Agranava l'escaleta

Vam anar al restaurant L'Escaleta de Cocentaina. El petit problema que no acaben de tindre ben resolt és que, ara mateix, amb la solana que cau per allà, no és un passeig agradable des del poble pels camins, així que hi vam anar en cotxe. A la primavera o a la tardor, el passeget deu estar bé.

Ja el coneixíem i l'experiència continua sent molt bona, vorejant l'exceŀlència. El preu és el que correspon, supose, és a dir, que per a visites especials i amb un interés per la gastronomia d'alt nivell. Hi ha qui s'ho gasta en una samarreta de l'equip de futbol o en contribuir a una ong. Canvie la samarreta per l'ong i estalviem per a fer una celebració de tant en tant.

Esta volta mos van descobrir la mostassa i altres brosses de la contornada. Eixa pràctica de la proximitat i l'aprofitament sostenible dels recursos de l'entorn és una bona línia d'actuació. En eixe mateix sentit, els hem deixat caure un detallet sociolingüístic:

L'atenció personal va ser perfecta. A més, va ser en valencià, detall que agraïm i que mos agradaria que fora una opció normal en la carta i el web del restaurant. Moltes gràcies per tot.

Pedreta a pedreta, empedrarem el camí.

Un pensament farcit

Volteta per la Vall d'Alba, on tenen una calor intensa però seca. La placa en homenatge als morts del bàndol franquista es llig malament, però es llig i s'hi distingixen el jou i les fletxes. Continua imposant-se un sentiment —¿o un pensament?— antidemocràtic en la façana de l'església que hi ha vora l'ajuntament.

Becadeta en un banquet a l'ombra després de la tomaqueta de penjar farcida de sardina de Cal Paradís. Unes xiquetes juguen al carrer. Una diu «ara torno». Això haurem de fer.

A la vora del sud

Anem un poc al sud del país imaginari: Elda i Petrer. Estem de «commemoració fantàstica», que cantava aquell, per un Pequeno mig segle (coses nostres). Entrant pel nord a Elda  topes amb un dels desgavells de la democràcia sotmesa al capitalisme: un «parc temàtic» sobre l'Espanya suburbial dels anys cinquanta. I cap de les eixides de la redona t'indica cap a on has d'anar. ¿Duríem els refugiats de guerra a la nostra vergonya particular? Les elits repartixen les culpabilitats econòmiques i ideològiques.

Cabretes que munten

Després d'haver-ho ajornat vora un mes, vam triar mal dia per a fer la volta del Montcabrer: una solana i una calor de port, sobretot a la tornada perl sud. Això sí, la gràcia va ser topar amb unes cabretes al cim mateix. També «munten» a Cocentaina (llevat que fóra algú d'Almussafes).

El castell de Cocentaina

Pel Comtat, a Cocentaina, des del castell, prop del Montcabrer, al fons, el Mondúber. Una dona compra un número de loteria: «Molt és?»

Paleolític mitjà peninsular i europeu

Hui pareix que era festa, la d'«espanyolitzar», segons la ideologia tan educativa del ministre espanyol Wert, el d'educació, diuen. Fins i tot ha plogut quan tornàvem de l'excursió per Xàtiva pegant una volta per les muntanyes durant dèsset quilòmetres. I tot era «bon dia» per ací, «bon dia» per allà. Intolerable, ¡això ho hem d'espanyolitzar! Es veu que hauríem de dir «¡Viva Honduras!» o «¡Manda huevos!». Coses del «paleolític mitjà peninsular i europeu» que he llegit hui en un cartell durant passeget.

Marxa vaga

Un dia menys en el calendari d'este bloc, que ahir estàvem, en general, de vaga. I per això vam aprofitar per a fer uns quants quilòmetres a peu fins a la platja de la Pobla de Farnals passant per Alboraia, Meliana, Albuixech i Massalfassar. Bastant tranquiŀlitat en el trajecte, tot i que vam tocar massa carreteretes i el trànsit ens sorprenia massa de prop. Vam topar amb dos obrers de Massamagrell que apanyaven una carretera i que no semblava que estaven massa al cas de la vaga, segurament més pendents de la solana que els queia damunt. Mos van informar que estaven en festes en Massamagrell, però no hi vam arribar.

Unes hores en Canet lo Roig

Entre Canet lo Roig i Llombai descobrim que en Llombai diuen "vejam" per a l'indicatiu "vegem". La resta diríem que és un Raimat i una Scala Dei molt celebrat, en companyia d'una torrada de llonganisses i botifarres de les que fan ací, que no són de les que fan allà.

Una volta pel poble, l'amfitrió, després del Dom Perignon sorpresiu, mos mostra les "calles" del Rei o de les Mongetades ("Monchetades") amb el fons de la mola Murada i la mola Llarga. La piscina estava molt concorreguda. I uns jovenets romanesos donaven el toc habitual del multilingúisme ignorat del nostre petit país.