Salvador Vendrell demana que també calculem la «burrera» 🔗 quan reprensem les coses que mos passen com a societat. Eixa expressió, «burrera», és un disfemisme per a allò denominar la «irracionalitat» o les «emocions» que intervenen a l'hora d'adoptar decisions socials o públiques, decisions en què es suposa que hauríem d'evitar eixe component d'absurditat que mos fa prendre decisions contraproduents contra mosatros mateixos. Ara bé, crec que dir-ne «burrera» és una manera de renunciar a entendre la base del fenomen, que no és cap «burrera», sinó que trobe que deu ser un error de comunicació, una comunicació que no ha sabut captar l'atenció, la reflexió, l'interés o l'afecte de qui llig o escolta.
En la revista Mètode (n. 117, 2023) en parlen Carles Sanchis Ibor i Marta Garcia Mollà («Alliberen el presoner!») 🔗 citant les posicions encontrades que mantenen Garret Hardin (1968) 🔗 i Elinor Ostrom 🔗 en relació amb el «dilema del presoner». La posicions entren en conflicte perquè Hardin encara amb fatalisme el comportament del gènere humà, mentres que Ostrom documenta i explica en quines condicions el comportament humà deixa de ser estúpid o contraproduent, quins factor fan que s'atrevixca a encarar les dificultats i els reptes evitant la «burrera».
Al final de la correguda, diria que també hauríem de saber ja que la «burrera» no és només predicable de les actuacions personals o socials que estudiem sinó que també formen part massa sovint de les conclusions precipitades o desodioses de qui estudia, analitza i pretén guiar eixes actuacions per a resoldre els problemes de la vida en comú, la «gestió del comú» —el comú, que no és de ningú, com díem fa anys, jugant amb l'amfibologia del terme comú: 'que és de tots'/'vàter'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada