ho i que no me s'oblide. Fer anar el mòbil amb el corrunxet no és una opció pràctica. És tard, però encara no me s'ha oblidat tot, a pesar del «deixament».

L'olla i els cigrons

La bona intenció sobre això de l'ús del valencià a voltes també adopta la forma de presa de pèl. I es veu que convé que mos el deixem prendre, mentres en tingam, perquè n'hem vist de més grosses i de pitjors. Dissabte passat, Juan Magraner tancava el programa La Llavor (06.03.2021) com sol ser habitual, amb una dita en valencià... ¿En valencià? Sí, literalment, sí, però diria que fallava en alguna cosa:

Sembra de cigrons el primer divendres de març.

Les dites no cal que rimen, «si no vols pols, no vages a l'era», «Qui fa el que pot, no està obligat a més», però a algú que parle en valencià habitualment li resultarà estrany la poca gràcia de la rima en valencià i la forma tan feliç com encaixa en castellà, com ara:

En marzo, la pepita y el garbanzo.
El garbanzo, que no lo vea marzo.
En marzo, el garbanzo.

Encara que el temps de sembrar el cigrons depén dels climes de cada lloc, sí que sembla que alguna relació agrícola i poètica tenen en castellà. En valencià, en canvi, la relació pareix que només naix de la possible utilitat de la sentència, que no sé si és real al País Valencià per a la sembra dels cigrons. Això sí, si calia parlar dels cigrons, podem trobar en l'Alcover (s. v. ciuró; consulta: 08.03.2021):

Per un cigró no deixa de coure's l'olla.

Per tant, que bullga la cosa, que poc més podem demanar d'eixa cadena de ràdio si els anuncis institucionals de la Generalitat valenciana mos torren a desficacis fonètics o lèxics, com ara últimament amb els «convivients» d'una campanya de prevenció del còvid. Tal com es diu en valencià —i ja hem repetit massa voltes—, a cal sabater, sabates de paper. I, tal com diuen en la meua família, si no t'agrada, posa-li un floc. I tampoc rima.

La pell de l'orso

Hui, seguint amb l'apunt d'ahir, puc comentar un detallet dels accents diacrítics, àmbit on fa poc encara que les institucions normatives han fet una neteja important. El detallet és que en l'informatiu d'À Punt de hui a migdia, la periodista que estava donant la notícia s'ha referit a l'expressió comuna i tòpica que parla de «vendre la pell de l'os»... I, ¡bingo!, la periodista ha demostrat que eixe accent que ara no apareix podia ser realment útil, perquè l'orso (fins al 2018: ós, amb accent) de la dita s'ha convertit en un maluc, en una ròtula, o en la llaminadura d'un gos, ja que la pronunciació ha segut «òs».

Possiblement convindria tornar a posar eixe diacrític, ja que els ossos estan recuperant-se (els que es trenquen i els mamífers). O podríem canviar la dita i que a la periodista li escriguen en el càiron «vendre la pell de l'orso». Això, pensant que la periodista, a més de saber parlar en valencià davant de la pantalla, té la capacitació suficient en la vida diària per a distingir els ossos i els ossos. Una amb tònica oberta i l'altra amb tònica tancada. I al revés.

Les presses i els llançols

Les presses no porten cosa bona, em dia ma mare, i encara hui, al cap dels mesos d'una urgència forçada i empipadora en les negociacions de les Corts, he hagut de comprovar que és ben cert. I llançol perdut. Provarem a recuperar-lo, aprofitant que volem tornar a «millorar» l'acord de condicions en les qüestions dels permisos per gestació, naiximent, acollida o adopció.

I ja vorem com quedem. És ben cert que, qui té boca, s'equivoca, com també dia ma mare. I que rectificar és de savis, cosa que es repetix molt, tot i que dubte que tinga un fonament massa encertat, vist que jo hauria de ser poc menys que un Salomó o un Galileu —no he aconseguit trobar un savi per antonomàsia més casolà i irònic —hi ha un Savi Camotes que no he aclarit fins a on ha arribat proverbialment. Pot ser que tinga relació amb la frase tòpica «memòria o cames».